El llegat de Merkel

El meu amic Cinto s’ha mort. Era una gran persona, cor noble, intel·ligència afinada i sentit del humor i com a lector – dels pocs que tinc - d’aquest bloc li dedico aquest post de política exterior (sempre deia que era una matèria poc tractada al nostre país i m’animava a escriure’ls). Aquesta és la primera part per entendre per que no hi haurà CoronaBons mentre Merkel governi Alemanya.

Abril de 2019, Merkel seu amb uns diputats de la CDU per parlar del futur de la UE. La reunió gira abruptament quan Merkel llegeix  una transcripció d'una conferència sobre les  Guerres de Religió que van fustigar alemanya fa 500 anys. Un cop les calamitats es van esvaïr, tothom anhelava la  pau i pensaven que les guerres ja s’havien deixat enrere, però amb el temps apareix una nova de generació que no ha viscut el desastre de la guerra i la cosa es torça definitivament amb la Guerra dels Trenta Anys. Un terç de la població alemanya va morir en aquest conflicte. Merkel no és optimista.

Els USA de Trump

A la segona visita amb Trump es va adonar que la tradicional aliança USA-UE no era una cosa feta: Iran, la OTAN o bé l’acord contra el canvi climàtic no hi havia possiblitat de consensos mínims. Des d’aleshores està amb el tema de les Guerres de Religió: apareixen nous dirigents que volen forçar una mica més les seves exigències, cada cop més,  fins que la situació es torna insostenible.

Segons sembla Merkel plegava però després de l’arribada de Trump al govern, Obama li va demanar que es tornés a presentar. Quatre dies després del seu sopar amb Obama, s’anuncia la seva candidatura. Merkel es va xupar les entrevistes al Playboy on Trump afirmava que hi havia masses cotxes alemanys als carrers dels Estats Units o bé el programa The Apprendice on Trump acomiadava treballadors si no complien les seves expectatives. Merkel no creu que s’han de fer gestos d’afalagament o humiltat davant Trump sinó fermesa. L’estratègia de Macron convidant a Trump a un restaurant sota la Torre Effiel no li ha servit de gaire. Trump per la seva banda, si que l'afalagar, li va confessar que Ivanka loves you.

El més divertit és que quan Merkel va visitar Trump a la Casa Blanca anava carregada de petits exemples entenedors per tractar la qüestió dels aranzels. Va dir amb un bonic eufemisme que el president americà posseïa un alt coneixement aglomerat –  literal-.

Molts pensaven que Trump es moderaria a la Casa Blanca però Merkel no formava part d’aquest grup d’opinió. Trump ha estat escollit per que es distancia dels establishment de pijos de Massachussets. Un segon mandat de Trump i l’ordre mundial se’n va a prendre pel sac. Segons Merkel, Trump té una agenda política que preten complir punt per punt.

La Rússia de Putin

Des de fa un parell d’anys, té una certa simpatia per Putin. La seva poca-vergonya i intel·ligència representen una espècie de repte esportiu per Merkel.

Visita oficial al 2013 a Sant Petersburg. Coincideix amb una exposició amb obres manllevades pels soviètics durant la Segona Guerra Mundial. Merkel vol demanar el seu retorn a la roda de premsa, però Putin veient-s’ho venir, li redueix l’agenda per que no xerri. Merkel diu que no visitarà l’Ermitage sinó pot fer la roda de premsa i Putin s’hi nega....es passen tot el dia esperant a veure per on peta la visita oficial. Putin va baixar del burro.

Putin és un home que aprofita qualsevol debilitat, Putin examina i posa a prova Merkel durant tota la visita. Si no mostres fermesa, t’empetiteixes. Parlen regularment per telèfon en rus encara que l’alemany de Putin és millor que el rus de Merkel. De fet, Putin porta els nens a la Deutsche Schule de Moscú però mai han parlat de temes personals.

Merkel, no espera de cap manera que Rússia es transformi en una democràcia tipus occidental, encara que la fascinació de Putin pel benestar occidental i la força emprenedora dificilment es pugui importar a Rússia. Per això, Putin es mostra a favor d`una obertura cap a Occident. És la seva única esperança. Com Lenin, Putin creu que una Nova Política Econòmica pot arrossegar el creixement de l’economia Russa però els preus del petroli a la baixa des de 2014 ho han frustrat. El fracàs econòmic es compensa amb brutalitat política.

La crisis de Ucrania i l’ocupació de Crimea - i més enllà - va ser un punt d’inflexió entre els dos dirigents. Merkel no té una estratègia clara amb Rússia i ha deixat la política ucraniana en mans de la UE. El que si va aconseguir és evitar l’escalada amb els acords de Minsk i gràcies això va salvar Europa d’un bon cacau en la mesura que els falcons americans volien donar armes d’última tecnologia als ucrainians. Què hagués passat si míssils americans destrossessin Panzers russos?

