Més política exterior: Donald Trump vs UE

El Spiegel  titulava la humiliació, l'article central de l'edició de la setmana passada. Els americans, sense consultar, ni avisar, unilateralment han trencat el pacte amb l'Iran que tant de temps i esforços va costar a John Kerry i bona part de la diplomàcia europea per evitar una nova guerra al Orient Pròxim. L'acord permetia a l'Iran aturava el seu programa nuclear - verificat -  i a canvi se li aixecaven les sancions econòmiques. El trencament col·loca l'Orient Mitjà davant d'un risc real de conflicte real que ja s'està produint a Síria entre l'Iran i Israel i que amenaça en escalar. Aquest anunci de Trump també té conseqüències en la relació UE-USA i en l'impacte en les inversions europees al Iran.


L'adeu americà

Trump ha aconseguit que el tradicional vincle entre Europa i USA des de la segona guerra mundial ja no sigui una cosa obvia. Merkel ha dit: Europa no es pot deixar en mans dels USA, ha de poder decidir el seu propi futur. La proposició inversa obliga a un política militar i exterior comuna i amb recursos - especialment en Defensa -. L'aliança transatlàntica ja no és fiable. El que és curiós que la Pax Americana l'hagin trencat pels propis american:  Trump ha arrassat amb la OTAN com cap altre comunista subversiu ho pogués imaginar. Ni el Pacte de Varsòvia.

La humiliació que ha inflingit Trump, com cap altre president nord americà, a la Unió Europea - i especialment a Emmanuel Macron - trencant l'acord sense tenir en compte cap opinió dels seus aliats occidentals ha tingut una conseqüència positiva: les diplomàcies europees s'estiguin posant en sintonia per donar una resposta comuna. Fins i tot els britànics han protestat (!).

El cervell de l'operació és John Bolton, el Conseller de Seguretat Nacional americà, un diplomàtic que observa l'ús de la força com el millor  mitjà per aconseguir objectius polítics. Joschka Fischer el considera un dels responsables directes de la intervenció militar al Iraq al 2003. Odia la debilitat i defuig del compromís, no és un Neocon que vol porta la democràcia i el lliure mercat arreu, és un simplement un falcó. Veu les institucions multilaterals com supèrflues i observa la política exterior com un joc de suma zero. Fa tres anys va escriure un article d'opinió al NewYork Times: To stop Iran's bomb, bomb Iran.

 

L'estratègia Europea, work in progress...

Des de fa temps la diplomàcia alemanya i francesa divergeixen davant de Trump amb una pregunta clàssica de política exterior: appeasement o enfrontament. Europa ha d'arriscar una guerra comercial per l'Iran?  Trump es deixarà intimidar per l'oposició europea o bé fotra més benzina al foc?  Aquestes preguntes fins ara només es feien només amb Vladimir Putin però no amb USA. 

La obstinació Trump col·loca Europa sota màxima pressió. Richard Grennell, el novissim ambaixador americà a Berlin ja ha dit al NewYorkTimes que si els europeus es posen al costat dels USA en la qüestió iraniana, no hi haurà aranzels per l'acer ni l'alumini. És a dir, o feu el què diem o hi haurà guerra comercial. Donald Tusk ha respòs que amb aquests amics no calen enemics. 

Només una política exterior comuna pot fer alguna cosa, però els alemany no estan per la feina: volen salvar l'acord amb Iran però no es mullaran per ell. Paris per contra vol canya, pensen que si Europa calla, Trump no tindrà aturador. És una història antiga, davant la confrontació França es fa gran mentre que Alemanya s'empetiteix. Macron avisa: si una gran potencia ens imposa decisions encara que sigui aliat, no som sobirans. A Berlin es parla de realpolítik, el tema del Iran ocupa un segon lloc davant la possible guerra comercial, que ataca directament als interessos més íntims de la indústria automobilística. Alemanya evita l'enfrontament directe mentre Macron ja contempla a Alemanya com poc fiable.

L'antic primer ministre francès Raffarin, proposa una aliança entre França, Rússia, Berlin i Xina per fer de contrapès als USA (!). No cal dir que Alemanya ni se li passa pel cap aquest tipus d'aliances, però aquesta setmana Merkel ha visitat la Xina - amb reportatge de cinc pàgines a tot color a Der Speigel - i no només per parlar de cotxes, sinó de Trump.
 

Les sancions

Un europeísta com Peter Altmaier, ministre d'Economia i estret col·laborador de Merkel, ha qüestionat el pla presentat per la Comissió Europea per les noves sancions per empreses europees que facin negocis a Iran: juridicament, no tenim cap possiblitat de protegir les empreses alemanyes de les ressolucions preses pel govern americà. La Comissió ha utilitzat el Block Statute per protegir les empreses europees davant les sancions americanes i que mai ha estat posat en vigor. La posició de la UE interpel·la al propi govern alemany: el ministre d'Exteriors - SPD -, el guaperes Heiko Maas està a favor del Block Statute mentre que Altmeier -CDU -és reticient. Federica Mogherini, responsable d'exteriors de la Comissió Europa té al costat de Heiko Maas.
 

Les sancions americanes afecte directament a grans empreses a la petrolera francesa Total amb projectes importants de prospecció gasística i Peugot mentre que a Alemanya afecta a la mittelstand. Les exportacions tant de França com Alemanya a l'Iran representen  el 0,3% i 0,2% del PIB respectivament. Traducció: poc impacte econòmic. Els americans han donat entre 90 i 180 per que les empreses europees deixin l'Iran (!). Que Europa no s'arronsi és un missatge simbòlic per Trump i sobretot per donar oxigen als reformadors iranians.
 

Aquesta és una oportunitat per construir la unitat europea en política exterior, ja que Trump només pot seguir el seu camí amb una Europa desunida. Els iranians ja han dit que la UE, Xina i Rússia no són menys forts que els USA. Pressure's on.

NOTA0: No cal dir que George W. Bush i la guerra del Iraq van consolidar Iran com a potència hegemònica . La pregunta del Iran implica directament a Israel amb camp de batalla a Síria. Per Israel no és tolerable que l'expansionisme iranià arribi a les seves fronteres amb o sense armament nuclear.

NOTA1: En la última entrevista a Joschka Fischer qüestiona el model exportador alemany ja que la dependència exportadora els impedeix posicionar-se políticament davant Trump.

NOTA2: El nou ambaixador americà a Alemanya és definit en el primer paràgraf de l'article al Der Spiegel com inconsistent, dissonant i contradictori. Defensa i justifica les accions de Trump en temes com el clima o el trasllat de l'ambaixada a Jerusalem i es mostra contrari a una forta regulació de Facebook i Google a Europa. La mala notícia és que fa més twitters que Trump.

