Austràlia, el lucky country.

Aquest Nadal hem tingut la oportunitat de gaudir-lo a la costa oest australiana – i una passejada per Sydney -. Com a fill de pintor et fixes en coses com la llum que és el que més crida l’atenció amb un paisatge d’horitzons infinits sense muntanyes i amb mínima presència humana. Llocs realment isolats. Vam aconseguir arribar fins a Exmouth, un llogarret fundat als anys seixanta com a base de comunicacions de l’excercicit americà. La natura en la seva màxima expressió.

 

Perth i una mica de Sydney

Perth és una ciutat completament nova - els gratacels en prou feines tenien 10-15 anys -  situada a la riba de la desembocadura del riu Swan seguint el mateix esquema que Sydney. És la quarta ciutat  d’Australia amb poc més de 2M d’habitants que s’exten horitzontalment com una taca d’oli. No hi ha pisos i tothom viu en cases unifamiliars -de mala qualitat- on pots aparcar el cotxe davant i tenir un jardinet. Res de ciutat compacte, per qualsevol cosa has d’agafar el cotxa mitja hora - l’extensió de Sydney és tota l’area metropolitana i Perth si no fa, no fa -. Un desastre urbanístic vaja.

El port, el ferrocarril i l’aeroport està ben connectats i no he vist cap embassament però les grans ciutats estan ubicades en rius  més grans que el Llobregat. Existeix fin i tot hi ha una Australian Water School per que és un recurs escàs. A Sydney els trens de mercaderies passaven per la mateixa via que els de rodalies – interoperabilitat, el somni del meu amic Santiago -.

A Perth, els gratacels portaven nom de bancs, National Bank of Australia – NAB -  Bank fo construction China, Bank of Queensland – BOC-   , empreses mineres (BHP mineral de ferro, coure, niquel... amb 1.000Km de ferrocarril per connectar 5 mines fundada al 1851) , Chevron Australia – petroli i gas - amb pretencions de greenwashing- que si entres a la pàgina web posa en lletres gegants que ha pagat 5.900M$ australians en impostos i royalties a 2023. Rio Tinto que porta 120 anys a Australia extraient minerals (ferro per la construcció, sal per fer vidre i tèxtils o bé alumini o liti per fer panells solars i cotxes elèctrics). I finalment una constructora BGC i firmes d’auditoria i advocats (Lavan, EY Deloite).

La connexió al món de Perth és Singapur. Fins i tot, hi ha un pla per llençar un cable que transporti energia renovable australiana a Singapur. Després de que els anglesos perdessin Singapur enfront dels japonesos, Perth va quedar aïllada de suministraments i la costa va ser atacats per submarins Japonesos. A cada poble per petit que sigui, hi ha els monuments dels australians morts a la IWW i IIWW. Australia no va decidir entrar a la guerra...no tenia entitat política, era una colònia anglesa directament.

 

Habitatge, preus al consum i immigració

Amb els australians les converses sobre el país sonen igual a les que he fet a Pontevedra o a Corea aquest estiu: preus elevats de la cistella de la compra, falta de mà d’obra qualificada i increment del preu del habitatge. Són fenomens econòmics globals que tothom observa.

La població de Western Australia ha augmentat singificativament atreta pel boom de les matèries primes dels últims 10-15 anys i ha estirat la demanda interna i els preus de la vivenda. La vivenda és una de les grans problemes, els preus han pujat un 20% a 2024 i es preveu que puguin entre un 14-19% al 2025 amb un valor mitjà per vivenda de 800.00$AUD malgrat que el terreny és barat, la construcció  és de mala qualitat mentre es paga una espècie de IBI en un funció del nivell de renda d’uns 2.000-3000$AUS anuals. Aquesta demanada de vivenda ve tant de l’augment de la població així com del turisme i de la inversió estrangera: un fotimer de rics asiàtics compren cases a Australia com a inversió. A Sydney el preus no creixen amb aquesta força però pots trobar una ganga per sota del 1M$AUD. El govern australià vol construir 1.2M de pisos els propers 5 anys. El gran debat econòmic públic és si el Banc Central Australià -RBA -baixarà els tipus d’interès, ara mateix al 4,35% per animar el mercat immobiliari – encara més 😉 -.

El nivell de preus era una mica més car que Barcelona, però no molt més. La gent es queixava dels preus de l’alimentació i el consum -malgrat la inflació es va moderant havia arribat a desembre de 2022 al 8,4%. És una reducció del salari real en tota regla: malgrat que la taxa d’atur està al 3,9% els salaris no han recuperatl poder adquisitiu previ a la pandèmia. El govern federal del socialdemocrata Albanese repartirà 300$AUD a cada familia per reduir l’impacte de la pujada de preus de l’energia.

Hem trobat un fotimer de joves europeus treballant en sectors de poc valor afegit com turisme amb vises temporals de generalment tres anys. Tothom té algun conegut treballant a Australia. Malgrat les polítiques restrictives necessiten immigrants per funcionar l’economia i al 2030 es preveu que arribin a 30M d’habitants. Les principals minories són indies i xineses, estimo que cadascuna amb 1,5M d’efectius amb la meitat com a immigrants. En algun punt de Sydney semblava més Corea que no pas Australia, la influència asiàtica es nota moltíssim. He vist certa integració però no puc assegurar sigui el  vector principal i no societats paral·leles. Respecte els aborigens, m’ha costat veure algun sobri. Fins als anys setanta hi havia lleis de segregació racial.

 

D’on vindrà el futur creixement

Amb els calers de les mines, els comptes regionals de Wester Australia surten amb superàvit mentre el creixement de Perth és el doble que Australia arribant quasi al 5,7% a 2023. El govern federal també ha aconesguit un superàvit de 15,8B$AUD, un 0,9% del PIB malgrat que el creixement PIB Australià ha crescut al voltant d’un 3% al 2023 però la previsió és  del 1,75% a 2024. El creixement del PIB està basat en la immigració – ho diuen obertament - així com amb la despesa pública (tant consum com inversió de l’Estat)...el sector privat no aixeca el cap des de la pandèmia i la productivitat – ai! la productivitat!!!- es manté plana des de fa un parell d’any igual que el Regne d’Espanya o bé Alemanya. De fet, tenen un Comissió de Productivitat que assessora el govern.

Australia ha viscut molt bé les últimes dècades, el lucky country li diuen per que no va patir la recessió de 2008-2010 gràcies a la demanda xinesa de matèries primes, però això s’ha acabat: els xinesos no estan tant bé i el món s’està tancat. Aquest reducció de la demanda xinesa impacte directament en el creixement. L’economia australiana és força simple en aquest aspecte i malden per per diversificar-la amb startups, renovables o amb el lema del govern laborista de Anthony Albanese A Future Made in Australia que vol incrementar la producció indústrial australiana - actualment el PIB indústrial és només un 5% del PIB-. El superàvit al pressupost i la baixada de tipus és la carta que jugarà Albanese aquest 2025 però s’han de posar d’acord en quins sectors volen apostar i tenir possiblitats de ser competitius.

Aquest estiu he estat a Corea -i com Alemanya-, els mercats exteriors d’on venia el seu creixement trontollen. La resposta és similar a tot arreu, inversió estatal, innovació i renovables amb un polsim de reformes estructurals per millorar la competitivitat. LA PREGUNTA ÉS....TOT AIXÒ SERVIRÀ PER SUBSTITUIR LES FONTS DE CREIXEMENT DE LES QUE HEM GAUDIT FINS ARA???????? LA RESPOSTA PROPERAMENT 

 

 

NOTA1: Energia, el govern australià ha fet una aposta per les renovables, alguns estats arriben al 70% de producció d’energia amb renovables i volen exporta a Alemanya hidrogen en forma d’amoniac.  Australia pot ser pioner en renovables. Han llençat programes de política econòmica: Hidrogen Headstart, Small Scale Renewal Energy System o el National Reconstrucion Fund amb 15B$ i focalitzat en 7 arees (recursos – mineria i derivats -, defensa, salut, agricultura, renovables i tecnològies avançades) . 5% del PIB és indústria a Australia...el govern ha de decidir en que Australia és competitiva i en què no.

 

Nota2: Innovació. Han aconesguit un ecosistema amb VC, Acceleradores, events, co-workings, centres de recerca, coporates i Universitats, xarxes de suport, inversors early stage....L’Estat dona suport activament ja que és l’unica manera de diversificar l’economia – les plusvalues de les inversions pre seed no tributen -. Els sectors Defensa i espai, cyberseguretat, agrotech i biotech són els sectors més destacats – no hi ha indústria si us fixeu-. Hi ha més de 100 startups amb valoracións de més de 100M$ i més d’una vintena són unicorns ( afterpay, Airwallex, Canva, Atlassia...).Google ha invertit un 1B$AUD en un hub de quàntica. La quàntica és un dels punts forts del sector tech, té un 3,8% de les startups del sector quàntic. El sistema de recerca basat en universitat i agències ha tingut cert èxit CSIRO (Commonwealth Scientific and Industrial Research Organisation) va inventar el Wi-Fi però tenen el mateixos problemes per monetitzar el coneixement científic.  També hi ha centres de recerca – CRC - conjunts amb l’empresa  ( mineria, salut i clima).

Nota3:El 2025 serà l’any dels pisos i no de les cases. Els pisos són més baratets i poden fer front a la demanda.

Nota4: Australia és el lucky country per que en prou feines mai ha estat en recessió des del 1991. Al 2008-2011 no hi ha un creixement negatiu del PIB gràcies a les exportacions de primeres matèries a la Xina, en canvi durant la pandèmia va caure el PIB un 6%. El model de creixement ha anat lligat al creixement dels tigres asiàtics i l’exportació de minerals i matèries primes....Han patit el Dutch Disease on l’exportació de materies primeres fa apreciar el tipus de canvi perjudicant a altres sectors exportadors indústrials. No tenen fons soverans com Noruega però el sistema polític ha estat estable i amb inclinacions reedistributives, cosa que ha permès mantenir l’economia a través del consum intern. És el 5è país del món amb wealth -patrimoni- per càpita.

Nota5: Als mercats i havia força verdures i fruita a un preu raonable. Els pagesos australians treballen. Es veien trossos de terra immensons amb vaques, cabres i ovelles.

Nota6: La informació econòmica que vaig trobar als diaris era prou bona. És un país despreocupat: els titulars de premsa  - a part del show business polític - eren sobre si apareixia un cocodril en una platja o si un pagès havia anat a la presó per maltractar les vaques....

La paraula alemanya del 2024: Desindustrialització

Fa un fotimer d’anys em van presentar l’últim CEO de Inoxcrom. Em va impressionar, tenia una analítica pels negocis que em va deixava bocabadat. És un perfil de gent que li parles de vostè - i no em passa sovint -. L’havien contractat per reestructurar l’empresa i em va donar diverses lliçons de management. Lesson one: quan una empresa està crisis te la temptació de buscar altres mercats per compensa la caiguda de vendes...Error. No has de malbaratar els pocs calers que tens en sectors on ja hi ha competència establerta i no tens know-how. T’has de quedar en allò que et fa realment bò  - allò per què et compren -. Hi ha més lliçons però em quedo amb aquesta i el fet que necessites 2 anys per donar la volta al mitjó a una empresa. Inoxcrom va tancar per que els propietaris volien fer pisos al solar de la fàbrica i no es podia moure la maquinaria sense destrossar-la.

La competitivitat i canvi estructural a la indústria

Una de cada 11 empreses alemanyes pateix per la seva existència segons el IFO Institut.  Una 25% de la capacitat de producció industrial roman inutilitzada, les comandes s’han reduït a nivells de l’esclat de la crisi del Covid. Les companyies dilaten inversions i contractacions. Es una crisis estructural, no només d’una branca: el sector  Biotech que s’havia salvat fins ara s’està degradant ràpidament. El 20% del PIB alemany és industrial, més del doble que USA, França o bé UK i l’ocupació industrial significativa – 19% del total d’ocupats – amb sindicats i salaris alts.

L’economia alemanya no s’ha mogut cap a la digitalització i s’ha concentrat en sectors tradicionals creats al segle XIX: Automoció, Maquina-eina i Química. Aquest sectors innoven en producte – replicant estructures a tot el món -  però no escalen a nivell internacional: és a dir, les empreses alemanyes inverteixen a l’estranger obrint noves fàbriques - no a Alemanya- i aquesta és la gran contradicció amb els superàvits de la balança per compte corrent. Des de 2018 cau la producció industrial total, el creixement previst pel 2024 és un 0,1% positiu i una 0,4% el 2025 mentre que la part del creixement degut a l’increment de productivitat és pròxim a zero....com nosaltres 😉.

Els beneficis de VW, Mercedes i BMW cauen, apareixen reestructuracions de personal i proveïdors que es van concentrar en la indústria automobilística en comptes de focalitzar-se en altres branques, pateixen. El 40% de la inversió en I+D a Alemanya està orientada al sector automobilístic. Tesla té un capitalització bursatil 20 vegades més gran que VW.

Les mesures tipus reducció impostos, energia barata o bé menys burocràcia poden ajudar a curt termini però no en el fons del problema. Les subvencions que planteja Robert Habeck i Olaf Scholz per la indústria automobilística no sé quin recorregut poden tenir a llarg termini així com les devaluacions del euro.  La desindustrialització significa que el seu pes relatiu disminueix però la capacitat productiva es manté, no desapareix d’un dia per l’altre,  però malgrat tot, hi ha una tendència a reduir la producció industrial als països avançats: la necessitat de béns materials s’ha reduït,  s’ha traslladat a la demanda a serveis i a bens de coneixement.  Segon punt, l’avantatge relatiu dels alemanys s’ha reduït amb l’aparició de Xina i els països emergents que dominen molts indústries tradicionals ( automòbil, maquina eina...) i inunden els mercats amb exportacions barates i finalment,  els aranzels i restriccions a les exportacions alemanyes. Tots els països que han fomentat el creixement amb l'exportació pateixen.

 

El món d’ahir: la Xina i els USA es tanquen

Dos tendències De-Risiking, reducció de riscos i Friendshoring, retorna la producció a casa o bé a països que comparteixen els mateixos valors i això afecta a països exportadors com Alemanya o bé Corea. Segons la Cambra de comerç Alemanya un 34% de les empreses alemanyes es trobava amb barreres comercials al 2013, actualment el valor és el 61%. El creixement econòmic alemany depèn un 50% de les exportacions, només Xina és un 20% d’aquest 50%.

La Xina es tanca i per moltes empreses ha arribat a un punt de no retorn. Durant molt anys hi ha hagut un boom de la construcció i no només de vivendes sinó d’infraestructures, això s’ha acabat i el govern xinès ha retornat a la política industrial per mantenir nivells de creixement al voltant del 5%. L’excés de producció i la inundació de productes xinesos arreu del món n'és la conseqüència.  El cotxes elèctrics són un exemple. Realment els xinesos volen reduir les importacions de mercaderies, el seu pla quinquennal es basa en el doble cercle: enfortir la innovació i fer que la Xina sigui tecnològicament independent amb un classe mitjana forta que eviti la dependència del sector exportador. Desvincular-se dels USA i/o Australia per seguir exportant a Europa, Africa i Asia. Aquí teniu el gràfic de l'index d'obertura d'una economia (la suma de importacions i exportacions respecte el PIB, la Xina en vermell).

Respecte els americans no sé sap ben bé, si són partners o rivals. Als USA cada cop és més rellevant la tecnologia per la seguretat dels Estats així com les exportacions de determinats béns.. Tant Republicans com Democràtes  aposten per una certa isolació: rics en matèries primes i cervells amb un gran mercat consumidor. No els calen partners internacionals, tractats comercials o bé proveïdors. Traduït en mesures econòmiques representen més aranzels, més restriccions al comerç i més proteccionisme.. Al 2027 s’espera que no hi hagi cap cotxe xinès circulant pels USA. A més les expectatives de vendes de VW als USA no s’han complert, de fet els falta 1.000M de beneficis del mercat americà que el tresorer de VW haurà de retallar d’algun altre lloc. Es probable que el 2025 VW tingui pèrdues als USA. VW ho ha apostat tot  pel cotxe elèctric però no li dona beneficis als USA.

 La pregunta clau: per on ha de venir el creixement alemany.

Com que no es pot tornar al món d’ahir, el multiletarisme no tornarà i per tant cal un pensament estratègic sobre quins béns i tecnologies ha de desenvolupar Europa i si s’escau amb ajuda de l’Estat. Les relaciones econòmiques entre estats seguiran però d’una altra manera i Alemanya ha diversificar mercats: Asia, Africa, Llatinoamerica.... El problema és que van tard....els xinesos se’ls han avançat.

En el millor casos, Alemanya s’orienta cap a la sol·lució Suïssa on el nivell industrial té un pes similar al PIB alemany però amb la metita d’ocupació ja que es concentren a sectors altament productius amb una inversió intensiva en R&D. La producció o està molt automàtizada o bé es trasllada a l’estranger.

LA INDÚSTRIA EUROPEA HAURÀ DE PRESENTAR BATALLA!!! BONA ENTRADA D'ANY!!!

NOTA0: Les subvencions. El ICO alemany ha donat 600M€ a Northovolt per construir una fàbrica de bateries mentre la matriu a declarat concurs de creditors. Scholz i Habeck van posar la primera pedra. La famosa fàbrica de Intel a Magdeburg s’ha aturat, l’empresa Meyer Burger de panells solars ha emigrat als USA mentre Wolfspeed empresa americana de semiconductors ha posposat indefinidament la seva inversió en un fàbrica a Saarland. Actualment els sindicats alemanys estan aterrats amb les reestructuracions que s’esperen de VW o BASF per no parlar de les mitjanes i petites empreses...mantenir ocupació a base de subvencions és el que feia la  Unió Soviètica per fabricar sabates que ningú es posava, els miners asturians...i el que fa  actualment el govern xinès.

