Els nostres: el Deutsche Bank II

"Kein Geschäft ist es wert, den guten Ruf der Deutschen Bank aufs Spiel zu setzen" - Cap negoci és prou valuós per jugar amb la reputació del Deutsche Bank" Aquesta frase de Ackermann em recorda una del meu avi Miquelet: TÉ LA CARA MÉS DURA QUE EL CIMENT ARMAT.

Quan hom posa com a objectiu un Return On Equity ( Beneficis/Fons Propis) del 25% anual, saps que hauràs de posar molta merda al balanç, que estaràs assumint un MAJOR RISC. Els escàndols del post anterior responen a l'assumpció d'aquesta estratègia, forts creixements a costa d'assumir un major risc ( i reventar l'empresa), però una persona com Ackermann ha de conèixer les conseqüències d'aixó i  fas un anàlisis cost-benefici sobre el què et costarà enmerdar el balanç (demandes) i els beneficis que en podràs treure......A tancament de 2014 hi ha 6.000 causes judicials obertes contra el DB. Tots els mitjans coincideixen a que els bons resultats de 2014 es deuen a que la despesa en advocats ha baixat de 3.036 a 1.571M€ ( Rechtsstreitigkeiten).

La seqüència lógica de l'estratègia anterior és el "too big to fail", és a dir que l'Estat - contribuents - asumeixi el risc del banc (MORAL HAZARD).  L'ex-economista en cap del FMI, Simon Johnson,  afirmava que Ackermann era un dels banquers més perillosos del món. Ackermann es ventava de no haver de passar la vergonya de ser rescatat.

 

El dia que van fotre fora l'Ackermann del DB, el Schäuble estava "DEMOSTRATIV GELASSEN" - obertament alleujat  -. Al 2012 hi va haver un remodelació del Consell d'Administració, van posar al capdavant l'austriac, Paul Achleitner, ex-director financer d'Allianz i la presidència executiva es va dividir entre l'Anshu Jain, un "indio" de la Índia format als EEUU i que parla un alemany pitjor que el meu i fins ara cap de la Banca d'Inversió i Juergen Fitschen, un appartatxik de la casa. El minut zero de prendre possessió ja van propugnar un KULTUR WANDEL, un canvi en la cultura del banc per minimitzar l'impacte dels escàndols...ara bé, tenen la crediblitat pel terra, ja que són els mateixos van deixar el banc fet un nyap!!!!!

El model "Universal Bank" que barreja la banca comercial i la banca d'inversió es troba en crisis després de 2008 i no pels intents regulatoris dels Estats  - es deuen pixar de riure els banquers - de majors provisions, menor palanquejament i major capital social, sinó per  que és un model difícilment  sostenible (que li expliquin a Lehman Bdrs). Els canvis tecnològics, la crisis i els baixos tipus d'interès impulsen  la verticalització del negoci en comptes de la concentració. DESTRUCCIÓ CREATIVA.

A hores d'ara al Deutsche Bank hi ha un fort debat sobre l'estratègia a seguir....és a dir, no tenen ni puta idea d'on van. De moment el departament jurídic i el de RSC tenen força feina però el DB ja no financia empreses de bombes "racimos", ni especula amb comodities alimentaries,  s'està retirant del mercat de la plata i l'or i suposo que no se la jugaran amb un nou escàndol pel trading de divises. En defintiva redueixen el balanç - i l'Investment Banking- i impulsen el servei a les empreses i la gestió de patrimonis. Sembla que tornen als origens....ara bé amb un Return On Equity al quart trimestre de  2014 del 1,5%. Han de fer reformes estructurals ( ajustos de plantilla, venda d'actius/filials, canvis en la direcció....).

El gran somni del DEUTSCHE BANK d'estar entre els 5 primers bancs mundials està enterrat.

Us passo el chart del DB....cotitza per sota de quan l'Ackermann va entrar.

PD0. Una altra grandiosa frase del Ackermann en referencia als judicis "Alle, die Geld verloren haben, versuchen, einen Teil des Geldes zurückzubekommen" Tothom que ha perdut diners intentar almenys una part, recuperar-los.

PD1. Si et llegeixes una entrevista del Juergen Fitschen sembla que sigui "socialdemòcratamodelorenano" amb frases com " l'austeritat no és una resposta a la falta de creixement" o "no es pot defugir del debat sobre la desigualtat ". També participa a la Comissió d'Infraestructures del Ministeri d'Economia de Sigmar Gabriel (SPD).

 

PD2. Les xifres del 2014
https://www.deutsche-bank.de/medien/de/downloads/Earnings_Release_4Q2014_dt.pdf

PD3. En l'anterior post em vaig deixar les provisions que té el DB per l'escàndol de Libor als EEUU és de 3.200 M$ i 450M€ per comissions a la banca privada.

 

Els nostres....el Deutsche Bank I

Josef Ackermann, suís, fill d'un metge de poble,  després d'estudiar Dret es passa l'Economia amb armes i bagatges....fa de "palanganero" del Professor  Binswanger (1) a la Universitat de St. Gallen doctorant-se amb una tesis sobre l'impacte de la creació de diners a través del sistema financer a l'economia real  - criticant els models neoclàssics de neutralitat -. NI JOHN LAW HO HAGUÉS FET MILLOR. Al 1987 deixa la facultat i comença a fer les pràctiques  que duraran vint-i-cint anys (2012).

