La fi del govern de Coalició

 Frankfurt no serà la capital financera d’Europa, l’economia alemanya està al psicoanalista – això si, les empreses no estan endeutades i amb una tresoreria engreixada –  mentre el govern alemany fa aigües per tot arreu. Scholz  i la coalició semàfor (SPD, Die Grüne i els liberals del FDP) han fracassat en el seu afany. A nivell Europeu, Ursula von der Leyen juga amb foc i evidentment, no és precisament Jacques Delors. Tinc la sensació molts cops que cada post que faig, és una pinzellada per descriure la decadència Alemanya – i Europea-.

La fi de la Coalició Semàfor

Els governs alemanys sempre han estat relativament estables, amb consensons i certa continuÏtat. Scholz es va haver d’arremangar aquest estiu per negociar els pressupostos de 2025 amb els seus aliats per arribar al final de la legislatura. No és la feina d’un President de govern.  La coalició va estar fonamentada amb unes premisses – la descarbonització i les inversions en la lluita contra el canvi climàtic – que se’n van anar a norris quan Putin enviar els tancs Ucrania, però és a partir de novembre de 2023, quan el Tribunal Constitucional declarar els pressupost inconstitucionals, la cosa va canviar.  Lindner, el Finanzminister del FDP culpa Scholz de la sentència - ja que era el seu predecessor- sense deixar de repetir el mantra: el Schuldenbremsen – el fre de deute – s’ha de mantenir. El FDP no para de perdre eleccions regionals i s’agafa al clau del Schuldenbremse.

El diumenge 3 de novembre, tres dies abans del trencament, Scholz i Lindner queden per sopar – dues hores i mitja 😉-. La setmana anterior Lindner havia treballat amb un document sobre creixement econòmic de 18 pàgines on es parlava de sacrificar el tema climàtic, la renda ciutadana i eliminar diverses lleis. Va enviar el document a Robert Habeck el VizeKanzler de Die Grüne. Una espècie de programa electoral. Després d’una negociació maratoniana dels pressupostos, aquest document és una coartada per dinamitar la coalició i Scholz sospita de les intencions Lindner, es preparar-se per pactar amb la CDU i no busca precisament  preparar les noves eleccions conjuntament.

Al reunió del dilluns de la Coalció: Scholz, Habeck i Lindner amb respectius secretaris d’Estat i assessors es deixa de parlar de la preparació de noves eleccions per parlar altre vegada del pressupost. Lindner vol estalviar 1.000M€ més. No s’arriba a cap acord. Dimarts torna haver reunió de 8 a 10h del matí, es parla de xifres. Hi ha tensió però no crits excepte per la discusió sobre la renda ciutadana – Bürgergeld- on Lindner vol fer retallades i Scholz li diu literalment que vol treure diners als pobres. Parlen de pressupost mentre tota Alemanya espera noves eleccions. Habeck i els Verds estan al marge, la lluita va entre Scholz i Lindner. Scholz  sempre va tractar de forma deferencial els liberals per que eren la peça que més ballava de la coalició fent concessions a costa dels Verds.  Malgrat tot, mai s’han acabat d’entendre.

Les pugnes dintre de la coalició segueixen el mateix esquema: els Verds i el SPD demanen calers i el FDP els hi nega. El dimecres 6 de Novembre amb la victòria de Trump als mitjans, tornen a trobar a les 9:00 i Scholz passa a l’ofensiva, necessita 3.000M€ pels ucraïnesos. La seva argumentació: no es pot contraposar la defensa exterior amb la seguretat interior, la defensa contra l’economia, l’economia contra la despesa social. A les 11hores acaba la ronda i ja queda clar que Trump guanya les eleccions. A les 14:15 tornen a trobar-se amb Scholz amb un paper entre les mans: Agenda pel creixement econòmic i l’ocupació. Scholz demana calers per la indústria automobilística, per baixar el preu de l’energia....Lindner no es mou: o hi ha canvi o anem a noves eleccions però proposa una entrada adicional al pressupost de 2024 per omplir els forats més peremtòris.

Scholz ja no modera, es mostra ferm i les 18:00 arriba el trencament. Scholz diu la frase al seu Finanzminister, Christian Lindner FDP: no vull que continuïs en el meu govern i demà anunciaré que et faig fora. Literal. Després d’això un llarg silenci. Lindner, desencaixat respòn Okay  i així s’acaba la Coalició semàfor a Alemanya, que ha durat 2 anys, deu mesos i tres setmanes.  Abans que Lindner deixi penjat a Scholz, és Scholz qui fot fora a Lindner.

Lindner esperava que amb la jugada de fer caure el govern de coalició pogués assegurar el 5% a les properes eleccions però ja ho veurem: als alemanys no els hi agradava la coalició però tampoc volen noves eleccions. En canvi Scholz ha sortit reforçat de la jugada, el SPD estava fins els nassos de suportar a Lindner. Tot el grup parlamentari dels SPD ha aplaudit Scholz de cor i s’ha mostart un líder davant la premsa – cosa que no ha passat durant el seu govern-. Scholz aspira a representar fiabilitat davant un món que fa feredat.

 

És el pressupost, estúpid.

Aquest setembre un pont a Dresden es va ensorrar, els trens no arriben puntuals a Alemanya (!) i no tenen cap universitat entre les 50 primeres del món. Després dels anys de polítiques d’austeritat – Kohl i Merkel - , de no deixar deutes als nostres néts, es deixen sentir els seus efectes. Un estat sense deutes és un estat fort, aquesta és la tesis alemanya i el testament polític de Schäuble amb el Schuldenbremse – el llindar del deute-.  El problema és que l’Estat està sanejat però la crisis a la que s’enfronta alemanya és profunda: cap govern  del color que sigui sobreviurà si no té marge per l’endeutament.

Mario Draghi ha presentat el seu detallat pla. La idea financera subjacent és que les families estalvien per la vellesa, les empreses inverteixen poc i l’únic actor que queda per compensar l’excés d’estalvi i el dèficit inversor és l’Estat. Un pla tant detallat amb un inversió de 800.000M€, el 5% del PIB Europeu no mereix que acabi en un calaix. Els USA han fet això amb l’IRA amb èxit: creixement PIB i plena ocupació amb inversions en electromobilitat, renovables i infraestrucutres. Els xinesos també fan inversions gegants arreu del món però a través del sector privat – deute corporatiu del 162% del PIB a 2023-. Europa continua petrificada.

D’altra banda, forces economistes alemanys parlen de polítiques d’oferta: reducció de la burocràcia, eliminació de la renda ciutadana, reducció impostos tant a empreses com treballadors, reforma de les pensions i de la política d’asil.... Lindner ja ha dit que el treball no és això molest que suceeix entre temps lliure i temps lliure . Ens podem saltar Schuldenbremse – el llindar del deute –  però per pagar la seguretat i defensa i poca cosa més.  Té cert fonament: no es poden posar calers en educació o en mobilitat mentre no hi hagi idees clares. No és només una qüestió de calers sinó de cap a on van i com es gasten. Lindner s’ha presentat com la última defensa davant el malbaratament de recursos.

Per parlar clar, en un món cada cop més complexe no ens podem permetre el luxe de tenir uns representants polítics incompetents. Erosiona la credibilitat de les institucions. 

NOTA0: En algun moment, suposo hi haurà algun report sobre l'impacte i us dels Fons de Recuperació, Transformació i Resilència. Tinc ganes de veure els resultats del Toolkit digital ;).

NOTA1: Frederick Merz, el deflí de Schäuble i candidat de la CDU. Schäuble va recomanar a Merz no atacar gaire als Verds. Malgrat tot, Merz ha descrit Habeck com un autor de contes infantils que no té ni idea de tecnologia i que no és apte per dirigir un ministeri com el d’Indústria.  La CDU i el FPD tenen un tertúlia des de fa anys, la Kartofellküche. Merz està obert a reformar el Schuldenbremse però no per incrementar la despesa social, més xupatintes o bé consum. Vol inversions.

NOTA2: El ministre d'Afers Econòmics, Robert Habeck, s'ha adonat que el mercat per si sol no abordarà la transició energètica. Busca un economista que li proporcioni un model d'acció adequat i trobant Mariana Mazzucato, la del Estat Emprenedor i que intenta respondre com s’havia produït el miracle de la digitalització.
La Mazzucato examina la història de la digitalització i diu: ›Doncs bé, va ser gràcies a tots els diners que va posar el programa DARPA amb fons estatals que van fer possibles coses com el GPS, l’Arpanet... Així que Robert Habeck diu: ho farem exactament de la mateixa manera. Marquem la direcció, aportem els diners, i en algun moment, es produirà el miracle de la disrupció – el que era únic començarà a escalar. On està l'error en aquest raonament?

NOTA3: Scholz nascut a Hamburg a 1958, objector de consciència, jove socialista, advocat laboralista, alcalde, Finanzminister, VizeKanzler i finalment Kanzler. Christian Lindner, del 1979 crescut en un poblet de 34.000 habitants a NRW, major de la reserva, jove emprenedor fracassat, salvador del FDP i Finanzminister. Lindner es transplanta cabell i porta rellotges cars.  Oli i aigua. Scholz es queixava amargament de Lindner: massa sobint m’ha bloquejat lleis, ha trencat la meva confiança i massa tactica i poca estratègia. Linder ha respòs que Scholz és incapaç de mantenir la unitat.  Ja no podien amagar la seva decepció l’un de l’altre.

Scholz ha fet tot el possible per agunatar la Coalició, ha moderat els xocs i s’ha menjat forces gripaus. Ha fet tot el possible per esgotar la legislatura. Lindner, ha vist una oportunitat en la seva liquidació. Scholz va ser el secretari general del partit sota Schröder i va ser el que va fer empassar al partit l’Agenda 2010. Al 2002 va ser escollit amb el 93% dels vots i al 2003 amb el 52%. Mai ha dimitit, sempre s’ha mantingut a la política, arribant a Kanzler contra tot pronòstic.

Lindner per contra va agafar un partit destrossat al 2013 on els liberals eren extraparlamentaris i els va tornar al parlament al 2017. Podia haver governat amb Merkel i els Verds però en una nit decisiva va fer caure aquesta possiblitat. Millor no governar que governar en fals. Disrupcció contra continuïtat

El Blitzkrieg italiano: el CommerzBank

 

El 10 de Setembre el Bund amb ajuda de JP Morgan - i no del Deutsche Bank - es va proposar col·locar un 4,5% de les accions que ostenta del CommerzBank des de fa 16 anys quan el va haver d’intervenir amb 18.200M€. Però tothom es va quedar glaçat quan només va aparèixer una suculenta oferta – 13,2€ acció- 702M€ - d’un únic comprador del paquet d’accions: Unicredit. El seu conseller delegat, Andrea Orcel, tenia subtilment un altre 4,7% del Commerz en derivats. L’Unicredit ha augmentat la seva participació fins al 21% i  ha destapat la caixa dels trons. Ha demanat incrementar la seva participació sense passar del 30%, si supera aquest llindar, ha de presentar una OPA oficial.

 

Orcel, Blitzkrieg italiano

Marion Höllinger, la portaveu de la filial alemanya d'Unicredit, Hypo-Vereinsbank, viatja sovint al gratacels de trenta pisos a Milà, on la jerarquia es mesura segons la distància al terra. Andrea Orcel, el conseller delegat d'Unicredit, tot i tenir una posició més elevada dins l'empresa, no vol ser percebut com un director llunyà. Amb 61 anys, es considera un líder. Poc després d'assumir el càrrec, va subordinar el HVB als interessos d’Unicredit i no de la pròpia entitat tal com estipulava la llei alemanya .Aquesta decisió no va ser del tot ben rebuda a Alemanya, i alguns directius van marxar, però el canvi es va implementar sense problemes.

Commerzbank es pot adquirir baratet, Orcel coneix bé el mercat alemany gràcies a la presència de l'HVB- el tercer banc alemany - i té prou coratge per afrontar una operació tan complexe. Durant anys, altres banquers estrangers van evitar el mercat bancari alemany, considerant-lo una causa perduda a causa de la competència de les caixes d'estalvi públiques, dels bancs per Internet i dels baixos marges de benefici.

Orcel busca estímuls per la organització, coneix els números al detall i l’estratègia del seu predecessor,  el francès, Mustier arribava als seus límits: havia acomplert un reestructuració del banc amb la venda de carteres d’actius problemàtics, divisions que no eren core i una reducció record de costos laborals al 36% de la P&L. També  va ampliar capital per cometre la reforma quan va arribar. Ocel és tot el contrari.

Orcel veu el negoci de pagaments transfronterers per a clients corporatius entre països com Itàlia, Alemanya, Àustria, la República Txeca i Croàcia com un dels seus punts forts. També vol aprofitar l'enfocament de la indústria alemanya en l'Europa de l'Est. Orcel vol crear un gran pol bancari a Alemanya. Les sinèrgies no es materialitzen si el mercat bancari europeu s’unifica i això que amb temes IT ja és prou complicat una unificació fora de les fronteres pròpies i sinó que li expliquin al Sabadell. El negoci bancari actualment està determinat pels costos fixos (IT) i no pels variables. Abans més oficines i més treballadors significava més negoci, amb la tecnologia, l’adquisició de nous clients no implica un increment dels costos variables. Escalabilitat o cost marginal zero. Per tant, el banc comprador té més avantatges que el comprat ja que no hi haurà un prima per adquirir nous clients i això és una desavantatge pels accionistes del banc adquirit.

 

El Commerz

Tot va començar quan Merkel i Peer Steinbruck, el Finanzminister del SPD van forçar al Commerz a menjar-se el Dresdner Bank que tenia un bon forat per salvar  Allianz de la crisis de 2008-2010. Això nomès podia acabar amb fallida i aquí arriba el següent error: el rescat de l'Estat que va injectar 18.200M€ per un 25,1% del Commerz.  Steinbruck estava acollonit  durant tot el procés. Schäubel va aixecar la limitació de cobrar salaris superiors a 500.000 i rebre bonus milionaris pels executius sense que els calers públics es retornessin, cosa que s'havia jurat i perjurat que s'aplicaria durant la intervenció. Finalment, arriba Scholz amb la brillant idea d'agafar dos bancs tocats, el Deutsche i el Commerz, i intentar fusionar-los al 2019. Menys mal que va fracassar.

El procés de licitació ha anat malament per que s’ha venut a un únic comprador, l’Únicredit. És a dir, el govern Alemany ho ha fet malament altra vegada. El sentiment Alemany de veure com uns spaguettis aspiren a comprar el Commerz és humiliant. Els bancs espanyols o italians están millor capitalitzats que els alemanys amb menor risc de fallida i d’injecció pública - Alemanya va injectar 70.000M€-.

Al Commerz la OPA l’ha pillat amb les pixats al ventre, a l’estiu s’havien carregat el Conseller Delegat de forma educada i estan en procés de transició cap a Bettina Orlopp – el seu pare va fundar McKinsey a Alemanya – i que el dia de la  famosa subhasta estava en un sopar del ICO alemany.  El seu objectiu és mantenir la independència: els resultats d’aquest tercer trimestre són millors que els del Sabadell mentre expliquen un bon storytelling, banc creat a Hamburg al 1870 per comerciants  per donar suport a les empreses alemanyes arreu del món.

Els anti-adquisició sostenen que pes Mittlestands alemanyes patiran – aquest argument ens sona -. Però és absurd ja que Orcel aspira a guanyar diners donant préstecs a empreses. De fet, l’Unicredit va comprar el HypoVereinsBank i l’economia bavaresa funciona normalment. L’altre argument contra l’adquisició és que si hi ha crisis, al ser un filial estrangera les empreses alemanyes no tindran suficient liquidesa, però en el marc de UE és poc probable que es buquin solucions nacionals – almenys això s’espera -. Si el banc fos americà o asiàtic, l’argument podria tenir algún pes.

L’altre punt és el deute italià. Segons les lleis de supervisió no es tenen en compte el bons sobirans cosa que també és errònia. L’Unicredit té el 30% de deute italià del total de renda fixa, uns 39.000M€. Respecte el total del actiu és un 14%. El Commerz té 7.700M€ de deute italiana i el Deutsche Bank 10.300M€. Els bancs italians són presoners de la valoració del deute de la República Italiana. Moody’s valora el deute italià en un Baa3. La valoració del Uncredit puja dos escalafons per sobre.

L’argument clau és que la creació d’un sistema bancari europeu potent té una altra cara de la moneda: si es produeix l’adquisició, el nou banc seria sistèmic, és a dir, massa gros per ser anar a la bancarrota i per tant, el BCE hauria de posar condicions a  l’adquisció per evitar injeccions futures de calers públics. Només amb un sistema financer fet de bancs que no afectin al sistema total pot sobreviure sense diners del contribuent. No és només el Marketshare, sinó el pes absolut del l’actiu del banc.

 

L’Estat alemany, impotent.

Hi ha una lluita de poder entre Berlín i Roma: el Bundeskanzler, Olaf Scholz, ha qualificat l’acció d’Unicredit com a "hostil" i una "adquisició hostil", el ministre d'Afers Exteriors italià, Antonio Tajani, va respondre: "Si algú compra una empresa italiana, es parla del mercat europeu únic, però si un italià compra fora d'Itàlia, ja no es troba en el mercat europeu únic. Això no ho entenc". Val a dir que Lufthansa ha comprat Alitalia amb el vist-i-plau del govern italià.

Els Finanzminister, Lindner tampoc li ha agradat "L'estil de l'actuació d'Unicredit genera inseguretat als accionistes del Commerz” i  "Per aquest motiu, el govern federal ha decidit no vendre més accions per ara".

La defensa que té l’Estat per evita la OPA són varies: no vendre el 12% restant que li queda. També entren en joc els supervisors bancaris el BCE, Orcel  ha demanat elevar la participació al Commerz un pel per sota del 30% de les accions del Commerz, per que si superés el 30% hauria de fer una OPA pel 100%. El BCE té 90 dies per resoldre però el més probable és que ho resolgui.  El BCE vol fusions bancaries transnacionals i banca europea forta i unificada. Això si, la seu financera europea no serà Frankfurt.  El supervisió bancari alemany BaFin tampoc té masses recursos per oposar-se a la OPA, simplement dilatar el procés 6 mesos.

La busqueda d’un cavaller blanc sembla improbable després del fracàs de la proposta d’adquisició del Deutsche Bank per part del mateix Scholz al 2019. Els sindicats estan acollonits per que hi haurà reestructuració de la plantilla, segur: el HVB al 2005 va passar de 27.000 treballadors a 9.000.

 

No sabem com acabarà, però te visos de que surti endavant a no sé que hi hagi un pacte polític. El que si mostra la OPA és la debilitat del sistema financer alemany després de 16 anys des de la crisis. Frankfurt no serà el centre financer Europeu.

 

 

NOTA0:El Unicredit te una capitalització tres vegades més gran que el Commerz i el doble que el Deutsche Bank: 30.000M€ contra 61.000M€, SanPaolo 70.000M€ similar al Santander o el BNP. El pobre Commerz després de 16 anys des de la intervenció estatal està capitalizat en 18.000M€, bàsicament la mida del Banc Sabadell.

NOTA1: A Orcel, l’anomenaven el "Rainmaker"  com a banquer d'inversions, gràcies a la seva experiència M&A fotia calaix allà on anava. Un dels seus grans èxits va ser la fusió que va donar lloc a Unicredit o bé la fusió del BBV amb Argentaria. Ja en la seva tesi de final de carrera a la Universitat La Sapienza de Roma, Orcel va escollir el tema de les adquisicions hostils d'empreses. És ben conegut que no escatima en compensacions econòmiques per la seva feina. Quan va deixar Merrill Lynch el 2012 per incorporar-se a UBS, es va fer famós per exigir grans bonus.  El seu cop més espectacular és l’adquisició de ABN Amro, amb el Royal Bank of Scotland, Santander i els belgues de Fortis amb 72.000M€ que va resultar un fiasco per que va esclatar la crisis i el Royal Bank of Scotland va haver de ser intervingut.  La carrera d’Orcel no es va veure truncada, ja al 2012 passa a UBS on va fotre fora milers de treballadors de la banca d’inversió per que s’havia de reduir el balanç. Al 2018 deixa UBS pel Santander, això si amb demanda contra UBS per les opcions sobre accions. Al Santander espera entre salari i bonus arribar a 68M€ de salari anual però xoca amb Ana Patricia Botin, que suposo que se’l va olorar. Orcel va guanyar 44M€ de la butxaca del Santander per no fer res. Un crack. I al 2021 arriba a CEO d’Unicredit.

 

NOTA2: Els italians en 20 anys s’han carregat les caixes d’Estalvi i han muntat un parell de grans bancs com l’Unicredit i el SanPaolo. El propi Unicredit neix de les fusions de caixes d’estalvi del nord d’Itàlia. En trenta anys, Itàlia ha passat  de 1034 bancs a 434 a 2023. I tot en mans privades, l’Estat ha sortit en retirada i només li queda el 27% del Monte dei Paschi que va haver de ser rescat a la crisis del 2008.

La reforma arrenca als anys 90, quan es trasllada la gestió a mans privades i la regulació es deixa per l’Estat durant tot el procés de reestructuració consensuat amb els sindicats. Amb les caixes locals hi havia forces conflictes d’interès i la gent es queixava que donaven suport al teixit econòmic. Quan es vol donar crèdits sense marge transformem l’activitat bancaria en política industrial i això és un altre concepte. Amb l’increment de la competència entre bancs, s’impulsa la innovació, donar més préstecs i afinar la rendibilitat d’aquests. Les pors que la reforma no reeixís no eren correctes, encara que a curt termini es redueixen els préstecs gràcies a la fusió (els treballadors no estan concentrats en els clients i els nous propietaris volen fer neteja de crèdits fallits).  Especialment els bancs del sud d’Itàlia que van ser absorbits pels del Nord van restringir el crèdit a les seves empreses. Els crèdits han de ser sòlids per no erosionar l’estalvi. Aquesta fortalesa es dona quan hi ha competència bancaria.

NOTA3: L’Unicredit venia del banc industrial més petit del IRI que finançava tota la indústria estatal italiana ( Alitalia, siderúrgia, autopistes i fabriques de conserves...) que va ser privatitzada al 1993. El CEO Alessandro Profumo va començar un seguit d’adquisicions de caixes – Bologna, Modena – i bancs regionals – Rolo Banca- . Després de les caixes de Verona i Venècia i les de Turí. Profumo va poder fotre fora tot el seguit de presidents de les caixes i simplificar l’estructura per fer una banca de masses, empreses i banca privada. Així que va seguir l’estela, comprant el HVB de München, un banc amb problemes – forat immobiliari a l’Est d’Alemanya - sorgit de l’intent dels bavaresos de crear un gran banca ( Venia de la unió del Dresdner i el Hypo-Bank). Els bavaresos es van buscar bancs austríacs sense èxit fins que va arriba Profumo i va dir que es posaria a parlar alemany ja que les relacions personals eren importants per ell. Es parlava de fusió per que els alemany tenien minoria de bloqueig en el consell d’administració però els alemanys no van actuar com un bloc defensant els interessos alemanys sinó posant-se en la gestió global del Unicredit. Els grans accionistes alemanys van vendre les accions i en prou feines va quedar un representant al consell, orientant als interessos regionals d’Itàlia. Amb la crisis de 2008, Mario Draghi al cap de la Banca d’Italia va fer menjar-se el Profumo el forat de Capitalia, un conjunt de Bancs del sud d’Italia amb el president condemnat per extorsió. Això va ha alentir els seus plans d’expansió Europea.

Apunt de vacances: Corea mola...la del Sud;)

 

Aquest estiu ha estat profitós, bones lectures d'economia i viatge a Corea. La gent s’interessa per Corea per tres motius bàsics. La primera aproximació és cultural - K-POP, K-Drama de Netflix. El coreà és la llengua estrangera que més increment de matriculats té a les universitats americanes. El segon punt d’aproximació és l’èxit econòmic d’un país que venia de la misèria més absoluta als anys seixanta i ara mateix si mireu casa vostra segurament tindreu una nevera, un mòbil o un rentaplats coreà. I finalment, el tercer punt és la geopolítica i tot el cacau amb Corea del Nord. Per aquest ordre. El "padre Cespedes", el primer jesuïta que va arribar a Corea al S.XVI, els queda un pèl lluny.

 

Paisatge Humà i geogràfic

El paisatge de Corea és la muntanya empinades plenes d’arbres, en prou feines he vist planúries més enllà dels llits dels rius - de fet vaig fer un viatge de Sokcho a Seoul i no podia llegir el llibre dels túnels què hi havia -. Els rius són immensos, si el Llobregat fes una quarta part del riu Han, seriem independents,  els americans van posar la línia de defensa a l’altra vora del riu durant la guerra de Corea. 

Aquest paisatge fa que les ciutats siguin verticals i s’estenguin entremig de les muntanyes com si algú les hagués avocat. Seül em va donar la sensació que era un ciutat col·lapsada a nivell de transit, hi viuen 9,7M d’habitants i a la seva area metropolitana uns 23M. El transport públic funciona amb una bona xarxa de metros i també el ferrocarril és eficient – no tant espectacular com el Japó, però funciona-. Corea és la delícia del meu amic Santiago: l’habitatge,  el transport, les activitats industrials i quatre camps d’arròs per l’agricultura s’han d’encabir en una superfície molt limitada.  O són eficients o moren. En aquest aspecte s’assembla molt a Japó ja que és una terra aspre i muntanyosa on l’agricultura és pobra – no em fa falta mirar  la balança per compte corrent però sospito que les importacions d’aliments i combustible deuen ser altíssimes.

Els coreans m’ha fet l’efecte que són durs - només cal mirar la història - però tampoc no tenen la contenció vital dels japonesos, se’ls veu més humans per dir-ho a traç gruixut però sense el desgavell xinès. Els carrers estan impol·luts, regne l’ordre i la urbanitat, sensació de seguretat arreu i sense por a que ens prenguessin el pèl com a turistes. Tenen un problema greu de natalitat, tenen la taxa més baixa del món – 0,68%-, les dones es troben en un trade off: o tenen una carrera professional o es dediquen a la maternitat. No he vist masses nens i si força vells. Amb aquest panorama importen immigrants de Bangladesh, algun indonesi i suposo que xinesos, per que no els distingeixo. Els immigrants semblaven contents.

 

Geopolítica

Pel carrer et trobaves tot de nanos vestits de militar- la mili dura 18 mesos-. Vaig començar a aprendre a distingir-los: infanteria de marina, marina, infanteria o policia militar. Tots els nanos joves passen per aquí i mostra que la tensió és present. Al metro, hi ha vitrines amb mascaretes, el museu de la guerra vaig fer fotos del meu fill amb un míssil terra-aire, a les fires no fallen els jocs de punteria....la cultura de la pau és molt relativa en aquest punt del planeta.  De fet, pensant en Seül, la guerra no és una abstracció llunyana, està molt aprop de la DMZ i que en qualsevol moment pot ser atacada seriosament una ciutat de 9,7M d’habitatns. És un punt calent i la primera línia de defensa dels Estats Units. Malgrat tot, les generacions joves estan esgotades psicològicament del conflicte, conviuen sense pensar-hi gaire.

Corea del Nord però s’està rearmant, espera que amb els acords de cooperació i transferència de tecnologia militar amb Rússia pugui ampliar el nombre de caps nuclears de 50 a 200 com França o UK. Els xinesos no els fa un pèl de gràcia la relació amb Rússia per que volen un Corea del Nord depenent només de la Xina, però no poden dir res, ja que si protesten encara llençarien més els nord-coreans als braços de Rússia. En qualsevol cas, tant Xina com Rússia tenen una influència limitada amb Corea del Nord ja que té poder nuclear.

La posició geogràfica de Corea és fotuda per que està entre grans països Japó, Xina i  una mica de Rússia. Ha estat ocupada un fotimer de vegades per la Xina o el Japó al llarg de la història, de fet moltes tombes i molts temples tenen grafies xineses – al Japó també -  i no coreanes. Molts del monuments i estatues que hem trobat recorden defenses heroiques contra invasions japoneses al llarg de la història. L’ocupació Japonesa de 1910-1945 és força recordada amb molts episodis violents com el Moviment Primer de Març de 1919 que buscava l’autodeterminació de Corea d’acord seguint els principis promulgats per Woodrow Wilson. L’església catòlica va jugar un paper important situant-se al costat dels revoltats. Al 1945, després d’alliberar-se dels japonesos, els coreans van tallar tots els cirerers del país.

 

El miracle econòmic del Han

M’ha costat parlar amb Coreans, no parlen molt anglès i a Busan un avi em va tocar la barba al metro. Tenien curiositat però en prou feines es podien comunicar. Vaig poder parlar amb una empresari tèxtil jubilat al autobús que explicava que els joves es queixaven pels alts imports de les matricules universitàries i la falta de vivenda. L’aspiració dels joves és arribar a treballar en una gran empresa, no volen treballar a les petites ni mitjanes, és a dir, sense masses riscos.  Hi ha un cert malestar social per que venien d’una societat molt igualitària  - els índex GINI eren sorprenentment igualitaris – i ara no ho és tant. A més la pujada de preus ha encarit els aliments i el nivell de vida.

A nivell econòmic m’ha sorprès un cert excés d’oferta pel nivell de consum: hi ha un fotimer de botigues fent forces hores i els horaris comercials estan plenament liberalitzats. Hem visitat Pohang on hi ha la segona siderúrgia més gran del món. El creixement de Corea és un raonable 2,6% previsió pel 2024 però la tendència és a caure: el model exportador també està arribant als seus límits. El tamany de l’economia Coreana i el PIB per càpita és un pèl superior a l’espanyola (30.580€) això si amb un població de 53M d’habitants. Durant les dues últimes dècades es van fotre un fart de vendre electrònica i cotxes als xinesos però les exportacions a Xina s’estan reduïnt significativament compensades per augments als USA i Japó. 

El storytelling és espectacular un país extremadament pobre als 50 i 60  -sense indústria ja que estava ubicada a Corea del Nord - a una de les economies més dinàmiques del món. El miracle es basa  en exportar: el dictador militar només donava suport a les activitats econòmiques que exportessin, i així van començar amb el tèxtil però als 70 es va adonar que havien d’exportar quelcom més “heavy” i així van passar a cinc sectors estratègics: electrònica, construcció de vaixells, petroquímica, maquinària i metalls no ferrosos. Se’n van anar a Londres i amb l’aval de l’Estat van rascar calers que van anar a parar a Huyndai i altres empreses. L’Estat limitava la competència estrangera en aquests sectors però els Cheabols poc a poc es van emancipar del control de l’Estat trobant les seves pròpies fonts de finançament. No cal dir que hi hagut un fotimer d’escàndols de corrupció – amb un fotimer d’indults també -, desviament de beneficis a filials tipus Grifols així com el que tots estem acostumats a veure ( mitjans de comunicació, polítics, justícia...). Al final, el país depèn d’unes quantes famílies que controlen els Cheabols. Hi ha 82 Chaebols que representen un 60%-70% del PIB 2023. Només Samsung és un 15-20% del PIB de Corea.

Des de temps ençà el govern intentar introduir competència, donar suport a les petites empreses i fomentar l’economia digital: tenen un google maps propia, Naver, que hem utilitzat amb èxit o el Kakao una espècie de whatsapp propi o el e-commerce Coupang. Les startups no paren de créixer a Corea, es calcula que hi ha 12.000 startups a 2022 – segons el ChatGTP- . A l’estació de tren de Busan hi havia una espècie de coworking per startup’s finançada per Google, on també hi havia cursos de capacitació tecnològica i robòtica. S'impulsa l'empreneduria.

 

NOTA1: El preus són força assequibles i a més no fan discriminació de preus: una aigua val igual aeroport que al Seven Eleven i tampoc t’havies de preocupar per si enreden. Gent legal. Vaig pagar 2 euros per una poma – importació – però els preus del dinar – un bon bimbibap amb beguda inclosa - eren més barats que un menú a Barcelona. Les barbacoes eren un pèl més cares podien sortir per 15-20€ per persona. També hem menjat bon peix i a bon preu. La benzina era més barata però es veien forces cotxes elèctrics, pocs Tesla, la majoria marques coreanes tipus Hyundai.

NOTA2: Política: fins al 1988 Corea va ser una dictadura militar. Els militars van prendre decisions econòmiques racionals – a Franco li va costar 20 anys entendre-ho – i ja al 1965 van restablir relacions amb el Japó ja que necessitaven el seu capital i la seva tecnologia per crear uns fonament econòmics sòlids. A partir de l’any 1988, Corea viu una revolució democràtica i cultural tipus la transició espanyola, es poden fer viatges arreu del món lliurement – abans no es podia -, el canvi del paper de la dona a la societat... Actualment el govern conservador a perdut les eleccions mentre que el cap de l’oposició està en judicis per pressumpte corrupció. El paral·lelisme amb el Regne d’Espanya és espectacular: susto o muerte però la mitja es veu més intel·ligent que aquí.

NOTA 3: La divisió de Corea al 1945 no la van decidir els coreans, sinó els soviètics i els americans. En prou feines tenien entitat política.

