Eleccions regionals...Compte amb els empobrits

Tot va començar quan Thilo Sarrazin (ex-SPD) va llençar el seu Deutschland schaft sich ab  - Alemanya desapareix - sobre la por a la dissolució de la identitat nacional i individual, en una societat multicultural. Jo tinc l'edició 21, regalada fa uns anys per la meva amiga grega i metgessa a Dresden, Elena.

La crisi dels refugiats ha tornat a llençar la frase sobre com l'Estat-Nacional pot afrontar crisis financera, el canvi climàtic....Els reptes són majors i l'Estat més petit. La Goretex-Republik comença a entendre que això de la globalització no només és exportar mercaderies: crisis Grega afecta a Alemanya, la guerra a Síria també, el calentament a la Xina també.....El sociòleg Theodor Geiger ja senyalava als anys 30 el "pànic de la classe mitja" i la por la seva minusvaloració - Mindereinschätzung - i és un sentiment que s'espandeix per tot el món occidental, des de Lepen a Trump. Compte amb els empobrits....

L'estrella invitada es consolida: Die Grünen

Alemanya es torna a politizar. Les eleccions regionals no només han tingut un schock amb l'irrupció de l'Alternative für Deutschland (AfD) sinó que les aritmètiques parlamentaries i aliances estan canviat de forma accelerada ja que els partits de la Gran Coalició han estat castigats. Ara fins i tot es pot plantejar un pacte CDU-Die Grünen a nivell nacional,  fins i tot Gysi - Die Linke - es planteja un pacte amb la CDU.

La òstia del SPD - amb dimissió inclosa - a Sachsen-Anhalt ( Dresden) ha permès la coalició Kenya: negre, verd i roig. Fins ara hi havia hagut govern de coalició entre la CDU i el SPD, però la caiguda d'aquest últim, ha fet que no sumin i entri Die Grünen a govern. Aquest han superat justet la barrera del 5%. Suficient. Die Linke també s'ha fotut una bona trompada però queda exclòs del govern per la CDU. La sorpresa és el 25% dels vots per AfD(!) essent segona força (!), superant el SPD i Die Linke (!).

A Baden- Württenberg (Stuttgart) han guanyat Die Grünen amb un 30,3% dels vots, una victòria històrica per l'ex-alcalde de Freiburg, Kretschmann, que renova i reforça la seva posició com a president aconseguida al 2012, quan li va fotre la segona plaça al SPD. Ara els germanets petits són la CDU i el SPD que s'ho miren espantats, especialment aquest últim que amb prou feines supera la barrera del 10%, un Kleinpartei. El pacte de la CDU i Die Grüne és qüestió de temps.

Finalment a Rheinland Pfalz ( Mainz) ha donat al única satisfacció al SPD, Malu Dreyer que havia substituït un parell d'anys abans a Kurt Becker - actual treballador d'una big pharma -  s'ha consolidat amb un 36% dels vots. La CDU fotuda....la culpa els sirians. Die Grünen s'ha fotut una bona bofetada passant del 18 a 6 diputats però suficient per poder fer una coalició amb els liberals del FDP, que resisteixen. O Semàfor ( SPD, FDP, Die Grünen) o Gran Coalició a la inversa, Sigmar Gabriel ha salvat la cara.

Merkel, l'aposta contra el temps  

Merkel arriba a la presidencia de la CDU contra tot pronòstic, no forma part de la èlit de la CDU sinó que és una outsider i fins i tot representa un cert anti establishment. Per tant, no està lligada a les tradicions de la CDU d'optimitzar el seu electorat - sense deixar espai a la seva dreta com històricament havia estat - . La gran política resta reduïda a estratègia i Machtfragen.  Molts votants clàssics de la CDU s'han apartat del partit per mantenir posicions molt pròximes a l'esquerra: la desconexió nuclear, el salari mínim o bé el matrimoni homosexual. Les diferències de programa amb el SPD o bé Die Grüne no són substancials i amb la Gran Coalició, tot ha quedat en magma on no hi ha una alternativa real a Merkel. El triomf de AfD és una rebel·lió contra Angela Merkel.

Amb la crisis dels refugiats va deixar la retòrica neutra i va començar a parlar l'imperatius morals. Es va tancar, no amb la CDU, sinó amb els seus homes de confiança a gestionar tot el cacau: moure's representaria perdre el centre polític i donar aire al SPD. La reacció de Merkel davant dels resultats electorals va ser: "aquí no passa res" cosa que els candidats perdedors de la CDU, Julia Klöckner i Guido Wolf, que estaven al costat no opinaven el mateix. Al comité executiu de la CDU, Merkel no es va sentir per aludida però al grup parlamentari  comencen a aprèixer veus discordants.

Dintre de la CDU amb prou feines hi ha hagut crítiques, excepte Schäuble o Thomas De Maziere, ministre de l'interior. El que si és un gra al cul és Horst Seehofer (CSU Bayern)  que qualifica AfD de perill existencial per la CDU (Mireu Baden Württenberg!!!!Assenya-la amb el dit), sostè que l'acollida de refugiats és un error i amaga amb ampliar la CSU fora de Bayern (!). La CDU es troba en una disjuntiva: o rectifica o continua...exit, voice and loyalty.
 

 

Fight the power: Alternative für Deutschland

 

Tothom s'ha acollonit amb les 1,3 milions de vots que han tret a les tres eleccions regionals. Entren amb un força inusituada als länders fundadors de la RFA com Rheinland Pfalz (13%) i Baden Württemberg  amb un 15% amb dos parlamentaris d'elecció directa (!) i a l'Est,  Sachsen Anhalt  el 24%, amb 24 parlamentaris dels quals 15 són d'elecció directe - majoria a la circumscripció - . No estem parlant de quatre pagesos ressentits de l'Est, Baden Württemberg (Stuttgart) és el paradigma de la Mittelstand,  una empresa exportadora a cada poble. També val a dir que l'AfD ha adaptat el discurs a cada länder: a Baden Württenberg  han posat un professor d'Economia, mentre que a Sachsen Anhalt han posat un petit empresari que arregla radiadors als cotxes...El partit de la gent menuda. Tremola.

Els principals vots de l'AfD provenen de l'abstenció, gent que fins ara no votava, però que ara veu el vot a l'AfD com una protesta contra el sistema. Ara bé, també hi ha trasvàs de vots d'altres partits, sobretot de la CDU però també del SPD i més endarrera de Die Linke.

Hi ha poca gent que es declari votant de l'AfD, però sociològicament està format per grups de gent que creu que el govern ha perdut el control amb la crisis dels refugiats, un segon grup  d'ultraliberals/conservadors ( euro escèptics que van perdre la batalla amb els anti immigració) i finalment, gent que no estava fotuda amb política però que veu els canvis socials com una amenaça: observa com puja la delinqüència, com es roba al super o com es cola la gent al metro o no li donen plaça a l'escola pública....
emocional.

