La fi del govern de Coalició Semàfor

 Frankfurt no serà la capital financera d’Europa, l’economia alemanya està al psicoanalista – això si, les empreses no estan endeutades i amb una tresoreria engreixada –  mentre el govern alemany fa aigües per tot arreu. Scholz  i la coalició semàfor (SPD, Die Grüne i els liberals del FDP) han fracassat en el seu afany. A nivell Europeu, Ursula von der Leyen juga amb foc i evidentment, no és precisament Jacques Delors. Tinc la sensació molts cops que cada post que faig, és una pinzellada per descriure la decadència Alemanya – i Europea-.

La fi de la Coalició Semàfor

Els governs alemanys sempre han estat relativament estables, amb consensons i certa continuÏtat. Scholz es va haver d’arremangar aquest estiu per negociar els pressupostos de 2025 amb els seus aliats per arribar al final de la legislatura. No és la feina d’un President de govern.  La coalició va estar fonamentada amb unes premisses – la descarbonització i les inversions en la lluita contra el canvi climàtic – que se’n van anar a norris quan Putin enviar els tancs Ucrania, però és a partir de novembre de 2023, quan el Tribunal Constitucional declarar els pressupost inconstitucionals,  que la cosa va canviar.  Lindner, el Finanzminister del FDP culpa Scholz de la sentència - ja que era el seu predecessor- sense deixar de repetir el mantra: el Schuldenbremsen – el fre de deute – s’ha de mantenir. El FDP no para de perdre eleccions regionals i s’agafa al clau del Schuldenbremse.

El diumenge 3 de novembre, tres dies abans del trencament, Scholz i Lindner queden per sopar – dues hores i mitja 😉-. La setmana anterior Lindner havia treballat amb un document sobre creixement econòmic de 18 pàgines on es parlava de sacrificar el tema climàtic, la renda ciutadana i eliminar diverses lleis. Va enviar el document a Robert Habeck el VizeKanzler de Die Grüne. Una espècie de programa electoral. Després d’una negociació maratoniana dels pressupostos, aquest document és una coartada per dinamitar la coalició i Scholz sospita de les intencions Lindner: vol pactar amb la CDU i no busca precisament  preparar les noves eleccions conjuntament.

Al reunió del dilluns de la Coalició: Scholz, Habeck i Lindner amb els respectius secretaris d’Estat i assessors, es deixa de parlar de la preparació de noves eleccions per parlar altre vegada del pressupost. Lindner vol estalviar 1.000M€ més. No s’arriba a cap acord. Dimarts torna haver reunió de 8 a 10h del matí, es parla de xifres. Hi ha tensió però no crits excepte per la discusió sobre la renda ciutadana – Bürgergeld- on Lindner vol fer retallades i Scholz li diu literalment que vol treure diners als pobres. Parlen de pressupost mentre tota Alemanya espera noves eleccions. Habeck i els Verds estan al marge, la lluita va entre Scholz i Lindner. Scholz  sempre va tractar de forma deferencial els liberals per que eren la peça que més ballava de la coalició fent concessions a costa dels Verds.  Malgrat tot, mai s’han acabat d’entendre.

Les pugnes dintre de la coalició segueixen el mateix esquema: els Verds i el SPD demanen calers i el FDP els hi nega. El dimecres 6 de Novembre amb la victòria de Trump als mitjans, es tornen a trobar a les 9:00 i Scholz passa a l’ofensiva, necessita 3.000M€ pels ucraïnesos. La seva argumentació: no es pot contraposar la defensa exterior amb la seguretat interior, la defensa contra l’economia, l’economia contra la despesa social. A les 11hores acaba la ronda i ja queda clar que Trump guanya les eleccions. A les 14:15 tornen a trobar-se amb Scholz amb un paper entre les mans: Agenda pel creixement econòmic i l’ocupació. Scholz demana calers per la indústria automobilística, per baixar el preu de l’energia....Lindner no es mou: o hi ha canvi o anem a noves eleccions però proposa una entrada adicional al pressupost de 2024 per omplir els forats més peremtòris.

Scholz ja no modera, es mostra ferm i a les 18:00 arriba el trencament. Scholz diu la frase al seu Finanzminister, Christian Lindner FDP: no vull que continuïs en el meu govern i demà anunciaré que et faig fora. Literal. Després d’això un llarg silenci. Lindner, desencaixat respòn Okay  i així s’acaba la Coalició semàfor a Alemanya, que ha durat 2 anys, deu mesos i tres setmanes.  Abans que Lindner deixi penjat a Scholz, és Scholz qui fot fora a Lindner.

Lindner esperava que amb la jugada de fer caure el govern de coalició pogués assegurar el 5% a les properes eleccions però ja ho veurem: als alemanys no els hi agradava la coalició però tampoc volen noves eleccions. En canvi Scholz ha sortit reforçat de la jugada, el SPD estava fins els nassos de suportar a Lindner. Tot el grup parlamentari dels SPD ha aplaudit Scholz de cor i s’ha mostart un líder davant la premsa – cosa que no ha passat durant el seu govern-. Scholz aspira a representar fiabilitat davant un món que fa feredat.

 

És el pressupost, estúpid!

