Els salaris cap abaix...

El Fons Monetaria Internacional va fer un informe d'aquest complicats complicats però molt detallat sobre la caiguda paulatina dels salaris en el total de la renda i per contra, l'augment  del capital. Això succeix en països on existeix el socialisme real tipus Suècia com als països emergents. Com que el bloc del Dieter Wertmuth s'ha fet ressò us en faig 5 cèntims. Més que res per que les polítiques d'ocupació s'han de basar en la formació, el reciclatge dels treballadors i els estímuls de la inversió - entre d'altres coses-.

Les principals causes són els canvis tecnològics i la divisió internacional del treball, i tot això amanit amb la distribució de la renda a favor dels grans patrimonis i les rendes altes. Els propietaris dels béns de capital es troben a dalt de tot de la piràmide mentre que els treballadors amb feines rutinàries pateixen davant de la substitució per màquines o bé el trasllat del seus lloc de treballs a l'estranger. Hi ha baixa ocupació, els salaris no pugen i es lastra el creixement econòmic. En definitiva tensions socials i polítics proclius a aplicar polítiques proteccionistes. 

Les diferències entre països depenen del cicle econòmic en el que hi són, com està la seva economia imbricada en el comerç internacional així com el grau de llibertat en el moviment de capitals amb l'estranger. Cada cop hi ha una major convergència en els standards vitals entre països desenvolupats i en vies desenvolupament independentment de les característiques específiques del seu mercat laboral.

La caiguda dels salaris en la renda es deu a la diferència de preus relatius amb el capital, més barat, i per tant, procliu a substituir la mà d'obra per maquines o robots. El output per màquina s'ha disparat molt més que preu/cost de la maquinària.  Per les empreses és rentable substituir treball per capital gràcies als avenços tecnològics i l'escalabilitat que permet el comerç internacional.

Encara que el comerç internacional s'hagi expandit menys que el PIB global en els últims temps, regna un competència ferotge entre multinacionals. 20 filipins poden portar a l'altra punta del món un vaixell amb 20.000 containers fent que els costos de transport siguin irrellevants. No importa que la mercaderia estigui fabricada a Xina o bé a Olot, fent que un treballador xinès estigui en competència directa amb un d'europeu: si els salaris pugen a Europa la producció se'n va a la Xina, debilitant la posició dels sindicats. Entre l'outsourcing - deslocalització - i l'automatització els treballadors s'han de conformar amb increments salarials cada cop més baixos i els sindicats no hi poden fer res. No tenen marge de maniobra i perden afiliats com mostra el gràfic.

Els pressumptes remeis

Els autors de l'estudi mostren una altra tendència juntament baixada de la participació dels salaris a la renda: la tendència paulatina a la concentració en diverses branques sectorials. Com que hi ha pocs players al mercat poden augmenten marges i beneficis a costa de no augmentar salaris. La derivada és que una política que incentivi la competència entre les empreses seria favorable als interessos dels treballadors.  Els que ho pateixen més són els treballadors amb formació de grau mig, ja que la tendència és a la polarització del mercat de treball s'aguditza: gent qualificada amb bons sous i treballadors poc qualificats al sector serveis amb baixos salaris.  Això, sumat a una distribució de la renda a favor del capital. Pinten bastos al mercat de treball per la gent poc qualificada.

La gran pregunta és com han de reaccionar els polítics davant d'això. Les polítiques d'educació-formació són claus, però al IMF afegeix millora de la mobilitat i millorar la transparència del mercat de treball - polítiques neoliberals - .  Aquestes són polítiques micro però els autors afegeixen que els shocks regionals calen fons estructurals per paliar els efectes en els perdedors dels canvis econòmics. 

El model alemany

En el model econòmic alemany, l'estancament dels salaris no ha estat un problema fins ara. Malgrat els canvis tecnològics i l'exposició de l'economia alemanya a la competència internacional, en prou feines hi ha atur i l'ocupació augmenta paulatinament. Els salaris reals han crescut durant els últims anys 1% anual - relativament poc, donat el "miracle econòmic alemany"-. Els comités d'empreses alemanys busquen alternatives davant l'aplicació de progressos tecnològics per reduir feines rutinàries. Els sindicats prefereixen seguretat laboral a majors salaris.  Igualment, el sistema educatiu alemany és una garantia de futur amb l'eduació dual i l'espessa xarxa d'Universitats i Instituts científics. Malgrat tot a Alemanya hi ha zones com el Ruhr, Bremen o bé l'Est que tenen taxes d'atur elevades. 

Els que patiran són els països del sud d'Europa amb taxes d'atur juvenil més elevades...Per exemple a França - on no enganyen les estadístiques com aquí-  és del 23% mentre que Alemanya el 6,6%. És fàcil d'entendre que França aposti per fer les fronteres més gruixudes.

Nota 1: Per que el factor treball està gravat el 33% - Cotitzacions socials - i la resta del compte de resultats al 21% ( energia, materies primes, aprovisionaments....)

NOTA 2: La referència del IMF dels World Economic Outlook.

Why Is Labor Receiving a Smaller Share of Global Income? Theory and Empirical Evidence 

by Mai Chi Dao, Mitali Das, Zsoka Koczan, Weicheng Lia

Eleccions a Alemanya: Pax Merkeliana

Si alguna cosa bona tenir la DDR és que va acabar amb la idea de Prússia però amb el que no va acabar ha estat amb el protestantisme, de fet, durant molt de temps l'únic contacte entre Est i Oest va ser a través de l'esglesia. L'eix ideològic que domina Alemanya és el protestantisme i Merkel és la fidel representant a la terra, ja que està a les portes de ser reescollida per quarta vegada (!), tot un miracle d'estabilitat pels temps que corren. Hi ha tota una generació que només a conegut la Pax Merkeliana.

El pobre Schulz

A principis d'any semblava que tenia possibilitats de disputar el Kanzlerschaft a Merkel però actualment les seves possibilitats estan aprop de zero; les últimes enquestes li donen 17 punts per darrera de Merkel.  Als alemanys, Schulz els cau simpàtic però no el votaran, representa la vella política, és calb, panxut i no té res a veure amb Justin Trudeau, el guaperes que governa el Canadà.

El pobre Schulz es declara explícitament en contra la reedició d'una Gran Coalició amb Merkel, el seu partit, el SPD ja està per darrera pactant amb la CDU (!). Fins i tot, el Der Spiegel de la setmana passada donava per amortitzat Schulz i propulsava Andrea Nahles, la ministra de treball del salari mínim. La Gran Coalició és un perill inmens per el SPD, i més ara, que no hi ha una raison d'Etat que ho faci imperatiu. Si Schulz supera el 23%, el pitjor resultat del SPD amb Steinmeier al 2009, significa que el SPD té llum verda per reeditar la Gran Coalició: bàsicament a ulls dels votants i militants moderen la CDU i serveixen d'incentiu per aplicar polítiques socials com han fet a la última legislatura - el més important el salari mínim però el tema de les pensions hi va darrera-. Un vot per Schulz representa una continuació del SPD amb Merkel.

Recordo una frase de Lafontaine que se'm va quedar gravada:  Steinmeier i Sigmar Gabriel són dos perdedors al capdavant del SPD i tenia raó. El dubte entre col·locar-se a l'oposició o entrar govern és zero per el SPD, Gabriel vol continuar de Vizekanzler i col·locar tota la seva troupe a costa d'enfonsar el SPD. En honor a la veritat no tenen molt de marge de maniobra però està clar que són una colla de perdedors portant el SPD. El pobre Schulz serà la pròxima víctima.

El gran drama de tot plegat que és en 12 anys no s'hagin arribat a posar d'acord totes les esquerres  per desbancar Merkel, la famosa Rot Rot Grünne Koalition, els de Die Linke per que són purs, coherents i estan en contra de tot - sense superar mai el llindar del 10% dels vots -, els del SPD s'han oblidat de la voluntat de poder i Schulz ha obviat treballar per una coalició amb Die Linke sabent  que una interlocutora com Sarah Wagenknecht no era una opció senzilla i finalment, Die Grünne s'ha encaparrat a fotre-li vots a la CDU. Al 1998, quan Schröder i Fischer guanyen les eleccions, hi havia un missatge clar al darrera: Kohl ha de marxar....ara, tant die Grünne com el SPD, frisen per pactar amb Merkel.

La Pax merkeliana

12 anys en el càrrec i busca 4 anys més. És com una espècie de narcòtic que ha aconseguit ocupar el centre polític pam a pam, amb un perfil baix i no arriscant en cap tema. Schulz ha demanat un cara a cara més amb Merkel però aquesta ha rebutjat, l'últim debat va ser realment avorrit. Avorrit és l'adjectiu preferit de Merkel.

Els dos grans temes on Merkel ha arriscat han estat l'energia nuclear i els refugiats. Aquest últim és el tema de campanya per que quan va obrir les fronteres unilaterlament - mentre el govern socialdemocràta suec les tancava - i van entrar un milió de persones, els alemanys es van cabrejar, i molt, amb la seva Kanzlerin. Això durant la campanya s'ha traduït en molta mala llet a xarxes socials - on els missatges anti immigració han guanyat un espai notable - i a les aparcions de Merkel a l'Est, on hi ha hagut forces protestes. El clima polític s'ha tornat molt emocional i l'irrupció de la nova dreta conservadora de l'Alternative für Deutschland és un cop a l'estratègia clàssica de la CDU d'aglutinar tota la dreta alemanya sota les seves sigles. Merkel ha sacrificat la dreta pel centre polític: qui vota Merkel i la CDU vota per el stato quo, però cada vot que guanya Merkel la fa més forta en un govern de coalició, però encara la fa més forta internament davant dels més conservadors del seu partit.

Malgrat l'èxit alemany: baix atur, superàvit a la balança comercial i la caixa del Schäuble plena rebossar, hi ha certa desorientació, ja que Merkel no ha acabat de donar una perspectiva de futur clara: els riscos internacionals: Trump, Erdogan, Putin, la digitalització - el regne d'Espanya té més banda ampla que Alemanya - , el canvi climàtic, educació, l'envelliment de la població o bé la desigualtat social són temes que preocupen als alemanys, han estat tractats durant la campanya però  generen certa inseguretat.

Respecte la UE només Die Grünne i el SPD donen suport incondicional a Brussel·les, ambdós partits volen enfortir el Parlament i la Comissió i aprofitar la finestra d'oportunitat que Macron representa per França. Merkel també dona suport a les reformes de Macron i en certa manera, ha deixat fer a Draghi ara bé, vol seguir manegant a Europa. No té a Juncker entre els seus aliats.

Les altres parelles de ball: Die Grünne i el FPD.

Un vot per el FDP i Die Grünne significa menor seguretat i stato quo i més canvis. Die Grünne aprofundiria en la defensa del clima, societat oberta i una política liberal d'immigració mentre que una aliança amb el FDP posa accent en una economia més liberalitzada, digitalització i canya a la UE. Blackrock el principal gestor de fons del món, avisa que l'entrada del FPD al govern podria provocar un renaixement de la crisis del euro ja que estaven per donar l' oportunitat a Grècia de fotre el camp de la UE. De les travesses, la coalició amb els liberals del FDP és la que més inquieta per que dificultaria l'acord amb Macron per acabar d'arreglar Europa.

EN DEFINTIVA, MERKEL TÉ 63 ANYS, ENCARA LI QUEDEN 4 ANYS MÉS DE GOVERN I TÉ PINTA DE NO VOLER-SE JUBILAR. 

Nota1/ Andrea Nahles: la ministra de treball porta tota la vida al SPD des de que va ser líder de les seves juventuts, els JUJOs, traduït en termes polítics: una apparatchik, això sí, competent.

Nota2/ El que si comparteixen en el programa electoral tant el SPD com la CDU és que el nombre de policies ha d'augmentar entre 10.000 i 15.000 efectius.

Nota3/ Els Alemanys quan es comparen amb altres països, no ho fan per exemple amb França si no amb Suècia que tenen com a referent moral i....material ;). Si la socialdemocràcia sueca va tancar les fronteres durant la crisis dels refugiats seria per alguna cosa.

Helmut Kohl és mort, Europa viu...Economia Part II

Cap ceremònia davant la porta de Brandenburg, cap acte d'Estat a Berlin, ni el sarcòfag navegant per l'Elba, res d'això....una ceremònia a Estrasburg, la capital d'Europa, com a política de gestos per despedir a Helmut Kohl. La viuda, una tia txunga que va conèixer després de la mort de seva esposa, quasi veta a la Kanzlerin alhora de xerrar al funeral, això si, van parlar forces enemics de la Merkel, Jean Claude Junker, Viktor Orban.....Kohl sempre la veure com una traïdora a la que va rescatar del anonimat i després li va fotre la punyalada i el que és pitjor, la veu com el màxim exponent  de l'Europa dels comptables, desmantellant tot allò pel que havia treballat.

Kohl, el anti-economista

Els liberals del FDP van trencar la coalició amb Schmidt, teòricament per impulsar el creixement i donar una orientació més liberal a una economia tocada per la segona crisis del petroli . Un cop al govern, Kohl no va fer res de tot això: va seguir els exemples de Thatcher i Reagan però no se li va passar pel barret aplicar-los a Alemanya, amb prou feines va fer una tímida reforma fiscal a l'inici del seu mandat. Mai va seguir una política neoliberal al ús per que sabia que no era traslladable a Alemanya i a més,  si la feia, perdia el centre polític.

A Kohl l'interessava l'Economia en la mesura que li proporcionava contactes amb els principals actors econòmics i el que s'anomena en argot de Pfalz, bimbes - la pasta i no de menjar - per la CDU. La "Ordnungspolitik" li importava un rabe - el seu ministre Finances  fins al 1989 no era ni economista - ,  en comptes de "Volkswirtschaft" parlava de "Vaterland" i els consells dels experts econòmics se'ls passava pel folre. En aquest aspecte se semblava més a Willy Brandt que a Helmut Schmidt, economista.

La tímida reforma fiscal i el canvi de cojuntura va fer que Alemanya gaudís d'una major prosperitat anestesiant l'impuls de reformador - al 1986 baixa la inflació i els nivells de deute públic estan controlats -. Al arribar la Reunficació, tot el focus econòmic va quedar fixat a l'Est i no es va tocar res, ni pensions, ni mercat de treball...res de res, va seguir un política plenament socialdemòcrata. Fins al 1996, instat per Schäuble, no es va establir un paquet de mesures en política econòmica signficatives. Va ser Schröder el que va pagar la manca de reformes de Kohl.

La Reunificació: clars i obscurs.

Malgrat les reticències de Mitterrand i Thatcher i amb el suport de Bush i Gorbatxov, va aconseguir la reunificació alemanya ràpidament. El fallit cop militar del 1991 a Rússia va demostrar que Kohl tenia raó aprofintat la finestra d'oportunitat que se li va obrir al 1989. La gran virtut de Kohl va ser aprofitar el kairós ;).

La reunificació per absorció va portar un sèrie de problemes que duren fins avui. L'aplicació del dret laboral de la RFA a la DDR i la extenció dels convenis derivats de la negociació col·lectiva de la RFA ,va comportar l'igualment de salaris entre l'Est i l'Oest de forma inmediata però va provocar un increment de l'atur espectacular - només suportada socialment a través subsidis - . Per acabar-ho d'adobar la conversió del D-Mark a 1:1 - decisió que es va endur per davant el president del Bundesbank, Otto Pöhl per diferències amb Kohl - va provocar que els salaris pugessin molt per sobre de la productivitat. En resum, atur estratosfèric, un societat esquerdada i una bretxa en el PIB que des de 1995 encara es manté intacta.

Kohl esperava un augment de la Inversió privada però no va ser així: les empreses de l'oest prefereien invertir a Polònia que a Dresden, deixant l'Est com una economia fortament depenent de transferències. Segons Hans Wernen Sinn, Kohl no va tenir en compte principis econòmics bàsics alhora d'executar la reunificació. Per acabar-ho d'arreglar, Marcel Fratzcher, cap d'estudis del Think Tank socialdemòcrata DIW,  sosté que la reunificació ha estat un èxit ja que podia haver acabat com el sud d'Italia (!). Segons Fratzcher, el problema de la DDR és el mateix que Grècia: no és un problema de preus relatiu - tipus de canvi en el cas de Grècia -  sinó institucional, el que tocava era reforma les institucions ja que ningú volia comprar un traban encara que estiguessin tirats de preu.

L'Europa dels comptables: l'Euro.

El sistema de pensar en categories familiars també ho va exportar a la política internacional amb l'anomenada Strick-jacken Diplomatie, aquí valia més la relació personal que no la ideològica. Sempre va tenir preferència per Mitterand en comptes de Thatcher. La política exterior de Kohl es basava en tres eixos: pànic de una política exterior alemanya en solitari - el sonderweg -, la relació especial amb França i la vinculació Europa. El gran poder alemany  - econòmic i demogràfic - va ser utilitzat de forma molt suau per Kohl, no va abusar dels petits i va ensucrar a tothom amb les seves bimbes.

La tesis de Kohl és que la reunificació alemanya i l'Euro eren dues cares de la mateixa moneda ja que una Alemanya nacionalment unida només podia realitzar-se vinculant el seu destí a Europa i l'Euro. I ho va fer - per que tenia autoritat per fer-ho -  en contra de l'opinió del Bundesbank i bona part de la intelligentsia econòmica alemanya.

Segons Hans Werner Sinn, Kohl no tenia raó i si Ralph Dahrendorf, Milton Friedman, Martin Feldstein, Peter Bernholz, Joachim Starbatty, Manfred Neumann, Renate Ohr i molts altres economistes del grup dels  153 que es van manifestar contra la introducció del Euro i dels que Kohl va fer mofa.  Segons Sinn, el Tractat de Maastricht es va mostrar insuficient per evitar que els Estats monetitzessin els seu dèficits i no es responsabilitzessin dels seus propis deutes, tot desembocant en la crisis del Euro. En síntesis, la tesis de sempre: sense una política fiscal comuna, no hi ha moneda única. L'amic Hans Werner, sempre verinós, recupera un frase Kohl on deia fa poc, que la integració europea requeria una certa pausa.

El desastre....

Que ha Kohl l'havien fotut fora al 1998 va quedar clar a les negociacions pel Tractat de Niça al 2000 quan Schröder va demanar majors vots al Consell d'Europa pel pes demogràfic Alemany davant l'astorament dels francesos. Un embolic que es va fer públic però que és el detall que demostra el canvi de tendència: a Kohl no se li hagués acudit dir PÚBLICAMENT als països del Sud d'Europa que hi hauria diners a canvi de reformes, o bé encetar un política de refugiats sense parlar amb Txèquia, Hongria.....

LA CRISIS DEL EURO HA POSAT EN QÜESTIÓ LA FIABILITAT ALEMANYA AL PROJECTE EUROPEU.

NOTA1: Kohl era un home de la RFA i dels intensos debats parlamentaris a Bonn molt polaritzats entre sozis i schwarzen. El món es dividia entre amics i enemics. Merkel entra en la segona categoria.

NOTA2: Als viatges al exterior sempre va cuidar la seva imatge i la dignitat del càrrec : mai va anar a la piscina del Hotel però por a ser fotografiat i va desterrar un periodista un cert temps dels viatges presidencials, per que va veure la grandaria del lavabo de l'avió  (!).

Helmut Kohl ha mort...Europa viu Part I

Els polítics clàssics no es regeixen per parametres morals, bò o dolent, sino que analitzen les situacions - i persones - en funció de si els afavoreix o no. La resta és poesia per idiotes. La política alemanya es no és una excepció, i a més té un toc diferencial de brutalitat, no en va  Adenauer va acunyar la famosa sentència: hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit. La política francesa és més fina, i es resumeix en aquesta frase: quan era ministre, hi havia alguna dona que se'm resistia, però quan vaig arribar a president, cap. Respecte la política espanyola, em remeto a Fabian Estapé que explicava que en aquest país es va empresonar a Jovellanos al castell de Bellver, i no contents amb això, el van deixar sense ploma per que no pogués escriure. El tret diferencial català el deixo per Joan Comorera, mereixedor que la Diagonal portés el seu nom.

Helmut Kohl ascens

Fill de funcionari de finances, catòlic, amb un germà de 19 anys mort a la guerra, va ser un home de notable formació, encara que en el temps del miracle econòmic alemany estudiar Història és una mica sorprenent. A Heidelberg dintre dels estudis d'Història, s'inclou Dret i Ciència Política. No llegia masses decrets abans d'anar a dormir, preferia biografies i llibres d'història. Malgrat tot, no va ser mai acceptat en els cercles intel·lectuals alemanys, ni mai es va presentar com a tal, és més, a la primera aparició a Der Spiegel -1976- en una entrevista amb un escriptor va donar la imatge de babau davant la intelligentsia  amb la frase "sóc bò en Hölderlin". A partir d'aquell moment, no es va perdre cap fira del llibre.

El seu ascens no es basava en la flexibilitat dels xupatintes i buròcrates calibrant curosament les seves opcions davant el poder,  sinó que li agradava la provocació i certa osadia en ocasions crítiques. Va començar a militar a les juventuts de la CDU als 17 anys en un poble al Länder de Pfalz - Palatinat - on dominava de llarg la socialdemocràcia.  Respecte el seu pas a les juventuts dues coses: es demostra el seu lideratge amb forts lligams amb els companys de partit, sempre i quan no se li fotessin pel mig del camí, i la lluita per la renovació del establishment de la CDU....A partir d'aquí tot cap amunt, amb 23 anys és el líder de la CDU del poble, als 29 entra de diputat al länder, als 35 anys cap de la CDU al länder i amb 39 Ministerpräsident. Sempre era el més jove, fins i tot, quan va assumir la cancelleria.

Des del principi va saber descobrir i atraure talent. Un cop guanyada la confiança de Kohl, podies fer el que vulguessis en el teu camp. Mentre no es discutís el seu lideratge, Kohl no veia motiu per posar-se en temes aliens.  Era un home de les grans línies que només s'interessava pels petits problemes quan apareixien. Prova d'això és que va mantenir el seu equip - inclòs Schäuble - durant anys i anys...la gent s'enrecorda dels ministres de Kohl. Els errors, per això, sempre eren dels altres, les circumstàncies, les conxorxes dintre del partit o simplement l'esquerra. Mai es va preguntar en què fallava.

