Quan més vells, més fills de puta....Lufthansa

Lufthansa és un cas paradigmàtic de la new normality. Un sector amb molta pressió en els marges, grans costos fixes que difícilment es poden reduir i que només li faltava el COVID per anar-se’n a norris. Dels 763 avions que disposa Lufthansa només volen 63 i una bona part dels 138.000 treballadors a casa. En fi, un desastre només salvable per la intervenció estatal....però no. Quan els Ministres alemanys es posen a emular  Lluís XIV -  jo sóc l’Estat i la Llei és la meva voluntat - apareix la sisena fortuna d’alemanya, un avi de 79 anys que en comptes de recollir els nets a la guarderia es prepara per una cursa de resistència pel control de Lufthansa. Hi ha marro assegurat.

La intervenció de l’Estat

El secretari d’Estat del Ministeri d’Indústria  (CDU), és l’encarregat de manegar els Fons d’Estabilització Economica, WSF. Té un fons de 600.000M€ per la reactivació d’empreses en crisi, intervenir i protegir el Made In Germany d’adquisicions no desitjades. La primera  carpeta que hi ha sobre la seva taula és Lufthansa. L’operació es basa en entrar amb un 20% del capital més una opció per 5%  adicional.  La injecció de 9.000M€ s’ha fet en tres vies: 3.000M€ en préstecs del ICO alemanya KfD, 5.700 en préstec participatiu (Stille Einlage) amb un 9% de rendibilitat si hi ha beneficis i 300M€ en capital.  

Fins aquí els Secretaris d’Estat es feien els milhomes: no ens posem dintre del negoci operatiu de Lufthansa però si hi ha malbaratament dels 9.000M€ pot haver responsabilitats judicials. En fi, a vigilar  els 9.000M€ des dels dos seients del consell d’Administració que ha rascat el Ministeri d’Indústria. El CEO de Lufthansa - jugant de farol - va queixar-se adduint que això era socialisme. Per que li quedi clar qui mana, el CEO ja s’ha cruspit les comandes que havia anul·lat a Airbus gràcies a la pressió de l’Estat. És important pel govern alemany que  Airbus tingui comandes. La idea bàsica del pla de rescat estatal és sortir d’aquí tres o quatre anys i rascar algun caleró amb la pujada de les accions per justificar la intervenció davant el contribuent.

Les condicions de la Comissió Europea per beneir l’acord són les següents: Lufthansa no pot comprar cap altra empresa europea d’aviació mentre participi l’Estat en el seu capital i que s’obrin slots a competidors tipus Ryan Air.  Lufthansa s’ho ha hagut de menjat tot en patates....en prou feines tenia tresoreria per aguantar tres setmanes sinó volia acabar en un concurs de creditors. Fins aquí, tot normal.

Quan més vells, més fills de puta

Lufthansa és el tercer cop de Hanz Herman Thiele, la sisena forturna d’Alemanya amb un patrimoni de  més 16.000M€. Ha entrat com una ovella - i per sorpresa - dintre de l’accionariat de Lufthansa però és un corredor de fons.  A principi de març compra el seu primer paquet d’accions, un 4%, després puja al 5%. El CEO de Lufthansa  es felicita de què hi ha accionistes que volen entrar malgrat la crisis. Al cap de dues setmanes Thiele puja al 10%, la cúpula gestora de Lufthansa comença a posar-se nerviosa. Thiele jura i perjura que no incrementarà la seva participació i ara té el 15%. A finals de maig, Lufthansa i l’Estat es posen d’acord en l’operació de rescat. Tots contents, excepte Thiele.

Des del Ministeri d’Indústria truquen a Thiele per fer una reunió. A la reunió hi ha dos ministres, Olaf Scholz i Peter Altmeier, dos secretaris d’Estat, el CEO i el cap de RRHH de Lufthansa. Apareix el principal accionista, Thiele, sol com un mussol i sense papers. Genial.

