ThyssenKrupp, les despulles...segona part

 

Una de les principals ocupacions d’un CEO en una companyia és optimitzar el nombre d’imbècils en una organització. Quan superar una determinada massa crítica, la cosa s’enfonsa sense remei: quadres mitjos mal agafats amb pàtines de màsters del IESE o Esade, sobreprotecció de fills enxufats o bé dinàmiques tipus Moscou 1937, on no es pot dir la veritat per molt evident que sigui. Quan això succeix, la cosa no acaba bé....a no sé...que tinguis un préstec del Institut Català de Finances Seguim amb ThyssenKrupp.

 

Heinrich Hiesinger

El nou CEO que venia de Siemens, Heinrich Hiesinger, va decidir que l’empresa no podia dependre de la volatilitat de la demanda d’acer i va potenciar la divisió d’ascensors. L’empresa havia de ser rendible, s’havia d’autofinançar i es va posar a vendre les siderúrgies deficitàries del Brasil i Alabama. La resta del negoci siderúrgic s’havia de fusionar amb un partner global, amb suficients calers per pagar els compromisos de pensions que ha 2018 ascendien a 8.900M€. Però clar, per tancar siderúrgies calen calers i juntament amb els compromisos dels pensionistes, es necessitaven 500M€  per reestructurar l'empresa amb un marge financer molt estret. El pla era perfecte, però comprometia la inversió pels pròxims 10 anys, tallant tota la innovació possible dintre ThyssenKrupp.

Al final es va vendre les siderúrgies del Brasil i Alabama, va reduir deute i els compromisos amb les pensions però va fracassar la fusió de la divisió siderúrgia amb els indis de TATA, que tenien embolic important a UK i van ajornar la fusió. El Brèxit ho va acabar d’adobar.

A l’estiu de 2018, quan per fi van anunciar la fusió amb els indis, Ursula Gather, matemàtica, rectora de la Universitat de Dormundt i la representant de la Fundació Krupp i el fons suec, CEVIAN, mostren el seu desacord amb el pla del CEO, Hiesinger, i del president del Consell d’Administració.

El fons suec  CEVIAN - que manega 13.000M€ - creia que ThyssenKrupp no podia continuar com a unitat i per tant, s’havia de vendre a trossos guanyant uns quants calers en cada operació de venda, així que van voler forçar la venda de la divisió d’ascensors, cosa que el CEO i el President del Consell d’Administració es van negar, ja que era la joia de la corona i el que feia surar el grup. El gestor del fons suec va començar fer entrevistes parlant malament del CEO i filtrant informació del Consell a la premsa.

Al 2015 va aparèixer per sorpresa una oferta per la divisió d’ascensors d’una empresa finesa, molt possiblement impulsada per Cevian. Malgrat tot, ThyssenKrupp estava ben protegida d’aquest tipus de taurons, ja que la fundació ostenta el 21% però el que ningú esperava és que la representat de la Fundació es poses al costat del tauró.  La bruixa, com li van dir des d’aleshores, havia estat escollida com a representant de la societat civil i ara es posava trossejar ThyssenKrupp per maximitzar el benefici de la Fundació. És com si la representant de l’Ateneu Barcelònes fotés fora al Isidru Fainé... (Isidru fiat!) I tot per fer caixa, ja que la Fundació Krupp viu dels dividends. Des de que va morir Bertholz Beitz, els interessos de la Fundació i del Consell d’Administració esdevenen divergents.

 

El CEO interin

Total, tres anys parlant de fusió amb TATA, amb tots els detalls que això comporta,llençats a la brossa. I amb el CEO cap a casa i President del Consell d’Administració dimitit. La feina va ser trobar-ne un de nou... així que van provar un interin management que va intentar dividir l’empresa entre unitats amb futur (ascensors, automòbil i construcció)  i les que no ( siderúrgia, venda i distrubció d’acer i construcció de vaixells) . Ambdues sortirien a Borsa i amb aquest anunci, l’acció explota fins els 23€. Segons sembla, Cevian volia fotre fora el CEO interin en aquest moment i fer caixa per que havia entrat a 17,5€ l’acció. No ho va fer, i no ho van fer, per que esperaven que l’acció pugés encara més amb el pla sortides a Borsa. Aleshores es van posar a blindar el contracte del CEO interin per que continués, però marramiau....per fer aquesta reestructuració es requerien uns diners que ThyssenKrupp no tenia. Repeteixo, reestructurar és car.

El CEO interin tampoc va moure un dit per complir les condicions de la Comissió Europea per aconseguir la fusió amb  TATA. Segons sostenia, les condicions de la Comissió Europea, eren massa cares i es menjaven els beneficis de les sinèrgies. I llavors va aparèixer amb un altre pla... la famosa venda de la divisió d’ascensors: Cevian li va deixar clares les condicions al CEO internin, de 14.000M€ a 18.000M€ i amb 50% cash i 50% accions i que una part de la venda es traslladés a un divident extraordinari. El CEO va quedar tant frapat que va sondejar amb la Fundació Krupp per preguntar de què anava tot allò i llavors va veure que tenia els peus de fang. Volien vendre la divisió d’ascensors i fer caixa. Aquest era el pla.

El CEO internin no li passava pel barret que una empresa amb grans necessitats de cash, hagués de pagar un divident extraordinari sinó que havia d’assegurar el negoci i els pagaments de deute i les pensions. Així que es va posar a treballar en un nou pla, la sortida a Borsa i buscar comprador per determinades divisions amb l’ajut de les entitats col·locadores. La pitjor oferta per la divisió d’ascensors va vindre precisament de Konne, l’empresa finlandesa. El fons Cevian aquest cop li va capar la venda de la divisió d’ascensors i el CEO va marxa un mes després de presentar el pla de reestructuració.

Martina Merz

Després de liquidar tres CEO's en 15 mesos, Cevian va col·locar la seva representant del Consell d’Administració a CEO. La Martina Merz amb la que començàvem l’article, sense experiència de CEO i menys en reestructuracions. Al final, en comptes de vendre la divisió siderúrgica, es van vendre la rendible divisió d’ascensors i amb els calers posar-se a reestructurar l’empresa.

El principal candidat a embutxacar-se la divisió d’ascensors era Konne, els finlandesos, que van fer una provisió de fons milionària en cas que l’adquisició infringís les normes de competència (evitar una cartel, vaja) mentre pressionaven a la baixa el preu de compra. Paral·lelament, la CEO treu a Borsa la divisió d’ascensors com a mesura defensiva per evitar que els finesos comprissin a preu de saldo. La valoració de la divisió d’ascensors és de 15.000M€ mentre que la capitalització borsària a 2019  de ThyssenKrupp és de 7.000M€...si sortís a Borsa i ThyssenKrupp mantingués el 50,1%, els ratis de l’empresa millorarien notablement, ja que només amb els beneficis de la divisió d’ascensors es podria cobrir les obligacions del fons de pensions.

La CEO per això no va seguir aquest pla.....volia vendre el 100% de la divisió d’ascensors i amb els calers cobrir les obligacions del fons de pensions i reformar la part siderúrgica fent noves inversions i reduint personal, de fet s’han fet fora 6.000 treballadors l’últim any. Els reptes a que s’enfronta dintre de la siderúrgia és trobar un comprador o bé invertir calers per la millora de la sostenibilitat en termes de CO2. I aquí arriba la crisis del covid i la dependència de l’acer al cicle econòmic.

La venda de la divisió d’ascensors representaria una entrada de caixa i de paper directe a la companyia i es podrien rebre dividends de la mateixa Konne, ja que una part és en intercanvi de paper la companyia resultant, o bé vendre les accions, però tot això, no és  políticament acceptable, ni per sindicats, ni pel Land de Niedersachsen però si per la rectora de la Universitat de Dormund.

 

Els ascensors

La venda dels ascensors  finalment es va tancar per 17.200M€ a uns inversors financers com a RAG Essener i una part important, 1.250M€, serviran per tornar a comprar accions de la pròpia divisió – que dona calers -. Així ThyssenKrupp perd 53.000 treballadors de cop i es queda només amb 100.000 en plantilla arreu del món. Aproximadament aquesta divisió generava uns beneficis operatius 1.000M€ aproximadament durant aquest 2020.

Amb els  130 anys d’història a l’esquena, ThyssenKrupp ha contractat Rotschild per vendre tota la companyia i fer el roadshow amb el powerpoint per encolomar l’empresa a una altra empresa siderúrgia. Es busca la solució Alemanya Societat Anònima i fusionar l’empresa amb una altra siderúrgia del país, i amb això tancar alguns alts forns, reduir capacitat i baixar les emissions de CO2 amb inversió en noves tecnologies tipus Hidrogen.

La venda del ascensors amb el que es volia reestructurar la companyia no ha servit de res amb l’arribada del Covid, la demanda d’acer ha caigut un 15% i els nivells precrisis no es recuperaran durant el 2021, les vendes han caigut un 20% i les pèrdues són milionàries uns 900M€ durant 2020.  De fet, han hagut de fer fora 5.000 treballadors degut al cicle econòmic advers. La pasta que s’ha d’invertir per fer més ecològica la companyia és tan grossa que s’hi no es busca un partner per reestructurar, pinten bastos. Igualment la venda de la companyia, seria el pas definitiu a la insignificància: el free cash flow està -1.700M€. S’acaba el temps. 

I a més a més, s’han venut els ascensors i  ja no tenen garanties per la banca mentre el tancament de divisions és alarmant.

TOT TÉ UNA PINTA FANTÀSTICA PER LA INTERVENCIÓ ESTATAL

 

 

NOTA1: Evolució de la plantilla

https://de.statista.com/statistik/daten/studie/199210/umfrage/mitarbeiterzahl-der-thyssenkrupp-ag-seit-2006/

 

Els burgesos també ploren: ThyssenKrupp primera part.

 

L’Antoni Montserrat em va posar sobre la pista: el ministre d’Indústria alemany Peter Altmaier va presentar el Handlugskonzept Stahl, un document on s’esbossa una nova política industrial per reestructura el sector de l’acer a Europa aprofitant la conjuntura del COVID. Després d’estirar el fil vaig arribar ThyssenKrupp, una empresa sense la qual ni la Primera ni la Segona Guerra Mundial són imaginables,  paradigma de la lluita de classes amb les grans Villas dels senyors de l’acer i obrers industrials al Ruhr, i ara convertida en un acudit dolent: per construir un pont a Leverkusen fan servir acer xinès  en comptes d’utilitzar el de la siderúrgia que hi ha 50 km. 130 anys d’història llençats a punt de ser llençats a les escombraries. Avui publico una sèrie de tres capítols, dos sobre la decadència de ThyssenKrup i un tercer sobre política industrial.

 

La nostàlgia no maquilla el compte de resultats.

A Octubre de 2020, la nova CEO Martina Merz, va presentar el seu pla per salvar Thyssen i segurament l’enèssim que ha vist la companyia. Sap que sense suport públic la cosa està fotuda ja que els resultats són delicats.  El deute financer és de 6.500M€ i les obligacions amb el fons de pensions de 8.900M€, l’acció està pels terres i durant el 2019 ha sortit del DAX i les pèrdues han estat de 900M€.

Es poden fer milers de coses amb l’acer de fet ThyssenKrup produeix 1.879 Tonelades d’acer al 2018, el benefici operatiu de la companyia prové bàsicament de la divisió d’ascensors però se la van vendre durant 2020 per 17.500M€ i així la companyia ha passat de 160.000 treballadors a 100.000 en un exercici. L’empresa es vol concentrar en la producció d’acer, la base per multitud d’indústries: des de la construcció de vaixells i submarins fins a la construcció passant pel sector automobilístic o bé, els components industrials i el maschinenbau. L’empresa doncs, és extremadament sensible al cicle econòmic i per això les pèrdues de 2020 arriben amb el pitjor moment.

No s’exclou cap possibilitat a hores d’ara, des de la fallida o venda a possibles fusions passant per la intervenció de l’Estat, de fet és la primera empresa Nordrhein Westfàlia amb 20.000 treballadors i una indústria estratègia per Europa.

Fa uns mesos van fitxar a Martina Merz, enginyera ex-directiva de Bosch i l’actual CEO posada pel fons suec CEVIAN i es proposar reestructurar la companyia. No té experiència com a CEO i menys en reconversions. Dit així sembla una trampa per elefants: la conjuntura va en contra, no tenen gaire marge financer i moltes de les branques de la companyia són deficitàries.  Un bon pollastre que no apareix de la nit al dia. Després de la roda de premsa de la nova CEO, l’acció cau un 14% i s’evaporen 1.100M€. Una empresa com Thyssen que ho ha estat tot i que estigui a les portes de ser liquidada sembla un broma pesada.

 

Berthold Beitz

Els americans van condemnar a Alfried Krupp a 12 anys de presó, fins que al 1951 el van deixar anar. Era un home desballestat per dins i va buscar un executiu jove i sense passius per posar al capdavant del negoci i aquí va trobar Berthold Beitz. L’últim Krupp va morir al 1967 deixant com a marmessor a Beitz, un error, per que no era un bon manager i menys col·locant managers per sota, a sobre, s’hi fotia en la gestió i amb mal criteri mentre l’empresa s’anava enfonsant a cada cicle advers sense prendre mesures dràstiques i aplicant la “teoria del barullo”. L’acronim Krupp va passar a ser Keine Reserve Und Praktisch Pleite, cap reserva i pràcticament fallida.

Com el negoci és cíclic, a cada crisis en tenen una de pensada i el CEO de Krupp de mitjans del noranta, Gerhard Cromme  va tenir la pensada per superar el cicle advers amb una OPA hostil contra el rival Thyssen. Malgrat el fracàs inicial, van aconseguir realitzar la fusió creant la setena companyia alemanya amb representació a tot el món. La fusió va evitar la reforma de l’empresa que continua arrossegant-se. Malgrat que Beitz va baixar la seva participació al 21%  va continuar sent l’accionista de referència l’empresa  de la nova empresa sorgida de la fusió amb la qual cosa encara s’hi posava pel mig de la gestió: el nou CEO de Thyssen sorgit la fusió, Dieter Vogel volia treure la companyia a borsa, vendre l’operador de telefonia mòbil i amb el calaix ple, fer créixer l’empresa via adquisicions. Tenia una llista de 50 empreses per adquirir. Beitz, li va fer el by-pass amb l’antic CEO de Krupp, Gerhard Cromme, un autèntic trepa correveydile de  Beitz. El palanganero vaja. Davant el conflicte es va arribar a un solució de compromís entre Thyssen i Krupp, cadascun va posar un CEO amb una dinàmica nefasta que  va portar l’empresa al llindar de la bancarrota.

La rivalitat entre els dos CEO, Cromme i  que venia de Thyssen Ekki Schultz, van portar l’empresa al desastre. Durant els noranta Schultz s’havia guanyat el nom de Ekki d’acer però quan li van oferir la posició de co-CEO va dubtar i li va preguntar a la dona què fer. Aquesta li va dir que ho deixés estar, que Cromme era un trepa molt eixerit i que no voldria una doble direcció. Acceptar el càrrec va ser un error. Al principi va sembla que no passés res, de fet la pasta de la capitalització sorgida de la fusió blanquejava el conflicte.

La cultura empresarial de les dues empreses era molt diferent, Thyssen estava descentralitzada i Krupp centralitzada i davant del conflicte entre els dos CEO, els càrrecs mitjos estaven venuts. Per tant, no es va fer cap reforma i es va xutar la pilota cap endavant: la sortida a borsa de la siderúrgia va fracassar i les accions van caure un 50%.

Davant del desastre borsari, més fugida cap endavant: el CEO de Krupp, Cromme, va trobar la sol·lució de compromís, com  que es volia posicionar com a successor de Beitz va assumir la presidència de la fundació Krupp i va passar a ser el cap del Consell d’Administració deixant Ekki d’Acer al capdavant.

 

El fiasco de la  internacionalització

Aquí va començar el discurs del creixement xinès i la suposició que la demanda d’acer augmentaria fins a portar a Thyssen Krupp als millors temps del passat però van començar a aparèixer competidors tipus Mittal que es dedicava a comprar alts forns en crisis i capgirar-los. ThyssenKrupp havia passat de la setena empresa alemanya a una siderúrgica de segona fila si es té en compte la producció de tones d’acer. I llavors, al CEO, Ekki Schulz se li va acudir la idea, en comptes de fer adquisicions construirem un parell de siderúrgies, una a Brasil, per fer blocs d’acer en brut aprofitant els baixos costos laborals i l’altre a Alabama per laminar els mateixos blocs d’acer. El van anomenar el projecte del segle i el Consell d’Administració va aprovar l’operació brasilera al 2005. Un fiasco impressionant: van posar la planta enmig d’un manglar on la maquinaria pesada s’enfosava, per la construcció del forn de coc  en comptes d’agafar personal d’Alemanya van agafar una empresa xinesa i els blocs d’acer en brut desapareixen de la fàbrica brasilera deixant la d’Alabama sense matèria prima per fer les xapes dels cotxes.   

Com que els xinesos, russos i sud-coreans s’havien posat a construir també siderúrgies, l’excés d’oferta i la sobrecapacitat de producció van fer caure els preus, fent entrar en pèrdues la divisió siderúrgica al 2011 en 1.800M€. Tant Beitz com Cromme no van voler intervenir. En comptes del pèrdues i guanys, va dominar l’ego de la cúpula gestora.

Gerhard Cromme no va substituir al CEO, Ekki Schulz, i no ho va fer per por, li va començar semblar perillós atacar-lo. Beitz i Ekki Schulz compartien una passió que Cromme no tenia: la caça i es passaven temps plegats a la reserva austríaca de l’empresa. Pel noranta aniversari del “vell” li van regalar un senyor cérvol però com que l’home no encertava, li va demana a Ekki Schulz que fes els honors. Un suport a la seva gestió. Cromme, dolgut, es treballava el “vell” i aprofitava cada foto conjunta amb Beitz per esbombar-la als diaris i  posicionar-se com l’escollit.

Fins i tot, es va parlar de fer una nova central a tot luxe per deixar clar qui havia vençut amb la fusió. Cromme esperava que el vell amb 93 anys el deixés ell per salvar el negoci però Beitz ni va dimitir i a sobre va premiar a Ekki Schulz,  amb un seient al Consell d’Administració malgrat tots els desastres. Una jubilació d’or, als seus 70 anys.

El balanç del duo Cromme i Ekki Schulz és fatal. Al 2011 havien perdut 1.800M€ i els següents anys amenaçaven en perdre 3.000M€. El nou CEO que van fitxar de Siemens, Heinrich Hiesinger, que va fer una anàlisis brutal, ni les siderúrgies de Brasil ni Alabama serien mai rendibles i altres línies de negoci trontollaven.

Després va venir una denúncia per fer un cartel i fixar preus elevats per l’acer...els va costar una multa de 900M€ mentre es va escampar per la premsa les sortides amb jet per anar de cacera a Àustria o bé els viatges amb periodistes a Miami. El final d’etapa va deixar l’empresa tocada financerament i moralment. Una auditoria interna va demostrar que durant anys no hi havia control, ni superivisó dels calers, ni la gestió. El compliance , les bones pràctiques, era inexistent.   Finalment Ekki Schulz va haver de dimitir per la pressió externa...el paio encara sosté que l’obertura de les siderúrgies de Brasil i Alabama estaven justificades i que serien un bon negoci si l’empresa les hagués mantingut.

Cromme va aparèixer com un babau dient que se’ls hi havia amagat la situació de la siderúrgica americana,  que no en tenia cap culpa i aportava documents que ho provaven. Com a resultat de passar com un badoc va fotre fora 3 managers. Però el pitjor és que va perdre el suport del vell, Beitz. El vell amb 99 anys, no li va deixar l’herència i el va fotre fora de la fundació Krupp i del Consell d’administració. Tota una vida llepant culs per això. Quan va morir Beitz al cap d’un any, li va passar l’herència enverinada al seu germà: una empresa en dificultats financeres i sense un empresari al capdavant.

 

En fi, els burgesos també ploren. La setmana que ve més.

 

Nota1: La Teoria del Barullo, un clàssic per incompetents, es tracta de muntar un embolic descomunal per que després t’eximeixin de qualsevol responsabilitat. Segur que us heu trobat un tou de gent que utilitza aquesta estratègia. Els drets de patent inventiva de la Teoria del Barullo venen el meu amic Carles.

 

Nota2: Se’ns ha mort, Heinz Herman Thiele, el tauró que va entrar a Lufthansa amb 79 anys. La cosa prometia per que el paio era un bon personatge. Els directius de Lufthansa, el govern, els sindicats respiren tranquils per que aquest anava raspar-los bé.