Durant la meva estada a Madrid havia d'escollir aprendre un idioma "raro" durant tres mesos: rus, japonés, xinès i finalment àrab. Sense dubtar vaig escollir el rus i no per comunista sinó per europeïsta convençut. Actualment puc presentar-me en rus encara que una llengua amb dos alfabets i sense l'existència del verb ser i estar resulta extremadament incòmode d'estudiar - per aquest mateix factor és interessant-. També vaig aprofitar l'avinentesa per llegir algun que altre llibre del Alec Nove.
La visió alemanya de Rússia
Rússia pels alemanys és un tema profundament delicat. A les excel·lents memòries de Helmut Schmidt, Menschen und Mächte - Homes i Poder - (1987) recorda la primera trobada amb Bresnev al 1973 sota el govern de Brandt quan acabava de ser nomenat ministre de defensa. Bresnev va recordar la seva experiència durant la segona guerra mundial com a comissari polític i general del 18è excèrcit a Ucrània...parlava sempre dels soldats feixistes alemanys i de lo pelut que ho havia passat el poble rus i els seus homes en particular. Durant vint minuts va xerrar Bresnev, fins que Schmidt el va interrompre i va dir que ell també havia estat oficial al front rus, que allà de feixistes hi havien més aviat pocs i que també les van passar putes els soldats alemanys.....La guerra era i és un desastre. Brandt que estava present va deixar desfogar-se al nou ministre de defensa.
La Unió Soviètica i la Federació Russa són essencialment un prolongació en línea recta de la política exterior practicada des del segle XVI fins el segle XIX. Durant la URSS, la política exterior russa bàsicament té tres quartes parts de russes i una quarta part de comunistes ( IMPORTANT per que el tema comunista contamina el debat en comptes de clarificar-lo). Lenin i també Stalin han considerat Ivan, el terrible, com el fundador del gran estat rus: absolutista, centralista i sobretot expansionista-imperialista. Del centre cap al Caucàs, el Bàltic, el Mar Negre o bé els Balcans. El segle XIX rus es divideix en dues pulsions: la il·lustració europea o bé la continuació de messianisme-expansionista rus... En definitiva amb Stalin o Bresnev la cosa no varia gaire que amb Putin o Catalina II.
De Bismark a la OstPolitik
Durant les fracassades revolucions de 1848 a Alemanya, només hi va haver dos vots al parlament acabat de crear CONTRA una constitució monàrquica i força conservadora. Un d'ells era del jove Bismark...és a dir, és un personatge essencialment reaccionari, conservador i militarista que "va aconseguir" la unitat alemanya des de d'alt. Ara bé, on no va errar va ser amb una política exterior basada en principis o bé maximalismes del "Alles oder nichts" tot o res sinó que va seguir un política d'igualació d'interessos amb Rússia i avenços parcials. I tot això, malgrat que Rússia després de la guerra de Crimea va cedir el liderat continental a França esdevenint un actor secundari en el teatre europeu. Després de la segona guerra mundial, Anglaterra i França van haver d'anclar-se amb els USA davant la potència de la URSS.
De Bismark a la OstPolitik
Durant les fracassades revolucions de 1848 a Alemanya, només hi va haver dos vots al parlament acabat de crear CONTRA una constitució monàrquica i força conservadora. Un d'ells era del jove Bismark...és a dir, és un personatge essencialment reaccionari, conservador i militarista que "va aconseguir" la unitat alemanya des de d'alt. Ara bé, on no va errar va ser amb una política exterior basada en principis o bé maximalismes del "Alles oder nichts" tot o res sinó que va seguir un política d'igualació d'interessos amb Rússia i avenços parcials. I tot això, malgrat que Rússia després de la guerra de Crimea va cedir el liderat continental a França esdevenint un actor secundari en el teatre europeu. Després de la segona guerra mundial, Anglaterra i França van haver d'anclar-se amb els USA davant la potència de la URSS.
Konrad Adenauer no va moure un dit quan va haver l'aixecament del 1953 a Berlin ni tampoc durant l'aixecament del Mur al 1961. Adenauer no va fer gaire política amb els soviètics encara que va visitar Moscú al 1955 per negociar l'alliberament de 10.000 presoners de guerra que encara quedaven i menjar-se els més de 100.000 soldats alemanys presoners desapareguts o morts durant el captiveri rus. Adenauer va basar la seva política exterior en la doctrina Hallstein: el govern de la RFA representava a tota Alemanya i per tant, Bonn no podia mantenir relacions diplomàtiques amb països que reconeixessin la RDA com estat de dret.