 

NOTA1: Llatinoamerica. A la trobada del G20 a Brasil, el President brasilé es mostrava partidari de signar un acord entre els països del Merco-Sur i Europa, però França s’hi va oposar. L’acord representaria obrir nous mercats per alemanya. Siemens Energy aporta 3 turbines de gas per la nova  planta de gas de 130KM2  a la costa brasilera per conjuntament per produir energia verda amb Hidrògen. Brasil produirà el doble electricitat al 2027 del que realment consumeix, és ric en matèries primes ( liti, coure, niob) i pot ser un destí de la inversió alemanya que ja contribueix amb un 10% del PIB brasiler. El problema és que els Xinesos han vist l’oportunitat abans i ja han inaugurat una planta de producció de cotxes elèctrics, BYD.

Xina vol crear vinculacions a tot Asia i Llatinoamerica i amb això també dependències econòmiques. A Chancay al Perú, Cosco Shippin, l’empresa logística xinesa està construïnt el port del futur on es podran manegar vaixells de 400m de llargada. No m’he equivocat en el zero. Una inversió de 1.300M€ que forma part del Camí de la Seda xinès amb la construcció d’infraestructures per assegurar-se les matèries primes i mercats: Xina exportarà tèxtil barat, cotxe elèctrics i electrodomèstics a canvi de coure i altres matèries primes. El port de Chancay reduirà en 10 dies el trànsit de mercaderies entre la Xina i Sud Amèrica. El Shangai de Sud Amèrica. Els americans creuen que el port pot ser utilitzat militarment cosa que COSCO jura i perjura que no. Les inversions xineses no són només comercials sinó geostratègiques: quan un vaixell de guerra xinès vulgui atracar, el govern Peruà el deixarà o no tenint en compte el grau de dependència.  Durant el G20, el representant americà va llença una advertència la govern brasiler respecte a la Ruta de Seda....

 

Europa: entre la Demanda Agregada i la Competitivitat

En Cinto va arriba puntualment al dinar- jo un pèl tard ;) -. Malgrat la seva avançada edad feia cara de nen entremaliat...Somrient va dir: avui m’he comprat un llibre en un llibreria de vell.... La Estructura Económica de España de Ramon Tamames......PER 1 EURO! Deixarem Ramon Tamames per lluitar amb la macroeconomia i el Pla Draghi.

La balança per compte corrent

Fins al 2010, la balança de pagaments d’Europa estava globalment equilibrada. Alguns estats del nord d’Europa -Alemanya i els Països Baixos- , registraven superàvits i els països del sud de l’euro, tenien dèficits. Malgrat els desequilibris interns - perillosos -, Europa en el seu conjunt estava en equilibri respecte a la resta del món.

La situació va canviar fonamentalment amb la crisi financera i del deute públic a partir del 2010. Els països amb dèficit es van veure obligats a aplicar mesures d'austeritat, generant superávits a la Balanç per compte corrent. De fet, les tensions internes de la UE es van descarregar cap a l'exterior, – una estratègia que va ser impulsada especialment pel govern federal de l'època i que els xinesos están copiant 😉-. Això va ser vist com un signe competitivitat recuperada i va congelar la pressió política per modificar una estructura institucional  europea deficient.

La balança de pagaments de la UE en el seu conjunt cada cop se sembla més  a l'alemanya.  Això signfica que mentres hi ha superàvit per compte corrent es compensa amb sortides de capital de la balança de capital. S’ha acumulat un patrimoni net exterior alemany de més de tres bilions d’euros, diners que, per cert, no són gestionats per fons d'inversió estatals, sinó que majoritàriament pertanyen als propietaris d’empreses nacionals. És a dir, Europa no ha fet un ruta de la seda sinó que ha anat plantant fàbriques arreu del món. Paral·lelament, la taxa neta d’inversió (després d’amortitzacions) ha anat caient constantment. Aquest és el drama alemany: no s’inverteix en el futur.

Draghi i la competitivitat.

Aquestes sortides de capital d'aquesta magnitud són insostenibles. Estem alimentant l’economia europea amb una dieta escassa i, en canvi, surten capitals a l'estranger. Això pot ser una estratègia raonable per a països exportadors de matèries primeres tipus Noruega o els Emirats Àrabs Units o paradisos fiscals (Suïssa o Singapur) perquè manquen d'oportunitats d'inversió a l’interior, però respecte la UE és perjudicial

A Europa, doncs, s’inverteix des de fa temps massa poc, tant per part dels agents privats com dels públics amb un resultat clar: la productivitat disminueix. La UE ha de començar a aprendre a utilitzar de manera productiva els fons obtinguts a través del comerç exterior. Per això, és necessari un gran mercat de capital comú, recolzat pel govern mitjançant regles unificades, una supervisió financera comuna i un sistema comú de garantia de dipòsits. Fins ara, els mercats de capitals estan fragmentats a nivell nacional, cosa que fa que la inversió dels superàvits a Europa sigui poc atractiva mentre els empresaris europeus innovadors marxen als EUA: accés a capital més fàcil, mà d’obra especialitzada i menys burocràcia. Draghi va cap a la micro amb una sèrie de mesures molt ben detallades i la majoria força raonables, que haurien de ser el roadmap del proper govern alemany.

La Demanda Agregada: Flassbeck

Em flipa el bloc de Heiner Flassbeck, professor d’economia, ex secretari d’Estat i  jubilat amb ganes de  donar guerra. Si Europa no és competitiva per que Alemanya acumula superàvits per compte corrent al voltant del 6% del PIB. Per contra, si els USA són tan competitius per que tenen un dèficit de la balança per compte corrent al voltant del 3% - 2023 -. S’ha llegit l’informe Draghi que veu USA com a model per incrementar la productivitat això si, sense atacar el marketshare de les empreses nord americanes a Europa. De fet, si Europa fos més competitiva, el superàvit de la balança per compte corrent augmentaria encara més! cosa que colocaria Europa en el punt de mira de Trump per sobre de la Xina ;).

Els USA ho han fet millor aquest últims anys per la intervenció de l’Estat. El creixement econòmic dels USA ha estat un 2,2% entre 2010 i 2023 mentre que el deute ha passat del 85% del PIB al 120%. Per contra la UE ha tingut un creixement 1,2% durant el mateix període mentre que el deute s’ha estancat en un 90% del PIB. La inversió pateix i amb ella, la productivitat.

Segons Flassbeck, Draghi comet dos erros: otorgar el superàvit per compte corrent a l’excés d’estalvi europeu - una explicació medieval - i atribueix el baix nivell d’inversió a un sistema financer ineficient. Si tant eficients són els mercats financers americans, per que emet tant deute l’Estat. Les empreses americanes estalvien també.

 

Veurem qui guanya les eleccions a Alemanya, però si no es fan reformes estructurals a nivell Europeu ho portem clar.

 

NOTA0: És probable que el rearmament d’Europa comporti una transformació de la capacitat industrial de civil a militar.

NOTA1: Per si voleu més plans:

https://www.sachverstaendigenrat-wirtschaft.de/fileadmin/dateiablage/gutachten/jg202425/JG202425_Gesamtausgabe.pdf

NOTA2: Pàgina 280 i 281 del informe Draghi.

In the EU, productive investment is low and private sector saving is high, contributing to a substantial current account surplus.

The failure of high EU savings to flow into productive investments in Europe comes down to less efficient financial intermediation.

Nota3: Dades de comerç exterior a Alemanya

De gener a setembre d'aquest any, les exportacions, ajustades per calendari i estacionalitat, han assolit els 1.175,5 mil milions d'euros, cosa que suposa un 1,0% menys en comparació amb el mateix període de l'any anterior

En el període de nou mesos, de gener a setembre, les importacions a Alemanya van sumar un valor de 988,6 mil milions d'euros, un 4,2% menys en comparació amb el mateix període de l'any anterior.

Al setembre, els Estats Units van ser, una vegada més, el principal comprador de productes alemanys: les exportacions cap als EUA van augmentar un 4,8% respecte a l'agost de 2024, assolint un valor total de 14,2 mil milions d'euros. En canvi, les exportacions a la Xina es van reduir un 3,7%, fins als 7,1 mil milions d'euros, i les exportacions al Regne Unit van caure un 4,9%, fins als 6,4 mil milions d'euros.

La fi del govern de Coalició Semàfor

 Frankfurt no serà la capital financera d’Europa, l’economia alemanya està al psicoanalista – això si, les empreses no estan endeutades i amb una tresoreria engreixada –  mentre el govern alemany fa aigües per tot arreu. Scholz  i la coalició semàfor (SPD, Die Grüne i els liberals del FDP) han fracassat en el seu afany. A nivell Europeu, Ursula von der Leyen juga amb foc i evidentment, no és precisament Jacques Delors. Tinc la sensació molts cops que cada post que faig, és una pinzellada per descriure la decadència Alemanya – i Europea-.

