Us faig el MEU resum sobre el paper de Heinz-Peter Spahn (1950) sobre com el monetarisme va arribar a Alemanya. Spahn és un profesor de Teoria Ecònomica de la Universitat de Hohenheim i keynesià (esteu advertits!): Aquesta és la primera part més teòrica, després arribarem al porno econòmic.
A Alemanya la distància entre la praxis alhora de portar a terme un Política Monetaria (PM) per part del Bundesbank i les normes pràctiques del monetarisme no és menor. La qüestió és clau per entendre la els elements monetaristes en la PM del BCE i si realment, el monetarisme és superior a altres teories monetàries.
A Alemanya la distància entre la praxis alhora de portar a terme un Política Monetaria (PM) per part del Bundesbank i les normes pràctiques del monetarisme no és menor. La qüestió és clau per entendre la els elements monetaristes en la PM del BCE i si realment, el monetarisme és superior a altres teories monetàries.
Cal entendre que el desenvolupament de les doctrines monetàries no és independent de les eleccions en política económica ni del Zeitgeist de l'època i que per molt brillant que sigui una teoría és difícil que els policymakers es deixin impressionar: hi ha interessos personals i institucionals en joc.
Monetarisme vs Keynesianisme
L'èxit del monetarisme durant els seixant i setanta apareix com a enigmàtic: com tants economistes es van menjar tantes tesis discutibles. Això és vàlid per la carectització de la inflació com a fenomen monetari, la neutralitat del diner a llarg termini i la descripció dels mecanismes de transmissió de la política monetària així com el procés substitució entre un gran espectre d'Actius (Vermögen) i Béns (Gütermarktaktiva).
La Teoria Quantititavia es basa en tres pilars
1/ La oferta de diner és independent de la demanda de saldos reals, i per part de la política monetària (PM) es conforma una variable de control.
2/ La velocitat de circulació del diner és més o menys constant - variant clàssica - o en una relació amb altres variables, estable - variant neoclà ssica-.
3/ Producció, ocupació i creixement real no están influenciants a llarg termini per impulsos monetaris.
Aquests tres punts són imprescindibles per considerar que la causa de la inflació és l'augment de la quantitat de diner a càrrec de les autòritat monetàries (Prec de Friedman per una gestió apolítica i independent del banc central).
La dependencia de la renda nominal de la quantitat de diner.
Durant els 40 i 50 als EEUU en prou feines es mencionava la quantitat de diner: el Report de la comissió americana sobre Money and Credit del 1961 o bé el Radcliffe Report del 1959 portava un missatge clar: Money does not matter.
La quantitat de diner en el sistema de Bretton Woods al igual que el Patró Or era considerat una variable endógena: des de 1844 amb la Peels Act el fracàs alhora d'introduir el control de la quantitat de diner i realitzar l'ideal de fer que la quantitat de diner esdevenís una variable exógena, és substituït pel control dels tipus d'interès. El post-keynesianisme sosté que un control sobre la quantitat de diner no té cap control en el desenvolupament de la demanda: hi ha un espectre amplíssim d'actius líquids substitutius de la quantitat de diner i per tant la diferencia entre que és diner i no és més que borrosa: shifting sands. El que és important és la whole liquidity picture.
En el Radcliffe Report la quantitat de diner - Geldmenge- i el producte social - SozialProdukt - són variables pràcticament independents, ja que la variable d'ajust és la velocitat de circulació. És a dir, malgrat que la quantitat de diner descendeixi, la velocitat pot augmentar incrementant la despesa i la renda nacional.
Durant la crisis actual (2007) la quantitat de diner i la velocitat han baixat degut a una política monetaria restrictiva i el col·lapse bancari, que fa que la preferencia per la liquidesa augmenti. Friedman nega la trampa de la liquidesa jugui un paper clau i rebutja aquest pessimisme sobre la elasticitat, desenvolupant un funció estable de demanda de diner.
Mecanisme de transmissió en els preus relatius.
En el món de Friedman no importa si l'impuls monetari és provocat per operacions de mercat obert o via "helicopter", l'alteració en les varibles nominals sempre és la mateixa. L'impuls monetari i el seu efecte en l'assignació de recursos conformen el punt central del mecanisme de transmissió de la política monetària. El desenvolupament del model portafoli, on l'impacte en els preus relatius i la substitució de tot tipus d'actius tant reals com financers dificulten la demostració de la la neutralitat del diner. Friedman no desenvolupa una teoria de preus, si no que discuteix l'agregació de Bons i Béns de Capital que fa Keynes en Actius no monetaris. Aquí la clau és la composició del balanç i no el finançament via crèdit. Segons Tobin els procés de transmissió dels preus relatius corresponen en síntesis amb el teoria keynesiana del Portafolio.
El mecanisme de transmissió monetaria és més elegant que la variació de la inversió pel tipus d'interès ja que malgrat la caiguada dels tipus, la inversió no té per que augmentar ja els preus dels béns de capital no tenen per que augmentar en relació amb els béns de consum ja que la reducció dels tipus és compensada per una menor rendiblitat.
Els monetaristes sostenen que el diner és un bon substitutius per qualsevol tipus d'actius reals i financers: un impuls monetari afecte a tots els mercats. Els agents privats no canvien la relació entre diners i bons en el seu fortafolio automàticament sinó que busquen un ajust entre la relació de diners i béns mentre que en els Keynesians l'ajust és en funció de grau de liquidesa de l'actiu. En cas dels actius reals la liquidesa és reduïda i per tant pot ser que l'impuls monetari quedi restringit als mercats financers.
Estabilitat del sector privat
Mecanisme de transmissió en els preus relatius.
En el món de Friedman no importa si l'impuls monetari és provocat per operacions de mercat obert o via "helicopter", l'alteració en les varibles nominals sempre és la mateixa. L'impuls monetari i el seu efecte en l'assignació de recursos conformen el punt central del mecanisme de transmissió de la política monetària. El desenvolupament del model portafoli, on l'impacte en els preus relatius i la substitució de tot tipus d'actius tant reals com financers dificulten la demostració de la la neutralitat del diner. Friedman no desenvolupa una teoria de preus, si no que discuteix l'agregació de Bons i Béns de Capital que fa Keynes en Actius no monetaris. Aquí la clau és la composició del balanç i no el finançament via crèdit. Segons Tobin els procés de transmissió dels preus relatius corresponen en síntesis amb el teoria keynesiana del Portafolio.
El mecanisme de transmissió monetaria és més elegant que la variació de la inversió pel tipus d'interès ja que malgrat la caiguada dels tipus, la inversió no té per que augmentar ja els preus dels béns de capital no tenen per que augmentar en relació amb els béns de consum ja que la reducció dels tipus és compensada per una menor rendiblitat.
Els monetaristes sostenen que el diner és un bon substitutius per qualsevol tipus d'actius reals i financers: un impuls monetari afecte a tots els mercats. Els agents privats no canvien la relació entre diners i bons en el seu fortafolio automàticament sinó que busquen un ajust entre la relació de diners i béns mentre que en els Keynesians l'ajust és en funció de grau de liquidesa de l'actiu. En cas dels actius reals la liquidesa és reduïda i per tant pot ser que l'impuls monetari quedi restringit als mercats financers.
Estabilitat del sector privat
Malgrat les arrels "monetaristes" de Keynes, el punt central on discrepa amb el monetarisme és la pregunta sobre l'estabilitat d'un equilibri en plena ocupació.
Irrellevancia dels l'assignació de recursos per el desenvolupament dels agregats macro
Irrellevància dels preu unitari pel desenvolupament del nivell de preus
Preferencia per "petits" models de grans agregadors
Ús de la Geldbasis com indicador de la PM
Ús de la quantitat de diner com a objectiu intermig de la PM
Amb el supòsit que hi ha una relació estable entre el diner i altres actius financers, la quantitat de diner apareix doncs com un bon dinicador per el comportament de la política monetària. Els alemanys Brunner /Metzer busquen un agregat ben definit mentre que Friedman deixa la quantitat de diner més oberta.