Hamburg va ser alliberada per tropes russes de la dominació napoleónica...existeix una relació profunda entre les ciutats hanseàtiques com Hamburg (Schmidt) i Lübeck (Brandt), els països bàltics i finalment Rússia.....es coneixen bé. Amb la victoria electoral de Brandt s'enceta la Ostpolitik basada en tres principis: acceptació de la realitat (divisió i reconeixement de fronteres, falta de soberanitat alemanya i finalment la partició de Berlin), "Wandel durch Annäherung" canvi a través de l'aproximació: multiplicar contactes i arribar a petits acords parcials ( per exemple l'acord per la mobilitat a Berlin als setanta) per generar un clima de confiança suficient per arribar a acords més ambiciosos i finalment la integració económica (p.ex. exportació de gas rus).
Schmidt va afegir la política de contenció amb la URSS: el manteniment d'un equilibri disuassori com a fundament per la seguretat d'Occident i sobre aquesta base la col·laboració multiple amb la URSS amb l'objectiu de d'aconseguir la inclusió técnica, científica en el context internacional.
El pecat original: la implosió de la URSS
La implosió de la URSS és un dels majors desastres econòmics de la historia recent sense haver-hi una guerra pel mig. És a dir el PIB es va reduir dràsticament a quasi la meitat amb tot el què implica a nivell social. L'intent d' integrar Rússia a Occident s'ha vist abocada al fracàs: absència d'un sistema mitjanament democràtic - ja es veia que la Glasnost de Gorvatxov anava coixa tenint en compte els antecedents democràtics de Rússia- . Però malgrat el fracàs intern, també hi ha un fracàs extern de la comunitat internacional, especialmente USA i Europa que han deixat el país a la mà de déu: la col·laboració amb l'OTAN durant la guerra del l'antiga Iugoslàvia (1995) permetia albirar un aprofundiment amb les relacions entre Rússia i l'OTAN que no s'ha produït. Al contrari l'expansió de la UE i la OTAN cap l'Oest s'ha fet sense l'entesa necessària amb Moscú, cosa que advertia Kohl en el seu últim llibre.
Tampoc en el camp econòmic s'ha aprofundit més enllà de Gazprom i Schröder, encara que hagués estat bé un cert pla Marshall o una Perestroika amb ajuda exterior per modernitzar l'economia russa i no fer-la tant depenent del gas i el petroli. Malgrat que el món creix cada cop més entrellaçat, sorgeixen també amb força els seus contrastos: la globalització económica no garanteix per se cap aproximació política. El Financial Times ha formulat que el capitalisme és políticament polígam: més BMW a Moscú no impliquen una major comunió política.
NOTA1: Evidentment a les memòries del Schmidt no surt allò què havia de sortir i és la seva visió sobre la caiguda de Brandt i el seu ascens a la Cancilleria.
NOTA2: Douglass North afirmava que tant Rússia com Xina no serien competitives econòmicament precisament pel seu centralisme i la falta de competencia interna. Els papers del Snowden, afirmen que la major part de les decisions polítiques a Rússia es perden pels despatxos dels buròcrates.
El pecat original: la implosió de la URSS
La implosió de la URSS és un dels majors desastres econòmics de la historia recent sense haver-hi una guerra pel mig. És a dir el PIB es va reduir dràsticament a quasi la meitat amb tot el què implica a nivell social. L'intent d' integrar Rússia a Occident s'ha vist abocada al fracàs: absència d'un sistema mitjanament democràtic - ja es veia que la Glasnost de Gorvatxov anava coixa tenint en compte els antecedents democràtics de Rússia- . Però malgrat el fracàs intern, també hi ha un fracàs extern de la comunitat internacional, especialmente USA i Europa que han deixat el país a la mà de déu: la col·laboració amb l'OTAN durant la guerra del l'antiga Iugoslàvia (1995) permetia albirar un aprofundiment amb les relacions entre Rússia i l'OTAN que no s'ha produït. Al contrari l'expansió de la UE i la OTAN cap l'Oest s'ha fet sense l'entesa necessària amb Moscú, cosa que advertia Kohl en el seu últim llibre.
Tampoc en el camp econòmic s'ha aprofundit més enllà de Gazprom i Schröder, encara que hagués estat bé un cert pla Marshall o una Perestroika amb ajuda exterior per modernitzar l'economia russa i no fer-la tant depenent del gas i el petroli. Malgrat que el món creix cada cop més entrellaçat, sorgeixen també amb força els seus contrastos: la globalització económica no garanteix per se cap aproximació política. El Financial Times ha formulat que el capitalisme és políticament polígam: més BMW a Moscú no impliquen una major comunió política.
NOTA1: Evidentment a les memòries del Schmidt no surt allò què havia de sortir i és la seva visió sobre la caiguda de Brandt i el seu ascens a la Cancilleria.
NOTA2: Douglass North afirmava que tant Rússia com Xina no serien competitives econòmicament precisament pel seu centralisme i la falta de competencia interna. Els papers del Snowden, afirmen que la major part de les decisions polítiques a Rússia es perden pels despatxos dels buròcrates.
Interessant. Amb el tema relacions Alemanya-Rússia vaig força perdut.
ResponEliminaDens per un dimarts a les 7:00am, pero interessant...el cervell se m'ha reactivat de cop ;)
ResponElimina