Franz-Walter Steinmeier...Bundespräsident

Steinmeier és el polític més ben valorat a Alemanya amb 76% d'aprovació, per sobre fins i tot de la Merkel. És un tio que cau simpàtic, capaç d'ajudar a la seva filla muntar els mobles de l'IKEA a les dues de la matinada després d'un viatge a l'altre punta del món o bé, de donar-li un ronyó a la seva dona malalta. Després de llegir-me el seu llibre me'l prenc d'una altra manera....no arriba, però té les idees clares de com ha de ser un Bundespräsident. Suficient pel negoci en el que està.

Schröder, el seu descobridor.

Steinmeier, advocat, prové d'un poblet de Nordreihn Westfalen, pare fuster, mare refugiada de Breslau (PL) crescut en una familia profundament protestant, evangelista reformista....vaja, calvinista (!). Mai ha deixat el vincle amb l'esglesia.

Schröder el va descubrir quan volia cobrir una vacant d'assistant per d'acompanyar-lo amb la premsa... Steinmeier li va dir que havia aplicat també pel govern de NRW però que Niedersachsen - Hannover - i la nova coalició Die Grüne - SPD li semblava més excitant. Schröder el va fitxar.

Després de la victoria socialdemócrata del 1999, Schröder se l'endur a  Bonn però com a second best: tria a una altra persona com a cap de gabinet. Steinmeier es menja l'humiliació i continua treballant en silenci i lleialtat, tot esperant la seva oportunitat. Un apparatchik. Un profesional del que no se li coneixen ni històries ni anècdotes. Schröder el despreciava anomenant-lo el "mach mal", mal traduït al anglès com el "do it!".

Merkel per sorpresa, l'escull com a Ministre d'Exteriors a la primera gran coalició al 2005 - cobrament de favors?- que utilitzà com a trampolí per les eleccions de 2009, on va treure el pitjor resultat de la història del SPD amb un 23% dels vots. Això marca.

Com s'arriba a Bundespräsident

Si la seva carrera política s'hagués desenvolupat als USA hagués plegat al 2009, però no...ha estat escollit el 12è President de la Bundesrepublik i tot això, des del trampolí renovat del Ministeri d'Afers Exteriors... La seva màxima: aquell que està nomenat massa d'hora, està cremat. Fins l'estiu de 2016 no va dir res sobre les seves intencions. Esperava que Merkel el nomenés per la seva lleialtat com a ministre d'Exteriors, però la crisis del refugiats era una barrera per que Merkel nomenés algú del SPD com a Bundespräsident ja que tenia un bon cacau dintre del seu partit, la CDU. 

Steinmeier, un planificador al millor estil alemany, va canviar el full de ruta : primer va marcar perfil propi al Ministeri d'Exteriors criticant les sancions a Rússia i el cami de confrontació emprès per la OTAN amb Rússia. Així es va guanyar l'aplaudiment del poble i popularitat.  El segon moviment és posar un amic seu  per promoure una llista de prohoms alemanys que li donessin suport com a Bundespräsident.

La tercera peça és Sigmar Gabriel, el candidat fallit que necessita buscar un nou lloc per sobreviure políticament i que veu com el Ministeri d'Exteriors és una perfecta plataforma per seguir a la primera línea política. Gabriel odia Steinmeier però els interessos estan alineats. Amb tot el SPD darrera, Steinmeier aconsegueix agrupar, la CDU, el CSU, Die Grünen i el FDP sota la seva candidatura, només els commies de Die Linke i els anti inmigració del AfD presenten candidat propi  -sense opcions-.

És una ironia que Steinmeier degui el càrrec a Sigmar Gabriel. Fins i tot, a la reunió del grup parlamentari, Steinmeier li va dir que el seu nomenament com Bundespräsident era una obra mestra política. Com a comiat, Gabriel li ha regalat un quadre on surt Willy Brandt. Pel Youtube es veu com els dos estan contents i contemplen el quadre. El problema és que al 2013, quan Steinmeier va deixar de ser cap de grup parlamentari, li van regalar la mateixa imatge del mateix pintor (!). Marramiau.


El Bundespräsident

Steinmeier va tenir 931 vots. La majoria estava en 631. Steinmeier agafa, doncs,  un càrrec sense representatiu, sense poder polític aparent, un carrèc auster com una església portestant,  sense cap guirnalda per no distreure de la pregaria.  El cacau en el què està inmers el món permet que la figura de Bundespräsident emergeixi per sobre dels conflictes, tant interns com externs.

En el discurs de presa de possessió va utilitzar una anècdota que surt a Flugschreiber: una dona li va preguntar com veia el futur i Shimon Peres li va explicar la història de dos llops en llutia: un el bò que lluita per la pau i l'altra el dolent, el de la por. I la noia li pregunta, i qui guanya? Peres respòn el que tu alimentis.

0/ El Willy Brandt, pobre, ha acabat sent el Sant Crito Gros de la socialdemocràcia....Tots tenen efigies de l'il·lustre socialdemòcrata, s'han llegit les seves memòries....però noi, no s'arrisquen.

1/ L'anterior Bundespräsident, Gauck , va dir que l'annexió de crim era una agressió i a partir d'allà no el van invitar més a anar a Rússia. 

 2/Schröder afirma que si hagués guanyat les eleccions de 2005, li hagués traspassat el poder al mitja legislatura....coneixent Schröder, costa de creure.

3/ La única macaula que se li coneix és no haver portat a sòl alemany a un pres turco-alemany de Guantánamo. US rules.

Steinmeier, el llest.....part II

Rússia

L'atac alemany al 1941 va costar 20 milions de morts mentre que la contraofesniva soviètica va arribar fins a l'Elba i s'hi van estar 70 anys (!). Per això calen unes bones relacions amb Rússia, però això no és condició suficient per que la pau estigui garantida: els pactes amb Rússia va costar al segle XVIII tres vegades la partició de Polònia.

L'esfondrament de la URSS va ser celebrada pels alemanys, però va ser viscuda com una catàstrofe pels propis russos que van veure amb els seus propis ulls com Rússia  es convertia en un estat quasi- fallit . Només cal llegir a la novel Swetlana Alexijewitsch -. 

Durant la època Schröder es va entrar en una etapa de noves relacions amb Rússia . Fins i tot, al 2001 Putin va fer un discurs al Bundestag, en alemany, citant a Humbolt en un discurs on transpuava esperança sobre el futur comú entre Europa i Rússia. Gerhard Schröder va intentar consolidar una nova relació amb Rússia a través treball conjunt que ajudés a la modernització de Rússia via projectes comuns de salut, energia i educació. No es pot dir el mateix de com han quedar les relacions Russo-alemanyes a 2017.

Steinmeier descriu com el ministre d'Exteriors del Canadà va dir " Guys! Hem d'escollir si Rússia és amic o enemic", Steinmeier contesta que a Canadà es pot fer una frase com aquella però que a Alemanya no: no hi ha seguretat sense Rússia a Europa a llarg termini. No es bò dividir la política entre l'eix del bé i del mal entre amics i enemics.

La crisis d'Ukrania ha posat de manifest el trencament d'un principi bàsic: la inviolabilitat de les fronteres a Europa violant els Acords de Helsinki culminant amb l'annexió de Crimea amb la qual cosa els interessos entre Europa i Rússia estan dissociats: cada cop es veu Rússia menys com un partner de la UE sino´com un competidor mentre que Rússia té por d'Europa. La separació és més que evident. 

És indignant com Rússia ha utilitzat la penúria econòmica d'Ukrania en benefici propi per evitar un tractat d'associació amb la UE al igual que l'ús de la violencia per les forces de seguretat amb els manifestants de la plaça Maidan. Tampoc no és aceptable que gent, com per exemple el polac Komorowski,  digui que la UE no té res a fer a Ukrania. No es tracta d'escollir entre Russia i la UE sinó de vincular a llarg termini econòmicament Ukrania a la UE.

Orient Mitjà

Un punt que es marca Steinmeier són les negociacions amb l'Iran sobre l'ús de l'energia atòmica. Van durar 10 anys des del 2005 fins al 2015 amb un acord amb milers de pàgines i experts en física nuclear evitant el error d'Iraq per part dels USA: pressió política  - sancions - i una cascada de línies vermelles sense deixar espai a la negociació. És una espiral negativa. 

Respecte Siria, la història ve de lluny. Al 2006 quan George Bush dividia el món entre l'eix del bé i del mal, en comptes intentar lligar Siria i el jove Al Assad a la comunitat internacional va deixar que acabés de forma incondicional sota l'ala d'Iran - l'eix del mal -. Al Assad és un oftalmòleg que va tenir consulta oberta a Londres - on va conèixer la seva dona, nascuda  també a Anglaterra, que creu que Damasc es pot fer el mateix shopping que a Chealsea-.  L'oftalmòleg era la segona opció del pare - el germà gran va morir - i es pensava que aquest introduïria reformes per obrir el país però va succeïr tot el contrari. 

Les possibles solucions que passessin per conservar Al Assad al poder després de cinc anys de guerra són impossibles. El país està devastat i dividit en diversos grups, el conflicte Iran-Arabia Saudí per no parlar de la necessitat de compromisos entre Rússia, els USA o bé Turquia, enemic històric de Rússia. Cal molta paciència per arribar a un acord que permeti donar estabilitat a la regió. - Aquí s'oblida una mica de la responsabilitat europea -. La solució és possible i passa mantenir la unitat territorial de Siria.

Alemanya dona suport els procesos democràtics i la UE ha d'ajudar a als procesos de reconciliació nacional interns evitant els caos econòmic, com per exemple Libia. Situa Túnisia com el laboratori on la democràcia i el món arab es fonen: la religió no pot ser un impediment pel desenvolupament de la democràcia sinó que ha de potenciar la tolerància. Steinmeier demana un major contacte entre el món àrab i Europa per trencar tabús: aquest passa no només per l'intercanvi culural - enginyers tunisans enviats a les universitats alemanyes - sinó també la diplomàcia del business: Inversions.

Estats Units

La vinculació entre USA i Alemanya ha estat i serà una assegurança pel futur per aquesta última, però cada generació ha de renovar els vots d'aquest partenariat. Només un pacte entre USA i Europa permet assegurar la pau i la segurtetat davant les diverses crisis.

L'11S va canviar la relació entre els USA i Alemanya: el NEIN a Iraq i la participació en la lluita contra els talibans a l'Afganistan van canviar substancialment el paradigma de relacions fins ara establertes. Steinmeier es va proposar reconstruir les relacions amb els USA, i ell creu que amb èxit, segons la seva "amistat" amb John Kerry. Destaca els punts en comú amb l'administració Obama ha primat la diplomàcia  - escepticisme amb l'intervenció militar -, i la constància alhora de buscar solucions polítiques, seguint la via multilaritat i evitant la categorització Amic-Enemic.

 El primer cop que Steinmeier va tenir relació amb els USA va ser a través de la seva dona, que treballada a l'ambaixada a Washington al 1993. Des d'allà va veure com Hillary Clinton intentava portar a bon port la reforma sanitaria -sense èxit -.El capitol dels USA és una ensabonada a Hillary Clinton que fa posar vermell, al igual que la seva descripció de la relació d'amistat amb John Kerry, que es va passar al infància al Berlin de les runes.

Tampoc encerta amb Obama. Al 2008 Obama va fer un discurs públic a Tiergarten davant 200.000 persones, abans de fer el discurs va visitar Steinmeier al Ministeri d'Exteior, però li va saber molt de greu Obama donés suport a Merkel en comptes d'ell a les eleccions del 2009.

I finalment, la caga quan en declaracions públiques va anomenar Trump com a Hassprädiger, un predicador d'odi. La seva primera declaració quan Trump va ser escollit va ser"Amb l'elecció de Donald Trump, el Segle XX està completament enterrat". 

Friso per veure la primera reunió entre el Bundespräsident i l'amic Donald.

Nota1. Steinmeier descriu a Putin com un tio que va preparat a les reunions, dominant els petits detalls i que coneix la política alemanya a fons, ja que cada dia veu el Tageschau. Cal parlar-hi per arribar a un anivellament d'interessos. No hi ha un pau a llarg termini sostenible a Europa sense Rússia  i al revés, no hi haurà pau a Rússia sense Europa.

Nota2. Per historia, la política exterior Alemanya ha de contribuir la seguretat d'Israel: la guerra amb Hisbollah del 2006 es van enviar tropes alemanyes de la ONU per mantenir l'alto al foc. Soldats alemanys sobre territori israelita (!).

El llest...Frank-Walter Steinmeier I

Aquesta setmana santa he aprofitat per llegar-me l'últim llibre Frank-Walter Steinmeier  Flugschreiber mal traduït "Notes des de l'avió". Quan el va escriure encara era Ministre d'Exteriors i no Bundespräsident i en ell esperava trobar els punts crítics de la política exterior alemanya, però m'ha decepcionat una mica està ple d'obvietats en plan per fer "política exterior és important saber història i geografía" o bé anecdòtes per fardar de bona relació amb els USA: John Kerry li va regalar un disc de Herbie Hancock dedicat. Malgrat cita forces vegades a Willy Brandt - i cap a Helmut Schmidt - el nano  no arriba i axò que és bò -  és el polític més ben valorat a Alemanya i un cervell del SPD- ..... És d'agraïr per això, que encara que té poques idees, aquestes són clares...

La política exterior alemanya: ordre.

La influència alemanya creix cada cop més al món: econòmicament, culturalment.....cada cop es demana a Alemanya un rol més actiu en la gestió de les crisis internacionals, cada cop més recurrents. Els països conflicte demanen consell a Alemanya sobre com ha gestionat la seva història d'èxit durant la Guerra Freda. En síntesis, es demana més participació a Alemanya en el terreny internacional - per exemple en el P5, el Consell de Seguretat - com a element necessari per la ressolució de conflictes i no com a Mittelmacht - mal traduït el país dominant a Europa -.

En un món cada cop més estret, on es desdibuixen les fronteres cada dia, on les crisis de l'altra punta del món afecten a Alemanya, l'aïllament - passar de puntetes-  en un món globalitzat no és una opció raonable i més davant la responsabilitat histórica d'Alemanya: els últims 70 Alemanya ha estat objecte d'estabilització -Ordnung- i ara ha de contribuir a la estabilització.

Alemanya està en molts aspectes: culturals, econòmics i tecnològic lligat amb e món i per tant, està interessat en mantenir un ordre internacional estable. El benestar i la seguretat alemanya depèn d'això i per tant és objectiu de la política exterior alemanya. Alemanya com motor d'estabilitat.

La política exterior alemanya s'ha basat històricament en tres pilars: integració europea, partenariat amb els americans  i un rol actiu en que hi hagi un "ordre de pau" friedensordnung a les Nacions Unides  i altres organitzacions multilaterals. La crisis europea o bé les relacions amb els USA ( NSA, Iraq, Guantánamo...) estan sota pressió i cada cop hi ha una major bilateralització de la política exterior. Steinmeier aposta per una ordre multilateral - que lliga en un món no polar - on que estiguin les regles clares: Alemanya s'hi compromet amb aquestes regles però la resta de països també. Un bon veïnatge necessita regles clares.

Steinmeier alerta contra "cimerització" de la política exterior i busca la renovació de l'ordre sorgit al 1945 davant els nous problemes de media ambient o bé els reptes que plantegen les TIC. Cal una ordnungspolítik per fixar el camp de joc;)

La diplomàcia del business

Des de la Caiguda del Mur, estem en un món no polar, les plaques tectòniques de la política mundial es mouen pressionant l'arquitectura sorgida de 1945 i en la búsqueda d'un nou ordre: per una banda apareixen les economies emergents - Xina, India, Brasil - que busquen el seu lloc al món i per l'altra l'aparició de conflictes dintre dels Estats- ISIS - i no entre Estats. L'enfortiment dels Estats dèbils passar  per la seva obertura  exterior - econòmicament, políticament i culturalment -, i aquí Alemanya pot ajudar. Més obertura = major confiança = major enfortiment i legitimació de l'Estat. L'ordre internacional necesita Estats que es comprometin en aquest ordre.

Alemanya està més conecta i és més internacional del món que mai i més que qualsevol altre país. La gent quan pensa amb Alemanya pensa amb productes i tecnolgia. Apart de la responsabilitat histórica, Alemanya té una responsabilitat econòmica,  ja que s'aprofita de l'obertura exterior, i per tant, és la que té major interés en que hi hagi un ordre internacional ben establert.  Els productes alemanya es troben a tot arreu del món, i per que les Mittelstands exportin cal un ordre internacional.

La política exterior alemanya cuida i protegeix els interessos de les empreses alemanyes. Les empreses alemanyes representen fiabilitat i un cop s'instal·len en un país s'hi comprometen, a diferència de les empreses anglosaxones, que obren nous mercats més ràpidament. La inversió alemanya ajuda al desenvolupament econòmic, i això té un transl·lació política, en la mesura que genera una aspiral de confiança mutua per parlar de les coses que no rutllen políticament. En síntesis, canvi econòmic té a la llarga canvis polítics.  I és més, Alemanya és experta en superar contradiccions dintre del camp econòmic com pot ser l'anivellament d'interessos entre economía i ecologia.

Europa, en revisió.

Quan el Ministre d'Exteriors alemany està fora de la UE, tothom li pregunta per la situació Europea. Des de fora de la UE s'admira el model Europeu de benestar, i és el que tothom vol aspirar. Ara bé, al model europeu li han sorgit forces competidors a escala internacional i hi ha força competència amb altres sistemes d'organització política i econòmica, amb la qual cosa el model està a revisió.

La relació de multilateralitat i partenariat dintre d'Europa ha deixat de ser presuposada: la crisis financerra, l'ascens dels euroescèptics, el brèxit, els refugiats ha posat en tensió la UE. Cada cop hi menors contactes multilaterals i més bilaterals i els problemes requereixen una resposta conjunta dintre de la UE, que cada cop és més difícil.

Alerta contra"identity policies": tendència a l'aïllament, la noció de nosaltres-vosaltres i la dialèctica amic-enemic per enfortir la pròpia identitat. Aquesta és un política de la por que no afavoreix la unitat europea. I això ho diu en un discurs a Polònia: on ho fia tot als 2M de joves polacs i alemanys que han fet intercanvi d'estudis.

Steinmeier destaca la relació d'AMISTAT que té amb l'equip d'Exteriors francés: té més contacte que amb la seva familia. Els equips es conèixen i la relació és fluïda....- li falta per això, parlar millor de Laurent Fabius ;)- i consensuen posicions mutues. L'únic espanyol que surt al llibre és Javier Solana, del qual ha après molta política exterior i al que sempre demana consell amb un copa de vi.

Nota1. El despatx del ministre és el mateix que el que feia servir Erich Honecker i en el soterrani els nazis amagaven l'or ja que era l'edifici del Reichsbank durant la guerra.

Nota2. El Goethe Institut com a instrument política exterior....no només ens dediquem al business i la política ;). Segons Willy Brandt, cultura i formació és la tercera pota de la política exterior. Steinmeier es queixa de infrafinançament amb 1.600.000M€....Schäuble!!!!!

Nota3. Es veu que la policía motoritzada de París talla el tràfic i et porta de l'Aeroport Charles De Gaulle fins al Palau del Elisi en 15minuts.

Nota4. És curiós que en alguns discursos no pari de sortir de la paraula Ordnung / Ordnungspolitik i no tingui res a veure amb Eucken ;). La paraula Ordnung supera a Eucken i Steinmeier.

Ordoliberalisme: Walter Eucken

El gener de 2016 Merkel va fer una conferencia a Freiburg davant 1.300 convidats....Tota la flor i nata de la ciutat universitaria - culta - per fer honor al 125 naixement de Walter Eucken, el pare de l'Ordnungspolitik o bé ordoliberalisme un concepte que és difícil de traduir a l'anglès i no diguem el català i que és específicament alemany. Molts cops es ridiculitza el "sonderweg", la especificitat, que han seguit els economistes alemanys com si mai haguessin llegit a Keynes i només mengessin saltxitxes. El cap de cerimònica, va ser Lars Feld, president de l'Institut Walter Eucken i membre dels cinc savis econòmics a qui Merkel alguna vegada havia tractat amb cert despreci els consells que li donaven. Merkel va començar la seva carrera política molt forta com a liberal, venia de l'Est i va assumir els principis de Ludwig Erhard i l'ordoliberalisme, però tant lliure mercat quasi l'aboca al fracàs a les eleccions de 2005 amb Schröder, on la majoria de la ciutadania volia més seguretat i menys mercat. Un error que ja no ha tornat a cometre: salari mínim, topall als lloguers, jubilació als 63....

Ordoliberalisme

Hi ha tres escoles econòmiques que han determinat el pensament econòmic alemany: la històrica del segle XIX, el marxisme i l'escola de Freiburg, el Ordoliberalisme. La paraula, tan horrible, ve del títol de la revista que editaven: ORDO - Jahrbuch für die Ordnung von Wirtschaft und Gesellschaf. 

L'Ordoliberlisme es basa en que l'Estat ha de ser garant de l'ordre econòmic que permeti el correcte funcionament del mercat. Un Estat fort  que entra dintre de la tradició alemanya -per si no ho intuïeu;)- i una diferència clara amb el liberalisme clàssic: Eucken no era cap partidari de laissez-faire, la política d'ordenació - reglamentació?- - ordnungspolitik - és la precondició per assegurar la llibertat. 

Observa dues tendències en el capitalisme: la lliure competència i al mateix temps una contrària, la tendència empresarial a evitar-la. La més distingida tasca de l'Estat és evitar que es creein grups poder, lobbies, promovent la competència i evitant monopolis i/o oligopolis - i sindicats també!-. No cal dir que la República de Weimar va ser tota una experiència. Això també difereix de liberalisme clàssic que pot acceptar monopolis en la mesura que hi llibertat d'entrada al mercat i un marc lliure competència.

La intervenció de l'Estat no es pot basar en ajuts estructurals, subvencions o estatalitzacions, ja que això agreugen la concentració de poder econòmic i aigualeixen el mecanisme de funcionament del mercat reduint la capacitat de decidir del consumidor i augmentant la influència de la gran indústria i els bancs en la intervenció de l'Estat. Per tant, per Eucken, la política econòmica és un tema qualitatiu: no ha de dirigir l'economia sinó establir un marc, un ordre on es desenvolupi la competència perfecta - que per Eucken no era cap utopia sinó un principi constitucional sense excepcions -
.
Tampoc era un idealista del mercat: quan la competència perfecta funciona apareixen problemes que es poden resoldre a través d'uns principis regulatoris ( propietat privada, sistema de preus, externalitats...) per que la Sozialpolitik afronti per exemple el tema ecològic o bé les polítiques de redistributives -. Eucken intenta una separació de poders entre mercat i estat amb una interdependència, un marc, un ordre en el qual interectuen.

Vida, disputes i influència

Pare filosòf i mare pintora, es va establir a Freiburg per donar classes als anys 20 fins a la seva mort. A casa seva hi havia tràfic de persones i idees: economistes que tornaven de l'exili (Röptke, Rüstow, Schumpeter, Hayek) així com escriptors - de fet es va casar amb una escriptora - i artistes. El seu Weltanschauen econòmic era ampli i interdisciplinar.  Opositor a Martin Heidegger a la Universitat de Freiburg durant el infame període, va patir l'assetjament d'estudiants nacional socialistes encara que per altra banda va disfrutar d'una bona biblioteca i va participar obertament en discussions força crítiques amb la política econòmica del règim.

Hi va haver forces disputes amb Ludwig Von Mises a les trobades del Mont-Pelegerin Gesellschaft, observava l'ordoliberalisme com una variant del socialisme...de fet tot el que olorés a Estat, era socialisme. Amb Hayek també diferia: malgrat preveure el fracàs de l'economia planificada, Eucken creia que s'havia de limitar la concentració de poder econòmic mentre que Hayek ho justificava com una evolució espontànea del capitalisme. Per Eucken, la creença del desenvolupament natural del mercat era equivalent a creure les lleis de la història marxistes.

La influència en el pensament ecònomic de la RFA va arribar al seu clímax amb la Llei Contra la Limitació de la Competència (GWB) impulsada per Ludwig Erhard al 1957. En ella es prohibien els càrtels, el control a les agrupacions empresarials i la possibilitat de litigar en defensa de la competència. No cal dir que els empresaris van aigualir la llei amb les múltiples excepcions ;) i Eucken ho sabia: s'invoca el principi de lliure mercat per perseguir exactament el contrari.

Malgrat tot, Erhard tenia una major dependència intel·lectual de Alfred Müller-Armack, que no tenia tans prejudicis contra els grups de poder econòmic - que en un país tant cartelitzat com alemanya és més natural de reconèixer - i donava un major accent a la política social-. També val a dir que Eucken va morir al 1950.

Durant els seixanta estava finiquitada l'herència de l'Ordoliberlisme, Keynes - i la macro - irromp clarament a les facultats i el Ordoliberlisme provocava somriures en els "joves" economistes. Encara que avui dia, a forces facultats alemanyes la Política Econòmica porta el cognom de Ordnungspolitik.


Peter Bofinger i l'ombra allargada d'Eucken

Peter Bofinger és l'únic socialdemòcrata del consell de 5 savis econòmics i un economista renom que va publicar al 2016 un paper de "celebració" del 125 aniversari del naixement d'Eucken, segons ell Eucken va treuere les conclusions contràries a Keynes: va atribuir la Gran Depressió a la rigidesa de salaris i un sistema monetari inadequat. Segons Bofinger això ha fet que els pilars de la política econòmica ACTUAL a Alemanya siguin tres: pressupost equilibrat, estabilitat de preus i salaris flexibles per reduir l'atur - Agenda 210-.

Bofinger dispara: critica a Eucken per afirmar que les polítiques de plena ocupació porten a la planificació centralitzada,  en alguns escrits Eucken otorga a la rigidesa de salaris - sindicats - la causa de la inestabilitat de preus a Alemanya al 1931 - encara que en la seva obra magna es manté agnòstic -  i a més Bofinger sosté  principis regulatoris que permeten la competència perfecta són trivials.

Tampoc no va comentar res sobre Keynes o Hayek, no va fer ús de l'estadística per donar suport als seus arguments i finalment, Ordoliberalisme és un reflex de l'isolament intel·lecutal del periode 1933-1945.

Eucken fotria canya si mirés el present: concentració de poder ecònomic en el mercat europeu, l'absorció dels monopolis  estatals de la DDR pels oligopolis de la RFA o bé el retard en l'adopció d'energies renovables per l'acció dels monopolis energètics....

0) Aquest post està dedicat a Ernest Lluch.

1) Lars Feld actual president del Walter Eucken Institut, un petit think tank liberal. Gràcies al FPD, el partit liberal, va poder entrar al club dels "5 savis econòmics", dominat per neoliberals amb algun esquitx socialdemòcrata.

2) La primera trobada organitzada per Hayek de la societat Mont Pelegrin al 1947 va participar: Maurice Allais, Walter Eucken, Milton Friedman, Hayerk, Frank Knight, Von Mises, Popper, Röpke, Stigle. Al cap de poc es van separar entre la banda americana, Hayek i Friedman i l'alemanya Rüstow, Röpke i Müller-Armack.

3)Alexander Rüstow va ser el primer en acunyar el terme neoliberalisme al 1932, com a terme que finiquitava el liberalisme decimonònic i que després de Walter Eucken va utilitzar en el seu ordoliberlisme.

4) El escrit de Peter Bofinger en anglès.

http://voxeu.org/article/german-macroeconomics-long-shadow-walter-eucken

SPD i Martin Schulz: Schröder o Corbyn

Les empreses no es moren d'un dia per l'altra, tenen una inèrcia: van venent, comprant i sembla que no passi res, fins que arriba un dia en que els competidors t'han fotut la cartera i llavors ja no hi ha res a fer....no tens marge de maniobra. Et converteixes en estatua de sal. Llavors només pots liquidar l'empresa o cremar la fàbrica i cobrar l'assegurança. La versió moderna de cremar la fàbrica és fotre un hotel. 

El SPD es va suicidar el 2005 amb l'Agenda 2010 i des d'aleshores no ha aixecat cap...la incapacitat de l'esquerra per afrontar la globalització fa que el perfil de votant del SPD s'hagi quedat en la nostàlgia dels temps en que el salari del cap de familia, amb feina fixa, era suficient per portar tres fills a la universitat. Alemanya, però, forma part dels guanyadors de la globalització: els treballadors que voten a la CDU a Baden-Wüttenberg són el doble que al SPD. El SPD ha perdut el lligam amb els moviment socials, la corretja de transmissió entre la societat i el partit s'ha trencat i ha acabat convertit en una estatua de sal.

 

Martin Schulz i Sigmar Gabriel

 

Schulz és el primer que va dir "Jo vull ser Bundeskanzler"sense que cap dels seus "companys" de partit es posessin a riure a la roda de premsa. El SPD ha recuperat l'autoestima i a les enquestes Merkel i Schulz estan empatats en un 41% d'intenció directa de vot. Tot al contrari que Sigmar Gabriel, Vizekanzler i ara, ex-President del SPD,  que no ha fet un pas al costat si no cap al ministeri d'exteriors - de molt prestigi a Alemanya -  ja que no tenia opcions davant Merkel i això que el nano ho ha donat tot.

Gabriel va deixar oberta la K-Frage, la pregunta sobre el candidat per que esperava que el temps i els càrrecs l'apuntalessin però no ha estat així: totes els estudis d'opinió sostenen que el SPD no té cap mena de credibilitat i és més, la figura de Gabriel tampoc. Des de septembre hi ha un rifa interna a veure qui se'n duia el gat a l'aigua ja que tothom veia que amb Gabriel anaven a l'atur...així que per Gabriel la única possibilitat de sobreviure a les eleccions de 2017 era passar a ser Ministre d'Exteriors, ja que li ha colat un gol a la Merkel col·locant Franz-Walter Steinmeier com a Bundespräsident.

Gabriel va trucar a Schulz farà un mes preguntar-li que volia fer. Schulz li va dir que preferia ser president del parlament europeu malgrat tenia poques possibilitats de repetir. Si no aconseguia ser president del Parlament, esperava que Gabriel li proposés sé Ministre d'Exteriors o algun altre càrrec, però aquest no li va donar el fred ni el calent....era la seva forma de venjar-se. Gabriel feia tot el possible per guanyar temps però una enquesta opinió al mes de gener 2017 va deixar clar que anaven al desastre. Va desistir finalment i va trucar a Schulz per oferir-li la candidatura. Ambdós no se suporten.

Un cop es va fer l'anunci de la candidatura, l'optimisme s'ha desfermant per tota la militància , els actes estan plens de gent, hi ha 4.900 militants més i l'increment a les enquestes és suficientment gros per mostrar un canvi de tendència.

Schulz i Merkel
 

Des de Gerhard Schröder que no es veu un candidat amb tanta voluntat de poder com Schulz. Això canvia el panorama de les properes eleccions a Bundeskanzler, ja que fins ara el perfil baix de Merkel desmobilitzava als votants contraris - la desmobilització asimètrica -.  Merkel ja no pot basar-se en aquesta estratègia i ho fia tot a Donald Trump, ella representa la experiència, estabilitat i està per sobre dels partits.

Ambdós es coneixen bé, Schulz despatxa DIARIAMENT els temes europeus amb Merkel malgrat les diferències, Schulz és un entusiasta del projecte europeu - partidari dels Eurobonds - mentre que Merkel és més continguda. Schulz no és cap underdog - com diu Schäuble - forma part de l'establishment i per això, els estrategues de la CDU comencen a treure-li la merda: no l'atacaran per no tenir estudis sinó per evitar la comissió d'investigació de Juncker al parlament europeu o bé per promocionar de forma poc clara diversos col·laboradors i funcionaris.

Merkel intentarà minimitzar l'impacte de la candidatura de Schulz, però hi ha una cosa obvia porta 12 anys governant i sobretot amb el tema dels refugiats ha polaritzat la societat alemanya mobilitzant votants que abans estaven a l'abstenció. Igualment el partit està trencat per dins, per no parlar del seus socis bavaresos de la CSU: li estan fent una política exterior paral·lela ( res de sancions amb rússia i cap crítica a Trump ja que el 60% de la producció de Bayern s'exporta) i estratègicament, no veuen clar això del centre polític. Els pròxims mesos seran divertits.
 