La fi de la Coalició Semàfor

Els governs alemanys sempre han estat relativament estables, amb consensons i certa continuÏtat. Scholz es va haver d’arremangar aquest estiu per negociar els pressupostos de 2025 amb els seus aliats per arribar al final de la legislatura. No és la feina d’un President de govern.  La coalició va estar fonamentada amb unes premisses – la descarbonització i les inversions en la lluita contra el canvi climàtic – que se’n van anar a norris quan Putin enviar els tancs Ucrania, però és a partir de novembre de 2023, quan el Tribunal Constitucional declarar els pressupost inconstitucionals,  que la cosa va canviar.  Lindner, el Finanzminister del FDP culpa Scholz de la sentència - ja que era el seu predecessor- sense deixar de repetir el mantra: el Schuldenbremsen – el fre de deute – s’ha de mantenir. El FDP no para de perdre eleccions regionals i s’agafa al clau del Schuldenbremse.

El diumenge 3 de novembre, tres dies abans del trencament, Scholz i Lindner queden per sopar – dues hores i mitja 😉-. La setmana anterior Lindner havia treballat amb un document sobre creixement econòmic de 18 pàgines on es parlava de sacrificar el tema climàtic, la renda ciutadana i eliminar diverses lleis. Va enviar el document a Robert Habeck el VizeKanzler de Die Grüne. Una espècie de programa electoral. Després d’una negociació maratoniana dels pressupostos, aquest document és una coartada per dinamitar la coalició i Scholz sospita de les intencions Lindner: vol pactar amb la CDU i no busca precisament  preparar les noves eleccions conjuntament.

Al reunió del dilluns de la Coalició: Scholz, Habeck i Lindner amb els respectius secretaris d’Estat i assessors, es deixa de parlar de la preparació de noves eleccions per parlar altre vegada del pressupost. Lindner vol estalviar 1.000M€ més. No s’arriba a cap acord. Dimarts torna haver reunió de 8 a 10h del matí, es parla de xifres. Hi ha tensió però no crits excepte per la discusió sobre la renda ciutadana – Bürgergeld- on Lindner vol fer retallades i Scholz li diu literalment que vol treure diners als pobres. Parlen de pressupost mentre tota Alemanya espera noves eleccions. Habeck i els Verds estan al marge, la lluita va entre Scholz i Lindner. Scholz  sempre va tractar de forma deferencial els liberals per que eren la peça que més ballava de la coalició fent concessions a costa dels Verds.  Malgrat tot, mai s’han acabat d’entendre.

Les pugnes dintre de la coalició segueixen el mateix esquema: els Verds i el SPD demanen calers i el FDP els hi nega. El dimecres 6 de Novembre amb la victòria de Trump als mitjans, es tornen a trobar a les 9:00 i Scholz passa a l’ofensiva, necessita 3.000M€ pels ucraïnesos. La seva argumentació: no es pot contraposar la defensa exterior amb la seguretat interior, la defensa contra l’economia, l’economia contra la despesa social. A les 11hores acaba la ronda i ja queda clar que Trump guanya les eleccions. A les 14:15 tornen a trobar-se amb Scholz amb un paper entre les mans: Agenda pel creixement econòmic i l’ocupació. Scholz demana calers per la indústria automobilística, per baixar el preu de l’energia....Lindner no es mou: o hi ha canvi o anem a noves eleccions però proposa una entrada adicional al pressupost de 2024 per omplir els forats més peremtòris.

Scholz ja no modera, es mostra ferm i a les 18:00 arriba el trencament. Scholz diu la frase al seu Finanzminister, Christian Lindner FDP: no vull que continuïs en el meu govern i demà anunciaré que et faig fora. Literal. Després d’això un llarg silenci. Lindner, desencaixat respòn Okay  i així s’acaba la Coalició semàfor a Alemanya, que ha durat 2 anys, deu mesos i tres setmanes.  Abans que Lindner deixi penjat a Scholz, és Scholz qui fot fora a Lindner.

Lindner esperava que amb la jugada de fer caure el govern de coalició pogués assegurar el 5% a les properes eleccions però ja ho veurem: als alemanys no els hi agradava la coalició però tampoc volen noves eleccions. En canvi Scholz ha sortit reforçat de la jugada, el SPD estava fins els nassos de suportar a Lindner. Tot el grup parlamentari dels SPD ha aplaudit Scholz de cor i s’ha mostart un líder davant la premsa – cosa que no ha passat durant el seu govern-. Scholz aspira a representar fiabilitat davant un món que fa feredat.

 

És el pressupost, estúpid!

Aquest setembre un pont a Dresden es va ensorrar, els trens no arriben puntuals a Alemanya (!) i no tenen cap universitat entre les 50 primeres del món. Després dels anys de polítiques d’austeritat – Kohl i Merkel - , de no deixar deutes als nostres néts, es deixen sentir els seus efectes. Un estat sense deutes és un estat fort, aquesta és la tesis alemanya i el testament polític de Schäuble amb el Schuldenbremse – el llindar del deute-.  El problema és que l’Estat està sanejat però la crisis a la que s’enfronta alemanya és profunda: cap govern  del color que sigui sobreviurà si no té marge per l’endeutament.

Mario Draghi ha presentat el seu pla. La idea financera subjacent és que les families estalvien per la vellesa, les empreses inverteixen poc i l’únic actor que queda per compensar la demanda agregada és la inversió de l’Estat. Un pla tan detallat amb un inversió de 800.000M€, el 5% del PIB Europeu no mereix que acabi en un calaix. Els USA han fet això amb l’IRA amb èxit: creixement PIB i plena ocupació amb inversions en electromobilitat, renovables i infraestrucutres. Es possible que Trump faci fora - ideologicament parlant - a Musk donat la dependència de l'economia nord americana al deute. Els xinesos també fan inversions gegants arreu del món però a través del sector privat – deute corporatiu del 162% del PIB a 2023-. Europa continua petrificada entre un problema de generació d'una demanda endògena o bé de competivitat.

És per això que molts economistes alemanys ja parlen de polítiques d’oferta: reducció de la burocràcia, eliminació de la renda ciutadana, reducció impostos tant a empreses com treballadors, reforma de les pensions i de la política d’asil.... Lindner ja ha dit que el treball no és això molest que suceeix entre temps lliure i temps lliure . Ens podem saltar Schuldenbremse – el llindar del deute –  però per pagar la seguretat i defensa i poca cosa més.  Té cert fonament: no es poden posar calers en educació o en mobilitat mentre no hi hagi idees clares. No és només una qüestió de calers sinó de cap a on van i com es gasten. Lindner s’ha presentat com la última defensa davant el malbaratament de recursos.

Per parlar clar, si es fa un coalició entre al CDU i el FDP i Lindner torna a ser Finanzminister aquest seria el pitjor escenari per Europa. Entre això, els aranzels i un dòlar barat de Trump, Europa quedarà més enrera.

NOTA0: Si Trump aconsegueix reduir el dèficit de la balança per compte corrent potser pot minorar les emissions de deute. De fet, malgrat l'èxit econòmic, tecnològic dels USA són incapaços de reduir el dèficit de la Balança per compte corrent i això és una vertadera obsessió de Trump. L'Alemanya en crisis de 2023 ha aconseguit un superàvit per compte corrent del 5,9% del PIB.

NOTA1: Frederick Merz, el deflí de Schäuble i candidat de la CDU. Schäuble va recomanar a Merz no atacar gaire als Verds. Malgrat tot, Merz ha descrit Habeck com un autor de contes infantils que no té ni idea de tecnologia i que no és apte per dirigir un ministeri com el d’Indústria.  La CDU i el FPD tenen un tertúlia des de fa anys, la Kartofellküche. Merz està obert a reformar el Schuldenbremse però no per incrementar la despesa social, més xupatintes o bé consum. Vol inversions.

NOTA2: El ministre d'Afers Econòmics, Robert Habeck, s'ha adonat que el mercat per si sol no abordarà la transició energètica. Busca un economista que li proporcioni un model d'acció adequat i trobant Mariana Mazzucato, la del Estat Emprenedor i que intenta respondre com s’havia produït el miracle de la digitalització.
La Mazzucato examina la història de la digitalització i diu: ›Doncs bé, va ser gràcies a tots els diners que va posar el programa DARPA amb fons estatals que van fer possibles coses com el GPS, l’Arpanet... Així que Robert Habeck diu: ho farem exactament de la mateixa manera. Marquem la direcció, aportem els diners, i en algun moment, es produirà el miracle de la disrupció – el que era únic començarà a escalar. On està l'error en aquest raonament?

NOTA3: Scholz nascut a Hamburg a 1958, objector de consciència, jove socialista, advocat laboralista, alcalde, Finanzminister, VizeKanzler i finalment Kanzler. Christian Lindner, del 1979 crescut en un poblet de 34.000 habitants a NRW, major de la reserva, jove emprenedor fracassat, salvador del FDP i Finanzminister. Lindner es transplanta cabell i porta rellotges cars.  Oli i aigua. Scholz es queixava amargament de Lindner: massa sovint m’ha bloquejat lleis, ha trencat la meva confiança i massa tactica i poca estratègia. Linder ha respòs que Scholz és incapaç de mantenir la unitat.  Ja no podien amagar la seva decepció l’un de l’altre.

Scholz ha fet tot el possible per agunatar la Coalició, ha moderat els xocs i s’ha menjat forces gripaus. Ha fet tot el possible per esgotar la legislatura. Lindner, ha vist una oportunitat en la seva liquidació. Scholz va ser el secretari general del partit sota Schröder i va ser el que va fer empassar al partit l’Agenda 2010. Al 2002 va ser escollit amb el 93% dels vots i al 2003 amb el 52%. Mai ha dimitit, sempre s’ha mantingut a la política, arribant a Kanzler contra tot pronòstic.

Lindner per contra va agafar un partit destrossat al 2013 on els liberals eren extraparlamentaris i els va tornar al parlament al 2017. Podia haver governat amb Merkel i els Verds però en una nit decisiva va fer caure aquesta possiblitat. Millor no governar que governar en fals. Disrupcció contra continuïtat

El Blitzkrieg italiano: el CommerzBank

 

El 10 de Setembre el Bund amb ajuda de JP Morgan - i no del Deutsche Bank - es va proposar col·locar un 4,5% de les accions que ostenta del CommerzBank des de fa 16 anys quan el va haver d’intervenir amb 18.200M€. Però tothom es va quedar glaçat quan només va aparèixer una suculenta oferta – 13,2€ acció- 702M€ - d’un únic comprador del paquet d’accions: Unicredit. El seu conseller delegat, Andrea Orcel, tenia subtilment un altre 4,7% del Commerz en derivats. L’Unicredit ha augmentat la seva participació fins al 21% i  ha destapat la caixa dels trons. Ha demanat incrementar la seva participació sense passar del 30%, si supera aquest llindar, ha de presentar una OPA oficial.

 

Orcel, Blitzkrieg italiano

Marion Höllinger, la portaveu de la filial alemanya d'Unicredit, Hypo-Vereinsbank, viatja sovint al gratacels de trenta pisos a Milà, on la jerarquia es mesura segons la distància al terra. Andrea Orcel, el conseller delegat d'Unicredit, tot i tenir una posició més elevada dins l'empresa, no vol ser percebut com un director llunyà. Amb 61 anys, es considera un líder. Poc després d'assumir el càrrec, va subordinar el HVB als interessos d’Unicredit i no de la pròpia entitat tal com estipulava la llei alemanya .Aquesta decisió no va ser del tot ben rebuda a Alemanya, i alguns directius van marxar, però el canvi es va implementar sense problemes.

Commerzbank es pot adquirir baratet, Orcel coneix bé el mercat alemany gràcies a la presència de l'HVB- el tercer banc alemany - i té prou coratge per afrontar una operació tan complexe. Durant anys, altres banquers estrangers van evitar el mercat bancari alemany, considerant-lo una causa perduda a causa de la competència de les caixes d'estalvi públiques, dels bancs per Internet i dels baixos marges de benefici.

Orcel busca estímuls per la organització, coneix els números al detall i l’estratègia del seu predecessor,  el francès, Mustier arribava als seus límits: havia acomplert un reestructuració del banc amb la venda de carteres d’actius problemàtics, divisions que no eren core i una reducció record de costos laborals al 36% de la P&L. També  va ampliar capital per cometre la reforma quan va arribar. Ocel és tot el contrari.

Orcel veu el negoci de pagaments transfronterers per a clients corporatius entre països com Itàlia, Alemanya, Àustria, la República Txeca i Croàcia com un dels seus punts forts. També vol aprofitar l'enfocament de la indústria alemanya en l'Europa de l'Est. Orcel vol crear un gran pol bancari a Alemanya. Les sinèrgies no es materialitzen si el mercat bancari europeu s’unifica i això que amb temes IT ja és prou complicat una unificació fora de les fronteres pròpies i sinó que li expliquin al Sabadell. El negoci bancari actualment està determinat pels costos fixos (IT) i no pels variables. Abans més oficines i més treballadors significava més negoci, amb la tecnologia, l’adquisició de nous clients no implica un increment dels costos variables. Escalabilitat o cost marginal zero. Per tant, el banc comprador té més avantatges que el comprat ja que no hi haurà un prima per adquirir nous clients i això és una desavantatge pels accionistes del banc adquirit.

 

El Commerz

Tot va començar quan Merkel i Peer Steinbruck, el Finanzminister del SPD van forçar al Commerz a menjar-se el Dresdner Bank que tenia un bon forat per salvar  Allianz de la crisis de 2008-2010. Això nomès podia acabar amb fallida i aquí arriba el següent error: el rescat de l'Estat que va injectar 18.200M€ per un 25,1% del Commerz.  Steinbruck estava acollonit  durant tot el procés. Schäubel va aixecar la limitació de cobrar salaris superiors a 500.000 i rebre bonus milionaris pels executius sense que els calers públics es retornessin, cosa que s'havia jurat i perjurat que s'aplicaria durant la intervenció. Finalment, arriba Scholz amb la brillant idea d'agafar dos bancs tocats, el Deutsche i el Commerz, i intentar fusionar-los al 2019. Menys mal que va fracassar.

El procés de licitació ha anat malament per que s’ha venut a un únic comprador, l’Únicredit. És a dir, el govern Alemany ho ha fet malament altra vegada. El sentiment Alemany de veure com uns spaguettis aspiren a comprar el Commerz és humiliant. Els bancs espanyols o italians están millor capitalitzats que els alemanys amb menor risc de fallida i d’injecció pública - Alemanya va injectar 70.000M€-.

Al Commerz la OPA l’ha pillat amb les pixats al ventre, a l’estiu s’havien carregat el Conseller Delegat de forma educada i estan en procés de transició cap a Bettina Orlopp – el seu pare va fundar McKinsey a Alemanya – i que el dia de la  famosa subhasta estava en un sopar del ICO alemany.  El seu objectiu és mantenir la independència: els resultats d’aquest tercer trimestre són millors que els del Sabadell mentre expliquen un bon storytelling, banc creat a Hamburg al 1870 per comerciants  per donar suport a les empreses alemanyes arreu del món.

Els anti-adquisició sostenen que pes Mittlestands alemanyes patiran – aquest argument ens sona -. Però és absurd ja que Orcel aspira a guanyar diners donant préstecs a empreses. De fet, l’Unicredit va comprar el HypoVereinsBank i l’economia bavaresa funciona normalment. L’altre argument contra l’adquisició és que si hi ha crisis, al ser un filial estrangera les empreses alemanyes no tindran suficient liquidesa, però en el marc de UE és poc probable que es buquin solucions nacionals – almenys això s’espera -. Si el banc fos americà o asiàtic, l’argument podria tenir algún pes.

L’altre punt és el deute italià. Segons les lleis de supervisió no es tenen en compte el bons sobirans cosa que també és errònia. L’Unicredit té el 30% de deute italià del total de renda fixa, uns 39.000M€. Respecte el total del actiu és un 14%. El Commerz té 7.700M€ de deute italiana i el Deutsche Bank 10.300M€. Els bancs italians són presoners de la valoració del deute de la República Italiana. Moody’s valora el deute italià en un Baa3. La valoració del Uncredit puja dos escalafons per sobre.

L’argument clau és que la creació d’un sistema bancari europeu potent té una altra cara de la moneda: si es produeix l’adquisició, el nou banc seria sistèmic, és a dir, massa gros per ser anar a la bancarrota i per tant, el BCE hauria de posar condicions a  l’adquisció per evitar injeccions futures de calers públics. Només amb un sistema financer fet de bancs que no afectin al sistema total pot sobreviure sense diners del contribuent. No és només el Marketshare, sinó el pes absolut del l’actiu del banc.

 

L’Estat alemany, impotent.

Hi ha una lluita de poder entre Berlín i Roma: el Bundeskanzler, Olaf Scholz, ha qualificat l’acció d’Unicredit com a "hostil" i una "adquisició hostil", el ministre d'Afers Exteriors italià, Antonio Tajani, va respondre: "Si algú compra una empresa italiana, es parla del mercat europeu únic, però si un italià compra fora d'Itàlia, ja no es troba en el mercat europeu únic. Això no ho entenc". Val a dir que Lufthansa ha comprat Alitalia amb el vist-i-plau del govern italià.

Els Finanzminister, Lindner tampoc li ha agradat "L'estil de l'actuació d'Unicredit genera inseguretat als accionistes del Commerz” i  "Per aquest motiu, el govern federal ha decidit no vendre més accions per ara".

La defensa que té l’Estat per evita la OPA són varies: no vendre el 12% restant que li queda. També entren en joc els supervisors bancaris el BCE, Orcel  ha demanat elevar la participació al Commerz un pel per sota del 30% de les accions del Commerz, per que si superés el 30% hauria de fer una OPA pel 100%. El BCE té 90 dies per resoldre però el més probable és que ho resolgui.  El BCE vol fusions bancaries transnacionals i banca europea forta i unificada. Això si, la seu financera europea no serà Frankfurt.  El supervisió bancari alemany BaFin tampoc té masses recursos per oposar-se a la OPA, simplement dilatar el procés 6 mesos.

La busqueda d’un cavaller blanc sembla improbable després del fracàs de la proposta d’adquisició del Deutsche Bank per part del mateix Scholz al 2019. Els sindicats estan acollonits per que hi haurà reestructuració de la plantilla, segur: el HVB al 2005 va passar de 27.000 treballadors a 9.000.

 

No sabem com acabarà, però te visos de que surti endavant a no sé que hi hagi un pacte polític. El que si mostra la OPA és la debilitat del sistema financer alemany després de 16 anys des de la crisis. Frankfurt no serà el centre financer Europeu.

 

 

NOTA0:El Unicredit te una capitalització tres vegades més gran que el Commerz i el doble que el Deutsche Bank: 30.000M€ contra 61.000M€, SanPaolo 70.000M€ similar al Santander o el BNP. El pobre Commerz després de 16 anys des de la intervenció estatal està capitalizat en 18.000M€, bàsicament la mida del Banc Sabadell.

NOTA1: A Orcel, l’anomenaven el "Rainmaker"  com a banquer d'inversions, gràcies a la seva experiència M&A fotia calaix allà on anava. Un dels seus grans èxits va ser la fusió que va donar lloc a Unicredit o bé la fusió del BBV amb Argentaria. Ja en la seva tesi de final de carrera a la Universitat La Sapienza de Roma, Orcel va escollir el tema de les adquisicions hostils d'empreses. És ben conegut que no escatima en compensacions econòmiques per la seva feina. Quan va deixar Merrill Lynch el 2012 per incorporar-se a UBS, es va fer famós per exigir grans bonus.  El seu cop més espectacular és l’adquisició de ABN Amro, amb el Royal Bank of Scotland, Santander i els belgues de Fortis amb 72.000M€ que va resultar un fiasco per que va esclatar la crisis i el Royal Bank of Scotland va haver de ser intervingut.  La carrera d’Orcel no es va veure truncada, ja al 2012 passa a UBS on va fotre fora milers de treballadors de la banca d’inversió per que s’havia de reduir el balanç. Al 2018 deixa UBS pel Santander, això si amb demanda contra UBS per les opcions sobre accions. Al Santander espera entre salari i bonus arribar a 68M€ de salari anual però xoca amb Ana Patricia Botin, que suposo que se’l va olorar. Orcel va guanyar 44M€ de la butxaca del Santander per no fer res. Un crack. I al 2021 arriba a CEO d’Unicredit.

 

NOTA2: Els italians en 20 anys s’han carregat les caixes d’Estalvi i han muntat un parell de grans bancs com l’Unicredit i el SanPaolo. El propi Unicredit neix de les fusions de caixes d’estalvi del nord d’Itàlia. En trenta anys, Itàlia ha passat  de 1034 bancs a 434 a 2023. I tot en mans privades, l’Estat ha sortit en retirada i només li queda el 27% del Monte dei Paschi que va haver de ser rescat a la crisis del 2008.

La reforma arrenca als anys 90, quan es trasllada la gestió a mans privades i la regulació es deixa per l’Estat durant tot el procés de reestructuració consensuat amb els sindicats. Amb les caixes locals hi havia forces conflictes d’interès i la gent es queixava que donaven suport al teixit econòmic. Quan es vol donar crèdits sense marge transformem l’activitat bancaria en política industrial i això és un altre concepte. Amb l’increment de la competència entre bancs, s’impulsa la innovació, donar més préstecs i afinar la rendibilitat d’aquests. Les pors que la reforma no reeixís no eren correctes, encara que a curt termini es redueixen els préstecs gràcies a la fusió (els treballadors no estan concentrats en els clients i els nous propietaris volen fer neteja de crèdits fallits).  Especialment els bancs del sud d’Itàlia que van ser absorbits pels del Nord van restringir el crèdit a les seves empreses. Els crèdits han de ser sòlids per no erosionar l’estalvi. Aquesta fortalesa es dona quan hi ha competència bancaria.

NOTA3: L’Unicredit venia del banc industrial més petit del IRI que finançava tota la indústria estatal italiana ( Alitalia, siderúrgia, autopistes i fabriques de conserves...) que va ser privatitzada al 1993. El CEO Alessandro Profumo va començar un seguit d’adquisicions de caixes – Bologna, Modena – i bancs regionals – Rolo Banca- . Després de les caixes de Verona i Venècia i les de Turí. Profumo va poder fotre fora tot el seguit de presidents de les caixes i simplificar l’estructura per fer una banca de masses, empreses i banca privada. Així que va seguir l’estela, comprant el HVB de München, un banc amb problemes – forat immobiliari a l’Est d’Alemanya - sorgit de l’intent dels bavaresos de crear un gran banca ( Venia de la unió del Dresdner i el Hypo-Bank). Els bavaresos es van buscar bancs austríacs sense èxit fins que va arriba Profumo i va dir que es posaria a parlar alemany ja que les relacions personals eren importants per ell. Es parlava de fusió per que els alemany tenien minoria de bloqueig en el consell d’administració però els alemanys no van actuar com un bloc defensant els interessos alemanys sinó posant-se en la gestió global del Unicredit. Els grans accionistes alemanys van vendre les accions i en prou feines va quedar un representant al consell, orientant als interessos regionals d’Itàlia. Amb la crisis de 2008, Mario Draghi al cap de la Banca d’Italia va fer menjar-se el Profumo el forat de Capitalia, un conjunt de Bancs del sud d’Italia amb el president condemnat per extorsió. Això va ha alentir els seus plans d’expansió Europea.

Apunt de vacances: Corea mola...la del Sud;)

 

Aquest estiu ha estat profitós, bones lectures d'economia i viatge a Corea. La gent s’interessa per Corea per tres motius bàsics. La primera aproximació és cultural - K-POP, K-Drama de Netflix. El coreà és la llengua estrangera que més increment de matriculats té a les universitats americanes. El segon punt d’aproximació és l’èxit econòmic d’un país que venia de la misèria més absoluta als anys seixanta i ara mateix si mireu casa vostra segurament tindreu una nevera, un mòbil o un rentaplats coreà. I finalment, el tercer punt és la geopolítica i tot el cacau amb Corea del Nord. Per aquest ordre. El "padre Cespedes", el primer jesuïta que va arribar a Corea al S.XVI, els queda un pèl lluny.

 

Paisatge Humà i geogràfic

El paisatge de Corea és la muntanya empinades plenes d’arbres, en prou feines he vist planúries més enllà dels llits dels rius - de fet vaig fer un viatge de Sokcho a Seoul i no podia llegir el llibre dels túnels què hi havia -. Els rius són immensos, si el Llobregat fes una quarta part del riu Han, seriem independents,  els americans van posar la línia de defensa a l’altra vora del riu durant la guerra de Corea. 

Aquest paisatge fa que les ciutats siguin verticals i s’estenguin entremig de les muntanyes com si algú les hagués avocat. Seül em va donar la sensació que era un ciutat col·lapsada a nivell de transit, hi viuen 9,7M d’habitants i a la seva area metropolitana uns 23M. El transport públic funciona amb una bona xarxa de metros i també el ferrocarril és eficient – no tant espectacular com el Japó, però funciona-. Corea és la delícia del meu amic Santiago: l’habitatge,  el transport, les activitats industrials i quatre camps d’arròs per l’agricultura s’han d’encabir en una superfície molt limitada.  O són eficients o moren. En aquest aspecte s’assembla molt a Japó ja que és una terra aspre i muntanyosa on l’agricultura és pobra – no em fa falta mirar  la balança per compte corrent però sospito que les importacions d’aliments i combustible deuen ser altíssimes.

Els coreans m’ha fet l’efecte que són durs - només cal mirar la història - però tampoc no tenen la contenció vital dels japonesos, se’ls veu més humans per dir-ho a traç gruixut però sense el desgavell xinès. Els carrers estan impol·luts, regne l’ordre i la urbanitat, sensació de seguretat arreu i sense por a que ens prenguessin el pèl com a turistes. Tenen un problema greu de natalitat, tenen la taxa més baixa del món – 0,68%-, les dones es troben en un trade off: o tenen una carrera professional o es dediquen a la maternitat. No he vist masses nens i si força vells. Amb aquest panorama importen immigrants de Bangladesh, algun indonesi i suposo que xinesos, per que no els distingeixo. Els immigrants semblaven contents.

 

Geopolítica

Pel carrer et trobaves tot de nanos vestits de militar- la mili dura 18 mesos-. Vaig començar a aprendre a distingir-los: infanteria de marina, marina, infanteria o policia militar. Tots els nanos joves passen per aquí i mostra que la tensió és present. Al metro, hi ha vitrines amb mascaretes, el museu de la guerra vaig fer fotos del meu fill amb un míssil terra-aire, a les fires no fallen els jocs de punteria....la cultura de la pau és molt relativa en aquest punt del planeta.  De fet, pensant en Seül, la guerra no és una abstracció llunyana, està molt aprop de la DMZ i que en qualsevol moment pot ser atacada seriosament una ciutat de 9,7M d’habitatns. És un punt calent i la primera línia de defensa dels Estats Units. Malgrat tot, les generacions joves estan esgotades psicològicament del conflicte, conviuen sense pensar-hi gaire.

Corea del Nord però s’està rearmant, espera que amb els acords de cooperació i transferència de tecnologia militar amb Rússia pugui ampliar el nombre de caps nuclears de 50 a 200 com França o UK. Els xinesos no els fa un pèl de gràcia la relació amb Rússia per que volen un Corea del Nord depenent només de la Xina, però no poden dir res, ja que si protesten encara llençarien més els nord-coreans als braços de Rússia. En qualsevol cas, tant Xina com Rússia tenen una influència limitada amb Corea del Nord ja que té poder nuclear.

La posició geogràfica de Corea és fotuda per que està entre grans països Japó, Xina i  una mica de Rússia. Ha estat ocupada un fotimer de vegades per la Xina o el Japó al llarg de la història, de fet moltes tombes i molts temples tenen grafies xineses – al Japó també -  i no coreanes. Molts del monuments i estatues que hem trobat recorden defenses heroiques contra invasions japoneses al llarg de la història. L’ocupació Japonesa de 1910-1945 és força recordada amb molts episodis violents com el Moviment Primer de Març de 1919 que buscava l’autodeterminació de Corea d’acord seguint els principis promulgats per Woodrow Wilson. L’església catòlica va jugar un paper important situant-se al costat dels revoltats. Al 1945, després d’alliberar-se dels japonesos, els coreans van tallar tots els cirerers del país.

 

El miracle econòmic del Han

M’ha costat parlar amb Coreans, no parlen molt anglès i a Busan un avi em va tocar la barba al metro. Tenien curiositat però en prou feines es podien comunicar. Vaig poder parlar amb una empresari tèxtil jubilat al autobús que explicava que els joves es queixaven pels alts imports de les matricules universitàries i la falta de vivenda. L’aspiració dels joves és arribar a treballar en una gran empresa, no volen treballar a les petites ni mitjanes, és a dir, sense masses riscos.  Hi ha un cert malestar social per que venien d’una societat molt igualitària  - els índex GINI eren sorprenentment igualitaris – i ara no ho és tant. A més la pujada de preus ha encarit els aliments i el nivell de vida.

A nivell econòmic m’ha sorprès un cert excés d’oferta pel nivell de consum: hi ha un fotimer de botigues fent forces hores i els horaris comercials estan plenament liberalitzats. Hem visitat Pohang on hi ha la segona siderúrgia més gran del món. El creixement de Corea és un raonable 2,6% previsió pel 2024 però la tendència és a caure: el model exportador també està arribant als seus límits. El tamany de l’economia Coreana i el PIB per càpita és un pèl superior a l’espanyola (30.580€) això si amb un població de 53M d’habitants. Durant les dues últimes dècades es van fotre un fart de vendre electrònica i cotxes als xinesos però les exportacions a Xina s’estan reduïnt significativament compensades per augments als USA i Japó. 

El storytelling és espectacular un país extremadament pobre als 50 i 60  -sense indústria ja que estava ubicada a Corea del Nord - a una de les economies més dinàmiques del món. El miracle es basa  en exportar: el dictador militar només donava suport a les activitats econòmiques que exportessin, i així van començar amb el tèxtil però als 70 es va adonar que havien d’exportar quelcom més “heavy” i així van passar a cinc sectors estratègics: electrònica, construcció de vaixells, petroquímica, maquinària i metalls no ferrosos. Se’n van anar a Londres i amb l’aval de l’Estat van rascar calers que van anar a parar a Huyndai i altres empreses. L’Estat limitava la competència estrangera en aquests sectors però els Cheabols poc a poc es van emancipar del control de l’Estat trobant les seves pròpies fonts de finançament. No cal dir que hi hagut un fotimer d’escàndols de corrupció – amb un fotimer d’indults també -, desviament de beneficis a filials tipus Grifols així com el que tots estem acostumats a veure ( mitjans de comunicació, polítics, justícia...). Al final, el país depèn d’unes quantes famílies que controlen els Cheabols. Hi ha 82 Chaebols que representen un 60%-70% del PIB 2023. Només Samsung és un 15-20% del PIB de Corea.

Des de temps ençà el govern intentar introduir competència, donar suport a les petites empreses i fomentar l’economia digital: tenen un google maps propia, Naver, que hem utilitzat amb èxit o el Kakao una espècie de whatsapp propi o el e-commerce Coupang. Les startups no paren de créixer a Corea, es calcula que hi ha 12.000 startups a 2022 – segons el ChatGTP- . A l’estació de tren de Busan hi havia una espècie de coworking per startup’s finançada per Google, on també hi havia cursos de capacitació tecnològica i robòtica. S'impulsa l'empreneduria.

 

NOTA1: El preus són força assequibles i a més no fan discriminació de preus: una aigua val igual aeroport que al Seven Eleven i tampoc t’havies de preocupar per si enreden. Gent legal. Vaig pagar 2 euros per una poma – importació – però els preus del dinar – un bon bimbibap amb beguda inclosa - eren més barats que un menú a Barcelona. Les barbacoes eren un pèl més cares podien sortir per 15-20€ per persona. També hem menjat bon peix i a bon preu. La benzina era més barata però es veien forces cotxes elèctrics, pocs Tesla, la majoria marques coreanes tipus Hyundai.

NOTA2: Política: fins al 1988 Corea va ser una dictadura militar. Els militars van prendre decisions econòmiques racionals – a Franco li va costar 20 anys entendre-ho – i ja al 1965 van restablir relacions amb el Japó ja que necessitaven el seu capital i la seva tecnologia per crear uns fonament econòmics sòlids. A partir de l’any 1988, Corea viu una revolució democràtica i cultural tipus la transició espanyola, es poden fer viatges arreu del món lliurement – abans no es podia -, el canvi del paper de la dona a la societat... Actualment el govern conservador a perdut les eleccions mentre que el cap de l’oposició està en judicis per pressumpte corrupció. El paral·lelisme amb el Regne d’Espanya és espectacular: susto o muerte però la mitja es veu més intel·ligent que aquí.

NOTA 3: La divisió de Corea al 1945 no la van decidir els coreans, sinó els soviètics i els americans. En prou feines tenien entitat política.

NOTA 4: La reunificació. Les noves generacions no pensen en Corea del Nord ho veuen de forma pragmàtica - quant ens costarà - això mentre que les antigues generacions ho veuen com un resultat natural després de les vicissituds passades. Els nord-coreans volen la reunificació no per que puguin viure millor, que també, sinó per que s’identifiquen ètnicament. Xina esta molt interessada en mantenir Corea del Nord viva ja que així els americans no els té a la frontera. Malgrat tot els xinesos han provat que Corea del Nord s’obri al món: a cada cimera bilateral hi ha visites a fàbriques de cotxes, mòbils.... De fet, la Xina i Rússia no poden determinar tant la política de Corea del Nord per que tenen la bomba nuclear. La resta de països està oberta a la reunificació: Rússia vol vendre gas a Asia, Japó estaria més tranquil·la sense els míssils nord coreans, Estats Units seria aliat més.  

Immigració, mercat laboral i creixement econòmic

 Als turcs del segle XVI els hi faltaven persones així que eren força liberals acceptant cristians, conversos i jueus als seus territoris. Hi va haver un flux significatiu de cristians que van anar a raure a l’imperi otomà. La tendència s’ha invertit i de quina manera: una setmana abans del confinament estava en una conferència d’un gestor de fons que explicava que quan siguem vells, veurem Catalunya plena d’africans. A Nigèria cada dona té 7 criatures. Per cert, al catalanisme també li falten homes i dones.

La demanda: Fam al mercat de treball

El 15% dels contribuents a la seguretat social no tenen Deutsch Pass i són 5,3 de 35M de treballadors alemanys cotitzants – de 45,9M població ocupada- . Sense immigrants no es podrien cobrir molts llocs de treball, la immigració és un bon negoci per Alemanya – malgrat alguns estudis -.