La lluita a través del Twitter ha substituït les posicions per exhabruptes  emocionals, i les emocions porten a partits amb un programa maleable i amb un ideologia de vol curt. L'AfD té més seguidors a Facebook que la CDU i el SPD junts i és on els seus seguidors es formen una opinió  alternativa als mitjans establerts . Més que alliberar, la tecnologia redueix. Cap partit ha aconseguit aquest creixement en tant poc temps: a la sala de premsa a la seu de Sachsen Anhalt de l'AfD, hi havia més periodistes que militants, és més, en tot Sachsen-Anhalt tenen 240 militants, mentre que han tret 24 diputats regionals ( surt a 1 de cada 10!!!!!). La tecnològia ha reduït la barrera d'entrada a la política ( finançament, militants, locals...).

ESPEREM QUE ALEMANYA GAUDEIXI D'UNA BONA COJUNTURA ECONÒMICA ELS PRÒXIMS ANYS!!!!!!

 

PD1. En els àmbients de l'AfD, s'anomena Angela Merkel IM Erika, nom en clau d'espia per la Stasi. Tot fals.

 

PD.2. La gent s'enganxava a la política a l'adolescència i això determinava la seva posición política durant bona part de la seva vida. Les àrees d'influència d'on xuclaven els partits alemanys, s'estan assecant. La força cada cop la té més el candidat i no el partit.

Rics i pobres: la lliuta redistributiva

Porto una parell de setmanes barrinant sobre l'estudi de la Riquesa a Alemanya del Bundesbank, per que no lliga. Com pot ser que ens rescatin els alemanys si tenen menys patrimoni que nosaltres, si són pobrets: mentre que la mitja del patrimoni alemany està en 195.200€, els espanyols tenen 285.800€ i França 229.300€ de mitja. La diferència està en com es compten els immobles tant dels  espanyols, enmig d'una crisis immobiliària, com els dels alemanys, molts cops en mans públiques o cooperatives d'habitatges.

El que més sobte de l'estudi és que la mediana de la Riquesa dels alemanys sigui de 51.400€ (els espanyols 178.300€). Com pot ser que la mediana sigui 51.400€ i la mitjana 195.200€ ?????  És un indicador sobre les creixents desigualtats ( i aquí encara no hi havia refugiats).

El Llac: La Riquesa

S'acaba de publicar Verteilungskampf, Lluita redistributiva, de Marcel Fratzcher, cap del Deutsches Institut für Wirtschaftsforschung DIW, el mirall socialdemòcrata del IFO Institut. La tesis és que l'economia social de mercat ha passat a la història: les diferències entre rics i probres a Alemanya entre 1990 i 2010 s'han exiamplat i el que és pitjor: en comparació amb la resta de països europeus està al capdavant en desigualtat de patrimoni privat - Privatvermögen -.

Segons el Passauer Neuen Presse, en un estudi que li han filtrat des del ministeri d'afer socials, el 10% dels alemanys més rics ostenten el 51% del total del patrimoni net. Això el 2013, al 1998 la xifra era del 45%.  Per quasi el 50% de les llars alemanyes tenen el 1% del patrimoni net, mentre que al 1998 era del 2,9%. Tres matitzacions: com a Privatvermögen compte la Riquesa d'empreses familiars alemanyes, que per cert, generen ocupació. L'altra és que els alemanys viuen de lloguer i la última matització sobre l'estudi, la riquesa que hi surt, és la declarada.

Segons Fratzcher: el problema no són els rics, sinó els pobres: un 40% dels alemanys arriba a la jubilació sense estalvis rellevants....tot fiat a la pensió.


El riu que desenvoca al llac: els Salaris

Només hi ha tres maneres de fer patrimoni/riquesa: herència, donació i estalvi ( i al Regne d'Espanya la loteria). A Alemanya des de 1945 no hi hagut shocks destacats amb la qual cosa el sistema d'herències i donacions ha funcionat. El problema rau en els salaris, com més petits, menor estalvi i  menor riquesa.

Respecte als salaris es considera pobre aquella persona que té uns ingressos inferiors al 60% de la renda mediana disponible. A Alemanya això són 12,5 milions de persones de les quals 3,4M són pensionistes. Estem parlant de gent que cobra per sota de 892€/mes o per una familia amb dos nens 1872€/mes. Aquí hi un debat fort amb les dades: si puja la renda disponible de la mediana, també augmenta el risc de pobresa encara que no hi hagi variacions de renda, els estudiants els compten com pobres, diferencies regionals i preus: no és el mateix ser pobre a Dresden que a München...shifting sands.

Malgrat  que el 2015 han pujat el salaris reals un 2,5% ( la caiguda del preu del petroli ha afectat molt positivament), la participació del Salaris en la renda nacional s'han estancat i inclús ha disminuït des del 2004. Segons alguns estudis hi ha uns 7 milions de llocs de treball precaris, dels quals 3,1 no arriben a fi de mes malgrat treballar. La xifra que ha  augmentat des del 2004: ha augmentat l'ocupació però no la participació dels salaris en la renda nacional, ergo menor salari - depenent del creixement de la renda - i /o major dispersió salarial.

Això ho confirma un altre estudi del DIW estudia la renda diponible de les llars alemanyes entre 2000 i 2012: la diferència entre rics i pobres augmenta: mentre el 10% més ric ha augmentat un 15% , els del mig no es mouen, el 40% per sota ha perdut - real - un 4%.

La qüestió aquí és que qui entra en els treballs precaris, és difícil que surti i no estem parlant del nano que treballar al Starbucks per pagar-se la carrera. Aquests 3,1M serà difícil que escapin de la precarietat i poguin construir uns estalvis per la vellesa o la següent generació. La mobilitat social se'n ressent: cada cop és més difícil escapar de la trampa de la pobresa a no sé, com diu Fratzcher, s'inverteixi, de debó, en educació i formació.

Hans-Werner, we love youuuuuu

L'amic Hans-Werner està per la funció redistributiva de l'Estat, però no ens passem...el mindestlohn - salari mínim - generarà atur i provocarà una pèrdua de competitivitat per les empreses alemanyes. El Trade off eficiencia i equitat.... Mireu França!!!!!! Senyala amb el dit Hans-Werner, quan es pressionen els rics, es redueix el creixement: el tram més alt de l'impost de la renda és del 58% mentre que Alemanya és del 44%.

La globalització ha permès reduïr el nombre de pobres ja que s'ha invertit en països amb salaris baixos, s'ha generat creixement i al seu torn s'han incrementat salaris. Aquest raonament serveix també per Alemanya:  l'Agenda 2010 va permetre reduir les rigideses del sistema salarial, això va representar baixar salaris per tal de generar ocupació. L'economia de mercat genera desigualtats, és el preu a pagar per la seva eficiència. Fratzcher sostè la tesis contrària en el seu llibre, l'increment de la desigualtat genera ineficiències en la mesura que allunyen l'economia del seu màxim potencial.

L'augment de la dispersió del salaris bruts no ha de ser contemplat com un increment de la desigualtat a Alemanya, ja que la distribució neta, mesurada amb coeficient Gini no és més desigual que abans de l'Agenda 2010, i això és degut a que molta gent té feina en comptes d'estar a l'atur i al manteniment de les prestacions socials.

 

L'Esperança de vida

 

El Robert Koch Insitut ha publicat un estudi que ha posat els pèls de punta a Alemanya. Han dividit en cinc grups per renda i han estudiat l'esperança de vida: hi ha una diferència de 11 anys entre els homes del grup més ric i del més pobre, per tant, com més pobre ets més possiblitats tens de palmar abans d'hora. Les causes, el pobres  tenen comportaments pocs saludables: beuen cervesa i fumen, en comptes d'anar a córrer els diumenges al matí, pocs estudis, poques prespectives de futur i una tema que personalment m'incumbeix, estan sobreendeutats....i a sobre gasten poc. En definitiva, és una merda ser pobre i com diu el meu amic Cinto: la vida és quantitativa.

Nota 1: El Schäuble està content amb el Schwarze Null, el superàvit que surt al seu pressupost. Té diners per gastar i de fet, Merkel està fent força política social, jubilació als 63, augment de les pensions, la ajut per maternitat, la KITA per que els nens vagin a l'escola, Betreuungsgeld per mares solteres, el fre en els preus del lloguer i at last but not least, la introducció del salari mínim  - 8,5€/h - a gener del 2015, que ha millorat la situació d'aquells que tenien feines precàries i intenta corretgir els pitjors efectes de l'Agenda 2010.  De moment, desmentint a Hans Werner, la mesura no ha generat més atur.

Nota 2: Els impostos sobre els grans patrimonis va ser derogat al 1996 degut a una sentencia del tribunal constitucional que sostenia que l'Estat a través d'impostos sobre la renda, el patrimoni i especials no podía recaptar -se més del 50% dels ingressos d'un alemany. Els impostos sobre rendiments del capital, el gravamen dels trams més alts de la renda i així com impost de societats s'han reduït des dels anys 90.

Nota3: Estudi sobre desigultat

http://blog.zeit.de/herdentrieb/files/2015/10/wirtschaftsdienst_10-2015_Peichl_et_al_Einkommensverteilung.pdf

http://www.diw.de/de/diw_01.c.508553.de/themen_nachrichten/nach_deutlichem_anstieg_bis_2005_einkommensungleichheit_seitdem_nahezu_unveraendert.html

Nota4: Els sectors més vulnerables amb risc de pobres: families monoparentals, inmigrants i avis amb pensions reduïdes. Al Sud d'Alemanya es divorcïen menys per això potser són més rics ;).

Stupid German Money....Part II

Michael Lewis a "Liar's Pocker" descriu la seva experiència  a Londres com a venedor de bons. El seu primer client va ser Herman, the German, al que li va vendre uns bons undervalued de la telefónica americana AT&T. Quan Lewis va descubrir la baixa qualitat dels bons - porqueria pura - l'analista li diu: tu per a qui treballes per Herman, the German o pels Salomon Bros? Com era undervalued, Salomon Bros va recomprar altra vegada els bons....això si a un preu inferior, produint pèrdues de 140.000$ al pobre Herman, the German., que va ser despatxat del banc austriac pel que treballava. Acabat de casar i amb un nadó.

El capítol il·lustra  el que s'anomena el Stupid German Money, l'excés d'estalvi que els alemanys no saben on col·locar-lo i que acaba mal invertit. I com diu, el meu amic de casa coixet, de Sort, els de Wall Street són uns comercials de p*** mare.

Els  Aktienfonds

Només un 20% de la riquesa dels alemanys està invertida en paper, uns 1,16B€ dels quals 0,52B€ en accions. Al 2014, les 616 empreses alemanyes cotitzades a borsa van deixar anar 41.700M€ en dividends, un percentatge entre el 30-50% del total dels beneficis, tampoc massa. La paradoxa per això és la laboriositat dels alemanys és capitalitzada per estrangers: 64% dels accionistes en empreses del DAX són estrangers ;).

Hi ha 9 milions d'alemanys que tenen accions, amb un augment del 6,7% respecte l'any anterior però lluny dels 12 milions de 2001 ( any que va esclatar la primera bombolla tecnològica). El mes interessant és grup de tenendors d'accions que més a crescut és els dels treballadors que tenen accions de la seva empresa amb 1,1M. Els treballadors alemanys tenen una participació més baixa que fins i tot els espanyols, austriacs o italians.

Per revertir-ho el SPD (2007) va proposar els Deutschland Fonds: davant l'estancament dels salaris i la inflació dels beneficis, s'havia de crear un fons amb aportacions dels treballadors per invertir en empreses nacionals. No cal dir que els burocràtes es van posar a fer una comissió, la patronal, ho rebutjar perque preferia els fons de Qatar i els sindicats, estaven més còmodes amb la protesta salarial. La idea seria bona.... per que tothom va protestar.

Les baixes rendibilitats i...

La baixa capacitat per generar un patrimoni estable és degut a les males inversions de l'estalvi alemany: fons amb força risc, excés de comissions i segons Finanztest només un 6% dels fons compleixen amb les seves expectatives, quasi del 70% té pèrdues. (Fa poc el Financial Times va fer públic un estudi que el 86% dels 25.000 fons del S&P Dow Jones no complien els seus objectius després de treure les comissions).

És difícil saber si el teu gestor de fons és un gandul o no tenin en compte que molts pocs baten els mateixos índex dels mercats en que operen, Exchange Traded Funds (ETF), és més...els gestors creen unes carteres molt molt semblant a l'Índex per no fotre la pota i dissimular. Les agències de regulació ja comencen a mirar-s'ho.

.....comissions dels fonds

Els que compren Aktienfonds no tenen comissions com les assegurances, però si Ausgabeaufschläge, despesa suplementària, que arriba al 5% de la quantitat invertida, mentre que els costos anuals segons l'agència de rating Morningstar otorguen de mitja un 1,85% - management fee -. En aquests fons trobem una avantatge que no existeix en el sector de les assegurances: el Total Expense Ratio que inclou totes les comissions, inclús aquelles comissions per acomplir els objectius. El que no inclou i posen en lletra molt petita és el cost de les transaccions per la compra-venda d'actius, que pot arribar a un 0,8%.

Els fons d'inversió per contra, les comissions augmenten segons com vagi el fons, mentre que a les assegurances, la comissió es focalitza en les aportacions. El més divertit és que els fons "baratos" són més rentables que els cars. No cal dir que els nous fons que es llancen al mercat són més cars que els antics, tampoc cal afegir que la digitalització contribuïrà a reduir aquestes comissions (Isidru, les comissions !!!!!!!) 
 
Deutschland Rente

Les asseguradores han posat el crit al cel per la possible introducció de la Deutschland Rente, és a dir un fons estatal a l'estil dels noruec o els auffandfonds AP7 suecs per assegurar que els jubilats mantinguin el seu poder adquisitiu i que bona part de treballadors en situació precaria també toquin cuixa. Els alemanys s'enmirallen amb els suecs i noruecs, per si no ho sabieu ;). 

Això ho estan posant en marxa la CDU de Merkel amb coalició amb Die Grüne al länder de Hesse, capital Frankfurt, capital financera. El seu conseller de finances,  Tarek  Al-Wazir de Die Grüne sosté que hi ha una falta de transparència latent en els productes de previsió i que l'Estat genera confiança suficient per posar-s'hi. Ja veurem com acaba l'invent, però la Gesamtverband Versicherung Deutschland ha posat els 68 paios a treballar en contra.

El "fracàs" del sector financer alemany

L'antic economista en cap del Deutsche Bank, Thomas Mayer i Daniel Gros, director del Center for European Policies Studies (CEPS) sostenen que és impossible aconseguir al mateix temps superávits a la balança de pagaments sense evitar sortides capital. El tema és que encara que cada any surten capitals d'Alemanya que no es tradueixen en  increments equivalents de la riquesa a l'exterior: al 2004 la diferència era de 16.000M€.  

Durant la década dels 2000 va sortir força diner alemany per finançar als països de la perifèria europea, amb els resultats vistos i només compensats actualment pel Target 2 del Hans-Werner Sinn - molt simplificadament els saldos alemanys al BCE-. Per no culpar només els ganduls del Sud, també hi va haver la crisis de les subprime  als USA i que va afectar a forces bancs alemanys (recordo el meu post de fa dos anys sobre Georg Funke).

Aquest resultat podriem dir és el "fracàs" del sector financer alemany per col·locar exitosament els estalvis que genera el país...Aquí teniu l'evolució dels preus de la riquesa financera alemanya ( NOTA Rentenwerte són pensions i Sichteinlagen diner a la vista).

Mayer i Gros proposen els clàssics fons estatals (els privats també poden participar) com Noruega o bé Arabia Saudí que recullen els superávits de la balança de pagaments i invertint-los a l'exterior. Així s evita una apreciació de la moneda pròpia, cosa que no es pot fer a la UE, i no perillen els llocs de treball (Dutsch Disease).

MENYS MAL QUE NOSALTRES NO TENIM AQUESTS PROBLEMES AMB LA BALANÇA DE PAGAMENTS....MENYS MALDECAPS!!!!!!!!

Nota0: Em vaig deixar les cartes enviades per Maschmeyer, de l'asseguradora AWD al Kanzler Schröder. Fa vergonya aliena per l'adulació del primer al segon: "Schröder ets el CEO d'una empresa amb 81 milions de treballadors".

Nota1: Deutsche Aktien Institut 

https://www.dai.de/files/dai_usercontent/dokumente/studien/2016-02-09%20DAI%20Aktionaerszahlen%202015%20Web.pdf

Nota2: Alguns economistes alemanys calculen en 500.000M€ les pèrdues de patrimoni a l'exterior durant els últims 20 anys.

Nota3: Quan als accionistes els hi foten el pal, poden recórrer  Deutsche Schutzvereinigung für Wertpapierbesitzer , L'Associació Alemanya per la Defensa dels tenedors d'Actius....la bomba, hi ha una pestanya per Grècia i una altra per l'escàndol de VW.

http://www.dsw-info.de/Griechenlandanleihen.1877.0.html

Stupid german money...part I

Hi ha moltes dites a Alemanya sobres les virtuts de l'estalvi, "Spare in der Zeit, dann hast du in der Not" Estalvia i tindràs en temps d'escassetat o bé "Wer spart, der hat", qui estalvia té. L'estalvi a Alemanya és una cosa seriosa: una enquesta apunta que la meitat dels joves alemanys entre 18 i 29 anys troben més atractiva la gent que estalvia(!). Fins i tot, hi ha el dia nacional de l'estalvi on van els nens amb el porquet a la Sparkasse.  Ara bé, un estudi de  Markus Grabka del DIW sosté que això de l'estalvi és un ruïna pels alemanys, entre 2003 i 2013, la riquesa ha augmentat només 500€ de mitja, si restem el cost de la vida, la bofeta és grossa una reducció del 15% de la riquesa neta: uns 20.437 euros per cap (!).

No sé si recordeu quan enmig de la Eurocrisis, els alemanys sostenien que eren menys rics que els grecs....i és veritat: la riquesa neta de les llars alemanyes són notablement inferiors a les de l'Estat Espanyol o Italia (2011). Per una mitja de 51.400 euros de riquesa neta, els italians tenen 163.900€ o bé els espanyols 178.300€. Les raons són que no és comptabilitza determinades cobertures que l'Estat - Alemany - otorga i l'Estat - Espanyol o Italia - no, l'efecte dels länders de l'Est i finalment, la dada determinant: la vivenda que ha caigut de mitja un 20% entre 2003 i 2013 i a sobre només un 53% dels alemanys tenen casa de propietat mentre que Espanya el 79%. Un estudi encara no públic del Bundesbank sosté que l'eurocrisis no ha modificat substancialment aquest paràmetres.

Lüdwig Erhard sostenia que una política social dinàmica consistía en el suport a la creació de patrimoni pels alemanys per que eren els que havien d'estar més compromesos amb la llibertat, la independencia i la responsabilitat de l'individu. Les conseqüències de la disminució de patrimoni són rellevants de cara a la redistribució de la renda. Caseta i hortet....Ni Jefferson.

Com pot ser que un dels països més estalviadors redueixi el seu patrimoni?

La riquesa financera a Alemanya arriba als 5,21 Bilions euros - sense compte els béns immobles - distribuïda en tres components bàsics:

1/ Els alemanys atesoren quasi un 20% en diner sota el coixí (!) que sumat als saldos dels comptes corrents alemanys (1,2 Bilions euros) arriba quasi al 40% de la riquesa financera. Els comptes corrents  donen de mitja un 0,13% d'interessos, dels quals un 25% se'l xupa l'Estat com a impostos i la resta ha d'aguantar una inflació del 0,3%. Draaaagggggghiiiiiii!!!!!

2/ L'altra gran producte d'estalvi són les assegurances, quasi un 40% de la riquesa financera està en asssegurances  (2 Bilions d'Euros, dos vegades el PIB espanyol). El sistema és ineficient amb ganes.

El lobbie assegurador

Al costat de la porta de Brandenburg s'alça la Allianz Stiftungforum, la fundació Allianz, on s'anuncien diverses iniciatives culturals i socials però  que representa l'ambaixada d'Allianz a Berlin.  Schröder estava força unit a Carsten Maschmeyer, fundador  d'AWD (Suisse Life Select),  amb escàndol inclòs ja que li va pagar les memòries amb un milió d'euros, que més tard es va descubrir que eren dos milions (!). Al 2002 AWD passava per greus dificultats.
El competidor de Maschmeyer, Rienfried Pohl de DVAG era un dels donants més destacats de la CDU i amic de Helmut Kohl. El ministre de Sanitat, Daniel Bahr ( FDP), fa carrera a Allianz  al igual que el britànic Peter Skinner, ex-eurodiputat  a Estrasburg especialitzat en el sector... Mentre que l'empresa d'Assegurances ERGO té col·locat a Harald Christ, ex-membre del gabinet a l'ombra de l'actual ministre d'exterior Frank-Walter Steinmeier (SPD).

 I no només es tracta de tenir els telefons correcte al iPhone, sinó que la Gesamtverbands der Deutschen Versicherungswirtschaft (GDV), la patronal asseguradora, té 68... (68 tios!) dels seus 300 treballadors només dedicats a crear argumentari per escampar pel parlament i els ministeris. Passajar-se per la web és un argumentari continuat contra Draghi i una pallissa constant per obrir un pla de pensions: segons el president d'Allianz viurem 102 anys.

Els Embutxacadors de Provisions

Hi ha 250.000 venedors d'assegurances i assessors financers especialitzats a col·locar l'estalvi. Els venedors d'assegurances representen aquest perfil de comercial amb anells, sense massa formació i pocs escrúpuls alhora de col·locar assegurances cares i innecessàries a pobres avis, rebent una comissió entre el 3% o 5% per cadascuna.  Hi ha diverses propostes de la Comissió Europea per fer públiques aquestes provisions o inclús prohibir-les (IMD II) i fer un assessorament més transparent però el lobbies  ja van liquidar el tema quan van implantar el Mifid que no obliga fer públic quants diners s'embutxaca el venedor del producte financer. El moral hazard.

Riester Reform 2002

Fins que no es va jubilar al 2009, Walter Riester  era un dels Diputats al Bundestag que més pasta guanyava fent conferències i ara sabreu qui li pagava aquestes conferències "pel sosteniment de la seguretat social Alemanya". Entre 1998 i el 2002 va ser ministre de treball al gabinet Schröder - Fischer on la seva gran aportació va ser la Riester Rente: la creació de fons de pensions - Altersvorsorge - privats i voluntaris amb garantia de l'Estat, davant la constatació que l'Estat haurà de reduir els muntant de les pensions degut a l'envelliment de la població i l'allargament de l'esperança de vida. Riester col·labora actualment amb la Unión Asset Management Holding AG que gestiona quasi 2 milions d'assegurances dels Riester Fonds.  Una altra ostentació de la socialdemocràcia per erosionar les bases que els van portar al poder.

Els quasi 15 milions d'estalviadors alemanys que han subscrit algun tipus de pensió Riester, no oloren gaires duros:  els criteris d'inversió són tant conservadors que em prou feines generen rendiment - entre un 0,2 fins a un 3,5% anual en els últims 12 anys -. Els que si han vist els duros són les asseguradores: de mitja, un de cada 7 euros que s'estalvien van a parar a provisions o comissions vàries - o sigui més d'un 10% del que s'estalvia-. S'ha de ser molt molt vell per que els estalviadors en aquest fons els hi surti la jugada, però com viurem fins als 102 anys, no us preocupeu....

Enmig del mundial de futbol, a l'estiu 2014, la gran coalició va aprobar un decret en el qual els interessos mínims garantits pel client passaven del 1,75% al 1,25% per tal de donar oxigen al sector, a canvi es creava un "Effektivekosten" on fa que les comissions es redueixin i el sistema de comissions sigui més transparent, ara bé, aquesta reducció de les comissions fa que s'incrementi les despeses imputades al llarg de la vida de l'assegurança, amb la qual cosa has de viure més anys per veure algun rendiment. La teoria del barullo.

Fins i tot el nou cap del Ifo Institut, Clemens Fuest, diu que el sistema està mal dissenyat: cada any es redueixen el nombre de contractes Riester mentre augmenten altres productes de previsió.



Nota (0):Hi ha 93 milions d'Assegurances de vida malgrat ser 81 milions d'habitant

Nota (1): Els 51.400 surten d'un informe del Bundesbank amb un mostre de 3.600 llars alemanyes entre setembre de 2010 i juliol de 2011.

Nota (2): L'estudi de Markus Grab, adverteixo el DIW està més a l'esquerra que el IFO

http://www.diw.de/documents/publikationen/73/diw_01.c.512638.de/15-34-2.pdf
http://www.diw.de/documents/publikationen/73/diw_01.c.512636.de/15-34-1.pdf

Nota (3) Eurostat...estalvi brut
http://ec.europa.eu/eurostat/tgm/table.do?tab=table&init=1&plugin=1&pcode=tsdec240&language=de

Nota (4) webs d'interès
http://www.walterriester.de/
http://www.gdv.de/

Deutsche Bank....el serial segueix

"La ética y el esfuerzo son los dos únicos caminos que conducen al progreso" frase de Luis Angel Rojo, frase profundament castellana - la podria haver dit el meu pare - i que només pot ser dita quan l'ambient va coix de les dues potes, ni ética, ni esforç. La majoria de la gent és raonablement  fiable (compto fins i tot els idiotes), el problema rau quan arriba gent no fiable en càrrecs crítics per l'economia d'un país com pot ser un banc: Joseph Ackermann és una d'aquestes persones, intel·ligent, treballador i afeccionat a l'opera....ara bé....va coix d'ètica: un paio que va utilitzar la crisis de 2008 per rentar la seva imatge i presentar-se salvador de l'estabilitat del sistema financer quan era un dels seus màxims perturbadors. L'absoluta indigencia en la que es veu abocat Deutsche Bank és fruit de la seva gestió directa i d'aquells que ho van permetre....Un banc de 1870!

 

Decisions i Responsabilitat

 

El destí del Deutsche Bank va quedar segellada al 1999 quan van comprar el banc americà  Investment Bankers Trust, banca d'inversió americana i que més que una fusió amb el DB, aquest va quedar engolit per la cultura del Bankers Trust, la pasta dels sobresous - es calcula que entre 40.000-50.000M€ va sortir com a Bonus en els últims 15 anys -, l'assumpció de posicions de risc a càrrec tercers  - clients, contribuents...- i el domini en el consell directiu: poder i responsabilitat es dissocien.

Qui aixecava la mà al Consell Directiu era defenestrat, per això s'abstenien i acceptaven la corrupció del altres, esdevenint complíces. La preponderància de la tàctica per defensar la posició i fotre la del altra - aquest malbaratament d'energia explica bona part de les irracionalitats - tampoc va ajudar. Cada membre del consell, per separat, es va  dedicar a recopil·lar dades per la propia seguretat: un fins i tot, va arrencar el telefon de casa seva per que pensava que era escoltat o bé l'altre posava documents en custodia a tres advocats diferents.

 

No cal ser un geni per que veure que passa davant del jutge: es tiren la merda uns als altres. Ara bé si algu xerra queda exclòs de la secretària, la pensió i la opera de Frankfurt ( i els nens!!! els nens!!!!). Otto Steinmetz, el cap de riscos, va xerrar...i al carrer. Silenci.

 

Anshu Jain, l'indi que no parlava alemany.
 

No hi ha res com veure gent intel·ligent fent el ridícul. Posar a un indio de la Índia que amb prou feines parlava alemany al capdavant del primer banc alemany, pretenent gestionar el banc com si la crisi 2008 i els escàndols financers no existissin, demostra la debilitat interna del DB. Queda clar qui dominava el compte de resultats i el DB: el Investment Banking.

Anshu Jain va estar tres anys al capdavant, va jugar amb el temps esperant que el temporal i els escandols amainéssin per si sols. El més destacat de la seva gestió és fotre-li 2.500M€ al xeic de Qatar per fer una ampliació de capital. Actualment la participació val la meitat ;)

Al juliol de 2015 el foten al carrer i no per incapaç sinó per pressumpte corrupte: hi ha un informe del BaFin, l'entitat reguladora alemanya que sosté que Jain estava al tanto de la manipulació del Libor que tants Bonus pels executius i rendibilitat pel DB va donar. És més, Jain va organitzar el departament de  manera que fos més fácil la manipulació del Libor.

John Cryan, l'enderrocador

Ex-director financer d'UBS, parla un alemany fluït i és l'encarregat de donar-li la volta a l'empresa. La primera acció que va fer ha estat reestructura la cúpula del banc: es redueix el nombre de membres al Consell Directiu segons sembla per reduir "la complexitat de la gestió", el cert és que foten fora a 5 de 8 alts executius, es redueix el nombre de Comission de 16 a 10 i es liquida Group Executive Committee, una espècie de jerarquía paral·lela al Consell Directiu. Molts d'aquest executius estaven esquitxats pels diversos escàndols que sacsegen el DB.

 

Es divideixen la part de Corporate Banking&Securities en dues: Empreses i Banca d'Inversió separat de la compravenda d'actius financers, que va la part de Mercats Globals. Igualment la part de gestió de patrimoni (Deutsche Asset and Wealth Management)  també es reforma passant la Banca Privada a dependre de la Banca Comercial i no d'Inversió, concentrant-se amb Clients Institucionals i Fons. Es preveu tancar 200 de les 700 oficines que disposa el banc i vendre participacions no estratègiques com el banc xinès Hua Xia i  treure a borsa el Post Banc per tal de desconsolidar-lo del balanç

 

Finalment preveu un parell d'anys d'ajust: estalvi de 3.800M€ anuals i inversió en IT, la plantilla es redueix en 9.000 llocs de treball fins 2018 - 4.000a Alemanya - sumant 6.000 més d'empreses externes quedant un plantilla de 77.000 treballadors. Per la seva banda els executius no cobraran Bonus  i els accionistes (Qatar & Blackrock) es quedaran sense dividents  durant dos anys.

 

L'estratègia del DB es focalitzar-se més en la banca comercial i reestructurar l'Investment Banking, protegit per l'anterior CEO. Fins ara, les fons de negoci més rendibles pel DB venien de l'Investment Banking però cada cop el regulador demanar majors provisions per cobrir aquest tipus d'operacions fent que la rendiblitat disminueixi força. La pregunta rau en si després de reestructurar el DB serà capaç de trobar noves fons de rendibilitat en un entorn de tipus zero, les turbulències xines i una revolució digital en marxa.

 

Les major pèrdua en 145 anys d'història 

 

El tancament de 2015 ha estat desastrós,  el DB ha tancat l'any amb més pèrdues 6.800M€, més incús que en plena crisis financera. La rendiblitat Corporate Banking&Securities - sortides a borsa, emissió de deute i M&A - ha caigut un 30% al quart trimestre, això és core business del DB, sumat als costos judicials i indemnitzacions (5.500M€) han enfonsat el resultat del DB.

El Privat & Business Clients cau la rendiblitat un 7% per la caiguda del valor de la participació al Hua Xia Bank més l'increment de 669M€ en indemnitzacions als treballadors. A la línea de Global Transaction s'incrementa la rendibilitat gràcies a la línea de  mitjans de pagament - Zahlungsverkehr- focalitzat la gestió de la liquidesa de les empreses (abans utilitzada en  blanqueig de capitals).

 

En definitiva el capital ( CET-1) acaba el 2015 al 11,1%, sis punts bàsics per sota del 2014.

Deutsche never fails

A principis de febrer ja havia caigut l'acció un 35%, per sota dels 15€ , la mateixa cotització de quan va caure el Mur i amb una capitalització bursátil de només 21.000M€...a una escopinada de La Caixa

amb 15.500M€ (Isidru!!!!). La causa són els dubtes per una possible insolvència en pagament d'interessos dels CoCo - deute subordinada: deute sense drets polítics considerada capital pel regulador bancari en cas d'insolvència- . Fins i tot Schäuble va sortir a defensar la solvència del banc. El DB es va gastar 5.000M€ en comprar la seu propi deute per esvaïr dubtes i això que tenen una tresoreria de 215.000M€. Fins fa poc, això era impensable...a partir d'ara pot passar de tot.

AQUEST ANY UBS PAGA 0,85 FF ACCIÓ!

 

NOTA0: Citat a Mariano Guindal el declive de los Dioses página 508

Nota2:  Clemens Börsig va ser membre del consell directiu del DB entre 2001 i 2006. Era despreciat pel Consell d'Administració, alguns el tenien per incapaç. El 2006 va passar ell al Consell d'Administració i es va venjar....Als antics directius dels DB - gent que havia manegat, amb dret a secretària i xòfer - els va fotre en un edifici ombrívol en una cantonada prop de les torres bessones de Frankfrut (!).

Nota 3: El punt negre de Cryan:  va aprovar apujar el sou fix de 1.100 treballadors 300M€ per cumplir les recomanacions del regulador alemany de reduir els sous variables (!).

Nota4: El DB busca incrementar les sol·lucions on line davant l'emigració del client a la xarxa i no a l'oficina. El DB va tancar fa deu anys Deutsche Bank 24h en un pirueta estratégica acollonant per que no volia ser un ING Direct.....

Nota 5: El pròxim objectiu a saltar, Achleiter, ex director financer de Allianz,  primer franquiciat de Goldman Sachs a Alemanya, desballestador d'empreses a la DDR, estudiat a Sant Gallent i casat amb Ann Kristin, professora de finances a München i sentada a diversos consells d'administració. Em sembla que el seu lema és "ni dretes ni esquerres, Achleiter" això si, amb un PhD en trobades de passadís. Ho té pelut, se sospita que està fotut en l'escàndol del Libor.

Nota 6: Resultats Trimestrals del DB i tancament previsional 2015
https://www.db.com/ir/de/download/Presse_Information_4Q2015.pdf

 

Alemanya i Xina Part II

Si l'economia xinesa està fora de control o no, només ho saben 10 persones màxim i George Soros, que ja ha fet la seva aposta. S'especula que hi ha forces inversions fallides, tant d'empreses públiques com privades i el nivell d'endeutament és tant elevat que la correcció no serà un soft landing. Per mantenir la competitivitat i l'ocupació - pau social - el banc central xinès devaluarà el Yuan respecte el Dòlar provocant un shock deflacionista a tota l'economia mundial. La gran banca internacional veurà com  els actius xinesos al seu balanç no valen res i que amb la repatriació dels préstecs xinesos a productors de commodities s'esfumaran provocant un crash al mercat de matèries primes. S'apropa la tercera crisi mundial: primer EEUU amb les subprime, després Europa amb l'Euro i ara els xinos i el crash landing. Ni el Niño Becerra al Cuní....El món s'acaba!

 

Volkswagen i maschinenbau: la Balança per compte corrent

La Xina és segon soci comercial de la UE amb un 13,8% de les exportacions al 2014(USA 15,2%). Respecte Alemanya és el seu tercer soci comercial amb un 7,5% del total de comerç ( M+X) i a la inversa Alemanya és el principal soci xinès a la Unió Europea i el que és més el déficit de balança compte corrent alemany s'ha reduït substancialment entre ambdós països en els últims anys gràcies a l'increment de les exportacions alemanyes ( cotxes un 28% i maquinària 24%, productes electrònics 14%, òptica -un clàssic alemany - 7% i aeronàutic un 4%).  Igualment alemanya importa productes electrònics (26,5%) i maquinària (22%) i béns de consum com tèxtil (10%) - mobles (4%) i sabates (2,7%). Pobres italians i/o valencians.   Les exportacions a Xina han estat clau per superar la crisis de 2008 però en els últims temps ha quedat compensada per l'increment de les exportacions a USA a partir de 2013. Què passa si Xina peta?

 

Des del punt de vista de la balança per compte corrent, una caiguda del comerç xinès afectaria especialment a Asia i no la UE: una caiguda del 2% de la demanda interna NOMÉS representarIa una reducció del 0,6% del PIB de la Eurozona. Les exportacions a la Xina representen el 1,5% del PIB de l'Eurozona, un percentatge relativament baix, encara que impactaria amb força l'economia Alemanya que és el membre més exposat de tota la UE a una eventual crisis xinesa: Alemanya representa el 30% del comerç europeu amb Xina, és més les exportacions alemanyes a Xina representen un 2,5%  del PIB alemany, uns nivells similars al Japó (!). Malgrat que un slowdown xinès afectaria al sector de la maquinària, construcción i automoció, Alemanya té marge de maniobra ja que el seu creixement es basa en el consum intern ( aportació del 1,4% del PIB mentre que les exportacions un 0,4%).

 

Una caiguda del comerç amb la xina pot modificar els patrons d'exportació europeu a la Xina intensificant les exportacions del sector healthcare i béns de consum, especialment els articles de luxe. Mentre es redueix la producció indústrial xinesa, creix en el mateix periode el sector serveis un 8% en l'últim mig any del 2015. El patró d'exportació  variarà indefectiblement i Europa es beneficiarà del canvi.

Mercedes és un exemple clar, ha tancat el 2015 amb record de vendes, un increment del 20%, portant 35 mesos ininterrumputs sense caigudes de vendes (!). A la Xina ha venut un 52% més de cotxes que l'any passat sent amb diferència el mercat més gran per Mercedes. A part de Daimler, la resta de productors de cotxes alemanys han venut 1% menys de cotxes el 2015 degut a la competència xinesa....VW ja està llençant cotxes més baratets per no perdre quota de mercat tenint en compte que un de cada tres cotxes que produeix, es ven a la Xina. Ni entro en el sector de la  maschinenbau que ha reduït notablement les seves exportacions degut a l'estancament del sector immobiliari xinès.

 

No hi ha res com la cobdícia: La balança de capitals

Com que els xinos estalvien molt molt per la vellesa, el Partit Comunista Xinès va pensar: ostres, per que no agafem els seus estalvis i els posem a la borsa, enfortim el capital de les nostres empreses i estimulem la inversió. Collonut: en un any el Shangai Composite Index va pujar un 150% fins que al juliol del 2015 va caure un 40% en les 10 setmanes següents.  Ben mirat no és una caiguda tant bèstia i més tenint en compte que només el 13% de la Riquesa xinesa està invertida en renda variable (USA 56%). El  problema rau en que el govern xinès ha frenat les reformes de liberalització financera en sec...Major control i opacitat: intervenció per aguantar les cotitzacions (21 firmes d'inversió estatals comprant a tort i dret), prohibició de les vendes a curt i injecció de liquidesa del BC Xinès.  L'experiment ha fracassat i això ha afectat a les borses europees: el DAX alemany també se'n va ressentir: va caure al voltant dels 10.000 punts. Aquest gener el DAX ha caigut per sota els 9.000 punts.... El valor de les accions de les empreses europees amb inversions a la Xina o bé els que exporten bona part de la seva producció serien les empreses més afectades per un crash bursátil xinès.

Hi ha forces problemes a l'agenda del govern xinès.

L'endeutament públic de ajuntaments i governs regionals s'ha disparat per els programes de cojuntura portats a terme entre 2009 i 2013, segur que us sona: autopistes, aeroports....La crisis immobiliaria xinesa en determinades regions també  us sona i at last but not least l'INI xinès, un 30% del PIB amb tota la crosta que comporta, l'excés de capacitat i un endeutament estratosfèric alimentat per l'Estat. L'endeutament privat i públic arriba al 290% del PIB (!) ara bé, no depèn de l'exterior. Ben mirat, els hi podriem fer unes classes de política económica.....malgrat tot,  cal tenir en compte que el govern xinès no és idiota - qüestió que no em canso de repetir -. Una liberalització més profunda del mercat de capitals incrementarà la volatilitat de la borsa de Shangai.

 

L'objectiu el govern xinès en aquest pla quinquenal (jeje) és liberalitzar la cotització del Yuan, necesita que sigui reconeguda com a moneda de reserva i està a la cistella del IMF. Fins ara qualsevol transacció amb l'exterior està controlada per l'Estat (Qui fos governador del BC Xinès!) i no és una moneda plenament convertible. El Yan està vinculada al Dólar des de fa un parell d'anys amb uns límits del 2% amunt i avall. L'Euro ha perdut un 30% del seu valor respecte el Yuan en l'últim any...les devaluacions del Yuan poden ser enteses com un guerra de divises, però són part del procés de liberalització de Yuan. Si continuen amb fixant la moneda al Dólar, el Yuan passarà que estarán sobrevalorat. Si hi ha dubtes sobre l'economia Xinesa, hi haurà un sortida de capitals massiva: en mig any han fotut el cap 550M$ fent minvar les fabuloses reserves de 3.300M$ que ostenta el Banc Central Xinès. Només aquest gener el gobernador ha hagut de defensar el Yuan amb més de 100M$...Menys mal que és un deep pocket.
 

La UE és una font d'inversió estrangera a la Xina molt valuosa, seguit de Taiwan, Hong Kong, els USA i Japó. Les inversions alemanyes a Xina són de 48.000M€ acumulats i han anat creixent els últims 4 anys un 6,1% de mitja i de forma ininterrumpuda. Malgrat al crisis i el refredament de l'economia xinesa, els alemanys inverteixen arribant a un record al 2013 i 2014 amb 2.100M€ d'inversió, s'espera un refredament.  Si hi ha un increment dels tipus als USA, una caiguda del creixement a la Xina i a sobre dubtes fonamentats sobre la seva economía, tot pinta que les Inversió  Directe Estrangera es reduirà.

Finalment l'impacte d'una crisis a la Xina podría afavorir via caiguda de preus de les matèries primes la UE: la xina absorveix el 45%  de la producció indústrial de metall, el 60% de ciment i el 17% de blat. També la caiguada de les rendibilitats pot impulsa la sortida de capitals, cosa que afavoriria les empreses europees.

 

i els taurons oloren la sang....

Els managers de Hedge Fons han olorat la sang: un d'ells, Kyle Bass, que no tinc ni idea de qui és , però segons els Wall Street Journal ha desfet posicions en diversos mercats i aposta un 85% de la seva cartera a una devaluació del Yuan. Soros ( i molts altres) també s'estan posicionant a curt.