NOTA 4: La reunificació. Les noves generacions no pensen en Corea del Nord ho veuen de forma pragmàtica - quant ens costarà - això mentre que les antigues generacions ho veuen com un resultat natural després de les vicissituds passades. Els nord-coreans volen la reunificació no per que puguin viure millor, que també, sinó per que s’identifiquen ètnicament. Xina esta molt interessada en mantenir Corea del Nord viva ja que així els americans no els té a la frontera. Malgrat tot els xinesos han provat que Corea del Nord s’obri al món: a cada cimera bilateral hi ha visites a fàbriques de cotxes, mòbils.... De fet, la Xina i Rússia no poden determinar tant la política de Corea del Nord per que tenen la bomba nuclear. La resta de països està oberta a la reunificació: Rússia vol vendre gas a Asia, Japó estaria més tranquil·la sense els míssils nord coreans, Estats Units seria aliat més.  

Immigració, mercat laboral i creixement econòmic

 Als turcs del segle XVI els hi faltaven persones així que eren força liberals acceptant cristians, conversos i jueus als seus territoris. Hi va haver un flux significatiu de cristians que van anar a raure a l’imperi otomà. La tendència s’ha invertit i de quina manera: una setmana abans del confinament estava en una conferència d’un gestor de fons que explicava que quan siguem vells, veurem Catalunya plena d’africans. A Nigèria cada dona té 7 criatures. Per cert, al catalanisme també li falten homes i dones.

La demanda: Fam al mercat de treball

El 15% dels contribuents a la seguretat social no tenen Deutsch Pass i són 5,3 de 35M de treballadors alemanys cotitzants – de 45,9M població ocupada- . Sense immigrants no es podrien cobrir molts llocs de treball, la immigració és un bon negoci per Alemanya – malgrat alguns estudis -.

Fins el 2035 faltaran 7,2M de llocs de treball per cobrir. Durant el 2023 ha incrementat l’ocupació en 264.000 persones i només són immigrants, el nombre d’alemanys  treballant  s’ha reduït en 77.000. La creació d’ocupació doncs, és exclusiva de la immigració. Si descomptem  refugiats ucraïnesos, sirians o afgans, venen gent de la Índia o Turquia. Aquests són els que s’estan ocupant en el mercat de treball.

Alemanya necessita 400.000 immigrants anuals per mantenir la població ocupada constant. L’impacte de la digitalització i la intel·ligència artificial afectarà al mercat de treball impulsant una millor qualificació de la mà d’obra però en qualsevol cas es necessiten immigrants.

Si la mà d’obrar qualificada es jubila, es redueixen les inversions en sectors innovadors. Menys mà d’obra no només significa menys força productiva, sinó que afecta a la divisió del treball: si falta mà d’obra qualificada es redueixen les inversions en els sectors més dinàmics. Si falten cuidadors de gent gran, s’han d’ocupar familiars que podrien està fent altres coses. Això impacta directament en la productivitat. S’anomena l’empobriment silenciós.

Segons els experts falten 1,5M de llocs de treball. Malgrat la crisis del sector de l’automoció es necessita un 30% més de personal. Es calcula que el cost de la falta de personal és de 49.000M€. La falta de personal limita el creixement, és a dir, si l’economia utilitza tota la força laboral, el creixement que pugui sortir d’aquí és més aviat escàs - el zero coma - mentre el PIB potencial està per sobre del 2%.  Això no va a millor, aquest any es jubilen 450.000 persones que no tenen substitut entre els joves.  Fins i tot estan nerviosos els sindicats per que la falta de mà d’obra en sectors crítics. Es poden posar en perill indústries senceres.

Per evitar s’han de buscar les reserves de treball al mercat laboral. Reduir treball a temps parcial: dels 45 milions d’ocupats alemanys, 16M treballen a temps parcial – és a dir 18-20 hores la setmana – i el seu valor és constant independent de si falten treballadors o no al mercat de treball.  No cal dir que s’ha d’allargar  l’edat de jubilació i/o la jornada laboral, però per això cal crear incentius incrementant salaris, reduint contribucions a la SS o bé desgravacions al IRPF....

La nova cultura de benvinguda

Les grans empreses alemanyes no busquen entre els demandants d’asil la força de treball especialitzada.  Es creuen que hi ha un indi molt espavilat esperant la seva oferta de treball per venir a Europa. Però no funciona així a la pràctica, primer s’obren filials occidentals instal·lades a la Índia que capten el talent i al cap d’un temps l’envien als USA, Europa o on faci falta. Aconseguir el NIE alemany és un malson: mails no llegits, telèfons que no s’aixequen...Les autoritats se centren en el flux migratori sense fer diferències entre mà d’obra qualificada i els que tenen baixa formació.  S’ha de distingir entre ambdós per que realment hi ha una competència internacional pel talent. Els immigrants als USA paguen 10.000$ per una Visa de treball mentre que alemanya 75€ i 110€ per l’estada. A més a més, als 16 Länder hi ha 540 administracions públiques amb els seus sistemes informàtics propis que tenen competències en immigració. A nivell estatal també hi ha embolic de competències entre Ministeris: Exteriors, Interior, Treball....Fins i tot, Scholz ha nomenat un Comissionat del Bund per reduir burocràcies... va per llarg.

Al 2021 només van poder atraure 40.000 persones qualificades...en definitiva a Alemanya només hi arriben els pobres de solemnitat. Les oficines d’ocupació només intermedien un 5% dels contractes de treball  qualificats mentre que al Canadà o Australia són 40% dels contractes. El Ministre de Treball va fent tours  per un munt de països per atraure mà d’obra però sense èxit...Alemanya és incapaç d’atraure mà d’obra qualificat: idioma, preus de la vivenda- variable crítica - , burocràcia i por a la discriminació són les principals barreres. Una enquesta del Spiegel explica que tres quartes parts dels enquestats creuen que els immigrants qualificats o no, rebran algun tracte discriminatori. Necessiten immigrants però no els volen. Scholz parla d’una nova cultura de benvinguda per que realment hi ha quelcom que falla.

El refugiats

Durant la última dècada demanat asil 2,5M de persones: Afganesos, Sirians o bé iraquians. A més, han entrat 1,1M ucraïnesos ben preparats. I no són només feines precàries, falten 40.000 operaris en el sector industrial. Hi ha un fotimer d’històries d’èxit, però també de gent poc motivada i poc formada que deixa la feina al cap d’un parell de dies. Els ucraïnesos reben calers de l’Estat pel simple fet de ser refugiats sense tenir cap obligació de treballar. De fet, només treballen un 20% mentre que a Dinamarca Polonia o Txèquia treballen més del 50%. Molts volen treballar però no poden per les barreres burocràtiques. El govern, pressionat per les empreses, vol accelerar el procés d’integració al mercat laboral.

Les oficines de treball aconsellen aprendre una mica d’Alemany després directe al mercat de treball. De cursos d’alemany n’hi ha un fotimer així com per aprendre oficis però una bona part dels refugiats no s’hi posa. Un 67% després de 5 anys no ha millorat la seva qualificació. Un 35% dels que van sol·licitar asil en prou feines tenen la formació primària. A més a més, bona part de les dones segueix el rol de no treballar tal com feien els seus països d’origen ( 2 terços). I a més, no hi ha suficients guarderies per ajudar a les dones a integrar-se al mercat laboral. Els ucraïnesos per contra tenen un bon nivell d’estudis però només un 8% dels parla un bon alemany. A Suïssa van fotre fora 100 taxistes per no superar l’examen d’Alemany.

Les oficines d’ocupació fan una funció entre psicòlegs, control dels subsidis i headhunters.  Aquí t’has d’enfrontar  amb casuístiques dures de gent que escapa de la guerra però també amb diversos backgrounds culturals. A l’Afganistan està permesa la poligàmia. Els joves són més fàcils de motivar alhora de trobar feina, però com no parlen alemany les feines són molt bàsiques. La clau és parlar alemany i poder tenir un plaça de formació especialitzada.

Les estadístiques diuen que un 50% dels demandants d’asil  troben feina al cap de 6 anys, la majoria en feines amb el salari mínim. L’èxit de la integració passa pel mercat de treball.

En fi, la primera conclusió és que els alemanys no volen treballar massa mentre es mostren incapaços d’atraure talent internacional simplement poder mantenir uns nivell de creixement econòmic acceptable. Importar mà d’obra de països en desenvolupament no és una solució a curt ni mig termini però segurament aquí està el repte......

 

NOTA1: La política actual sembla que hi ha costum de creure que problemes econòmics o socials complexos són solubles, que es poden revertir tendències o bé dirigir-les. En el millor dels casos amb mesures simples. El tema migratori és un d’aquests: creure que es pot tallar el flux d’immigrants expulsant-los o posar un mur fins al cel és il·lusori. I això afecta la credibilitat de la política, per què és una tendència més enllà de la voluntat política.

La reducció d’immigrants va ser un dels motius del Brèxit. En molts països apareix el lema Take back the control en contra de la cessió de sobirania a la UE. Els anglesos han multiplicat per tres el nombre d’immigrants després del Brexit, força de treball i estudiants, no pas refugiats. Indis i xinesos mentre que els polonesos van a la baixa. La majoria de previsions oficials han subestimat l’arribada d’immigrants encara que el ex-primer ministre britànic enviï ruandesos de tornada amb avió. El mur de Donald Trump tampoc ha aturat la dinàmica migratòria.  Ja no arriben mexicans sinó d’altres països llatinoamericans. Fins i tot, a la restrictiva Austràlia puja el nombre d’immigrants.

NOTA3:Falten persones per ocupar llocs de treball en multitud de sectors. Els empresaris ho proven tot: xarxes socials, primes pels treballadors que portin amics, pugen salaris, serveis en espècies ( vivenda, transport, assegurances...).  Els immigrants són una de les solucions per cobrir llocs de treball, és igual d’on vinguin però falta gent en sectors com IT, restauració, sector salut...Segons la Cambra de comerç una de cada dos empreses té problemes per cobrir els llocs de treball

NOTA4: Els immigrants arriben alemanya i marxen tant ràpid com poden. En una reunió per demanar cuidadors per la tercera edat a Manila, 90 persones aixequen la mà disposades a anar a l’estranger, quan diuen que el país és alemanya només queden unes poques mans aixecades. La companyia d’autobusos de München busca africans com a conductors mentre el ministre de treball es passeja per India o Brasil per buscar mà d’obra qualificada. L’èxit és força penós només 665 persones ha pogut intermediar el ministeri de treball per que s’incorporin com a cuidadors.

NOTA5: Al Canadà hi ha una ministeri d’immigració. Els canadencs saben que necessiten immigrants i fan el següent càlcul: quants emigrants qualificats necessitem per finançar un refugiat. Es fan tres preguntes, què necessitem, qui encaixa i a qui podem ajudar.

Scholz sota mínims, el SPD enfonsat i el govern salvat pel pèls

La impressió dels últims mesos és que el govern alemany va a la deriva. Scholz està lluitant per la supervivència política però no ha pogut articular un projecte solvent. Les circumstàncies se l'han menjat i la coalició no ha acabat de reiixir. Te 66 anys i una llarga experiència política però els temps demanden lideratges clars: al final un polític ha d’arriscar i si t’equivoques, t’equivoques.  

El SPD destrossat

Han tret un 13,9% dels vots a les eleccions Europees. Aquests resultats eren propis de Länder com Bayern o bé Sachsen on el SPD pot ser considerat com un club d’amics però ara aquesta dinàmica s’ha traslladat a tota Alemanya. Scholz la nit electoral no va comentar els resultats i l’endemà en prou feines va llençar quatre frases buides de contingut. El fracàs europeu no farà moure Olaf Scholz: ni noves eleccions ni qüestions de confiança ni dimissions. Aguantem la paradeta.

Els politòlegs s’afanyen a donar per morta la socialdemocràcia des de fa temps però  increïblement el SPD va ressuscitant. La victòria de 2021 semblava que encetava un cicle llarg de domini del SPD, però sembla que no serà així....A cada derrota, hi havia un aixecament de les bases demanant un canvi de rumb però aquesta vegada no. Cap responsable del SPD ha demanat la dimissió de Scholz, ni acabar amb la coalició....Absolut silenci –uns professionals–.

Trenta intervencions de diputats la majoria crítiques però sense fer sang – a diferència de fa 4 anys – mentre Scholz li entra per una orella i li surt per l’altra, mentre es mostra empàtic i dona temps als diputats per xerrar, que s’esbravin. Scholz els esperona amb vocabulari militar: hem de lluitar.....Però davant l’opinió pública no xerra d’aquesta manera.

El realisme màgic s’ha apoderat del SPD després d’una tendència secular a la baixa i amb unes enquestes del 15% per Scholz.El prodigiós  Scholz, és la única explicació a un SPD derrotat a les urnes, amb unes enquestes miserables i amb un govern de coalició amb bronques continues. La continuïtat i l’èxit de Scholz es fonamenta en la incompetència dels seus oponents: Merz és massa visceral i els Verds han demostrat incapacitat manifesta a nivell de gestió.

El partit de les ajudes o dels treballadors

Un dels múltiples errors del SPD ha estat el Bürgergeld, la renda ciutadana. La gent no entén per que una persona ha de rebre un ajut per passar-se el dia al sofà mentre uns s’han de llevar ben d’hora per anar a treballar. Aquesta no és la declaració d’un xenòfob del AfD sinó d’un diputat del SPD de l’Est d’Alemanya. Va aconseguir un 31% dels vots batallant contra l’AfD i la CDU i ara els votants li diuen que el SPD tolera la ganduleria en un moment que es necessita mà d’obra.

Una de les causes de la davallada del SPD a Europa ha estat la renda ciutadana. La idea del Bürgergeld surt d’un grup de treball del SPD al 2018 per revertir el Hartz IV a base de donar més calers als aturats de llarga durada i exigir-los menys. Com era l’època de l’empoderament, van buscar un nom potent: renda ciutadana, Bürgergeld,  que ajudés a les persones a ser més lliures i no dependre d’un treball poc qualificat. Una nova renda bàsica, que no estigués estigmatitzada pels subsidis. I sense traves burocràtiques...i la gent va pensar: ostres jo sóc ciutadà... quan m’ingressaran els calers. Es presenta al Congrés del Partit, el nou concepte de “Estat social” que substituirà el Hartz IV, tothom aplaudint però darrera hi ha fortes discussions entre el cap de les joventuts i el ministre de Treball  d’aleshores.

Arribem al maig de 2022. S’aprova un moratòria per aplicar les sancions als aturats per declinar una oferta laboral o deixar una formació a mitges, i a partir de gener de 2023, se substitueix el Hartz IV per la renda ciutadana, el Bürgergeld. A més a més, apareixen milers d’ucranians a les oficines d’ocupació col·lapsant el sistema. En fi, la renda ciutadana va camí de ser una ajuda sense contrapartida - no hi ha cap mena de sanció pels que treballen en negre i cobren les ajudes socials- . Jo entenc que les ajudes socials han d'estar subjectes a un frau potencial, però als Alemanys els hi costa de pair. Aquest juliol la coalició ha reforçat les sancions. S’han equivocat i ho estan corretgint, el SPD és el partit dels treballadors, no el dels serveis social i el primer que ha de fer un govern d'esquerres és mirar per la sostenibilitat de l'Estat del Benestar.

Scholz salva la legislatura a costa del pressupost

23 trobades entre Lindner, Scholz i Habeck, 80 hores de negociació per preparar els pressupostos. Es presenten tres homes exhaust i sense dormir davant la premsa  un dia juliol intentant mostrar una certa unitat i que la coalició viu. El trencament no està exclòs però han presentat els pressupostos per 2025 aquest juliol.

Saltar-se el Schuldenbremse és l’objectiu del SPD però no pot saltar-se el llindar del deute, sense dinamitar la coalició. Han pogut salva 11.300M€ de pressupost extra degut a marge que dona els mals resultats econòmics. També han aconseguit estalvis per cada departament de 16.000M€. A més tenen 15.000 dipositats al ICO alemany reservat pel topall dels preus del gas que permetrà al govern tenir liquiditat.  Paral·lelament la Deutsche Bahn i les autopistes s’hauran d’endeutar encara més sense esperar calers del govern central. Les despeses socials es retallaran però els Verds i el SPD han venut que no: s’incentiva que la gent no es jubili i que hi hagi una major ocupació amb la qual cosa les despeses socials baixaran. Els condicionants per rebre el Bürgergeld, la famosa renda ciutadana que substituïa al Hartz IV s’ha endurit. El missatge és que el Bürgerngeld no és un renda bàsica i amb això ens estalviem 3.000M€ del pressupost. La mínima renda a partir de la qual es poden rebre ajudes socials es redueix a 15.000€ anuals.