Fins el 2035 faltaran 7,2M de llocs de treball per cobrir. Durant el 2023 ha incrementat l’ocupació en 264.000 persones i només són immigrants, el nombre d’alemanys  treballant  s’ha reduït en 77.000. La creació d’ocupació doncs, és exclusiva de la immigració. Si descomptem  refugiats ucraïnesos, sirians o afgans, venen gent de la Índia o Turquia. Aquests són els que s’estan ocupant en el mercat de treball.

Alemanya necessita 400.000 immigrants anuals per mantenir la població ocupada constant. L’impacte de la digitalització i la intel·ligència artificial afectarà al mercat de treball impulsant una millor qualificació de la mà d’obra però en qualsevol cas es necessiten immigrants.

Si la mà d’obrar qualificada es jubila, es redueixen les inversions en sectors innovadors. Menys mà d’obra no només significa menys força productiva, sinó que afecta a la divisió del treball: si falta mà d’obra qualificada es redueixen les inversions en els sectors més dinàmics. Si falten cuidadors de gent gran, s’han d’ocupar familiars que podrien està fent altres coses. Això impacta directament en la productivitat. S’anomena l’empobriment silenciós.

Segons els experts falten 1,5M de llocs de treball. Malgrat la crisis del sector de l’automoció es necessita un 30% més de personal. Es calcula que el cost de la falta de personal és de 49.000M€. La falta de personal limita el creixement, és a dir, si l’economia utilitza tota la força laboral, el creixement que pugui sortir d’aquí és més aviat escàs - el zero coma - mentre el PIB potencial està per sobre del 2%.  Això no va a millor, aquest any es jubilen 450.000 persones que no tenen substitut entre els joves.  Fins i tot estan nerviosos els sindicats per que la falta de mà d’obra en sectors crítics. Es poden posar en perill indústries senceres.

Per evitar s’han de buscar les reserves de treball al mercat laboral. Reduir treball a temps parcial: dels 45 milions d’ocupats alemanys, 16M treballen a temps parcial – és a dir 18-20 hores la setmana – i el seu valor és constant independent de si falten treballadors o no al mercat de treball.  No cal dir que s’ha d’allargar  l’edat de jubilació i/o la jornada laboral, però per això cal crear incentius incrementant salaris, reduint contribucions a la SS o bé desgravacions al IRPF....

La nova cultura de benvinguda

Les grans empreses alemanyes no busquen entre els demandants d’asil la força de treball especialitzada.  Es creuen que hi ha un indi molt espavilat esperant la seva oferta de treball per venir a Europa. Però no funciona així a la pràctica, primer s’obren filials occidentals instal·lades a la Índia que capten el talent i al cap d’un temps l’envien als USA, Europa o on faci falta. Aconseguir el NIE alemany és un malson: mails no llegits, telèfons que no s’aixequen...Les autoritats se centren en el flux migratori sense fer diferències entre mà d’obra qualificada i els que tenen baixa formació.  S’ha de distingir entre ambdós per que realment hi ha una competència internacional pel talent. Els immigrants als USA paguen 10.000$ per una Visa de treball mentre que alemanya 75€ i 110€ per l’estada. A més a més, als 16 Länder hi ha 540 administracions públiques amb els seus sistemes informàtics propis que tenen competències en immigració. A nivell estatal també hi ha embolic de competències entre Ministeris: Exteriors, Interior, Treball....Fins i tot, Scholz ha nomenat un Comissionat del Bund per reduir burocràcies... va per llarg.

Al 2021 només van poder atraure 40.000 persones qualificades...en definitiva a Alemanya només hi arriben els pobres de solemnitat. Les oficines d’ocupació només intermedien un 5% dels contractes de treball  qualificats mentre que al Canadà o Australia són 40% dels contractes. El Ministre de Treball va fent tours  per un munt de països per atraure mà d’obra però sense èxit...Alemanya és incapaç d’atraure mà d’obra qualificat: idioma, preus de la vivenda- variable crítica - , burocràcia i por a la discriminació són les principals barreres. Una enquesta del Spiegel explica que tres quartes parts dels enquestats creuen que els immigrants qualificats o no, rebran algun tracte discriminatori. Necessiten immigrants però no els volen. Scholz parla d’una nova cultura de benvinguda per que realment hi ha quelcom que falla.

El refugiats

Durant la última dècada demanat asil 2,5M de persones: Afganesos, Sirians o bé iraquians. A més, han entrat 1,1M ucraïnesos ben preparats. I no són només feines precàries, falten 40.000 operaris en el sector industrial. Hi ha un fotimer d’històries d’èxit, però també de gent poc motivada i poc formada que deixa la feina al cap d’un parell de dies. Els ucraïnesos reben calers de l’Estat pel simple fet de ser refugiats sense tenir cap obligació de treballar. De fet, només treballen un 20% mentre que a Dinamarca Polonia o Txèquia treballen més del 50%. Molts volen treballar però no poden per les barreres burocràtiques. El govern, pressionat per les empreses, vol accelerar el procés d’integració al mercat laboral.

Les oficines de treball aconsellen aprendre una mica d’Alemany després directe al mercat de treball. De cursos d’alemany n’hi ha un fotimer així com per aprendre oficis però una bona part dels refugiats no s’hi posa. Un 67% després de 5 anys no ha millorat la seva qualificació. Un 35% dels que van sol·licitar asil en prou feines tenen la formació primària. A més a més, bona part de les dones segueix el rol de no treballar tal com feien els seus països d’origen ( 2 terços). I a més, no hi ha suficients guarderies per ajudar a les dones a integrar-se al mercat laboral. Els ucraïnesos per contra tenen un bon nivell d’estudis però només un 8% dels parla un bon alemany. A Suïssa van fotre fora 100 taxistes per no superar l’examen d’Alemany.

Les oficines d’ocupació fan una funció entre psicòlegs, control dels subsidis i headhunters.  Aquí t’has d’enfrontar  amb casuístiques dures de gent que escapa de la guerra però també amb diversos backgrounds culturals. A l’Afganistan està permesa la poligàmia. Els joves són més fàcils de motivar alhora de trobar feina, però com no parlen alemany les feines són molt bàsiques. La clau és parlar alemany i poder tenir un plaça de formació especialitzada.

Les estadístiques diuen que un 50% dels demandants d’asil  troben feina al cap de 6 anys, la majoria en feines amb el salari mínim. L’èxit de la integració passa pel mercat de treball.

En fi, la primera conclusió és que els alemanys no volen treballar massa mentre es mostren incapaços d’atraure talent internacional simplement poder mantenir uns nivell de creixement econòmic acceptable. Importar mà d’obra de països en desenvolupament no és una solució a curt ni mig termini però segurament aquí està el repte......

 

NOTA1: La política actual sembla que hi ha costum de creure que problemes econòmics o socials complexos són solubles, que es poden revertir tendències o bé dirigir-les. En el millor dels casos amb mesures simples. El tema migratori és un d’aquests: creure que es pot tallar el flux d’immigrants expulsant-los o posar un mur fins al cel és il·lusori. I això afecta la credibilitat de la política, per què és una tendència més enllà de la voluntat política.

La reducció d’immigrants va ser un dels motius del Brèxit. En molts països apareix el lema Take back the control en contra de la cessió de sobirania a la UE. Els anglesos han multiplicat per tres el nombre d’immigrants després del Brexit, força de treball i estudiants, no pas refugiats. Indis i xinesos mentre que els polonesos van a la baixa. La majoria de previsions oficials han subestimat l’arribada d’immigrants encara que el ex-primer ministre britànic enviï ruandesos de tornada amb avió. El mur de Donald Trump tampoc ha aturat la dinàmica migratòria.  Ja no arriben mexicans sinó d’altres països llatinoamericans. Fins i tot, a la restrictiva Austràlia puja el nombre d’immigrants.

NOTA3:Falten persones per ocupar llocs de treball en multitud de sectors. Els empresaris ho proven tot: xarxes socials, primes pels treballadors que portin amics, pugen salaris, serveis en espècies ( vivenda, transport, assegurances...).  Els immigrants són una de les solucions per cobrir llocs de treball, és igual d’on vinguin però falta gent en sectors com IT, restauració, sector salut...Segons la Cambra de comerç una de cada dos empreses té problemes per cobrir els llocs de treball

NOTA4: Els immigrants arriben alemanya i marxen tant ràpid com poden. En una reunió per demanar cuidadors per la tercera edat a Manila, 90 persones aixequen la mà disposades a anar a l’estranger, quan diuen que el país és alemanya només queden unes poques mans aixecades. La companyia d’autobusos de München busca africans com a conductors mentre el ministre de treball es passeja per India o Brasil per buscar mà d’obra qualificada. L’èxit és força penós només 665 persones ha pogut intermediar el ministeri de treball per que s’incorporin com a cuidadors.

NOTA5: Al Canadà hi ha una ministeri d’immigració. Els canadencs saben que necessiten immigrants i fan el següent càlcul: quants emigrants qualificats necessitem per finançar un refugiat. Es fan tres preguntes, què necessitem, qui encaixa i a qui podem ajudar.