Olaf Scholz comença la reunió explicant les bondats de l’acord arribat amb Lufthansa. Sense el rescat, Lufthansa se’n va a norris. No hi ha cap pla B, ni renegociacions de les condicions ni res, com havia exigit Thiele en una entrevista al Frankfurter Allgemaine. Olaf Scholz, diu que el govern no es deixarà pressionar ni que està allà per negociar res. Thiele treu un paper amb preguntes de la butxaca. Els xupatintes li pregunten que  què vol realment i Thiele respon que vol ajornar la Junta d’Accionistes i fer una ampliació de capital oberta a tothom. L’Estat haurà de comprar les accions com tothom i no a un preu polític.

Els xupatintes sospiten que Thiele vol portar Lufthansa al concurs de creditors i a continuació comprar l’empresa amb un préstec. Un crack. El secretari d’Estat ensenya les dents: tot és legal i que quan surtin de la reunió hi haurà el crèdit de 5.700M€ per Lufthansa. La Comissió Europea ha beneït el rescat.

Ningú sap com es comportarà el paio a la Junta d’Accionistes que tindrà lloc tres dies després. Teòricament hauria de torpedinar l’acord de dos terços dels accionistes alhora d’acceptar el rescat. Si no hi ha acord només queda l’opció del concurs de creditors. Tres dies, on els  138.000 treballadors de Lufthansa, la cupula gestora i els Ministres esperen la resposta de Thiele......Tots tremolant.  Finalment, Thiele accepta l’acord.

Thiele, l’empresari més dur d’Alemanya

Amb Lufthansa, Thiele ha defensat la llegenda de ser l’empresari més dur d’Alemanya. El CEO de Lufthansa encara no l’ha anat a saludar com a nou accionista.

La tàctica és clara i sempre és la mateixa, sembla que cedeixi però no. Des de mitjans dels viutanta es dedica a això des de que va comprar l’empresa de frens Knorr. Ell era el cap del departament de patents, després va passar a CEO, posició des d’on va anar comprant poc a poc accions de l’empresa, fins fotre el pal a la família fundadora – sense cap mena de pietat els va enredar -. Thiele va reformar una empresa amb problemes fins a convertir-la en líder mundial de frens per trens i camions. Fa un parell d’anys va fer caixa amb la sortida a Borsa, cobrant 3.900M€.

Al 2011, seguint el mateix camí entra dintre de l’accionariat d’un proveïdor de components  ferroviaris amb la mateixa idea i de la mateixa forma: poc a poc i amb ànims constructius. Per “sorpresa” al 2015 aconsegueix la Presidència del Consell d’Administració davant la divisió i el cansament de la família fundadora.

A l’empresa de frens que gestiona, els treballadors tenen un jornada de 42 hores en comptes de les 35hores setmanes del conveni.  No ha dubtat a carregar-se executius de primer nivell que li venen amb idees pròpies. Obediència o deslleialtat. No hi ha terme mig. De fet, quan li van fer un homenatge de reconeixement, va articular un discurs on explicava el que esperava dels seus executius. Frisco per veure  el dia que se senti a negociar amb el Sindicat de Pilots.

Thiele ha venut aquesta setmana 700M€ en accions de la seva companyia de frens...tothom està esperant que compri més accions de Lufthansa.

NOTA1: El secretari d’Estat del ministeri d’Indústria, malgrat no tenir carnet i servir tant a la CDU com SPD és el somni eròtic de Colau ja que va municipalitzar la companyia d’aigües de Berlin.  

NOTA2:Les empreses que han entrat al  Fons d’Estabilització Econòmica  WSF són 30 de molts sectors variats des del  aeronàutic al tèxtil.

Nota 3: A l’aeroport de Frankfurt sortien 700 vols diaris i passaven 200.000 persones cada dia els controls de seguretat . Ara passen 20.000 passatgers diaris. . I el que era un negoci assegurat, un negoci que podria ser gestionat per un idiota – tipus AENA –  on l’única cosa a fer és munyir la vaca amb un mínim de seny i col·locar ex-ministres, la cosa es complica per que la gent no està per mirar botigues o fer un cafè a 5€ mentre espera el vol.  Dels 14 euros que ingressa l’aeroport de Frankfurt per passatger, 3€ venen del espai de shopping.  Sense ingressos, el forat s’eixampla per que les despeses fixes són altes. I no és tant fàcil baixar-les com suggereixen els manuals de les escoles de negoci.

Nota 4 : Thiele, un selfmade man en tota regla. Familia mitjana alemanya tocant el piano arruïnada per la guerra. Van sortir de l’Est d’Alemanya amb una mà al davant i l’altra al darrera. Ell va començar de fregant plats però no en un restaurant sinó en un vaixell. El seu primer matrimoni no va aguntar mentre Thiele amb orgull afirma que dorm 170 nits a l’any en hotels.  Això no ho aguanta una dona si no és a base de suborns pecuniaris.

Nota5: Per acabar-ho d’adobar, Thiele està conxorxat amb el Peter Gauweiler, advocat. Un dels millors advocats de München i que va fer les 27  preguntes al CEO de Lufthansa durant l’Junta General d’Accionistes sobre la mala gestió a Lufthansa i l’acord amb l’Estat. El pitjor és que Gauweiler va ser l’advocat que va pleitejar contra el Deutsche Bank per l’herència de Leo Krisch, el magnat audiovisual alemany – es poden mirar els meus diversos capítols del serial Deutshce Bank. És a dir, hi ha una estratègia jurídica al darrera i una també una estratègia empresarial.

How to pay for the war....no no Coronacrisis

El govern alemany està preparant les mesures Post-Covid, una bona oportunitat per engegar reformes profundes. Bàsicament a l’espera de l’anunci oficial, les mesures de política econòmica es basen en quatre punts.

1/ Empreses i treballadors: mesures destinades a millorar la liquidesa de les empreses, la clau de volta de les empreses ja que és la raó última del seu decés: es pot ser insolvent, tenir liquiditat i funcionar – només cal veure la quantitat d’empreses zombies. La proposició a la inversa no funciona: si ets solvent i no tens liquiditat....estàs mort-. La mesura estrella és allargar els pagaments pel treball parcial a les empreses d’un any a dos anys. De fet és pagar part de la nòmina als treballadors sense que desconnectin de l’empresa. És la mesura més quantiosa a nivell de pressupost.

Després venen les mesures per petites empreses i autònoms, especialment pels sectors més afectades, turisme, restauració, fires, events...50.000M€. La cultura té també el seu trosset amb un impuls per la digitalització d’actes culturals i formes alternatives per fer viral la cultura en temps del COVID. 

2/ Suport a la demanda: 300 euros com a un bonus per cada fill com a pagament extra pel Coronavirus. Així, per cada nen. També es buscar alleugerir les llars del pagament dels impostos sobre energia renovable inclosos dintre de la factura de llum. NOVETAT: El IVA passa del 19% al 16% a partir de juliol fins a 31 de desembre de 2020. A consumir, que el món s'acaba!

3 / Estímuls a la inversió: aplicació de mètode de regressiu d’amortització que estava prohibit des de 2010 per reduir el pagament de l’impost de societats de les empreses. És a dir, les empreses poden amortitzar més per la inversió realitzada i desgravar a l’impost. Igualment, el llindar de l’amortització directe de 800euros per la comprar de béns d’inversió passa a ser de 1.000 euros.  També permet als autònoms tributar com S.L. ja que el gravamen és més baix per S.L. que per autònoms. També es busquen mesures per fer més flexibles els concursos de creditors.

4/ Aprofintant l’avinentesa, aprofitar per impulsar la  digitalització, mobilitat sostenible amb l’ampliació dels punts de recàrrega i el inversions a la xarxa ferroviària (han fet una ampliació de capital a la Deutsche Bahn de 5.000M€). Impulsar el canvi energètic i la digitalització amb deduccions fiscals generoses. Es vol construir la nova xarxa de telefonia mòbil.  També impuls a l’economia del hidrogen via inversions ens plantes electrosis com subvencions a vehicles impulsats amb hidrogen. I una mica, per les empreses biotech a veure si treuen la vacuna contra el COVID.

Què falta i  el que s’ha de decidir: prima per la compra de cotxes ecofriendly on tant Bayern (Audi), Niedersachsen ( VW) o bé Baden ( Daimler) pressionen a favor. Això si, la subvenció per cotxes electrics s'ha doblat...6.000€ per l'adquisició d'un cotxe de 40.000€. També s’han de posar bases per ajudar als municipis, molt tocats sobretot per l’augment de la  despesa social. El BundesFinanzministerium mostra la resistència a baixar impostos de forma generalitzada, no fa res per baixar la pressió fiscal a les rendes mitjanes un dels efectes malsans del sistema tributari alemany ( la panxa del mig que li diuen), ni la desaparició del SOLI, el pagament a la renda de l’impost de solidaritat per la reunificació. La CDU li estirarà les orelles a la pròxima cimera de la Gran Coalició.