Scholz sembla content a la reunió del grup parlamentari però no aporta dades ni es fan públiques quines partides es retallaran amb la qual cosa el grup parlamentari somriu, però no estan tant contents. Tots els parlamentaris s’ha hagut de llevar a les 7hores per estar informats de l’acord. Els Verds somriuen més i els seus 5 ministres també: rasquen ajuda humanitària per la Ministra d’Exteriors, fons per la descarbonització però perden una subvenció per la canalla (ampliació del Kindergeld), que era un dels cavalls de batalla dels verds. Not bad.

El gran èxit dels liberals és mantenir el Schuldenbremse – el llindar del deute – davant dels intents del SPD d’aixoplugar-se sota el dèficit. El cap de grup parlamentari del SPD surt derrotat i Scholz es queda amb menys marge de maniobra.... A canvi de Schuldenbremse, Scholz salva la legislatura però deixa el partit tocat.

 

NOTA1: Si comparem les eleccions generals amb les europees, el SPD ha perdut 2,49M de vots que han anat a l’abstenció, 1,45 a la Unió. 580.000 a la Sarah Wagenknecht i 570.000 a l’AfD i en prou feines 80.000 vots als Verds.

NOTA2: Scholz va fotre la pota enviant armes una setmana abans de les eleccions europees mentre el lema del SPD era Frieden – pau-  i a sobre no va tenir cap impacte. Aquest setembre hi ha tres eleccions a Länder de l’Oest i fa pinta que el SPD perdi el Land de Brandenburg i quedi com a marginal a Thuringen i Sachsen. Es proposa un suplement a les pensions dels alemany orientals que bàsicament reben el mínim legal la majoria: 1.100 euros. Scholz no afronta la papereta de l’Alemanya de l’Oest ni les seves angoixes.

NOTA3 : És un procés pel qual l’economia està dèbil i en el govern regna el caos cosa que mostra certa debilitat Alemanya. un exemple són els aranzels als cotxes elèctrics xinesos, Scholz està en contra i Habeck a favor d’endurir-los. Molts representats d’empreses i associacions empresarials es queixen (Deutsche Boerse, Quandt BMW, Trumpf diu que  sent compassió per Scholz). El representat de BDI -associació indústria alemanya - diu que són dos anys perduts mentre Scholz intenta fer gestos i declaracions: ha presentat un Wachstum Paket un document de 49 punts dinamitzar l’economia. Amb això esperen impulsar el creixement del PIB un 0,5% en un moment que les previsions de creixement per 2025 són de 0,3%  La part de desburocratitzar l’administració s’ha traslladat a després de l’estiu.

El programa econòmic per Europa

Von der Leyen ha canviat el seu rol en temes econòmics: de participar en els Fridays for Future i la creació del Green Deal  a ser la representant de la patronal. En un acte aquest abril a Baden va presentar el seu programa econòmic: més confiança a les empreses i menys prescripcions. Promet  més mà d’obra, preus de l’energia més baixos i major accés a capital. Simple, ràpid i menys burocràtic.

Europa es despenja respecte indicadors de renda per càpita, productivitat o bé creixement amb els USA. La majoria de països europeus estan de mitja un 25% per sota en aquest indicadors. Les empreses americanes inverteixen un 60% més que els seus competidors europeus i el doble de R+D. Tard o d’hora afectarà als estàndards de vida europeus.

El mercat energètic: com abaratir l’Energia

La fàbrica de la seu històrica de BASF a Ludwigshafen genera 3M de Tn anuals de CO2 a base de consumir gas car. A partir d’aquest abril, es proven dos nous forns amb energies renovables estalviant i gas i emissions però no se sap a on es farà la inversió. Europa  només cobreix amb energia europea el 37,5% del seu consum, la resta s’importa. Al 1990 produïa la meitat de la seva energia primària. La substitució del gas rus per gas liquat té un petit handicap: el seu cost és el doble que als USA.

La única opció per mantenir activitats intensives amb energia és desenvolupar energies renovables el més ràpid que es pugui: l’energia solar és un 60% més barata al Estat Espanyol que Alemanya mentre que els aerogeneradors del Mar del Nord costen la meitat que els de la costa d’Itàlia. No hi ha projecte Europeu: França ha torpedinat qualsevol connexió d’energia solar entre Espanya i Alemanya. Els països europeus es construeixen les seves centrals elèctriques independents els uns dels altres es creen sistemes de reserva nacionals per quan no bufi el vent amb carbó, gas o bé petroli. Cada cop hi ha més instruments nacionals en comptes d’europeus en el mercat del gas. Es calcula que ens podríem estalviar un 20% de les reserves, si el mercat energètic estigués coordinat amb connexions transnacionals. No hi ha una Agència Europea de l’Energia que hi posi remei.

Mercat de Capitals

Entre les 100 primeres empreses del món, no hi ha cap d’alemanya. Al sector Biotech, els USA inverteixen 5 vegades en capital risc que Europa. El mercat de crèdits titulitzat és d’un 1% del PIB europeu als USA és el 18%. Hi ha 130 fons de capital risc americans que gestionen més de 1.000M$ mentre que a Europa són 10-15. I això en un marc en que l’accés a capital cada cop és més crític: els canvis tecnològics s’acceleren, les empreses pugen i baixen més ràpidament i el mercat de capitals s’ha d'emmotllar a aquesta situació. Ha de ser més àgil.

El mercat europeu de capitals és dèbil i aquí hi ha plena unanimitat entre economistes i polítics: és un problema reconegut des de fa 30 anys que es va posar en marxa el mercat interior. S’intenta que hi hagi el mateix règim de supervisió així com l’aplicació de les mateixes regles en els productes financers.  Les diferències legals limiten la inversió entre països.

Fa 2 anys es va posar en marxa un pla de pensions panaeuropeu PEPP sense cap èxit per que no ofereix cap avantatge als inversors. Després del Brèxit es volia traslladar el mercat de derivats a Frankfurt però els francesos no van voler i així continua a Londres. Tots els països lluiten entre ells per exemple per reforçar la ESMA Autoritat Europea de Mercats i Valors a París implica el rebuig de Luxemburg, Àustria o Irlanda països que no tenen cap interès en regular res ja que bona part de la seva economia es deu a regles fiscals laxes per fons d’inversió, multinacionals .... L’última reunió de Finanzministers europea ningú volia centralitzar res, així coordinació la que vulgueu. La legislació de bancarrotes, fusions i impostos s’ha d’harmonitzar a curt termini per que és un impediment a la inversió.

Quan tornarà aparèixer tecnologia punta a Europa?

VW ja admet públicament és el seu retard a nivell de producte així com de costos i necessita dos anys per posar-se a to amb els competidors xinesos. La indústria automobilística és l’exemple clar com Europa en una sector en el que és líder perd pistonada enfront la Xina i les seves empreses d’alta tecnologia.  Fins i tot, Xiaomi que es dedica  a fer assecadors de mà ha llençat el seu model de cotxe elèctric SU7. A més a més el govern xinès porta 15 anys potenciant el cotxe elèctric amb subvencions , electricitat barata, deduccions fiscals i 2,7M de punts de recàrrega mentre Europa dubta encara: que si els E-fuels, que si retarden la sortida del motor d’explosió més enllà del 2035, els punts de recàrrega....Les associacions empresarials automobilístiques semblen més part del problema que de la solució és a dir, volen retardar al màxim el canvi tecnològic, especialment BMW. A més a més, els alemanys estan atrapats en la trampa xinesa: costarà molt que es posin a fixar aranzels malgrat Macron es favorable.

Per que Europa amb el seu I+D, el capital humà i tradició enginyera no és capaç d’innovar mentre els xinesos no paren?  El Comissari Europeu Thierry Breton, ex-CEO de la consultora tecnològica Atos respon que hi ha un mercat gran global i unit cosa que no passa a Europa malgrat els esforços de la Comissió que ha potenciat la llei de la AI, llei sobre mercat digital,  la Data Act per poder canviar la tendència creant un marc estable per fomentar startups i inversió. No semblen arguments molt potents i a més la realitat supera la ficció: SAP es queixa que hi ha una regulació de dades per Land. Hi ha excés de legislació - o sent més retorçat es legisla malament per deixar forats  - la famosa Teoria del Barullo -.

Un altre cacau és el mercat de les Telecomunicacions amb milers d’oferents. Mentre que als USA la principal empresa de telecomunicacions té 107M de clients aquí tenen 5M. Les inversions europees amb High tech s’estanquen mentre es concentren en sectors tradicionals com l’automòbil. És la trampa Mid Tech, s’inverteix en sectors tradicionals i menor capacitat de creixement – Mid Tech – però no en sectors d’alta tecnologia deixant cada cop Europa al marge. A Brussel·les s’ha presentat un estudi amb economistes italians (Daniel Gros), francesos (el novel Jean Tirole) i Alemanys (Clemens Fuest del IFO institut) que donen suport a una major innovació. A baix teniu la nota.