Le Grandeur de la France part II: Macron i Trump

Després del penós paper que va jugar França durant la Segona Guerra Mundial on només va salvar la grandeur gràcies al Partit Comunista Francès i els republicans espanyols que hi van posar la carn a la graella, resulta increïble el pes posterior en política exterior que va tenir en la reconstrucció: Consell de Seguretat, ocupació de Berlin, participació en tots el foros internacionals rellevants obrint la boca, inclús De Gaulle va rebutjar anar a Postdam per que el territori alemany controlat pels francesos el considerava massa petit...Només De Gaulle podia haver col·locat a França en una situació que amb prou feines li corresponia. 

Macron, ocupa l’espai.

Entre un Putin que somia en reconstruir l’imperi soviètic i un Trump que creu que la política no difereix d’un videojoc - Missiles, nice and smart- . Alemanya calla, no ha participat ni el l’afer Skripal ni més important, en el tema de Siria, li ha deixat tot el joc a Macron. 

A la última legislatura Merkel va perdre força crèdit polític amb la crisis del refugiats ja que va xocar amb bona part dels seus aliats tradicionals a Europa i va permetre el salt de l’Alternative für Deutschland. Al 2014, Alemanya va prendre l’iniciativa a Ukrania - en comptes del USA - i la Ministra de Defensa, defensava un participació activa a la Conferència de Seguretat de München. El Bundespräsident Gauck, el Ministre d’Exteriors, Steinmeier i la Ministre de Defensa, Von der Leyen donaven suport a una participació més activa en política exterior – tenim els mitjans i la capacitat -. Quan va arribar Trump a la presidència, el New York Times sostenia que Merkel era la única defensora del liberalisme a Occident.

L’atac a Siria ha estat estretament organitzat per francesos i americans, Donald i Emmanuel s’han estat trucant diariament. Aquesta operació ha estat tramada per Trumps, May i Macron sense la concurrència de Merkel. La única que té contacte regular amb seu homòleg americà, James Matis es  la ministra de Defensa, von der Leyen. Des de fa un any i tres mesos no hi ha ambaixador americà a Berlin (!) ja que els democrates - americans- no donen suport al candidat al Senat. 

Ningú a Washington entén les reserves de alemanyes als bombardejos a Síria. El ministre d'Exteriors alemanys, Heiko Maas (SPD) va mostra les seves reserves per la intervenció de la Bundeswehr a Kosovo al 1999 fa un mes a Der Speigel, imagina’t per intervenir militarment a Síria. La influència Alemanya és baixa a hores d’ara i en el cas sirià, és important la presència americana a Siria per protegir els kurds dels trucs.

En el cas Skripal, Macron i Trump es van posar ràpidament d’acord a castigar Putin. Berlin es va mostra prudent mentre els britànics exigien sancions i solidaritat. Macron va tancar la representació francesa a Moscou. Fins el moment, la política russa era domini exclusiu de Merkel. 

Frogs, el malnom que els americans dediquen als francesos.

Tothom vol parlar amb Macron i no amb Merkel, després de la reunions i conferències internacionals, Merkel torna a l’hotel ràpid mentre Macron no para de fer amics. Macron fa política a través dels discursos i llença idees mentre Merkel fa tot el contrari: només actua si toca i intenta polaritzar el menys possible, com els jesuïtes.  I a sobre Macron, no només fa discursos sinó que envia missils a Al-Assad.  Merkel no entén la política del contacte personal i evitar barrejar les emocions amb la política.

Macron va olorar correctament el potencial que dona Trump per apuntalar-se políticament passant com a defensor de l’ordre liberal, tot citant al pobre Tocqueville. El primer que va fer va ser currar-se Trump amb encaixades de mans eternes i convidant-lo a les celebracions del 14 de Juliol amb abraçada inclosa i dinar a la Torre Eiffel. Trump va afirmar que Macron era fort i llest i el va convidar tres dies a Washington.

Macron a retornat la visita als USA. En perfecte anglès però amb accent Peter Sellers a la Pantera Rosa s’ha passejat pel Congrés americà amb un discurs que puntejava punt per punt el programa de Trump. La polarització no el posiciona com enemic de Trump, just al contrari, els dos es veuen com homes d’acció que han arribat al poder contra tot pronòstic. Macron ha aprofitat per plantar un roure al jardí de la Casa Blanca i xerrar sobre l’amistat entre Lafayette i George Washington.

La Kanzlerin amb prou feines ha rascat un a visita de treball en cap de setmana mentre Macron intenta posicionar-se com l’intermediari entre USA i Europa. No està clar que la simpatia entre Macron i Trump serveixi per alguna cosa: de moment no ha atemperat la hiperactivitat exterior de Trump al Iran, en els aranzels o el canvi climàtic…..La visita només ha servit per fer fotos.

Germans are bad, very bad - Donald Trump

Les relacions diplomàtiques entre Alemanya i els USA està en un punt francament baix: hi ha dos motius crítics la falta de seguiment a la política exterior de Trump sense oferir una alternativa per part de la diplomàcia alemanya – estan sobrepassats -. De fet el pressupost de Defensa alemany roman constant en 1,2% del PIB mentre que França arriba al 1,7% i amb l’objectiu d’arribar al 2% al 2024.

I l’altra punt és el superávit comercial de 68.000M€ que té Alemanya respecte els USA i que segons la tesis de Trump, és injust i degut a una mala negociació americana dels tractats internacionals de comerç.

LA GRAN PENA ÉS QUE TOTS ELS CAPS D'ESTATS EUROPEUS INTENTEN TENIR UNA SPECIAL RELATIONSHIP AMB ELS USA A BASE DE XERRAR TOTES LES INTIMINTATS DE LA UE.

 

Nota0: Macron va fer esperar Merkel 35 minuts durant la seva visita a París. Macron generalment fa esperar als periodistes….Narcissisme en estat pur. 

Nota1: Un vell periodista francès diu que les informacions que surten del Palau Elisi ja no són fiables. Macron controla els missatges que surten de forma curosa...els assessors callen.

Nota2  A la pregunta de si Trump és fiable, Macron respon que si i cita a un filòsof Emmanuel Levinas, la confiança es regala, no és una cosa que s’hagi de treballar. Un crack!

Nota3: Al Spiegel de la setmana passada surten les millors fotos de la relació Trump Macron. És impressonant.

Nota4: El IMF ja ha advertit a Alemanya que ha d'Invertir més per estimular la demanda interna, reduir el IRPF dels trams mitjos i baixos i baixar contribucions salarials.

La grandeur de la France....Macron part I

Hi ha llibres que s'han de llegir per que s'han de llegir, un es El Meditarraneo en época de Felipe II, de Fernand Brudel. En ell explica que la falla entre el món protestant i el món catòlic ja estava fixada abans que Luter pengés les 95 tesis a la porta de l'església de Wittenberg. L'impacte va ser fort a Alemanya que va disoldre el Sacre Imperi Germànic, però a França també, les Guerres de Religió van deixar el país debastat. França és un dels països que més pateix davant les tensions entre nord i sud, està al mig.

L’inici, el discurs de la Sorbona a setembre de 2017

En el mateix escenari que Mitterrand va sortir a defensar el Tractat de Maastrich fa 25 anys i en l’aniversari del discurs de De Gaulle apel·lant a Alemanya a posar en marxa el projecte europeu al 1963, va sortir Macron a fer una crida a tots els líders europeus – o sigui Merkel - a deixar de ser gestors i posar en marxa un projecte polític  que allunyi jovent europeu dels extremistes.

La tesis de Macron és que primer hi ha un sobirania europea com a precondició per la sobirania nacional, és a dir, només com a UE pot afrontar determinats problemes com una política de fronteres, la protecció de dades davant de Facebook o bé la creació d’un Finanzminister per fer front a les crisis financeres. Tres eixos bàsics del seu discurs:

Reforma institucional de la UE ja que són lentes, ineficients i dèbils. A les eleccions de 2019 la meitats dels eurodiputats han d’estar escollits en llistes transnacionals, la Comissió ha d’estar reduïda a 15 membres de l'Eurozona -  Europa de dues velocitats saltant-se Polònia o Dinamarka, això ho dic jo -  i un president de la Comissió escollit en unes eleccions i no pels Estats.

Seguretat i defensa: pressupost conjunt de defensa i inici d’un excercit de la UE, armonització de l’estratègia de defensa, i s'hi posa amb el tema de la immigració amb única legislació d’asil europea i la defensa les fronteres amb una única polícia. 

Economia: L’eurozona ha de tenir un únic pressupost amb un finanzminister que manegui els impostos per omplir el pressupost, per exemple, un impost de societat per multinacionals i empreses i un impost sobre transaccions borsàries.

In der Ruhe liegt die Kraft

Aquesta és una de les cites preferides de Merkel que la defineix bé, en la serenor hi ha la força.

Macron ha convençut als francesos que el seu futur està dintre d’Europa, però el seu discursos no tenen el consens alemany. Macron intenta implicar els alemanys sense interpelar-los directament ja que sap que hi ha un bon grapat de diputats de la CDU i la CSU que se’ls posa els pèls de punta cada cop que Alemanya ha d’invertir uns altres 2.000 milions d’Euros a la germanor comunitària i Merkel ha de vigilar per que té una majoria en nombre de diputats eixuta. Tampoc, el partit anti immigració i anti euro,  l'Alternative für Deutschland li deixa massa marge - a les enquestes surt com a primera força política a l'Est -. Merkel ha ajudat a Macron davant l'amençada pel Front Nacional i ara toca conservar la democràcia alemanya davant l’Alternative für Deutschland.

Mentre Schulz (SPD) manegava, l’orientació proeuropea del govern alemany estava asseguradaa, el primer capitol del acord de govern de la Gran Coalició era Europa, amb la seva sortida també surt Europa com a prioritat....només cal escoltar Olaf Scholz, el nou  Finanzminister substitut de Schäuble  i el  carrec més important del SPD: un ministre de finances alemany és un ministre de finances alemany (!).

Merkel i els seus ministres tenen tres contradiccións a resoldre: han de frenar Macron, sense aturar-lo, han de seguir amb el tàndem franco alemany sense excloure altres països i han de corretgir la política de la UE sense fer gaires canvis profunds. Merkel ja s'ha jugat els duros amb quatre presidents francesos ( Chirac, Sarkozy, Hollande i ara Macron).

Economia: Finanzminister i ESM

Les reformes que proposa Macron ja venen de lluny: Sarkozy va subscriure al seu moment un únic pressupost i un finanzminister per la UE, sense èxit - igual que Macron -, i Hollande va començar la legislatura intentat reformes i tot va quedar en res. L’objectiu de Macron no és mancomunar els deutes sinó aconseguir diner adicional per estabilitzar l’Eurozona.

En el primer punt de l’acord de la Gran Coalició, impulsat per Schulz, hi ha quatres pàgines detallades sobre com Europa s’hauria de manegar: majors inversions, més solidaritat, major acció comuna en fronteres. O sigui que el Finanzminister alemany, Scholz (SPD), hauria d’obrir la caixa.

Entre les files de la CDU,  hi ha Klaus Regling, assessor de Theo Waigel i director del ESM, en català, el Mecanisme Europeu d'Estabilitat, el fons per ajudar els Estats durant les crisis financeres.  Aquest sostè que es pot crear un Fons Monetari Europeu i que la legislació només ho permet encara que només sigui per a casos excepcionals. Aquesta opció és una variant de la creació d’un pressupost únic observat per bona part dels  diputats de la Unió com un intent dels francesos de fotre'ls la cartera.

El gran conflicte en el futur de l’Eurozona, rau en si l'ESM -  el Mecanisme Europeu d'Estabilitat - s’ha de convertir en un Fons Monterari Europeu, amb tot el que comporta per les finances dels Estats (diners a canvi de reformes) o bé, en matèries espinoses com la liquidació de bancs amb problemes. Els ministres de finances Le Marie i Scholz ja estan treballant en una agenda comuna: assegurar els dipòsits bancaris europeus després de sanejar la banca - sobretot la italiana, no sigui cas que els alemanys paguin pels italians- , agument del pressupost per inversions i la creació d’un Fons Monetari Europeu per donar crèdit addicional als Estats amb problemes. 

També hi ha resistència de forces països de la zona euro: el Primer Ministre holandès no està per la feina i juntament amb set països més aposten pel Pacte d’Estabilitat com a precondició per parlar d'un únic Finanzminister europeu. La segona líniea d’atac contra Macron és l’Europa de les dues velocitats, l’Eurozona i la resta. Polonia i Dinamarka no volen cap Fnanzminister. Merkel ja va dir a Polònia que volia una Europa de 27 països  i no una Europa de la Eurozona. 

El cert, és que des de que Macron va guanyar les eleccions, els mercats financers no tenen el punt de mira a Europa...S'avançar, poc a poc, per que en el pròxim canvi de cicle econòmic, s'arribi a un gran concens europeu: diners - Alemanya - a canvi de cessió de sobirania - França-.

Nota0: Macron va fer arribar el text de la seva conferència a la Sorbona a Merkel un parell de dies abans i en plena campanya electoral alemanya.

NOTA1: El gran drama és que els populistes del Nord es retroalimenten amb els populistes del Sud, és a dir, major solidaritat dona ales a Alternative für Deutschland i menor força al 5 Estrelles italià.

NOTA2: On no arriba el BCE hauria d’arribar el ESM per poder estabilitzar crisis financeres.

NOTA3: Acaba de sortir un llibre” El filòsof i el President” on es parla dels dos anys que Macron va fer de palanganero del  professor de filosofia Paul Ricoeurs. Es creu que Macron manlleva un parell de idees - suficient- de Ricoeurs, el prinicipi de sobiranitat europea - i que permet partits/ moviments transeuropeus-  i el consens dissensual: jugar a la polarització contrari a la sintesis  hegeliana.  NOTA DE LA NOTA En la primera pregunta de Der Speigel a la primera entrevista a Macron, li pregunten per Hegel.

NOTA4: Sosté Macron que França és un país catòlic i per tant vertical, de dalt a baix a diferència de la protestant alemany, horitzontal.

De compra o de lloguer? La política de vivenda

Els pressupostos municipals s'omplen amb l'increment de preus de la vivenda.

Des de finals dels noranta va desaprareixer el Bundesbauministerium, no hi ha ministeri de la vivenda a Alemanya i ha perdut rellevància la política d'habitatge: això fa que al gran problema de la falta de vivenda i l'encariment del sòl, s'hagi d'afegir descoordinació entre les administracions públiques, i la incapacitat dels ajuntaments per fer una política de vivenda eficaç.

Al 2006 es va pujar l'impost sobre el sòl de 3,5 a 6,5%: per una vivenda de 400.000 s'ha de pagar al Bundes 26.000 euros, aquí afegim notari - aquest mereixen una nota a peu de pàgina ben llarga - i la més que probable comissió de la immobiliaria. En algunes ciutats, hi ha l'impost municipal com a Berlin del 15%. En definitiva un vivenda de 400.000 a Berlin et pot sortir per 460.000€. 

Pels ajuntament també és més facil vendre el seu stock de vivendes públiques a  grans inversors que a petits propietaris, ja que no tenen personal i és més rendible. Igualment es triguen anys a aprovar plans urbanístics, els permisos d'obra triguen moltíssim, fins i tot entre Gener i Novembre del 2017 s'han reduït les aprovacions en un 7,8% respecte l'any passat i això que Alemanya necessita construïr 100.000 vivendes noves cada any.

El drama social dels lloguers

A Berlin els lloguers han pujat un 76% per les vivendes de 60-80m2. L'increment de lloguer representa que hom ha deixar de consumir altres béns per pagar la vivenda i el risc de pobresa augmenta, és a dir, la renda disponible mensual és més baixa ja que la part destinada a pagar l'habitatge augmenta per sobre del 30% de la renda disponible, i això, en un país on llogar és una opció més que comú a diferència dels països del sud d'europa on la compra de l'habitatge representa una part substancial de l'estalvi - i herència-. És un problema de política social  greu que no ha estat cabdal per les negociacions de la gran coalició. La única mesura que ha pres la Gran Coalició ha estat reduir la pujada de lloguer a que tenen dret els propietaris quan inverteixen en la millora del immoble. Ara només serà del 8% en comptes del 11% ( o 3euros m2 durant els pròxim 6 anys).

El SPD vol regular el mercat immobiliari mentre que la CDU ostenta el monopoli dels interessos dels propietaris, en conseqüència tot ha quedat en tímides mesures. Durant la legislatura del 2015 es va introduïr el Meitpreisbremse, el fre a la pujada dels lloguers: on els nous lloguers no podien superar la mitja de lloguers de la zona més d'un 10%. Hi ha tantes excepcions a la norma que em prou feines té efecte real en el mercat immobiliari. És el problema de voler contentar a tothom: una mica per allí, una mica per allà i al final són mesures de política econòmica que queden en res. Half mesures.

El gran altra problema de la política de vivenda és la falta de vivenda social, la disponibilitat d'aquesta ha baixat per l'increment de demanda. És a dir, falten vivendes i no de les cares, sinó de les barates: 70-90m2 per famílies i 45m2 per persones soles. En el nou pacte de la Gran Coalició està acordat gastar-se 2.000M€ adicionals en la construcció de vivenda social. Malgrat tot, des de 2006 la política de vivenda és transferida als Länders, mentre que el Bund, el govern central, transfereix regularment aportacions adicionals que en molts Länders no han tingut cap efecte. Sachsen o Saarland no han construït cap vivenda social encara que reben per aquest concepte milions d'euros, mentre que Bayern ha reduït les ajudes quan té més pressupost. El necessari canvi legislatiu necessita dos terços del Bundestag i l'aprovació del Bundesrat....fa mandra només de pensar-ho.

Més vivendes

La construcció de vivenda social s'insereix dintre del ADN del SPD però també té molts problemes. Hi ha forces errors en l'adjudicació: hi ha estudis que demostren que un cop otorgada la vivenda social, la renda dels inquilins augmenta miraculosament. No és dinàmica sinó estàtica l'otorgació de vivenda social. Per contra, la política de vivenda de la CDU es recolza en les desgravacions fiscals i un ajut per families amb nens que comprin una vivenda amb 1.200 anuals. El factor crític és l'augment del preu de la superfície i molts cops les mesures de política econòmica - desgravacions fiscals - en comptes de refredar l'evolució dels preus, la calenten més. 

Experts dels SPD volen un canvi legislatiu en el dret de superfície, un bé cada cop més escàs i que necessita una major supervisió per part de l'Estat - amb majúscula - i menys dels Ajuntaments. Això pot significar impostos finalistes: gravar plusvàlues, increments patrimonials o bé gravar superficie edificable no edificada i destinar els diners a incrementar la superficie edificable i la modernització d'edificis. També hi podem afegir mesures micro tipus: dret d'adquisició preferent del sòl per part de l'administració pública, limitació de preus en les transaccions o bé expropiacions - aquesta és molt perillosa en mans de polítics -. L'objectiu és incrementar l'oferta de vivendes.

En el pacte de la Gran Coalició de 175 pàgines només 7 estan dedicades a la vivenda: reforma del Mietpreisbremse per que sigui efectiu el topall pels lloguers i la construcció de 1,5 milions de vivendes. Però clar, la transferència està passada als Länders.

En el programa del SPD apareix la famosa frase: la vivenda no és un objecte d'especulació, o sigui, que res de res (el problema vindrà amb el canvi de cicle, probablement caiguin més els salaris que els preus de la vivenda).

NOTA1: La caserna dels Dragoners Prussians a Berlin ha estat venuda pel Bund per 36 milions d'euros a un fons privat mentre que l'Ajuntament pagava només 18M€. L'Agencia del govern central que gestiona un patrimoni immobiliari de 37.000 edificis vol maximitzar beneficis, impulsant els preus a l'alça.

De compra o de lloguer? Primera part

Recordo exactament un debat entre Antón Costas i Xavier Sala i Martin a BTV - crec que al 2007 -. No arribava als grans debats Schumpeter i Paul Sweezy a Harvard però va ser prou distret: Costas sostenia que hi havia un bombolla immobiliària, és a dir, el preu de mercat diferia del preu natural de la vivenda mentre que Sala i Martin ho negava ja que el preu en que es compra i es ven, és el preu de mercat, i per tant les bombolles no existeixen. Costas tenia raó i Sala-i-Martin no, les bombolles existeixen.


La divergència

A Alemanya el preu de la vivenda s'ha incrementat de mitja un 40% des de 2014 i el lloguer un 30%. L'evolució dels preus de lloguer i compra sempre havia anat emparellada  però des de 2014 s'observa un divergència  en 246 de les 402 comarques alemanyes entre l'evolució dels preus de la vivenda i els del lloguer. És un símptoma clau per entendre que el volum d'inversió destinat a la compra de vivenda: a München necessites 400.000 euros per comprar una vivenda de 60m2.

Fins ara, la vivenda pròpia forma part important de l'estalvi per a la vellesa, qüestió que coneixen bé qualsevol treballador de les Sparkassen: hom s'estalvia el lloguer a la vellesa i permet un efecte riquesa. Aquests tipus de raonaments s'estan posant en qüestió donat l'explosió de preus de compra.

Les immobiliàries sostenen que els compradors de totes les èpoques sempre han trobat massa cares les vivendes, i que val la pena invertir en la compra de vivendes  compensant l'aversió a la compra de renda variable i/ o fixa. El Faust  ja advertia que el diner és res, i el que realment val són els béns arrels.  Això explicaria la divergència entre l'increment de preus de lloguer i compra a Alemanya. El fluxe d'inversió no s'ha reduït i les immobiliàries s'estan forrant. 

Tot això amanit pels baixos tipus, el Robin Hood dels temps moderns, on gràcies als baixos tipus, gent humil ha pogut crear un cert patrimoni. Per 4.000 euros de metre quadrat, es paguen 7 euros d'interessos al mes si ho comparem amb un lloguer equivalent: els interessos surten per 13 euros.  El problema és que l'amortització del principal va a un ritme de 1,5% anual o sigui es necessiten entre 30 i 40 anys per liquidar la hipoteca amb el risc de tipus d'interès que comporta....I aquí entren els pares o les herències per minorar aquest risc.

El cost del sòl i la bombolla.

Dintre de l'estructura de costos de la vivenda: construcción, efecte fiscal...el coll d'ampolla està en els cost de sòl. Els increments del preus del sòl són espectaculars i més si agafes les ciutats amb noms i cognoms des de 2008: a München increment d'un 114%, Stuttgart 74%, Düsseldorf 139%, Berlin 67%. En els últims 5 anys ha pujat el preu del sòl un 27% a tot Alemanya, un país sense gaires muntanyes. En moltes ciutats es compra la vivenda com a inversió i només s'ha d'espera que pugi de valor sense gaire esforç.

En 195 comarques es veu risc de bombolla mentre que fa tres anys eren 67. Igualment en grans ciutats tipus Hamburg o Berlin s'observa un recalentament: el preus podrien caure entre un 20-30% segons un estudi.  Els baixos tipus d'interès ja no expliquen per si sols la puja de preus tal com sostè l'últim informe del Bundesbank. Així que quan canviï el cicle o bé pugin els tipus pot haver caigudes del preu de la vivenda.

Les agències immobiliàries sostenen que Berlin o München són més barates que Londres o Nova York però Alemanya és un estat federal amb molts pols i no un únic pòl on es concentra tota l'activitat econòmica. Alguns estudis actuals diuen que el fluxe d'habitants a Berlin o München està baixant, de fet a Berlin només arriben estrangers d'altres part d'Europa. S'espera que l'increment dels preus es no sigui tant exagerat.

Però això no només passa a les grans ciutats sinó en ciutats mitjanes, on la sparkasse es posa a finançar promocions, especialment la compra de sòl, ja que la demanada i els preus no paren de pujar. Tot això ajudat per l'aprovació de l'ajuntament recalificacions de terreny. El problema que aquestes ciutats no es diuen Berlin ni München sinó que estan a Bremen o bé a Ruhr, ciutats on el futur demogràfic no pinta especialment bé. Aquestes ciutats mitjanes ajudaven a articular la comarca i els pobles del voltant proveïnt serveis, s'estan anant a norris. Quan canviï el cicle del mercat immobiliari pinten bastos per no parlar de les conseqüències financeres amb la mala al·locació del capital. Potser aquesta història us recorda alguna cosa.

El mercat immobiliari amb els ulls del comprador

La renda disponible descomptant els impostos per habitant a Alemanya al 2016 és de 1.800 euros/ mes, un 10% més que el 2012, mentre que el preu de la vivenda s'ha incrementat en un 30% en el mateix periode. Un 56% d'alemanys creuen que mai es podran comprar una vivenda, un percentatge molt superior el que creuen els habitants dels països del voltant.

Quan hom compra una vivenda té clar els compromisos de pagaments futurs mentre que l'evolució del lloguer és incerta. A part s'han de tenir en compte les inversions alternatives: renda fixa, variable.... El que està clar és que qui compra una vivenda actualment tindrà una vida d'estalvi assegurada ja que haurà de pagar durant molts anys la hipoteca i possiblement sent una càrrega superior a la del lloguer. Aquí hi ha un factor psicològic i emocional important agregat a què per la majoria, la inversió en un immoble és la inversió de la seva vida i per tant molt senseible a qualsevol canvi en el mercat.

A nivell financer resulta clar que no es pot amortitzar anualment entre 1,5 i un 2% de la hipoteca  total equival a un termini d'amortització són 30 o 40 anys. Fins ara, les vivendes s'havien de pagar en 10-20 anys cosa que significa pagar entre amortització i interessos un 6% anual del total de la hipoteca per anar bé.  Si hom demanar 300.000 euros, ha de pagar 1.500 euros al mes seguint aquesta regla mentre que els calculadors d'hipoteca que circulen a internet no tenen en compte aquest tipus de parametres. I amb això encara hi ha risc.

NOTA1: Els NOTARIS del regne d'Espanya es van forrar amb el boom immobiliari amb les comissions que cobraven de tothom: la banca, els compradors i l'Esperit Sant. Ningú els va assenyalar amb el dit. Uns altres que xupen l'excedent del consumidor.

NOTA2: En la situació actual del mercat on hi ha molts compradors i poc venedors,  aquests tenen la paella pel mànec i són els que fixen les condicions.  Aquí hi ha un problema d'informació assimètrica clàssica: els compradors s'informen generalment pel venedor o bé de la immobiliaria, que com tothom sap no tenen interessos propis en la transacció. Els contractes de compra venda són punitius pel comprador i molts cops afavoreixen al constructor i la immobiliària sense cap mena de penalització si els terminis o els preus augmenten durant el procés. Però qui perd un negoci de 100.000 per 10.000 euros més amunt o avall?

Pennsylvania über alles

Encara que l'economia americana està en plena expansió amb una taxa d'atur del 4,1%, a prop de la plena ocupació, els salaris indústrials creixen a un ritme que no es veia en 10 anys i el fantasma de la inflació va provocar fins i tot un Flash Crash borsari durant el passat febrer. L'Economia americana va a tot drap. Però l'amic Trump vol posar més llenya al foc: és la política de l' America First  i el poc dissimulat - quan no explícit - suport a un dòlar dèbil, juntament amb el seu cocktail personal de polítiques d'oferta i demanda: reducció d'impostos, supressió de la regulació per repatriar capitals juntament amb inversions públiques i aranzels.

La primera part de l'agenda econòmica: un dòlar dèbil

Al foro de Davos, el  finanzminister de Trump, Steven Mnuchin va anunciar que un dòlar dèbil està dintre dels objectius de la Casa Blanca: automàticament el dòlar caure encetant una clima de pre guerra de divises. Tot una invitació a l'inici de les polítiques d'empobriment del veï - beggar-thy-neighbours- . És a dir, els americans volen estimular la competitivitat de les seves empreses - i les exportacions - a compte de la recuperació europea i especialment de les exportacions alemanyes. 

I això no és nou, John Connally, Secretari del Tresor amb Nixon, davant del enorme dèficit americà de principis dels anys setanta va sentenciar: el dòlar és la nostra moneda però és el problema és vostre. Els europeus es van empassar la sortida del dòlar del patró or. Per no parlar de Lloyd Bentsen, secretari del Tresor amb Clinton, el qual va fer saber als japonesos que volia un yen fort davant seu el superàvit comercial (1993). Ara li toca a Trump fer política sobre les esquenes dels veïns. 

La primera part de l'agenda econòmica de Trump és la baixada d'impostos i les inversions públiques en infraestructures que ajuden a les empreses nord-americanes però també a les europees i asiàtiques que s'aprofiten alhora de rebre encàrrecs. La segona part de l'agenda econòmica és que després de parlar d'un dòlar dèbil, es posen aranzels a les rentadores i plaques solars. La combinació de mesures proteccionistes amb un dòlar dèbil fa que les empreses americanes siguin més competitives que les de la resta del món. Com senyala Barry Eichengreen, les empreses mitjes indústrials americanes són les que surten afavorides. 

I aquí hi ha dos efectes: una reducció impositiva juntament amb inversió pública fa que les llars disposin de més diners i comprin més i estimulin la importació, cosa que equival a vendre dòlars per comprar divises. Això debilita el dòlar, és més barat respecte les altres monedes però també importa inflació, les compres a l'estranger són més cares.  Si afegim aranzels a les importacions, el poder adquisitiu del dòlar disminueix. I és a partir d'aquí que la Reserva Federal amenaça en pujar tipus, es produeixen entrades netes de capital i s'enforteix altra vegada el dòlar. Estan jugant amb polvora amb una mà i en foc amb l'altra. Per que això porta a una escalada en els tipus d'interès en poc temps.

El problema que el creixement actual s'ha basat en el diner barat, i que no només ha permès salvar la conjuntura, sinó que ha incrementat el preu de les accions i immobles. Per fusions i adquisions s'estan pagant preus previs a 2007. El Flash Crash ha tornat a destapar la por i a fer que els hedgefonds agafin posicions cada cop més arriscades i per tant, fent de piroman. En un món on tothom està endeutat fins a les celles i l'endeutament no té un efecte notable, una pujada de tipus d'interès sobtada pot ser realment complicada. 

La papeleta la té complicada Jerome Powell, el substitut de Yellen, segons sembla d'esperit independent. Aquest ha de decidir quina senyal envia al mercat i a quin ritme puja els tipus. A l'altra banda de l'Atlàntic, la política del dòlar dèbil pot perturbar la recuperació europea i els fruits de la política monetaria expansiva del Banc Central Europeu. Fins i tot, Draghi ha parlat de vent en contra. 

En els últims 8 mesos el dòlar ha caigut un 10%. Tothom parlava de la paritat Euro/Dòlar  i ara estem a 1,23.  Per les empreses exportadores alemanyes que venen en dòlars i tenen costos en euros, el tipus de canvi és clau: com més car estigui el dòlar més beneficis fan. Hi ha sectors que a partir de 1:35 l'empreses americanes -o economies lligades al dòlar - són competitives mentre que les europees no. I aquí qui  pateix no són les grans empreses del DAX, sinó les Mittelstands i no parlem d'empreses del sud d'Europa amb una elasticitat preu baixa. Les grans empreses alemanyes com Bayern, Daimler, SAP, Fresenius obtenen entre un 20 i un 50% del seu beneficis als Estats Units però estan suficientment internacionalitzades per que el risc divisa no els afecti de forma substancial.

Els aranzels. L'atac directe a Alemanya- com titulava Der Spiegel aquesta setmana- .

La primera visita  a la Casa Blanca amb un Trump acabat d'escollir, Merkel va aprofitar per explicar-li que BMW fabrica més cotxes als USA dels que importava.  Ara Trump vol pujar els aranzels de l'acer i l'alumini un 25% i un 10% respectivament i té previst implantar un nou aranzel als cotxes. Especialment afectada es veuria la filial de Volkswagen, Porsche que ven un de cada quatre cotxes als USA. Els directius del sector de l'automòbil no saben ben bé com reaccionar a una situació que només han llegit als llibres d'història econòmica però la Unió Europea si, s'ho estant mirant però poden posar aranzels a productes americans com els  texans, o bé la soja, passant per metalls indispensables per les empreses d'alta tecnologia.

Hi ha una cosa que tots economistes estan d'acord, que els aranzels frenen el creixement, amenacen llocs de treball i provoquen inflació. A part del impacte a curt termini, hi ha l'impacte a llarg termini: BMW té planificades inversions per import de 600M$. El CEO ja dit que si es limiten les exportacions, BMW actuarà d'una altra manera. 

