AIRBUS vs BOEING...Guanya Airbus

Dos avions estavellats a Etiòpia i Indonèsia poc després de l’aterratge. Ambdós avions eren Boeing 737 Max. Automàticament, els xinesos van prohibir que els Boeing 737 Max s’enlairessin. Els USA van trigar tres dies a decretar-ho. Des d’aleshores hi ha 550 avions aturats a terra escampats per tot el planeta. Segons Boeing amb un Software update ja estarien volant un altre cop, però aquesta actualització del software no ha passat els test de l’autoritat aèria, FAA, i els avions continuen a terra. El rovell de l’ou és més complexe.

El problema no és que en caigués un, el tema és que després de l’accident del Boeing 737 a Indonesia i malgrat els indicis, Boeing no fes res. Els advocats han presentat una demanda per danys i perjudicis amb punitive damage que implica un indemnització multimilionària, molt més dels 100M$ de dòlars que Boeing ha ofert en compensació. Les asseguradores  faran l’orni i tot l’import caurà sobre les esquenes de Boeing, posant en risc la pròpia companyia. Aquest mes no han aconseguit cap comanda.

El Boeing 737 Max

El Boeing 737 és un dels avions més exitosos del món, des de 1968 s’han construït 10.500 avions 737, cada 1,5 minuts s’enlaira o aterra un Boeing 737. Des d’aleshores, hi ha hagut variacions i líftings però en essència el 737  és un avio conceptualitzat als anys cinquanta i seixanta per donar resposta a Douglas, que va llençar el DC-9. Als anys 80 es van canviar els motors per tal de reduir-los i va aparèixer un problema que es mantindria en el temps:  els nous motors com més diàmetre, més combustible estalvien – només cal mirar l’Airbus 360 quan puges -però aquest raonament no lliga amb el Boeing 737 per que té unes ales curtes. La solució ideada pels enginyers va ser aplanar el motor cap enrere. Estèticament no era molt bonic però va vendre 2.000 vegades més unitats que l’anterior model. 

El successor va ser el 737 Next Generation a finals dels 90, amb millors instruments de vol que permetien als pilots no tenir necessitat d’un entrenament especial. Un cost crític dintre de la indústria aeronàutica: el temps que es passa al simulador és temps que no es pilota. Es van vendre 7.000 unitats dels 737Next Generation.

I arribem al 2010 on se’ls hi encomana als enginyers de Boeing un nou 737 de mitja i llarg trajecte que estalviï benzina. I com que s’havien gastat molta pasta en el desenvolupament del Boeing 787 Dreamliner van pensar que en utilitzar els resultats per fer el nou 737 però resulta que la cabina, l’amplada de l’avió, els materials, la tecnologia eren diferents per ser simplement intercanviats. No hi havia economies d’escala.

Aquí és quan apareixen dos fraccions dintre de l’empresa: els reformistes i els revolucionaris per explicar-ho en termes leninistes. Les dues fraccions sabien que el 737 era un model envellit. Un standart de la indústria, el Fly by Wire, estava parcialment introduït en els 737 mentre la direcció encara funciona amb cables d’acer i hidràulic i no amb software. El Fly by Wire permet traduir la conducció del pilot amb senyals elèctriques que els electromotors ajusten per afinar la direcció. La seva implantació suposava un nou disseny pel 737....Pero era massa car i requeria massa temps mentre Airbus anava molt per davant.

El duopoli

La història de Boeing no es pot explicar sense la d’Airbus. Els beneficis d’un, són les pèrdues de l’altre. Els dos es vigilen de reüll mentre l’arrogància dels americans va subestimar la tenacitat dels europeus. Amb només 30 anys Airbus havia canviat les regles del joc i al 1999 Airbus va rebre més comandes que Boeing, i això que Boeing s’havia cruspit McDonell Douglas un any anterior. En comptes de pactar preus amb Airbus i munyir la vaca, Boeing va reaccionar al desafiament de forma agressiva. Aleshores Boeing va declarar la guerra a Airbus en preus per aconseguir poder de mercat i economies d’escala. La part jurídica tampoc va quedar orfe amb denúncies per les subvencions públiques que rebia Airbus.  La competència en preus va fer autèntics nyaps ecològics i de seguretat...la qüestió era aconseguir comandes.

Les fires del sector eren una guerra oberta mentre rodes de premsa competien per veure qui repartia el millor xampany - el cava esta força devaluat -. La presentació del 737 Max al Saló de Paris al 2017 va comportar 571 comandes per valor de 75.000M$ i va posar Airbus entre l’espasa i la paret.  Al 2018, Boeing va aconseguir superar els 100.000M$ en vendes i entregar 806 avions mentre tenien lligats les comandes pels set pròxims anys. Un èxit total. L’accident d’Indonèsia a finals d’octubre no va ser cap problema, l’acció va trontollar per després enfilar-se fins els 446$, nou dies abans de l’accident d’Etiòpia.

Al 2008 Lufthansa va comprar 30 avions però cap a Boeing ni Airbus sinó a un nou player que construïa els avions from scratch. Airbus es va veure obligat a desenvolupar una nova família d’avions que gastessin menor combustible, l’A320. I va començar a vendre  Airbus320 com xurros mentre Boeing no tenia cap pla, ni sobretot cap nou motor més eficient per llençar el mercat.  Per això tothom va quedar de pedra quan a l’agost de 2011 va anunciar el 737Max on afirmava que reduir un 7% el combustible que utilitzaven els Airbus. Els enginyers de Boeing les van passar putes: els van fer encabir un motor on no cabia, ho van provar tot, cada mil·límetre era crític.