L'estabilitat entre diners i acius real i finalment la producción fa que la quantitat de diner aparegui com un bon objectiu intermig dels banc centrals, mentre que pels Keynesians l'objectiu intermig és el volum de crèdit o bé els tipus a llarg primer perque la quantitat de diner és poc controlable, per que la relació amb el mercat de béns és variable i per que el mecanisme de transmissió correr a través dels costos del crèdit. Aquest últim mecanisme de transmissió permet la crítica moentarista a través del teorema dels tipus d'interès nominals d'Irving Fischer: increments dels tipus d'interès nominals poden crear dificultats de liquidesa o bé alimentar les expectatives d'inflació i induir la PM a error. Kaldor considerava el teorema fals per que tots els actius financers pateixes per igual de les expectatives d'inflació.
La búsqueda d'una patró de creixement per la quantitat de diner.
Rebuig de la Corva de Phillips
El trade off entre dos objectius: o bé ocupació o estabilitat de preus. Les expectatives d'inflació per això poden modificar el sentit de la Corba de Phillips ( Hysteresis Effekt) i la inèstabilitat alhora de buscar un òptim entre les dues variables debilitaven la Corba. Aquesta concepció no va dominar la política econòmica a Anglaterra durant els seixanta i setanta ja que es concebien l'atur i la inflació com a variables independents i batallats amb mitjans diferents: Atur amb polítiques de demanda ( Macro) i la Inflació amb polítiques de renda ( Micro). La borrosa relació monetària fa que la inflació sigui contemplada com un problema institucional de redistribució entre agents econòmics (Empreses, Sindicats i Govern). A més a més l'anclatge del dólar a l'or que provocava unes expectatives moderades d'inflació van ser alliberades, deixant la política econòmica sense armes per combatre-les (Kaldor 1982).
L'estabilitat de preus per sobre de la plena ocupació
Si algú creu en la tendència del mercat a la plena ocupació, la prioritat de la política econòmica ha de ser l'estabilitat de preus ( malgrat els interessos dels bancs i dels rentistes.per l'estabilitat de preus, Kaldor).
Irrellevancia dels l'assignació de recursos per el desenvolupament dels agregats macro
Irrellevància dels preu unitari pel desenvolupament del nivell de preus
Preferencia per "petits" models de grans agregadors
Ús de la Geldbasis com indicador de la PM
Ús de la quantitat de diner com a objectiu intermig de la PM
Amb el supòsit que hi ha una relació estable entre el diner i altres actius financers, la quantitat de diner apareix doncs com un bon dinicador per el comportament de la política monetària. Els alemanys Brunner /Metzer busquen un agregat ben definit mentre que Friedman deixa la quantitat de diner més oberta.
L'estabilitat entre diners i acius real i finalment la producción fa que la quantitat de diner aparegui com un bon objectiu intermig dels banc centrals, mentre que pels Keynesians l'objectiu intermig és el volum de crèdit o bé els tipus a llarg primer perque la quantitat de diner és poc controlable, per que la relació amb el mercat de béns és variable i per que el mecanisme de transmissió correr a través dels costos del crèdit. Aquest últim mecanisme de transmissió permet la crítica moentarista a través del teorema dels tipus d'interès nominals d'Irving Fischer: increments dels tipus d'interès nominals poden crear dificultats de liquidesa o bé alimentar les expectatives d'inflació i induir la PM a error. Kaldor considerava el teorema fals per que tots els actius financers pateixes per igual de les expectatives d'inflació.
La búsqueda d'una patró de creixement per la quantitat de diner.
Això és conseqüència directe del diagnòstic d'una demanda estable de diner. Es basa més en evitar errors en Política Monetaria que orientar-la al producte social - Sozialprodukt -: així Friedman recomana un regla de la quantitat de diner ja que falta una conexió clara entre quantitat de diner i renda i per Brüner la preocupació d'una intervenció errónea dels bancs centrals en base a uns models macroeconòmics falsos. Alhora de proporcionar liquiditat a l'economia, una PM basada en la intervenció dels tipus d'interessos - analogament la quantitat de diner - jugen un paper global, ja que qualsevol control selectiu a la llarga es mostrarà ineficient en la mesura que apareixeren noves innovacions financeres que burlen el control.
Metzer i després Modigliani van constatar que agafar-se a una política discrecional del banc central era l'últim bastió per sostener el colpejat keynesianisme. L'estratègia de fixar una nivell d'inflació - Inflation Targeting - i la Taylor Rule són assenyalats com a principis monetaris encara que la política que segueix un banc central s'ha d'ajustar a noves circumstàncies del mercat, incloent les oscil·lacions de la velocitat de circulació del diner. Aquesta visió conclou que la quantitat de diner és una variable endògena.
La causalitat córrer en contra de la teoria quantitiva, seguint a Kaldor: si la oferta de diner és una variable endógena i varia en funció de la demanda, a uns tipus d'interès donats, la preferència per la liquiditat i la velocitat de circulació deixen de ser importants.
En la visió moderna confirma que la inflació i el creixement de la quantitat de diner són variables endogenes del procés macroeconòmic i ni respon a la causalitat, ni al paper de la quantitat de diner com a objectiu intermig de la política monetària.
Rebuig de la Corva de Phillips
El trade off entre dos objectius: o bé ocupació o estabilitat de preus. Les expectatives d'inflació per això poden modificar el sentit de la Corba de Phillips ( Hysteresis Effekt) i la inèstabilitat alhora de buscar un òptim entre les dues variables debilitaven la Corba. Aquesta concepció no va dominar la política econòmica a Anglaterra durant els seixanta i setanta ja que es concebien l'atur i la inflació com a variables independents i batallats amb mitjans diferents: Atur amb polítiques de demanda ( Macro) i la Inflació amb polítiques de renda ( Micro). La borrosa relació monetària fa que la inflació sigui contemplada com un problema institucional de redistribució entre agents econòmics (Empreses, Sindicats i Govern). A més a més l'anclatge del dólar a l'or que provocava unes expectatives moderades d'inflació van ser alliberades, deixant la política econòmica sense armes per combatre-les (Kaldor 1982).
Friedman rebutja la corba de Phillips: a curt termini aconsegueix resoldre el splitting problem de la distribució de l'impuls monetari entre efecte real i nominal segons l'elasticitat de l'oferta. A llarg termini no hi ha cap discrepància amb Keynes: en plena ocupació, s'incrementaran els preus.
En el cas de la subocupació, Friedman en prou feines s'hi posa. A Anglaterra, els Keynesians creien fins i tot de la tendència del capitalisme a la subocupació i se situaven en la part esquerra de la corba de Phillips. Tampoc hi ha cap explicació de per que algú pot voler pujar la ocupació en una situació de plena ocupació. Friedman canvia la plena ocupació keynesiana per la NAIRU que Tobin crítica per que no està ben definida. Friedman la utilitza en base a factors microeconòmics institucionals i la fa depenent de la evolució macro.
L'estabilitat de preus per sobre de la plena ocupació
Rebuig de la intervenció estatal.
Si algú creu en la tendència del mercat a la plena ocupació, la prioritat de la política econòmica ha de ser l'estabilitat de preus ( malgrat els interessos dels bancs i dels rentistes.per l'estabilitat de preus, Kaldor).
És veritat que les polítiques anti inflacionistes seguides pels post keynesians van esdevenir desastroses pel creixement: el reconeixement de la Hysteresis Problem per part del Bundesbank van impulsar les polítiques monetàries que mantinguessin l'estabilitat monetaria i la creença en la neutralitat del diner a llarg termini.
NOTA1. El paper del Heinz-Peter Spahn
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada