Més estrets....La bombolla Immobiliària Part II

Fa temps vaig llegir un llibre menor del Helmut Schmidt on sostenia que viuriem en grans ciutats hiperpoblades. És la demanda la que emputxa els preus a l'alça o són els baixos tipus? Que els baixos tipus d'interès provoquen bombolles immobiliàries és una correlació per economistes ganduls, segons el president del banc central australià. T'has de mirar la micro.... Malgrat tot, un informe del Bundesbank sosté que la combinació dels dos efectes ha sacsejat el mercat immobiliari , els baixos tipus contribueixen en un  20% de tot l'increment de preus.

Hi ha una por terrible a Alemanya que la política monetària del "der Italianerrrrr" provoqui una bombolla immobiliària.....Se sent a cada article ;).

La vivenda com a Inversió

Al 2015, la riquesa financera havia augmentat un 0,7%, però la riquesa "real" -Sachvermögen- ha augmentat un 9,5% més que qualsevol any anterior ( separant-se de forma clara tant del IPI com del IPC, que per alguna cosa tenim una taxa d'inflació ridícula). Al capdavant hi tenim el patrimoni empresarial amb un increment del 24,5% , col·leccions i objectes d'especulació - la meva col·lecció de 3.000 vinyls - un 15,4% i finalment els immobles "només" un 5,9%. Aquests només és important per que els immobles representen dos terços de la riquesa total de les llars.

Els baixos tipus no només impulsen la demanda de crèdit per comprar vivenda sinó també pressionen pel costat del passiu: només al 2015 és van invertir en immobles 55.000 M€....És una alternativa clara a deixar els diners al compte corrent o la renda variable, que dona un 3,6% de rendibilitat mitja a Alemanya. Amb un marc de preus a l'alça, els costos de construcció del 35% s'amortitzen en 3 anys! a les regions més dinàmiques i amb un baix risc comparat amb la renda variable. Si construïm per llogar, la rendiblitat és del 5% anual.

L'informe d'UBS Global Real State Bubble Index alerta de les desviacions de preu en el sector immobiliari arreu del món. L'única ciutat alemanya que surt és Frankfurt on només a mig 2015 es van vendre 92 vivendes amb un preu superior a 1M€, mentre que durant tot el 2014 van ser 129.

Comparat amb Londres, les principals ciutats alemanyes són barates pels inversors internacionals i aquests no esperen fer rendibilitats via lloguers. L'expectativa que els preus pugin està plenament interioritzada i impulsa la inversió i les transaccions: per primera vegada el valor de les transaccions en el mercat immobiliari ha superat els 200.000M€. Us passo un dels indicadors del Banc de Pagaments Internacional, que són seriosos:


 


L'evolució dels preus de la vivenda 

Els 5 últims anys, les 7 grans ciutats alemanyes han incrementat el preu de la vivenda un 45%, no comparable amb la resta del territori. Sumat tot el país, surt un increment del 18% des de la crisis immobiliària. La mitja a vegades embolica, però el que està clar és que l'increment del preu de la vivenda és superior a l'increment de renda: cada cop és més costos comprar-se un vivenda.

Verivox un portal d'internet per sector immobiliaria fa públic un estudi on surten el preu per metre quadrat: 6.500€ München, Hamburg i Frankfurt 4.000€ m2 i fins i tot Berlin 3.600€/m2. És més interessant però l'increment anual: Köln un 10%, Berlin i München 5%....Un informe del Deutsche Bank analitzant les 126 principals ciutats dona un 6% d'increment del preu de la vivenda pel 2015. L'increment de preus, s'accelera.

Per la seva banda els llogues, augmenten a München un 10% anual, Frankfurt i Köln un 4% mentre que a Hamburg cauen un 5%. La mitja dels lloguers a les grans ciutats és de mitja 12,40€m2 amb la qual cosa un lloguer de 1.000 dona per menys...Es creu que el cicle dels preus de lloguer ha arribat al zènit i s'estancarà al 2016.

A Alemanya, és crític veure si hi ha desviacions substancials entre els lloguers i el preus de compra ja que el lloguer determina el nivell de beneficis. Per tant, una desviació substancial entre ambdues variables indica que els compradors de vivendes per motius d'especulació. Sembla que s'estigui gestant un bombolla.

El Boom de la Construcció

El sector explota, aquest any s'acabaran 350.000 vivendes i els propers dos anys 400.000, amb un increment del 1% anual en un sector que ha patit fortes baixades després del boom de la reunificació. Aquest trimestre s'ha arribat a un nou rècord la sol·licitud de permisos per construir amb 84.000, un 30% més que el primer trimestre de 2015. La construcció és només un 4,9% del PIB y però impulsa decididament el creixement del PIB: s'espera tancar l'any amb un increment del 2,7% i tot gràcies a la construcció.

Qui paga la festa: la inversió creditícia

Andreas Dombret, membre del consell del Bundesbank alerta als bancs i les caixes sobre la situació del mercat immobiliari. Els bancs alemanys tenen força estalvi al passiu amb la qual cosa necessiten operacions d'actiu per guanyar rendibilitat, qüestió complicada de gestionar: sospito que bona part de les empreses alemanyes pateixen d'excessos de tresoria. Els bancs i caixes, només poden reduir costos, cobrar per serveis - comissions - o fotre's en el totxo.

Per que hi hagi una bombolla immobiliària s'han de produir dues condicions: han de baixar els criteris risc per l'otorgació de préstecs i el volum dels préstec ha d'augmentar. 

A partir de l'estiu de 2015, els tipus hipotecaris van caure per sota del 2%  i coincideix amb l'increment notable de préstecs hipotecaris: el volum d'endeutament privat otoragat per bancs i caixes per la compra d'immobles ha arribat a un record de 1,23B€ amb un increment del 3,5%. Això no sembla excessiu però si mires la sèrie és un increment significatiu i més tenint en compte que el 36% de tots els préstecs otorgats estan vinculats a la vivenda i això arriba al 50% (!) si hi sumem les empreses vinculades a la construcció i promoció.  Els que més diners estan donant són les cooperatives de crèdit, per davant de caixes i bancs . Les caixes però no es queden coixes....respecte 2014 han augmentat un 23,3% els préstecs hipotecàris arribant als 52.200M€. Per exemple, la Hamburger Sparkasse ha augmentat un terç la inversió creditícia en totxo,  ING-DiBA un 80%.....mmmmm.

Respecte els criteris de risc els clients aporten generalment una entrada forta ( entre un 20-40% incloent les despeses de notari i impostos - Grunderwerbsteuer -), no es financia el 110% de la vivenda, i és més, el titular intenta treure hipoteca el més ràpid possible aprofitant els tipus baixos.  Tampoc hi ha terminis d'amortització de 40 anys sinó de 10-15 anys i sobre, Allianz ofereix una assegurança en cas d'impagament força extès.

Em mullo....

En el post del xinos no em vaig mullar gaire sobre si hi hauria un pànic o no ( i després de molt meditar, crec no hi haurà cap xoc a la Xina). Amb el mercat immobiliari alemany passa el mateix, hi ha moltes dades que apunten a una bombolla, però estic convençut que no es produïrà.....al igual que la Xina, l'Estat s'imposarà al Mercat. Des de 2013 hi ha l'Auschuss für Finanzstabilität (AFS), un comité encarregat de vetllar per l'estabilitat financera format pel Bundesfinanzministerium (Schäuble), el Bundesbank i el supervisó bancari, BaFin. Actualment estan preparant un projecte de llei, similar al que van aplicar Hong Kong i Singapur,  per regular l'adquisició de la vivenda. Aquesta vegada no cometran l'error de 2008...

INVERTIU EN VIVENDES A ALEMANYA ;)

NOTA0: Com que durant la meva juventut no vaig fumar porros tot i tocar en una gran banda de punk, tinc una notable col·lecció de vinils. La meva dona diu que són una m*** i que ocupen espai però jo li replico amb Keynes i li dic que ens arreglarà la poca pensió que cobrarem.

Nota1: Agents Immobiliaris: Qui paga l'agent immobiliari és el propietari amb la qual cosa ha de negociar les "provisionen", les comissions que s'endur per vendre l'immoble amb la qual cosa, aquestes comissions s'han reduït força. El principi del Best Seller, descarregar al buscador de pis amb risc de multa de 25.000€. Els agents immobiliaris han provat d'evitar que s'aprovés la llei sigui com sigui, No és legal a Alemanya que la immobiliaria cobri per fer el contracte. L'agent immobiliari és més assessor del,. gt venedor, que no intermediari.

NOTA2: Els estudis de UBS i ZIA

https://www.ubs.com/ch/en/swissbank/private/mortgages/advice/real-estate-market.html

http://www.zia-deutschland.de/presse/pressemitteilungen/fruehjahrsgutachten-2016-immobilienmaerkte-steuern-auf-grosse-herausforderungen-zu/

NOTA3: Per si demaneu la hipotèca a un banc alemany
http://hypotheken.manager-magazin.de/rechner/manager-magazin/

Més estrets....El mercat immobiliari Part I

Entre 1850 i 1920 la població a Berlin es doblaba cada 25 anys. La necessitat de vivenda pels obrers va ser resolta bàsicament després de la primera guerra mundial quan es fixen els barris de Kreuzberg, Prinzlauer Berg, Neukölln....El Gran Berlin, dissenyat per Mies Van der Rohe, Walter Gropius o Bruno Taut. El 90% d'aquestes noves construccions van ser finançades amb diner públic (!).

Després de la segona guerra mundial, només va quedar dempeus un únic despatx d'arquitectura per que els 9 milions de vivendes socials  construïdes entre els cinquanta i seixanta són força similars entre si. Als setanta la demanda de vivenda ja estava força coberta, encara que la vivenda social va caure en el descrèdit amb l'escàndol Neue Heimat (1982), immobiliaria vinculada al principal síndicat alemany, DGB (Deutsche Gewerkschaftsbund) on part del consell d'administració de NH, s'embutxacava part dels lloguers. Va ser venuda per un 1DM a un empresari-forner al 1986 en una transacció tèrbola.

Bé en qualsevol cas, la idea de les vivendes socials es va acabar aquí, es van anar privatitzant o bé liquidant, fórmula força seguida pels ajuntaments per reduir l'endeutament. Malgrat tot, encara hi ha 1,5M de vivendes socials a Alemanya. Amb la caiguada de la població, l'habitatge va deixar de ser un problema central: el Bund va descentralitzar les competències en matèria d'habitatge als Länders a canvi de 500M€, que NO havien de ser necessàriament destinats a política d'habitatge.

La construcció d'un habitatge encara que sigui una casa de luxe, genera una efecte absorció: una nova casa deixa una altra buida, fins que arriba a l'estudiant més auster. Aquest efecte quedi compensat per l'efecte riqueza.

Falten vivendes: contradiccions en la política d'habitatge

L'oferta de vivendes està en llocs equivocats - ciutats i pobles petits - i el preu de lloguer és car - a partir de 11-12 € m2 -, molt per sobre per arribar satisfer la demanda. Es calcula que cal construir entre 350.000 - 400.000 habitatges any, és a dir, a Alemanya falten anualment 100.000 habitatges ja que a 2015 s'han construït 265.000, dos terços més que el 2010. L'arribada dels refugiats ha accentuat una tendència ja existent en el mercat immobiliari alemany.

A la caiguda del mur es construïen 331.000 (1991) nous habitatges....El diner fluïa a l'Est  i es va arribar a un pic de 603.000 noves vivendes al 1995. Després cau fins amb mínim al 2009 amb 195.000 noves vivendes. La construcció immobiliaria no ha estat un gran sector entre 2000 i 2010.

La vivenda no és simplement una mercaderia sinó una necessitat elemental que no es pot deixar-se  al lliure mercat. Una opinió, que en temps d'escassetat de vivendes, ha trobat forces partidaris: la política d'habitatge ha trobat una renaixença amb la Gran Coalició. El Bund ha augmentat a 1.000M€ la dotació a la política d'habitatge seguida pels Länders, ofereix desgravacions fiscals als constructors o bé ven barat el terreny públic en mans del Bund.  L'estrella, però  és el Mietpreisbremse, mesura aprobada pel Bund (2015) però que dona als Länders la llibertat d'aplicació, i que permet limitar el preu dels NOUS lloguers. Ara bé, hi ha forces excepcions  - nova vivenda o bé reformes - i cap sanció, amb la qual cosa és un colador.

Els Länders a la inversa intenten influir en la legislació del Bund, per exemple Hamburg es troba presonera de les immobiliaries ja que pressionen modificacions de la legislació - per pujar el lloguer mínim - amenaçant restringir l'oferta. No cal dir que la introducció del Mietpreisbremse  també desincentiva la construcción d'habitatges.

A nivel fiscal també hi ha forces contradiccions, mentre el Bund augmenta la dotació pressupostària als länders, aquestes augmenten l'impost per adquisició de vivenda, amb un increment amb la recaptació respecte 2014 de 2.000M€.

Els costos de construcció

Els costos de construcción són elevadíssim amb la qual cosa es dificulta la inversió, els costos per una casa familiar han pujat entre 2000 i 2014 un 40% de 2.209€/m2 a 3.080€/m2 segons una associació del sector. El pay back de la inversió és de 20 anys!

La causa d'aquest elevat cost són el nivel de reglamentacions que encareixen la construcció: incendis, discapacitats, so i sobretot la Energiesparungverordnung, -EnEV - el decret d'eficència energètic que augmenta els costos un 8% i redueix les emissions de CO2 un 0,02%. Tot són regulacions detallades, no controlades per funcionaris, sinó per un exèrcit d'enginyers que viuen d'això. Una constructora necesita pèrits especialistes per tot, el d'incendis, el d'energia, seguretat i més multitud de permisos on tothom vol sucar. I a més,  cada Länder té la seva normativa ;): el marc de la finestra a Berlin ha de ser de 80cm mentre que a Postdam 90, si l'edifici té més de 12m...a Berlin es requereix 90 i a Postdam 110 cm.

El sòl surt, de mitja, un 25% del cost total, però clar a la Parisier Platz de Berlin costa el terreny a 50.000 m2 tot amanit amb els Land Banking, que inverteixen en sòl a l'espera que el preu pugi. Un negoci rodó per que els últims 5 anys ha pujat un 92% a Berlin, a Stuttgart més del 50% fins als 1.125€/m2 i el top of the pops, München amb 1.728€/m2 amb un increment del 85%.

