Quan era petit, el Manuel Girona es va quedar impactat per un excercici matemàtic que va fer el mestre de l'escola. Una petita quantitat de diners es podia convertir en una suma notable en funció de dues variables, el temps i l'interès compost. Com més temps i més interés més exponencialment creixia la quantitat. Aquesta regla encara domina la mentalitat d'estalviadors però sobretot de companyies d'assegurances, previsió i estalvi. L'impacte que té sobre l'estalvi i la riquesa uns tipus propers a zero durant un periode de temps tan continuat fa pensar que el Manuel Girona potser s'hagués dedicat a una altra cosa.
La Cojuntura als EEUU: el sol brilla
Seria la primeva vegada en 9 anys que la Fed apujaria els tipus a curt ( Fed Fund Rate) del 0 - 0,25 a 0,25-0,5%. Els tipus d'interès conjuntament amb la QE (quantitative easing) i la “Operation Twist” (compra de bons a llarg amb bons a curt per reduir els tipus d'interès a llarg termini) han configurat la política monetària de la Fed. Després de 6 anys de creixement econòmic als USA toca canvi?
El PIB del segon trimestre descomptat la inflació i l'estacionalitat va créixer un 2,3% ( en pròximes revisions pot arribar vora el 3%), els indicadors avançats mostren un tercer trimestre un creixement proper al 2,5% tancant el gap provocat per la crisis de 2008.
A d'octubre va pujar de forma notable el nombre d'ocupats 210.000 ( s'esperava una reducció de 180.000) fent baixar al 5% l'atur. Aquesta xifra del 5% està molt per sota del 6,5% que propugnava la Fed per entendre que l'economia americana estava en plena ocupació, això és degut a que els que entèn per desocupats no representa taxa d'activitat - Erwerbsquote- ja que molts aturats no busquen feina de forma activa.
( Nota1: per cert cada 5 anys més o menys s'incrementa en 15M la població dels USA o sigui que des de la crisis de 2008 la població total ha crescut en 15M aproximadament amb el conseqüent impacte estadístic al mercat de treball).
Respecte als preus, no hi ha cap argument per portar a terme un política restrictiva. L'apreciació del dólar fa que importi més barat i per tant es produeixi el fenòmen de la deflació importada ( reducció d'un 10,4% dels preus de les importacions interanual). D'altra banda les empreses americanes han d'ajustar preus per ser competitives a l'exterior: el IPI americà es va reduir un 2,6% al juliol.
( Nota2: això que el baix grau d'obertura de l'economia nord americana la fa independent de la resta del món ha canviat força...és un 30% de PIB nominal)
Els preus del consum (IPC) va baixar un 0,2% internaual al setembre. Malgrat tot, la inflació subjacent - és la variable que segueix la Fed - arriba al 1,3%internaual i amb pressió a la baixa. És difícil per aquí justificar l'increment de tipus.
Ara bé la variable clau per la inflació són els salaris i aquest s'han comportat per sota del 2%, signe inequívoc de la feblesa del poder compensatori. Aquest increment sumat al creixement de l'ocupació del 2% implica un creixement porper al 4% de la massa salarial. En definitiva el que treballen van bé i això es nota amb un creixement del consum privat del 3% que aquí a Europa no podem ni somiar.
Els costos laborals unitaris estan al 2,15% al segon trimestre interanual per sobre del IPC. Fins ara doncs, la moderada inflació de salaris no ha estat compensada per un creixement de la productivitat, però si per l'evolució del tipus de canvi i de la inflació importada.
El 2%
Tots el Bancs Centrals del món fixen un objectiu d'inflació del 2% ( BoJ, BoE, ECB i la Fed). Aquesta xifra no es fixa a la babalà: una inflació del 4% implicaria una política monetària molt expansiva (Blanchard/Krugman) mentre que una inflació del 0% reduïria el marge d'actuació de la política monetaria davant les crisis (trampa de la liquidesa) ja que durant la Gran Recessió es requerien tipus negatius persistents per restablir la plena ocupació. En definitiva, una mica d'inflació estimula l'economia.
(Nota la Freidman Rule sosté que el tipus d'interès a zero permetia que el cost marginal per a la creació de diner fos zero incentivant la deflació i evitant que els tenedors de diners no veiessin penalitzats. Quin òptim!)
Neokeynesians: la política monetària sense diners
Bona part dels economistes alemanys - i del Bundesbank històricament - han donat molt importancia a la quantitat de diners, ja que consideren que és una de les variables critiques per determinar la inflació. Als USA però la teoria quantitativa no acaba de lligar....malgrat que la quantitat de diner M2 augmenta la inflació no remunta.
La política monetaria dominant es basa en tres pilars:
1/La corba de Philips: les expectatives d'inflació futures afecten a la inflació actual.
p = pe + a(y – y*)
2/ Els canvis en els tipus d'interès reals afecten al consum (i estalvi).
y = y* – b(r – r*)
3/Aquest seria doncs el tipus d'interès que s'hauria de fixar en funció de la producció i inflació
r = r* + c(p – p*) + d(y – y*)
Si el gap de producció es tanca (y = y*) llavors l'inflació actual determina la inflació esperada i per tant aquest és l'indicador que fa servir la Yellen.
En definitiva....
En un món en que tothom està sobreendeutat, la política monetaria de baixos tipus i generosa liquiditat ha permès pagar els deutes amb més deutes. Això és el que fa dubtar la Fed: malgrat la bona cojuntura que atravessa Estats Units hi ha risc de fer provocar una nova crisis financera amb una pujada de tipus. Com més s'espera més gran potser la bombolla. La política monetària està sobrepassada.
NOTES
1/ Paper "Is quantity theory alive?"
https://www.ecb.europa.eu/pub/pdf/scpwps/ecbwp1605.pdf?8c21685965d52ced2b369519bdc426f6
2/El setembre passat Eugene Fama va donar una conferència a la Universitat Goethe de Frankfurt. En ella sostenia que els nivells d'inflació no tenen res a veure amb les política monetaria expansiva de la FED. La raó "the Fed does not control any quantity for which there is an opportunity cost". Resumint, Fama sosté que els interessos no poden ser manipulats per la Fed - ni els curs i els llargs- i que per tant no poden està influïts per la seva política monetària. Al FAZ afegia que Warren Buffet és un paio amb sort.
3/ Els discurs de la Yellen sobre la inflació...amb lupa.
http://www.federalreserve.gov/newsevents/speech/yellen20150924a.htm
4/Per cert afirmar que els tipus d'interès provoquen bombolles immobiliaries és per economistes ganduls com sostenia el President del Banc Central Australia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada