El dia de Nadal del 2003 vaig sortir a
passejar pel centre amb el meu pare, el sol d'hivern fa que el dia sigui
transparent i la poca concurrència el fa relaxat. Parem al Cafè de l'Opera, a
la Rambla i ens posem a llegir els respectius llibres i fem tertúlia. A la
sortida ens vam acomiadar per que jo tenia que passar per casa meva. Vaig pujar
la Rambla i a la plaça Catalunya vaig trobar l'acte de record de l'avi
Macià....Entranyable. Vaig continuar i de sobte vaig veure dos cotxes negres immensos
amb els vidres tintats que s'aturaven davant del Banc d'Espanya. Van
baixar Carod-Rovira i el cerebro amb tal arrogància que
vaig pensar cap a dintre...això acabarà malament. Tres setmanes després saltava
als diaris la famosa reunió de Perpinyà.
Helmut Schmidt era una persona arrogant...arrogant
contra l'estupidesa.
Herbert Wehner, l'apparatchik
Nascut a Dresden, entra a militar al Partit Comunista
(KPD) al 1927 on arribà a parlamentari del Länder de Sachsen. A partir del 1933
passa a clandestinitat on coincidirà i serà el cap d'Erick Honecker - cap
de les joventuts comunistes al Sarre-. Al 1937 marxa a l'exili moscovita. Poca
broma, per salvar el coll es va fer delator de la NKWD passant informes secrets
sobre companys que després van ser assassinats o bé enviats al Gulag. És
funcionari del Kommintern a l'Hotel Lux de Moscou. Al 1942 intenta organitza la
resistència alemanya des de Suècia on és detingut i es passa la resta de la
guerra la presó. És la oportunitat per allunyar-se del KPD i sobretot de la
pressió viscuda a la URSS.
Al 1946 apareix a Berlin, li demana a Kurt Schumacher
de tornar al SPD abjurant públicament del comunisme. Al 1949 és diputat
per Hamburg al Bundestag. Com us podeu imaginar no era estúpid: la idea de
convertir l'aixecament del 17 de juny de 1953 a Berlin en Dia de la Unitat
Alemanya va ser seva. Responsable en bona part de la renúncia al
marxisme i de la lluita de classes per part del SPD (Godesberger Programm 1959)
, va posar als peus dels cavalls el SPD, quan Wehner va donar suport a Adenauer
per lligar la RFA al bloc occidental i la OTAN. Ho va fer en CONTRA dels
acords presos dintre de l'executiva del SPD (és a dir, contra Brandt).
Posteriorment Brandt admet que Wehner tenia raó en la seva estratègia d'apropament
a la CDU/CSU. Aquest gir estratègic queda reflexat en el famós discurs de
Wehner al 30 de juny de 1960 que permet al SPD passar de Klientenpartei -
partit de clientela de la classe obrera - a Volkspartei - partit nacional-
i preparar el terreny per la Gran Coalició del 1966 (CDU/CSU-SPD). La jugada de
Wehner per entrar a govern és perfecta: entren a govern a canvi de NO reformar
la llei electoral.
Willy Brandt, Bundeskanzler
Tant Wehner com Schmidt volien continuar la coalició amb
la CDU/CSU ja que no veien preparat el SPD per liderar el govern. Brandt va
tirar pel dret essent escollit Bundeskanzler al 1969, escapant-se de la tutela
de Wehner i demostrant que el SPD tenia homes de govern. Brandt era un Instinkpolitiker,
amb un lideratge suau - no dèbil - que va aconseguir fondre els anhels del
poble alemany amb la seva acció política. I va reixir: sense ostpolitik, no hi ha Gortbatxov.
Wehner va
observar la nomenament de Brandt com a Bundeskanzler com una pèrdua poder
personal. Tenia a Brandt per dèbil i no concebia la política més enllà de la
lluita de poder - un autèntic apparatchik -. Al seu torn, Brandt el veia hostil
però no perillós.
La dimissió de Brandt: una obra mestra
El 30 de Maig de 1973, Wehner es reuneix oficialment
amb Honecker, cara a cara. No hi ha actes d'aquesta reunió. A partir d'aquest moment
li arriben a Brandt diverses crítiques que hauria fet Wehner sobre el fluix
lideratge de Brandt a través del canal soviètic. Aquest no li dona importància.
A la tardor tornem-hi, Wehner és enviat a Moscou i torna
a fer crítiques obertes sobre la gestió de Brandt (der Herr badet gerne lau). Brandt està força cabrejat, fa un face to face amb Wehner però NO té la
suficient força política per desfer-se’n ja que posa en risc la unitat del
partit. Humilia a Wehner durant l’executiva del SPD i aquest respon amb el fals servilisme continuant la seva
campanya: a les 6 setmanes fa pública una proposta a Honecker de negociació. Estava intentant crear un canal de comunicació
amb la DDR paral·lel al de Brandt. El seu afany era consolidar-se com una
peça clau entre les negociacions entre del RFA i la DDR, brillar dintre del conflicte i
indirectament allunya els esforços cap a la unitat alemanya. Una Alemanya
dividida consolidava el seu poder.
En aquest context explota l'afer Guillaume el 24 d'Abril de 1974, ningú li dona
massa importància, més aviat és un error de seguretat del Ministeri de
l'Interior (Genscher). Ara bé un cop passa a mans del fiscal, Nolland, home de
confiança de Wehner, comença un judici paral·lel al Bundeskanzler. Genscher per
desviar la seva responsabilitat passa un informe del ministeri sobre els afers
extra matriomonials a Nolland i a Wehner...d’aquí al Bild hi havia un pas.
A Brandt li passa com a Robespierre, en el moment clau
li traeixen les forces: tenia depressions, estava exhaust després de la
campanya del 72 i la pressió del càrrec no era menor. L’acte final va ser la
reunió amb Wehner el 5 de Maig, dues setmanes després de l’esclat de l'escandol a
Munstereifel on hi havia una trobada del SPD. No hi ha testimonis de la trobada
però Brandt no aconseguir el suport de Wehner dintre del partit. Continuar
significava la caça a l'home (amb el risc d'esbombar relacions extra matrimonials) i
el risc de provocar una escissió dintre del SPD. Els
companys de partit no li van donar suport i encara que de jove havia estat boxejador amateur als molls de Lübeck, va dimitir el 6 de Maig.
Les dues
preguntes crítiques eren des de quan Genscher,
Nolland i Wehner coneixien l'existència de Guillaume sense que Brandt ho sabés i si
Honecker coneixia l'existència de Guillaume, ja que potser li hagués
passat la informació a Wehner.
Helmut Schmidt.....nou Bundeskanzler
Schmidt li tenia enveja, Schmidt era respectat i però
no estimat. A Schmidt mai se li hagués acudit agenollar-se a Varsòvia. En aquell
moment era el Ministre d’Economia i el més ben situat per agafar el càrrec: els americans MAI permetrien que Wehner fos
Bundeskanzler i Wehner ho sabia. Això si, ràpidament Wehner es va posar al
servei de Schmidt - ell i els seus canals d'informació – per fer-se l’imprescindible.
La cosa quedava així: Brandt, que portava la
direcció del partit i la cancilleria, deixa de ser Bundeskanzler per concentrar-se
al partit, Wehner continuava sent el cap del grup parlamentari i Schmidt
Bundeskanzler.
1/ És difícil fer judicis de valor sobre les delacions
a Moscú a l'any 1937.
2/ Schmidt sempre va defensar Wehner i la seva
lleialtat com a cap del grup parlamentari. A les seves memòries i a un
article pel 100 aniversari de Wehner (2006) ho confirmen...segons ell la
conxorxa no va existir mai.
3/ Markus Wolf -cap de la Stasi- considera l'afer Guillaume, l'error més important
d’espionatge de la Stasi. Wolf no
tenia constància de l'existència de Guillaume, Mielke ho despatxava
directament amb Honecker. Els soviètics també es van posar les
mans al cap ja que Brandt era crític per la seguretat europea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada