Friedrich Merz Bundeskanzler Segona Part

 

Merz ha aconseguit una majoria clara amb el 28,6% del vots però era menys del que s’esperava – per sobre del 30%- i ha de pactar amb el SPD, l’únic amb el que suma,  fer una Gran Coalició, que ara mateix, no és gaire Gran per que només supera en 13 diputats la majoria parlamentària. I això que han tingut sort per que els liberals i Sahra Wagenknecht s’han quedat per sota del llindar del 5%.  Molts socialdemòcrates creuen que és millor que  Merz pacti amb AfD ja que no els costarà massa entendre’s. De fet, durant el meeting de clausura de la campanya de Merz va anunciar que s’acabaven els governs d’esquerra a Alemanya després de tillar de “pirats” el SPD i Die Grüne. Aquesta Gran Coalició és un bon gripau que s’ha d’empassar el SPD.

La prehistòria: la punyalada

Merz té arrels profundes a la regió del Sauerland. El seu avi, membre del NSDAP, va ser alcalde de la petita ciutat de Brilon fins a l'any 1937. El seu pare, Joachim Merz, va exercir com a jutge i durant els anys setanta va portar a terme processos penals relacionats amb el nazisme al tribunal regional d'Arnsberg. La seva esposa, Charlotte Merz, és directora del jutjat d'Arnsberg. Amb la Fundació que tenen financien les escoles de música i donen un premi als millors estudiants. 

Després de passar pel Parlament Europeu, va entrar al Bundestag el 1994, juntament amb figures com Peter Altmaier i Norbert Röttgen, que més tard van prosperar sota el lideratge de Merkel com a part del sector més moderat de la CDU. El 2000, en plena crisi per l’escàndol de finançament del partit, va arribar al lideratge del grup parlamentari, es va convertir en un dels reformistes més agressius. «Si vols assecar un pantà, no pots preguntar als granotes», va dir en una entrevista amb Der Spiegel el 2003, referint-se a les reformes del mercat laboral. Els sindicats i l’SPD no han oblidat aquella frase.

En un esmorzar a la primavera del 2002, Angela Merkel i ministre president bavarès, Edmund Stoiber, arriben a un acord. De portes enfora, Merkel acaba de fer una retirada humil, cedint la candidatura a la cancelleria al líder de la CSU per que es foti una bona bufa contra Schröder. Però mentre es serveixen panets, mel, formatge i embotits, ella fa pagar ben car el que sembla un gest de modèstia: després de les eleccions federals, Merkel no només continuarà com a líder del partit, sinó que també assumirà la poderosa presidència del grup parlamentari de la CDU/CSU a costa de Merz. Stoiber, encara embriagat pel seu paper de candidat a la cancelleria, accepta sense objeccions. Quan la Unió fracassa per poc en les eleccions del 2002, el pla s'executa. És una humiliació que Merz mai no arribarà a superar.

Per a Merz, fins aleshores cap del grup parlamentari, això significa la fi de la seva carrera política. Schäuble li va dir: Friedrich, accepta-ho, has perdut contra ella. A partir d’aquí es dedica a fer calers malgrat el seu motor vital és la política.

Un Bundeskanzler amb atacs d’ira

Quan Merkel anuncia la seva retirada al 2018, Friedrich Merz, en qüestió de minuts, va deixar entreveure que estava disposat a assumir el lideratge. El duel dins de la CDU es dirimeix exclusivament entre Friedrich Merz i Annegret Kramp-Karrenbauer. La secretària general de la CDU es presenta amb la benedicció d’Angela Merkel i la seva missió de preservar el llegat de la cancellera. Merz, en canvi, és l'antítesi de Merkel. Difereix d’ella en tots els aspectes: en el contingut polític, en l’estil i fins i tot en la seva situació econòmica. Els diners mai van ser un motor per a Merkel. Merz  explica milers de vegades el seu fracàs al Congrés d’Hamburg de 2018 davant Annegret Kramp-Karrenbauer gràcies a les perverses estratègies de Merkel: li va baixar l’aire acondicionat, li va posar el focus al davant i els altaveus estaven al mínim. Fa broma de l’enfrontament amb Merkel però el vernís és molt fi, se li accelera el pols si rasques i aquesta és la seva debilitat: en pren la lluita política a nivell personal.

Segons ell, Merkel li ha posat facil, s’ha acomiadat del partit com simplement fos un instrument per la seva ascenció i  fins i tot (!) no va anar al enterrament d'en Schäuble. Merkel va posar el llibre de condolències de Schäuble ”En record d’una col·laboració apassionant, plena de reptes i sempre al servei del compromís! Gràcies!”. Que cadascú tregui les seves propies conclusions.

El 2021 ho torna a intentar, però també perd, aquesta vegada en la segona volta contra Armin Laschet, encara que per un marge ajustat. El fracàs estrepitós de Laschet davant de Scholz, situa Merz al capdavant de la CDU però amb molts dubtes.

L’últim escull apareix al Congrés de juny del 2023 quan surt publicat al Frankfurter Allgemaine l’article del Minister President NRW, Wüst, titular “el cor de la CDU està al centre” lloant la moderació de Merkel. Merz s’ho pren com una declaració de guerra interna. Pert els estreps. Han de trucar a la dona per que intenti calmar-lo. Fins i tot, Schäuble s’alarma, l’ha pujat a secretari general de la CDU i és l’únic al Bundestag que el tuteja. Schäuble poc abans de la seva mort li havia dit que  “ si portava a la CDU a la Cancelleria ja hauria acomplert el seu objectiu. No cal que siguis Kanzler”. Schäuble dubta de la seva fortalesa i determinació per arribar a la Cancelleria. Schäuble Merz i el secretaria general del CDU es reuneixen i Schäuble li diu que no continui, que ho deixi estar. Merz aguanta però hi ha molt dubtes

A l’estiu de 2023 es carrega el secretari general de la CDU Mario Cazja, encarregat de lligar l’ala liberal del partit, per que no s’enrefiava. Va posa el més fidel que va trobar, Carsten Linnemann, un conservador de cap a peus però poc obert a altres ales del partit. Sorprenentment el nou secretari general ha estabilitzat Merz, funcionen bé com tandem. El més curiós és que Schäuble va orientar a Merz a comportar-se com Merkel: perfil baix, fiabilitat i cap estirabot per no polaritzar.

En una trobada amb la plana major del grup parlamentari amb periodistes en un Hotel el 1 de setembre de 2023, a la mateixa taula on seu Merz, companys de partit comencen a críticar davant dels periodistes sense que ell ho senti ja que la taula és molt llarga. Vaja que encara hi ha forces dubtes que Merz esdevingui un bon candidat a Bundeskanzler dintre de les seves files. Però és a arrel de la visita de Merz a París amb Macron quan cadascún dels capitostos de la CDU que dubtaven, comencen a canviar d’opinió un rere l’altre. Veuen que Merz pot convertir-se en Bundeskanzler realment i es veuen ministres. Segons sembla Schäuble li va a Merz: Friedrich, de veritat creus que et serviran aquest càrrec en safata d’or? Per descomptat que has de lluitar per ell fins a l’últim dia. El partit només estarà realment al teu costat quan ja siguis al càrrec.

En fi, ens ha tocat un Bundeskanzler amb atacs d'ira, ja veurem com es manega amb l'amic Donald.

 

 

 

Nota1: La prehistòria. Quan Helmut Kohl comença a tractar-lo de "tu", Merz ho rebutja categòricament. A partir d’aquell moment, per al canceller, ell es converteix en un "marrec insolent". Crear un grup dintre de la CDU que es reuneix regularment amb els Verds, ja durant aquesta època. A més a més, Merz, és membre del Pacte dels Andes, un pacte secret entre polítics de la CDU per no atacar-se i donar-se suport en l’escalada però que finalment va ser hàbilment neutralitzada per Merkel.

Va ocupar la presidència del grup parlamentari de la Unió per només dos anys i mig (del febrer de 2000 a la tardor de 2002), un període en què la seva capacitat de lideratge va quedar en dubte. El seu passat polític no va ser tan brillant com pot suggerir la percepció actual. La seva absència a la primera línia de la política durant molts anys li ha permès construir una certa imatge idealitzada i adaptable. A diferència d’altres polítics de primer nivell a Alemanya que passen de l’ajuntament al lander i després a la política nacional, Merz mai no va lluitar per ocupar un càrrec de govern, ni va dirigir cap institució.

NOTA 2. El programa econòmic i l’Agenda 2030. El punts cardinals és la reducció de la burocràcia i normatives, menys impostos i energia barata. Punt numero 1 de l’Agenda 2030: reducció impostos entre 90 i 100.000M€. Aquí s’han d’afegir 30 o 40.000M€ per arribar a l’objectiu del 2% de despesa militar. Inversions en infraestructures no surten. Per fer la quadratura del cercle, la CDU creu que vindran menys immigrans que comportarà una menor despesa social i a més, hi haurà més gent es posarà a treballar i l ‘altre és que fiar-ho tot a un creixement del PIB que compensi la baixada d’impostos (els trams més alts d’IRPF i l’impost de societats al 10% o reduir l’IVA de la restauració). Hi ha altres mesures com no gravar les hores extres o augmentar la desgravació per despes de viatges, eliminar impostos per l’adquisicó de primera vivenda i reduir el de successions. Els detalls són més aviat borrosos i jo crec que està fet a posta per no lligar-se de peus i mans. Merz llença frases fantàstiques tipus no som una economia planificada o bé que el 50% de la política econòmica és psicologia. És impossible, més enllà de la política declarativa voler mantenir el llindar del deute- Schuldenbremse – si no hi ha un creixement substancial del PIB-. Com veieu, sense intervenció de l’Estat això no suma ni a Alemanya, ni Austràlia i ni a Espanya...

NOTA3: La política exterior és la seva passió, ha estat molts anys President del Pont Atlàntic i ha cuidat els seus contactes a l’exterior. Davant de la ministra d’exteriors Finlandesa li va dir que va aprendre de Helmut Kohl a tenir en compte els països petits al que  la ministra va respondre amb ironia “volem crèixer en termes polítics, més del que som”.

Per molts manifestos pro europeus que signi, no és un patriota europeu per entendre’ns: en una reunió amb diputats de la CDU, va deixar clar que no era partidari d’una assegurança d'atur europea, i va argumentar que el principi de responsabilitat individual ha de continuar regint a la UE.

 

Nota4:La votació de la moció al Bundestag conjuntament amb l’AfD. Alemanya, segons Merz, es troba davant les ruïnes d'una «política d'asil i immigració equivocada durant deu anys». Passant comptes amb Merkel. El seu pla de cinc punts, elaborat durant la nit, preveu un gir radical: tancament de fronteres, expulsions immediates, deportacions sistemàtiques i més atribucions per a les forces de seguretat. Després arriba la frase que ho canvia tot: «M’és completament indiferent qui se sumi a aquest camí políticament. Jo no en seguiré cap altre.»  L’endemà al matí, l’oficina d’Angela Merkel publica un comunicat - normalment els ex Presidents no fan això en plena campanya- .  En el seu comunicat, Merkel comença citant llargament el discurs de Merz del novembre, on anunciava que no buscaria majories amb l'AfD, sinó que es coordinaria amb l’SPD i Els Verds. Merkel afirma: considero un error no sentir-se ja vinculat a aquesta proposta i, així, permetre per primera vegada, el 29 de gener de 2025, una majoria al Bundestag amb els vots de l’AfD, de manera plenament conscient. En qualsevol cas, és impossible que l’economia alemanya, catalana o australiana funcioni sense immigrants i això ho sap la CDU i Merz.

Merz continua sent una figura plena de contradiccions. D'una banda, és un ferm defensor del capitalisme i la seva capacitat de crear riquesa; de l'altra, promou una visió tradicionalista de la família, tot i que el mercat que ell defensa tendeix a desestabilitzar aquest mateix model. Per a ell, la solució als problemes de distribució de la riquesa no passa exclusivament per l’Estat, sinó per convertir Alemanya en un país d’accionistes.

Business Class: Frederich Merz

Frederich Merz es posiciona com el candidat favorit a Bundeskanzler amb un intenció de vot al voltant del 30%. La polarització del AfD el beneficia i té forces opcions per pactar: els Verds, el SPD i si els liberals del FDP superen el 5%, també. El nas em diu que pactarà amb Die Grüne. Advocat de 69 anys i quasi dos metres d’altura,  no té complexes per mostrar que manega calers: queda amb periodistes al privat restaurant de l’aeroport després d’aparcar el seu avió privat. Der Spiegel li ha dedicat un article de la seva etapa com a  businessman que genera forces dubtes. De fet, Der Spiegel fa campanya soterrada contra de Merz i mobilitzar el vot contra l’AfD en altres direccions. He fet quasi una transcripció de l’article per que és molt sucós alhora de retratar el personatge: una espècie de “conseguidor” entremig de la política i els negocis. La micro és la clau 😉.

 

Un de bussiness per sortir de la crisis

Mola Friederich Merz, quan parla d’economia se sap totes les xifres i sembla estar en el seu element. Va explicar durant la reunió de la CDU al monestir de Seeon, a Bayern, que mirant els números veia la situació alemanya de forma més crítica del que sembla i que amb ell la cosa milloraria. A Davos va afirmar: Cada dia, cada decisió del meu futur govern es dedicarà exclusivament a la pregunta: És bò per la nostra indústria?

La seva biografia sembla un home que domina com funcionen les grans corporacions i serveix de nexe entre la política i l’economia però quan mires més d’aprop el currículum no queda clar quin paper ha jugat a les empreses on ha participat ni si ha tingut un paper tant gloriós. Tota la informació del CV es pot trobar al seu lloc web del Bundestag. «Apart d’això, no farem comentaris. Això li van dir al Spiegel quan va començar a rebuscar.

Després de perdre la batalla amb Merkel per grup parlamentari al 2002 es va deidicar al business com advocat de Fusions i Adquisions per un despatx americà, Mayers Brown, mentre acumulava càrrecs en diversos consells d’administració. Al 2009 va deixar la lluita política per concentrar-se al business. A les empreses els anava bé tenir un paio amb linea directa amb la política (Schäuble) mentre que per part dels polítics passava com expert en finances i negoci cosa que l’apuntalva políticament dintre de la CDU - als polítics sempre els intimiden els capitans d’indústria- .

Un bon recorregut

Paral·lelament a Mayer Brown, Merz va acumular diversos càrrecs en consells d’administració, supervisió i assessoria, en institucions com la Borsa Alemanya, la immobiliària IVG, l’auditoria Ernst & Young, i fins i tot al club de futbol Borussia Dortmund de la Bundesliga. El 2009, Merz no es va presentar a les eleccions generals, consolidant així el seu gir cap a l’àmbit empresarial.

La posició recorda a Deutschland Aktien Gesellschaft dels anys noranta on polítics, empresaris i banquers estaven més que connectats a través dels consells d’administració.  Segons la llei alemanya per estar en un Consell d’Administració d’una empresa t’has d’ocupar 30 dies l’any i Merz estava al límit de la legalitat.

Per exemple, quan va assessorar el conglomerat RAG al 2006 en els seus plans per a una sortida a borsa al mateix temps que era diputat. Quan el president de RAG, Werner Müller, va presentar els seus plans davant del grup regional de la CDU al Bundestag i va cedir després la paraula a Merz, aquest va sorprendre els seus companys de fracció dient que no parlava com a diputat, sinó com a advocat de RAG. 

Merz també va encertar poc amb una previsió sobre el fons de rescat bancari Soffin (Fons especials per la estabilització financera) durant la crisi financera. Va afirmar que era "més que probable" que a finals de 2009 el fons tingués més ingressos que despeses. No obstant això, a finals de 2023, el fons seguia amb un dèficit de gairebé 22.000 milions d'euros.

El 2010, Merz mateix va ser contractat pel Soffin sorprenentment: li van encarregar a Mayer Brown buscar un comprador per la Landesbank WestLB, que finalment va ser rescatat pel govern. Sembla que els qui el van contractar van sobreestimar les habilitats de l'ex-polític, no tenia ni fava del que representava aquella pel·licula “ canviava d’opinió constantment, en un moment donat, ningú parlava de temes sensibles quan ell estava la taula”. Va seguir les ordres de Schäuble que la liquidació del Landesbanken West LB per agradar a la Comissió Europea. Schäuble havia de sacrificar un banc per salvar Hypo Real Estate i aquest era el West LB. Era tot el contrari de la feina que li havien encarregat a Merz.  També va ser força controvertit que la banca privada de Düsseldorf HSBC,  on Merz particpava al Consell d’Administració va fer alguna oferta per alguna part del West LB. Per aquella operació  només va voler cobrar 5.000 eurets mentre que Mayer Brown va cobrar 11M€.

Merz podria tenir problemes per un altre càrrec. Des de finals del 2017, és el president del consell d’Administració de l’aeroport de Colònia-Bonn. Poc abans, el director general, havia caigut en desgràcia, acusat d’haver afavorit socis comercials i d’haver retribuït massa generosament determinats empleats.

Amb l’aprovació del consell d’Administració, Merz va acordar amb el CEO un contracte de rescissió pel qual l’aeroport renunciava a qualsevol reclamació futura. Aquest acord podria posar Merz en una situació perillosa si la fiscalia hagués presentat càrrecs. L’acusació possible: administració deslleial.

 

Black Rock

Al 2016 el van nomenar del consell d’administració a Alemanya de Black Rock, gestora nord americana amb més 11.000B$ i que té participacions a totes les empreses del DAX 40. Encara va mantenir un xerrada privada a Davos amb Larry Fink el seu CEO.

Segons un insider, Black Rock el va contractar per tenir contactes al món polític. Merz nega taxativament que fes de lobbista però l’insider«No volíem contractar ningú per al lloc que tingués una forta pudor a lobby, però, per descomptat, es volia que obri accés a la política federal per a nosaltres.»  Guanyava 500.000 euros anuals per anar a treballar dos dies a la setmana – això és aportar valor – però Black Rock es va adonar que s’havia equivocat, feia massa temps que estava fora de la política i odiava obertament a Merkel. No els va aconseguir cap contracte significatiu i això que van intentar, sense èxit, que Black Rock gestionés el fons de residus nuclears de 24.100M€  al 2017 que havia de gestionar els residus. El tenien com orador donant conferències econòmiques i criticant a Merkel....Li va costar molt entendre els fons ETF segons l’insider però les conferències li van sortir prou bé. A més a més l'insider diu «De fet, no recordo cap gran contracte que Merz hagi guanyat per a BlackRock.»

A partir de 2018 quan va intentar tornar a la política va passar a ser un lame duck  i una càrrega per Black Rock. Van inspeccionar la seu de München degut a la possiblitat de que Black Rock participés en l’afer EX-CUM d’evasió d’impostos . Els de Black Rock creien que era una trampa d’algun company de partit que intentava involucrar Merz en l’afer per que no seguís en la cursa a la Cancelleria.

Els advocats mesuren cada acció amb aquesta màxima: què passa si anem a judici? Els economistes van a la presò però  els advocats no, sempre jugen en el gris. En fi, ens ha tocat un Bundeskanzler codiciós i aficionat a putinejar.

NOTA1:

Consells d’administració on ha participat Frederick Merz Interseroh, IVG, AxaDeutschland, Borussia Dortmund, Deutsche Börse, HSBC Trinkaus & Burkhardt, Blackrock Deutschland*, Flughafen Köln/Bonn (Aeroports), Wepa(papera)

Ha participat en la direcció de BASF Antwerpen, Stadler Rail (material ferroviari)

Advisor al  Commerzbank, Robert Bosch, HSBC Trinkaus & Burkhardt ( comparteix cadira al consell d’administració de Wepa).

NOTA2: Així, després de l'esclat de la crisi del 2008, Merz va cantar les lloances del Private-Equity. Les pràctiques d'aquests inversors van ser comparades pel llavors líder del SPD, Franz Müntefering, amb les plagues de llagostes que atacaven les empreses, les depredaven i després se'n anaven. Un dels exemples que va esmentar va ser la compra de l'empresa sanitària alemanya Grohe pel grup d'inversió nord-americà Texas Pacific Group i una filial del banc suís Credit Suisse. Merz es va burlar dels crítics en el seu llibre de 2008 "Mehr Kapitalismus wagen" (arriscar més capitalisme). Després de la compra, Grohe va aconseguir els seus millors resultats econòmics fins a aquell moment, i els nous propietaris van invertir massivament. Merz afirmava: «És bo que ara també tinguem a Alemanya  plagues de llagostes!»

Els nous propietaris van carregar Grohe amb deutes superiors a mil milions d'euros, van tancar una fàbrica a Brandenburg, van acomiadar centenars de treballadors i van traslladar parts de la producció a Portugal i Tailàndia, abans de vendre l'empresa altament endeutada per uns tres mil milions d'euros. Avui en dia, Grohe és una de les centenars de filials d'un grup japonès de materials de construcció.

NOTA3: El tema fiscal tòxic també persegueix Merz en un altre dels seus destacats càrrecs financers. Es tracta del banc privat de Düsseldorf HSBC Trinkaus & Burkhardt, en el consell de supervisió del qual Merz seu des del 2010. Fa temps que té investigadors a les seves oficines que examinen operacions dubtoses amb accions entre els anys 2005 i 2011. Trinkaus nega haver participat, però no pot descartar actuacions individuals d’alguns dels seus agents. HSBC hauria evadit un màxim d’impostos d’una suma de desenes de milions d’euros en la franja baixa. Un possible reemborsament difícilment afectarà la banca. Però en el cas de Merz, queda tacat  per una institució que, possiblement, ha fet maniobres irregulars, i aquesta vegada, a diferència de BlackRock, en part durant el seu mandat.