La dictadura del Stato Quo...Economia alemanya

Durant la últim dècada alemanya ha viscut un Wirtschaftsboom, una dècada d’expansió econòmica sense precedents: els nombre d’aturats és de 2,2 milions – el nivell més baix de la sèrie amb un 5,2% de la població activa -, la renda real disponible s’ha incrementat un 20% des de la reunificació, i les exportacions han passat de 1.146.000M€ al 2008 a 1.607.000M al 2018. En termes quantitatius és una història d’èxit però  comencen a parèixer núvols a l’horitzó, durant l’últim trimestre, el creixement està a zero, els encàrrecs a la indústria s’han desplomat i els profit warnings han pujat de forma notable.

No s’espera una Gran Recessió, ni un crash devastador però el model alemany s’esgota i tothom és conscient que els millors anys han quedat enrere. La Deutschland Aktein Gesellschaft – Alemanya societat limitada- trontolla: VW lluita contra les conseqüències del Diesel Affair, Bayern en prou feines està digerint Montsanto i el Deutsche Bank és una ombra del que va ser. Sempre hi ha hagut sectors en crisis però no tants de forma simultània. Tampoc sorgeixen empreses tecnolològiques rellevants i en molts camps de futur com la Intel·Ligència Artificial o Biotech van tard.

Si la indústria automobilística va malament, Alemanya també.

La primera víctima del conflicte entre la Xina i els USA és la globalització, el motor del creixement de les últimes dècades i del que s’han ha aprofitat Alemanya. L’amic Trump vol fer una redistribució de la globalització i amenaça en crear un aranzel del 25% per cada cotxe importat. Seria el detonant de la tormenta pefecte per el sector automobilístic alemany que té amb USA i la Xina els seus mercats més importants.

South Carolina era un estat amb un camp ple de pagesos i amb unes ciutats copades de bandes fotent-se trets pels carrers, fins que BMW va decidir invertir 600M$ i instal·lar la seva fàbrica més grossa, on es monten cada any 400.000 cotxes que s’exporten a 140 paÏsos. BMW ha multiplicat per set les seves des de la reunificació i el seu negoci es basa en el lliure comerç: té tres dotzenes de fàbriques escampades per tot el món i el seu mercat és el món. BMW no pensa en termes nacionals.  Fins i tot, South Carolina té un representat en el consell d’Administració a München i cada any flueixen inversions. Aquest mes BMW ha presentat números vermells en els seus comptes. Si s’aplica l’aranzel del 25%, s’hauran de retallar producció i els llocs de feina.

Un aranzel del 25% suposa que BMW, Daimler i BMW vendrien 650.000 cotxes menys, o sigui reduirien vendes en 6.000M€ i seria un cop dur per una economia com l’alemanya molt depenent del sector automobilístic amb 800.000 llocs de treball directes. La part important dels Wirtschaftsboom ve de la ma de la indústria automobilística entre: 2007 i 2017, BMW, Dailmer i VW i proveïdors representaven el 60% del creixement de les 50 primeres empreses alemanyes.

Els últims anys, tots els players automobilístics miraven el canvi tecnològic amb atenció: electromobilitat, cotxes autònoms, serveis de mobilitat....grans projectes que requerien forces inversions i anys en pèrdues per començar a generar caixa.  Però com canvies el model negoci quan no pares de vendre BMW a la Xina? A on dirigeixes les inversions ???? La resposta és clara, anem exprimint la mamella però perdem competitivitat: Toyota és el líder dels cotxes híbrids mentre que Tesla amença el sector directament mentre dintre dels E- autos en prou feines hi ha empreses alemanyes. La rapidesa del canvi tecnològic amenaça en carregar-se sectors consolidats des de fa molts anys d’una forma vertiginosa. El valor afegit per exemple en les bateries està a Corea o bé Xina, no a Bayern.

Els Xinos, nou competidor.

L’exemple Japonès posa els pèls de punta, com líders tecnològics com Sony o Toshiba tenen un rol secundari en l’actualitat.  No hi ha cap gran tecnològica a Alemanya entre els primers del món  - SAP i no és puntera-  . Del total de 331 empreses digitals valorades en més de 1.000M€,  Europa només té 38 tech-companies . La primera gran onada digital està dominada pel Sillicon Valley, però els xinesos no volen perdre la segona. Els xinesos from scratch estan construïnt grans empreses tecnològiques seguint el mateix patró:  posen centenars d’enginyers a treballar a un nou projecte finançat generosament per l’Estat. Amb això arriba la millor tecnologia per mòbils des de Shenzen o bé la competència d’Amazon a Hangzhou...En molts caps de futur l’economia alemanya està poc desenvolupada: software, biotech o bé màquines intel·ligents.

A Alemanya hi falten startups malgrat l’èxit de les  mittelstand, empreses de mitjana dimensió molt especialitzades i internacionalitzades, però aquesta especialització  - que roça l’obsessió pels detalls - molts cops els lliga de peus i mans alhora d’innovar, només fan les coses una mica millor però sense innovacions disruptives.

El nombre de sol·licituds de patents xinès és 1.306.000, mentre que els USA són 526.000 i Alemanya 176.000. En camps com la Intel·ligència Artificial, Alemanya va significativament enrere, per tant la indústria 4.0 – el procés de digitalització de la producció -  té millor planter a Shenzen que a Baden Württemberg. I tot això, malgrat que les inversions en Recerca, Desenvolupament i Innovació s’han incrementat significativament  en 16.000M€ anuals . No hi ha prou dimensió.

Els alemanys s’han beneficiat fins ara de la gana de màquina-eina xinesa però ara s’està donant pas a un lideratge tecnològic xinès que preveu la industrialització de l’Africa a costa dels alemanys. Els managers alemanys estan espantats de com de ràpid el xinesos estan liderant noves empreses

S’hem va quedar gravada una frase de Keynes que en el capitalisme els beneficis eren sempre extraordinaris, el que no preveïa que el canvi tecnològic fos tant ràpid i que les avantatges competitives fossin tant curtes que aquest beneficis duressin cada cop menys. A les empreses se les obliga a una innovació continua i accelerada i aquesta innovació no només és tècnica sinó orientada a sol·lucionar problemes als clients. El mercat maquina-eina – B2B - xinès està saturat però el mercat orientat a consum -B2C- no. Concentrar-se en el mercat europeu significa anar caure...

L’economia alemanya al psicòleg

Els anys de bonança no han servit per crear les bases per un nou creixement: les empreses han invertit en  fàbriques al estranger – les sortides de capital han de compensar el superàvit de la balança per compte corrent -  i el upside d’ingressos de l’Estat ha servit per finançar política clientelar - la G de la Demanda Agregada keynesiana-. Les empreses i l’Estat no inverteixen suficient...es passen tot el dia estalviant o bé gastant en coses que no són estratègiques pel futur de l’economia alemanya 😉.

Tampoc la integració econòmica europea no avança al ritme que hauria d’avançar, és impossible que el BNP compri el Deutsche Bank sense que hi hagi un daltabaix o bé en camps com la digitalització o biotech existeixin forces barreres de mercat entre països europeus. No apareixen campions europeus de la dimensió del xinesos o americans. En prou feines hi ha una política industrial coherent. A Suècia o Finlandia han creat agències d’innovació per que bones idees no ballin pels diversos ministeris.

El cap de ganivet de Merkel, sosté que l’Estat ha d’intervenir més directament com a inversor i com a empresa: “l’Estat ha de crear un nou d’Airbus per produir bateries elèctriques”, ja que l’economia no pot per si sola fer canvis disruptius profunds. En definitiva: l’ Estat emprenedor (!) decidint quina tecnologia s’ha d’imposar en un futur. Jo després de conèixer com funcionen els burocràtes, que són pitjor que la burgesia, tinc els meus dubtes. Això si, les polítiques públiques han de crear l’ambient per que la innovació sigui fluïda amb subvencions a tecnologies el més obertes possibles, temporals i amb esperit crític.

Siemens l’esperança de futur per una model exportador alemany 2.0. Una empresa històrica que el nou  CEO està intentant construir: deixar el core buisness clàssic de Siemens de les centrals elèctriques i basar l’empresa en innovació i agilitat. Fa dues dècades estava en tot tipus de negoci: telefonia, construcció de maquinaria, superconductors....i ho ha anat venent o deixant anar. Ara s’ha especialitzat en automatització  a la indústria i  acabats digitals, amb una plantilla de 30.000 enginyers de software. Siemens vol crear el Standard  de l’automatització de les fàbriques tant sigui a Bayern com a la Xina o els USA.

Ja veieu entre els xinos i els americans estem ben fotuts !!!!

Amb Energia....Les renovables a Alemanya

Després del accident de Fukushima al 2011, Merkel va anunciar la sortida d’Alemanya de  l’energia atòmica,  però la realitat demostra que en el mix d’energia, tant la nuclear com el carbó i les energies fòssils, gas o petroli, conformen el 65% de l’energia consumida a Alemanya. Es fan lleis, conferències sobre el clima però el Merkel way of life, és anar a pas de tortuga. Les energies renovables avancen però no al ritme que s’esperava i això que Merkel va signar el Tractat de París contra el canvi climàtic a desembre de 2015. En definitiva, les emissions de CO2 no s’han reduït substancialment durant la última dècada i  Alemanya està enmig de la cruïlla, o espavilen com a país pioner en energies renovables o queden es queden enrere.

Els buròcrates, pitjor que la burgesia.

El canvi energètic ha costat en els últims 5 anys 160.000M€ amb uns rendiments més aviat minsos.  S’està al bell mig del canvi, però els parc eòlics i les plaques solars no avancen amb rapidesa , hi ha mancances en la  xarxa i  falta de bateries, i sobretot voluntat política.  Només al Ministeri d’Economia ( amb Indústria i Energia) dedica 287 funcionaris dividits en quatre departaments i 34 seccions. També hi ha 45 comissions repartides pels Länder i Bund amb l’embolic que comporta. Durant molts mesos, el càrrec de Secretari d’Estat d’Energia va restar vacant....i no va passar res. Amb la falta d’un Ministeri d’Energia, el tema es passeja per diverses comissions i departaments i Merkel calla.

La gran cagada de la Política Energètica alemanya va ser no sortir del carbó paral·lelament a l’energia atòmica. Mentre es construïen parcs eòlics i solars continuava cremant-se carbó. Des dels temps de la Coalició entre Verds i Socialdemòcrates hi ha hagut un divisió entre el ministeri de Medi Ambient, dominat per la concepció d’impulsar el canvi a les renovables a qualsevol preu i el ministeri d’Indústria més preocupat per mantenir els llocs de treball. Aquestes dues visions mai s’han acabat d’harmonitzar i sempre han estat en tensió. Mai s’ha creat un Ministeri d’Energia sinó que s’han dividit les competències en tres: Media Ambient, Economia i la Cancelleria. Un emputxa, l’altra frena i Merkel decideix, una de freda i una de calenta.

Per què pot fracassar el canvi energètic a Alemanya.

Es va planificar una xarxa elèctrica de 7.700Km fa 10 anys dels quals només s’han construït 950 i l’any passat es van acabar 30km. L’objectiu és passar l’electricitat dels parc eòlics del nord a la indústria del Sud. Els polítics tremolen cada cop que han de fer obres en un poble per fer passar els cables...Si fan passar per sota el cable per no emprenyar els veïns, el cost es dispara – multiplica per quatres -.

La instal·lació de parcs eòlics xoca també amb la normativa ambiental, la protecció del milà vermell, els ratpenats, els sorolls...i bona part de la instal·lació ho decideix el municipi. Cada cop es legisla més i hi ha més embolic, de fet, durant el 2018, s’han connectat a la xarxa 743 nous aerogeneradors, 1.000 menys que l’any anterior. Durant el 2018 es van connectar a tot Bayern 8 nous aerogeneradors. El boom inversor ha passat i els productors pateixen, Enercon – eòlica - o bé  Nordex -turbines- no deixen de reduir plantilla. Alguns com Senvion -turbines- s’han declarat insolvents. Tothom està acollonit pensat que l’energia eòlica pot partir una crisis semblant a la de les plaques solars.

Els parc eòlics al mar tenen un petit problema, la titularitat del parc i de la connexió a la xarxa són diferents, i per tant, no està garantit la compra de  l’electricitat del parc eòlic – a diferència del Regne d’Espanya -, sobretot per que no hi ha cable fins al sud d’Alemanya. Per sota del Main hi ha només el 15% dels aerogeneradors de tot Alemanya mentre que bona part dels demandants d’electricitat s’hi concentren allà, especialment la indústria.

Després de 20 anys de promulgar la llei d’Energies Renovables (EEG) s’ha aconseguit que Alemanya tingui 1,7M€ d’instal·lacions fotovoltaiques i prop de 30.000 aerogeneradors produint una energia un 4% més barat  ( Kw/h) que el carbó o bé l’energia atòmica. Amb aquesta llei, el pagès que s’instal·lava plaques solars podia rebre 50% del ingrés per Kilowatt/hora, avui en dia només un 5%. L’Estat ha repartit una pasta inhumana de 25.000M€ anuals dedicada als productors de renovables  i  sense aquests diners, que ara s’acaben, moltes instal·lacions de renovables no seran rendibles. El problema és que el model de subvencions han generat un creixement artificial molt espumós.

L’economia dels incentius

1/A Alemanya hi ha un 19 Milions d’edificis, dels quals només 4Milions estan energèticament acondicionats. Molts calentadors són antics, un 25% de les cases cremen oli al soterrani. El ritme de renovació d’equips és lent. Es preveu que el 2050 la meitat del parc d’edificis estigui adequat energèticament. No hi ha incentius estatals a la inversió.

2/ Malgrat la digitalització, l’Energia continua sent un cost crític per la Indústria i per tant, hi ha incentius a fer les fàbriques més eficients. Des de fa 20 anys el consum d’energia per la indústria roman constant.

3/ En el sector del transport i mobilitat-  on domina el diesel i la benzina - les emissions són les mateixes que el 1990. L’objectiu pel 2030 és que baixin un 40%. Però és poc realista ja que hi ha 47 Milions d’automòbils a Alemanya i cada any es venen 3,4M...Si la meitat dels cotxes que es venen fossin elèctrics,  en els propers vint anys, només hi haurien 15M de cotxes elèctrics en circulació.

Com mes cara és la producció de CO2 més incentius per invertir en renovables hi ha, per això la Ministra de Medi Ambient (SPD) volia introduir un impost d’emissions de gas, però mirant la reacció de les Armilles Grogues francesos, aixecats per un impost energètic, els companys de partit del SPD s’hi van distanciar. Els drets d’Emissió de CO2 només engloben el 45% de les emissions totals i estendre-ho a edificis i transport seria un procés de negociació força llarg amb els socis europeus. La Ministra vol pujar impostos al petroli, gas o carburants tal com han fet suecs i britànics. L’objectiu de l’impost no és recaptatori sinó que torna al ciutadà via desgravacions i per tant no augmentar la pressió fiscal. La CDU no vol cap mena de pujada d’impostos però clar, alguna cosa han de fer i estan buscant el millor model que permeti optimitzar l’excedent del consumidor amb la protecció del Medi Ambient. Durant les últimes setmanes s’han posat en contactes diversos economistes liberals, Christoph Schmidt amb economistes verds, Ottmar Edenhofer per arribar a punt en comú per plantejar un proposta  raonable, i tot pinta que anirà per certificats d’emissió de CO2 tant en cotxes com edificis.  Traducció: la indústria automobilística està preparada pel canvi que ve.

Col·lorari...

Després de 20 anys de canvi energètic, els ciutadans han d’estar disposats a fer renuncies. Hi ha capacitat tecnològica per d’aquí al 2050 ser independents del petroli i les energies fòssils, això si cal augmentar els parcs eòlics i les plaques solars per 5 o per 7 i això costa fins al 2050, 70.000M€ anuals. 

NOTA1:. Un dels punts importants és  que l’energia eòlica permet generà Hidrògen o Metà, el e-Fuels. Però el procés no és eficient, ja que es perd un 40% de l’energia generada en el procés. Això si, si hi ha excés d’energia eòlica surten a compte els e-fuels, i aquests si que es poden emmagatzemar.

Els e-Fuels generats per energia eòlica es poden transformar en benzina i tot però es necessita infraestructura i força canonades. Un estudi assenyala els e-Fuels amb capacitat per competir amb el petroli cru i on les empreses tipus Siemens o ThyssenKrupp estan ben posicionades. Arreu d’Alemanya hi ha petites startups que intenten utilitzar energies renovables per fer hidrogen.

Si no hi ha una infraestructura d’energies renovables potent es produirà el gap.  I si l’any és nubolat o sense vent en parlarem. Fins ara, les energies fòssils mantenen la xarxa estable però els e-fuels poden donar aquesta estabilitat en el suministre. 

Nota2: A Holanda, el gran proveïdor de gas de la UE, han decidit sortir de les energies fòssils en una dècada, han permès que les canonades puguin moure electricitat tant del gas com eòlica. A Noruega en sis anys no hi haurà motor d’explosió, a Suècia s’implanta un impost contra el CO2 de 120 €/tonelada. Fins i tot, als USA ja no cremen carbó sinó gas, que és una mica menys contaminant. Els alemanys pioners, s’ho miren amb incredulitat.

El drama del Habitatge

Història familiar. Els meus vesavis van baixar de Colomers i Ordis, al Empordà, per anar a treballar en un forn del carrer Unió durant els anys 20. La iaia Pepeta era molt eixerida, li van  proposar la compra d'un petit forn, molt baratet,  entre Sant Adria i Badalona, on no hi vivia ningú, pensant que el negoci seria un desastre. Però la iaia Pepeta va posar tota la carn la graella i va enviar al meu avi a repartir pa per tota la zona. En aquells moments, a Llefià només hi havia una bòbila i els camps arribaven fins al centre de Badalona. De fet, l'origen d'aquests nous barris daten dels feliços anys 20 però no va ser fins als seixanta i setanta que no es va construir en massa davant de la demanda ingent de vivenda. Està clar, no tots podem viure davant de la platja però....per què l'Estat, la Generalitat, l'Ajuntament, l'AMB, l'AMI, el Consell Comarcal no es posen a construir en massa i impulsa uns preus a la baixa de lloguer i de comprar de vivenda????

La flaira que s'ensuma

L'increment de cost de la vivenda situa a molts alemanys en risc d'exclusió social en la mesura que han de destinar una part més elevada de la seva renda a la vivenda, expulsa a les famílies joves dels barri gentrificats i finalment, la distància entre la vivenda i el lloc de treball augmenta de forma desproporcionada. Professors, mestres, cuidadors, paletes, administratius no poden pagar-se més el lloguer amb els sous actuals i són expulsats al extraradi.  Una part significativa d'alemanys està angoixada per l'augment dels preus del lloguer.

Això ha deixat de ser problema de vivenda per esdevenir un problema social, com apunta Die Grünne mentre el SPD afirma que és una mostra més del capitalisme de rapinya, big business amb ínfim esforç. Des del Ministeri de Vivenda, liderada per Horst Seehofer de la CSU, s'insisteix en que la inversió pública en construcció està arribant a nivell històrics...però malgrat les xifres d'inversió pública,  el mercat de l'habitatge està fora de control: mentre als pobles i ciutats mitjanes, el preu de la cau, a les grans ciutats grans no paren de rajar informes sobre inversors que compren vivendes a preus estratosfèrics, que fan fora els veïns amb mètodes poc ortodoxes per rellogar les vivendes o bé màximitzar-ne el preu de venda.
 

L'institut alemany que estudia el sòl, Empírica afirma que els lloguers de les 7 grans ciutats alemanyes han pujat un 40% de mitja des de 2010 fins ara. El preu de compra ha explotat. Les autoritats estan desbordades per aquests explosió de preus, que els ha agafat amb els pixats al ventre llençant solucions parcials i molts cops contradictòries entre les administracions.

La paraula EXPROPIACIÓ s'escolta en molts ambients per recuperar sòl privat per a ús públic, en concret a Berlin hi ha una iniciativa per expropiar la Deutsche Wohnen Aktiengesellschaft, una de les "socimis" més grosses. Die Grünne ja està utilitzant aquest tipus de conceptes obertament i coneixent el personal, no trigaran gaire a arribar aquí. La CDU califica aquestes propostes de socialisme, directament. La expropiació, segons la CDU, congelaria la inversió en vivenda. La cúpula del SPD també està sota pressió, el pragmatisme està sent substituït per una demanada cap cop més intensa d'intervenció en el mercat immobiliari.

La Inversió en vivenda

La crisis de 2008, ha incentivat una major inversió en immobles, inversió que en condicions normals aniria a raure en paper - accions -. Els baixos tipus ho han acabat d'arreglar. Per tant, en el mercat immobiliari s'hi estan posant fons d'inversió, fons de pensions, assegurances que abans no eren actius en aquest sector i que ara per maximitzar beneficis fan servir mètodes poc ortodoxos, per no dir propers a la il·legalitat. (NOTA1)

En molts llocs, s'està fent una forta inversió en reformes i modernització de les vivendes per desprendres del antics llogaters. Històricament, el preu de compra per inversió de la vivenda es fixava amb 25 vegades el lloguer anual, a partir d'aquí, l'adquisició del immoble era car, però l'increment del fluxe de diners cap als immobles ha fet que aquesta regla passi de 30 a 40 anys. Qui fa l'adquisició, té l'expectativa que l'immoble pujarà de preu any rera any o bé podrà apujar el lloguer per reduir el retorn - payback -. Si no es compleix aquesta expectativa....

El gran problema, és la falta de sòl. L'increment de preus del sòl trenca tota la sèrie històrica a les grans ciutats alemanyes. Cada cop més la vivenda s'està convertint en una commodity, en deu anys s'ha multiplicat per 2-3 el preu del metre quadrat. Amb aquesta evolució dels preus és normal que apareixin els amateurs, compren el sòl car, demanen permisos de construcció i en un parell d'anys el tornen a vendre amb un benefici d'entre el 20 o el 30%.

La clientela també ha canviat, abans apareixien treballadors, botiguers, mestres a les immobiliaries...ara apareixen xinos o jueus carregats de duros. I quan es construeix, hom pensa, qui viurà en aquest pisos? Tota la cadena encareix el preu de la vivenda: si vols viure a München, la ciutat més cara d'Alemanya, has de comptar amb un preu per metre quadrat de 8.000 euros.

I amb els preus a l'alça, les grans Socimis - societats d'inversió immobiliaria - alemanyes han pujat a Borsa com un cohet, com a mínim mínim el 20% encara que en el cas de Vonovia, la gran gestora de vivendes a Alemanya ha augmentat un 47,2% o bé TAG Immobilien un 65%, Deutsche Wohnen un 36,4%. Big business.

Més pobres i a viatjar més.

I arriba el drama social....cada cop més renda disponible va destinada a pagar la vivenda,  ha passat del 30 al 40%, és a dir, qui no té resolt el tema de la vivenda, s'empobreix. Són els que pringuen dintre de la cadena, la distància entre rics i pobreix es defineix en el qüestió de la vivenda: els que tenen salaris més baixos han de gastar proporcionalment més en vivenda que els que tenen la part més alta de la piràmide que fins i tot ha reduït el percentatge gastat en vivenda. L'impacte pel consum i sobretot per l'estalvi és dramàtic, en el percentil més baix, l'endeutament substitueix l'estalvi.

La bombolla s'expandeix com una taca d'oli, a les segones ciutats de la corona urbana també pugen els preus de la vivenda per els treballadors que es desplacen. L'existència és força penosa per tenir una vivenda digna has de fer kilòmetres. El percentatge de persones que han de fer 25km al dia per arribar al lloc de treball ha passat del 11 al 18% a Alemanya - i allà Rodalies funciona-. No cal dir que els que viuen més aporp de la feina, són més productius, és poden ocupar millor dels nens i estan més imbricats en el teixit social.

L'èxit de les grans ciutats també porta la llavor de la seva mort. Les grans empreses que paguen salaris alts als seus professionals - enginyeries, software...- expulsen als administratius i paletes. Pel teixit empresarial existent aquestes multinacionals amb salaris alts els impossibilita trobar mà d'obra "assequible" ja que la part de la renda destinada a vivenda els obliga a fixar salaris alts. Beneït sigui aquest problema de salaris alts però hi ha una part significativa que pringa si no té resolt el tema de la vivenda.


La Política Econòmica amb MAJÚSCULES.

Al Setembre de 2018 es va fer una gran cimera de vivenda al Ministeri, on participaven el Ministre, representats dels Länder i alcaldes. La gran mesura de política econòmica sorgida de la Gran Coalició és el Baukindergeld, els 1.200 euros anuals durant 10 anys que dona el Ministeri  per families amb nanos que es comprin o construeixin una vivenda. Els experts adverteixen que, apart de ser una mesura parcial en la mesura que el principal factor explicatiu de l'increment de preus és la falta de superficie, impulsa l' increment de preus al centre de les ciutats.

El SPD parla de l'ampliació del termini dels contractes de lloguer o bé que les comissions de la compra-venda siguin assumides pel venedor. Són mesures molt parcials segons la CDU ja que aquestes mesures impacten directament sobre el preu de la vivenda. En definitiva, showbusiness de cara a les eleccions europees.

El Bund inverteix fins al 2021, 3.500M€ en la construcció de vivenda social, un record històric, però per impactar en el preu de lloguers i vivenda caldrien un 5.000M€ més anualment (!). Les competències de vivenda, però, les ostenta els Länder: quan hom vol fer una vivenda, s'ha d'enfrontar a cada legislació regional des de la ignifugació als materials o els metres quadrats pel lavabo....Hi ha fins a 20.000 prescripcions en la construcció d'una vivenda mentre que al 1990 hi havia només 5.000.

München (SPD) és la ciutat on s'està seguint diverses estratègies innovadores per  fer moderar els preus amb el SoBon - SOzialgerechte BONdennutzung -,  els inversors han de pagar la infraestructura en els noves zones edificades, tipus parcs o bé guarderies...més un 30% de les vivendes noves han de ser per les rendes més modestes amb una baixada del 10% del preu de compra.

Una altra opció és la compra d'edificis a gran escala per part de l'Ajuntament. München té un parc de 63.000 vivendes i en creixement. A la tardor passada es va adquirir a través d'una societat municipal 300 vivendres que volia comprar una caixa d'estalvis danesa en un barri que s'estava gentrificant ràpidament. En molts districtes de München es protegeix els veïns autòctons amb dret de compra preferent per sobre del privat.  Des de fa un any, en fa ús sovint i s'ha extès per tots els districtes de la ciutat. El fons que va comprant vivendes no deixa d'augmentar.

Intel·lectuals orgànics de la vivenda apareixen a tort i a dret: es vol ampliar el Baukindergeld a les cooperatives d'habitatges, el SPD vol dificultar el pas de lloguer a propietat, ja que vol congelar els increments de lloguer en determinades zones...No hi ha idees ambicioses ni coordinació política entre les diverses administracions - un clàssic, es llencen la merda entre tots -. ELS PREUS CONTINUEN PUJANT .

 

NOTA1:Un exemple de mètode poc ortodox per maximitzar beneficis es troba en els horrorosos tres blocs de la Karl Marx Alle de Berlin, comprats entre 46M€ i 90M€ i que oferia preus de compra als llogaters sensiblement més alts que els pisos buits, per evitar la compra.