Un altre  impacte a llarg termini en el mercat de l'acer serà deixar els xinos sense competència americana. L'aranzel del  25%  no afecta directament a Thyssen ni a Salzgitter, però provacaran de retruc un increment  importacions d'acer xinès d'un 40% a la UE. Els CEO's de la US Steel, Nucor, United Aluminium estan a favor de l'aranzel i els sindicats - històricament demòcrates - ara són fidels votants repúblicans.

La situació és absurda per que en béns d'equip la mitja d'aranzels als béns europeus és del 3,2% mentre que a Europa els béns d'equip americans són gravats amb un 3,9%, una petita diferència que impacta lleugerament amb el tipus de canvi. I no parlem si agafem la balança serveis on les grans empreses tecnològiques americanes, tipus Google o Facebook dominen.

Hi ha lio intern a la Casa Blanca: proteccionistes contra lliure-canvistes i precisament el ministeri secretari de comerç el dirigeix Willbur Ross, proteccionista. El pensament de Trump és que la UE, Mèxic, Canada i Xina s'aprofiten i debiliten els USA amb acords que no es correspon al pes real d'aquests països. Des de la crisis de 2007-2009, el paradigma defensat pel Washington Consensus d'afavorir el lliure comerç ha estat posat en qüestió. Al febrer, Trump ja va dir que l'WTO - Organització Mundial del Comerç - era un desastre pels Estats Units. 

En resum, hi ha tres possibles escenaris: el primer, Trump juga de farol, retòrica i aprofitar avantatges en els nous convenis que s'estan fent amb Canadà i Mèxic. Força improvable. El segon escenari és la visió d'uns USA isolats del món - mentre que la UE i Àsia s'apropen - però aquests escenari és absurd en un món globalitzat ja l'economia americana necessita el sector exterior. El tercer escenari és una guerra comercial.

TRUMP VOL ACABAR AMB LES EXPORTACIONS ALEMANYES.

NOTA1. Esperem que les inversiones en infraestructures no vagin a compte del complex militar indústrial...almenys podien aprendre del Regne d'Espanya i fer autovies, AVE's o bé aeroports de dubtosa rendibilitat però que no provoquen guerres.

NOTA2: La reforma fiscal de Trump no ha fet res més que incrementar el deute públic els pròxims deu anys en 1,5 Bilions de dòlars. Eichengreen alerta sobre la pèrdua dels inversors de la confiança en la credibilitat del Tresor amb la conseqüent caiguda del dolar. Efecte negatiu a tot el món i especialment a Europa.

NOTA3. Els directius de BMW ja han viscut amb el dòlar a 1,50. BMW ha venut 353.000 cotxes als Estats Units i té un planta Sud Carolina amb 10.000 treballadors on produeix 400.000 unitats, també ven motors a altres fabricants. L'impacte d'una aranzel és molt relatiu per que en el cas de les materies primes com l'acer o l'alumini pot cobrir el risc divisa i per que respecte a la producció, BMW pot optimitzar la producció de forma global mentre que els petits productos no.

NOTA4. Un de quatre llocs de treball a Alemanya depèn del sector exportador, en cinc branques claus: Maquina, Automòbil, Electrònica, Farma i Instruments de Precisió, les exportacions als USA sumen tres quartes parts del total. És el principal soci comercial i des de 1990 s'han multiplicat per 5 les exportacions, i més de 1,5 Milions de llocs de treball depenen directa i indirectament del mercat americà. 

NOTA5. La Xina. Durant la campanya Trump va dirigir les queixes al xinesos a quí va acusar de lladres, després quan va visitar Beijing va lloar Xi Jinping i la seva política. En aquesta nova ensulsiada no diu res de la Xina. Les barreres comercials a la Xina no es mesuren pel nivell d'aranzels. La realitat és que malgart Xi Jiping aposta pel lliure comerç al foro de Davos, els estrangers estan exclosos dels big business xinesos, hi ha sectors que es necessita partenariat obligatori, regulacions que només poden complir els locals i poc intercanvi de mà d'obra: les empreses xineses no agafen estudiants alemanys per fer pràctiques.

L'esquerra alemanya no trempa

La única idea política que em queda clara de Willy Brandt i és molt simple: és que els plantejaments d'una cosa o una altra, no van en lloc. Això té sentit amb l'àmbit empresarial però no en el polític, és a dir, s'ha de sumar una cosa i l'altra. Durant els anys vuitanta Brandt era partidari de pactes amb Die Grünne per tal d'aïllar la CDU de Helmut Kohl. Primer els pactes a governs locals, experiments regionals tipus Hesse o bé Niedersachsen i finalment, la Kanzlerschaft. L'experiment amb Schröder no va sortir del tot bé però si l'esquerra alemanya hagués estat unida entre comunistes i socialdemòcrates, Hitler no hagués arribat mai al poder. Brandt sempre va defensar amb força la unitat entre comunistes i socialdemòcrates.

El SPD fa aigües

Al 2000 el panorama europeu estava dominat per socialistes que governaven en 12 dels 15 Estats Europeus: Schröder, Tony Blair, Lionel Jospin....  Dels 28 caps d'estats actuals de la UE, només 6,5 són socialdemòcrates, comptant Tsipras i la meitat de Macron, que ha aconseguit enfosar els socialistes francesos.

Els catedràtics de ciència política tenen feina per anys amb la socialdemocràcia europea, intento sintetitzar les causes:

A/ Ningú trempa amb el SPD i la retòrica queda buida de contingut. Lafontaine recorda els Congressos del SPD on la gent jove al·lucinava amb Willy Brandt i a primera fila seien intel·lectuals de la talla de Max Frisch i Walter Jens.  Les primeres files de l'últim Congrés del SPD està coberta de gent amb panxeta que sempre han viscut sota l'ombra pressupost públic mentre que els intel·lectuals  orgànics són gent tipus Josep Ramoneda. La corretja de transmissió amb la societat penja d'un fil.

B/ Durant l'època daurada de la socialdemocràcia de finals dels seixanta i setantes hi ha via un cert dirigisme econòmic i un accent amb la funció redistributiva de l'Estat que va desaparèixer quan la nova fornada socialdemòcrata va arriba al poder. Jo hem vaig xupar La Tercera Via d'Anthony Giddens i més  que una renuncia de la  tutel·la de l'Estat sobre l'Economia, allò semblava la història d'una impotència.

El trauma alemany no va ser el New Labour ni Tony Bliar sinó l'Agenda 2010. Cal anar molt en compte amb els tempos per que a Lafontaine va marxar al 1999 i l'Agenda 2010 de Schröder va ser promulgada al 2003. L'Agenda 2010 propugnava una flexibilització del mercat de treball - mitjanament justificable - al mateix temps que un enduriment de les prestacions socials -Hartz IV i menys difícil de justificar-.  El SPD va perdre tal credibilitat davant el seu electorat natural que van perdre 10 milions de vots que no han recuperat mai més.  Lafontaine crítica la comparsa del SPD que va callar,  es van apuntar al carro i després van assumir el control de SPD.

