La CSU ja no és el que era

La política alemanya està entretinguda, Die Grünne empata amb el SPD, a la pobra Merkel li revoquen el seu cap del grup parlamentari i els seus companys de partit es posicionen per l'etapa post Merkel, i Horst Seehofer, el Ministre de l'Interior de la CSU, ha provocat una nova crisis de govern de la Gran Coalició. El paio és tant maldestre que serà el boc expiatori pel desastre electoral de CSU aquest diumenge.

Els inventors del peix al cove

Edmund Stoiber explica una anècdota:  quan la CDU, CSU i el FDP van fer Kohl President al 1983, Franz Joseph Strauss, el legendari cap de la CSU,  va viatjar a Bonn amb una carpeta de temes específics que afectaven a Bayern. El President del Länder de Niedersachsen, el pare de l'actual Ministra de Defensa, va veure la carpeta  i li va espetar que no hi hauria extrawurst (una saltxitxa més grossa) per Bayern i que Niedersachsen també tenia reclamacions específiques. Strauss li va dir: aleshores has de fundar el teu partit polític. Stoiber  ho explica sovint mentre riu i exclama: Aquesta és la diferència! La autonomia- de partit s'entén-!

El gran leitmotive de la CSU és aquest: nosaltres decidim des d'aquí i no  ens manen des de Berlin. A la vida hi ha que tenir sort i la CSU es va crear amb el cos de Hitler encara calent, l'any 1945 mentre que la cristal·lització de la CDU com a Volkspartei encara trigaria un temps. Konrad Adenauer va fer tot el possible per laminar l'autonomia de la CSU sense èxit. Aquesta és una avantatge estructural que hom pot utilitzar sense ser especialment intel·ligent, el problema arriba quan la qualitat del personal de la CSU cau en picat.

Sense la política de peix al cove i la influència política a Bonn o Berlin, la CSU no hagués arribat tant tant lluny. Actualment és discuteix el Pkw-Maut (la variant alemanya de la vinyeta suïssa)  cosa que a la resta de la Repúlica li importa un rave. Aquesta setmana han aconseguit que la  Gran Coalició no legisli per anestesiar els porquets durant la castració.  No hi ha cap partit a Alemanya, que sense cap mena d'escrúpol, escombri cap a casa seva i de forma tant explícita.

És un partit amb 140.000 militants amb un control del territori total: tres quartes parts dels ajuntaments bavaresos estan governats per la CSU...El desgast és profund, un diputat que contracta a la seva esposa a càrrec del pressupost públic, un polític local empresari de la construcció que guanya licitacions per construir un allotjament per refugiats....Des de  Strauss que funciona el sistema conegut universalment com "menjadora".

Radiografia de Bayern

Al 1945 el 50% de la població viva el camp, no era un länder especialment ric i la CSU i  Franz Joseph Strauss van impulsar la seva industrialització. Per Strauss: conservador volia dir anar de la mà del progrés.  Quan va agafar les regnes  Stoiber, hi va afegir un vernís modernitzador, el lema de Stoiber era ordinador i pantalons de pell. Ara falta un fil conductor que lligui aquest länder amb un PIB de més de dues vegades Catalunya ( 600.000M€) i una població de 13 milions d'habitants.

En el pobles de les muntanyes de Bayern, on en prou feines hi ha un immigrant i on la CSU arriba a més del 80%, perd votant a favor de l'Alternative für Deutschland. Hi ha pobles on qui vol construir una nova casa, ha de ser del poble o bé treballar al poble. Apareixen tots els elements de cohesió: l'Església, el bar del poble i tot un reguitzell d' associacions culturals. Tots vinculats a la CSU. Les xarxes socials erosionen les regles del joc poc a poc. Només així es pot entendre que el Minister Präsident, Markus Söder promet en campanya subvencions per fomentar la cultura de cantina o bé l'aprovació  des de principi d'any d'un decret per posar la creu catòlica en tots els depatxos oficials - com els anys cinquanta -.

München s'ha convertit en una ciutat cosmopolita, hi ha set grans empreses del DAX que hi tenen la seu (Siemen, BMW, Allianz, Munich Re, Infineon, Linde, Wirecard) i multitud de mittelstands internacionalitzades amb gent que ha treballat a Londres, Berlin o USA. És un pol d'atracció de tota alemanya i també europea amb una taxa d'atur del 2,8%. El problema és que la naturalitat amb la que s'acceptava l'especificitat de Bayern ja no és tan clara.

L'èxit econòmic a provocat una explosió de preus de la vivenda i els lloguers com mai s'havia vist. Els policies, infermeres o escombriaries amb prou feiens poden proveïr-se d'una casa München, Bamberg, Nürnberg o bé Erlangen. Si Franz Joseph Strauss estigués viu hagués promulgat un programa de construcció de vivendes ambiciós deu anys abans.

La CSU s'ha quedat anclada en el passat i pels nous reptes no té una resposta clara: integració d'inmigrants, canvi energètic, drets dels homosexuals, guarderia... temes on  no hi ha un posició tradicional clara. Hi ha una paulatina secularització de la societat respecte la CSU  i la CSU tampoc segueix el pas: les úniques dones que van aparèixer en l'últim congrés només parlaven de families, avis i guarderies.

La micro: Markus Söder i Horst Seehofer

Horst Seehofer, el Ministre de l'Interior, s'ha fotut un tret al peu ja que ha centrat la campanya amb el tema estrella de l'AfD, la immigració i els refugiats. Un cervell, vaja. Molts cops s'ha posat a competir amb l'Alternative für Deutschland amb declaracions explosives contra els refugiats i contra la política seguida pel govern Merkel, però clar, ell és el Ministre de l'Interior.

També hi ha molts catòlics que estan per ajudar als refugiats i la C de Cristians també hi és per alguna cosa. La CSU lluita en dos fronts, tant de dretes com d'esquerres, on hi ha un degoteig cap a Die Grüne i per la dreta a l'Alternative für Deutschland. Troben a falta un enemic com el SPD que amb prou feiens havia arribat a superar el 30% dels vots però que servia per mobilitzar els propis votants. Amb l'Alternative für Deutschland només serveix la guerra de guerrilles. 