Al 1976 deixa Mainz per anar a fer de cap de grup parlamentari a Bonn: passa de la provincia a torejar amb un polític de la talla de Helmut Schmidt. Els problemes per això no els té amb Schmidt sinó dintre del seu propi partit, punyalades i calumnies a tort i a dret. Aquí aprèn que aquell que calla, pot ser un competidor demà. Com a clímax d'això la filtració a Der Spiegel de Franz Josef Strauss ( CSU) assegurant que Kohl no té caracter ni les condicions per ser Bundeskanzler. Kohl va posar cara de circumstància....aguantava les humiliacions amb bona cara, les veia fins i tot com una prova de la seva superioritat.

Prova d'això va  ser "el pas al costat" que va fer per que Franz Josef Strauss s'estampés a les eleccions de 1980,  ja que era invotable per la majoria d'alemanys- tenia bones relacions amb Pinochet - i es va posar a esperar.... això si la lluita intestina entre la CDU i la CSU de Bayern va ser terrible: Kohl va començar a buscar oficina per implantar la CDU a Bayern davant les amenaces de Strauss de trencar la coalició CSU-CDU. Finalment, Strauss jugava de farol i va claudicar.

Els seus enemics sempre el van subestimar, es pensaven que era una espècie d'accident polític que a la pròximes eleccions seria corregit, sobretot amb la seva ascenció a Bundeskanzler l'any 1982 després de què els liberals retiressin el suport a Helmut Schmidt. Un any després guanyava les eleccions i amb elles la legitimitat. Començava la era Kohl.

La era Kohl

Kohl veia el partit, la CDU, com una gran familia, quan es trobava amb funcionaris del partit sempre els preguntava per detalls de la seva situació personal, coneixia els seus noms, tenia una memòria prodigiosa....I així va crear el sistema de càstigs i recompenses dintre de la sistema Kohl, però com més governava, més es descarragava verí contra ell: conspiracions, enrocaments....i tot ho va superar sentat al costat del seu aquari del seu despatx de Bonn fotent-se una Pfälzer-Riesling. Els va enterrar a quasi tots.

Al 1989 a tres mesos de caure el mur (!), li arriba la prova de foc dintre de la CDU. Hi ha un conxorxa per enderrocar-lo, liderat per Geissler  i Rita Süssmuth. Les enquestes anaven a la baixa, hi ha una part del partit que no tempava amb Kohl i bona part de la intelligentsia de la CDU s'avergonya de Kohl. El conjurats volien aprofitar el Congrés de Bremen per posar Lothar Späth, Ministerpräsident de Baden-Württemberg al capdavant del partit. Kohl s'ho va olorar - apart de que tenia informadors a cada nivell del partit - i cap del conjurats va tenir els "pebrots" de retar-lo al Congrés - Schäuble es va mantenir fidel a Kohl -. Kohl durant els dies del Congrés estava malalt de la prostata però va sortir de l'hospital i va aguantar els tres dies de Congrés, fins a l'últim discurs inflat a pastilles.

Si hi ha alguna cosa que Kohl no tolerava era la falta de lleialtat. Als conjurats del Congrés de Bremen els va desterrar i punt. A la inversa, es podia comptar amb Kohl quan un del seu equip patia dificultats. Tampoc mai es va amagar darrera d'un subordinat, davant del dubte, fins i tot assumia ell la responsabilitat. Sabia que un trecament de la confiança des de dalt, afavoreix la infidelitat per baix.  Kohl no suportava que li diguessin a qui havia de cessar i qui no....la millor pòlissa d'assegurança de vida per un ministre era que la premsa demanés el seu cap. Forces implicats en escàndols - no necessariament de corrupció - van superar-ho gràcies al suport de Kohl.

Hi ha un cert debat històric en saber si ell va ser el Kanzler de la unificiació o bé la unificació el va salvar a ell de la derrota a les  eleccions. Sentir el seu discurs davant la Frauenkirche a Dresden guanyant-se la confiança dels presents davant al reunificació no és precisament la d'un amateur. Malgra tots els errors i la precipitació, va aprofitar la conjuntar d'una forma admirable. El que està clar que sense la seva política exterior, la cosa hagués anat més lenta i  amb l'aprovació pel Bundestag del  seu Programa de 10 Punts es va guanyar el seu lloc a la Història.

La mà que dona de menjar, és la primer que es mossega

A mesura que Kohl governava van aparèixer també les seves pitjors característiques: egocentrisme i desconfiança. La reunificació va reduir les molèsties  a cero: el tio manava amb poques frases. I després al vespre s'ajuntaven amb els fidels a explicar les mateixes anècdotes fins que Kohl aixecava la sessió.  El cap de ganivet es veu que s'havia de posar una agulla a la cuixa per evitar dormir-se...el s'anava a dormir massa d'hora, no era fiable.

Les eleccions del 1994 amb prou feines les va guanyar i si ho va fer va ser per que el SPD va posar a Rudolf Scharping. Kohl en comptes de preparar la CDU pel seu recanvi es va enrocar - ni li passava pel cap ser substituït -. Les enquestes de Kohl indicaven la bofetada però ell es negava a veure-ho, mentre excluïa a aquells que dubtaven de la victòria: el fidel Wolfgang Schäuble. Schäuble, animat per la seva dona i en el primer discurs com a President de la CDU, li va espetar: "Helmut, les pròximes eleccions les perdem si et presentes" i Kohl va contestar: "jo crec que no". Punkt. No hi havia forma de treure'l, ni amb aigua calenta.

Un any després de les eleccions del 1998- que va guanyar Schröder i que va deixar Kohl com a cap l'oposició sense intenció de moure's - salta el Spendenäffare, la caixa B de la CDU. Kohl va sortir per la tele admetent que havia rebut 2,1 D-Mark de forma il·legal i que assegurant que mai donaria els noms del donant "per que havia donat la seva paraula honor". Segons Schäuble, això era fals, no hi havia ningú, era la gestió de la Caixa B que s'arrosegava des de finals dels setanta i vuitantes.

El Spendenäffare va ser el detonant per iniciar un guerra interna dintre del partit amb filtracions i contrafiltracions, que se'n va endur a Schäuble com a Secretari General en favor d'una desconeguda de l'Est, Angela Merkel. Kohl es va quedar cada cop més isolat dintre del partit, mentre que veia   traïcions i deslleiatats arreu. Ell, que els havia col·locat a tots, arribava una desconeguda de l'Est que havia pescat de l'anonimat i li treia Presidència d'Honor de la CDU. Li havien girat l'esquena.

Per la CDU el Spendenäffare va ser alliberador ja que en comptes de debilitar el partit el va enfortir i renovar. En prou feines Schröder va guanyar Merkel al 2002. Malgrat els intents d'apropament entre Kohl i la CDU, aquest no van acabar de reeixir mai.

Un Bundeskanzler es guanya la seva grandesa quan és capaç de superar l'anàlisis de cost-benefici personal. Kohl es va redimir amb la Reunificació i els Programa de de 10 punts, aquest és un dels dos moments estel·lars ;).

NOTA1: Segons l'història de l'analisis econòmica de Schumpeter, sostè que Jovellanos està a l'altura d'Adam Smith...el problema és que es va ocupar de les càrregues de l'administració pública espanyola. O la Riquesa de les Nacions o bé reformar el regne d'Espanya.

NOTA2: El capítol Strauss - Kohl, CDU i CSU suposo que se'l va estudiar atentament Duran i Lleida.

NOTA3. Si Helmut Schmidt es va passar els seus anys de govern menjant sopes, Schröder fotent-se gots de vi al vespre, la gran passió de Kohl era el menjar, en grans quantitats. Fins i tot, fotia la forquilla en plats aliens com a demostració de poder. La seva obesitat l'avergonyia: en el moment que no es va poder lligar les sabates va canviar a sabatilles sense cordons. Un homenot que diria Plà.

El pla Merkel per Africa

El meu amic Quim poques vegades demana res, però m'ha interpel·lat sobre cimera del G20 on Merkel a presentat un pla d'ajuda als països africans. Com que li tinc apreci i m'interessa la política exterior, m'he decidit mirar això del presumpte pla Marshall alemany: el Compact mit Afrika  que ha presentat Merkel i Schäuble: en síntesis es tracta de mobilitzar diner privat per inversió en infraestructures.

La diplomàcia del business

 

Tots els mandataris africans van lloar el Pla Merkel davant els microfons - a veure qui té collons de dir res negatiu a la dona més poderosa d'Europa - però de portes endins no tot és or el que rellueix: 

300 M€ adicionals queden lluny del pla Marshall. El problema és l'actitut dels mandataris africans que estan farts de plans per Àfrica, on se'ls digui el què han de fer, ademés,  el missatge alemany sosté que fins que tinguin un clima institucional fiable - corrupció, sistema fiscal... - el govern alemany no estimularà als agents privats el desembarcament a l'Àfrica. Ja no es parla tant de drets humans o democràcia sinó de generar un marc institucional favorable a la inversió.....primer canvi econòmic i després canvi polític. ( NOTA: Com molen aquestes teories ad hoc per justificar la pròpia acció). 

A Alemanya hi ha tres ministeris dirigits per persones de tres partits diferents fotuts en l'ajuda al desenvolupament: el propi ministeri, dirigit pel senyor Müller de la CSU - Bayern- i que té el pla Pro Africa!, Schäuble que posa la pasta del Finanzministerium amb el Comptact mit Africa, i fins fa poc Sigmar Gabriel del SPD a Economia també teneia un pla per reflotar Africa...ell, tot sol. No cal dir, que moltes d'aquestes polítiques xoquen amb les de la UE, European Partnership Agreement que promouen la integració regional, creació de mercats interiors i la promoció del comerç entre països africans. Els EPA aquests, també negocien els arancels al cacao ;).

Schäuble ha dit durant la cimera que "si hom vol un món més estable s'han de reduir les diferències entre rics i pobres". El meu nas em diu que la idea del Compact mit Afrika és seva i que vol situar Alemanya al món,....això ja sortia quan vaig mirar l'elaboració del pressupost. Esteu avisats, aquesta gent no improvitza.

Sense mercat, les inversions no tiren
 

La retòrica de les inversions és molt antiga al igual que el lema d'ajuda per autoajudar-se ( Hilfe für selbshilfe) que ha marcat la política de cooperació amb els països subdesenvolupats. No cal afegir que interessos dels països donants han esbiaixat força els objectius de les inversions i les ajudes.

Els governs africans, no obstant, han portat els seus propis plans de desenvolupament però la Merkel els fa passar pel sedàs del Banc de Desenvolupament Africà, els Fons Monteri Internacional i el Banc Mundial. Traduït: les empreses europees jugaran un paper important.

D'altra banda s'ha de mirar si això és el que realment necessiten els països africans...més infraestructures en un lloc on en prou feines existeix un mercat....Recorda a la història del ferrocarril a l'Espanya al segle XIX que en acabar la xarxa de ferrocarril que connectava l'excedent de gra castellà amb les zones deficitàries de blat -Catalunya-, va aparèixer el blat rus enfonsant els preus. En definitiva, si les inversions van a països en vies de desenvolupament com Marroc, Tunísia  o Costa de Marfil, la cosa pot funcionar. 

 

La cimera de Berlin s'ha celebrat en una antiga benzinera que ara és un centre d'energies renovables. El detall no és menor: Alemanya vol competir amb Xina i la Índia per la influència a l'Àfrica via energies renovables i protecció del medi ambient. Aquí és on realment Alemanya té capacitat exportadora - per això li interessa la protecció del medi ambient -. Heu de tenir en compte que sense energia, no funciona res!