Això si, Merkel coneix cada arbre de la zona fronterera de Donbass, on encara hi ha enfrontaments de tant en tant. Ara bé, Putin no té cap interès en la pau, ni en una Ucrania estable inclinada cap a d’Occident.   De l’última visita a Putin el 2017, no hi ha cap novetat, Putin entén només la força, l’excercit i el lideratge militar. Vaja, el jipisme no hi treu cap.

La Xina de Xi

Durant el mandat seu mandat, Merkel ha vist com la democràcia es debilitava. La Xina no ha estat un excepció, molts esperaven que creixement econòmic portaria a la democràcia però aquest no és ni serà el cas. Dictadura i capitalisme poden funcionar sense problemes.

Ha visitat 11 vegades la Xina, i probablement, és la Bundeskanzler que més s’ha dedicat als xinos. I els contempla com un repte, per que els alemanys no es dormin en la seva autocomplaença. Fa 10 anys els xinos copiaven occident, però és probable que en els pròxim 10 anys, els occidentals haurem d’aprendre xinès per conèixer les patents xineses. Simplement per que no tindran ganes d’escriure-les en anglès.

A la Xina és on apareix la veritable contradicció de la democràcia occidental i la seva incapacitat per lligar plans a llarg termini. Des de 2005 l’economia xinesa ha crescut 202%, no paren de comprar empreses tecnològiques europees – ja vaig escriure un post sobre això que era força inquietant -.  I cada any inverteixen 11.000M€ en intel·ligència artificial, Alemanya 500M€.

La gripada del Eix Franco Alemany

Davant de la poca fiabilitat o desinterès – Obama mirava més al Pacífic - de l’aliança atlàntica, Europa ha de decidir el seu propi destí. La OTAN es va crear per evitar que una Europa debilitat acabés en mans soviètiques, mentre que ara mateix Alemanya, per sort, ja no fa por a ningú i els USA han perdut l’interès. Això deixa mans lliures a Alemanya per aprofundir en el projecte europeu i assegurar la perifèria – Nord d’Àfrica i Orient Mitjà-. Traducció major pressupost i capacitat d’intervenció de la Bundeswehr.

La proposta de la refundació Europea de Macron, discurs fet després de les eleccions alemanyes a la Sorbona, no va tenir cap mena de resposta per part de Merkel. Nichts. Després de 15 anys govern Merkel els avenços en la integració europea han estat tímids, forçats per les circumstàncies però distants com a objectiu estratègic. I això que li han donat el premi Carlemany a Aachen.

En fi, és una contradicció  profunda, Merkel té una gran reputació internacional – seriosa competent i fiable -, té les mans lliures del partit i en certa manera, del govern, però mai ha acabat de reeixir una proposta europea comuna per part d’Alemanya. En la forma d’actuar, hi ha alguna  cosa més enllà de la Segona Guerra Mundial.

 

NOTA1: Durant el seus últims 10 anys mandat 140.000 italians, 95.000 grecs, 24.000 britànics, 62.000 israelís s’han establert a Alemanya. Alemanya és multiculti.

NOTA2: No hi ha hagut escàndols significatius en els seus governs. Tot ben endreçat.

NOTA3: Shinzo Abe va visitar Trump just abans del seu jurament com a president dels USA al 2016. Va dir que no l’havia fet seure en un sofà d’or.

NOTA4: Merkel s’ha xupat tres presidents americans, quatre francesos, ha parlat amb tres conferències de la ONU, 13 cimeres del G7 i més de 70 cimeres sobre la Unió Europea.

NOTA5: Lord Hastings primer Secretari General de la OTAN: To keep the Soviet Union out, the Americans in and the Germans down.

La banca, els SALVADORS de la crisis

Durant aquestes setmanes de teletreball no m’he parat d’assessorar empreses: tallar el més ràpid possible les despeses corrents de les empreses i reduir al mínim vital el consum de caixa. Un ERTE el més ràpid possible i/o tramitar la prestació per cessament d’activitat, després parlar amb proveïdors i clients. Res d’esperar a veure què passa. Això crec que és el més racional que es pot fer....El problema és que tothom està fent el mateix, en el mateix moment. Els bancs i caixes que tant amablement van ajudar a provocar la crisis de 2008 apareixeran com salvadors de la crisis subministrant la liquiditat necessària per mantenir l’economia en peu...fins i tot l’Isidru ens condonarà les assegurances de vida que porten aparellades als préstecs otorgat.

Incertesa

Ningú sap en certesa que passarà després d’un shock d’aquestes característiques: si dura un any, costarà un 5% del PIB i un parell de milions d'aturats; si dura tres anys, un 10% del PIB i 4 Milions de d'aturats. Empreses com Vapiano o Maredo han declarat concurs de creditors, Kardstat, el Corteinglés alemany, han sol·licitat un rescat. Val a dir que tampoc són empreses molt bones. Malgrat tot, unes 470.000 empreses s’han acollit a reduccions de jornada laboral, els famosos ERTEs...Al 2008, la xifra  va arribar als 23.000.  El que més s’assembla és la Gran Depressió del 1929 quan la producció industrial alemanya va caure un 40% amb més de 5 Milions d’aturats.

Com que BMW ha tancat la fàbrica, el proveïdor de la direcció del cotxe també i amb ell demanda de metall per fer la direcció. La logística s’atura i les activitats auxiliars tipus manteniment es congelen. La liquidat de les empreses més petites pot arribar de 30-40 dies. Les cadenes logístiques es trenquen, per exemple VW té 300 proveïdors italians. Schaefler ha tancat 17 de les seves 52 fàbriques i té 12.000 proveïdors. El mètode de donar aire als proveïdors ja és insuficient en aquests moments.

Tothom està fent plans de futur però ningú sap quan acabarà aquesta situació. És un problema de temps, quan més trigui a resoldre’s, majors dificultats tindran les empreses per salvar-se i majors hauran de ser els esforços de l’Estat.

1/ Escenari V: recuperació ràpida, 5 setmanes tancats i a final d’any això serà un malson i tot tornarà a la normalitat progressivament. Això no és una guerra on els treballadors moren al front i el stock de capital es destrueix: quan les mesures extraordinàries es vagin aixecant, la capacitat productiva resta  intacta.

Les empreses són menys optimistes: de les 15.000 empreses de l’associació empresarial DHKI, el 80%  preveuen una reducció de vendes significativa i una de cada quatre perdrà les vendes de 6 mesos. Una de cada 5 aniran a concurs de creditors, especialment per les empreses més endeutades.

2/ Escenari U: Si a partir de l’estiu la cosa continua igual que ara, estarem un cert temps vivint en una recessió, fins que d’aquí un parell d’anys la cosa comenci a recuperar-se. Aquest pot ser l’escenari més probable mentre duri la incertesa en la que vivim. Les inversions empresarials es pensen a un parell d’anys vista amb la qual cosa, un cop es talla el fluxe, la seva recuperació no és automàtica, sinó progressiva. Fins i tot, la capacitat potencial de l’economia pot baixar. Aquí entrem en joc de les expectatives:  por a l’atur, baix consum i un aspiral de recessió....En termes quantitatius representa una caiguda del 4,5% del PIB alemany pel 2020 i un creixement del 1% al 2021.

3/ La L, el desastre...El IFO compta amb una caiguda del PIB del 20% en el pitjor dels casos. El consum de llars es reduix al mínim, les empreses no aconsegueixen capital per invertir i l’atur és massiu.

L’ajut de l’Estat

Qui diria que una colla de xupatintes salvarien l’economia: comença el paquet d’ajuda més important de la història de l’Alemanya moderna amb 1.400.000M€ - veieu con Schäuble tenia raó, descreguts-. Els autònoms des del taxista, l’artista, reben 1.000 eurillos per anar aguantant mentre una empresa de 10 treballadors rep d’ajuda immediata de 15.000€.

S’ha estimulat el treball a temps parcial de les empreses de forma transitòria, s’ha impedit que durant aquest període es puguin declarar concursos de creditors a causa del COVID, és adir, l’administrador, encara que l’empresa no facturi un duro, no té responsabilitat alhora d’informar del concurs de creditors. S’intenten salvar el màxim d’empreses i llocs de treball possibles.

El problema rau que una caiguda tant bèstia de la producció no s’havia produït des de l’any 29 i ara mateix, el que s’està fent és parar el  cop però el Finanzminister, Scholz (SPD) ja està preparant un bateria de mesures per animar l’economia en els pròxims mesos. Té més de 100 economistes treballant nit i dia en això, mirant ajuts pels sectors més afectats: aerolinies, turisme o retail...El grau d’improvització és elevat.

Aquest crisis pot requerir que no només que l’Estat obri l’aixeta, sinó que intervingui directament a l’Economia i això ho diu, el premi Nobel, Edmund Phelps. Això ja agrada a Peter Altmeier, el cap de gabinet de Merkel, que ja ha havia llençat algun exabrupte com plantejar la necessitat pública del desenvolupament del motor elèctric o la compra d’accions d’empreses tecnològiques alemanyes davant l’allau de compradors de fons estrangers. No s’està parlant d’entrar a l’accionariat de Lufthansa sinó d’entrar a empreses amb 250 treballadors. Depenent de l’evolució de la crisis, l’Estat alemany disposa 600.000M€ del WSF, Fons d’Estabilització Econòmica per comprar accions en un moment donat.

L’altra gran acció ha estat l’obertura de l’aixeta per part del ICO alemany , el KfD amb préstecs entre el 1 i el 2,2% a retornar a 5 anys i amb  un any de carència amb un aval del 80 i 90% . Aquestes línies les otorguen els bancs i caixes alemanys però el risc es trasllada a l'emprenedor. És a dir, per que Commerz Bank cobri els préstecs fallits - l'aval de l'Estat - ha de justificar  davant del KfD que l’empresa i l’emprenedor són insolvents. De fet, ara els bancs tenen la oportunitat de refer els seus portafolis de préstecs, engegar a mals clients i cobrir riscos amb el KfD ja  que en prou feines assumeixen un risc real del 10-20% dels préstecs. Les empreses estan perdent el cul per enviar la documentació als bancs per poder enganxar un d’aquests préstecs. De fet el Commerz Bank ja té 17.000 sol·licituds preparades per finançar empreses. El volum de préstecs és impressionant 9.800M€ que han començat a fluir des de finals de la setmana. Depenent com evolucioni la crisis, els préstecs es poden allargar a 10 anys. Scholz, el Finanzminister, ja ha dit que endavant les atxes i que el KfD ha de fer els ulls grossos davant l’allau de sol·licitud.

Finalment, les empreses més tocades de la crisis són les startups, que necessiten créixer en comptes de centrar-se en la rendibilitat. Tots els que necessiten capital ara mateix tenen un problema. La mortalitat de les startups és elevada però ara serà una epidèmia, valgui la redundància. Només a Berlin han creat 80.000 llocs de treball els últims anys i han atret 3.700M€ d’inversió. Els Fons d’Estabilització Econòmica, acabats d’aprovar permeten la inversió en 150-200 startups amb valoracions superiors a 50M€ i petites startups amb TECNOLOGIA PRÒPIA. La resta de startups tenen els Matchings-Fonds, uns Enisa’s de torn que els  permet palanquejar la inversió privada. El Finanzminister Scholz ha anunciat  2.000 Milions addicionals específic per startups dirigit tant a fons com a emprenedors, i tot vehiculat a través per l’ICO alemany, el KfD, sense massa paperassa. El capital aportat és de 7€ per l’Estat i 3€ el capital privat.

La tesis dels advocats de l’Estat és que el dret administratiu va per sobre del dret mercantil. La crisis pot ser una oportunitat per agilitzar la burocràcia per que es requereixen mesures ràpides més enllà de la paperassa administrativa.

NOTA0: Els problemes de la compra d’accions per part de l’Estat són evidents. Des d’empreses zombies a polítiques de dividends passant per gran varietat de casuïstiques.

NOTA1: Com més s'allargui la crisis, major pressió tindrà el sector financer. I això que no han provacat la crisis aquesta vegada. De l’economia real i no de la financera.

NOTA2: El Retail demana a crits una reducció dels costos fixos, és a dir, suministres – com a Dinamarca – lloguers o bé ajornaments o exempcions d’impostos. Els costos variables a data d’avui no existeixen. La bateria de mesures proposades contra la crisis del coronavirus serveixen per pal·liar els efectes a curt termini i afecten a camps extremadament heterogenis: des de moratòries de lloguers a préstecs al consum amb carència i baixos tipus. Mesures que es poden allargar fins al setembre si s’escau.

NOTA3: Les empreses que millor sobreviuran seran les que hagin teixit una xarxa entre clients, proveïdors i treballadors més enllà del clàssic ibèric, l’últim paga les copes.

NOTA 4: El president del IFO ja ha dit que es posa en entredit la seguretat jurídica dels acords privats i no estem parlant dels autònoms que deixen de pagar el lloguer, sinó de H&M o bé Adidas que han deixat de pagar unilateralment el lloguer.

NOTA5: El model exportador alemany es posa en qüestió: La meitat de la producció industrial alemanya s’exporta.  Siemens BASF o bé Bosch són monstres mentre que exporten més que proporcionalment. Després hi ha un fotimer d’empreses petites amb una imbricació regional molt forta que també exporten. Els hidden champions. Els Alemanys són més sensibles a una crisis global. Aquesta crisis incentivarà encara més l’onada proteccionista, repensarà les cadenes de proveïdors i la localització de productes estratègics tipus antibiòtics....En síntesis, reducció del excedent del consumidor a canvi de seguretat. Traducció alemanya, major competència....