Mala qualitat, software defectuós i controls laxos

A Seattle, Rainy City, hi ha les seus de Microsoft, Amazon i una dels punts militars més importats dels USA. És una ciutat pròspera, on Boeing té la seva seu, aquí es munten bona part dels avions i despres s’envien a una fàbrica a Carolina del Sud per fer l’ensamblatge. Els rumors afirmaven que la fàbrica de Carolina del Sud havia utilitzat materials defectuosos.

Aquí una enginyer d’origen alemany encarregat de l’optimització del procés de muntatge va enviar un document a les autoritats denunciant la falta de control de la qualitat dels components  durant el procés de muntatge. Això ho va enviar a la FAA, Federal Aviation Administration, l’autoritat del transport aeri, al 2014. Les investigacions no van prosperar amb la força que s’esperava, Boeing va acceptar les faltes de la FAA i van enviar al denunciant a fer altres feines de menor qualificació. Això va ser un pecata minuta on Boeing feia veure que era castigat per la FAA mentre mantenia el certificat per la producció del 787.

L’altra gran punt fosc el va desvetllar un periodista dedicat al món aeroespacial al “Seattle Times”. Tenia coneixement per insiders que el software que reajustava la porta del equipatge havia estat desenvolupat a correcuita, modificat de forma barroera i amagat a les autoritats. Aquest era l’error que desencadenava tota la tragèdia. I va començar a estirar el fil. Aquests articles filtrats al New York Times entre l’accident d’Indonèsia i el d’Etiòpia van impedir que l’estratègia de desinformació culpant als pilots fos efectiva.

Quan hi havia turbulències, el morro de l’avió s’aixecava i juntament amb el vent feien caure l’avió. Per evitar-ho els enginyers de Boeing van idear un software MCAS per vigilar el vent de cua que automàticament i sense ordres del pilot feia baixar el morro de l’avió. I això comprometia no només el timó sinó tot l’eix del avió en determinades condicions. Les ordres del pilot a la maquina quedaven compromeses 5 segons, sense que el pilot ho sàpigues.

L’autoritat dels transport aeri americana, la FAA, ho va tolerar i és dubtós que coneguessin tots els detalls del software. El software estava manipulat. Però encara hi ha més, cada sistema d’un avio té un doble per si no funciona però en el cas de software MCAS no succeïa així.

A partir de 2005 la FAA amb la multiplicació del vols i fabricants de peces externilitza part del control en els propis treballadors de Boeing. La desregulació de Trump fa que la línia entre controlador i controlat sigui cada cop més fina. De fet, Trump va aprovar la FAA Reauthorization Act on es reduïen els requisits de control un mica abans del crash d’Indonesia. L’outsourcing de les obligacions estatals promet donar-nos moltes alegries ( i més si mirem les finances).

La cobdícia com a motor de la Història

El drama de Boeing va arribar amb l’adquisició de McDouglas al 1997, en aqueset punt la direcció posa l’ull en els dividends. Boeing passa a ser un empresa d’enginyers a una empresa liderada per economistes, els quals només es fixaven en el marge i l’acció. Els inversors prefereixen una empresa que creixi al 20% que no al 4-6% va afirmar el CEO de Boeing al Der Speigel de 2001. La teoria del Shareholder Value ha estat nefasta.

I per aconseguir creixements del 20% calia liquidar rigideses, començant pels sindicats que fins aquell moment eren una peça clau de l’èxit de Boeing – hi havia moltes posicions elevades vinculades al sindicat-. Molts mecànics estaven orgullosos de treballar a Boeing. La capitulació de la Boeing històrica va arribar quan la central va ser traslladada a Xicago al 2001, on en prou feines hi ha 500 treballadors dels 53.000 que té l’empresa. Finalment, van enviar una part de la producció del 787 a Carolina del Sud on en prou feines hi havia mecànics qualificats ni enginyers. Tampoc hi havia sindicats. És més amb els llançament dels nous models, s’amenaçava a la plantilla a acceptar pitjors condicions a canvi de no deslocalitzar o deixar de pagar impostos a la ciutat de Seattle.

El CEO que va entrar al 2015 va generar esperances, era enginyer i fill d’uns pagesos d’Iowa, però va sortir més malparit que els anteriors: el paio sostenia a 2018 que els treballadors de Boeing no havien d’escollir entre competència i valors mentre sostenia que els cicles naturals dintre del negoci aeronàutic s’havien acabat. L’acció de Boeing només faria que pujar fins l’eternitat i així va ser, els inversors va comprar el discurs i el preu de l’acció es va multiplicar per tres.

I aquí arriba l’accident i la prohibició.

NOTA0: Impressiona la seqüència d’errors, la tècnica amb un enginyers pressionats per llençar al mercat un nou avió, la competència externa amb Airbus per guanyar quota mercat,  l’error de gestió  buscant uns creixements que destrossen internament la companyia i finalment, el nyap en el control. 

L'acció:
https://investors.boeing.com/investors/stock-information/default.aspx

NOTA1: Aquest juny a la fira de Paris, ja va aparèixer el CEO amb el discurs de seguretat per sobre tot, demanant perdó i pagant -poc però pagant -.

Nota2: Si Boeing agafava algun xivato que xerrés a la premsa, anava al carrer directe. Malgrat tot, els treballadors arriscaven el lloc de feina per parlar dels drames interns de Boeing al periodista del Seattle Times. El poder de la mala consciència.

NOTA3: Els pilots també han demandat Boeing a causa del MCAS software, ja que deixava sense efecte les accions del pilot ja que era automàtic i a més, els pilots no en sabien res.

NOTA4: La prohibició de volar porta al col·lapse a la companyia i els seus proveïdors, hi ha 12.000 enginyers i mecànics només dedicats al Max 737 a la fàbrica de Renton.  Els proveïdors també llepen.

Nota5: Ryan Air va comprar 135 Max de Boeing que serien entregats aquest mes d’abril 😉. Norwegian també és una de les aerolines més afectades....així podeu anar a Miami per 300€.

Nota6: El duopoli amb Airbus ha passat a la història, tant Rússia, Xina o Japó malden per tenir una indústria aeronàutica forta. Cada cop és més fàcil construir avions per que hi ha una gran quantiat de proveïdors especialitzats escampats per tot el món sense un  líder tecnològic.

Els Verds cap a dalt i el SPD cap abaix 2Part

Fundamentals 

Hi ha sectors de militants que parlen de la Revolució de 1918 com si hagués succeït ahir, altres militants ploren quan recorden que el SPD va ser l’únic partit que va votar  contra l’elecció de Hitler l’any 1933 al Bundestag. El SPD ha contribuït al Estat del Benestar de forma decisiva i al manteniment de la pau a Europa durant la guerra freda. El llistat de noms és impressionat, Willy Brand, Helmut Schmidt, Wehner, Schröder...Però amb jubilats i estudiants no funciona un partit.

Després hi ha els que confonen la religió i la política: hi ha paios dintre del SPD que creuen  que s’ha de predigar es bondats del programa del SPD fins convèncer a la gent en un país en que bona part d'aquests objectius seculars del SPD s’han aconseguit. Són els que parlen d’esperança, de canviar el món a millor...Estratègicament són un desastre.  Aquests eviten els debats actuals  sobre ecologia, digitalització, globalització....El seu univers mental està anclat amb Willy Brandt i els sindicats del metall.

És difícil reformular el programa del SPD a base de feminisme, menjar vegà i defensa dels animals. Un partit patchwork davant d’un SPD històric, on els gruix dels seus votant tenen 60 anys o més i venen d’una tradició política d’esquerres clàssica. La gent jove no vota al SPD.

Sociologia: l’Est i el Ruhr

Apareix un sociòleg francès, Pierre Bourdieu,  – mal assumpte això de sociòleg i francès – que sosté que els conceptes participació o bé obertura dels partits són simulats. Els ambients on existia el SPD han desaparegut, els treballadors han enviat els fills a la universitat, els que no s’han beneficiat d’aquesta millorar global van quedar al marge de la política o lluny del SPD. La divisió dintre de la classe treballadora entre els treballadors qualificats i  els no qualificats. Podriem dir que els universitaris que marxen a treballar a les ciutats i els quinquis que es queden al poble. Els primers interessats per qüestions de llibertat – sexual –, multiculturalisme, medi ambient  i els altres preocupats pel salari i la redistribució. La barrera és gegant. Recorda una mica quan Schumpeter parlava dels intel·lectuals i els obrers....aigua i oli. En definitiva, els universitaris estan més d’acord en acollir immigrants, que que les kellys cobrin 10 euros l’hora.

I aquí els antics votants culturalment d’esquerres es passen a la dreta donant suport a conceptes com nació, patriotisme, law and order o bé directament, en contra de la societat multicultural en la què vivim...Els nous populistes. Hi ha pobles a l’Est d’Alemanya que estan desconnectats de la resta d’Alemanya, pobles on l’Alternative für Deutschland arriba la 40% dels vots en pobles tipus Görlitz, fronterer amb Polònia.  En les últimes eleccions a Saxònia (Dresden) en prou feines el SPD va aconseguir superar el llindar del 5%, en molts pobles no arribaven a aquest llindar.

Les antigues ciutats mineres del Ruhr són les primeres en encapçalar la llista de les ajudes socials, el Hartz IV. Aquí al voltant d’un 20% de la població rep ajuda de l’Estat. La reconversió del Ruhr va ser una humiliació pels treballadors de pic i pala avocats a l’ajuda social. Això és el centre humà, moral i ideològic del SPD: és més difícil ser Tresorer d’una secció local del Ruhr que diputat a l’Est d’Alemanya. Històricament havien tret més del 50% dels vots però les caigudes en els últims 10 anys són de l’ordre d’un 10% i en les últimes eleccions entre el 10-20%. Un desastre. Aquests són els que han votat la candidatura de Saskia Esken. Quadres mitjos municipals desconnectats de l’alta política de partit de Berlin i que veuen perillar el seu càrrec per la Gran Coalició. Amb aquest elecció s’ha acabat la disciplina de partit: malgrat que Olaf Scholz sigui Vizekanzler no controla automàticament el partit. Aquesta era s’ha acabat. Encara que Olaf Scholz hagués fet tàndem amb Greta Thunberg  no hauria guanyat la secretaria general del SPD.

Al Ruhr, quan més pobres i menys formació, menys voten ( i si voten ho fan a l'Alternative für Deutchland). L’esquerra més cool s’està passant als Verds.

L’Agenda 2020

La reforma del 2002-2003 va representar un desastre polític pel SPD, ja ho comentat i estudiat diverses vegades en aquest bloc però va donar la imatge que el SPD venia als treballadors i les seves bases. Pacte d’Estabilitat a Europa i Reforma de l’Estat del Benestar. Les paraules van començar amb la responsabilitat dels desocupats i l’eixamplament del treball precari: salaris baixos, treball parcial i temporal. Frank Walter Steinmeier va ser un dels ideòlegs, Martin Schulz va atorgar i Franz Müntterfering va moure els fils.  La Conferència Nacional del partit va aprovar l’Agenda 2020 amb el 90% dels vots. La culpa no només va ser  de Schröder, sinó que hi havia un diagnòstic era general però es van passar de frenada i ho van vendre tant malament com van poder...No van ser capaços d’explicar amb claredat el per què de la Agenda. Potser van salvar Alemanya però van carregar el SPD, el va dividir profundament. Va deixar de ser el partit de la gent senzilla. Encara avui  s’escolten les conseqüències: primer la sagnia de vots a Die Linke i després cap a l’Alternative für Deutschland.

Al maig de 2005 després de 39 anys de domini a Nordreihn Westfalien, el SPD perdia el Land i començava a rodolar cap avall. Un any després va començar el rosari dels Groβe Koalition després de forçar ells mateixos eleccions. En la primera Gran Coalició van perdre el poc crèdit que els hi quedaven, després de jurar i perjurar que no pujarien l’IVA en 2% durant la campanya tal com anunciava Merkel i el van pujar 3% punts. Tampoc van tenir problemes amb allargar l’edat de jubilació als 67 anys. I per acabar-ho d'adobar van sortir al rescat dels bancs alemanys durant la crisis de 2008, d’acord no tenien alternativa, però l’estètica compta, almenys haurien d’haver penjat algun banquer al mig de la plaça del mercat de Frankfurt. Josef Ackermann podria haver estat un bon candidat.

La inestabilitat interna i Gran Coalició

Des de 1945 fins a 1989 hi va haver 4 Presidents del SPD. Des d’aleshores en portem entre 10 o 16 segons es contin els períodes transitoris. Martin Schulz va treure el 100% dels vots i després de jura i perjurar que no entraria en una Gran Coalició quasi l’han de treure de possible Ministre d’Exteriors a la força. És una espiral negativa, mals resultats, dimissió, es buscar a la persona que ens pugui treure del forat però és incapaç d’aixecar els mals resultats. 

La Gran Coalició ha representat verí pel SPD en la mesura que ha deixat de ser el principal partit d’oposició a Merkel i  ha deixat de tenir el suport de la militància. Les polítiques socials impulsades per la Gran Coalició, pensions, família o bé Kita no han servit per disparar el SPD. Les transferències de renda ja no són suficients per satisfer la pròpia parròquia. Merkel ha sedat el SPD i ha desdibuixat els seus contorns. Ja vaig titular fa temps un post com a Merkel la millor candidata del SPD. El compromís amb la governabilitat d’Alemanya l’ha debilitat fins a cotes històriques. 

Es necessiten menys Twitts, una linea ideològica clara i continuïtat amb un lideratge seriós i compromès amb el contingut. Més humilitat, menys plans genials i/o salvadors-aventurers. No pot ser que a la política l’argument no valgui  res i es canviï en funció del moment. Quan els mariners veuen venir la tempesta, lliguen bé les cordes i mantenen la direcció malgrat les onades.

El SPD enceta una espiral d’autodestrucció amb Saskia Esken al capdavant. Les pròximes eleccions un esglaó més cap avall.

NOTA0 : Kevin Kühnert va enviar un document amb possibles preguntes incòmodes per fer als competidors en les 23 conferències de partit i com els joves dominen més el Facebook que Olaf Scholz van aconseguir dominar les xarxes socials. Tot, sense aparell de partit.

Els Verds cap a dalt i el SPD cap abaix 1era Part

Un dels grans canvis de la nostra època enfosquit pels més diversos rebomboris és la decadència de la socialdemocràcia a Europa. I és un dels temes alemanys que vaig seguint més d’aprop. La irrupció de l’Alternative für Deutschland ha representat l’arribada d’una manera de fer política gestual, de titular, molts cops irracional i que s’ha amarat les estratègies de tota la resta de partits.

Els arguments no compten mentre el populisme avança dintre del propi SPD....Ja no volen governar, ni mantenir compromisos de govern sinó gaudir un SPD pur amb un 10% dels vots.  El compromís com a derrota. L’elecció del duo dirigent del SPD ha alliberat forces internes dintre del partit que només porten a un lloc: l’autodestrucció.

Saskia Esken, la nova Secretaria General de facto.

Després de 23 conferències regionals del SPD i més de 6 mesos de reflexió interna, s’escull a un Finanzminister de Nordrehin-Westfalen, JUBILAT que va tenir el seu moment de glòria alhora de caçar desfraudadors d’Hisenda i que es presenta com una espècia de Robin Hood però que és un paio realment gris i una diputada de segona fila que en el seu districte electoral en preu feines la coneixen. Entre amateurs i aventurers. Ni els seus pitjors enemics posarien aquest duo davant del SPD i el propi SPD n’és plenament conscient.

Kevin Kühnert, el president de les Juventuts del SPD ( JUJO’s) ha estat l’home clau per que Norbert Walter-Borjans i Saskia Esken guanyessin en el Congrés del SPD davant Klara Geywitz i Olaf Scholz, el Finanzminister de veritat. L’esquerra Underdog contra l’establisment. Kühnert va organitzar la candidatura del mig pensionista i la diputada desconeguda i va buscar el suport dels 80.000 militants de les joventuts del partit. És el paio que hi ha darrera dels dos secretaris generals i és contrari a la Gran Coalició encara que no veu possibilitat de sortir immediatament – jejeje per que no pot – segons afirma davant dels periodistes. No s’ha cremat en l’elecció a la Secretaria General després de coquetejar en la seva candidatura, sinó que ha triat el duo de forma raonable, un expert en fiscalitat i una altra en temes digitals.

Norbert 67 anys, compra CD de defraudadors d’impostos i no és precisament un descamisat però és un tio simpàtic que podria ser considerat conservador dintre del SPD.  Per contra, Saskia Esken, diputada de nínxol el temes de digitalització, ha rebut tot l’odi possible del grup parlamentari del SPD i és que ha basat la seva campanya en l’atac directe a la Gran Coalició i a Olaf Scholz.  El discurs d’Esken ha estat força barroer i s’ha hagut de disculpar amb Olaf Scholz pels seus atacs directes a la seva persona. L’error de la cúpula del SPD ha estat fer-los màrtirs i presentar-los lliutadors anti-establishment. Molts es pregunten com una parlamentaria tant inexperta parla amb tanta seguretat. Les Conferències Regionals han estat una pallissa amb Saskia Esken al capdavant, sempre amb les mateixes frases, sempre amb  les mateixes bromes.... En definitiva falta d’intel·ligència. El punt més inquietant és que si hom vol conèixer què pensa Saskia Esken ha de mirar el seu compte de Twitter, una xarxa social per gent no molt brillant.

El pensament polític de Esken i Kühnert és posicionar-se més cap a l’esquerra deixant el centre polític. Concertar-se en els que menys ingressos tenen amb aquesta oferta electoral. Seguretat econòmica. La seva posició en la Despesa keynesiana ( pensions, atur, transferències...) és comuna en tots els partits d’esquerres però en altres conceptes arrisca. Kevin Kühnert ha dit vol eliminar la Bundeswehr o bé nacionalitzar VW (!).

La Gran Desorientació

No només a  les eleccions europees ha anat malament, sinó a Bremen, un fèu històric del SPD on han obtingut uns penosos resultats – 24%- salvats per un govern de coalicó amb Die Linke i Die Grünen, a l’Est d’Alemanya estan lluitant per superar la barrera del 5%: al Land de Sachsen arriben 7,7% i a Thüringen 8,2%. Els diputats de l’Est en prou feines tenen pressupost per mantenir els seus despatxos. Al Sud, a Baden Wuttemberg arriben al 12,5%.  Un desastre.

El SPD és la gran organització política alemanya amb 400.000 afiliats, i no saben què fer. Des de 1998, el SPD ha perdut 10.000.000 de votants. Amb Schröder van arribar als  20M de votants  mentre que a Martin Schulz nou anys després en prou feines va arribar als 9,5M.

L’elecció de la candidatura Saskia-Norbert, és vista com un desastre, ja que implica una direcció política dintre del partit diferent a la del govern. No pot ser que el partit i el govern vagin en direccions diferents. El més penós és que han estat 6 mesos de debat estèril donant titulars de consum intern en comptes de capitalitzar l’obra de govern.  Les 23 conferències regionals dels SPD per escollir el secretari general són una pèrdua de temps i l'abús de les paraules de sempre: renovació – surt tu per posar-me jo-, major participació - dels trepes-, l’obertura del partit, la comunió entre entre dirigents i militants del partit.... No hi ha una línia de continuïtat mentre s’espera que aparegui un salvador. I aquí fan forat els aventurers i indocumentats. .

En un famós discurs de Sigmar Gabriel al 2009 després de perdre amb el 23% dels vots demanava tornar als llocs on feia pudor, fer política de proximitat: el autobús que no arriba, l’escola en barracons.... La política des del Twitter resta allunyada de la realitat de la gent. Malgrat tot, els problemes no s’han revertit. Porten una dècada obrint el partit mirant de connectar amb nous nínxols de vots...sense èxit. El nou inici amb Martin Schulz va esdevenir un desastre al 2017. S’han acabat els líders amb panxeta, “ara tothom ha de ser jove i femení. Les enquestes diuen que el 72% de la població no sap ben be què opina el SPD i que no s’interessa en temes important per la ciutadania. 

LA SETMANA QUE VE MÉS ;)

NOTA0 : Kevin Kühnert va enviar un document amb possibles preguntes incòmodes per fer als competidors a les 23 conferències locals del partit i com els joves dominen més el Facebook que Olaf Scholz, van aconseguir dominar les xarxes socials. Tot, sense aparell de partit.

NOTA1: Fa un any ningún sabia qui era Saskia Esken, informática i l’experta del SPD en temes de Digitalització. Actualment és difícil fer una reunió amb ella, diuen que està segrestada pel cap de premsa del SPD i demés consultors àulics per que no foti la pota amb alguna declaració. Era una política experta i ara ha passat a generalista. La secretaria general ha de fer esmorzars amb cada ministre regional, però també societat civil, lobbies i inclús Merkel la vol conèixer. No segueix el camí habitual, de President o Ministre regional,  o bé un alt representat europeu abans d’aconseguir la millor càrrec després del Papa, la Cancilleria.

NOTA2:  Esken ha estat cambrera, xòfer, missatgera…Està tothom acollonit per que la tia pot trencar la gran coalició i deixar el partit en el caos. A la reunió de grup parlamentari, el cap va demanar la solidaritat al Partit i la seva cúpula, en altres paraules…nosaltres et “suportem” mentre no facis caure la Gran Coalicio.

NOTA3: Si Esken  arriba a governar Alemanya, les grans empreses tecnològiques ja poden començar a pagar més impostos, està subjectes a competència i millorar les condicions dels treballadors què hi treballen. No em sembla malament, la veritat, excepte la de pujar el salari als informàtics 😉.

Tipus d'Interès Negatius... 2a PART

Les empreses

El CFO de Bertelsmann, una empresa familiar, internacionalitzada i una bona xifra de facturació, tenia una feina fàcil. El cost del capital era generalment del 8% i per tant les inversions dintre de l’empresa han de cobrir com a mínim aquest 8% però com que el cost del capital actual és proper a zero, qualsevol inversió per positiva que sigui serà millor. Fins i tot, les empreses es poden endeutar per comprar altres empreses. Les compres palanquejades.

Les empreses no són capital efficient, la pressió per ser innovadors és menor i al final productivitat cau poc a poc. En un any,  els interessos del deute de Bertelsmann que paga anualment ha baixat de 1,25 al 0,5%. Siemens per exemple, durant uns mesos va rebre diners per endeutar-se, és a dir, si els hi deixaves 1.000 euros, et retorna al cap de dos anys 993,70€. Conclusió, quan un s’endeuta més, major rendibilitat. Els que creixen a base d’adquisions, compte, i els que s’endeuten per comprar i pagar els deutes amb els beneficis de l’adquirida...Més en compte, per que quan canvia el cicle, els agafa amb els pixats al ventre.

El fons gestionat per les firmes de Private Equity s’han més que doblat en 8 anys, han passat de 600M€ al 2010 a manegar 1,4B€ al 2018. El Ventura Capital té increments similars. La pregunta, és com Bertelsmann pot fer front els competidors sense endeutar-se de forma obscena??? Tothom al seu voltant segueix la mateixa dinàmica de palanquejament – endeutar-se a cost zero per créixer - tant inversors financers com competidors. Bertelsmann és una gran empresa però les petites i mitjanes que no tenen accés al mercat de capitals i amb uns bancs cada cop menys proclius a donar préstecs són els perdedors de l’evolució dels tipus negatius.

Malgrat que els tipus negatius afavoreixen les empreses endeutades per raons obvies, perjudiquen el pagament dels plans de pensions per part de les mateixes i les obligacions contretes amb un context de tipus d’interès més elevats. VW, Daimler o Siemens no han fet les provisions  pertinents per fer front a les obligacions dels plans de pensions.

Gestors de fons

Si Alemanya no estigués dintre de la zona euro, el D-Mark estaria avui  a 1,70 o 1,80 el Dòlar amb tot el que comportaria no només en la balança comercial sinó en la de capital ja que em prou feiners els deutors podrien pagar el deute en D-Mark.

Els gestors de fons han fet un bon any: el DAX alemany està a màxims amb 13.300 punts. Durant la crisis de 2008 va està per sota dels 4.000 punts, per tant en 10 anys ha més que triplicat, el sector immobiliari ha pujar una 102% des de la crisis, els matèries primes també pugen i fins i tot el deute públic. Tradicionalment, quan s’esperava un bon creixement econòmic, els gestos de fons invertien en accions mentre que en temps de crisis es refugiaven amb el deute públic però actualment tot puja. Els diners gestionats per Hedge Fonds s’han multiplicat per 3 des de la crisis fins als 3B$. Els Fons Estructurats, indexats a l’evolució del DAX o el Dow Jones s’han multiplicat per 4 fins als 5,7B$. No hi ha pèrdues per ningú excepte pels estalviadors, pensionistes, banca i asseguradores. Molts gestors de fons aconsellen qualsevol cosa menys l’estalvi...i aquí està el error per que assumeixen riscos més enllà del seu coneixement o bé entren en mercats amb poca liquidesa.

Argentina ha emès deute a 100 anys, malgrat que en els últims 100 anys ha fet 8 vegades fallida i malgrat tot, els inversors s’hi van llençar al rendiment del 7%. Actualment el deute cotitza a la meitat del preu d’emissió. Argentina va ser rescada al 2016 pel l’IMF i la UE amb un crèdit de 175.000M€, actualment s’aprofita dels baixos tipus alhora d’emetre deute.

El deute de les empreses no és gaire millor...El 2007 era de 38B$ mentre que el 2019 tancarà en 73B$. La xifra d’empreses amb problemes financers puja any a any i només poden subsistir en la mesura que no paguen interessos. Les empreses zombis segons defineix el Banc Internacional de Pagaments es refereix a empreses de almenys 10 anys d’antiguitat i que han de pagar més interessos que beneficis tenen. Segons el BCE una de cada deu empreses en els 6 països core, o sigui descomptant Grècia: des de proveïdors de la indústria automobilística alemanya, cadenes de supermercat a França o bé empreses de ciment a Italia.  Són empreses difícils de reconèixer per que no paguen uns interessos especialment elevats com temps ençà...la inundació de liquidesa submergeix tots els problemes. Fins i tot, el BCE ajuda en això comprant deute d’empreses italianes amb problemes com Feltrinelli o bé Benetton. Italia és el país més afectat per les empreses zombis...Es calcula que un 10% dels treballadors italians treballa en empreses zombis i mentre els bancs italians tenen 173.000M€ en deutes fallits no reconeguts.

Està bé que Keynes donés suport a ensucrar la crisis industrial del Nord d’Anglaterra però resulta evident que la persistència de les empreses zombis a Europa no computa en el haver, alenteixen el canvi estructural i retarden la innovació.

El Finanzminister

Quan li pregunten a Olaf Scholz sobre els baixos tipus no sembla molt content però escup la tesis de Summers de l’excés d’estalvi, desvia el tret cap al BCE i explica que és un fenomen mundial on l’Estat alemany en prou feines pot incidir. Només mourà peça quan hi hagi el crash i l’atur se’n ressenti. La variable clau és l’atur... els estalviadors que s’adaptin.

Un cop esclati la crisis els instruments de política monetària seran més aviat minsos i començarà la política fiscal en serio. Inversions públiques a dojo i només en infraestructures sinó també orientades a donar seguretat a la gent durant la vellesa. Una política fiscal equilibrada es tradueix en inestabilitat social i per tant, baix creixement, guerres comercials i atur.

Els ingressos de l’Estat alemany han augmentat en 250.000M€ des de 2009 gràcies a la bona conjuntura exportadora. Amb això s’han pagat via transferències socials per famílies, guarderies, atenció a la gent gran...Malgrat tot, no s’ha generat la tranquil·litat social esperada. Les receptes antigues no acaben de xutar.

Scholz coneix les tesis de Larry Summers i la pressió dels seus col·legues britànics, francesos i americans per que enceti una política fiscal més agressiva. Ell es mou en el gris, no farà una política fiscal expansiva però ha encetat un pla per construir entre 300.000 i 400.000 noves vivendes de les quals 100.000 seran de Protecció oficial. Tampoc no criticarà el BCE, si no que el defensarà a capa i espasa. Schäuble va lligar l’auge de l’extrema dreta alemanya amb la política del BCE i en certa manera tenia raó en la mesura que van pujar un professor de macro euroescèptic al capdavant de l’Alternative für Deutschland.

Els baixos tipus d’interès representen una relació de poder entre l’Estat i els Ciutadans. Tradicionalment l’Estat ha estat el deutor més gros de tots i el que s’aprofita dels baixos tipus però a costa de l’estalvi dels ciutadans, els principals creditors. Una política fiscal coherent ajudaria a restablir l’equilibri.

BONA ENTRADA D'ANY 2020!!!

NOTA1: La tesis del llibre del Crash, és que hi ha un conspiració per posar a Lagarde al capdavant del BCE i abolir el diner fiduciari per tenir controlada la població. Per lluitar contra la inflació es recomanar comprar or, diamants, whisky i sobretot discos de vinil 😉.

NOTA2. La riquesa alemanya es distribueix de la següent manera 6,24B€, si vegades el PIB del Regne d’Espanya en Efectiu i comptes a la vista 2,52B€, Assegurances d’Estalvia 2,33B€ i paper 1,39B€ dels quals  0,65B€ són accions.

NOTA3: Una de les herències de la crisis de 2008 és el canvi de comportament de les empreses espanyoles amb el deute. L’impacte sobre el consum té un efecte igual de durador.

NOTA4: Segons el llibre del Tremosa, una de les compres de deute d’empreses del BCE era la cadena de supermercats DIA.

Tipus d'Interès Negatius....Han vingut per quedar-se 1

Actualment hi ha un best seller alemany anomenat els Crash més gros de tots els temps de Marc Friedrich i Matthias Weik on sostenen que abans de 2023 hi haurà un bon crash. Tipus Niño Becerra, el món s’acaba. Sostenen què hi haurà un reforma monetària que destruirà el patrimoni, l’Euro s’en anirà a norris i Stuttgart es convertirà en Detroit. El pitjor és que el llibre és el número 1  tal com va aparèixer a les llibreries. Però no és l’únic llibre d’Economia a la llista de Best Sellers, n’hi ha una altre de Max Otte, Crash mundial, un paio que va encertar la del 2008 i que pronostica no només una crisis financera sinó guerres, migracions massives, terrorisme...En fi, no hi ha res que exciti més els alemanys que el caos – i els periodistes ho saben -.

El panorama

Des del What ever it takes de Draghi al 2012(!) els tipus d’interès se situen a zero o en negatiu. Per un país tan estalviador com l’Alemany és un daltabaix. Milers de contractes d’estalvi que tenien les entitats financeres s’han rescindit, les assegurances d’estalvi tampoc són un pou de rendibilitat i la planificació tradicional per la jubilació veu amenaçada.

Els que s’han aprofitat dels tipus d’interès negatius han estat els inversors, malgrat que actualment estiguin reestructurant el seu portafoli cap a inversions més segures i amb menor rendibilitat. A més a més, 15 milions d’europeus tenen feina gràcies els tipus d’interès negatius, els únics que han llepat són els estalviadors.

Tothom parlava de situació excepcional quan van aparèixer els tipus d’interès negatius, una fase de transició cap a la normalitat, però no ha estat així. Els economistes ho han batejat com la new normality i intenten donar resposta més enllà de la Teoria Econòmica tradicional segons la qual hauríem de nedar en un mar d’inflació. Ja portem una dècada de tipus baixos i segurament durarà una dècada més. Els tipus d’interès negatius tenen un impacte més gros que l’última rebequeria de Trump, no només amb l’Estalvi sinó en el nivell de preus, l’eficiència de les empreses, les pensions o l’atur.

Els Estalviadors, la senyora Maria alemanya.

Segons un estudi, cada alemany ha perdut 4.300€ des de 2010 en interessos no retribuïts però si mirem les dades d’atur en prou feines n’hi h. Els bancs alemanys trontollen – ahir el Deutsche Bank cotitzava per sota de 7€ - però estan apareixent noves startups i els emprenedors més a agosarats no paren de tancar rondes. Un món de contrastos.

Si un paio de 35 anys es vulgués jubilar amb 500 euros extres als 65, hauria d’estalviar cada mes 780€ suposant un tipus d’interès del 0,5%. Si els tipus estiguessin al 4,5% hauria d’estalviar només 242€. Els baixos tipus també han permès l’accés a l’habitatge a persones que d’altra manera no s’ho haurien pogut finançar, però també ha disparat el preu de l’habitatge. A München un piset de 50m2 i dos habitacions costa 500.000€ i amb increments de preus  per sobre dels interessos és fàcil finançar tot el boom immobiliari.

L’altra opció és comprar accions d’empreses, especialment digitals, però això els alemany no els agrada. Per contra, la disciplina del l’estalvi els hi plau, hi ha 2B€ - quasi 2 vegades el PIB espanyol - en comptes corrents a la vista sense retribució i que no s’orienta cap a la inversió, prefereixen atresorar que invertir...Això no passa a cap altra país industrialitzat món.  

Les Sparkassen

Les Sparkassen no saben que fer amb els diners que tenen en dipòsit. Si posen els diners al BCE, han de pagar un 0,5% i el negoci se’n va l’aigua. La Sparkasse de Mülheim necessita 1.000M€ de working capital, del qual ha de pagar 5M€ al BCE – el 0,5%-  anualment, mentre té uns beneficis anuals ridículs. La Sparkasse de Mülheim ha liquidat 5.000 comptes d’estalvi que tenien rendiments superiors al 15% a llarg termini. El Tribunal Suprem alemany ha permès als bancs liquidar aquests tipus de comptes contractats durant els 2000’s, si superen el 15% de prima. Una desastre de negoci. 50 de les 380 Sparkassen estan rescindint contractes d’estalvi i deixant de comercialitzar-los. El 30 d’Octubre, el dia mundial de l’estalvi era una festa a Alemanya...ara és un desert.

Draghi

El president de les Sparkassen li va enviar un missiva pública fa un parell de mesos criticant el camí seguit pel BCE i la seva penalització estalvi. Fa massa temps que els  tipus són baixos i el diner és massa barat. Draghi ajusta el seu rellotge 5 minuts abans per no perdre temps...no és l’arquètip italià sinó que la seva figura s’ajusta més a un servidor de l’Estat Prussià. Disciplina i sentit de la responsabilitat. Des de 2017 Draghi i el seu equip al BCE van veure clar que els tipus d’interès baixos han vingut per quedar-se però va començar a reduir la compra de deute. Aleshores apareix el Brèxit i totes les turbulències possibles inclosa la crisis estructural de l’automoció alemanya, molt seguida per Draghi. Si trontolla alemanya, tronotolla Europa.

No hi ha retorna a la vella normalitat, per que les velles regles no funcionen. La tesis que hi ha un excés d’estalvi mundial:  la Xina la taxa d’estalvi arriba al 30% de la renda -al contrari que Espanya - mentre que l’esperança de vida de la població no deixa d’augmentar. Aquest canvi és equiparable al canvi climàtic.

Per Draghi, els alemanys han d’estar agraïts amb ell per que és el país més beneficiat per la moneda única. Venen més barat que si tinguessin el D-Mark i la moneda és més estable. A demés el baixos tipus permeten obtenir un superàvit en el pressupost a Alemanya. El problema és que cada cop s’ha d’estar més alerta per controlar el quadre macroeconòmic i utilitzar el marge de política fiscal.  Merkel va acomiadar Draghi donant-li les gràcies de tot cor. Lagarde és una altra cosa.

Larry Summers

Al 2009 ningú creia que una dècada després els tipus estarien a zero i la inflació seria baixa. L’explicació que la crisis del 2008 és l’origen d’aquest comportament és erroni, sinó que portem 30 anys virant cap aquí. La crisis financera va ser un catalitzador però els problemes són més profunds i múltiples però amb un mínim comú denominador: s’estalvia massa. Estancament secular. Els rics acumules més mentre la classe mitja va curta, vivim més i per tant necessitem més diner per la vellesa, la Globalització i la Digitalització canvien la indústria i el treball...Apareixen empreses que acumulen milers de milions de Dòlars mentre cada cop les empreses necessiten invertir menys: un iphone  pot funcionar avui com una supercomputadora de milers de dòlars de fa 20 anys. En definitiva els béns d’inversió són barats. La pressió a la baixa dels tipus d’interès és grossa mentre que l’economia creix poc. Els tipus baixos no responen a una política monetària del banc central sinó al canvi de les condicions econòmiques. A partir d’aquí apareixen noves teories tipus Rogoff que ho fien tot als deutes o bé Krugman amb la trampa de la liquidesa. El problema és que no hi ha cap Keynes que acaba de treure el desllorigador. Una dècada de tipus d’interès negatius és un forat negre en la Teoria Econòmica.

Tokyo

Al Japó, l’edat mitja de jubilació són els 60 anys però això ja no és sostenible i no només per la demografia, que també. Els fons de pensions estatal té problemes per pagar les pensions. De fet, el tancament de 2018 va mostrar unes pèrdues 138.000M$ , el doble del PIB de Luxemburg. Després de dos dècades de baixos tipus d’interès els fons de pensions, públics o privats en prou feines generen rendibilitat. Els japonesos s’hauran de jubilar als 70 tard o d’hora. Després de jubilar-se comencen una altra carrera laboral. Shinzo Abe va ser rescollit per prometre tipus baixos i compra deute, la mateix política que el BCE. Sembla una treva, en la lluita del Japó contra la deflació. Un cop la deflació entra en la mentalitat de gent, en les seves pautes de consum i d’inversió, és molt difícil sortir-ne. 

BON NADAL !!!!! LA SEGONA ENTREGA ÉS MÉS SUCOSA ;)