C/ At last but not least, la socialdemocràcia no s'ha adaptat als canvis globalització,  ha perdut com a electorat als empobrits per la competència internacional, els que no paeixen bé això de les ciutats cosmopolites i aquells que proposen tornar a un marc de joc nacional. Aquest és un grup sociològic cada cop més nombrós buscant una sortida política i fent que el eix esquerra dreta es dilueixi i predomini l'eix societat oberta - societat tancada.


L'últim capítol d'aquesta davallada ha estat  el Congrés del SPD d'aquest febrer, on el SPD ha tornat a perdre molta energia interna davant la reedició de la Gran Coalició: les joventuts s'han revoltat   - ja, ja- contra la direcció però  es basen en el principi Brexit: primer trenquem i després mirem com va, és a dir, no hi ha alternatives clares. El SPD va quedar a l'oposició entre el 2009 i 2013 i no va servir per renovar el partit ni la socialdemocràcia. Schulz va sortir a la palestra amb l'argument definitiu..."Què és més important, fer unes resolucions brillants o millorar les condicions de vida de la gent? "


Die Grünne, la nova esquerra cool.

Després de la direcció de Cem Ozemir, cal preguntar-se si Die Grünne encara forma part de l'esquerra o no: l'últim Congrés dels Verds aquest mateix més de Febrer ha escollit per primera vegada en la seva història  la cupula on no hi ha cap representant del sector esquerrà. Els sector esquerrà dels Verds alemanys ha perdut influència respecte els realos.

Després del fracàs de les negociacions amb la CDU i els liberals, Die Grünne ha tornat a fer una catarsis de cap on van: han tret els mateixos vots que les últimes eleccions i  això de la política al final es tracta de vots. Han trobat el seu Justin Trudeau, Robert Habeck, un guaperes alemany ministre d'agricultura de Schleswig-Holstein i les habilitats obligades per arribar a ser polític: retòrica, nas per captar l'àmbient i voluntat de poder. En Habeck no és d'esquerres sinó centre i després esquerres, pragmàtic i disposats no només a preparar propostes treballades sinó que vol arriscar per fer créxier el partit superant la divisió històrica entre realos i sector esquerrà.

El Habeck buscar dirigir-se a un públic d'esquerres liberal, ocupant un espai que Die Linke i part del SPD deixen lliure i inclús rascar alguna cosa d'Angela Merkel. Intenten fer una espècie de patchwork partei. intentant articular diversos ambients inconexos en una societat cada cop més heterogènia i individualista. Habeck no parla de moviment, però si d'obrir el partit.

Tenen clar que els temps on es pujaven 20 euros la subvenció per nens i es guanyaven les eleccions han passat a la història i busquen un programa essencialment pro europeu, de fronteres obertes amb suport moderat a la política de refugiats i d'inversió amb educació en serio. En materia fiscal volen baixar impostos, sobretot renda i pujar successions i rendiment mobiliari.


Die Linke, apunt d'ostiar-se as usual.

Lafontaine i Sahra Wagenknecht aboguen per que una nova majoria d'esquerres només es pot aconseguir amb un nous sistema de partits, d'aquí ha de sorgir un nou partit d'esquerres nacional que pugui aglutinar diversos moviments d'esquerres - sammlungsbewegungs- i ocupar el buit que ha deixat un SPD en caiguada lliure. En definitiva, fotre-li la cartera al SPD i de pas carregar-se Die Linke per posar a Sahra Wagenkencht al capdavant del moviment.

Mig partit de Die Linke s'ha tirat a sobre de Wagenknecht i Lafontaine acusant-los de voler destruir el primer el SPD i després Die Linke: Bodo Ramelow, l'únic comunista que toca cuixa com president d'un länder, ha dit que això dels moviments és molt perillós políticament, mentre que la secretària General, Katja Kipping s'ha posat les mans al cap. A Die Linke estan fins als collons de la parelleta.

El problema es que Lafontaine/Wagenknecht han trobat en Jean-Luc Melenchon el paradigma, el seu moviment la França Insubmisa va aconseguir un 20% dels vots amb una llista d'independents lluny dels aparells de partit. Melenchon creu que així és més fàcil guanyar votants. Jeremy Corbyn i Bernie Sanders representen el mirall anglosaxó. Melenchon creu que el problema no és generacional ni de comunicació 2.0...Cal paciència i ganes per que l'electorat d'esquerres hi és.

Això de Die Linke recorda a altres temps, Katja Kipling, la secretària general que controla l'aparell del partit aboga per l'internacionalisme,  aprimar fronteres i acollir als refugiats mentre que Sahra Wagenkencht dona suport a una esquerra dintre del àmbit nacional que permeti recuperar els votants que s'han passat a l'Alternative für Deutschland. 


En fi, la única possibilitat de que les esquerres arribin a governar alemanya és la unió del SPD, Die Linke i Die Grünne i per que això passi cal quasi bé un moment estel·lar de la humanitat per dir-ho en paraules de Stefan Zweig: superar la lògica dels apparatchiks, maquiavel i la teoria de la punyalada. Zuverlassigkeit - fiabilitat - és la paraula alemanya per definir-ho.

NOTA1: Al 1990, el SPD tenia de 949.550 militants, a novembre de 2017 443.000, menys de la meitat dels quals el 54% dels militants té més de 60 anys i només un 7,5% per sota de 31 anys. Al 1998 van aconseguir un 40% dels vots, ara obtenen el 20%.

NOTA 2. Robert Habeck, el nou cap de Die Grünne, és filosof i escriptor amb cinc novel·les publicades. Té autoritat i el primer que ha fet és canviar la normativa interna del partit que impedia tenir càrrec al partit i càrrec públic i que necessita dos terços de la militància per ser aprovada.  És una vella discussió dintre de Die Grünne que Habeck a forçat només entrar. O tot o res.

NOTA3: Lafontaine i Sarah Wagenknecht van anar amb limousine negra a la tomba de Rosa de Luxemburg on es feia l'acte homenatge pel 99 aniversari de la seva mort. Alguns militants astorats van murmurar que Rosa de Luxemburg estava a punt de sortir de la tomba.

NOTA4: La web personal de Sahra Wagenknecht on no hi ha ni rastre de les sigles del partit. De fet, es parla de la llista Wagenknecht, on hi hauria independents per formar un nou partit - moviment que arrasi.

http://www.team-sahra.de/

NOTA5: Tant Melenchon com Wagenknecht aposten contra l'euro.