Markus Söder, el candidat a Minister Präsident és un personatge histriònic que vol captar l'atenció del públic per trepar. Fa 6 mesos es queixava  dels diners invertits en refugiats no anaven a les guarderies ni a les universitat, ara mateix treu les pregràries que havia fet el Bundespräsident Gauck per acollir aquells que no tenen res.  I sense posar-se vermell. Es una espècie de Trump de Bayern. Ens els últims quatre mesos ha caigut 14 punts a les enquestes que se situen la CSU en el 33%.

El personatge ha dit literalment en aquesta campanya "que no vol atacar directament a les persones sinó discutir amb arguments". S'ha patejat tot Bayern amb regals sota els braços: guarderies, residències, polítiques de suport a la família....La gent per això no se'l creu, el veuen com un home aspre, malgrat buscar constantment l'afecte del poble. No té històries personals, com Seehoffer que es va enduur l'amant a Berlin,  tampoc és un ideòleg però com a bon burócrata eficient va aconseguir  executar certes polítiques amb èxit: va salvar la caixa d'estalvis bavaresa durant la crisis del 2008, la Bayerische Landesbanken,  i fer una bona gestió de les inundacions de 2013. No hauria d'haver passat d'aquí, la única avantatge que té, és que el boc expiatori de la derrota será Seehofer.

COM VEIEU, LA DEGRADACIÓ DEL PERSONAL POLÍTIC NO NOMÉS ÉS PATRIMONI DELS PAïSOS DEL SUD D'EUROPA.

                         

NOTA1:Merkel no ha aparegut per la campanya, el que si ha aparegut és Sebastian Kurz, el Bundeskanzler d'Austria, el mateix que va tancar al ruta dels balcans contra el criteri de Merkel: "Si Bayern fos independent -parada per aplaudiments-  Austria seria el segon partner més important".

Estalvi amb avaricia: les empreses alemanyes

Encara que els tipus d'interès estiguin a zero, la sparkassen no doni un duro pels estalvis i s'afuselli a comissions els dipòsits, els alemanys segueixen sent els campions de l'estalvi amb un orgull poc dissimulat. Fins i tot, el ministre socialdemòcrata seguira el camí marcat per Schäuble i que arriba a dogma econòmic: el schwarze null, els comptes públics equilibrats. Si l'Estat i les llars són aficionats a l'estalvi, ara cal afegir el tercer actor en discòrdia: les empreses alemanyes.

Les causes econòmiques per tanta avarícia

Des de l'any 2000 la diferència entre la cash flow generat i la inversió dona un superàvit de 74.000 Milions d'Euros, és a dir, el que s'explica a primer de carrera d'econòmiques que l'estalvi de les llars, a través del sistema bancari, arriba a les empreses per que puguin invertir, aquí no funciona. Les empreses alemanyes no estan endeutades ni demanen crèdits als bancs, si no que acumulen caixa. Si ho comparem amb el Regne d'Espanya, hom ho pot trobar fins i tot lloable però l'estalvi extrem de les empreses alemanyes compromet la seva competitivat internacional. 

En alguns casos, les empreses familiars s'han endeutat alhora de fer adquisicions en l'època de vaques grasses, com els 12.000 milions d'euros que va pagar Schaeffler - empresa familiar amb 86.000 treballadors auxiliar de la indústria automobilística i aeroespacial  -  per comprar la marca de rodes, Continental al 2008 després que una guerra de opa's disparés l'endeutament . La crisis de 2008, els va agafar a peu canviat i quasi es carrega a les dues empreses, Schaeffler i Continental. Us puc assegurar que Schaeffler, no es palanquejarà en els pròxims 10 anys. 

Però els traumes econòmics d'aquest tipus no han marcat la història econòmica de la majoria d'empreses alemanyes. La causa d'aquest estalvi és que són empreses que fa temps que generen beneficis i les noves inversions les han realitzat via caixa i no a través d'endeutament bancari. D'altra banda, la Inversions s'han focalitzat en el procés de digitalització i això és més barato que obrir una nova fàbrica, contamina menys i només requereix ordinadors i una taula. Cal afegir que els béns d'inversió cada cop són més barats i amb preus cada cop més baixos. Finalment, les inversions que fan les empreses alemanyes al exterior no computen com a Inversió a alemanya en termes estadístics però el tros d'Inversió Directa respecte el PIB roman relativament constant, ergo, la Inversió Exterior no és l'esquerda per on s'en van la caixa de les empreses.

Per que canviar si ja ens va bé?

Els directius de les empreses cotitzades no estan per fer inversions en projectes arriscats i amb final incert ja que el seu bonus depèn dels resultats tangibles i a curt termini per suportar el preu de l'acció. VW, Siemens i companyia han fet molts diners amb un euro dèbil i una forta demanda xinesa i americana. Tenen pocs incentius i poca pressió a fer canvis substancials en el model de negoci: per que fer un cotxe electric si els xinos ens compren Mercedes a milers. No es que siguin idiotes, si no que no inverteixen el que haurien d'invertir i això pot esdevenir fatal pel futur. 

El consell de savis econòmics no para de dir que cal millorar el clima inversió dintre d'Alemanya, augmentaria la producció potencial i reduïria els superàvit de la Balança de Pagaments. I mira que hi ha sectors per invertir: Energia, Mobilitat, Digitalització....i de pas Trump es posaria content, ja que els superàvit comercial amb els Estats Units ha passat de 15.000M€ al 2000 a 50.000M€ al 2017.

Quan l'Estat, les Llars i les Empreses estalvien al mateix temps per definició han d'exportar béns, serveis i capital. En altres paraules, els alemanys deixen diners als americans, britànics o catalans per que comprin els seus béns i serveis. El superàvit de la Balança de Pagaments no només té a veure amb les exportacions "Made in Germany" sinó  que es requereix també què hi hagi països que s'endeutin fortament per mantenir l'equilibri global. Si pugen els tipus d'interès o bé, hi han schocks a tercers països, la demanada dels productes alemanys s'esfuma.

Un altra país que pateix aquest tipus de problema és el Japó. L'economista coreà Richard Koo va acunyar el terme de Recessió de Balanç, malgrat baixar els tipus d'interès, ningú invertia per que tothom estava retornant els deutes. Per contra, l'endeutament de les empreses a països com Portugal, el Regne d'Espanya o Irlanda,  van augmentar un 40% en 10 anys. La reestructuració va frenar la inversió, aprofundint en la recessió. 

Malgrat la política de tipus baixos del BCE, les empreses europees no s'han posat a invertir en massa: simplement aparquen els diners al banc, compren accions o bé enforteixen capital. Les fusions i adquicions també han augmentat significativament però això és creixement no orgànic, sinó comprar creixement. I la clau de volta, les tres principals empreses alemanyes cotitzades han repartit 36.000M€ en dividents o bé compren les seves pròpies accions per pujar la cotització. Aquesta última acció ha arribat a nivell pre crisis de 2008. 

LES ÚLTIMES DADES DE COJUNTURA INDIQUEN QUE LES EMPRESES ALEMANYES ESTAN INVERTIN DE FORMA MÉS INTENSA QUE EN EL PASSAT, ESPEREM QUE EL CLIMA ECONÒMIC ACOMPANYI.

NOTA1:Japó al contrari que el Regne d'Espanya no va fer una reforma laboral.

NOTA2: Les empreses americanes han estat a la punta de llança de la compra de les pròpies accions a nivells mai vistos. 

NOTA3: Les empreses del Regne d'Espanya estan estalviant al nivell alemany ( un 4% PIB)  a 2016 , mentre que al 2008 s'endeutaven en un 8% de PIB. Això si que és un trauma econòmic. La mitja de l'eurozona és el 2% del PIB d'estalvi.

Elon Musk i Tesla

Recordo una petita conferència sobre finançament per start ups que vaig fer. Darrera meu va parlar un alemany que pressuntament havia fet diners venent la seva empresa digital i volia alliçonar als pobres emprenedors amb la seva experiència. L'únic que recordo del discurs és el comentari que va fer sobre Elon Musk, afirmava que dormia només 4-6 hores al dia i que la resta només treballava. Si els seus competidors dormien 8 hores, ell guanyava en 2-4hores de treball al dia i multiplicava el nombre d'hores pels 365 dies de l'any. Vaig pensar, "òstia, quin gilipolles". No sé si dorm molt o poc, l'Elon Musk, però el que és segur és que ell sol no farà les 450.000 unitats del Tesla Model 3.


Musk,  visionari o l'estafador

Elon Musk està fotut en trenta fregats, això en llenguatge start up s'anomena serial enterpreneur: l'Elon ven plaques solar, fabrica estacions i cohets espacials per viatjar a Mart, vol revolucionar el transport urbà enviant gent en capsules sota terra a 1.125 km/h i entre d'altres coses vol liquidar el sector automobilístic tradicional amb un cotxe elèctric fabricat per la seva companyia Tesla. La indústria automobilística alemanya se'l miren entre la por i la conya, però predomina la conya.

L'objectiu de Musk, és generar l'expectativa de que pot tirar endavant allò que diu. Els mires als ulls i t'ho creus. És la única manera d'aconseguir que algú li doni quantitats ingents de capital per cremar i aconseguir desenvolupar allò que realment promet. Per generar l'expectativa - i mantenir l'acció cap a dalt - ha de generar contínuament cops d'efecte: més afeccionat al Twitter que Trump, presentacions més pròpies d'un concert de rock and roll que d'una empresa i el que és pitjor, l'ús de petites exageracions per generar un estat favorable - en aquest país diríem mentir -. En la presentació del camió Tesla, l'enginyer en cap va parlar amb prou feines 80 segons, la resta show business. Actualment, Musk té una participació del 19% de Tesla i aquesta està valorada  a 70.000M$. Calculeu l'incentiu que té Musk a mantenir l'acció cap a dalt.

A l'estiu de 2017 va superar en capitalització bursàtil BMW i General Motors, una aposta arriscada ja que ha venut 80.000 unitats i amb pèrdues de 6Milions€ mentre que BMW 2 milions de cotxes i amb uns beneficis de de 10.000Milions€. Goldman Sachs o UBS desaconsellaven la compra d'accions, és difícil que puguin mantenir una avantatge competitiva a llarg termini:  els alemanys tenen molta experiència en fer cotxes, l' interior del tesla sembla dels anys noranta, el motor elèctric dels alemanys serà millor que el del Tesla, la nova tecnologia de les bateries permet guanyar eficiència en la construcció del cotxe i més important, BMW, Daimler o VW poden vende cotxes elèctrics amb pèrdues per que poden compensar amb les vendes dels altres cotxes.

 

La teoria de la panerola

Quan veus una panerola, saps que hi ha moltes més amagades i que has desinfectar tota la vivenda. Això passa a nivell empresarial, quan apareix una dificultat greu als titulars, no saps els altres problemes que poden estar amagats i que els directius intenten tapar.

 

Al 2018 l'objectiu era passar de ser un productor de cotxes de luxe a la producció en massa: Musk ha promès produir 5.000 unitats per setmana del Model 3 però els intents encara no han reeixit: 260 cotxes en tres mesos ( desembre 2017)  i ha retardat la producció en massa fins aquest estiu de 2018.

 

Molts cops, quan hi ha desorientació en una empresa, comencen les adquisicions: Musk compra una fàbrica a Rhein-Pflaz especialitzada en automatització per construir la seva cadena de muntatge totalment automàtica. Aquesta empresa treballava com a proveïdora de BMW, Daimlier o Bosch. Ara només haurà de treballar per Tesla. Musk doncs, ha traslladat dotzenes d'enginyers alemanys al desert de Nevada a la fàbrica de bateries - la imatge deu ser colpidora -. Cap treballador no pot xerrar a risc que el fotin fora no sigui que el preu de l'acció es desplomi, però el que transcendeix de Tesla és la paraula caos.

 

El principal problema és la fabricació de la bateria elèctrica on la automatització simplement no rutlla amb tots els perills per la seguretat que comporta. Musk està sota pressió per que no pot resoldre el coll d'ampolla de la bateria i els accionistes cada cop s'impacienten més i la pressió pels treballadors és molt alta i aquells que no aguanten se'ls posa el segell de Low Performance i al cap de poc temps els foten fora . Molts enginyers alemanys han fotut el camp pel seu propi peu però Musk es defensa cremant més capital: ha contractat 400 treballadors més per la secció de bateries.

 

El Twitter

El twitt va marcar l'escàndol, Musk va anunciar els seus plans per treure de la borsa Tesla amb un preu l'acció de 420$ mentre que la cotització estava a 350$, una prima d'un 20%,  però la quantitat de pasta necessària per recomprar les accions només podia repenjar-se en els Saudis i els seus fons estatals PIF, que fa un mes van posar un suma indecent de diners per un 5%. El fons japonès de Softbank Vision Found que acompanya molts cops als saudís no està per la feina. El twitt de Musk es deu a que ell mateix vol especular amb el valor de la companyia i aguantar la cotització cap a dalt.

La treu per dos presumptes motius, no es pot especular amb el valor i tampoc cal fer informes públics sobre l'evolució de la companyia. És a dir menys transparència. La valoració de la companyia és de 70.000 Milions$ dels quals la participació dels inversors de de 56.000Milions$ i d'aquest, el float 30.000Milions$, una pasta gansa. De moment aquest semestre s'ha fos 1.700Milions de $ sense que encara surtin resultats en la secció de bateries i els resultats del segon trimestre fan por.

No em direu que la imatge dels enginyers alemanys anant al desert de Nevada està a l'alçada de la colla d'indigents - pagats per John Law - amb una pala a les mans desfilant per París fent veure que anaven a les mines de plata de Luisiana a principis del XVIII.

 

NOTA0: Schäuble ha prohibit les piulades per Twitter en les plenàries del Bundestag.

NOTA1: Musk va fusionar el 2016 Solar City que venia plaques solars amb Tesla, dues companyies que no tenien beneficis i l'únic que feia era cremar diners i el pitjor, en prou feines hi havia sinèrgies .  Musk havia de protegir les seves accions a Tesla.

NOTA3: Al Suddetusche Zeitung he ensopegat amb un article d'un professor d'anomenada sobre tecnologia boníssim. Li van pagar la meitat del seu salari anual per fer una conferència davant de 5 gestors de fons sobre no ja la tecnologia del futur sinó com la tecnologia podia salvar-los del pròxims desastres: emigració massiva, crisis ecològica, hiperinflació, pandèmies...L'objectiu de l'article era posar en dubte l'avenç tecnologia com a font de progrés.

NOTA 4: Musk té també el SPACE X un banc de proves per produir cohets i estacions espacials. Col·labora amb la NASA i viu dels encàrrecs del pressupost militar. Les cagades són constants i els satel·lits se'ls cauen a l'aigua. Això si, computa com secret militar.

NOTA 5: No cal dir que els treballadors alemanys de l'empresa d'automatització van demanar un comité d'empresa i que Musk va sentenciar: els sindicats no comparteixen la nostra missió. A l'entrada de la fàbrica, apareixen cartells demanant la dissolució de l'actual comitè. Hi ha amenaça de vaga que es va salvar amb un internin magement que no va donar un conveni laboral però si una pujada de salaris. Victoria per Musk.

NOTA6: Tesla ha incrementat un 26% les vendes durant el 2018 fins al 3.400M€ però al mateix temps ha perdut 700M$, malgrat que és incapaç de fabricar els 5.000  Model 3 per setmana a un preu de 35.000$. Segons sembla vol aconseguir un compte de resultats positiu en el tercer o quart trimestre, malgrat tot haurà de cremar més capital. El paio té 400.000 reserves ja fetes on molts clients han avançat diners.
 

Olaf Scholz, el Finanzminister

Tinc un post pendent sobre com van liquidar Martin Schulz però de moment faig un estudi d'Olaf Scholz, actual Finanzminister i antic alcalde del SPD d'Hamburg, probablement la ciutat amb renda per càpita més alta d'Alemanya -  per sobre dels 50.000 euros/cap - i un dels preferits de Helmut Schimdt. Va aconseguir forjar un pacte amb Andrea Nahles i malgrat ser el vicepresident menys votat al Congrés del SPD, es creu prou fort per aspirar a Bundeskanzler. Del que he llegit sobre ell no destaca cap idea  ni referència econòmica més enllà d'obvietats.

Com s'arriba a Finanzminister.

La negociació per forja la Gran Coalició va ser especialment dura per la CDU: va cedir el  Finanzministerium al SPD i el Ministeri del Interior als bavaresos de la CSU. Merkel ha pagat un alt preu per ser Bundeskanzler. La cosa va començar amb Martin Schulz exigint 6 ministeris, entre ells, quatre dels més importants Finances, Exteriors i Treball i Benestar Social. Horst Seehofer, de la CSU diu  que això és inacceptable ja que aspira al Finanzministerium seguint l'estel·la del  bavarès Theo Waigel. El repartiment clàssic és Treball i Polítiques Socials pel SPD i Interior per la CSU/CDU però aquesta vegada Schulz vol Finances i li espeta que no es dedicaran a portar el cafè en aquest nou govern. Merkel s'ho mira però no intervé en el ping pong. Passades les hores, Merkel i Seehofer proposen fer un cremallera per escollir els ministeris. Seehofer, llença l'esquer: el SPD pot escollir dos ministeris en el primer torn.  Schulz aguanta la pressió i diu que vol un acord global. 

Horst Seehofer no pot tornar a Bayern sense un gran ministeri per la CSU.  Merkel busca sol·lucions parcials en va, i finalment, reconeix que els seus negociadors són més importants que ella mateixa i cedeix el Ministeri del Interior per la CSU i el de Finances per  Schulz. Schulz accepta la CSU a Interior. Les bases de la CDU no estan contentes però aguanten.

Jugada tàctica de Andrea Nahles, la nova Secretaria General del SPD,  col·loca a Olaf Scholz al Finanzministerium i Vizekanzler  del Govern Alemany i deixa a Schulz la cartera d'Exteriors. Nahles controla el partit ja que és Secretaria General i  el govern a través d'un pacte amb Scholz deixant fora de joc a Schulz i liquidant la carrera del fins ara Secretari General del SPD, Sigmar Gabriel. Quatre caramboles d'una jugada, i Schulz no serà Ministre d'Exteriors.


Operació Kanzleramt

Quan s'estudia l'oligopoli a les classes de Microeconomia, no s'explica ben bé com s'arriba al pacte. No hi ha reunions per pactar preus o quantitats explícitament, ni papers pel mig, simplement es miren als ulls i tothom sap en quina situació es troba l'altra, per que ambdues - o més - empreses estan en el mateix punt. Això se sembla, al pacte entre Scholz i Andrea Nahles,  un pacte de circumstància per fotre fora els que fins ara manegaven el SPD ( Gabriel, Schulz...) i posicionar-se com a candidats per les pròximes eleccions "post Merkel". Ja veurem el duren aquestes amistats oligopolístiques, pel que sembla Nahles i Scholz han pactat que Scholz sigui el proper candidat a Bundeskanzler, mentre Nahles li sega l'herba sota els seus peus.

De moment Nahles li ha col·locat un parell de submarins, a la Vicecancilleria un antic cap de les Juventuts del SPD, Benjamin Mikfeld i al Finanzministerium, Jörg Kukies, un Investment banker predecessor de Nahles a les Juventuts del SPD de Rheinland Pfalz. Nahles controla també algunes secretaries d'Estat a Exteriors i al Ministeri de Treball. Me la jugo: d'aquí tres anys i mig, Nahles serà la candidata a Bundeskanzler.

Scholz vol arribar a Kanzler, però no és un paio popular dintre del SPD, necessita Nahles i alhora creu que podrà aguantar la seva envestida. Són equilibris fràgils, però el Finanzministerium és la plataforma ideal per llençar la seva candidatura: des del Ministeri de Finances es té un control clau del govern ja que es vigila la despesa dels altres ministeris i a més, es té una projecció exterior important: només cal recordar Schäuble durant el seu paper a la crisis Grega.

El Schwarze Null.

Una de les coses que més m'impressiona del SPD és que tenen clar que si es vol Estat del Benestar, aquest ha de ser sostenible i per tant, han de ser ells, els que vigilin més la caixa que no pas els de la CDU. Ho remarquen sempre què poden.

Schäuble, que fardava d'haver llegit Keynes, s'agafava a la seva política fiscal anticíclica per justificar el equilibri pressupostari, el Schwarze Null: durant 2008 i 2009 els deute públic alemany va incrementar-se un 25% del PIB - un PIB caient en picat -. Al 2018, el deute torna a nivells de pre crisis i l'objectiu és restar per sota del 60% del PIB d'acord amb el Pacte d'Estabilitat.

Les primeres declaracions de Scholz van ser de continuitat amb la política pressupost equilibrat/ superàvit. El contracte que van signar el SPD i la CDU hi ha un marge de 46.000 M€  per fer polítiques públiques des del Bund, més el upside recaptatori per l'evolució positiva de l'economia. Aquest és el marge que té Scholz i del qual li han caigut crítiques internes com la del alcalde de Berlin o bé les juventuts del SPD per seguir amb la política del Schwarze Null i no la del Rote Null.

El nou pressupost de 2019 ja ha estat presentat amb un increment de la despesa de 13.000M€ fins als 356.800M€ - sense incrementar la deute pública-. Hi ha un increment notable de la despesa militar fins els 42.900M€ arribant al 1,31% del PIB en Defensa, paral·lel a l'increment en Ajuda al Desenvolupament. Hi ha també la introducció de mesures socials Baukindergeld i d'infraestructures com conectar a la banda ampla 5.000 escoles. Els treballadors hauran d'aportar a la Seguretat Social a partir de rendes de 1.300€/mes i no de 850€/mes com fins ara.

Respecte Europa, tant el Brexit com Brusel·les  - França -, li exigiran més diners addicionals sempre amb el vist i plau de CDU. Ell ja ha dit que "Ein Deutsche Finanzminister ist ein deutscher Finanzminister" Un Ministre de Finances Alemany és un Ministre de  Finances Alemany. Aquest més d'Agost Atenes ha de tornar a renegociar 320.000 M€ dels crèdits que li van ser otorgats pels Estats de la UE. En definitiva, Europeisme amb dosis homeopàtiques.

NOTA0: No et fiïs mai de la gent que surt de les joventuts d'un partit polític tipus Andrea Nahles, el motllo pel que estan fets és sempre el mateix. Aquesta ha aconseguit col·locar el seu predecessor a les joventuts del SPD, Jörg Kukies, ex-cap de Goldman Sachs a Alemanya i Austria, com a Secretari d'Estat  al Finanzministerium encarregat de la política Financera i Europa.

NOTA1: Per Scholz, la socialdemocràcia representa l'esquerra de la dreta o bé la dreta de l'esquerra. Tot per pescar vots al centre. En la seva gestió al capdavant de l'ajuntament d'Hamburg ha donat suport al salari mínim, mindestlohn i ha fet vivenda pública abans que es posés de moda ( Tenia un bon pressupost). Com que no és un working class hero, no és gaire popular entre les bases del SPD - això no vol dir que no pugui guanyar eleccions -. El paio des de fa un any que prepara l'aterreatge a la política nacional, ha escrit un llibre i surt de terturlià a la tele. 

NOTA2: El Baukindergeld, són 1.200€/any per nen per les famílies que vulguin adquirir un inmoble. Originàriament és una mesura per atraure parelles joves a zones deprimides d'Alemanya. Però ara ho han fet extensiu. És una cagada econòmica de llarg, de la que Schäuble estava en contra però la CDU va insistir en aplicar per ajudar als "nostres". Política de família i de vivenda d'un sol tret i 9.800M€ anuals de despesa.

MÉS NOTES PRESSUPOSTÀRIES : 
- Al 2021 S'acaba la Soli - el pacte de solidaritat entre l'Est i l'Oest i el Bund podrà disposar de 10.000M€ addicionals.

- Els socialdemòcrates crítiquen la ministra de Defensa per que no pot demanar més pressupost i al 2017 tornar 1.000M€ d'euros.

Friendly Fire....Enèssima portada de Trump al Spiegel.

Els últims Spiegels d'aquest mes s'ha focalitzat en la crisis CDU/CSU -que observo com una turbolència que no afecta a fundamentals - i Donald Trump que crec que és el President americà que ha ocupat més portades en tota la història del Spiegel. El històriador britànic Timothy Garton Ash diu que la dèria Trump amb els alemanys respòn a raons psicològiques: des de les seves arrels ben alemanyes com l'aversió a les dones poderoses  o bé, li recorda a Obama. Anem arreglats.

La cimera de la OTAN

Sempre m'ha impressionat com enemics polítics a mort es donen la mà com si res. Després de llençar tot d'impropervis contra Alemanys i descriure'ls com presoners del russos, Trump allarga la mà a Merkel somrient i li dona records d'Ivanka. Això va ser l'acte més amable de la cimera de la OTAN.