A München estan desenvolupant el Sozialgerechte Bodennutzung - SoBon - justicia social i ús del sòl, on es reserva el dret de construcció a que un 30% de la superfície sigui per vivendes socials, es cerca ampliar l'oferta, construint en nous espais: antigues casernes o polígons indústrials. Una altra mesura és NO vendre sòl públic sinó fer una sessió d'ús de seixanta anys a l'inversor per fer vivendes amb baixos lloguers, sense deixar que la propietat passi a mans privades. També es fan Werkswohnungsbau, pisos d'empresa que a München ha potenciat els treballadors públics. I és que München no para de crèixer en població i densitat. I aquí la classe mitja no és tant pobra per aconseguir un vivenda social però tampoc tant rica per gastar-se bona part del sou en la vivenda.


Entre Londres i Viena

Tots els invents resulten insuficinets per cobrir la demanda. München és víctima del seu èxit econòmic (seu de BMW, Allianz o Siemens) però sense arribar als nivells de London, on el thatcherisme va deixar que el lliure mercat permetés pagar 466.000€ per un plaça de parking a Chelsea. L'altra mirall és Wien, on no hi va haver cap trencament amb la vivenda social i on dos terceres parts de la població viu en vivendes socials sense pagar més de 3 euros metro quadrat sense calefacció, encara que sigui davant de la catedral de Sant Esteve. El problema aquí és la paciència...es necessita temps per accedir a una d'aquestes vivendes amb lloguer social.

EL PITJOR DE TOT, ÉS QUE ELS ARQUITECTES S'HAN POSAT TREBALLAR PER RESOLDRE EL PROBLEMA ;) BUSQUEN SOL·LUCIONS IMAGINATIVES

Nota -1: Li dec el post al periodista del Der Speigel, Alexander Jung.

Nota0: Potser és millor tenir un topall en els costos de construcció què en el preu de lloguer.

Nota 1: El conveni col·lectiu pel sector de la construcció s'ha signat aquesta setmana, pujaran els salaris més d'un 4% a l'Oest i un més d'un 5% a l'Est. Els costos doncs, pugen cap a dalt.

Never mind the bollocks...here comes Mario Draghi part II

La lluita per l'hegemonia intel·lectual.

Hi ha una bona pugna a les pàgines del Frankfurter Allgemaine entre les dues corrents econòmiques  dominants a Alemanya. Diversos economistes de prestigi liderats per Marcel Fratzcher (DIW) publiquen un manifest de surpot a Draghi: la crítica a Draghi no és la solució.

Defensen la polítca monetària portada a terme pel BCE, aposten per una política fiscal expansiva i es queixen que en les crítiques alemanyes  van coixes d'alternatives.

Els seu diagnòstic es divideix en quatres crisis, simultànees i que es retroalimenten. La primera és de falta de creixement, en prou feines a 2016 l'Eurozona ha recuperat els nivells de renda de 2008, la previsió de creixement del PIB de la locomotora europea és del 1,6% pel 2016 i 1,5% pel 2017. Es preveu que al 2060, la població activa alemanya caurà un 20% per l'envelliment i que no serà compensat per augments de productivitat meravellosos, amb la qual cosa s'espera un baix creixement per les properes dècades.

La segona  crisis és la del deute, tant públic com privat. La primera ha reduït el marge per la política fiscal al mateix temps que empreses i llars reduïen el seu deute, provocant un baix creixement, quan no recessió.  La tercera crisis és la  bancària que requereix una reconversió profunda: ampliacions de capital i reconeixement de deutes incobrables per tornar a otorgar crèdit. Els baixos marges i  l'increment de costos regulatoris se'ls han de menjar amb patates.  I l'última, la falta de confiança, que redueix el consum i frena les inversions.

Fratzcher i companyia volen estimular la inversió pública, especialment a Alemanya, des l'impuls de la digitalització -banda ampla- fins a la renovació dels lavabos escolars. Fer un nou pacte fiscal europeu que doni major marge de maniobra i eviti auto restriccions fiscals tipus Schwarze Null. Cal estimular el créixement a tot Europa. Les reformes estructurals s'han de fer però s'ha d'afinar: cal millorar la productivitat del sector serveis: farmàcies, taxis, notaris....reformar el sistema bancari (reciclatge, consolidació i unió bancària). Sense l'acció del BCE, la crisis hauria estat molt més profunda.

Hans-Werner contraactaca....

Segons ell, la crisis de 2008 és provocada per l'aturada súbita de les entrades de capital - Sudden Stop - als països del sud d'europa, que fa explotar la bombolla en la que vivien ( baixos tipus, baixa productivitat, salaris creixents i dèficit BP compensat per entrades de capital...). Aquest fluxe se substitueix parcialment per l'acció de l'Estat, via increment de dèficit públic, generant la crisis del deute a l'Eurozona al 2010-2012. Només Draghi amb una monetària expansiva permet aturar el cop, això  si, a costa de crear un problema sistèmic. Segons Hans Werner, els tipus negatius afavoreixen una mala assignació de capital: es financien bancs-zombies que al seu torn financien empreses-zombies; i les compres de bons, equival a finançar  directament els Estats membre de la UE.

És més - i això ho dic jo-  la inversió en start ups o empreses de risc no està finançada pel sector financer clàssic sinó que el  que volen els bancs  és impulsar el negoci immobiliari que és molt més fàcil - menys costós - d'analitzar i d'estandaritzar, amb la qual cosa els estímuls de Draghi al sector financer poden derivar en bombolles financeres en comptes d'impulsar la inflació. No hi ha reformes estructurals, "això se sembla a l'economia planificada".

Per contra, proposa un augment dels tipus d'interès de forma gradual obligant als Estats a reduir deute (ja que pujaria la càrrega financera) via reformes estructurals, permetria als bancs millorar el seu marge, liquidar préstecs incobrables  i dedicar-se a prestar diners, i finalment incentivaria a les empreses a millorar la seva rendibilitat. En definitiva impulsaria el creixement.

Respecte al BCE critica que jugui amb el llenguatge: l'objectiu és l'estabilitat de preus i no una inflació del 2% i demana una reforma del seu consell: no pot ser que Alemanya assumeixi un 25% de la responsabilitat de la inversió creditícia al balanç del BCE i tingui el mateix vot que Malta. Cal també una majoria qualificada del 80% per aplicar mesures poc ortodoxes, com per exemple la compra de deute públic, i finalment, s'ha d'acabar l'assimetria dels saldos Target 2 entre els països europeus: el Bundesbank no pot finançar els altres bancs centrals indefinidament i sense que hi hagi cap l'obligació d'amortitzar el saldo pendent, i més ara, que el saldo ha superat altre vegada els 600.000M€. Mario ha arribat el moment de guardar el bazoka!

Peter Bofinger, en defensa de Draghi

Economista i professor de Teoria Econòmica a la Universitat de Würzburg (Bayern) , crec que és l'únic membre socialdemòcrata del consell d'experts (Sachverständigenrat) i signant del manifest de 2009 juntament amb 200 economistes alemanys. contra el topall de déficit públic. El vaig seguint i ha tret un article interessant al Suddeutsche Zeitung.

L'argument que l'estalviador alemany està perjudicat pels baixos tipus d'interès pot ser rebatut ja que no es té en compte la inflació. La inflació mitja entre 1948-1999 del D-Mark ha estat del 2,7%  mentre que una part important de l'estalvi alemany es manté en efectiu. Igualment si juntem els comptes d'estalvi, molts cops han donat interessos inferiors als tipus d'interès vigent. No n'hi ha per tant.