I qui paga la festa?

De moment, a Alemanya porten 350.000M€ gastats i 800.000M€ en garanties i el nou paquet del Finanzminister són 150.000M€ i tot amb una caiguda de la recaptació d’aquest 2020 en 100.000M€. Una pasta.

Tots els economistes alemanys, inclòs Hans Werner Sinn, estàn a favor d’endeutar-se  en proporcions estratosfèriques alhora de parar el cop. Ara bé, a la resposta de què fotem amb aquest deute, la falla torna a aparèixer. Per uns – Peter Bofinger – els diners són del monopoly i endavant les atxes. Si hi ha dificultats ja vindrà el BCE a fotre un cop demà. Pels altres,  domina el plantejament senyora Maria, no es pot gastar més del que s’ingressa i que per tant, els deutes s’han de tornar el més ràpid possible. S’oblida molts cops que la senyora Maria no té capacitat de crear diners i mentre que el BCE si. 

El volum del deute només és important en relació amb el creixement i la previsió per aquest any és que el PIB alemany caigui un 6-7% mentre que el següent pugi un altre 6-7% i per tant és possible que el pes del deute en relació al PIB variÏ dràsticament passant del 60 al 80 o 90%. Molts economistes alemanys sospiten que el creixement dels propers anys no serà al mateix que la dècada passada i que per tant, la cosa costarà de tornar: cada euro en la despesa pública s’analitzarà i s’acabaran les deduccions i txiringuitos financers. Bofinger insisteix, que el nivell de deute respecte al PIB estigui al 90% o al 110% és una discussió absurda en la mesura  que només és sostenible si els creditors creuen que es podran tornar els diners, els tipus segueixen baixos i finalment, el BCE apareix de “lender of the last resort” per apagar tots els focs. 

De fet el programa Pandemic Emergency Purchase Programme del BCE arriba als 750.000M€, resulta obvi que es fan trampes al solitari. Estem tots d’acord que s’ha d’intervenir però la portada del Economist de fa un parell de setmanes és inquietant.... Hi ha massa diners en circulació...avui arriba el DAX a 12.000 punts. 

Política exterior 2a Part...Els veïns

La política exterior alemanya és d'una retòrica tant buida que es poden intercanviar discursos de fa deu anys pels actuals: que si Alemanya ha tenir una major implicació exterior,  assumir la responsabilitat corresponent al pes econòmic que té, com de mal armada està la Bundeswehr....tòpic rera tòpic. El pitjor és que el Ministre d'Exteriors del SPD, Heiko Maas, que s'ha posat a impulsar l'Aliança pel Multilateralisme juntament amb Japó, Canadà i Australia.... En fi, poques ganes de fer feina per que de feina hi ha: el conflicte del pròxim orient interpel·la directament a Europa malgrat la seva vergonyosa deserció- aquí hi ha per un altre post - , tampoc han fet massa per salvar el Pacte Atòmic amb l'Iran - i això que em vaig llegir un penós llibre de l'actual President de la República, Steinmeier,  dedicat el tema - . Una estratègia a llarg termini sobre com manegar Túrquia o bé Rússia brilla per la seva absència, per no parlar del nord d’Africa, zona d’influència directa Europea. I encara no hem arribat  ni als USA ni a la Unió Europea.

USA

Els americans acusen directament d’avars als alemanys, especialment en les reunions de la OTAN quan els alemanys sostenen que no volen posar el 2% del PIB en Defensa. Mentre s’aprofiten de la Pax Americana,  pacten amb Putin l´aprovisionament de gas barat rus amb Nord Stream 2 Pipeline i això, malgrat la imposició de sancions que USA apliquen a les empreses què participin en la seva construcció. És dels pocs punts on demòcrates i republicans estaven d’acord.