A priori els temes de la Cimera eren rutinaris: Ukrania, Georgia....No hi havia gaire marge pel conflicte, però Trump arriba tard i comença a fotre's amb els alemanys, que si masses BMW pels carrers americans, que si el gas rus, que si la negativa a augmentar la despesa militar. Això no és Twitter, és una cimera de la OTAN. 

Després comença a amenaçar als països membres invitant-los  a arribar al 2% del PIB en despesa militar, en contra de tots els acords presos a la cimera de Gales al 2014. Si els països membres de la OTAN no ho fan, els USA aniran per lliure. A partir d'aquí el Secretari General, Jens Stoltenberg,  fa marxar els representats de Georgia i Ukrania per que no són membres de l'OTAN. Tothom a la cimera està nerviós, pressió als alemanys està bé però els assessors de Trump no volen extendre la pressió a tots els paísos membres de la OTAN.

Tots els assessors deixen la sala i només queden els primeres espases. Trump conserva el Secretari d'Estat, l'assessor John Bolton i la portamveu de la Casa Blanca. De la part Alemanya, Merkel i la ministra de Defensa. Trump i Merkel seuen cara a cara en la taula oval ja que està ordenada alfabèticament. Trump acaba, no puc explicar a casa meva que haguem de protegir Alemanya mentre aquesta fa negocis amb Rússia al mateix temps.

La següent al torn de paraules és la Presidenta de Lituania, cinturó negre de Karate, afirma que s'ha d'arribar a algun acord per incrementar el pressupost militar. Després Macron assenyala que els principals beneficiaris de la despesa militar europea són els Estats Units, però evita senyalar l'acord de Gales del 2014. I arriba el torn de Merkel, afirma que els alemanys estan incrementant la despesa  en defensa i comença la llista de la compra per adormir al personal: el nou comando logístic de Ulm, la presència Alemanya a Afghanistan, el segon país en nombre cascos blaus de la ONU....i l'increment de la despesa militar al 1,5% del PIB pel 2024. Merkel diu que no pujarà la despesa militar al 2019 al  2% del PIB.

Els anglesos parlen, els holandesos també però Trump torna a carregar contra Alemanya, li diu "Angela" i li espeta que no és possible que gastin 1,2% del PIB i facin negocis amb Rússia al mateix temps. Merkel respon que només 40% del gas que arriba alemanya és rus. Després comencen a xerrar els petits països, ningú vol posar més diners en defensa.  El Secretari General de la OTAN intenta salvar la cimera intentant arribar a un acord de mínims per incrementar la despesa militar. Trump surt davant dels mitjans afirmant que Alemanya augmentarà la despesa militar mentre que l'equip de Merkel diuen fake news.

L'entrevista del Playboy de 1990

En una entrevista al Playboy del 1990 ja deia que els Alemanys estan donant gat per llebre als americans, inclús volia fotre un aranzel als Mercedes Benz que arribaven als USA.  I tot això que els avis de Trump venien d'un petit poble del sud d'Alemanya, anomenat Kallstadt . El pare va començar a esbombar la llegenda que venien de Suècia. Amagava l'origen alemany en una NovaYork dels anys cinquanta a vessar de jueus.

Un cop arribat a la Casa Blanca, tothom esperava que Trump es calmaria, pero Merkel no formava part d'aquesta opinió. De fet, va rebre la seva presidencia recordant els valors democràtics compartits entre Alemanya i els USA sabent - havia parlat llargament amb Obama - que Trump seguiria el seu programa punt per punt. No va fer el ridícul com Macron, més mesell.

Trump per la seva banda, ha designat un nou ambaixador sense cap problema per fotre's en temes interns alemanys, donant suport a candidats que vulguin restringir la inmigració, baixar impostos i reduir la burocràcia. L'ambaixador té molt bona relació amb el rival intern de Merkel dintre de la CDU, Jens Spahn. No cansat amb això, el paio reuneix en un mateix dia els propietaris de BMW, el CEO de BMW,  Daimler, Volkswagen i la marca de pneumàtics Continental a l'ambaixada americana a Berlin per veure com arreglen les disputes comercials, fent-li el bypass al seu interlocutor a la UE. En definitiva, un ambaixador que veu Alemanya com una colònia.

La guerra comercial

Harald Krüger, el CEO de BMW va acompanyar Merkel a la Casa Blanca en la seva primera visita al 2017 per mostrar a Trump com BMW estava compromesa amb els USA a través de la seva factoria de South Carolina, la més gran del grup i la que exporta més. Trump va quedar molt impressionat però no va tenir cap efecte.
Des de juny, està en vigor l'aranzel d'un 25% sobre l'acer i un 10% sobre l'alumini i ha anunciat un impost del 25% pels cotxes importats. Tot això a l'espera de que Trump es carregui el NAFTA amb Mèxic i Canadà, països on els fabricants alemanys tenen grans factories. Trump només observa el dèficit comercial però obvia la de capitals i serveis. El plan C de BMW acordat amb el xinos a la última cimera amb Merkel, és traslladar la producció allà.


L'altra punt de l'agenda de Trump, és el gas i la pipeline de gas entre Russia i Alemanya pel Bàltic amb el que els USA perden competitivitat com exportadors de gas liquat en vaixells. Com l'America First s'imposa, Trump ha sancionat als inversors del Nord Stream 2 i vol evitar a tota costa la realització del projecte. El gas rus cobreix un 38% del consum a Alemanya i un 9% del consum total energètic. El pipeline per això divideix Europa, especialment els països veuen els russos com una amenaça ( Ukrania, països bàltics...).

La posició alemanya és no arronsar-se davant Trump però tampoc posar més llenya al foc. Es tracta de passar la onada sense ofegar-se.

NOTA 0: La relació dels presidents alemanys amb els americans mai ha sigut fluïda. Adenauer considerava Kennedy una barreja entre boy scout i cadet de marina. Nixon i Kissinger volien la mort explícita de Willy Brandt, especialment després de què l'anomenessin Premi Nobel de la Pau. Un col·laborador de Jimmy Carter fins i tot va contractar un psicòleg per entendre Schmidt, segons Carter era un paranoic - ho diu un tio que tenia una espècie de vident per prendre decisions -.

NOTA1: El poble alemany de Trump està a Pfalz, es diu Kallstadt i té 1.200 habitants i gairé bé ningú recorda els avis de Trump que van emigrar a finals del segle XIX. Els únics agraïts van ser els descendents del Ketchup Heinz que van pagar els 50.000 euros per reformar l'església - catòlica -. Trump no tindrà plaça al poble. 