El problema crític és el deute a llarg termini, que donava uns rendiments molt per sobre de la inflació. I en temps del D-Mark tampoc és que la rendibilitat fos espectacular: l'Estat grabava el rendiment del deute a llarg sense descomptar la inflació ;). Especialment entre 1971 i 1976. Aquí arriba la proposta de Bofinger, que Schäuble llenci uns bons amb rendiments superiors als de mercat i que puguin ser adquirits pels estalvis per la jubilació (finalista).Els bons Schäuble.

Rebat també que la banca es vegi especialment perjudicada: segons dades del Bundesbank, el marge d'interessos es manté constant entre 2000 i 2014. Tampoc ha augmentat la volatilitat en el mercats financers  (desviació estándar) per sobre de la del periode 2002- 2003. No és culpa de Draghi que hi hagi turbulències financeres.

Agraeix que Draghi salvés la zona euro al 2012  i el més impressionant és que ho va fer sense ensenyar l'artilleria: no va comprar deute públic. Tampoc se li ha agraït que al 2014 comencés la seva política de devaluació del euro: sense això la UE estaria en deflació. La inflació d'avui és el resultat d'una política monetària de fa dos anys. Les previsions d'inflació pel 2017 són de 1,4% i pel 2018 del 1,6%. No hi ha motiu per modificar la política monetària.

Quan la inflació subjacent està per sota del 1% a la UE, vol dir que els salaris creixen per sota de la productivitat. Cal doncs que els sindicats (!) i treballadors es posin les piles i pressionin els salaris l'alça.

 

Com aturem a Draghi

Bofinger i Fratzscher representres una posició "minoritària". Bona part dels economistes alemanys sostenen que Draghi s'està extralimitant amb les seves funcions, que no té suficient control democràtic i que no hi ha assessors independents dintre del Consell del BCE. Això de la independencia del BCE no vol dir que Draghi,  tingui màniga ampla per actuar sense aturador.

La única forma d'aturar Draghi és via Tribunal Constitucional alemany (Bundesverfassungsgericht) que s'ha mostrat vacil·lant i ha elevat les objeccions a la Cort Europea o bé a través de Consell Europeu. Aquesta última significaria el principi de la fi, ja que politizaria directament el BCE.

 

1) El Saldos Target 2  ( Trans European Automated Real Time Gross Settlement Express Transfer ) representen els saldos oberts entre banc centrals dintre del BCE i es fonamenten en la marxa del país ja que representa el saldo de la balança per compte corrent (X-M) i que no està compensada per crèdits . És una entel·lèquia si es comparteix la moneda però en el cas de supressió de l'euro, a Alemanya li deurien 609.000M€( i que ningú pagaria).

Alguns economistes sostenen que no és ben bé així: quan la Banca d'Italia compra deute, pot ser que venedor prefereixi realitzar la venda a la segura Alemanya que a en un banc italià de dubtosa reputació.  L'increment del Target 2 pot ser degut a una distribució desigual de la política monetària expansiva. L'expert en finances de Die Grüne, Sven Giegold -un tio interessant sota el meu punt de vista - considera l'increment del Target 2 com a "inquietant".

2) El nou llibre sobre la crisis de l'euro del CEPR
http://voxeu.org/content/eurozone-crisis-consensus-view-causes-and-few-possible-solutions

3) La variant alemanya del CERP amb els companys de Peter Bofinger del consell d'experts: Lars Feld, Chistoph M Schmidt i Isabel Schnabel... Aquests no són socialdemòcrates. En definitiva, els grecs i portuguesos es van endeutar públicament i els irlandesos i espanyols privadament. El problema és l'Estat  i per l'altra, la fallada del regulador (Banco de España).
http://voxeu.org/article/causes-eurozone-crisis-nuanced-view

Never mind the bollocks...here comes Mario Draghi part I

Aquest mes d'Abril s'han començat a perfilar els pressupostos pel 2017 (!). L'esborrany els presenta un Secretari d'Estat del SPD que depèn del Schäuble, Werner Gatzer. S'espera que el pressupost del Bund augmenti un 2,7% fins als 325.000M€ i això si, sense emetre cap títol de deute als mercats financers. Des de 2014 Alemanya no s'endeute i redueix el deute públic, al 2015 ha caigut un 1,8% fins als 1.262.000M€ i tot gràcies al Schwarze Null - el zero negre - , un superàvit de 12.000M€ amb el que Schäuble va tancar el pressupost de 2015. La lluita política es dirimeix en què gastar els diners, si en un pla d'inversions (SPD), si reduïr impostos, l'impacte dels refugiats - xifrat en uns 10.000M€ anuals - i que té un impacte a la G important però que té efectes multiplicadors clars per l'economia alemanya....En definitiva, Schäuble està content, cada any té increments en els ingressos impositius, però el que vol ell és situar Alemanya al món, a part de les partides socials - que li venen imposades -, el que més augmenten és ajuda al desenvolupament i defensa i seguretat.

Bona part del superàvit en el pressupost del Schäuble és gràcies als tipus tant baixos....no sé que passaria en altres països, regions i nacionalitats amb uns tipus més alts ;).

"Per Alemanya no és raonable seguir amb una política de baixos tipus". W. Schäuble

Wolfgang Schäuble no deixa res a la casualitat, no diu sempre el què pensa però el que diu está perfectament calculat: "he dit a Mario Draghi: has d'estar orgullós, un 50% dels bons resultats d'un partit nou i exitós a Alemanya -  d'Alternative für Deutschland - es deu a la teva política monetària". Dos dies després va trucar al seu homòleg americà, Jack Lew i li va dir que tant el BCE com el Bank of England havien de tenir coratge per sortir paulatinament, i en consonància amb la FED, de la política de baixos tipus. Per acabar-ho d'adobar, veu conflicte d'interessos entre la supervisió bancària europea i la direcció de la política monetària dintre del BCE.

Schäuble va trencar al tradició alemanya de no posar dintre del joc polític la política monetària del BCE. És un principi sagrat defensar la independència del Banc Central. Per això, la seves declaracions sobles " les desgràcies que ens pot comportar" la política monetària expansiva no són casuals: la política monetària del "der italianerrrr" no li agrada un pèl, ell vol reformes estructurals. Les seves declaracions són un toc d'atenció, creu que Draghi ha creuat una línea vermella, fins i tot a posat a treballar als serveis jurídics del Finanzministerium per fer front a polítiques més heterodoxes que es puguin donar.

Aquí hi ha tot un joc molt fi: ni Schäuble ni Merkel poden "amençar" públicament - via mitjans de comunicación - a Draghi i la seva política de tipus baixos. El més fotut de l'amença és que després l'has de executar, si la cosa va malament. Schäuble i Merkel no volen acabar en un carreró sense sortida.

L'altra part de la pel·lícula és la situación política a Alemanya: les últimes enquestes situen a AfD a 5% del SPD (!) a nivell nacional. El tret de Schäuble també ha de ser entès en aquesta direcció....comencen a veure les orelles al llop. El BCE seria boc expiatori de la CDU per justificar la seva devallada electoral. I aquí s'entra en una contradicció: davant el fracàs de la política europea per trobar una solución a la crisis de 2012, ha deixat com a únic actor "polític" l'acció del BCE per salva l'euro. Ara li cauen una pluja de crítiques des del terreny polític precisament per això, per actuar. Com que es creu que ha creuat la línea de la independència per la compra de deute públic, és l'excusa perfecte per qualsevol descens a les urnes. "Der italianer" li diuen am despreci.