 

El 1998 és la gran oportunitat pel Josef.  Ell és el responsable de banca d'inversió del DB i veu la oportunitat d'entrar a Wall Street a través de la compra d'un banc d'inversió americà, el Bankers Trust. La borsa el castiga però el negoci tira tant i tant bé que el 2002 és escollit President.

La idea subjacent és que Alemanya sota l'ala del govern Schröder-Fischer havia de tenir un banc internacional. Fins aleshores era el banc al servei d'Alemanya, seguint les grans, mitjanes i petites empreses que s'internacionalitzaven tant al l'Est d'Europa en un primer moment com al món. Ara bé, fent pòlisses i assegurances de canvi, no vas enlloc. Ackermann va veure el potencial de creixement del INVESMENT BANKING en un món global i s'hi va posar.

Una de les seves frases favorites és "ahead of the curve" - a dalt de la corba-.Va retallar llocs de treball sense contemplacions - després en va crear - , va liquidar el Consell d'Administració que va heretar i va posar un objectiu de beneficis abans d'impostos del 25%. "Mr 25%" li deien. L'acció entre el 2003 i 2007 va passar de 30 a 100euros...Malgrat tot mai va estar per capitalització bursátil entre els 10 primers bancs mundials i només va aconseguir l'objectiu de rendiblitat el 2006 i 2007.  Però deu ni dò com va deixar el banc:

La Bombolla Immobiliaria

El DB està al epicentre de la crisis financera de 2008.
 

Només entre 2006 i 2007, el DB va portar al mercat més de 1Bilions de dòllars en títols hipotecaris (CDO). Greg Lippman - l'encarregat de gestionar tot allò dintre del DB - roça la genialitat:  preveu que els títols hipotecaris se'n aniran a norris ja al 2005, llavors se'n va al mercat on cotitzen les assegurances d'aquests títols (CDS) i aprofita per vendre-les juntament amb les hipoteques "tòxiques" amb major prima per a ell. És a dir, el comprador està assumint el producte defectuós i la seva propia assegurança i per tant ASSUMEIX TOT EL RISC - ÉS UN JOC DE SUMA ZERO -. 

 

Es van veure especialment afectats banc regionals alemanys com el Westdeutsche Landesbank o bé   IKB Deutsche Industrie Bank que va haver de ser rescatat amb diners públics( 1.500M€) .  Lippman va declarar al Senat americà que havia parlat tres vegades sobre això amb del seu cap a Londres, Anshu Ain entre 2006 i 2007.

També brilla l'adquisició del IT Mortgage (EEUU) que va otorgar entre 1999 i 2009, 39.000 hipoteques amb l'aval dela Federal Housing Administration sense tenir en compte la capacitat de retorn dels sol·licitants fent uns beneficis substancials amb la revenda d'aquestes hipoteques. El DB és declarat responsable.

El DB per això no queda molt tocat per la crisi de les subprime ja que se les va vendre abans de que explotés la bombolla. Al 2008 va declarar unes pèrdues de més de 5.000M€ després  d'uns beneficis de 8.000M€ al 2007. Fotut però no dramàtic.

 

Del total de 25.000M$ que l'Obama ha fet pagar a diversos bancs d'inversió americans, el  DB ha contribuït en 1.900M$

Evasió d'Impostos - pecat capital a Alemanya.

Aquí també hi ha múltiples casos d'evasió fiscal als EEUU ( 190M$), devolucions de l'impost de societats del 2009 ( 310M€) i el que va fer que el 2012 entressin 500 policies - ARMATS - a la seu del DB a Frankfurt detenint a 25 treballadors acusats d'evadir impostos  - i blanquejar de capitals - a través de la compra-venda de drets d'emissió de CO2. En total 230M€. Aquest tipus de producte es fan servir per blanquejar diners de tercers països, per exemple multimilionaris xinesos que compren un derivat de drets de CO2 a la Xina i el mateix però en sentit contrari a Suïssa. En el derivat xinès assumeix pèrdues i en el derivat suïss beneficis.....i voilà la pasta passa de la Xina a un compte suís.

 

L'escandol de la Manipulació del Tipus d'Interès.
 

Aquí la Comissió Europea va fer pagar 1.700M€ a 16 bancs per manipulació dels tipus d'interès de refència, el Libor, Euribor i el Tibor (japonés) al 2013. La multa més alta ( 725M€) va ser pel Deutsche Bank que estava marranejant en tots els tipus.

Però això no acaba aquí...als EEUU tenen una demanda del FDIC, l'organisme que vetlla per la garantía de dipòsits i que ha de fer front a la liquidació de 38 bancs que estaven afectats de la manipulació dels tipus.

 

L'herència de Leo Krich

 

Leo Krich va acusar al DB de portar el seu imperi mediàtic a la fallida gràcies a unes declaracions de l'antic president del DB al 2002 a Bloomberg dubtant de la solvència. L'objectiu era forçar a a Kirch obrir l'empresa al DB per reestructurar-la - vendre-la al Rupert Murdoch o al grup Axel Springer - però finalment l'empresa va declarar concurs de creditors. Els jutges han condemnat al DB a un forta multa de 775 M€ + interessos per portar el grup a la fallida.

Trading de Divises, materies primes i indústria armamentística.

El DB és el principal "player" en trading de divises (ha perdut 150M€ amb el Franc Suís la setmana passada). Hi ha forces indicis que el mercat podriar està manipulat. Està oberta la investigació. També hi va haver un fort escàndol per l'especulació de comodities que feien pujar els preus de l'alimentació pels països del tercer món i finalment s'acusa al DB de finançar empreses armamentístiques que fabriquen "bombes racimo".

A VEURE QUI TE COLLONS D'OBRIR COMPTE AL DEUTSCHE BANK

1) El professor Hans-Christof Binswanger ( Zúrich 1929-) veu el diner al doble funció de mitjà de pagament i capital. Aboga per petits creixements provocats per la creació de diner (Geldschöpfung). Creixement exigeix més creixement. No hi ha un estat estacionari de l'economia sinó petits increments. També destaca pels estudis d'Economia i Ecologia.

Grexit....no n'hi ha per tant

Durant el meu estiu a Islandia vaig llegir-me el Mediterraneo y el Mundo Mediterraneo bajo el Reinado de Felipe II de Braudel (IT'S A MUST, CARLES). No es pot viure sense llegir aquest llibre.

 

Explicava Braudel que la falla entre protestantisme i catolicisme estava ja insertada en la geografía europea abans de que Luther pengés les famoses 95 tesis a l'esglesia de Wittenberg per la diferent visió del món i de la vida entre el nord i sud d'Europa. Té una altra tesis sobre si les ciutats-estats sortides de la revolució comercial de S.XII necessitaven o no un "rerapaís". Aquesta la deixem pel dia en que l'Enric Juliana descobreixi el llibre i ens foti la pallissa els diumenges al matí.

Avui anem per Grècia i Alemanya.

No hi ha res com llegir-se el Frankurter Allgemaine o bé Der Spiegel en l'edició digital. Fan absoluta pornografia econòmica fantasejant amb una sortida de Grècia del Euro (GRÈXIT). Els titulars són sempre inquietants, amb morbo i un cert sadisme: expliquen detalladament l'efecte pel contribuent alemany el GREXIT ( 23.000 de deute a bancs privats, 55.000 en mans del govern alemany  i un 35% del Target System ), fan enquestes populars als diaris sobre si Grècia ha de sortir o no ( surt un SI aclaparador)  o bé criden tots alhora per que Bruselles no afluixi  en les polítiques d'austeritat, que els grecs han tret  2.500 M€ que han  dels caixers automàtics o bé que els grecs demanen una indemnització de 11.000 M€ per l'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial....

Entre tanta palla tres coses a destacar:

1/ La primera és el "reportatge d'investigació" del Spiegel, una filtració en tota regla  on segons informes del Finanzministerium ( Schäuble), una sortida del Euro de Grècia seria "VERKRAFTBAR", és a dir "ASSUMIBLE". Missatge a Tsipras, als grecs i pessigada als euroescèptics (AfD). Uns dies després de la bomba mediàtica, surt el pressumpte poli bò a fer de poli dolent, Sigmar Gabriel, Ministre d'Economia i del SPD, afirmant que no pot fer xantatge a Alemanya i que espera que el govern grec continui fent front als seus compromisos - per si hi ha cap dubte.

 

El ministre d'exteriors austriac, Schelling, critica als alemanys de fotre's enmig de la campanya grega i té raó....el govern alemany ha deixat clara la seva posició INFLEXIBLE però tot és un joc de miralls, segons el Die Zeit el govern alemany estaria tantejant Tsipras.

2/ L'amic Hans-Werner Sinn afirma al Frankfurter Allgemaine que "Tsipras ho ha entès"  (la resta som burros), que només amb una sortida del Euro es pot arreglar Grècia. Els equilibris amb la balança per compte corrent són fruit de la caiguda de les importacions i no de la dinámica de les exportacions, que la caiguda de la producción indústrial a Grècia és del 30% des de 2008 i no s'ha recuperat  mentre que els salaris grecs són el doble que els dels polacs. Segons ell, això només s'aguanta per que les sortides de capital privat han estat cobertes pel BCE. Si es renuncia a les polítiques d'austeritat, es millorarà a curt termini ja que s'aprofitarà la capacitat productiva no utilitzada, però s'aturarà l'ajust preus-salaris que necessiten els països del Sud d'Europa. A Grècia els preus han caigut NOMÉS un 5%. Es necessita que caigun un 30% per que l'economia grega torni a ser competitiva. Si això dintre de l'Euro no és possible, és necessari una sortida ordenada.

3/ Bàsicament el que s'està manegant a Grècia són dos punts: el Deute i les Polítiques d'Austeritat - Déficit-. És obvi per tothom que Grècia no se'n pot fer càrrec del deute i que s'està buscant una sol·lució que pugui incloure a Tsipras i evitar el trencament. Fórmules hi ha a punta pala. Respecte a les polítiques d'austeritat, de moment hi ha superávit primari als pressupostos, el que es tracta d'aclarir sobre qui recaurà l'ajust (Tsipras pot ser vist des de Alemanya com una espècie de Lula).  El missatge que surt dels diaris alemanys és que surti qui surti, GRÈCIA ROMANDRÀ LLIGADA AL EURO. La sortida és un mal negoci per a tota Europa (inclosa Alemanya).

4/ At last but not least, qui decideix la sortida de l'Euro de Grècia en últim terme és Mario Draghi i el BCE.

0/ Article del Joschka Fischer al SuddeutscheZeitung: continua amb una visió negativa sobre la UE. Creu que Grècia sortirà del euro i aboga per el final de les polítiques d'austeritat (potser per justificar que ell va trencar el Pacte d'Estabilitat primer).

1/L'anomenat Euro Break-Up Index que elaboren 1.000 inversors i que valoren la possibilitat que els propers 12 mesos una país de la UE surti del Euro ha arribat al màixm des de Juliol del 2013 amb un 19,9% dels inversors. Grècia és el clar candidat amb un 18,7% ( Spain un 0,7%). Els gabinets d'estudi dels bancs alemanys creuen que la possibilitat de sortida de Grècia està entre el 15% ( Helaba) i el 30% ( Berenberg).

2/ Quadre Macroeconòmic

major macro economic indicators

	2011	2012	2013	2014(f)
GDP growth (%)	-7.1	-7.0	-3.9	0.6
Inflation (yearly average) (%)	3.3	1.5	-0.9	-0.4
Budget balance (% GDP)	-9.6	-6.3	-2.6	-2.7
Current account balance (% GDP)	-9.9	-2.4	0.7	0.9
Public debt (% GDP)	170.3	157.2	173.8	174.7

 

Només a Alemanya surten paios així.....Fritz Haber.

Fritz Haber, jueu convers al protestantisme de Breslau ( actualment Polònia) nascut al 1868 i químic de formació amb tanta passió que va aconseguir sintetizar juntament amb un altra grandiós personatge Carl Bosch l'amoniac. Fins aleshores els nitrats s'importaven de Xile - el famós guano - que va servir per la indústrialització de Alemanya de l'últim terç del XIX per fer fertilitzants  però això feia extremadament depenent la industria alemanya de l'exterior i així que Haber i Bosch sota l'estol de la BASF van aconseguir sintetitzar el nitrat que a partir de 1909 es va començar a produir a gran escala i a uns costos raonables. Per aquest fet els van otorgar el premi Nobel de Química al 1919.

 

Al 1914 dirigía  el Departament de Electro-química de la Kaiser Wilhelm Gesellschaft quan va esclatar la guerra. No va dubtar, es va presentar voluntari, primer ajudant a produir en massa amoniac per BASF - que també serveix com a component per fer explosius i munició- i després de convencer a l'excèrcit va aconseguir reunir  un equip de científics dels que sortirien 4 futurs Premis Nobels de Química i els va posar a treballar per produir gas clorur a gran escala. A Ypern - Bélgica - es van llençar 6.000 ampolles amb un total 150 Tn de gas clorur  el 22 d'Abril de 1915 a les 18h.

 

La seva dona, també química, que no donava suport a les investigacions del seu marit es va suicidar - seguint la tradició alemanya - al dia següent disparant el revólver de Haber al cor. El matrimoni feia temps que no funcionava....Haber feia una cosa tan burguesa com embolicar-se amb la minyona ( Max Webber ho supera ja que anava els dissabtes "a tocar el piano"). El mateix matí Haber va deixar el seu fill de 13 anys que havia presenciat el suicidi i va marxar al front rus a fer una altra provatura.

 

Però aquí no acaba la historia. Era tan patriota i tant alemany que no es va resignar amb la derrota, el tractat de Versalles i les reparacions en or. El tio es va posar a buscar un mètode per filtrar l'or que hi ha en una tona d'aigua de mar!!!! Al 1920 funda el departament M al seu institut. Tot secret. Aconsegueix finançament, se'n va fins i tot a l'Argentina amb un vaixell per veure si l'aigua de mar allà conté més or....i després de 5.000 proves HO ACONSEGUEIX. ACONSEGUEIX FILTRA L'OR DE L'AIGUA DEL MAR......ARA BÉ ELS RENDIMENTS SÓN TAN BAIXOS QUE NO ÉS RENTABLE.

 

Cap al 1925 davant el fracàs pateix una forta depressió. Es tanca el departament M al 1926 i passa al consell d'Administració de I.G. Farben, empresa formada entre d'altres per BASF i Bayern, dedicada a sintetitzar materies primes com el petroli o bé el cautxú. Amb l'arribada de Hitler al poder, Haber ha de marxar d'Alemanya. El seu amic Carl Bosch - President de BASF - intercedeix davant del Führer sense resultat....després d'una hora de discussió aquest li diu "Wenn nötig, wird Deutschland einhundert Jahre ohne Chemie und Physik arbeiten - Si fos necessari, Alemanya treballarà cent anys sense Química ni Física"-.

 

Haber mor al 1934 a Suíssa d'un atac de cor. Al 1933 havia afirmat" Ich war einer der mächtisgsten Männer in Deutschland. Ich war mehr als ein größer Heerführer, mehr als Industriekapitän.Ich war Gründer von Industrie.... Alle Türen standen mir offen". Jo era un dels homes més poderosos d'Alemanya. Jo era més que un general, un capità d'indústria. Jo era el creador de la industria....totes les portes estaven obertes per a mi.
 

 

 

Nota1: La Kaiser Wilhelm Gesellschaft era una societat de científics alemanys força chauvinista. Einstein va ser amic de Haber malgrat ser un "pacifista".

 

Nota2: La historia de Carl Bosch com a Capità d'Indústria de BASF i I.G. Farben és impressionant. Va morir al 1940 depressiu i alcoholitzat. Una filial de la I.G.Farben va produir el Zyklon B i va partir de bona part dels desenvolupaments de Haber.

Nota 3: Actualment la divisió de Química del Max-Planck Institut porta del nom de Haber. Max Planck, amic de Haber i Einstein, els va defensar però estava per la revenja. Li va costar dos fills.

 

 

 

 

Ens posem seriosos: La Política Energètica a Alemanya

2000 El que si van fer el govern Schröder-Fischer amb el Ministre de Medi Ambient dels Verds, Jürgen Trittin, ex comunista i força radical va ser promulagar la Llei de les Energies Renovables ( Erneuerbare- Energien-Gesetz....kurz EEG) on se subsidiava la producció d'electricitat..

2009 Després de Fukushima, Merkel decideix sortir immediatament de la Energia Nuclear.

 

2014. El ministre de Economia ( aquí seria el d'indústria), actual president del SPD i ex - Ministre de Medi Ambient, SIGMAR GABRIEL i l'actual ministra de Medi Ambient, Barbara Hendricks (SPD) tenen un problema: no poden reduir les emissions de CO2 a que Alemanya s'ha compromès pel 2020.

Bàsicament es tractar de reduir en 400 Tn de CO2 de les 1.000 Tn que aproximadament Alemanya emetia al 1990 ( Sí, sí un compromís de 30 anys).

 

Entre l'impuls de l'eficiència energética i les energies renovables arriben a uns 300-340 Tn, però en falten 60-100 Tn que no hi ha manera de reduir i per què?

 

Les Energies Renovables bàsicament són dos: SOLAR i EÒLICA amb un cost marginal proper a ZERO, és a dir netes i molt molt barates ja que no cremen materia prima. Amb la seva proliferació han aconseguir reduir el preu de l'electricitat a la borsa diaria però tenen un problema greu....depèn de que surti el sol o corri el vent ja que l'electricitat no es pot enmagatzemar. Ergo, per seguretat energética cal mantenir centrals elèctriques que utilitzen Gas o Carbó encara que siguin més cares.

El problema doncs, rau en que és més barat tancar el gas que deixar de fotre diesel per cremar el carbó amb la qual cosa les energies renovables estan substituint les centrals de cicle combinat de gas i mantenen les de carbó que emeten quasi el doble de CO2!!!!!!

 

SIGMAR GABRIEL ha de quadrar el cercle: com a ex Ministre de Medi Ambient s'ha de comprometre amb la reducció d'emissions però també té pressió d'empresaris indústrials ( BDI) i Sindicats - aquests són especialmente necessaris per la seva elecció com a candidat a Bundeskanzler dintre del SPD - per assegurar la provisió d'electricitat.

 

I com és que el Gas és més car que el Carbó?

 

Doncs per que hi ha un excés d'oferta en el mercat drets d'emissió de CO2 ( li han posat preu al CO2)   i per tant, en aquest mercat no es penalitza aquell que emet més CO2. El problema rau en la Comissió Europea, que gràcies a la negativa de la propia Alemanya ( Philip Rösler FDP ministre liberal de l'anterior govern alemany) no ha pogut regular altra vegada el sistema fent que les Centrals de Carbó no estiguin penalitzades per les emissions. Aquesta serà probablement una de les notícies del pròxim any i aquí és on s'enganxa el Ministre GABRIEL per aconseguir els seus objectius, és a dir, PILOTA ENDAVANT I AL 2020 JA VEUREM , DE MOMENT CARBÓ.

 

I que passa quan el vent bufa fort?

Alemanya té un excés de capacitat de producció d'energia eléctrica amb la qual cosa quan es produeix una excedent es ven a Holanda i d'Holanda a Bélgica, França i fins i tot Italia, amb la qual cosa es podría arribar a afirmar que la resta d'europa s'aprofita de l'energia barata produïda amb Energies Renovables subvencionades a Alemanya ( hi ha força debat en aquest punt però el que està clar és que hi ha un excés de capacitat). Alemanya exportador energètic europeu??????

I que fan les elèctriques alemanyes????

Les electriques alemanyes tenen problema que es diu preus baixos i excés de capacitat. El tancament de centrals per reduir emissions, els aniria prou bé ja que  augmentarien preus i rendiblitat ( O SIGUI QUE ENCARA VOTARAN ALS VERDS) ara bé.....a costa de la competitivitat indústrial del país -COSA QUE NO TOCARAN-.

La famosa E.on després de que el seu consell d'administració es reunís 12 hores ha anunciat un canvi HISTÒRIC. Separa els negocis de gas, carbó i nuclears, comercialització d'electricitat i abandona països com Brasil per concentrar-se en Energies Renovables, Xarxa i sol·lucions a client final. Estem parlant d'una empresa de 40.000 treballadors. Malgrat aquest canvi no tingui efectes a curt termini si que els té a llarg: l'evolució de les Energies Renovables deixa de ser vista com a risc i com a font de rendibilitat, mentre que les tradicionals passa a ser tot el contrari.

La menys famosa RWE però amb 60.000 treballadors ha presentat pèrdues per primera vegada en 116 anys. El President de la companyia no ha presentat cap nou canvi estratègic cap a les Energies Renovables i l'Associació de Municipis de Nordrhein- Westfalia que ostenta el 25% de l'accionarat es quedara amb menys dels 600 milions d'euros esperats de dividents.

 

 

NOTA0: Quan parlem de GAS parlem de Schröder i RÚSSIA....Hi forces implicacions geopolítiques en tot plegat.

NOTA 1: El cost energètic de les empreses alemanyes representa el 2,1% dels costos totals.


NOTA2: Els charts de E.on i RWE les dues principals elèctriques alemanyes. El president d'E.on afirmava al Spiegel "Ich gehe nicht davon aus, dass mit der konventionellen Stromerzeugung künftig noch nennenswert viel Geld verdient werden kann." la producción convencional d'electricitat no es negoci de futur. Les dues están sobre-endeutades amb 31.000 d'euros fruit d'una expansió sobretot E.on pel SUD D'EUROPA (!).
 

Gerhard Schröder... més ombres que llums III: El SPD.

L'Ascens

 

Davant el fracàs de Lafontaine davant Kohl a les eleccions del Bundestag (1990), el SPD va buscar i rebuscar algú capaç de retornar el SPD al govern, primer va provar amb Rudolf Scharping a les eleccions del 1994 on tenia el suport de Lafontaine contra Schröder.  Aquest últim va entendre que sense el suport de llest, refinat i intel·ligent Lafontaine no podria arribar mai a ser candidat i que Lafontaine només tenia opcions de retornar a primera línea política a través de Schröder. Finalment, Schröder va aconseguir que les eleccions regionals de Niedersachsen (Hannover) fossin unes plebiscitàries per aconseguir la candidatura a Bundeskanzler per el SPD.

Oskar Lafontaine

Amb l'excusa d'unes dades errònies del Ministeri de Finances sobre el subministrament d'energia, Schröder aprofita per desempellegar-se d'Oskar Lafontaine DESPRÉS DELS 5 PRIMERS MESOS de govern. Bàsicament més que ideològic - és molt dubtós que Schröder tingui ideologia clara - és un tema personal: és la típica relació entre dos animals polítics, Schröder participa en el bateig del fill de Lafontaine i les parelles es veuen al cap de setmana. A final d'any Schröder celebra un congrés on surt escollit amb un 80% dels vots i aquí pau i allà glòria. Capítol tancat.

Lafontaine opta per putejar-los deixant el SPD i escribint un llibre de memòries titulat "el cor batega a l'esquerra"... Fins i tot el pobre Günter Grass es queixava de l'actitud de Lafontaine ja que feia mal a la socialdemocràcia.


L'Agenda 2010

Amb el seu lema ERST DAS LAND UND DANN DIE PARTEI- primer el país i després el partit -  ha deixat el SPD fet una nyapa - és difícil que el SPD torni a ser un VOLKSPARTEI - un partit nacional - amb aspiracions de govern  després de la Gran Coalició amb els Verds.

 

l'Agenda 2010 i el seu nucli les reformes de la comissió Hartz es van propugnar al març 2003  poc després de guanyar - molt justet - les eleccions del Bundestag a la Merkel ( Sept 2002 ) gràcies bàsicament a les riuades,  la negativa a participar en la segona guerra d'Iraq  i la debilitat encara de la CDU arrossegada per l'escandol sobre el finançament il·legal. El quadre macroeconòmic no invitava a l'optimisme, però el Schröder se'n va sortir.

 

Així que va centrar la segona legislatura amb l'Agenda 2010 que com vàrem comentar una cosa és flexibilitzar les relacións laborals i l'altra institucionalitzar la precarietat laboral a través d'un govern socialdemócrata ja que les mesures semblaven més inspirades per la Fundació Bertelsmann i pels "Pedros Schwartz" alemanys ( Christoph M. Schmidt) que per l'esquerra.

 

Així doncs l'Agenda 2010 va suposar una profunda ferida dintre l'esquerra: 400 professors universitaris van signar un manifest en contra, el Schröder tampoc ja va poder anar mai més a 1 de Maig amb els sindicats i el SPD va perdre en un parell d'anys 100.000 militants i bona part de les eleccions als länders alemanys:

Länder	any	variació vots
Niedersachsen	2003	-14,50%
Hessen	2003	-10,30%
Bremmen	2003	-0,30%
Bayern	2003	-9,10%
Hamburg	2004	-6,00%
Thüringen	2004	-4,00%
Saarland	2004	-13,60%
Sachsen	2004	0,90%
Brandenburg	2004	-7,40%
Schleswig- Holstein	2005	-4,40%
Nordrhein- Westfalen	2005	-5,70%

 

La Caiguda

 

Davant d'aquest resultats, els líders regionals del SPD van començar a posar-se nerviosos, perdien länders, primàries amb candidats desconeguts i tots aquells mateixos que van callar quan van fotre fora Lafontaine es van fer tots d'esquerres amb una rapidesa inusitada ( inclús el grup de diputats pragmàtics del SPD Seeheimer Kreises comença a criticar empresaris...).

Schröder, amb un Bundesrat controlat per la CDU/CSU i una petita majoria al Bundestag el feia extremadament vulnerable a una rebelió interna. Müntefering cap del grup parlamentari i president del SPD va mantenir una reunió amb Schröder dient-li que no podia garantir el suport del grup parlamentari a les reformes. Tampoc no li va fer cap favor el Müntefering amb un conferència criticant el capitalisme i obrint la veda a que el sector esquerranós del SPD comencés a llençar critiques cada cop més dures. La derrota al feu del SPD de Nordrhein Westfalia accelera el procés (2005).