NOTA2: En Teoria de jocs és important calibrar l'amença potencial del oponent en un determinat camp, però en altres camps és molt més difícil, especialment amb els serveis. Hi haurà noves barreres de la UE a les empreses d'internet americanes.

NOTA 3: La reunió de Trump amb Putin feia por, el caos contra el càlcul. Putin un ex oficial del KGB que porta 18 anys al poder amb tota mena de manipulacions i que no es deixa intimidar per la violència. Sap el que vol. Sembla que els dos vulguin acabar amb la UE donant tot tipus de facilitats als populismes tant de dretes com d'esquerres.

Esperant el Minsky Moment

Si hom llegeix els informes de cojuntura del Fons Monetari Internacional, la OCDE o la Comissió Europea es veu un creixement robuts, amb unes taxes d'inflació baixes i uns salaris que pugen una micona. Aquest esquema és global, serveix a grosso modo pels USA i Europa suportades per una política monetària expansiva. I quan tot sembla que vagi bé....Patapam, arriba el Minsky moment, en honor al premi Novel, el moment quan els preus de les accions, immobles i materies primes s'enfonsen.

Els fundamentals no s'aguanten

Entre el primer trimestre de 2009, quan la depressió tocava fons i el primer trimestre de 2018, el DAX s'ha incrementat un  217% mentre que el increment nominal del PIB ha estat del 37,4%. Això no és una exclusiva alemanya, el Standard and Poors 500 ha crescut un 238% mentre que el PIB nominal un 38,7%. Aquestes discrepàncies no són sostenibles. Paul Samuelson sostenia que "the stock market has called nine of the last five recessions". Els preus relatius del treball i capital han perdut qualsevol sentit i han de ser corretgits. 

El mercat de bons, fa por, el rendiment -yield- del Bo a 10 anys alemany és del 0,33% i per tant, a menor rendiment major preu, és a dir, estan caríssims i més tenint en compte que la inflació esperada és del 2%. Una normalització dels tipus, amb rendiment del Bo a 10 anys al 3,5% representaria una  pèrdua del 30% pels tenedors de Bons - bancs, asseguradores... - . Això a Europa.

La pujada de tipus al USA

Una pujada de tipus als USA deixaria la economia brasilera, turca o bé argentina als peus dels cavalls. El Brexit o bé la guerra comercial jugen un paper poc rellevant però el que és important és que la plena ocupació que de facto es troba els USA, impulsi els salaris a l'alça i amb ells la inflació per sobre del 2%. La reacció seria una pujada de la corba del Fed Fund Rate.

Si pugen els tipus i de retruc, s'aprecia el dòlar - especialment si Europa i Japó no segueixen una política monetària restrictiva -  les economies emergents patirien un doble impacte per finançar tant el seu Deute Públic com el Dèficit en la Balança de Pagaments. Per exemple, si el dèficit de la Balança de Pagaments argentina supera el 5% del seu PIB, és força difícil pels argentins  trobar finançament extern i si no que li preguntin al FMI. ( Per cert, tant el Regne d'Espanya com Italia com l'Euroland tindran superàvit en la BP al 2018 ).  Els països emergents que no podrien fer front a una pujada de tipus americana combinat amb una apreciació del dòlar seria Túrquia, Brasil, India, Pakistan, Indonesia, Mexic i Sud Àfrica.  

I Quan un país no paga, hi ha un altre que pringa....I aquest són els xinos que han estat posant duros a l'exterior per finançar el seu superàvit comercial. L'impacte a Europa seria un refredament de la cojuntura degut a la parada de les exportacions. 

El Minsky Moment

Un crash es pot produir en els millors temps, simplement per que les expectatives de beneficis declinin en algun punt. Les limitacions de la capacitat productiva es fan visibles després d'una llarga expansió, el retorn marginal de les noves inversions declina  mentre que els baixos tipus actuen de manera pro ciclica facilitant l'endeutament. La inflació ja no és un risc però si el palanquejament.

El Minsky moment arriba quan, després d'un periode llarg d'expansió amb preus dels actius creixents  i incremement del deute,  les inversions no generen suficent cash flow per pagar el deute. Els prestadors demanen recuperar el deute i comença un espiral de venda d'actius que fa caure el seu preu  a nivells molt baixos. I a partir d'aquí, els bancs amb el balanç enmerdat amb actius mal valorats, les empreses congelant la inversió i reduint plantilles afectant el PIB. La correcció en els mercats financers es trasllada a l'economia real.... el problema és que els nivells d'endeutament no s'han corretgit gaire des de 2007 i per tant, els risc que una correcció del mercat financer afecti l'economia real és força alt.

PECADORS, EL MÓN S'ACABA!!!!!!!! 

NOTA1: A l'Argentina estan cagats, en la última intervenció del Fons Monetari Internacional, l'atur va arribar al 22,5%. Hi ha que fer una crida mundial per que la ocupació argentina aguanti a nivells acceptables per evitar una nova diaspora ;).

NOTA2. Rússia no està dintre dels països emergents amb potencials problemes ja que la seva divisa es va depreciar substancialment fa uns anys, de 34 a 79 rubles -dòlars entre 2014-2015.

NOTA3. Pujades de tipus d'interès accelerades per part del BCE com de la Fed no són esperables ja que intenten ser previsibles, Forward Guidance.

NOTA4: La font
https://blog.zeit.de/herdentrieb/files/2018/06/Wermuths_Investment_Outlook_June_2018.pdf

Els espaguetis s'emboliquen...

Quan estava Madrid al 2005, vaig fer un treball d'exportació de bolsos d'una petita empresa barcelonesa. Havia de triar mercat per exportar: Itàlia, França o Alemanya. Vaig està mirant l'economia italiana, amb prou feines creixia, els xinos havien colpejat durament el sector de la moda italiana (bolsos, cinturons, sabates, vestits...) i eren els temps en que ZP sostenia que Espanya superaria Itàlia en termes de PIB per càpita en poc temps. Itàlia no va viure el boom previ a la crisis de 2008, porta 20 anys amb taxes de creixement molt minses. Finalment, em vaig decidir per França, els alemanys no tenen gust estètic.

La selecció natural inversa: només els més trepes i corruptes pugen.

Salvini, el cap de la Lega Norte, porta anys anunciant que Itàlia ha de sortir del euro. Malgrat ser el soci minoritari ha aconseguit sortir com a vencedor del pacte amb el Moviment 5 Estrelles,  on ha aconseguit paritat de seients al Consell de Ministres a canvi de no forçar noves eleccions. Les enquestes de finals de maig donen a la Lega Norte el 30% dels vots, situant-se com a referent únic de la dreta italiana i escombrant Forza Italia. Per acabar-ho d'adobar, Salvini ha forçat un Ministre d'Economia anti euro per que el Cap de l'Estat el rebutgés i tensionar els límits del sistema. Salvini agafa interior per posar a ratlla als immigrants.

La borsa milanesa ha caigut, el spread entre el deute a deu anys italià i el alemany s'ha mulitplicat per tres. Malgrat tot hi ha certa calma: el govern italià s'ha constituït amb un grup de tres tecnòcrates que no depenen dels partits guanyadors: Conte, Primer Ministre, Enzo Moavero, Exteriors i antic col·laborador de Mario Monti i com a Finanzminister Giovanni Tria, de 69 anys, un professor universitari que no vol sortir del euro però que sosté que els superàvit comercial alemany és incompatible amb l'Eurozona ( i té raó) i que el BCE ha de finançar els Estats ( aquí no), qüestió que està prohibida en els Tractats de la UE. Els inversors internacionals prefereixen govern, encara que sigui populista, a noves eleccions.

El baix creixement no paga deutes.

La muntanya de deute que pesa sobre les esquenes dels italianses formar als anys 80 i pesa com una llosa. Teo Waigel ha recordat el compromís dels italians a reduir el deute quan es va introduir l'euro. Això mai es va arribar a materialitzar. La aproximació dels economistes a mirar només el deute pot portar a error alhora de jutjar Itàlia: el gran problema de l'economia italiana és que les taxes de creixement actual no són les que haurien de ser i  Itàlia amenaça en despenjar-se de la bonança econòmica europea: segons l'analista de Berenberg Bank alemany, des de 1999 descomptat la inflació només ha crescut un  8,2%. Les causes,  rigideses en sectors clau, regles poc clares pels actors econòmics i una administració pública ineficient. La gent jove amb tres dits de front emigra a altres països europeus.

La crisis de 2008 i 2010 van deixar el país paralitzat, el double dip va fer caure la despesa en sanitat i educació de forma dràstica mentre que la Inversió Pública a partir de 2009 va caure un terç. Els tres anys següents a 2010 va caure el PIB i fins el 2014 no va recuperar taxes de creixement positives amb Mateo Renzi.   Les reformes efectuades han estat destinades a reduir les pensions i reformar el mercat de treball (2015) reduint les despeses d'acomiadament i desgravacions fiscal per empreses. El més contradictori és que malgrat el dèbil creixement, la conjuntura actual és positiva: les vendes de cotxes havien pujat un 8% a 2017, les exportacions havien crescut un 7% fins als 448.000 milions d'euros i hi ha un superàvit més que significatiu a la Balança de Pagament. Les eleccions de Març ho han embolicat tot.

We Got The Neutron Bomb

Salvini i el seu soci del M5E, Di Maio pretenen augmentar la despesa provocant una reacció en cadena. Proposen baixades d'impostos, una renda bàsica de 780€ i paralitzar la reforma de les pensions disparant el dèficit i alimentant el deute.

En cap país de l'Eurozona hi ha un volum de deute tant bèstia com el que suporta l'economia italiana 2.300 Milions d'euros essent el 180% del seu PIB, mentre que Grècia està per sobre del 130% i França per sota del 100%. El problema és que Italia no és Grècia, és al vuitena economia del món i la tercera de l'Eurozona.  El ministeri de Finances italià bàsicament està entretingut en operacions de refinançant el deute: ha emès 250.000 Milions d'euros per finançar amb nou deute, les deutes antigues. Si Einaudi aixequés el cap....

Moody's otorga rating de la deute italiana a Baa2, una mica per sobre del que es considera "basura". Quan els bancs italians no puguin comprar la seva pròpi deute nacional degut als rating de solvència, qui posarà els calers? Fins ara el BCE els ha posat. El BCE té 341.200 Milions d'euros en deute pública italiana al  Balanç, però té criteris estrictes que alhora de comprar deute, de fet, encara no pot comprar deute grega que té un rating de Baa3.

Un cop el deute italià no es pugui finançar,  picarà a la porta del Mecanisme d'Estabilització Europeu, que teòricament encara disposa de 400.000 Milions d'euros per donar suport als Estats amb problemes. El pitjor escenari és la intervenció de la Troika. O caixa o faixa.

Els bancs europeus estan acollonits ja que han de pagar més interessos per emetre deute. Els bancs alemanys tenen 91.000 Milions de Dòlars mentre que els bancs francesos 311.000. I això sense comptar el que té el Banc de Sabadell als seus balanços. Un 48% de la deute pública italiana, uns 1.000 milions d'euros està en mans dels propis bancs, asseguradores i caixes d'estalvi. Una altra 20% està aparcat a la Banca d'Itàlia. Segons la informació del BCE, els bancs italians tenen 186.000 Milions d'euros en els seus balanços, un record a l'Eurozona, sent un 15,3% de tota la seva inversió creditícia.

Cas italià emputxa a Alemanya al put the words in action: si cedeixen la seva responsabilitat entre el BCE i els mercats i no mouen un dit, estem fotuts.

NOTA1: A la seu de la Lega s'hi va poder llegir forces anys el cartell de BASTA EURO. Ha desaparegut fa molt poc i la pintura encara és fresca.

NOTA2:Les enquestes a maig del 28 de maig de 2018 donen guanyador a 5 Estrelles amb el 29,5% seguit de la Lega amb el 27,5%. L'únic que aguant és el PDS amb un 19,4%.

NOTA3 L'Alternative für Deutschland ha aplaudit la victoria dels populistes al igual que el Front Nacional francès. El veto de Mattarella al Finanzminister italià és putsch contra la democràcia ha twitejat Marine Lepen. Tornem a la democràcia nacional i la moneda única. Merkel no han obert la boca.

NOTA4: El rescat de bancs italians tampoc ha estat significatiu (fins ara). Només 20.000 milions d'euros per salvar el Monte Di Paschi.