Els Enginyers no són avorrits...Infineon II

Quan hom albira el futur, només veu una societat hiper quantificada. M'encordo molt de la frase del Cinto que la vida és quantitativa, ho deia en un sentit més material però engloba també el que veig cada dia: s'intenta mesurar tot i més. Només es parlar de mètriques, i la única forma d'aconseguir quantificar tot el que es pugi és a través d'elements de mesura. La digitalització ha permès una empresa com Infineon estiguin al capdavant de la onada ja que és la porta entre el món analògic i digital: per digitalitzar la realitat es necessiten sensors i xips. Digitalització implica quantificació.

Peter Bauer cap Reinhard Ploss

Bauer, que portava la línea d'automoció dintre de la casa,  van fer sortir Infineon de Siemens dirigir l'empresa com a proveÏdorar de la industria de l'automoció, industria i seguretat. Després de sanejar la companyia i posar-la en beneficis va deixar el relleu per una malaltia a Reinhard Ploss un altre enginyer amb cara d'avorrit - aquests són els que molen per que són llestos, húmils i estan pel negoci - per que seguís el camí de creixement amb marges raonables: es va fixar un objectiu de marge brut del 15%.

Van deixar caure la companyia xips d’enmagatzematge i van vendre la filial dels xips per mòbils a Intel: la primera pels baixos preus i la segona per la necessitat de grans inversions. La qüestió  era concentrar-se en determinats verticals, rendibles i menys depenents de les oscil•lacions del cicle - baixa elasticitat preu - i quin millor vertical que l’automoció i el cotxe elèctric i electrificat, la indústria 4.0 i les renovables amb  semicunductors per les fotovoltàiques o bé amb sensors  pels grans molins d’energies renovables. Tot molt alemany i ;)

Durant el 2010-2012, hi ha una  primera allau de fusions dintre del sector dels microxips ja que cada cop és més complexe fer-los més eficients - Llei de moore - amb la qual cosa es necessiten cada cop més economies d'escala per reduir costos: Microchip va comprar Atmetl per 3.500M$  i la holandesa NXP va pagar 12.000M$ per Freescale.

Al 2014, Infineon va adquirir una altra empresa americana especialitzada en energía als microxips, International Rectifier per 3.000M$ a 40€ l'acció un 25% de sobrepreu respecte la capitalització. 1.500M$ sortien de la caixa de la pròpia empresa i 1.500M$ de deute...un bon mix. Aquesta és un compra cara però de futur ja que obre nous nínxols de mercat com la índústria mèdica o bé la petrolera que fan servir un xips caríssims, però el més important és que obre la porta al mercat americà i especialment al Silicon Valley, cosa que fins ara no havien tocat: cada model S de Tesla porta 200 xips d'Infineon per valor de 600€, els Iphone utilitzen els sensors d'Infineon i router de Google fa servir tècniques de seguretat d'Infineon $$$$$.

 

Reinhard Ploss i les M&A

Ploss va digerir l'adquisició de l'americà Rectifer aconseguint l'objectiu de mantenir el marge del 15% per totes les línies de negoci i ho va fer en menys d'un any. Infineon, de moment, només ha fet petites adquisicions com Wolfspeed i Innoluce ja que la caixa no dona per tant i tampoc es volen apalancar en excés. Si volguéssin fer grans adquisicions haurien fer una ampliació de capital. Amb l'adquisició de l'americana Wolfspeed al 2016, li ha permès posicionar-se en el mercat dels cotxes elèctrics i dels mòbils per 850M$ sense l'ús del silici com a materia prima. Aquest mes de febrer de 2017, Trump a vetat l'adquisició per motius de seguretat i us militar (!).

La consolidació de 2010-2012 no ha estat suficient i el nivell de les fusions i adquisicions ha arribat a nivells important: l’americana Qualcom va comprar la holandesa NXP per 50.000M€, mentre que feia poc que NXP havia comprat al seu torn l’americana Freescale. La japones Softbank ha comprat els dissenyadors de xips britànics ARM per 30.000M€.... Si volen guanyar marge han de guanyar dimensió. Infineon només representa un 10% del mercat darrera de Samsung i els texans de Qualqum o Hinyx, però està el mercat en nínxols rentables, especialment l'automoció.

L'autoconducció i el cotxe elèctricés el negoci estrella....sabeu la quantitat de sensors i xips que ha de portar un cotxe elèctric? En tot el que sigui elèctric, Infineon té una gran avantatge. Al 2015 va guanyar el premi més prestigiós en ciència, Alemanya Futur, entregat pel President de la República, Joachim Gauck pels sensors de radar que permeten evitar atropellaments de vianants. És un mercat que creix a un 40% anual i que costa 250€ per cotxe..... Multipliqueu ;). L'enginyer, quan va rebre el premi, va dir que mai havia estat a la tele - a diferència de Pilar Rahola -.

Resultats 2016

2016 ja estan apunt d’ignaugura la nova seu a prop de München, el Campeon, un joc de paraules que rima amb Infineon.  S’han gastat de la butxaca pròpia 113M€, hi caben 4.000 treballadors que estan tot el dia desenvolupant i la cosa tira...la capitalització bursatil està prop dels 19.000M€ quasi ho ha doblat en un parell d'anys, evitant possibles compradors indesitjats.

L’any comptable va de setembre a setembre. Les vendes estan disparades als 6.5000M€ i això que el mercat en prou feines  s’ha mogut, el benefici operatiu ha augmentat un 17% fins als 743M€ i els dividends augmenten un 22% encara que pel volum de beneficis és més aviat un repartiment escàs: intenten repartir el mínim dividend per mantenir un bona caixa i mantenir el ritme d'inversions / adquisicions amb el menor deute possible. Cal destacar que un 15% de les vendes d'Infineon se'n va a I+D+i i d'aquest, un 20% d'aquest pressupost d'I+D+i se'n va en projectes que no estan clars, és a dir, Infineon arrisca en la investigació tecnològica, superant la por al fracàs dels managers. Ocupa ja 36.000 treballadors  i l’objectiu és continuar amb un creixement rendible. Un fort dolar els afavoreix, venen més car ;) amb la qual cosa l'efecte divisa pot distorsionar els bons comptes presentats - Draghi!!!!! - . El principal mercat és l’automoció amb un 40% de les vendes, seguit de les energies renovables- sobretot en els parcs eòlics amb xips que transporten l'energia i dades - i  l'altra branca és la seguretat. Els d'Infineon no pensen en productes, pensen en sistemes.

Quan hom mira a final d'any, Infineon ha tancat entre les cinc millors empreses del DAX, amb un increment de la cotització del 22%....la demanda sostinguda de microxips tira però el millor de tot és que aquests dividends tant eixuts: no els faltarà capacitat d'inversió en la propera crisis. És un valor solvent, potser l'acció està cara però més val comprar accions cares d'empreses bones que no barates d'empreses dolentes. Jo m'esperaria a alguna saccejada per entrar.

 

 

 

 

 

1/ Els mecànics estan acollonits, un cotxe elèctric només va una quarta part de vegades que un cotxe mècanic als tallers ;)

2/ Reihnard Ploss té com a hobby fer helicopters de miniatura amb les mans. Aquest detall és el que fa invertible la companyia.

3/ A partir de 2012 la fàbrica de Desden d'Infineon va tornar a treballar a tot drap....els treballadors fins aleshores tenien 4 dies de festa a la setmana.

4/La cojuntura xina no ha afectat gaire ja que molts dels semiconductors d'infineon són utilitzats per productes de reexportació xinesos  i per tant no depèn tant de la cojuntura interna xinesa.

  

Infineon....On els enginyers deixen de ser avorrits.

El meu amic de Sort sempre m'està interpel·lant sobre Infineon per  veure si està barata i comprem accions per que veu que això del IoT i la connectivitat total avança a tota pastilla - ja sabeu: la vida és quantitativa- . És una empresa que cotitza al DAX dedicada al disseny i fabricació de semiconductors...i què collons és un semiconductor? Segons la wikipedia un material que a temperatura ambient pot transportar electricitat i si a sobre és un xip, també mou dades. Tot el que sigui "electrònic" porta semiconductors....aquí la gràcia es fabricar-los per que transportin la informació/electricitat el més eficientment possible,  s'integri en sistemes complexos i a més a més, no gasti gaire energia i sigui de reduïdes dimensions - nanotecnologia -....Tot plegat una empresa bàsicament d'enginyers i per a enginyers, amb un fort component de I+D+i. Hauria de ser força avorrida però no.....hi ha hagut força marro.

Siemens deixa anar els seus fills

Al 1999 Siemens va deixar anar la divisió de semiconductors per crear Infineon, al 2000 la va treure a Borsa per captar capital, tot amb CEO, Ulrich Schumacher, el qual la seva arrogància era proporcional al seu nivell d'estupidesa: va aprèixer amb un porsche i vestit de pilot de curses davant la Deutsche Boerse. Fins i tot, sol·licitava als empleats que li rentessin el cotxe amb la qual cosa, quan va plegar cap membre del sindicat IG Metall va dir ni ase ni bèstia. En definitiva, Schumacher va aprofitar la onada Dot.com per acumular capital i no presentar mai beneficis....ja sabeu, les excuses de sempre: la baixa cojuntura, un negoci a llarg termini o el famós efecte divisa ;). L'acció va sortir a 35€ i va arribar fins a 70€ (!).

Durant els  2000 es produeix una forta tendencia a traslladar la producció de microxips a Asia, de les 45 fàbriques noves de microxips, 40 estan a la Xina i 5 a USA i Europa: els costos de transport no juguen un paper important, per tant la producció no és crítica però si la investigació i la matèria prima - els disc de silici costen 10.000 $ el quilo - . Els productes electrònics avancen per que avancen els microxips i és eina bàsica per determinats sectors com automoció ja que té un fort efecte arrossegament, cada nou lloc de treball en una empresa de microxips genera 1,5 en les següents derivades. Schumacher va aprofitar l'expansió a la Xina sense mirar la rendibilitat.

Schumacher, que cobrava 6M€/any, també era subornat per una empresa suïssa de sponsoring de curses de cotxes on participava i que tenia com a principal client Infineon.  I aquí una altrea genalitat, Schumacher a través de l'empresa suïsa també tenia ensucrat al seu rival al consell d'administració (!). Traducció: no hi havia forma possible, a priori, de fotre'l fora. Quan van condemnar l’empresari suïs a 4 anys de presó Schumacher li va pagar l’advocat de tot el judici. Després el suís va acabar xerrant....Es va provar que el suís li va donar ALMENYS 150.000$ en una bossa de plàstic - menys mal que no era del Corte Inglés - :)

Wolfgang Ziebart 2004-2008

Després del cacau de Ulrich Schumacher, es va buscar un nou director general  agafant el vicepresident de Continental,  marca de pneumàtics i proveïdor d’automobilístic. Ziebart nega que es fassin pràctiques a la Siemens amb una caixa en negre, suborns i donar suport a la divisió sindical amb aportacions al AUB, un sindicat menor que dona pel sac als grans sindicats socialdemòcrates.  Ziebart va fer certa neteja i es carrega part de l'equip de Schumacher, que no diferenciaven gaire la vida privada de la professional.

Ziebart és incapaç de preveure els canvis que venen: comença a sanejar de l’empresa al 2007 amb diverses retallades notables per millorar els marges però ai!!!!! Arriba la crisis al 2008 i Infineon es queda en pilotes literalment ja que queden el descobert tots els erros de disseny, producció i estratègia. La producció és molt depenent del cicle econòmic, l'enfosament de la venda de cotxes o mòbils  al 2008 va fer caure un terç les vendes de xips, mentre que per una altra banda els preu dels xips de memoria - els que porten els ordinadors - van caure un 35%  fent entrar en pèrdues a bona part dels productors. La tormenta perfecta.  Ziebart no actua ràpidament, dilentantisch, el Consell d'Administració tampoc actua i les pèrdues s'acumulen perillosament en un empresa que mai havia pagat un impost de societats (!). L'aposta de Ziebart era fusionar o vendre Infineon però el Consell d'Administració li va tallar les ales.

Peter Bauer  2008-2012, les coses ben fetes.

La cotització a Borsa va arribar als 0,39 cèntims d'euro (!), va sortir del DAX durant 6 mesos, va estar a punt de fer fallida durant 9 mesos sent el candidat ideal per ser comprat per alguna empresa russa o o xinesa amb la qual cosa el disseny i producción xips europea se n'aniria a norris. No cal dir que qui marca els standards electrònics molts cops són els xips (!).

Infineon necessitava pasta i decidieix anar al mercat de capitals on hi ha converses força avançades amb l’inversor financer americà Apollo per entrar en l’accionariat, es parlava d’un 29% de la nineta del TecDax. Apollo cobriria tota l’ampliació de capital de 325M d’accions cosa que no afectaria als antics accionistas, ara bé amb un descompte important ja que l’acció es valoraria a 2,15 mentre que la cotització d’aleshores a 2,58€, l’acció. Amb l’operació Infineon s’embutxacaria 700M€  (2,15*325) i Apollo passaria a ser el principal accionista deixant enrera els fons americans de Dodge and Cox que ostenten el 10,03%. Els dubtes d'aquesta operación eren grans per que Apollo és una empresa especialista en comprar deute fallit al mercat secundari a preu de saldo.

Però les ampliacions de capital amb taurons no van ser suficients: van aconseguir finançament dels xinesos per construir un fàbrica a Wuxi amb un crèdit de 100M€, que ben mirat,  sembla un pagament per transferencia de tecnología. Però aquest crèdit xino no va ser suficient, els bancs no estaven per refinançar el deute així el salvament es va fer de diverses formes: es va comprar deute pròpia per generar confiança i després es van emetre obligacions totalment cobertes gràcies a una forta demanda i d'on de la que van treure 180M€. El trossejament de la companyia o bé la venda no era un opció.

La reestructuració financera va anar acompanyada de la reestructuració del negoci: al 2009, Bauer va ha ver de fotre fora 3.000 treballadors, eliminar pagues extres i bonus i va iniciar un procés de reducció dels costos de producció. Els treballadors van aplaudir la mesura per que l'empresa lluitava per la supervivència. Van vendre filials poc rentables com la venda de la divisió de xips per telefonia fixa a un fons americà. Però la desició més fotuda de totes va ser liquidar Qimonda el més ràpid possible. La filial amb 13.500 persones que produïa xips de memoria DRAM per ordinadors a Dresden. Al 2008 comença la crisis i la forta caiguda dels preus del xips fa que allò no sigui ni reestructurable a nivell de costos i sobre posa a la matriu en perill per la ràpida acumulació de pèrdues. El 2009 es liquida la companyia sense cap comprador....un desastre estratègic total. Bauer va deixar anar el llast, cosa que no havia fet Ziebart. La Merkel no va fotre un duro.

EL PETER BAUER AQUEST HI HAURIA QUE FOTRE-LI UN MONUMENT A DRESDEn!

0/ Hagués donat mig braç per fer de director financer entre 2007 i 2010 ;) 

1/ Ulrich Schumacher,  compaginava les visites al jutjat de München amb la direcció d’una  de les cinc primeres emprese xines de semiconductors, Grace. Empresa d’origen Taiwanès i segons sembla creada en partenariat entre el fill d’un magnat taiwanès dels plàstics – Formosa Plastics – i un fill del President Jiang Zeming (!).  Potser es van conèixer en un curs del Pedro Nueno a Shangai...qui sap. Del cert és quasi impossible saber qui és el propietari ja que hi ha societats pantalla a les Illes Caiman. Al 2008 hi havia rumors  que Grace volia comprar Qimonda  per tal de guanyar economies d’escala  com moltes empreses d’origen taiwanès i dirigida al mercat japonès)  a la qual li va enganxar la crisis de ple.

 2/ Una altra novetat que aporta Infineon a la història empresarial alemanya és la batalla  pel control de consell d’administració que va presentar el fons britànic Hermés i que recull els estalvis dels treballadors de British Telecom amb un visió molt clara: només quan una empresa està dirigida de forma transparent, només aleshores són possibles rendibilitats recurrents pels inversors. Aquests es volien raspallar Max Dietrich Kley – ex director financer de BASF – i que va ser el cap d’Administració durant la “bona època” i posar un substitut que renovés l’empresa de dalt a baix. No van rehixir amb l’intent però és la primera vegada a Alemanya que hi havia una guerra d’aquestes característiques dirimida en una Junta d’Accionistes.

3/  A Alemanya era generalment normal que entre dos managers controlessin l’empresa, l’un feia de director general i l’altre dominava el consell d’administració així que s’anaven turnant en els papers, tenint un control efectiu de la companyia.

Helmut Schmidt....El que encara vull dir III

La forma de perdre el seny més ràpida és estudiar filosofia alemanya. Als cursos d'alemany sempre hi ha algun professor de filosofia d'institut o universitat....és igual, EVITEU-LOS i si són llatinoamericans sortiu corrents. Schmidt començar amb una anècdota del poeta Schiller per explicar a Kant: a Schiller li van preguntar què havia estat fent l'últim any i va dir que estudiar Kant i quan li van preguntar què planejava pel següent, va dir que oblidar tot el què havia après de Kant. Schumpeter explicava alguna cosa similar sobre Hegel que afirmava que només un dels seus deixebles l'havia entès, i no del tot.....El meu consell NO OBRIU CAP LLIBRE DE FILOSOFIA ALEMANYA.

NOTA: L'últim paràgraf és força sucós pels economistes.

La feina de polític: Kant, Weber i Popper.

Schmidt reconeix que només ha llegit un llibre de Kant "Zum ewigen Frieden - La pau perpètua -" escrit al 1795 i que Kant va treure el títol de d'una llogarret Königsberg que es deia així;)  Per un retornat de la guerra sentir això que la pau no és cap situació natural sinó que és un compromís que s'ha de renovar, és força seductor. Aquell que no pren seriosament els motius i interessos de l'altre no pot arribar a compromisos, i el compromís és la pre-condició per la pau. 

A Schmidt li interessa de Kant que l'acció moral ha d'estar fundada racionalment i per tant, entre l'obligació moral i la raó crítica hi ha un forta relació. Després de Kant no hi ha cap contradicció entre Moral i Política: actua com creus que ho hauria de fer tothom. En moltes decisions polítiques concretes va fer servir l'imperatiu moral. Però no només cal reflexió moral sinó també RESPONSABILITAT per assumir les conseqüències de les decisions preses. La obligació - Pflicht - és la necessitat d'actuar d'acord amb la Llei, evitant interessos propis - els trepes, vaja -. I la única forma de conèixer la meva obligació és a través de la raó. Per Schmidt, la política és l'acció pragmàtica amb finalitat ètica. El polític no s'ha de deixar endur per l'opinió d'altres, ni pels seus propis interessos, ha de ponderar les conseqüències i tenir la força suficient per actuar correctament d'acord amb la llei.

Diferencia entre polítics deontològics -els il·luminats religiosos o revolucionaris que actuen per principis - i conseqüencialistes, Aquests últims són els que actuen dintre del possible sense ferir les lleis ètiques. Aquestes lleis no són universals sinó que poden variar en el temps però en qualsevol cas NO CORRESPON al Estat determinar els valors que les lleis ètiques porten de forma inherent. L'Estat no és guia moral de res, només garanteix el marc en el que es duen els debats sobre valors.  El polític ha preservar els marc polític i alhora donar-li nova forma d'acord amb els canvis de valors socials, és a dir, REFORMAR. 

L'altra text que cita per definir la política és de Weber, la política com a professió - i no com a professional que és una altra cosa - i que tracta sobre les condicions que ha de tenir una persona per dedicar-se a la política: passió, responsabilitat -no als electors o el parlament sinó amb la consciència d'un mateix - i sentit de la proporció. Weber també fa la mateixa distinció entre deontològics - els il·lumintats - i els conseqüèncialistes...I aquí passa comptes amb els pacífistes dels anys 80 i la Doble Ressolució ( Nota 1)

Karl Popper i la seva Open Society de 1937 també és l'altra gran obrar que va influènciar Schmidt. El primer volum d'història de la filosofia no l'interessa gaire però el segon....el segon no vegis, "els falsos profetes" on carrega contra Hegel i el seu concepte d'Estat superelevat i la lluita de classes i dictadura del proletariat de Marx. Conceptes que Schmidt sentia aversió però que amb Popper troba els arguments per rebatre la noció de "paradís socialista" argumentant que només les reformes progressives poden modificar a la llarga una societat (piecemeal social engineering). La reforma implica compromís. Les utopies totals - jo hi sumo revolucions - només poden donar-se en societats tancades ergo en sistemes totalitaris. Aquí passa comptes amb el sector marxista del SPD i especialment amb les juventuts -  i indirectament amb Lafontaine i Die Linke -. Schmidt li critica a Popper el Principi de Falsació, per la seva impractibilitat en ciències socials. Popper volia superar el mètode dialèctic, segons Schmidt, sense èxit.


Democràia, Política i Economia


La democràcia és un invent que prou feines va durar 150 anys a Atenes i amb forces limitacions: va permetre a Atenes seguir una política de poder amb èxit ( d'aquí surt l'Acropolis). Els més rellevant és el concepte de participació en la res publica de cada ciutadà.  Aquí Schmidt diferencia entre Caps d'Estats amb visió global  i personal estatal tipus alcaldes que s'ocupen més del dia a dia i més quan a Atenes hi havia 25.000 ciutadans i Alemanya té 80 milions. És un error creure que els ciutadans estan obligats a actuar quan la democràcia està en perill: primer per que generalment no reconèixen el perill i segon per que és fàcil endur-se per la rauxa col·lectiva: la majoria necessita lideratge i un mal lideratge no és fàcil de veure a primera vista. El nivell benestar i cultural no és impediment per cometre errors. La tecnologia facilita la manipualció de les masses (!).

Segueix amb Roma i Cicero "Salus publica suprema lex esto", és feina del polític prendre decisions impopulars i explicar al poble que són pel bé comú, no cal mirar només a les properes eleccions i perdre la realitat de vista - i aquí apunta a una més que necessària política  inmigració comuna a Europa, ergo restriccions- ).  El sistema d'eleccions permet comportaments irresponsables, i per prendre decisions impopulars cal autoritat i no falta de responsabilitat: competència, oratòria, integritat i coherència són factors que augmenten l'autoritat. Kohl va començar el seu camí sense gaire autoritat però amb el Programa de 10 punts per la Reunificació, se la va guanyar - i això no queda aigualit pel l'afer de la caixa B del CDU (!!!!!)- .

Una dosis de "oportunismus" és inevitable a la política, encara que la barrera entre el treperisme pur i dur i la FIABILITAT és molt fina. Tots els polítics estan interessats en mantenir el poder i miren les seves accions per mantenir-lo, però això ha de jugar rol secundari en la seva acció política. Ambició, vanitat i oportunisme actuen estretament  vinculats, però primer els interessos comuns i no els personals.

Les qualitats del polític han de ser intel·ligència, disciplina i treball, i sobretot, un alt sentit de la responsabilitat. Ha de tenir una ocupació i haver treballat força temps, ha de parlar com a mínim anglès i viatjar. També ha de tenir capacitat per arribar a compromisos i voluntat de pau, i no només per la pau en sentit de conflicte amb tercers, sinó també la pau social. Aquesta pau social es basa en la co-gestió i anomena Hans Böckler, el sindicalista que va unir els diversos sindicats alemanys evitant un Richtungsgewerkschaft , un sindicat orientat a l'acció política. Schmidt també llença crítiques: els salaris obcens i bonus dels managers s'han multiplicat a Alemanya, i això és degut a la renúncia dels sindicats a canvi millor la seva posició. Tampoc pot ser que els bancs paguin milions en multes per mal comportament i no hi hagi cap responsable davant del jutge - especialment als USA -.

Molts managers alemanys es queixen de la desaventatge que representa tenir la seu social a Alemanya enfront la competencia internacional . Sempre parlen negativament de l'Estat Social, veuen l'Economia Social de Mercat com una contradicció i mostren poc respecte pels treballadors. Només una economia de mercat aigualida: mercat i propietat privada per una banda, i prestacions socials i participació en el creixement del poble menut. Aixó i la cogestió als comités d'empresa pot a la llarg mantenir la pau social (!). Molts dels que es queixen sobre l'Estat Social no són empresaris si no managers, que s'anomenen ells mateixos emprenedors però que no ho són: no es juguen el seu patrimoni sinó com a màxim seva ascensió social fins al paradís de les retribucions, els SOBREPAGATS -Überbezahlte -. Gràcies a Deu a Alemanya hi ha molts empresaris - i alguns managers - que no només veuen la responsabilitat al compte de resultats. La constitució alemanya diu: la propietat compromet, el seu ús ha de servir igualment pel benestar de la societat.

ÉS UN PUPURRI FORÇA DENS..... EN COMPTES D'UNA AQUAREL·LA M'HA QUEDAT UN COLLAGE - PERÒ LES SOBRALLES TAMBÉ S'HAN D'APROFITAR-.

NOTA1: Després de 4 anys de negociacions infructuoses amb els soviètics per arribar a un acord de desarmament, Schmidt creia que si hi havia guerra entre les dos potències seria a Europa, i per tant, no calia unitats de resposta nuclear en cas d'atac sinó unitats militars de defensa, el que vol dir el rearmament d'occident - Mireu el Premi Novel d'Economia Thomas C. Shelling traspassat fa poc -. La realització de la doble resolució es va fer efectiva a partir de 1983 sota la èfige de Kohl i va desembocar al 1987 amb Tractat IRNF - Intermediate Range Nuclear Forces - que va ser el primer tractat de desarmament mutu des de la segona guerra mundial. Un míssil amb tres caps nuclears podia deixar, Köln, Düsseldorf o Dortmund destruïts....Evitar un xantatge dels soviètics era l'objectiu de la Doble Ressolució. El moviment pacifista el va acusar de promoure la guerra en una onada d'histèria. Encara busca el reconeixement per l'èxit del tractat de 1987.

Nota2: Schmidt també entra en a parlar de religió. No li fan gaire el pes: prefereix millorar l'existència material que no esperar la pròxima vida. En el capítol cal destacar el teòleg,  Nell-Breuning ideòleg de l'esquerra católica i que va treballar en el Programa Godesberg per deixar el marxisme i superar "la contradicció capital-treball" a través de la cogestió i la particpació dels treballadors a través dels sindicats en la gestió de les empreses via compra d'accions per part dels treballadors. Partidari d'un únic sindicat, contra les 35 hores i la igualtat salarial i finalment, crític amb el capitalisme de rapinya - Raubtierkapitalismus - que s'ha escampat per tot el món. Tant els sindicats com els propietaris es van resistir a aplicar les seves lliçons.

Helmut Schmidt...El què encara vull dir Part II

Al 2003 estava a Madrid fent el master del ICEX i vaig baixar a veure els meus pares a Barcelona. Pel carrer em vaig trobar a una persona fotuda en política i vam estar comentant la jugada una estona: hi havia el referéndum sobre la constitució europea....Recordo que sostenia que s'havia de votar no a la constitució europea per que no reconèixia el català...En aquell moment vaig desconectar de la conversa. Els fundamentals fallen. Per cert, aquest post s'ha de llegir un parell de vegades ;)

La idea de De Gaulle

Recorda la visita a de Gaulle a Hamburg al 1962 on va parlar en Alemany i sense notes al Rathaus: volia una participació activa d'Alemanya a Europa i especialment amb França "superant" les ferides de la segona guerra Mundial.  Per De Gaulle, els interessos d'Alemanya se supeditaven als francesos i en cas de dubte, hi havia d'haver obediència francesa. A De Gaulle, l'ocupació americana i el partenariat amb EEUU i Gran Bretanya li sonava desafinat: el seu objectiu - no reixit - era emancipar-se de la tutela americana, amb ajuda d'Alemanya i sota lideratge francés.

De Gaulle va situar França al mapa, especialment després de la guerra: la seva acció durant l'exili no va tenir un efecte profund. Anoto jo, resultat increïble que França estigués situada al mapa de les potències aliades després del penós paper de la Segona Guerra Mundial....sense  De Gaulle, França hagués passat a ser una potència de segon ordre als cinquanta.

El concepte Europa de De Gaulle es basava en la història comuna europea - integració - agafant Rússia (!)- cosa que els alemany s'ho miraven amb escepticisme - . Mirava Europa com a potència independent per sobre de les dues potències  hegemòniques (EEUU/ URSS) tot evitant la participació de la Gran Bretanya. Fins que no va arribar George Pompidou, no es permetre l'entrada de la Gran Bretanya al 1973 i va ser per fer de contrapoder a Alemanya (!).

En aquell moment Schmidt donava suport a l'entrada dels britànics però ara, 2015, reconeix que s'havia fet masses il·lusions sobre el paper de la Gran Bretanya a Europa (!). A mitjans dels setanta amb Wilson - i després Maggie Tachter - hi va haver un canvi d'actitud respecte Europa: l'objectiu de la participació britànica era evitar que Europa fos una entitat política significativa. La resta els hi interessava un rabe i saludaven tot el que anés contra Alemanya (!): Tatcher es va oposar a la Reunificació  i Mitterrand, "el gran amic de Kohl" també s'hi va oposar amb una fredor que requereix una reflexió (!).

El llarg camí a la construcció Europea

A part dels regnes d'Alexandre el Gran o bé l'imperi Romà, i encara que aquest concepte sorgeixi del segle XVIII, l'actor històric més signficatiu han estat els Estats. Si Europa vol ser un tot, ha de superar les fronteres mentals dels Estats Nacionals i impulsar la integració, per evitar tendencies nacionalistes i tenir rellevància política al món. La integració europea no és resultat d'una visió idealista sinó que respòn als interessos més íntims dels Estats Nació membres.

Quan Churchill va pronunciar el famós discurs de Zúrich on arengava a francesos i alemanys a unir-se hi ha un parell de frases que no es van tenir massa en compte: els Alemanys, que ja albirava la seva recuperació econòmica, calia que estiguessin vinculats al Bloc Occidental i l'altra evitar una altra incursió dels soviètics cap a l'Oest.

Jean Monet va llençar la idea que per mantenir la pau a Europa, Alemanya i França havien de treballar plegats i  així va convèncer al ministre d'exteriors francès, Robert Schuman, de la bondat de la idea.  Jean Monet va tenir el suport del seu amic John McCloy, comissari americà per Alemanya, per portar endavant el Pla Schuman(!). Una bretxa en la muralla dels Estats, suficientment limitada per ser aprovada pels Estats però suficientment profunda per promoure la unitat i assegurar la pau a Europa.

Això és una idea pragmàtica i realista d'Europa, sense idealismes: no cal ampliar la UE en totes les direccions del cel. Molts s'han posat les mans al cap amb l'aprovació del Tractat de Maastricht i l'ampliació de UE sense que hi hagués una reforma de les seves institucions. La UE es fruit del piecemeal social engineering de Popper, però el tractat de Maastricht no entra en aquesta línea d'integració.

Durant els anys noranta, quan ja quedaba clar que s'anava cap a la moneda única, els impulsors del Tractat de Maastricht no van adonar-se que també era necessari una política económica comuna amb el seu propi aprell administratiu. Això no es va resoldre amb el fracàs de la constitució Europea de 2003 i amb el no de França i Holanda. Giscard d'Estaing era el cap del Consell Europeu que va preparar els esbossos i el que li va dir a Chirac: no fassis el referèndum.

Giscard d'Estaing: companys de viatge.

El gran amic de Schmidt en el tauler europeu va ser Giscard d'Estaing. Nascut Koblenz al 1926, fill d'un oficial francès que ocupava al Ruhr i casat amb una dona que havia perdut el seu pares en un camp de concentració alemany durant la Segona Guerra Mundial. El primer que va fer Schmidt quan va ser anomenat Bundeskanzler, va ser anar-lo a veure, parlaven en anglès i sense traductor. En acabar, Giscard d'Estaing  va acompañar Schmidt a peu des del Palau del Elisi fins a l'hotel. Els petits gestos de la política francesa. Al llarg del temps, la relació entre Schmidt i Giscard va ser molt intensa, es basava en la fiabilitat i la constància. Recorda la relació al final de De Gaulle i Adenauer, però no la Mitterrand i Kohl. Després de deixar l'alta política, quan Giscard visitava Hamburg, s'allotjava a casa dels Schmidt.

Hom ha de reconèixer la influencia francesa al món: colònies, potencia nuclear, seient al Consell de Seguretat....Quan Schmidt volia aconseguir alguna cosa, primer ho pactava amb Giscard.  Pels polítics francesos, Europa no està precisament al cor (!!!!) però Giscard, possiblement escèptic al principi, es va comprometre amb passió amb la idea d'Europa.

També va transaccionar coses amb Giscard com l'entrada de Grècia a la CEE: en el cas d'Espanya i Portugal estava clar que s'havia de donar suport a la democràcia - i evitar la trencadissa revolucionària -  però en el cas de Grècia hi havia altres reserves, com el pagament d'impostos dels seus armadors ;).

L'amic americà

Thomas Jefferson, el considera un dels descubridors de la democràcia i autor intel·lectual de la Declaració d'Independència. Els federal papers representen la idea de democràcia fins avui: la legitimació del govern recau única i exclusivament en l'aprovació dels governats. La segona cara menys coneguda de Jefferson és la d'estratega i pragmàtic amb la compra de Luisana al 1803 als francesos doblant el territori americà sense cap guerra i l'impuls cap a l'Oest, sent conscient de lio que hi hauria amb els indis. A Schmidt també li fa ballar el cap que estigués casat amb una "esclava" i estigués a favor de l'emancipació dels negres però veiés normal tenir esclaus...amb la qual cosa els indis i els negres sembla no entraven dintre de la Carta dels Drets de l'Home.

L'home que va negociar la Luisana Purchase va ser l'amic Monroe  i que després com a President va crear l'anomenada Doctrina Monroe: en les lluites entre poders europeus, els EEUU no prendran part ja que no respon a interessos americans. Si algun poder europeu intentar ampliar la seva area d'influència en l'hemisferi Occidental serà contemplat com a una amença per la pau i seguretat dels EEUU. La guerra de Texas al 1846 i la pau amb Mèxic amb la compra de California per 15M$ va ser l'escalafó de l'expansió cap l'Oest. Schmidt no sap encara si definir-ho com una expansió pacífica o bé una forma primaria d'imperialisme. Jefferson va posar les bases per l'expansió a l'Oest.

Schmidt sosté a 2015, que l'èlit americana ja no és tant fiable i constant com en el segle passat en política exterior i això que es declara amig de Herny Kissinger. Una raó és l'evolució de la població americana que segurament a partir de la segona meitat del segle XXI tindrà un segona llengua que serà el castellà ( puc donar fer en el meu últim viatge a California) i que per tant aquesta gent tingui unes altres prioritats que els anglosaxons de la costa est. Els llatins volen enviar els fills a la universitat i tenir un cert estat del benestar i potser el seu compromís amb Europa o Japo sigui més baix. Igualment l'evolució demogràfica a Europa la pot fer més depenent dels Estats Units en un món més globalitzat i més, quan més trigui el procés d'integració. El pes econòmic d'Europa igualment es veurà ponderat per l'èxit de Xina, Brasil o India ajudats per les noves tecnologies (!).

Un confucianista Deng Xao Ping

Si una cosa té el Helmut Schmidt és que es va mirar la Xina molt abans de que fos obvi el aufschwung: va demanar a Brandt que la RFA establís relacions amb Xina cosa que es va fer  al 1972 abans que Kissinger i Nixon. Els europeus tenim poca idea sobre Àsia i especialment de la Xina, que té una historia de 4.000 anys.

L'esforç de Schmidt per entendre Xina comença amb el confucianisme, moviment que va dominar Xina durant 1.000 anys i que va deixar una emprenta més profunda que l'intent d'aniquilació de Mao i la Revolució Cultural.  El confucianisme més que una religió és un sistema, un sistema basat en proves continues: aquell qui vol trepar ha d'anar passant proves, locals, regionals, nacionals mostrant els domini dels textos antics fins arribar a ser Mandarí, un càrrec polític. Tot això independement d'origen, patrimoni i ideología. Els elements claus de confusianisme és respecte per la jerarquía i búsqueda de l'Harmonia.  A Xina no hi ha una religió d'Estat com Anglaterra o els USA o bé Arabia Saudí.

Quan va visitar  per segona vegada Xina al 1984, Deng Xao Ping estava al zènit del seu poder. Es coneixien de la primera visita al 1975 però no havien xerrat per la delicada situació política. Schmidt li va dir a Deng " Vosaltres us dieu comunistes però en el fons sou confucanistes" mentre que Deng va respondre " So What?". No cal dir que el Partit Comunista Xinès ha agafat tots els tints de confucianisme i en comptes d'eleccions hi ha meritocràcia pura: millor estudiar a Harvard que no a la Universitat de Peking. ( NOTA0: Collons, ja podriem tenir unes gotes de confucianisme -i no de confusió-).

El que més mola de Deng és l'escupidera que sovint utilitzava. Era un pragmàtic, que va veure que allò de Mao i el "socialisme" no anava en lloc i que va conectar Xina al món a través de les reformes econòmiques. Deng havia sobreviscut a dues purgues. La última al 1976 amb la Banda dels Quatre, que va sobreviure pels pèls encara que el seu fill va acabar en cadira de rodes després de llençar-lo per una finestra (!). Deng sabia que la seguretat política de Mao estava sostentada per cadàvers: el Gran Salt Endavant o ve la humiliació de la Revolució Cultural, enviant bona part de la població als camps d'arròs.

Tianammen no tenia res a veure amb el Maoisme sino que era un conflicte intergeneracional i que va està mal resolt per la por del l'èlit xinesa al caos, les baralles internes dintre de l'èlit i finalment la mala preparació técnica del l'aixafament. Deng va explicar que la culpa de tot allò era del propi partit. Resulta difícil jutjar Tianammen amb estandarts europeus: als USA té més possibilitats de guanyar el candidat amb més diner mentre que a Europa costa que els polítics prenguin desicions impopulars ja que estan pendents de la reelecció. A la Xina el confucianisme tracta el poble de forma suau sense esquilmar-lo però la voluntat del poble en cap cas està en el centre de l'acció política (!).

Schmidt farda d'haver parlat al 2012 amb Xi Jinping, JianG Zemin, Wen Jiabao o el mític Zhu Rongji i per última amb Lee Kaun Yew, Harry, el president de Singapur que va convertir una ciutat rodejada de pantans - com Venècia, per cert - en una de les primeres ciutats del món en termes de renda per càpita. Harry creu que a la llarga Xina no es pot sostenir sense un Estat de Dret.

ESTEU CONTENTS DE LLEGIR AIXÒ PER QUE POCA GENT EN AQUEST PAÍS HO HA LLEGIT 

NOTA1: Si Schmidt està en contra d'una ampliació a tord i dret, i observa el Tractat de Maastricht com un error també és possible que ho pensi en el cas del Euro....Un Euro de doble velocitat, que és la tesis del Schäuble).

NOTA2: En consideració a Espanya no es va modificar les estructures de la CEE al 1986 i després quan va arribar Maastricht ja no es va poder fer la reforma institucional profunda, per anar assumint, paulatinament, països.

NOTA3: Reconeix a Kennedy la gestió de la crisis dels míssils cubans fent retrocedir els soviètics sense que perdessin la cara o bé amb la NO REACCIÓ davant la construcció del Mur de Berlin al 1961. Com a persona no li interessa gaire i el seu estil polític tampoc, massa discurs i poca acció.

NOTA4: Destaca George Schultz com a secretari d'Estat per portar a Reagan a un política de desarmament amb els russos a la cimera de Reykjavik. Gorbatxov també necessitava reduïr la despesa d'armament i reformar el sistema però volia fer masses coses a la vegada amb un resultats poc apreciats per la població russa. Aquí Schmidt és una mica inquietant demanant un polítca de no proliferació d'armes nuclears i la sortida de posicions americanes a Polònia i República Txeca.

Helmut Schmidt....El què encara vull dir Part I

El problema d'acabar un post és que n'has d'encetar un altra, tinc a la reserva un sobre start ups, el Donald Trump o bé el que el meu amic de Sort em va sugerir: Infineon, l'empresa tecnològica. Al novembre vaig comprar l'últim llibre del Helmut Schmidt, was ich noch sagen wollte....el que encara vull dir - abans morir-. L'editorial li va demanar que fes un llibre sobre personatges que donessin un exemple a seguir  en el sentit alemany, o sigui moral, però ell agafa aquest models per barrejar-ho amb la seva biografia. Total que és una autobiografia sui generis que ha estat número 1 de vendes durant molts mesos a la llista del Spiegel. Hi ha parts que ens podem estalviar com les banyes a la seva donar a finals dels seixanta o bé l'enterrament del seu fill de 8 mesos, mort de meningitis al 1944 mentre ell estava fent la batalla de les Ardenes. Les parts en que parla de Bach o el Greco també ho podem obviar. Estic profundament agraït al Helmut Schmidt per que vaig aprendre política exterior com déu mana i per això li devia aquest post. Infineon per la pròxima setmana.

Els antecedents: els falsos models.

Federich II de Prússia és admirat per molta gent avui dia, encara que va ampliar els seus dominis després d'una guerra rera l'altra, inclús a costa dels Habsburg. Alexandre el Gran en format butxaca com l'anomenava Schmidt. Les idees de la Il·lustració van influenciar el jove Federich II, fent entrar el principi de justicia i respecte als súbdits. Un anti maquiavèlic que en la segona fase del seu regnat es va tornar profundament maquiavèlic amb l'ús de la guerra per eixamplar els seus dominis. Aquest era el seu únic objectiu quan es va plantar davant els seus soldats arengant-los a entrar a l'eternitat en el que va ser la seva primera DERROTA en la Guerra dels Set Anys. La Raó d'Estat juntament amb Prússia és un concepte problemàtic, ningú parla de raó d'estat a Hamburg o a Baden-Wüttenberg: l'Estat no té raó i la seva acció està subordinada als interessos dels seus ciutadans. El principi hegelià de l'Estat per sobre de tot i amb vida pròpia és fotut.

Amb Bismarck passa el mateix, és un fals model. Guerra rera guerra amb danesos, austriacs, francesos...tot en una dècada. A partir de 1871 va preservar la pau a Europa certament, però mai va maniobrar en interès del poble alemany sinó als Hohenzollern: la petita alemanya sense Austria era el camí més còmode per Bismarck. Amb les lleis socials impulsades per ell passa el mateix: l'únic objectiu era aigualir el SPD i el moviment obrer. Era aliè al patiment de la gent senzilla.
1871 representa una fita important per Alemanya ja que entra en el tauler de joc europeu al mateix nivell que els altres, fins ara el concepte de nació alemanya era difús i el vuit de poder que generava la multitutd de petits principats, era aprofitat per les grans potències europees per tenir influènciar a l'Europa Central. El fracàs de les revolucions liberals de 1848 - molt interessants per cert i molt estudiades per Lenin - van deixar l'espai necessari per que Bismarck promogués la unificació des de d'alt.

Nazisme i Guerra

El pare de Helmut era fill IL·LEGITIM d'un estivador JUEU mig analfabet del port d'Hamburg que gràcies als seus mestres que va tenir la oportunitat per fer carrera. Va dedicar totes les seves forces a puja dintre de l'escalafó social. Gràcies a que era fill il·legítim, tenia una certificat on deia que el pare era desconegut....per això en Helmut va poder casar-se, allistar-se....podia justificar la procedència aria. El pare es va passar els 12 anys de nacionalsocialisme aterrat.

Quan estava a Berlin al 1942, Helmut va anar a una festa d'una antic amic d'Hamburg i va ser l'únic que es va presentar amb uniforme. Allà es va criticar obertament el nacionalsocialisme. Uns mesos més tard es seu amic era ajusticiat per contactes amb la "Roten Kapelle". Lesson one: qui parlar tant clar, juga amb la seva vida.

Schmidt es va passar 8 anys de soldat, dos de mili i sis de guerra....poca broma. Allò va ser una festa fins que va arribar la guerra a Rússia, va participar en l'avenç a Leningrad i Moscou.  Explica que a la guerra simplement sobrevius. Els que cauen generalment són nanos joves inexperts, els veterans saben a quin cantonada s'han de aixoplugar. Al gener de 1945 per fer una broma sobre Göring és enviat a la Batalla de les Ardenes on els avions americans i britànics bombardejaven constantment. La seva unitat només es desplaçava quan tenien la següent posició assegurada ja que una cop obrien foc només aguantaven 15 minuts l'artilleria americana. A Rússia patia per ser presoner dels russos i per les possibles ferides, a les Ardenes només per les ferides.  Schmidt explica com va auxiliar a un soldat al que li va esclatar una gradana als calçotets. La por a la mort no existia, existia la por al dolor.

Lesson two: els companys eren fiables. La solidaritat dintre de la tropa era altíssima,  lliuraves al teva vida al teu company i viceversa.

El 1 de setembre de 1939 Schmidt creia realment tropes polaques assaltaven el repetidor de Gleiwitz i que Alemanya s'havia de defensar - creuant la frontera -. A partir de juny del 1941, quan s'invaeix Rússia en Schmidt ja va veure que això no acabaria bé, que era un error estratègic clar ....encara que la majoria de la gent tenia fè un la victòria.  Aquí cita Ortega i Gasset per entendre l'auge del nacionalsocialisme. La resistència a ultrança del VI Excèrcit durant la Batalla de Stalingrad no responia a criteris militars - Hitler va agafar el comandament de l'excercit al desembre de 1941-. Posa l'exemple de Rommel com general no nacionalsocialista que trepa dintre del règim i que s'adapta a Hitler i aquest com a gràcia li dona la opció de suïcidar-se l'octubre del 1944. Schmidt assegura que en prou feines va trobar nazis convençuts en 8 anys a l'excercit i que la gran majoria dels generals i oficials eren "deutschnational" - nacionalistes -. 

Una gran majoria d'alemanys van seguir l'Estat fins a l'enfonsament. La tragèdia del nostre sentit del deure i molts dels que fan retrets morals només han viscut en llibertat a posteriori. Schmidt explica que no tenia coneixement de què en els camps de concentració s'exterminés a persones. Era una generació que no va adonar-se de la natura del règim de Hitler, per què ens hem de fer retrets morals? Només tenia por de l'avi jueu, res més. Ni la meva filla es creu que no teniem ni idea de l'extermini, ni tampoc Fritz Stern l'historiador jueu amb qui va fer un llibre, però va ser així. (Nota1: això ho diu un ex-Bundeskanzler al seus 96 anys. (tinc un amic que sempre diu que en els llibres de memòries, quan s'ha d'explicar per fi la veritat de la veritat.....es menteix. Agafeu-ho com volgueu).

Va caure en un camp de presoners gestionat pels anglesos, allà tampoc ningú va parlar de la solució final. La majoria de presoners es negava a ser anomenat "feixista". Era un expressió dels comunistes, per designar tot allò que no era comunista. Quan va rebre Bresnev trenta anys més tard i aquest va assenyalar els alemanys com a "invasors feixistes", Schmidt va declarar:"no erem feixistes sinó soldats alemanys".



Post war

La ocupació d'Hamburg per les quatre forces aliades generava dificultats "com quatre dones cuinant en la mateixa cuina". El més perentori era la falta d'habitatge, la gana o el fred...es vivia amb una consciència de començar de nou, que tenien a les mans la (re) construcció de la ciutat i no només fisicament sinó democràticament i tot això a través del SPD on entra a militar després de sortir del camp de presoners. El caos moral en que va quedar alemanya no va ser ocupat per l'Esglesia (!) sinó que la recuperació va venir dels partits polítics: Adenauer (CDU), Theodor Heuss (FDP) i Kurt Schumacher (SPD). Els tres tenien autoritat moral per tornar a posar d'empeus Alemanya.  Cal afegir l'alcalde de Berlin, Ernst Reuter, que va fer que els soviètics es treiessin del cap dominar la ciutat amb el fracàs del bloqueig de 1948.

Dos fets a l'estiu del 1948, abans de la creació de la Bundesrepublik van saccessejar el país positivament: el Pla Marshall i la Reforma monetària. El Pla Marshall va permetre que realment amb la nova moneda es pogués comprar platans i altres béns que fins aleshores no hi havia accés.

El concepte "Alemanya any zero" porta a error....també hi va haver certa continuïtat: molts antics nazis continuaven en el càrrec i això servia per professors, advocats, buròcrates.... Posa com exemple el ex-ministre d'Economia amb Brandt, Karl Schiller o bé Kurt Georg Kiesinger, un trepa a qui van tenir que menjar-se com a Bundeskanzler durant la gran coalició de 1966 per que dintre de les pròpies files del SPD tenien Herbert Wehner, que es va passar la guerra a Moscú i els americans no se'l miraven amb gaire afecte. I aquí ve la justificació: distingeix entre aquells que es va amotllar al nacionalsocialisme i aquells que van lesionar drets d'altres ciutadans alemanys. És perdonable haver estat nazi sempre i quan no hagués fer mal a tercers. La comparativa amb el tracte que van rebre els antics comunistes de la DDR és inevitable: antics militants del SED o membres de la Stasi van ser tractats com a leprosos sense fonament.

Hi havia també un problema pràctic, bona part de l'estructura estatal, regional i municipal estava ocupada per antics nazis: serveis públics com aigua, electricitat , transport públic, escoles... i qui millor que ells per tornar-ho a posar en marxa.


El SPD

Kurt Schumacher SPD el considera massa nacionalista, a Herbert Wehner li reconeix fer del SPD un Volkspartei, un partit nacional deixant de ser un Klientelpartei vinculat exclusivament a la classe obrera amb la conseqüent abjecció del marxime. Ernst Reuter va impulsar el SPD com a partit de govern i no com a partit de NO.

El seu mentor però dintre del SPD va ser Fritz Erler, membre de la comissió de seguretat del Bundestag i amb el que va participar en la creació de d'una Bundeswehr amb sòlides bases democràtiques contra el criteri d'Adenauer (!): qui manaria a l'excercit seria el Ministre de Defensa i no el Bundeskanzler. El SPD no se'n va ensortir, fins i tot Adenauer va rearmar l'excercit.

Willy Brandt només un surt un parell de vegades al llibre, un per cortesia - jejeje - i l'altra per dir que perdia credibilitat a mesura que governava. Schmidt va ser designat el tercer ministre de finances del govern Brandt incapaç de fer front la primera crisis del petroli. Ja us ho dic, l'odiava, la gent estimava Brandt i a ell només el respectaven, en la vida se li hagués ocorregut agenollar-se a Varsòvia.

Els pressupostos del Doktor Schäuble

Cada cop que parla sobre Grècia, en Schäuble se'l veu incòmode, es posa les mans el cap, gesticula i no convulsiona de miracle. El tio es va mantenir ferm davant l'aposta del govern grec de buscar els límits de la moneda única: si volen fotre el camp que el fotin però si es queden, han d'assumir determinades condicions. No era una posició políticament fàcil i els riscos eren força elevats: iniciar una cadena d'esdeveniments que posaven en risc la construcció europea des de 1957 amb un culpable clar, la intransigència d'Alemanya i el seu responsable de finances, Wolfgang Schäuble. Va resistir i va guanyar.

 

En Schäuble està forrat. 

"Tenim marge per que la propera legislatura podem rebaixar impostos" va dir Schäuble a la cimera del G7. Però qualsevol reforma impositiva només pot suposar un ajust 12.000M€ ja que no es pot incrementar el dèficit públic. Die Grüne, el SPD i Die Linke volen incrementar l'impost sobre successions per reduir la desigualtat creixent però això afecta directament a les empreses familiars, claus per l'ocupació i el creixement del país. Juergen Trittin de Die Grüne fins i tot proposa un superimpost per rics que gravi més el patrimoni i les successions que no els rendiments del capital, eliminant aquests últims (Abgeltungssteuer, Einkunfte auf Kapitalerbetrage..-).

La situació de la Hisenda Pública alemanya ha millorat substancialment: des de 2015 10 dels 16 Länders tenen superàvit als seus comptes. Una part s'explica pels tipus d'interès negatius del Draghi: al 2009, quan entra Schäuble, els interessos de deute arriben als 38.000M€. Al 2017 es pagaran 19.000M€.  La major contribució per això ha estat per la via dels ingresos, l'INCREMENT entre 2010-2016 de la recaptació  ha estat de 160.000M€ mentre que les despeses s'han mantingut estables amb la qual cosa, aquest increment de recaptació ha anat destinat a reduïr el déficit de l'estat  que al 2010 era de 44.000M€ i des de 2014 impera el schwarze null, l'equilibri pressupostari.

Sparkomissar- Werner Gatzer

Aquest és el Secretari d'Estat encarregat dels pressupost, que porta des de Peer Steinbruck del SPD - que Schäuble ha mantingut en el mateix càrrec - i que va convèncer a Schäuble per posar en ordre el pressupost evitant les baixades impositives que tant propugnaven els socis liberals de govern del FDP.

Sota Gatzer s'ha posat en marxa el Schuldenbremse - el frè al deute -  copiat dels suïssos i que retalla el marge d'endeutament de l'Estat, el Bund i les regions, els Länders, aprovat al Bundestag per dues terceres parts al 2009 i que implicava un canvi constitucional (!). Pels Bund només és permès un déficit del 0,35% del PIB anual, o sigui 10.000M€ i els Länders han d'arribar al 2019 amb el pressupost totalment equilibrat. Les úniques excepcions a la regla són les catastrofes naturals i les recessions.

L'altra gran  innovació de Werner Gatzer és fer els pressupostos al revés: en comptes de que cada ministeri fixés les despeses i després les negociés un a un amb el Finanzsministerium, és el propi ministeri de finances qui fixa el pressupost i després són els diferents ministres, que si volen una ampliació, ho han de negociar amb el Schäuble. De vegades guanya el ministre de despesa, però no sovint.


Els límits de la reforma fiscal

El primer punt de la reforma és simplificació fiscal: hi ha 33.000 reglaments i 30 tipus d'impostos diferents. És extremadament complex que la common people pugui posar-se d'acord amb la Hisenda Pública alemanya sense un excèrcit d'assessors i consultors que viuen d'això. Amb tantes excepcionalitats el que s'aconsegueix és que el rics no paguin ja que són els que utilitzen plenament les deduccions i les possibilitats que otorga el sistema. Una reforma en aquest sentit es fa necessària però només ha triomfat en països de nova plant ( Eslovaquia, Letònia...).

El segon punt de la reforma és la Kalte Progression - la progressió freda -. A mesura que s'incrementen els salaris, més gent salta de tram d'IRPF i per tant es recapta més. Hi ha quatre trams d'IRPF a Alemanya: 14% a partir de 8.653€, 24% a partir de 13.670€, 42% a partir de 53.666€ i 45% a partir de 254.447€. Quan es va instaurar el tram del 42% a 53.666€ representava el doble del salari mig, ara representa un 1,6 vegades el salari mig. Per tant, quan incrementa el PIB, la recaptació de la Hisenda Pública augmenta encara més: l'IRPF ha incrementat un 47% entre 2010 i 2016 amb un augment de la recaptació de 75.000M€ (!). En definitiva, la pressió fiscal s'ha incrementat.

Ajustar el IRPF modificant els gravamens cap amunt significaria deixar de recaptar però també s'han de modificar la relació entre els gravamens per acabar amb al Mittelstandsbauch - la panxa del mig -, el salt que hi ha entre el 24% i el 42% o bé el pas del 14% al 24% que desincentiva els treballadors a passar a salaris superior als 13.670€.


Les variables d'ajust l'IVA i l'Impost de Successions

El Bundesverfassungsgericht - el Tribunal Constitucional - ha de fer molts equilibris ja que a la Constitució hi ha un article que diu que cap patrimoni no pot ser tractat de forma diferent independentment de la seva forma - dinèrs, espècie...- . Només us comento un parell d'excepcions per veure la dimensió del cacau: els immobles que s'hereden i no es venen, no estan gravats al igual que la transmissió de participacions d'empreses familiars. L'impost de successions només recapta 5.000M€ - l'impost sobre el tabac 15.000M€- dels 200.000M€ de patrimoni que cada any passa d'una generació a l'altra. Un 97% de l'impost de successions està exempt. La reforma no només es tracta de pujar l'impost sino de reduir els impostos sobre els rendiment del capital -Abgeltungsteuer - i millorar els costos de gestió de l'impost - que són elevats -.

L'altra pota és l'IVA, el més baix de la UE juntament amb Xipre(!). Els alemanys paguen un 19% d'IVA i aquí hi ha marge per augmentar: un increment del 1% suposen 2.500M€ i si s'eliminen els IVA reduïts representaria un augment de 27.000M€.

La pressió fiscal ha augmentat a Alemanya, però no només es tracta de baixa impostos sinó de donar un impuls al creixement economic, millora l'equitat i al mateix temps assegurar la suficiència de recursos per l'Estat. Un impost que grava menys a treballadors ( IRPF) i empresaris ( Impost sobre Beneficis) dona majors incentius al treball i la inversió.

NOTA1:  Per si us vàreu saltar la classe del Cinto.....El saldo pressupostari= saldo de la balança de pagaments - excés d'estalvi. Per tant un saldo pressupostari zero equival a un superàvit  de la BP minorat per l'excés d'estalvi. Si la BP=0, el dèficit pressupostari equival al excés d'estalvi - signe negatiu -.

NOTA2:  Com podeu veure en el gràfic, l'Estat comença a invertir cosa que no havia fet entre 2010-2014 i ja sabeu 2017 és un any ELECTORAL !!!!!!!

 

Doktor Schäuble....Schäuble com a Economista

El 2017 hi haurà eleccions a Alemanya, el pobre Schäuble s'ha quedat amb un pam de nas, potser volia ser el candidat de la CDU com a Bundeskanzler, però la Merkel li ha guanyat la partida definitiva. Té 72 anys i porta des del 1972 (!) al Bundestag, ha estat de tot, cap del grup parlamentari, fidel col·laborador de Kohl i Ministre de l'Interior durant la Reunificació - el seu discurs fixa la capital de l'Alemanya reunificada a Berlin-. Va donar suport a Kohl a la conjura contra ell durant el Congrés de Bremmen al 1989 però a partir de mitjans dels noranta van començar a distanciar-se. Kohl es va presentar contra l'opinió del partit a les eleccions del 1994 i ho va capitalitzar com una vitòria personal. A les del 1998 també es va voler presentar sabent que perdria, amb l'absoluta fredor de  Schäuble, el més ben posicionat per succeïr-lo. Però el gran drama vital de Schäuble a arriba al 1999-2000 amb el finançament il·legal de la CDU i conjura preparada per Köhl.

L'Escola de Freiburg

Schäuble és un Machtmensch i per tant el poder és més que un mitjà, no és un Instinkpolitiker sinó que fonamenta les seves decisions: ha llegit a Keynes, Picketty.....si hom vol conèixer bé les accions de Schäuble primer l'ha de mirar com a essencialment ECONOMISTA.

Freiburg, centre intel·lectual d'Alemanya de post guerra. Allà si van establir Walter Eucken i Franz Böhm, els pares de l'ordoliberalisme: una característica propia dels economistes alemanys i un barreja rara d'estat social i  a la vegada visió escèptica de la intervenció estatal: lliure competència com a eix fonamental de l'organització económica, qüestió que es tradueix amb estabilitat de preus en termes de política monetària.  Les lleis i la intervenció estatal s'orienten a garantir el compliment de la lliure competència alhora que la política ecònomica ha d'englobar la política social via plena ocupació.  En sintesis: olora a catolicisme conservador amb mala consciència: "pobrecitos, los primitos pobres". És un punt i mig més liberal que els ideòlegs de l'Economia Social de Mercat d'Alfred Müller-Armack.

Schäuble entra a la CDU al 1965 a Freiburg, organitza cicles de conferències amb fortes disputes amb els socialdemocràtes - Horst Ehmke - i coneix a Hayek personalment. La seva vida estava orientada a la carrera acadèmica amb el seu doctorat de 1971 amb una tesis sobre el posició legal del auditor davant l'empresa auditora... em sembla que està correctament traduït , però apunta maneres...li va la micro. La vida de professor universitari a Freiburg té molta anomenada a ciutat però se li creu una trucada al 1972 que, en contra de l'opinió de la seva dona, l'envia a Bonn com a parlamentari.


La política econòmica de Schäuble

El seu cap de tesis Fritz Rittner del qual Schäuble està força impressionat. L'aportació de Rittner és que la política està dominada per persones i per tant no és obvi que s'apliqui la política econòmica que toca,  ja que polítics i burocràtes competeixen per poder i càrrec.

Aquest és el pensament central de Schäuble en política econòmica: quan li demanen diners per infraestructures, no veu escoles i ponts sinó companys de gabinet disposats a fumar-se el pressupost. Si França demana més transferències dels estats rics al més pobres, a Schäuble li recorda les disputes entre Länders, on Bremmen i el Sarre, malgrat els anys de transferències continúen necessitant ajuda. Hi haurà un pressupost comú quan el control de les finances dels estats passi a nivell europeu - qüestió prou dificil en la mesura que França no cedirà sobirania. Tampoc es veu a ell mateix com dogmàtic: ha donat més temps a França per que compleixi amb el critèris de dèficit públic i sosté que el schwarze null - el petit superávit -del pressupost no és degut a una política fiscal restrictiva sinó a la bona cojuntura.

No només el Bancs i els traders estan sotmesos a regles sinó que els politics també, especialment a la UE on les competències no queden gaire delimitades. Qui no compleix la regla posa en perill el projecte comú i per tant ha d'abandonar.


I'm so bored with the USA

Krugman i la macro no li diuen gaire mentre Schiller i els animal spirits el fascinen. No discuteix que el diner barat ajudi al creixement però Schäuble ho observa com una font d'inestabilitat, ja que per ell les crisis tenen causes estructurals que no es cobreixen simplement avocant-hi duros. Els consell dels americans l'irriten com va demostrar a les conferències del Atlantic Brücke -el pont atlàntic -, un foro de debat entre americans i alemanys -. "Sempre serem socis preferents dels americans però tenim els nostres mètodes".  Bona part de la intelligentsia econòmica americana es posava les mans davant la crisis grega i l'estira i arronsa amb el Govern alemany i no només Krugman, sinó Stiglitz, Jeffrey Sachs o més moderadament Eichengreen.

Quan Schäuble va arribar al Finanzministerium al 2009 presumint de Keynesià - no només he llegit les primeres pàgines de Keynes  deia - i fent que el déficit arribés al 4,3%  i el deute  80% del PIB. Màxims històric "Sostenir la demanada era important en aquell moment però un cop torna l'economia a funcionar, hem reduït el déficit. Fem exactament el mateix que John Maynard Keynes volia".

Schäuble va rebre Kenneth Rogoff, economista en cap del IMF,  al BundesfinanzMinisterium al 2011 on li demanar que li expliqués el seu llibre. Des de aleshores agafa les tesis de Rogoff: a partir d'un determinat nivel de deute públic, un increment adicional no estimula ja el creixement sinó que el condiciona a llarg termini.

El cervell: Ludger Schuknecht.

Churchill va dir que quan preguntava a tres economistes, obtenia quatre opinions diferents. Dos del professor Keynes ;).  Schäubel per contra només rep una opinió i és la de Ludger Schuknecht. És seu principal assessor econòmic de 53 anys, deixeble de James Buchanan i que dintre del ministeri li diuen el Talibà i no pel seu caracter, afable, sinó per les seves propostes econòmiques que no fa falta que em repeteixi. Ha treballat a IMF a Washington, la World Organization of Trade a Ginebra i el ECB a Frankfurt....parla el llenguatge del enemic i està preparat per rebatre les crítiques: fins i tot els grans economistes sembla que obliden ocasionalment que el fonament pel creixement i el benestar a Europa són l'Estabilitat, Solidaritat i un vigilància mútua - miteinander auf Augenhöhe-. El pressupost actual de la UE entre 2014-2020 per solidaritat és de 1Bilió € - el PIB total que el nostre regne produeix en un any - i  que la redistribució entre països europeus és igual o més grossa que dintre d'alemanya.

Ell és l'economista en cap que manega 140 economistes dintre del Ministeri que s'estan llegint tots els papers del Fons Montari Internacional, els Think Tanks europeus i el diferents Serveis d'Estudis. Quan Schäuble té un dubte sobre el sistema fiscal a Delaware o sobre Grècia, li pregunta a l'amic Ludger.

En definitiva

Malgrat l'escepticisme de Schäuble respecte la intervenció pública, no és un neoliberal al ús: creu que l'ajust - al atur - als països del sud d'europa són necessaris per redreçar l'economia després del boom però no creu que una desregulació del mercat de treball a la Hayek. Les diferències socials del món anglosaxò les observa com un greu problema i que no es resol amb un programa de cojuntura de baixos tipus on tothom pot accedir a la vivenda, sinó que les desigualtats representen una funció permanent de l'Estat. Les regles però de l'anivellament social han d'estar clares.   El punt més crític del seu escepticisme davant la intervenció pública és que els polítics es deshinibeixin de la seva responsabilitat.

DESPRÉS DE MIRAR EL CURRÍCULUM D'EN SCHÄUBLE A FONS JO NO SÉ QUE SE LI VA PASSAR PEL CAP AL GOVERN GREC QUAN VA ENVIAR VARUFAKIS A NEGOCIAR

Nota 2: Després de està 11 anys treballant a l'Administració Pública, l'escepticisme davant de la burocràcia no ha fet més que crèixer.

Nota3: Article del Talibà en anglès
http://www.sueddeutsche.de/wirtschaft/greece-why-piketty-is-wrong-1.2577830

Nota4: Segons Schäuble l'afer del finançament il·legal de la CDU era un cosa que es feia des dels anys 70. Al 1982 va sortir el Flickaffäre on empreses "subvencionaven" la CDU creant una caixa B. La crsisi es va tancar en fals i va continuar la caixa B amb major discreció. Köhl no va acceptar la derrota del 1998 i volia optar a una reelecció per completar segons ell "la posada en marxa de la moneda única". Al esclatar l'afer del finançament il·legal al 2000, segons Schäuble, Köhl va utilitzar l'escàndol per arrossegar-lo amb ell i fer-lo dimitir. Tot amb elements criminals amb un traficant d'armes que s'havia reunit amb Schäuble, sense que Schäuble sabés que era traficant d'armes, i li havia donat 100.000 Marks - a posteriori - pel finançament de la CDU. Aquí es contradiu amb la tresorera de la CDU. Segons Schäuble, Köhl anava filtrant les informacions a la premsa. La veritat és que fa pudor a trampa per tots cantons, Köhl era un tio perillós.