NOTA1: El canvi de model per Xina es sustenta en decisions com aquesta: permetre el segon fill per estimular el consum intern i els serveis i aixafar la industria pesada ;)

NOTA 2:Més xifres
La inflació a Xina és del 1,8% internaual a gener 2016.
Al gener han caigut les exportacions un 12% però les importacions un 18%...fins i tot s'ha revaluat el Yuan (!)

NOTA3: fins i tot Robert Barro s'atreveix amb l'economia xinesa amb un nou paper: la llei de ferro de la convergencia amb creixements del 3-4% per les propers anys.

NOTA4:Els paper de la Robert Schuman Foundation.

http://www.robert-schuman.eu/en/european-issues/0376-the-impact-of-china-s-economic-situation-on-europe

Alemanya i Xina....I Part

Superada la grip......

Al 1894 Xina perd la primera guerra amb Japó de forma humiliant. El tractat de Shimononeski -1895- certifica la decadència xinesa davant occident: Xina cedeix Taiwan a Japó i és obligat a fer front a fortes reparacions de guerra en or - és en aquest moment quan Japó va assumir el patró or-. Al 1900 a Beijing es va produir al revolta dels boxers, xinesos membres d'una secta que creia tenir poders màgics, s'alcen per revertir la penosa decadència xinesa. Van assassinar a forces estrangers i catòlics xinesos, encara que una bona part es van poder refugiar al barri diplomàtic de Beijing. Van ser alliberats pel Alfred von Waldersee, el mariscal de camp alemany enviat per posar ordre amb un exèrcit de nacions occidentals. Beijing va ser ocupada per un breu temps pels alemanys i els boxers van ser considerats com percursors de la victòria comunista del 1949.

Una nova era en els fluxes de capital Xinès.

Fins ara el rol de Xina en els mercats financers ha estat negligible en comparació en el seu paper en el comerç internacional. Al 2011 només un 3,4% del PIB xinès estaba invertit en actius financers a l'exterior. Al 2014 l'estock d'inversió directa estrangera xinesa només era un 7% del PIB xinès, mentre que a Alemanya representa el 47%, USA el 38% i Japó el 20% del PIB. L'obertura dels fluxes de capital a la Xina és un dels factors que modificarà substancialment l'economia mundial els propers anys i tot impulsat pel  12è plà  Quinquenal.

El càlcul de les inversions directes - FDI - xineses a Europa estan força esbiaixades, les fons xineses no són fiables - el cap d'estadística l'han det dimitir fa una semana (!)- i les del Eurostat no són completes. Amb tot, segons  l'Eurostat, la FDI xinesa es arriba als 27B€ de stock d'inversions al 2012. No cal dir, que l'increment de les inversions xineses s'ha accelerat a partir de 2008.

Un altra estudi del Rhodium Group que agrupa les inversions directes, les xifra en 46B€ de stock calculada a través de les 1.047 transaccions comptabilitzades des de 2000-20014.  D'aquestes 1.047 transaccions 726 són Greenfield projects, és a dir, establiments de filials que impliquin activitats econòmiques: centres logístics, R&D  i  321 adquisicions d'empreses europees, en nombre més petit però qualitativament més important.

El Xinesos de compres per alemanya.

Alemanya és el segon receptor europeu de FDI xinesa amb unes inversions acumulades de 6,9B€(2014), encara que malgrat les xifres oficials estan esbiaixades a la baixa. Els xinesos veuen la potència econòmica d'Alemanya com el factor més rellevant per invertir-hi: el creixement a llarg per atraure inversions avui.  El patró de creixement fins la crisis ha estat d'implantació de filials -  greenfield projects -  com per exemple el centre de R&D a München de Huawei. A partir de 2011 les adquisicions s'han multiplicat, el 82% d'inversió directa xinesa és a través d'adquisicions i destaca la compra Medion per 530M€ per part de l'empresa d'ordinadors Lenovo. Els sectors que focalitzen els xinesos són automoció i auxiliars -1,9B€- i equipament indústrial -2,7b€ - però cal destacar que els xinesos NO inverteixen a Alemanya en infraestructures ni en sectors energètics, les dues grans potes de la FDI xinesa al exterior. Queda clar que són inversors estratègics, no financers i amb un forta participació de SOE - State Owned Enterprise -.

Els beneficis de la FDI per Europa i Alemanya són clars, després de la crisis de 2008 els nivells d'inversió no s'han recuperat - investment trap- , es necesita la inversión xinesa per recuperar els nivells pre crisis. També les adquisicions  han de permetre crea vincles amb el mercat xinès com per exemple, Volvo que ha reviscolat en mans xineses, fent que Xina sigui el seu principal mercat - a la Xina es venen els Volvo potenciant la imatge d'empresa sueca- i finalment l'aspecte més positiu és que la inversió xinesa estimula la innovació generant efectes spill over: les empreses xineses s'imbriquen en els clusters locals, porten noves formes d'organització empresarial i ocupen mà d'obra qualificada.


Els Riskies

Els riscos de la FDI són molts....el primer de tots és la volatilitat macroeconómica: malgrat que els xinos no tenen interès en les matèries primes europees, si que ho tenen en el mercat immobiliari provocant alces de preus. Les inversions xineses en immobles van passar de pràcticament zero al 2013 a 6B$ al 2014 a tot Europa (!).

Un altre risc, és que la liberalització del mercat financer que impulsa el Partit Comunista Xinès quedin en res i per tant no hi hagi reciprocitat en les inversions: Xina restringeix l'accés al seu mercat via barreres no aranzelàries especialmente en sectors rellevants pels europeus i especialment alemanys amb les manufactures avançades i serveis. Alemanya fomenta a través de Brusel·les que es puguin arribar acords globals amb Xina: si cada país europeu seguís la seva pròpia agenda nacional es dificultaria la pressió per aconseguir un accés simètric al mercat.

El procés de privatització de les empreses públiques - State Owned Enterprises -  evitaria que no hi haguéssin subsidis  ni tracte preferencial enfront de la competència europea. Europa ha d'ajudar a estimular aquest procés ja que es poden buscar subterfugis per mantener la propietat estatal i utilizar la FDI per eixugar l'excés de capacitat del mercat intern. El govern alemany té el dret a revisar qualsevol adquisició en empreses on un estat estranger ostenta més d'un 25% de l'accionariat.

El risc de transferència de tecnologia, headquarters effect, una preocupació real en el cas d'Alemanya encara que la evidencia empírica no demostra això ja que les empreses xineses han ampliat les seves activitat de R+D en els països on s'han implantat.

I finalment, el risc que les inversions xineses importin males practiques dels seus països d'origens...m'explico al Port del Pireu han aconseguit debilitar les condicions de treball de treballadors i sindicats, han creat enclaus tèxtils a imatge de la Xina com el cas de Prato a Italia o bé no estan avesats a pagar impostos.

 

TIMES HAS CHANGED!!!!!!

 

 

Agencia Alemanya per atraure inversions: German Trade and Investment. Acompanyen fins i tot els xinesos en les seves adquisicions.

http://www.gtai.de/GTAI/Navigation/EN/Invest/investment-guide.html

L'estudi en el que m'he basat
http://rhg.com/reports/chinese-fdi-in-europe-and-germany-preparing-for-a-new-era-of-chinese-capital