Afrika


La pròxima decada la població africana es doblarà en les pròximes dècades, fins a 2050 naixeran 2.000M de nadons. Cada any arribaran al mercat laboral 20 milions de nous africans disposats a treballar. Amb salaris baixos i una millora notable en la formació pot ser un destí pels excedents d'estalvi occidental que no se saben on anar. De les 400.000 empreses alemanyes només 800 tenen presència activa a l'Àfrica i respecte la inversió exterior, Alemanya ( 11.800M€ 2014) està molt lluny tant de Gran Bretanya (60.400M€ -2014) com França ( 47.600M€). Inclús Italia inverteix més a l'Àfrica. Schäuble vol revertir aquesta situació.

 

RESPON ALS INTERESSOS MÉS ÍNTIMS D'EUROPA QUE AFRICA FUNCIONI!!!!!

 

 

1/ El president Egipci Sissi, va parlar al costat de Cristine Lagarde i Merkel, confirma que primer ve el business i després els drets humans ;)

2/Les que les Inversions no són neutrals i és més poden ser font de nous conflictes (preses, aerogeneradors, carrers....).

3/ Els interessos pels préstecs a 50 anys als governs africans, esta a un bon tipus, entre 5% i el 10% sent una bona oportunitat d'inversió per fons de pensions ;).

 

The party is over.....pugen els tipus

La cojuntura a Europa és positiva, sembla que la crisis del Euro s’hagi superat definitivament: els països que més creixen  - PIB - estan a l’est d’Europa: Polònia, Hungria, Slovàquia o bé els països bàltics. Els que havien patit durament la crisis de l’euro estan remuntant amb creixments superiors al 2% com Espanya - 2,8%- o bé Portugal - 2,1%, fins i tot Irlanda tancarà el 2017 amb un 3,7%. Els acòlics de l’economia del decreixement s’estaran flagel·lant. Alemanya espera tancar al 2% i amb un taxa d’atur del 3,8% - plena ocupació -. Els que van més coixos són Italia, França i Grècia. Els tres per això comencen a tenir creixements postius: fins i tot Grècia que va tancar 2016 amb un -0,1% ara s’espera que tanqui el 2017 per sobre d’Italia amb un 1,1%. França i Italia són les variables crítiques que observa Maria Draghi des de la seva atalaia ;).

Els esglaons més "dèbils": França i Italia

Macron ha salvat la UE del Frexit  però ha detonat el canvi en la política monetària....ara ja toca pujar interessos. França vol guanyar influencia dintre de la UE i als alemanys no els hi sembla malament. Es parla de François Villeroy, el President del Banque de France per substituir Draghi al 2019, i aquest no rebutja categoricament això dels tipus d'interès negatius però no li agraden...vol ajudar a la banca francesa a recuperar els seus marges. La pregunta aquí serà què es modificarà primer: les compres de deute o els tipus d'interès.  S'està creant una convergencia d'interessos entre França i Alemanya - Schäuble que principi d'any ja es mostrava d'acord amb un pujada-  per pujar els interessos i/o reduir les compres de deute. No cal dir que els banquers saltaran d'alegria.

L'esglaó més dèbil de la UE és Itàlia: sobreendeutada i amb baix creixmenet ha estat el país que més s'ha aprofitat de les compres de deute del BCE. El creixement del 1% ha permès incrementar els ingressos de l'estat i fer front als deutes amb major solvencia.   Italia fins i tot ha obtingut superàvit a la balança de pagaments, reduïnt les entrades de capital per cobrir els constants dèficits. La política monetària té un major marge de maniobra i  les eleccions a prinicipis de 2018 són la pròxima fita que pot confirmar el canvi de la PM.

La inflació, el tipus de canvi i els bancs

Tal com demostren els gràfics, els nivells d'inflació ha pujat notablement a la zona euro i és la senyal inequívoca pel canvi - independentment que l'origen sigui l'increment dels preus del petroli o bé el tipus de canvi ( inflació importada ) - . Segons les notícies de Der Spiegel, s'esperava un canvi en el nivell en les compres de deute a principis de 2018 i un increment dels tipus a finals de 2018. És difícil fer prediccions però hom pot preveure que el canvi però serà més ràpid: una diferència sostinguda dels tipus d'interès entre EEUU i la UE pot ser considerada com una guerra de divises pels EEUU ja que pot posar l'euro a 90 centims de dòlar (!). A Draghi se li complica això de fer-se l'autista més temps  davant la política monetària de la Yellen. Igualment, un increment dels tipus permetria un reestructuració més ràpida del sector financer europeu ,ja que el nivell de beneficis de la banca depèn força dels tipus d'interès - i finalment, tindria més marge per una posible futura recessió.

El tipus d'interès a llarg: el mercat de bons

La rendibilitat del bò està anomalament baixa gràcies a les compres dels bancs centrals del deute públic i que ha permès un refinançament de la deute dels països europeus a nivells realment baixos. Els països del sud d'europa són majoria en el consell de BCE, així que quan deixi Draghi de comprar bons serà de forma molt paulatina. Draghi compta amb l'assentiment de Schäuble, que no vol cacaus financers - Italia - abans de les eleccions alemanyes de la tardor.

La rendibilitat dels bons alemanys a 10 anys han passat de -0,19% al 0,44% des de l'estiu passat. Està molt per sota de la inflació esperada - 1,16% - i de la taxa d'inflació actual 1,9%. La rendiblitat de bò hauria d'estar - preu natural - al 3,5%, 2% per la inflació, 1% pel creixement de la productivitat alemanya i un 0,5% de prima. Un increment dels tipus provocarà una alça important en la rendiblitat del bò a 10 anys reduïnt el preu....Els inversors que no estiguin ja modficant la seva cartera de renda fixa poden tenir problemes. 

ENDEUTEU-VOS PERÒ AMB A TIPUS FIXES I A LLARG TERMINI!!!!!!! S'ACABA EL MAJOR EXPERIMENT MONETARI QUE EUROPA A VISCUT EN ELS ÚLTIMS 50 ANYS!!!!

Una mica de micro....Les herències!

Quan passegeu els diumenges, veure gent visitant les residències d'avis, portant-los a passejar i fent el vermut - si s'escau -. És difícil veure alguna intencionalitat econòmica però probablement darrera d'una iaia, hi ha un pis, i això avui en dia a Barcelona és un dineral. Per això m'he mirat l'article de Der Spiegel d'aquesta setmana sobre les herències a Alemanya.

L'herència com a venjança

Cada any passen de mans 260.000M€ d'euros en herències a Alemanya, suficient per cobrir tota la despesa social del pressuspost del Bund inclosos guarderies, escoles i universitats o bé per pagar un parell de setmenes de creuer al carib pels 82 milions d'alemanys. Una pasta.

Un de cada tres alemanys hereta alguna cosa, sembla una benedicció però per alguns és una desgràcia ja que l'enveja pot destrossar una familia. La última voluntat pot enverinar la vida de la següent generació i la pregunta clau: realment m'estimen els meus pares? 

El que es mor espera amb el testament que la seva vida tingui efecte després de la mort, que sigui recordat per la seva generositat i que se'l recordi amb agraïment. Però, malgrat que la intenció sigui justa: un de cada 6 testaments acaba en disputa. Les grans herències, una de cada quatre.  Des de la introducció dels estudis de dret successori fa 12 anys a Alemanya, hi ha 1.800 advocats especialistes que viuen d'això: de les disputes entre hereus i es calcula que hi ha centenars de milers (!) de processos oberts a les instàncies judicials alemanyes. 

Ni sent fill únic et salves de les disputes: a Alemanya hi ha el que se'n diu el Berliner Testament, on el matrimoni, davant del notari, testa a favor de l'altre i que quan faltin els dos, el patrimoni passa a mans dels fills, encara que el que sobrevisqui es casi una altra vegada. Fins aquí tot bé....però el problema rau en si es torna a casar el pare....com el pare trobi una "viuda negra" has begut oli per que no heretes res (comptes corrents, assegurances, mobles, joïes....albums familiars) i a sobre, té l'usdefruit de la vivenda familiar fins que es mori. No cal dir que els advocats es freguen les mans.

Das Gut folgt dem Blut .....Els béns provenen de la sang!

El dret successori alemany es un dret de sang, Blutrecht. A diferència del dret romà on el legatari pot repartir com vulgui l'herència, pels alemanys, el que compta és la sang. Actualment les deduccions  a l'impost es compten per parentesc: nens 400.000 euros, tiets 200.000€, besnet 100.000. Al contrari, les parelles no casades només es dedueixen 20.000 eurillos.  El 90% del dret de successions ve del segle XIX i no té en compte els fills nascuts fora del matrimoni....no cal dir que el concepte de familia al segle XXI ha variat força: a Alemanya una de cada set families està rejuntada amb fills de diferents matrimonis...Per parlar clar, els bastards no compten(!).

Les excentricitats dels americans de deixar la fortuna al gos no són factibles en el dret successori alemany: els fills rasquen el 50% de l'herència per llei.  A Suïssa es va dividir el dret successori entre romans i germànics, ja que els romanistes volien limita el percentatge pels fills mentre que els germànics ampliar-los. Molts sostenen que aquesta obessessió per deixar quelcom als fills ha estat cabdal pel manteniment de l'empresa familiar, les famoses Mittlestands. Això no fa que no estigui exempt de disputes....només cal mirar les nissagues familiers dels Porsche, els Bahlsens - pastisseries - o bé el rei del pudding, els senyor Oetker, amb vuit fills de tres matrimonis. Aquests ,des de 2007, encara estan al jutjat i cada fill té una estratègia diferent per l'empresa.

Keynes considerava l'herència com la principal raó per que el lideratge en el capitalisme fos tant dèbil i estúpid. Bàsicament, el síndrome Bruddenbook: la primera generació construeix, la segona amplia i la tercer s'ho fon....això anant bé per que tal com va el capitalisme modern, sembla que no passarem de la segona generació ;).

L'impost de successions.

En una lesitungsgesellschaft, societat de resultats-meritocràtica, l'Herència perjudica l'economia. Tant Europa com al Japó, ningú creu que cada generació s'hagi de guanyar la seva prosperitat, a diferència dels països anglosaxons. Stuart Mill - un perillós comunista -  proposava al 1848, un impost sobre successions per acabar amb " l'ociositat, el malbaratament i la inutilitat". Carnagie, el magnat de l'acer, va deixar tot el seu patrimoni per la biblioteca, centres de recerca i l'edifici on està el Tribunal Penal de la Haia (!).

Alemanya és un paradís dels que volen heretar....el 95% de l'herència està lliure d'impostos, dels 260M€ que es mouen cada any de mans, l'impost de successions només rasca 7.000M€ (2016) tant com l'impost sobre el tabac. Només l'esquerra radical parlar d'un augment de l'impost de successions...Les enquestes, fins i tot sostenen que els alemanys estan en contra d'un impost alt, encara que tinguin poques perspectives d'heretar un gran patrimoni. Socialment, tampoc se'n parlar, és un tema tabú com preguntar pels sous dels companys de feina.

Nota1:L'herència és un clàssic de la literatura: Rei Lear de Sheakspear, Balzac amb Pare Goriot o bé els Bruddenbrooks de Thomas Mann. El pròxim llibre serà Literatura, Economia i Herències!

Nota2: Per cert, vaig assessorar un emprenedor que venia de la banca i s'havia especialitzat en "traspassos". Recordo que explicava sempre que davant el conflicte successori, els advocats es posaven d'acord en 5 minuts i després a cobrar la minuta. Això si anaven a la familia dient que havien lluitat molt però.....