Aquest setembre un pont a Dresden es va ensorrar, els trens no arriben puntuals a Alemanya (!) i no tenen cap universitat entre les 50 primeres del món. Després dels anys de polítiques d’austeritat – Kohl i Merkel - , de no deixar deutes als nostres néts, es deixen sentir els seus efectes. Un estat sense deutes és un estat fort, aquesta és la tesis alemanya i el testament polític de Schäuble amb el Schuldenbremse – el llindar del deute-.  El problema és que l’Estat està sanejat però la crisis a la que s’enfronta alemanya és profunda: cap govern  del color que sigui sobreviurà si no té marge per l’endeutament.

Mario Draghi ha presentat el seu pla. La idea financera subjacent és que les families estalvien per la vellesa, les empreses inverteixen poc i l’únic actor que queda per compensar la demanda agregada és la inversió de l’Estat. Un pla tan detallat amb un inversió de 800.000M€, el 5% del PIB Europeu no mereix que acabi en un calaix. Els USA han fet això amb l’IRA amb èxit: creixement PIB i plena ocupació amb inversions en electromobilitat, renovables i infraestrucutres. Es possible que Trump faci fora - ideologicament parlant - a Musk donat la dependència de l'economia nord americana al deute. Els xinesos també fan inversions gegants arreu del món però a través del sector privat – deute corporatiu del 162% del PIB a 2023-. Europa continua petrificada entre un problema de generació d'una demanda endògena o bé de competivitat.

És per això que molts economistes alemanys ja parlen de polítiques d’oferta: reducció de la burocràcia, eliminació de la renda ciutadana, reducció impostos tant a empreses com treballadors, reforma de les pensions i de la política d’asil.... Lindner ja ha dit que el treball no és això molest que suceeix entre temps lliure i temps lliure . Ens podem saltar Schuldenbremse – el llindar del deute –  però per pagar la seguretat i defensa i poca cosa més.  Té cert fonament: no es poden posar calers en educació o en mobilitat mentre no hi hagi idees clares. No és només una qüestió de calers sinó de cap a on van i com es gasten. Lindner s’ha presentat com la última defensa davant el malbaratament de recursos.

Per parlar clar, si es fa un coalició entre al CDU i el FDP i Lindner torna a ser Finanzminister aquest seria el pitjor escenari per Europa. Entre això, els aranzels i un dòlar barat de Trump, Europa quedarà més enrera.

NOTA0: Si Trump aconsegueix reduir el dèficit de la balança per compte corrent potser pot minorar les emissions de deute. De fet, malgrat l'èxit econòmic, tecnològic dels USA són incapaços de reduir el dèficit de la Balança per compte corrent i això és una vertadera obsessió de Trump. L'Alemanya en crisis de 2023 ha aconseguit un superàvit per compte corrent del 5,9% del PIB.

NOTA1: Frederick Merz, el deflí de Schäuble i candidat de la CDU. Schäuble va recomanar a Merz no atacar gaire als Verds. Malgrat tot, Merz ha descrit Habeck com un autor de contes infantils que no té ni idea de tecnologia i que no és apte per dirigir un ministeri com el d’Indústria.  La CDU i el FPD tenen un tertúlia des de fa anys, la Kartofellküche. Merz està obert a reformar el Schuldenbremse però no per incrementar la despesa social, més xupatintes o bé consum. Vol inversions.

NOTA2: El ministre d'Afers Econòmics, Robert Habeck, s'ha adonat que el mercat per si sol no abordarà la transició energètica. Busca un economista que li proporcioni un model d'acció adequat i trobant Mariana Mazzucato, la del Estat Emprenedor i que intenta respondre com s’havia produït el miracle de la digitalització.
La Mazzucato examina la història de la digitalització i diu: ›Doncs bé, va ser gràcies a tots els diners que va posar el programa DARPA amb fons estatals que van fer possibles coses com el GPS, l’Arpanet... Així que Robert Habeck diu: ho farem exactament de la mateixa manera. Marquem la direcció, aportem els diners, i en algun moment, es produirà el miracle de la disrupció – el que era únic començarà a escalar. On està l'error en aquest raonament?

NOTA3: Scholz nascut a Hamburg a 1958, objector de consciència, jove socialista, advocat laboralista, alcalde, Finanzminister, VizeKanzler i finalment Kanzler. Christian Lindner, del 1979 crescut en un poblet de 34.000 habitants a NRW, major de la reserva, jove emprenedor fracassat, salvador del FDP i Finanzminister. Lindner es transplanta cabell i porta rellotges cars.  Oli i aigua. Scholz es queixava amargament de Lindner: massa sovint m’ha bloquejat lleis, ha trencat la meva confiança i massa tactica i poca estratègia. Linder ha respòs que Scholz és incapaç de mantenir la unitat.  Ja no podien amagar la seva decepció l’un de l’altre.

Scholz ha fet tot el possible per agunatar la Coalició, ha moderat els xocs i s’ha menjat forces gripaus. Ha fet tot el possible per esgotar la legislatura. Lindner, ha vist una oportunitat en la seva liquidació. Scholz va ser el secretari general del partit sota Schröder i va ser el que va fer empassar al partit l’Agenda 2010. Al 2002 va ser escollit amb el 93% dels vots i al 2003 amb el 52%. Mai ha dimitit, sempre s’ha mantingut a la política, arribant a Kanzler contra tot pronòstic.

Lindner per contra va agafar un partit destrossat al 2013 on els liberals eren extraparlamentaris i els va tornar al parlament al 2017. Podia haver governat amb Merkel i els Verds però en una nit decisiva va fer caure aquesta possiblitat. Millor no governar que governar en fals. Disrupcció contra continuïtat