Les coordenades de política exterior americanes estan fora d’Europa, i això ja ve d’Obama: volen que Europa es faci responsable de la seva àrea d’influència, és l’únic punt en què Bernie Sanders i Trump coincideixen. Comença una etapa d’isolament als Estats Units. Si torna l’Estat Islàmic a treure el cap, que s’apanyi Europa.

La Xina

Pels xinesos la famosa frase de Kissinger “A qui truco quan vull parlar amb Europa?”, té resposta i és Berlin i no Brusel·les. Pels xinesos, després dels USA i Rússia venen els Alemanys.  Fins ara els alemanys i xinesos tenien interessos convergents com a potències exportadores: incentivaven l’estabilitat en regions en crisis, asseguraven rutes comercials i impulsaven la globalització.

Al 2007, La Xina superava Alemanya com a tercera economia del món...a 2020, la Xina supera tres vegades el PIB alemany i la pèrdua de pes relatiu alemany enverina la relació: fins ara s´ha complementat però ara són competidors directes i no només en termes econòmics, sinó polítics i geoestratègics.  De fet, la UE ha declarat als xinesos rivals sistèmics des de 2019.

Per una banda, volen vendre cotxes però per l’altre no volen que Huawei participi en la construcció de la xarxa de 5G. Pels xinesos, Alemanya no està preparada per un treball internacional conjunt a llarg termini.

Polònia

Helmut Schmidt afirmava que els polacs, primer eren nacionalistes, després catòlics i finalment comunistes, i malgrat que a les enquestes encara apareix un 30% dels polacs que mira amb desconfiança als alemanys , les relacions comercials i polítiques són excel·lents. Alemanya és el primer partner econòmic amb diferència.

Els polacs sempre havien vist la UE com una enganyifa alemanya per dominar Europa però ara mateix, el que els inquieta d’Alemanya és el seu liberalisme: homosexuals, immigrants...En fi, han vist que entregar-se als USA de la forma en que ho havien fet, no va enlloc.

Rússia

Ostpolitik aquí , Ostpolitik allà però sense contingut. De fet, els russos estan sorpresos de com Berlin reacciona fredament davant atacs als seus interessos estratègics més directes. Una d’aquestes noticies que passen desapercebudes per la premsa és que el Tractat de Míssils de Mitjà i Llarg Abast entre USA i Rússia ha quedat en paper mullat. Primer va sortir Rússia al 2019 i després USA. Això li va costar el càrrec a Schmidt fa 40 anys.

On Alemanya no ha cedit a pressions és en el Nord 2 Stream Pipeline. Si els alemanys haguéssin cedit, els russos haguessin quedat desconcertats. Pels Rússos, Alemanya és estratètigica malgrat que actualment tenen una aliança més estreta amb França. Macron almenys té alguna cosa a proposar.

França

Moltes de les certeses que esperaven els francesos dels alemanys s’han dissipat. Els alemanys ja no són tant fiables i no saben com es comportaran. La CDU no té un líder clar de recanvi  mentre que el SPD està conduit per un parell d’aficionats. Traducció incertesa.

Macron necessita una reforma urgent del UE, major integració, defensa comuna, Europa com a objectiu estratègic i espera una major acció dels alemanys que no es dona. Tant la dreta com l’esquerra francesa resen per que els Verds alemanys arribin al poder, de fet Robert Habeck es va entrevistar la tardor passada amb el Ministre de Finances francès. El gaullisme esperant els jipis dels Verds alemanys.

A la segona meitat de 2020, la presidència del consell europeu passa a mans d’Alemanya amb el Brèxit per davant i repte d’integrar altra vegada Anglaterra a Europa en termes seguretat i econòmics, la unió amb França per planta cara a Trump i el seu menysteniment europeu o bé la crida de Macron per una seguretat comuna.

Així estem, pendents dels Verds alemanys.

L'anunci dels fons de reconstrucció de 500.000M€, cada país respon mancomunadament i no solidàriament per la part utilitzada 😉     

          

NOTA1: Els xinesos volien participar amb la construcció del 5G alemany amb l’argument que els xinesos són depenents de la indústria automobilística alemanya.

NOTA2: Els xinesos quan es van assabentar de l’Aliança Multilteral de Heiko Maas van voler participar però el Ministeri d’Exteriors els van negar l’entrada al·ludint la grandària del país.