Què pensa Martin Schulz

Schulz malgrat les aparences és més Schröder que Corbyn: va formar part de l'ala dreta del SPD amb el cercle Seeheimer de diputats del SPD i en certa manera, ha gestionat una Gran Coalició al Parlament Europeu. Igualment amb un 2 o un 3% es pot fer un coalició rot-rot-grüne amb Die Grünen i die Linke - Oskar Lafontaine el té Schulz per fiable - però en aquest cas el SPD hauria de posar a lloc, tant Die Linke com Die Grünen . La meva opinió és que serà difícil un tripartit, però veig que també s'està treballant en aquesta direcció.  Ja veurem....Schulz no tanca opcions.

El que si és cert és que Schulz comença a centrar la campanya amb el concepte de justícia social: no tots s'aprofiten de l'espectacular èxit ecònomic, incideix amb les diferències rics i pobres, capital - treball  i procurar per l'igualtat d'oportunitats - menys contactes i més substància -. Proposa un clàssic dintre del SPD, corretgir - MOLT PARCIALMENT - l'Agenda 2010 de l'amic Schröder. Sembla que s'escori a l'esquerra però és més aparent que real, el que vol és guanyar el suport dels sindicats i cohesionar el partit davant la dura batalla que es presenta aquesta tardor. Les propostes que presenta no són gaire concretes (!) però el concepte de justicia social pot fer forat: no és normal que el manager de Volkswagen el fotin fora amb una indemnització de 12M€ després de l'escàndol de les emissions de gas i una part significativa de la población s'estigui arrossegant en treballs de merda, salaris baixos i minijobs.

0/ Nota biogràfica de Schulz: pare policia i mare mestressa en un poble fronterer entre Holanda i Bèlgica de 40.000 habitants. No va acabar el batxillerat - va ser repedidor dos vegades (!) per que esperava ser futbolista professional però es va quedar a les portes per un lesió. Això el va portar a la beguda. Detall: fins i tot es va endeutar per beure. El germà el va ingressar en un clínica durant uns mesos fins que ho va superar: la seva exigència personal  no es corresponien amb el seu rendiment. Es sobrevalorava. Així que va muntar una llibreria i al 1987 arriba a alcalde del poble i al 1994 comença la seva carrera com a eurodiputat. El tio ja fa un any que s'ha aprimat 10 kilos, si això no és voluntat de poder....Aquest nadal, Sigmar Gabriel va passar pel quiròfen per reduir la panxa...més fàcil que fer règim.

1/ M'imagino la reunions dintre del SPD abans de la designació: qui collons ens treurà del 20% de les enquestes....La qüestió és mantenir el negoci obert i generar caixa- i càrrecs!-

2/ Un 40% dels electors decideix durant les dues setmanes de campanya!!!

3/ L'única oposició a que Franz Walter Steinmeier fos Bundespräsident, va venir de Die Linke, amb un candidat alternatiu, un ex militant del SPD, catedràtic emèrit expert en temes de desigualtats...una nova punyalada al SPD. Serà molt complicat un tripartit.

4/ Igualtat d'oportunitats...actualment es veuen molts comportaments que més que valorar el treball, l'esforç o la capacitat, el que es valora és la xarxa de contactes i des de l'escola....Com vols portar el fill a l'escola pública podent pagar la privada amb els contactes que això reporta (!). Aquí surt una tesis de micro de les bones.

Els Enginyers no són avorrits...Infineon II

Quan hom albira el futur, només veu una societat hiper quantificada. M'encordo molt de la frase del Cinto que la vida és quantitativa, ho deia en un sentit més material però engloba també el que veig cada dia: s'intenta mesurar tot i més. Només es parlar de mètriques, i la única forma d'aconseguir quantificar tot el que es pugi és a través d'elements de mesura. La digitalització ha permès una empresa com Infineon estiguin al capdavant de la onada ja que és la porta entre el món analògic i digital: per digitalitzar la realitat es necessiten sensors i xips. Digitalització implica quantificació.

Peter Bauer cap Reinhard Ploss

Bauer, que portava la línea d'automoció dintre de la casa,  van fer sortir Infineon de Siemens dirigir l'empresa com a proveÏdorar de la industria de l'automoció, industria i seguretat. Després de sanejar la companyia i posar-la en beneficis va deixar el relleu per una malaltia a Reinhard Ploss un altre enginyer amb cara d'avorrit - aquests són els que molen per que són llestos, húmils i estan pel negoci - per que seguís el camí de creixement amb marges raonables: es va fixar un objectiu de marge brut del 15%.

Van deixar caure la companyia xips d’enmagatzematge i van vendre la filial dels xips per mòbils a Intel: la primera pels baixos preus i la segona per la necessitat de grans inversions. La qüestió  era concentrar-se en determinats verticals, rendibles i menys depenents de les oscil•lacions del cicle - baixa elasticitat preu - i quin millor vertical que l’automoció i el cotxe elèctric i electrificat, la indústria 4.0 i les renovables amb  semicunductors per les fotovoltàiques o bé amb sensors  pels grans molins d’energies renovables. Tot molt alemany i ;)

Durant el 2010-2012, hi ha una  primera allau de fusions dintre del sector dels microxips ja que cada cop és més complexe fer-los més eficients - Llei de moore - amb la qual cosa es necessiten cada cop més economies d'escala per reduir costos: Microchip va comprar Atmetl per 3.500M$  i la holandesa NXP va pagar 12.000M$ per Freescale.

Al 2014, Infineon va adquirir una altra empresa americana especialitzada en energía als microxips, International Rectifier per 3.000M$ a 40€ l'acció un 25% de sobrepreu respecte la capitalització. 1.500M$ sortien de la caixa de la pròpia empresa i 1.500M$ de deute...un bon mix. Aquesta és un compra cara però de futur ja que obre nous nínxols de mercat com la índústria mèdica o bé la petrolera que fan servir un xips caríssims, però el més important és que obre la porta al mercat americà i especialment al Silicon Valley, cosa que fins ara no havien tocat: cada model S de Tesla porta 200 xips d'Infineon per valor de 600€, els Iphone utilitzen els sensors d'Infineon i router de Google fa servir tècniques de seguretat d'Infineon $$$$$.

 

Reinhard Ploss i les M&A

Ploss va digerir l'adquisició de l'americà Rectifer aconseguint l'objectiu de mantenir el marge del 15% per totes les línies de negoci i ho va fer en menys d'un any. Infineon, de moment, només ha fet petites adquisicions com Wolfspeed i Innoluce ja que la caixa no dona per tant i tampoc es volen apalancar en excés. Si volguéssin fer grans adquisicions haurien fer una ampliació de capital. Amb l'adquisició de l'americana Wolfspeed al 2016, li ha permès posicionar-se en el mercat dels cotxes elèctrics i dels mòbils per 850M$ sense l'ús del silici com a materia prima. Aquest mes de febrer de 2017, Trump a vetat l'adquisició per motius de seguretat i us militar (!).

La consolidació de 2010-2012 no ha estat suficient i el nivell de les fusions i adquisicions ha arribat a nivells important: l’americana Qualcom va comprar la holandesa NXP per 50.000M€, mentre que feia poc que NXP havia comprat al seu torn l’americana Freescale. La japones Softbank ha comprat els dissenyadors de xips britànics ARM per 30.000M€.... Si volen guanyar marge han de guanyar dimensió. Infineon només representa un 10% del mercat darrera de Samsung i els texans de Qualqum o Hinyx, però està el mercat en nínxols rentables, especialment l'automoció.

L'autoconducció i el cotxe elèctricés el negoci estrella....sabeu la quantitat de sensors i xips que ha de portar un cotxe elèctric? En tot el que sigui elèctric, Infineon té una gran avantatge. Al 2015 va guanyar el premi més prestigiós en ciència, Alemanya Futur, entregat pel President de la República, Joachim Gauck pels sensors de radar que permeten evitar atropellaments de vianants. És un mercat que creix a un 40% anual i que costa 250€ per cotxe..... Multipliqueu ;). L'enginyer, quan va rebre el premi, va dir que mai havia estat a la tele - a diferència de Pilar Rahola -.

Resultats 2016

2016 ja estan apunt d’ignaugura la nova seu a prop de München, el Campeon, un joc de paraules que rima amb Infineon.  S’han gastat de la butxaca pròpia 113M€, hi caben 4.000 treballadors que estan tot el dia desenvolupant i la cosa tira...la capitalització bursatil està prop dels 19.000M€ quasi ho ha doblat en un parell d'anys, evitant possibles compradors indesitjats.

L’any comptable va de setembre a setembre. Les vendes estan disparades als 6.5000M€ i això que el mercat en prou feines  s’ha mogut, el benefici operatiu ha augmentat un 17% fins als 743M€ i els dividends augmenten un 22% encara que pel volum de beneficis és més aviat un repartiment escàs: intenten repartir el mínim dividend per mantenir un bona caixa i mantenir el ritme d'inversions / adquisicions amb el menor deute possible. Cal destacar que un 15% de les vendes d'Infineon se'n va a I+D+i i d'aquest, un 20% d'aquest pressupost d'I+D+i se'n va en projectes que no estan clars, és a dir, Infineon arrisca en la investigació tecnològica, superant la por al fracàs dels managers. Ocupa ja 36.000 treballadors  i l’objectiu és continuar amb un creixement rendible. Un fort dolar els afavoreix, venen més car ;) amb la qual cosa l'efecte divisa pot distorsionar els bons comptes presentats - Draghi!!!!! - . El principal mercat és l’automoció amb un 40% de les vendes, seguit de les energies renovables- sobretot en els parcs eòlics amb xips que transporten l'energia i dades - i  l'altra branca és la seguretat. Els d'Infineon no pensen en productes, pensen en sistemes.

Quan hom mira a final d'any, Infineon ha tancat entre les cinc millors empreses del DAX, amb un increment de la cotització del 22%....la demanda sostinguda de microxips tira però el millor de tot és que aquests dividends tant eixuts: no els faltarà capacitat d'inversió en la propera crisis. És un valor solvent, potser l'acció està cara però més val comprar accions cares d'empreses bones que no barates d'empreses dolentes. Jo m'esperaria a alguna saccejada per entrar.

 

 

 

 

 

1/ Els mecànics estan acollonits, un cotxe elèctric només va una quarta part de vegades que un cotxe mècanic als tallers ;)

2/ Reihnard Ploss té com a hobby fer helicopters de miniatura amb les mans. Aquest detall és el que fa invertible la companyia.

3/ A partir de 2012 la fàbrica de Desden d'Infineon va tornar a treballar a tot drap....els treballadors fins aleshores tenien 4 dies de festa a la setmana.

4/La cojuntura xina no ha afectat gaire ja que molts dels semiconductors d'infineon són utilitzats per productes de reexportació xinesos  i per tant no depèn tant de la cojuntura interna xinesa.

  

Infineon....On els enginyers deixen de ser avorrits.

El meu amic de Sort sempre m'està interpel·lant sobre Infineon per  veure si està barata i comprem accions per que veu que això del IoT i la connectivitat total avança a tota pastilla - ja sabeu: la vida és quantitativa- . És una empresa que cotitza al DAX dedicada al disseny i fabricació de semiconductors...i què collons és un semiconductor? Segons la wikipedia un material que a temperatura ambient pot transportar electricitat i si a sobre és un xip, també mou dades. Tot el que sigui "electrònic" porta semiconductors....aquí la gràcia es fabricar-los per que transportin la informació/electricitat el més eficientment possible,  s'integri en sistemes complexos i a més a més, no gasti gaire energia i sigui de reduïdes dimensions - nanotecnologia -....Tot plegat una empresa bàsicament d'enginyers i per a enginyers, amb un fort component de I+D+i. Hauria de ser força avorrida però no.....hi ha hagut força marro.

Siemens deixa anar els seus fills

Al 1999 Siemens va deixar anar la divisió de semiconductors per crear Infineon, al 2000 la va treure a Borsa per captar capital, tot amb CEO, Ulrich Schumacher, el qual la seva arrogància era proporcional al seu nivell d'estupidesa: va aprèixer amb un porsche i vestit de pilot de curses davant la Deutsche Boerse. Fins i tot, sol·licitava als empleats que li rentessin el cotxe amb la qual cosa, quan va plegar cap membre del sindicat IG Metall va dir ni ase ni bèstia. En definitiva, Schumacher va aprofitar la onada Dot.com per acumular capital i no presentar mai beneficis....ja sabeu, les excuses de sempre: la baixa cojuntura, un negoci a llarg termini o el famós efecte divisa ;). L'acció va sortir a 35€ i va arribar fins a 70€ (!).

Durant els  2000 es produeix una forta tendencia a traslladar la producció de microxips a Asia, de les 45 fàbriques noves de microxips, 40 estan a la Xina i 5 a USA i Europa: els costos de transport no juguen un paper important, per tant la producció no és crítica però si la investigació i la matèria prima - els disc de silici costen 10.000 $ el quilo - . Els productes electrònics avancen per que avancen els microxips i és eina bàsica per determinats sectors com automoció ja que té un fort efecte arrossegament, cada nou lloc de treball en una empresa de microxips genera 1,5 en les següents derivades. Schumacher va aprofitar l'expansió a la Xina sense mirar la rendibilitat.