Així doncs, entre la disjuntiva entre acabar la legislatura - guanyant temps per veure si l'economia millorava - i córrer el risc de que els seus se'l mengessin i convocar eleccions malgrat Merkel li portava 11 punts de avantatge a les enquestes....va decidir el que un animal polític fa: CONVOCAR ELECCIONS ANTICIPADES.

En definitiva, va sacrificar el partit en unes eleccions sense possiblitats de victoria  a costa a la seva glòria postuma com l'impulsor de les reformes de l'Agenda 2010 ja que no estava disposat a retirar-la. A les reunions amb la cúpula del SPD a 2005 afirmava desafiant davant les critiques " wenn man einen radikalen Wandel in der Polítik will, muss man ihn auch personell vollziehen. Wenn das die Politik sein soll ist es NICHT vernüftig, das mit mir zu machen" - Si algú vol fer algun canvi de política, ho haurà d'executar ell mateix, però sense mi -.

Where are they now?

El sector "esquerranós" del SPD va pujar el poder al Congrés de Dresden de 2009 on van fotre fora al Müntefering. Heiko Maas líder de Saarland és ministre de Justicia, Andrea Nahles aleshores cap de les juventuts (JUSOS) és Ministre de Treball i Sigmar Gabriel és el President del SPD, actual Ministre de Finances i que va aprofitar la crema del 2005-2009 per liderar el SPD. Inclús dintre de la cúpula hi ha un lloc per un representant del sindicat alemany DGB. Les polítiques del salari mínim - Mindestlohn- o bé la jubilació als 63 són un intent d'esmenar l'Agenda 2010.

 

Frank-Walter Steinmeier era aleshores secretari de presidència del Schröder i cervell gris de les reformes de l'Agenda 2010. Malgrat va fracassar davant Merkel a les eleccions del 2009 amb un 23% dels vots per el SPD, és actualment ministre d'exteriors de la gran coalició, des de que va deixar de ser cap de la SPD-Fraktion al Bundestag (2013). Copilota amb Gabriel el SPD.

 

Oskar Lafontaine va unificar els ex-comunistes de l'Est amb els descontents del SPD a l'Oest i va formar Die Linke. Per primera vegada han aconseguit governar el Länder de Thüringen ( Erfurt ) en una coalició amb el SPD i els Verds. Si el SPD vol tornar a governar haurà de plantejar aliances amb els fills pròdigs ja que conjuntament si que superen el 40% dels vots.

 

El ministre d'Economia i Treball de la segona legislatura Schröder, Wolfgang Clement ja no milita al SPD, ja que li van obrir un expedient disciplinari per dir que no s'havia de votar a la candidata del seu Länder de Hessen. Va deixar ell el partit. El que va ser el seu successor com cap de finances de Nordrhein Westfalia, Peer Steinbruck es va estampar a les últimes eleccions contra Merkel amb un 25% dels vots.

 

Finalment, Schröder afirma que les reformes de l'Agenda 2010 que va impulsar el seu govern han permès l'èxit econòmic que viu actualment Alemanya. Malgrat tot, el SPD no el pot posar a primera fila als congressos.

NOTA0. Si hom segueix el quadre macroeconòmic del 1998-2005 és força angoixant. No és fácil prendre la decisició tant radical que va fer Schröder, esperant sempre notícies positives que mai arribaven sobre el nombre d'aturats, creixent per sota del 1% i duplicant el deute públic alemany durant el seu mandat


NOTA1: A Alemanya existeixen tres peçes que s'han d'equilibrar: el Kanzler i el govern, el parlament amb el president del grup parlamentari (Fraktion) i finalment el Partit.  És clau com es conjuminen aquest tres elements.


NOTA2: Xifra de militants i afiliats al sindicat DGB.

Gerhard Schröder....més ombres que llums II: Agenda 2010

La gran mesura de política económica del govern Schröder-Fischer  - apart d'una polémica reforma fiscal regressiva- ha estat la reforma del mercat de treball a través de la Comissió Hartz i l'Agenda 2010. La gran pregunta és si el miracle exportador alemany té a veure amb la reducció de la prestació d'atur.

Durant el febrer del 2002 es constitueix un comissió (Kommission für moderne Dienstleistungen am Arbeitsmarkt)  liderada per Peter Hartz, cap de recursos humans de VW juntament amb sindicats, empresaris i institucions publiques que van acabar amb una sèrie de propostes que es posarien en marxa paulatinament. El Hartz I regula el treball temporal, el Hartz II els minijobs - treballs de màxim 15 hores setmanals sense Seguretat Social i cobrant 450 euros/mes -, el Hartz III reforma de l'Agencia de Treball Alemanya  i finalment el temut Hartz IV on la prestació d'atur es fon amb les prestacions socials.

Totes les lleis promulgades per la Comissió Hartz es van estructurar en l'Agenda 2010  i que  consisteix en una reforma profunda  del mercat de treball, seguretat social i benestar social presentada a març de 2003 - després de les eleccions de 2002-. Els punts més important són les polítiques actives d'ocupació (formació a les empreses, pràctiques...), reducció de les contribucions socials empresarials a canvi d'un increment de la dels treballadors, reducció dels costos d'acomiadament, la reforma de la prestació d'atur (Hartz IV), modificació de les assegurances mèdiques - encariment - i pensions.

Aquí tenim el cost unitari salarial:

El tipus de canvi com a explicació de l'èxit exportador.

La pel·licula és la següent: la reunificació (1989) va comportar un empitjorament de la competitivitat alemanya. La reunificació incrementa el dèficit públic i genera una pressió inflacionaria que el Bundesbank intenta tallar amb una política monetària restrictiva provocant l'apreciació del Mark. La discussió aquí és de grau sobre l'impacte a mig i llarg termini que té sobre la indústria alemanya un Mark apreciat, ja que els preus inputs ( importacions) necessàries per la indústria es redueixen i des de la descentralitació de la negociació col·lectiva es poden pressionar els salaris a la baixa - especialment en trams salarial baix -. La introducció de l'Euro (2002) va ajudar a que el Mark no es disparés però en les condicions en les que estava Alemanya amb un atur fregant els 5 milions i un creixement mig del PIB del 1,2% entre 1998-2005, no permet inferir que l'euro expliqui per si mateix el "miracle exportador" alemany. El que si va fer l'euro és canviar les "competitivitats relatives"  i dintre d'europa però no en relació a USA o Japó.

Els inputs
 

Si deixem la moneda i ens centrem en el mercat de treball alemany a partir de 1990 cal destacar dos fets:

1/ L'obertura als països de l'Est d'Europa amb salaris baixos i m'ha d'obra qualificada va comportar una reducció dels costos de les empreses alemanyes. Millor anar a Polònia que a  França o Italia.

2/ Flexibilització de la negociació col·lectiva -  comités d'empresa -   ja que la llei alemanya permet adaptacions regionals, sectorials i empresarials a la Negociació Col·lectiva des de 1990, que van determinar una  FORTA CONTENCIÓ SALARIAL  - alguns estudis ho daten des del 1995 però l'exit es comença a veure a partir del 2001 quan comencen a observar-se superàvits en la Balança de Pagaments :

L'output de les empreses exportadores es va duplicar mentre que els inputs, tan salaris com importacions barates van romandre constants, incrementant la productivitat de la indústria espectacularment. 

L'economista taiwanés Richard Koo afirma que  la introducció de l'euro ( 2002) juntament amb un política monetària expansiva de baixos tipus d'interès del BCE per ajudar al "malalt alemany", la quantitat de diner - M3- als països del sud d'europa es va incrementar mentre que a Alemanya va romandre constant (contenció salarial). Això va comportar un increment de preus i salaris al Sud d'Europa provocant un pèrdua de competitivitat respecte la economia alemanya mentre que aquest van aprofitar el BOOM de Sud d'Europa per vendre els seus productes competitius. Per tant, la introducció de l'Euro va ajudar a sostenir l'ajust empresarial a Alemanya a base d'incrementar les exportacions al Sud d'Europa.

CONCLUSIÓ:

A Berlin, vaig conèixer un historiador francès que explicava que cada 5 anys apareix un sèrie de llibres que revisen la Revolució Francesa. Amb l'Agenda 2010 passa una mica el mateix: s'havia de fer un reforma profunda del mercat de treball ja que l'economia alemanya al 2003 estava en plena recessió , amb 5 milions de parats i amb el repte de la Globalització. Els resultats ha estat una accentuació més profunda contenció salarial en un moment en que probablement hagués calgut la política contraria - expansió salarial a Alemanya -. 

Malgrat l'atur de llarga durada s'ha reduït notablement, el pes de reforma ha caigut sobre les espatlles dels més dèbils - els que cauen al Hartz IV, el Pirmi alemany - i tots aquells que tenen un Minijob i no aconsegueixen arribar a fi de mes.  I això NO està correlacionat directament l'èxit exportador alemany. Val a dir que durant la crisis de 2009 - caiguda del PIB superior al 5% - , l'ocupació a Alemanya va augmentar un 0,4 malgrat un dràstica reducció del PIB, gràcies a la flexiblitat i redistribució del temps de treball i a que la crisis no va ser aprofitada pels empresaris per substituir mà d'obra estable per temporal ( IMPORTANT). Ara bé, l'estructura del mercat de treball alemanya ha canviat per sempre:

Oficialment, el nombre d'aturats a Alemanya a data d'avui és de 2,9 milions ( 6,7%), però hi ha 2,25M  milions de subocupats ( 0,9 M subsidis  +  30% dels 5 milions de Mini Jobs fan 1,35 M ) la qual cosa faria que se superés el 5,15M aturats.

NOTA 0: A Alemanya tindriem al Cinto vigilant parkings. Al Japó em va impressionar veure jubilats a les sales dels museus.....aquest és el camí.

NOTA1:Alemanya NO NOMÉS és un centre d'ensamblament de manufactures produïdes a tot el món sinó que es fabrica i per tant els costos salarials domèstics són crítics.

NOTA2: Us passo els diferencials d'inflació i creixement del PIB entre Alemanya i l'Estat Espanyol...la correlació és força alta.

NOTA3: Queda clar que la mateixa mesura de Política Econòmica genera un efecte diferent si s'aplica a Espanya o bé Alemanya o bé si difereixen en el temps.... Aiiii! Si l'economia fos com la física!