NOTA2: Hi ha una altra tipologia d'especuladors, no actuen obertament, compren  solars i esperen que pugin els preus.

NOTA3: Calen mesures com l'armonització de les legislacions de construcció dels Länder, la venda de superficie d'ens públics - tipus Renfe o velles casernes -  per a vivenda a preus raonables, els ajuntaments han de donar missatges clars als constructors, i en la reforma de l'impost de superficie - competència del Bund -, no encarir el preu de la vivenda per fotre el model de negoci dels especuladors.

NOTA4. L'alcalde Tübingen, dels Verds, sosté que és un error el concepte neoliberal de la vivenda - en el seu aspecte de bé d'inversió - sinó que s'ha de retornar a Adenauer i Erhard amb un concept de vivenda més arrelada al entorn. La constitució alemanya consagra el dret a la propietat i el seu ús en bé de la comunitat. Durant els noranta i dos mil van vendre barat el sòl que ostentaven les Administracions Públiques per causes demogràfiques. Ara falta vivenda social per tot arreu.

70 ANYS DE LA CREACIÓ DE LA OTAN

Un dia acompanyava a l’Ernest Lluch al seu despatx de la facultat després de la classe de doctorat i quan pujava l’ascensor li vaig preguntar: Vostè...per què no va militar mai al PSUC??? Amb la mà va parar porta de l’ascensor i em va contestar – cito de memòria per que fa temps – que ell creia en la democràcia i que la gent del PSUC no ho tenien tant clar. Em va dir que el PSUC a la Facultat d’Econòmiques era la institució que tenia més  poder durant la Transició i  que per això, en Josep Piqué s’hi va posar. Actualment, en Josep Piqué acaba de treure un nou llibre sobre política exterior, que no em penso comprar per Sant Jordi, però demostra l’afany del personatge per posicionar-se com un de les 10-15 persones que compten al Regne d’Espanya en matèria de política exterior. Esperem que no ho aconsegueixi.

Merkel, el 2%!!!!!!!

Trump es va carregar el representat dels USA a la OTAN, Jim Mattis, General i cap del Pentagon, amb la qual cosa, les reunions de la OTAN ja no tenen aturador. En la última trobada de Ministres de Defensa a mitjans de Febrer, el ministre anglès, Gavin Williamson, va llençar la cavalleria per sobre a la representant alemanya, Ursula von der Leyen. Ho va fer amb tanta vehemència que tothom va callar a la reunió, deixant sola a  von der Leyen. Williamson criticava la posició Alemanya de pujar, molt progressivament la despesa militar al 2% del PIB que en l’actualitat en prou feines  arriba al 1,25% del PIB. Se’ls acusa obertament d’avaricia. 

Fins a tres cimeres, des del 2014, que Alemanya s’ha compromès a augmentar la despesa militar en direcció al 2%. A principis de Febrer, Berlin va anunciar que al 2024 arribarien al 1,5% del PIB, però Olaf Scholz, el Ministre de Finances, va posar en qüestió aquest objectiu i ha cabrejat a americans i britànics. 

Hi ha certa conya amb els alemanys, el Ministre de Defensa finès diu que té més panzers i soldats que la Bundeswehr. Tots els països fronterers amb Rússia, imploren la implicació alemanya com a política de contenció i participen de la OTAN amb unes ganes poc dissimulades – especialment els Països Bàltics -. I més, després de l’annexió de Crimea. Els països fronterers amb Rússia van demanar que s’estacionessin tropes com a mesura dissuasiva però això trencava els tractats signats al 1997 amb Rússia. Merkel va respondre: Putin no respecte els acords, però nosaltres si i es va arribar a una certa entesa: si hi havia cacau, els americans juntament amb els alemanys haurien d’intervenir ràpidament. I aquí apareix el compromís del 2%.  Al 2031 Alemanya ha de tenir 8 Brigades equipades, però  ara mateix les que hi ha no poden actuar conjuntament  per que comparteixen el material. Per cada Brigada surten 5.000M.

Estats Units està fins els nassos de la OTAN

Europa, amb una economia de 17 Bilions Dòlars no necessita la OTAN per defensar-se de Rússia, una economia 10 vegades més petita. Els americans es queixen: mentre Alemanya paga la factura del gas rus, ells han de protegir l’Alemanya que no paga la factura de la OTAN. Aquestes -i altres- són les tesis de la intelligentsia americana davant la crisis de la OTAN...veuen Europa com a paràsit, i això no és d’ara, amb Obama també. 

Pensar que després de Trump, tot tornarà a ser igual és una enganyifa: el canvi d’eix del Atlàntic al Pacífic fa més necessària un OTAN asiàtica davant Xina que no una OTAN Europea. Europa pateix el Mittlelage, la posició al mig entre els Estats Units i Xina – al igual que Rússia -. Els americans veuen Europa com una peça més en tauler d’escacs davant la Xina. De fet, Trump observa els europeus com súbdits.

En definitiva, la fiabilitat de la OTAN està posada en qüestió, més enllà del 2%.  I si el president americà posa en qüestió la garantia nuclear per defensar Europa, la cosa es complica.  Ningú a la OTAN creu que Seattle valgui el mateix que Riga i això, és un problema: si els americans es  retiren poc a poc de la OTAN, Europa haurà d’assumir la seva pròpia seguretat – especialment davant Rússia-.

L’eix Franco Alemany

Si la OTAN es dèbil, el treball conjunt entre Alemanya i França és un deure. El problema és que són dues tradicions en política exterior molt diferents: Alemanya només actua militarment quan no té més remei, mentre que França veu la intervenció militar com una eina més en la política exterior. Igualment, l’exportació d’armes és un tema delicat per Alemanya amb moltes línies vermelles mentre que Paris observa la venda d’armes a Arabia Saudí com Raó d’Estat.  

Durant el mes de febrer, a Aachen, ciutat de la coronació de Carlemany, Merkel i Macron han signat un nou Tractat de Defensa però amb molts problemes intestinals: la diplomàcia francesa va deixar de banda la seva neutralitat davant les relacions Alemanya-Rússia per criticar el gaseoducte Nord Stream 2. 

En prou feines s’han posat d’acord a Aachen,  fins que s’ha imposat la doctrina Schmidt-Debré: cap país pot bloquejar l’exportació d’armes de l’altre, excepte quan afecta a la seguretat nacional o als interessos directes del país. Traducció: Alemanya es baixa els pantalons, ja que l’acord implica que França té màniga ampla per vendre armes dels projectes de militars comuns: el futur tanc i caça desenvolupat per ambdós països, els sistema de defensa conjunts....

La pressió de la diplomàcia francesa ha estat tant forta que els alemanys creien que l’acord no es produiria. El secretari d’Estat alemany advertia: hi ha el compromís alemany de crear un Europa United però això no significar que cada decisió nacional s’hagi d’aplicar automàticament als altres països. Això per la parròquia de casa.

Les estratègies d’Alemanya i França difereixen en els temps, França vol unificar a curt termini  la defensa europea més enllà de la ONU i la OTAN  mentre que Merkel de moment prefereix veure l’excèrcit europeu en paper. Per les accions militars fora de les fronteres, Alemanya necessita el vist i plau del Parlament amb la qual cosa es un soci poc fiable per accions tipus Siria.

L’objectiu és Europeaitzar la OTAN, les estructures a Brusel·les hi són, i ja sabem que la política és com la matèria, quan es desocupa l’espai, l’ocupa un altre. Per que això passi, cal que l’eix franco alemany funcioni com un rellotge: Alemanya ha de limitar el poder del Parlament davant l’exportació d’armes i França ha d’europeitzar el seu seient en el Consell de Seguretat de la ONU i  posar-se d’acord en la Force de Frappe francesa amb l'objectiu d'europeatizar les seves armes nuclears.

La crisisi de la OTAN, és la crisis d’Europa des d’un altra punt de vista: el negoci no potser mai més que els francesos defensin  Europa i Alemanya pagui a la soldadesca.

 

                                                                                                                           

NOTA 0. Cohn-Bendit assessora Macron en temes de Seguretat i Europa

NOTA1: Gràcies a deu, la despesa militar del Regne d’Espanya es del 0,93% del PIB molt inferior al 2% i molt lluny del 3,39% del PIB dels Estats Units o bé del 2,22% Britànic. França gasta també un 1,82%. Els americans paguen el doble que els europeus.

NOTA2: L’antic secretari de la OTAN definia la situació així: els americans a dins, els russos fora i els alemanys a sota. L’últim tanc americà va sortir d’Europa al 2013 i ara torna a causa de l’annexió de Crimea per part de Rússia. Alemanya està compromès amb la OTAN: lidera les tropes de la OTAN estacionades al Bàltic al igual que l’espai aeri, entrena soldats al Iraq i té tropes a Afganistan.

NOTA3. Tractat INF des de fa 6 anys Rússia ha trencat el pacte d’estacionament de míssils de mig abast que afecten directament la seguretat d’Europa mentre que a Europa no hi ha cap míssil americà.

NOTA4. La clau de volta del tractat de cooperació industrial entre Alemanya i França és el principi de minimis: si la aportació alemanya en la construcció d’un panzer no supera un percentatge determinat, aquest panzer es pot vendre a tercers països sense que Alemanya pugui dir res. El problema es que encara no s’ha fixat el minimis 😉.