Schumacher, que cobrava 6M€/any, també era subornat per una empresa suïssa de sponsoring de curses de cotxes on participava i que tenia com a principal client Infineon.  I aquí una altrea genalitat, Schumacher a través de l'empresa suïsa també tenia ensucrat al seu rival al consell d'administració (!). Traducció: no hi havia forma possible, a priori, de fotre'l fora. Quan van condemnar l’empresari suïs a 4 anys de presó Schumacher li va pagar l’advocat de tot el judici. Després el suís va acabar xerrant....Es va provar que el suís li va donar ALMENYS 150.000$ en una bossa de plàstic - menys mal que no era del Corte Inglés - :)

Wolfgang Ziebart 2004-2008

Després del cacau de Ulrich Schumacher, es va buscar un nou director general  agafant el vicepresident de Continental,  marca de pneumàtics i proveïdor d’automobilístic. Ziebart nega que es fassin pràctiques a la Siemens amb una caixa en negre, suborns i donar suport a la divisió sindical amb aportacions al AUB, un sindicat menor que dona pel sac als grans sindicats socialdemòcrates.  Ziebart va fer certa neteja i es carrega part de l'equip de Schumacher, que no diferenciaven gaire la vida privada de la professional.

Ziebart és incapaç de preveure els canvis que venen: comença a sanejar de l’empresa al 2007 amb diverses retallades notables per millorar els marges però ai!!!!! Arriba la crisis al 2008 i Infineon es queda en pilotes literalment ja que queden el descobert tots els erros de disseny, producció i estratègia. La producció és molt depenent del cicle econòmic, l'enfosament de la venda de cotxes o mòbils  al 2008 va fer caure un terç les vendes de xips, mentre que per una altra banda els preu dels xips de memoria - els que porten els ordinadors - van caure un 35%  fent entrar en pèrdues a bona part dels productors. La tormenta perfecta.  Ziebart no actua ràpidament, dilentantisch, el Consell d'Administració tampoc actua i les pèrdues s'acumulen perillosament en un empresa que mai havia pagat un impost de societats (!). L'aposta de Ziebart era fusionar o vendre Infineon però el Consell d'Administració li va tallar les ales.

Peter Bauer  2008-2012, les coses ben fetes.

La cotització a Borsa va arribar als 0,39 cèntims d'euro (!), va sortir del DAX durant 6 mesos, va estar a punt de fer fallida durant 9 mesos sent el candidat ideal per ser comprat per alguna empresa russa o o xinesa amb la qual cosa el disseny i producción xips europea se n'aniria a norris. No cal dir que qui marca els standards electrònics molts cops són els xips (!).

Infineon necessitava pasta i decidieix anar al mercat de capitals on hi ha converses força avançades amb l’inversor financer americà Apollo per entrar en l’accionariat, es parlava d’un 29% de la nineta del TecDax. Apollo cobriria tota l’ampliació de capital de 325M d’accions cosa que no afectaria als antics accionistas, ara bé amb un descompte important ja que l’acció es valoraria a 2,15 mentre que la cotització d’aleshores a 2,58€, l’acció. Amb l’operació Infineon s’embutxacaria 700M€  (2,15*325) i Apollo passaria a ser el principal accionista deixant enrera els fons americans de Dodge and Cox que ostenten el 10,03%. Els dubtes d'aquesta operación eren grans per que Apollo és una empresa especialista en comprar deute fallit al mercat secundari a preu de saldo.

Però les ampliacions de capital amb taurons no van ser suficients: van aconseguir finançament dels xinesos per construir un fàbrica a Wuxi amb un crèdit de 100M€, que ben mirat,  sembla un pagament per transferencia de tecnología. Però aquest crèdit xino no va ser suficient, els bancs no estaven per refinançar el deute així el salvament es va fer de diverses formes: es va comprar deute pròpia per generar confiança i després es van emetre obligacions totalment cobertes gràcies a una forta demanda i d'on de la que van treure 180M€. El trossejament de la companyia o bé la venda no era un opció.

La reestructuració financera va anar acompanyada de la reestructuració del negoci: al 2009, Bauer va ha ver de fotre fora 3.000 treballadors, eliminar pagues extres i bonus i va iniciar un procés de reducció dels costos de producció. Els treballadors van aplaudir la mesura per que l'empresa lluitava per la supervivència. Van vendre filials poc rentables com la venda de la divisió de xips per telefonia fixa a un fons americà. Però la desició més fotuda de totes va ser liquidar Qimonda el més ràpid possible. La filial amb 13.500 persones que produïa xips de memoria DRAM per ordinadors a Dresden. Al 2008 comença la crisis i la forta caiguda dels preus del xips fa que allò no sigui ni reestructurable a nivell de costos i sobre posa a la matriu en perill per la ràpida acumulació de pèrdues. El 2009 es liquida la companyia sense cap comprador....un desastre estratègic total. Bauer va deixar anar el llast, cosa que no havia fet Ziebart. La Merkel no va fotre un duro.

EL PETER BAUER AQUEST HI HAURIA QUE FOTRE-LI UN MONUMENT A DRESDEn!

0/ Hagués donat mig braç per fer de director financer entre 2007 i 2010 ;) 

1/ Ulrich Schumacher,  compaginava les visites al jutjat de München amb la direcció d’una  de les cinc primeres emprese xines de semiconductors, Grace. Empresa d’origen Taiwanès i segons sembla creada en partenariat entre el fill d’un magnat taiwanès dels plàstics – Formosa Plastics – i un fill del President Jiang Zeming (!).  Potser es van conèixer en un curs del Pedro Nueno a Shangai...qui sap. Del cert és quasi impossible saber qui és el propietari ja que hi ha societats pantalla a les Illes Caiman. Al 2008 hi havia rumors  que Grace volia comprar Qimonda  per tal de guanyar economies d’escala  com moltes empreses d’origen taiwanès i dirigida al mercat japonès)  a la qual li va enganxar la crisis de ple.

 2/ Una altra novetat que aporta Infineon a la història empresarial alemanya és la batalla  pel control de consell d’administració que va presentar el fons britànic Hermés i que recull els estalvis dels treballadors de British Telecom amb un visió molt clara: només quan una empresa està dirigida de forma transparent, només aleshores són possibles rendibilitats recurrents pels inversors. Aquests es volien raspallar Max Dietrich Kley – ex director financer de BASF – i que va ser el cap d’Administració durant la “bona època” i posar un substitut que renovés l’empresa de dalt a baix. No van rehixir amb l’intent però és la primera vegada a Alemanya que hi havia una guerra d’aquestes característiques dirimida en una Junta d’Accionistes.

3/  A Alemanya era generalment normal que entre dos managers controlessin l’empresa, l’un feia de director general i l’altre dominava el consell d’administració així que s’anaven turnant en els papers, tenint un control efectiu de la companyia.