La pressió dels lobbies

Les asseguradores i el sector financer alemany en general, utilitzen l'argument dels pobrets estalviadors alemanys que no tindran suficients diners per la vellesa i hauran de recollir llaunes pels carrers, per pressionar a Draghi a través del govern alemany  - això ho dic jo i un fanzine esquerranós Der Spiegel -. Bona part de les crítiques de la CSU ( Bayern) s'expliquen per que deuen part del càrrrec a les asseguradores;).

Nicolaus von Bomhard, és el CEO de Munich Re i qualifica de horrorosa - Entsetzen - i incomprensible la política expansiva del BCE. Directament, en roda de premsa, després d'anunciar que Munich Re torna a atesorar or com a valor refugi. Una punyalada per l'esquena. I així, Oliver Bäte, CEO de Allianz, Georg Fahrenschon, cap de l'associació de caixes d'estalvi o bé Hans-Walter Peters, president de l'associació bancaria: "El BCE amenaça l'estabilitat financera". Un degoteig constant de crítiques gràcies els baixos marges, la compra de deute públic (una font històrica d'inversió de les asseguradores) i l'obligació d'augmentar les comissions per pal·liar el desastre al compte de resultats.

El que no diuen és que la baixa inflació també compensa els baixos tipus d'interès, com ha passat en altres periòdes de la historia,  no llunyana, d'Alemanya ( p.ex. finals dels noranta).

La relliscada de Draghi

L'economista en cap del BCE, Peter Praet, va sostenir que al BCE encara li queda marge d'actuació, que la política monetària no està acabada i posar un exemple: el BCE podria donar quantitat d'euros a cada europeu per estimular la cojuntura (Helikopter Geld) via efecte riquesa. Aquesta és una mesura que combina una política fiscal i monetaria expansiva que, en defintiva, equival a una baixada d'impostos encoberta difícilment acceptable dintre de la UE, almenys jurídicament.

Mario Draghi va trobar la idea interessant.

Sembla un capítol fet per periodistes que remenen les escombreries... De seguida apareixen entrevistes amb el president del Bundesbank,  economistes prestigiosos ( ex economista en cap del BCE, Itmar Ossig) i un article de Hans-Werner al Frankfurter Allgemaine amb posicions obertament en contra.

Never mind the bollocks...here comes Mario Draghi.

Draghi per la seva banda, no té gaire gent de confiança dintre dels economistes alemanys des de que va marxa a la secretaria del ministeri de treball, Jörg Amussen. Tampoc apareix sovint pel seu despatx a Frankfurt. Se sent injustament acusat per bona part dels economistes i polítics alemanys: "aquells que posen en dubte les mesures que apliquem, escarmenten" : No hi ha hagut hiperinflació ni pèrdues realitzades al balanç del BCE, a canvi s'ha salvat l'Euro.

En la última trobada del IMF a Washington, Schäuble i Jens Weidemann, president del Bundesbank,   en notòria oposició a Draghi, van fer un conferència conjunta. El primer va treure ferro a l'assumpte de les declaracions i l'altre va defensar la independència del BCE davant del joc polític i va justificar la política monetària expansiva pels baixos nivells d'inflació de la zona. Si no ho feia es posava en dubte la seva pròpia independència.

A  la última roda de premsa de Draghi va anunciar que a partir de juny, el BCE començarà a comprar Bons d'empreses no vinculades al sector financer. I és més va dir "nosaltres tenim el mandat de mantenir l'estabilitat de preus a tot Europa, no només a Alemanya" seguit de "nosaltres seguim la Llei i no a polítics, som independents".  És més, al diari sensacionalista Bild va afirmar  "que no només a Alemanya els estalviadors viuen amb tipus baixos" i afegeix " que els baixos rendiments són deguts també a la modalitat d'estalvi dels alemanys, si volen més rendiments han de treure els diners del compte d'estalvi".

L'última de Draghi ha estat el seu discurs en una conferència aquesta semana al Banc de Desenvolupament Asiàtic, en la qual sostenia que el superàvit superior al 5% del PIB de la balança per compte corrents alemanya contribuïa a una cojuntura dèbil. baixos tipus com simptoma i no com a causa ja que hi ha un excés d'estalvi.

 

AL DRAGHI LI HAUREM DE FER UN MONUMENT A LA PLAÇA CATALUNYA ;)

 

 

 

1) Schäuble té previst no emetre cap nou títol de deute fins al 2020 i després d'aquesta data....ja parlarem. Les pujades de les pensions (4,25% al Oest i 5,95% a l'Est) ha anat a càrrec de la Seguretat Social ( Arbeitsministerium SPD) que viu un bon moment gràcies a l'evolució positiva dels salaris. Això si l'increment de salaris al sector públic córrer a càrrec del pressupost.

2) La cadena de venda mobles alemanya Who's perfect financia la venda mobles amb tipus negatius....qui compra un llit de 2.400€ s'estalvia 24€ si ho financiar ;)
 

Eleccions regionals...Compte amb els empobrits

Tot va començar quan Thilo Sarrazin (ex-SPD) va llençar el seu Deutschland schaft sich ab  - Alemanya desapareix - sobre la por a la dissolució de la identitat nacional i individual, en una societat multicultural. Jo tinc l'edició 21, regalada fa uns anys per la meva amiga grega i metgessa a Dresden, Elena.

La crisi dels refugiats ha tornat a llençar la frase sobre com l'Estat-Nacional pot afrontar crisis financera, el canvi climàtic....Els reptes són majors i l'Estat més petit. La Goretex-Republik comença a entendre que això de la globalització no només és exportar mercaderies: crisis Grega afecta a Alemanya, la guerra a Síria també, el calentament a la Xina també.....El sociòleg Theodor Geiger ja senyalava als anys 30 el "pànic de la classe mitja" i la por la seva minusvaloració - Mindereinschätzung - i és un sentiment que s'espandeix per tot el món occidental, des de Lepen a Trump. Compte amb els empobrits....

L'estrella invitada es consolida: Die Grünen

Alemanya es torna a politizar. Les eleccions regionals no només han tingut un schock amb l'irrupció de l'Alternative für Deutschland (AfD) sinó que les aritmètiques parlamentaries i aliances estan canviat de forma accelerada ja que els partits de la Gran Coalició han estat castigats. Ara fins i tot es pot plantejar un pacte CDU-Die Grünen a nivell nacional,  fins i tot Gysi - Die Linke - es planteja un pacte amb la CDU.

La òstia del SPD - amb dimissió inclosa - a Sachsen-Anhalt ( Dresden) ha permès la coalició Kenya: negre, verd i roig. Fins ara hi havia hagut govern de coalició entre la CDU i el SPD, però la caiguda d'aquest últim, ha fet que no sumin i entri Die Grünen a govern. Aquest han superat justet la barrera del 5%. Suficient. Die Linke també s'ha fotut una bona trompada però queda exclòs del govern per la CDU. La sorpresa és el 25% dels vots per AfD(!) essent segona força (!), superant el SPD i Die Linke (!).

A Baden- Württenberg (Stuttgart) han guanyat Die Grünen amb un 30,3% dels vots, una victòria històrica per l'ex-alcalde de Freiburg, Kretschmann, que renova i reforça la seva posició com a president aconseguida al 2012, quan li va fotre la segona plaça al SPD. Ara els germanets petits són la CDU i el SPD que s'ho miren espantats, especialment aquest últim que amb prou feines supera la barrera del 10%, un Kleinpartei. El pacte de la CDU i Die Grüne és qüestió de temps.

Finalment a Rheinland Pfalz ( Mainz) ha donat al única satisfacció al SPD, Malu Dreyer que havia substituït un parell d'anys abans a Kurt Becker - actual treballador d'una big pharma -  s'ha consolidat amb un 36% dels vots. La CDU fotuda....la culpa els sirians. Die Grünen s'ha fotut una bona bofetada passant del 18 a 6 diputats però suficient per poder fer una coalició amb els liberals del FDP, que resisteixen. O Semàfor ( SPD, FDP, Die Grünen) o Gran Coalició a la inversa, Sigmar Gabriel ha salvat la cara.

Merkel, l'aposta contra el temps  

Merkel arriba a la presidencia de la CDU contra tot pronòstic, no forma part de la èlit de la CDU sinó que és una outsider i fins i tot representa un cert anti establishment. Per tant, no està lligada a les tradicions de la CDU d'optimitzar el seu electorat - sense deixar espai a la seva dreta com històricament havia estat - . La gran política resta reduïda a estratègia i Machtfragen.  Molts votants clàssics de la CDU s'han apartat del partit per mantenir posicions molt pròximes a l'esquerra: la desconexió nuclear, el salari mínim o bé el matrimoni homosexual. Les diferències de programa amb el SPD o bé Die Grüne no són substancials i amb la Gran Coalició, tot ha quedat en magma on no hi ha una alternativa real a Merkel. El triomf de AfD és una rebel·lió contra Angela Merkel.

Amb la crisis dels refugiats va deixar la retòrica neutra i va començar a parlar l'imperatius morals. Es va tancar, no amb la CDU, sinó amb els seus homes de confiança a gestionar tot el cacau: moure's representaria perdre el centre polític i donar aire al SPD. La reacció de Merkel davant dels resultats electorals va ser: "aquí no passa res" cosa que els candidats perdedors de la CDU, Julia Klöckner i Guido Wolf, que estaven al costat no opinaven el mateix. Al comité executiu de la CDU, Merkel no es va sentir per aludida però al grup parlamentari  comencen a aprèixer veus discordants.

Dintre de la CDU amb prou feines hi ha hagut crítiques, excepte Schäuble o Thomas De Maziere, ministre de l'interior. El que si és un gra al cul és Horst Seehofer (CSU Bayern)  que qualifica AfD de perill existencial per la CDU (Mireu Baden Württenberg!!!!Assenya-la amb el dit), sostè que l'acollida de refugiats és un error i amaga amb ampliar la CSU fora de Bayern (!). La CDU es troba en una disjuntiva: o rectifica o continua...exit, voice and loyalty.
 

 

Fight the power: Alternative für Deutschland

 

Tothom s'ha acollonit amb les 1,3 milions de vots que han tret a les tres eleccions regionals. Entren amb un força inusituada als länders fundadors de la RFA com Rheinland Pfalz (13%) i Baden Württemberg  amb un 15% amb dos parlamentaris d'elecció directa (!) i a l'Est,  Sachsen Anhalt  el 24%, amb 24 parlamentaris dels quals 15 són d'elecció directe - majoria a la circumscripció - . No estem parlant de quatre pagesos ressentits de l'Est, Baden Württemberg (Stuttgart) és el paradigma de la Mittelstand,  una empresa exportadora a cada poble. També val a dir que l'AfD ha adaptat el discurs a cada länder: a Baden Württenberg  han posat un professor d'Economia, mentre que a Sachsen Anhalt han posat un petit empresari que arregla radiadors als cotxes...El partit de la gent menuda. Tremola.

Els principals vots de l'AfD provenen de l'abstenció, gent que fins ara no votava, però que ara veu el vot a l'AfD com una protesta contra el sistema. Ara bé, també hi ha trasvàs de vots d'altres partits, sobretot de la CDU però també del SPD i més endarrera de Die Linke.

Hi ha poca gent que es declari votant de l'AfD, però sociològicament està format per grups de gent que creu que el govern ha perdut el control amb la crisis dels refugiats, un segon grup  d'ultraliberals/conservadors ( euro escèptics que van perdre la batalla amb els anti immigració) i finalment, gent que no estava fotuda amb política però que veu els canvis socials com una amenaça: observa com puja la delinqüència, com es roba al super o com es cola la gent al metro o no li donen plaça a l'escola pública....
emocional.

La lluita a través del Twitter ha substituït les posicions per exhabruptes  emocionals, i les emocions porten a partits amb un programa maleable i amb un ideologia de vol curt. L'AfD té més seguidors a Facebook que la CDU i el SPD junts i és on els seus seguidors es formen una opinió  alternativa als mitjans establerts . Més que alliberar, la tecnologia redueix. Cap partit ha aconseguit aquest creixement en tant poc temps: a la sala de premsa a la seu de Sachsen Anhalt de l'AfD, hi havia més periodistes que militants, és més, en tot Sachsen-Anhalt tenen 240 militants, mentre que han tret 24 diputats regionals ( surt a 1 de cada 10!!!!!). La tecnològia ha reduït la barrera d'entrada a la política ( finançament, militants, locals...).

ESPEREM QUE ALEMANYA GAUDEIXI D'UNA BONA COJUNTURA ECONÒMICA ELS PRÒXIMS ANYS!!!!!!

 

PD1. En els àmbients de l'AfD, s'anomena Angela Merkel IM Erika, nom en clau d'espia per la Stasi. Tot fals.

 

PD.2. La gent s'enganxava a la política a l'adolescència i això determinava la seva posición política durant bona part de la seva vida. Les àrees d'influència d'on xuclaven els partits alemanys, s'estan assecant. La força cada cop la té més el candidat i no el partit.

Rics i pobres: la lliuta redistributiva

Porto una parell de setmanes barrinant sobre l'estudi de la Riquesa a Alemanya del Bundesbank, per que no lliga. Com pot ser que ens rescatin els alemanys si tenen menys patrimoni que nosaltres, si són pobrets: mentre que la mitja del patrimoni alemany està en 195.200€, els espanyols tenen 285.800€ i França 229.300€ de mitja. La diferència està en com es compten els immobles tant dels  espanyols, enmig d'una crisis immobiliària, com els dels alemanys, molts cops en mans públiques o cooperatives d'habitatges.

El que més sobte de l'estudi és que la mediana de la Riquesa dels alemanys sigui de 51.400€ (els espanyols 178.300€). Com pot ser que la mediana sigui 51.400€ i la mitjana 195.200€ ?????  És un indicador sobre les creixents desigualtats ( i aquí encara no hi havia refugiats).

El Llac: La Riquesa

S'acaba de publicar Verteilungskampf, Lluita redistributiva, de Marcel Fratzcher, cap del Deutsches Institut für Wirtschaftsforschung DIW, el mirall socialdemòcrata del IFO Institut. La tesis és que l'economia social de mercat ha passat a la història: les diferències entre rics i probres a Alemanya entre 1990 i 2010 s'han exiamplat i el que és pitjor: en comparació amb la resta de països europeus està al capdavant en desigualtat de patrimoni privat - Privatvermögen -.

Segons el Passauer Neuen Presse, en un estudi que li han filtrat des del ministeri d'afer socials, el 10% dels alemanys més rics ostenten el 51% del total del patrimoni net. Això el 2013, al 1998 la xifra era del 45%.  Per quasi el 50% de les llars alemanyes tenen el 1% del patrimoni net, mentre que al 1998 era del 2,9%. Tres matitzacions: com a Privatvermögen compte la Riquesa d'empreses familiars alemanyes, que per cert, generen ocupació. L'altra és que els alemanys viuen de lloguer i la última matització sobre l'estudi, la riquesa que hi surt, és la declarada.

Segons Fratzcher: el problema no són els rics, sinó els pobres: un 40% dels alemanys arriba a la jubilació sense estalvis rellevants....tot fiat a la pensió.


El riu que desenvoca al llac: els Salaris

Només hi ha tres maneres de fer patrimoni/riquesa: herència, donació i estalvi ( i al Regne d'Espanya la loteria). A Alemanya des de 1945 no hi hagut shocks destacats amb la qual cosa el sistema d'herències i donacions ha funcionat. El problema rau en els salaris, com més petits, menor estalvi i  menor riquesa.

Respecte als salaris es considera pobre aquella persona que té uns ingressos inferiors al 60% de la renda mediana disponible. A Alemanya això són 12,5 milions de persones de les quals 3,4M són pensionistes. Estem parlant de gent que cobra per sota de 892€/mes o per una familia amb dos nens 1872€/mes. Aquí hi un debat fort amb les dades: si puja la renda disponible de la mediana, també augmenta el risc de pobresa encara que no hi hagi variacions de renda, els estudiants els compten com pobres, diferencies regionals i preus: no és el mateix ser pobre a Dresden que a München...shifting sands.

Malgrat  que el 2015 han pujat el salaris reals un 2,5% ( la caiguda del preu del petroli ha afectat molt positivament), la participació del Salaris en la renda nacional s'han estancat i inclús ha disminuït des del 2004. Segons alguns estudis hi ha uns 7 milions de llocs de treball precaris, dels quals 3,1 no arriben a fi de mes malgrat treballar. La xifra que ha  augmentat des del 2004: ha augmentat l'ocupació però no la participació dels salaris en la renda nacional, ergo menor salari - depenent del creixement de la renda - i /o major dispersió salarial.

Això ho confirma un altre estudi del DIW estudia la renda diponible de les llars alemanyes entre 2000 i 2012: la diferència entre rics i pobres augmenta: mentre el 10% més ric ha augmentat un 15% , els del mig no es mouen, el 40% per sota ha perdut - real - un 4%.

La qüestió aquí és que qui entra en els treballs precaris, és difícil que surti i no estem parlant del nano que treballar al Starbucks per pagar-se la carrera. Aquests 3,1M serà difícil que escapin de la precarietat i poguin construir uns estalvis per la vellesa o la següent generació. La mobilitat social se'n ressent: cada cop és més difícil escapar de la trampa de la pobresa a no sé, com diu Fratzcher, s'inverteixi, de debó, en educació i formació.

Hans-Werner, we love youuuuuu

L'amic Hans-Werner està per la funció redistributiva de l'Estat, però no ens passem...el mindestlohn - salari mínim - generarà atur i provocarà una pèrdua de competitivitat per les empreses alemanyes. El Trade off eficiencia i equitat.... Mireu França!!!!!! Senyala amb el dit Hans-Werner, quan es pressionen els rics, es redueix el creixement: el tram més alt de l'impost de la renda és del 58% mentre que Alemanya és del 44%.

La globalització ha permès reduïr el nombre de pobres ja que s'ha invertit en països amb salaris baixos, s'ha generat creixement i al seu torn s'han incrementat salaris. Aquest raonament serveix també per Alemanya:  l'Agenda 2010 va permetre reduir les rigideses del sistema salarial, això va representar baixar salaris per tal de generar ocupació. L'economia de mercat genera desigualtats, és el preu a pagar per la seva eficiència. Fratzcher sostè la tesis contrària en el seu llibre, l'increment de la desigualtat genera ineficiències en la mesura que allunyen l'economia del seu màxim potencial.

L'augment de la dispersió del salaris bruts no ha de ser contemplat com un increment de la desigualtat a Alemanya, ja que la distribució neta, mesurada amb coeficient Gini no és més desigual que abans de l'Agenda 2010, i això és degut a que molta gent té feina en comptes d'estar a l'atur i al manteniment de les prestacions socials.

 

L'Esperança de vida

 

El Robert Koch Insitut ha publicat un estudi que ha posat els pèls de punta a Alemanya. Han dividit en cinc grups per renda i han estudiat l'esperança de vida: hi ha una diferència de 11 anys entre els homes del grup més ric i del més pobre, per tant, com més pobre ets més possiblitats tens de palmar abans d'hora. Les causes, el pobres  tenen comportaments pocs saludables: beuen cervesa i fumen, en comptes d'anar a córrer els diumenges al matí, pocs estudis, poques prespectives de futur i una tema que personalment m'incumbeix, estan sobreendeutats....i a sobre gasten poc. En definitiva, és una merda ser pobre i com diu el meu amic Cinto: la vida és quantitativa.

Nota 1: El Schäuble està content amb el Schwarze Null, el superàvit que surt al seu pressupost. Té diners per gastar i de fet, Merkel està fent força política social, jubilació als 63, augment de les pensions, la ajut per maternitat, la KITA per que els nens vagin a l'escola, Betreuungsgeld per mares solteres, el fre en els preus del lloguer i at last but not least, la introducció del salari mínim  - 8,5€/h - a gener del 2015, que ha millorat la situació d'aquells que tenien feines precàries i intenta corretgir els pitjors efectes de l'Agenda 2010.  De moment, desmentint a Hans Werner, la mesura no ha generat més atur.

Nota 2: Els impostos sobre els grans patrimonis va ser derogat al 1996 degut a una sentencia del tribunal constitucional que sostenia que l'Estat a través d'impostos sobre la renda, el patrimoni i especials no podía recaptar -se més del 50% dels ingressos d'un alemany. Els impostos sobre rendiments del capital, el gravamen dels trams més alts de la renda i així com impost de societats s'han reduït des dels anys 90.

Nota3: Estudi sobre desigultat

http://blog.zeit.de/herdentrieb/files/2015/10/wirtschaftsdienst_10-2015_Peichl_et_al_Einkommensverteilung.pdf

http://www.diw.de/de/diw_01.c.508553.de/themen_nachrichten/nach_deutlichem_anstieg_bis_2005_einkommensungleichheit_seitdem_nahezu_unveraendert.html

Nota4: Els sectors més vulnerables amb risc de pobres: families monoparentals, inmigrants i avis amb pensions reduïdes. Al Sud d'Alemanya es divorcïen menys per això potser són més rics ;).

Stupid German Money....Part II

Michael Lewis a "Liar's Pocker" descriu la seva experiència  a Londres com a venedor de bons. El seu primer client va ser Herman, the German, al que li va vendre uns bons undervalued de la telefónica americana AT&T. Quan Lewis va descubrir la baixa qualitat dels bons - porqueria pura - l'analista li diu: tu per a qui treballes per Herman, the German o pels Salomon Bros? Com era undervalued, Salomon Bros va recomprar altra vegada els bons....això si a un preu inferior, produint pèrdues de 140.000$ al pobre Herman, the German., que va ser despatxat del banc austriac pel que treballava. Acabat de casar i amb un nadó.

El capítol il·lustra  el que s'anomena el Stupid German Money, l'excés d'estalvi que els alemanys no saben on col·locar-lo i que acaba mal invertit. I com diu, el meu amic de casa coixet, de Sort, els de Wall Street són uns comercials de p*** mare.

Els  Aktienfonds

Només un 20% de la riquesa dels alemanys està invertida en paper, uns 1,16B€ dels quals 0,52B€ en accions. Al 2014, les 616 empreses alemanyes cotitzades a borsa van deixar anar 41.700M€ en dividends, un percentatge entre el 30-50% del total dels beneficis, tampoc massa. La paradoxa per això és la laboriositat dels alemanys és capitalitzada per estrangers: 64% dels accionistes en empreses del DAX són estrangers ;).

Hi ha 9 milions d'alemanys que tenen accions, amb un augment del 6,7% respecte l'any anterior però lluny dels 12 milions de 2001 ( any que va esclatar la primera bombolla tecnològica). El mes interessant és grup de tenendors d'accions que més a crescut és els dels treballadors que tenen accions de la seva empresa amb 1,1M. Els treballadors alemanys tenen una participació més baixa que fins i tot els espanyols, austriacs o italians.

Per revertir-ho el SPD (2007) va proposar els Deutschland Fonds: davant l'estancament dels salaris i la inflació dels beneficis, s'havia de crear un fons amb aportacions dels treballadors per invertir en empreses nacionals. No cal dir que els burocràtes es van posar a fer una comissió, la patronal, ho rebutjar perque preferia els fons de Qatar i els sindicats, estaven més còmodes amb la protesta salarial. La idea seria bona.... per que tothom va protestar.

Les baixes rendibilitats i...

La baixa capacitat per generar un patrimoni estable és degut a les males inversions de l'estalvi alemany: fons amb força risc, excés de comissions i segons Finanztest només un 6% dels fons compleixen amb les seves expectatives, quasi del 70% té pèrdues. (Fa poc el Financial Times va fer públic un estudi que el 86% dels 25.000 fons del S&P Dow Jones no complien els seus objectius després de treure les comissions).

És difícil saber si el teu gestor de fons és un gandul o no tenin en compte que molts pocs baten els mateixos índex dels mercats en que operen, Exchange Traded Funds (ETF), és més...els gestors creen unes carteres molt molt semblant a l'Índex per no fotre la pota i dissimular. Les agències de regulació ja comencen a mirar-s'ho.

.....comissions dels fonds

Els que compren Aktienfonds no tenen comissions com les assegurances, però si Ausgabeaufschläge, despesa suplementària, que arriba al 5% de la quantitat invertida, mentre que els costos anuals segons l'agència de rating Morningstar otorguen de mitja un 1,85% - management fee -. En aquests fons trobem una avantatge que no existeix en el sector de les assegurances: el Total Expense Ratio que inclou totes les comissions, inclús aquelles comissions per acomplir els objectius. El que no inclou i posen en lletra molt petita és el cost de les transaccions per la compra-venda d'actius, que pot arribar a un 0,8%.

Els fons d'inversió per contra, les comissions augmenten segons com vagi el fons, mentre que a les assegurances, la comissió es focalitza en les aportacions. El més divertit és que els fons "baratos" són més rentables que els cars. No cal dir que els nous fons que es llancen al mercat són més cars que els antics, tampoc cal afegir que la digitalització contribuïrà a reduir aquestes comissions (Isidru, les comissions !!!!!!!) 
 
Deutschland Rente

Les asseguradores han posat el crit al cel per la possible introducció de la Deutschland Rente, és a dir un fons estatal a l'estil dels noruec o els auffandfonds AP7 suecs per assegurar que els jubilats mantinguin el seu poder adquisitiu i que bona part de treballadors en situació precaria també toquin cuixa. Els alemanys s'enmirallen amb els suecs i noruecs, per si no ho sabieu ;). 

Això ho estan posant en marxa la CDU de Merkel amb coalició amb Die Grüne al länder de Hesse, capital Frankfurt, capital financera. El seu conseller de finances,  Tarek  Al-Wazir de Die Grüne sosté que hi ha una falta de transparència latent en els productes de previsió i que l'Estat genera confiança suficient per posar-s'hi. Ja veurem com acaba l'invent, però la Gesamtverband Versicherung Deutschland ha posat els 68 paios a treballar en contra.

El "fracàs" del sector financer alemany

L'antic economista en cap del Deutsche Bank, Thomas Mayer i Daniel Gros, director del Center for European Policies Studies (CEPS) sostenen que és impossible aconseguir al mateix temps superávits a la balança de pagaments sense evitar sortides capital. El tema és que encara que cada any surten capitals d'Alemanya que no es tradueixen en  increments equivalents de la riquesa a l'exterior: al 2004 la diferència era de 16.000M€.  

Durant la década dels 2000 va sortir força diner alemany per finançar als països de la perifèria europea, amb els resultats vistos i només compensats actualment pel Target 2 del Hans-Werner Sinn - molt simplificadament els saldos alemanys al BCE-. Per no culpar només els ganduls del Sud, també hi va haver la crisis de les subprime  als USA i que va afectar a forces bancs alemanys (recordo el meu post de fa dos anys sobre Georg Funke).

Aquest resultat podriem dir és el "fracàs" del sector financer alemany per col·locar exitosament els estalvis que genera el país...Aquí teniu l'evolució dels preus de la riquesa financera alemanya ( NOTA Rentenwerte són pensions i Sichteinlagen diner a la vista).

Mayer i Gros proposen els clàssics fons estatals (els privats també poden participar) com Noruega o bé Arabia Saudí que recullen els superávits de la balança de pagaments i invertint-los a l'exterior. Així s evita una apreciació de la moneda pròpia, cosa que no es pot fer a la UE, i no perillen els llocs de treball (Dutsch Disease).

MENYS MAL QUE NOSALTRES NO TENIM AQUESTS PROBLEMES AMB LA BALANÇA DE PAGAMENTS....MENYS MALDECAPS!!!!!!!!

Nota0: Em vaig deixar les cartes enviades per Maschmeyer, de l'asseguradora AWD al Kanzler Schröder. Fa vergonya aliena per l'adulació del primer al segon: "Schröder ets el CEO d'una empresa amb 81 milions de treballadors".

Nota1: Deutsche Aktien Institut 

https://www.dai.de/files/dai_usercontent/dokumente/studien/2016-02-09%20DAI%20Aktionaerszahlen%202015%20Web.pdf

Nota2: Alguns economistes alemanys calculen en 500.000M€ les pèrdues de patrimoni a l'exterior durant els últims 20 anys.

Nota3: Quan als accionistes els hi foten el pal, poden recórrer  Deutsche Schutzvereinigung für Wertpapierbesitzer , L'Associació Alemanya per la Defensa dels tenedors d'Actius....la bomba, hi ha una pestanya per Grècia i una altra per l'escàndol de VW.

http://www.dsw-info.de/Griechenlandanleihen.1877.0.html