 Qui ho paga tot això?

Mario Draghi està treballant en un pla estratègic de 10 sectors per rellançar l’economia europea davant el repte xinès i americà. En una trobada amb Finanzministers de la UE va dir que hi ha diverses opcions però s’ha d’actuar ràpid. Les seves idees fonamentals: creació d’un mercat únic, col·laboració de diverses empreses dintre d’un mateix sector com l’automobilístic, protegir el mercat de la Xina i més calers per la UE. Sinó la UE serà una servicial aliança de països, proposa un suport profund entre empreses i Estat – la nova política industrial -. Tothom aplaudeix però quan es tractar de transferir competències i renunciar a rebaixes fiscals....s’acaba l’entusiasme. Els europeistes no estan de moda a Europa, Verds i liberals cauran força.

Per fer que l’Energia, Transports i Comunicacions siguin plenament europees calen  calers concretament 120.000M€ anuals segons el Think Tank Bruegel i passar d’un pressupost Europeu del 1,2% del PIB al 2%. Serà difícil que hi hagi transferències d’impostos. Bruegel proposa un camí alternatiu: coordinació per una major competència. Els calers surten d’Europa i dels Estats tal com s’ha finançat la guerra d’Ucraïna i així superar les resistències a la integració.

 

En qualsevol cas es necessita més creixement per pagar l’exèrcit, l’estat del benestar i la lluita contra el canvi climàtic. La cosa és crítica per que Europa pot caure com un castell de cartes.

  

NOTA0: INFORME SOBRE INNOVACIÓ A EUROPA

https://iep.unibocconi.eu/sites/default/files/media/attach/Report_EU%20Innovation%20Policy.pdf?VersionId=MsKNtaKhnJ2OQ0m2Vq8bs0BOHx8e1CwJ

NOTA1: Mario Draghi està presentant el programa econòmic que probablement s’aplicarà a la propera legislatura. La tesis fonamental és que els USA s’estan escapant a nivell inversions, despesa en I+D, senyalant un forat de 600M€ en inversions anuals. Més capital privat i major despesa pública i no només per la necessitat de digitalització o bé el clima sinó per que l’economia mundial no només pot ser manegada amb política monetària sinó que necessita la fiscal i això significa dèficits sostinguts.

Draghi es va mostrar a favor del deute conjunt i dels fons de Reconstrucció i Resilència que acaben el 2026.  Un discurs de reforç del mercat interior a través de la política fiscal i a més afegeix que s’han de fer grans inversions en relatiu poc temps. Molts economistes estan d’acord amb incrementar la inversió en infraestructures. La CDU de Merz veu els fons de Reconstrució com una excepcionalitat i vol tornar al topall de deute. Draghi vol presentar el seu informe després de les eleccions quan Von der Leyen hagi de buscar el suport del centre i socialdemòcrates. Com les polítiques de Draghi acabin amb el Toolkit digital anem arreglats.

NOTA2: Paolo Gentiloni: parla de reforma fiscal per mantenir l’estabilitat financera però també creixement, competitivitat i inversions públiques. Tant els USA com la Xina s’estan endeutant per donar suport a la seva indústria. Europa no pot anar amb el lliri a la mà i els fons de Reconstrucció del COVID  són un primer instrument per impulsar les inversions en digitalització i transformació. És força probable que això generi més deute i impulsi els balanç del BCE més amunt. No es parla de transferències entre rics i pobres sinó de projectes d’infraestructures.

Aquest octubre es van reunir el ministre de finances Francès i Alemany per tal d’acostar posicions sobre el finançament europeu. Lindner, el Finanzminister, espera que sigui Europa per elevació qui li resolgui el Sudoku pressupostari després de que el Tribunal Constitucional Alemany hagi declarat els pressupostos inconstitucionals.

El tractat de Maastricht va ser la precondició per introduir l’Euro però amb la crisis de 2008-2010 va quedar clar els defectes del seu disseny quan les restriccions d’endeutament van aprofundir en la crisis. Durant la presidència espanyola de la UE espanyola s’ha buscat una sol·lució a mida: la Comissió treballa amb cada Estat específicament pel control del deute. Això permetrà unes regles més laxes i a la vegada un control per objectius del pressupost durant un període de temps de 4-7 anys. També inclou excepcions com la despesa militar que Polònia fa front a causa de la guerra. Està per veure com funcionarà el sistema en temps de crisis amb els objectius de dèficit. S’ha de lligar la reducció del dèficit al creixement per no actuar de forma procíclica.

Nota3: La indústria intensiva en energia es localitzarà on es produeixi l’energia més barata i Ludwigshafen no és el lloc òptim per això cada estat europeu està subvencionant l’energia de la industrial. BASF ha rebut 15M€ del govern.

NOTA4: El seu Green Deal ha funcionat de forma moderada: Europa està en termes de descarbonització clarament per sota de USA i Xina. Fer d’Europa l’exponent de les energies verdes no acabat de reeixir: Xina produeix un fotimer més d’aerogeneradors, plaques solars i bateries, hidrogen o bé cotxes elèctrics que Europa. I tot això durant el mandat. Els USA amb l’IRA atrauen les empreses europees ( ACS 😉) relacionades amb el medi ambient mentre van construint el seu domini digital.

 

Von der Leyen, la futura Presidenta de la Comissió

Vicenç Vives ha estat un dels meus puntals de jove: Industrials i Polítics, Notícia de Catalunya, els llibres sobre Ferran el Catòlic i  Joan II d’Aragó i fins i tot, em vaig llegir la seva biografia amb  testimoni inclòs sobre l’enterrament de Durruti a Barcelona. Industrials i Polítics acaba amb allò que el catalanisme és l’estat d’esperit que ens connecta amb Europa. Veient la classe dirigent que tenim costa molt de trobar l’estat d’esperit  europeu. Les cartes de Vicenç Vives sempre portaven la locució llatina Super Adversa Augeri, creixes davant de l'adversitat. Esperem que el seu exemple ens inspiri.

La batalla Alemanya

La CDU/CSU van aconseguir el 29% del vots a les eleccions de 2019 amb Manfred Weber com a cap de cartell, un resultat difícil de aconseguir tot i les enquestes favorables. La baixa participació afavoreix a partits euroescèptics tipus AfD o el Bündnis de Sarah Wagenknecht. La candidata del  SPD és la vicepresidenta del parlament europeu però en prou feines la coneix massa gent sembla que les eleccions europees no siguin importants per Scholz – li interessen més les regionals-. Les enquestes li donen un miserable 15% i en prou feines poden somiar un resultat com el que va treure Martin Schulz deu anys abans, un 27,5%. Sembla que els socialdemòcrates no vulguin competir amb Ursula Von der Leyen.

Hi ha gran unanimitat en l’elecció de Von der Leyen dintre de la CDU i la CSU: Manfred Weber accepta el seu paper de coronador dintre del Popular Europeu i deixa a Markus Söder  - el seu competidor a Bayern - el camí lliure a la CSU. Weber  també segueix ordres del cap de CDU, Friederick Merck de marcar diferències amb el AfD però a nivell europeu les fronteres amb altres formacions d’extrema dreta es difuminen.  De fet, a la majoria de votacions relacionades amb el canvi climàtic, el PPE ha votat conjuntament amb l’ultradreta.

Malgrat tot, forces eurodiputats de la CDU no parlen positivament sobre Von der Leyen ja que va impulsar personalment el Green Deal. Semblava que estigués més pels Verds que per la indústria automobilística alemanya i a més a més, oberta a nous programes d’endeutament amb Roma o París. La cosa s’està redreçant: Green Deal  ara mateix representa la defensa dels interessos de la pagesia.

 

 La batalla Europea

Von der Leyen necessita una majoria qualificada en el Consell Europeu - negoci dels Caps d’Estat - i on ha de tenir un suport del 55% dels estats membres i que representin un 65% de la població europea – d’aquí  el flirteig amb Meloni - i una majoria al Parlament Europeu que fins ara ha construït amb els socialdemòcrates i els liberals. Si es trenca aquesta majoria, haurà de buscar suports entre els Verds o bé els Conservadors Reformistes Europeus. Les enquestes donen una majoria ajustada a Conservadors, Liberals i Socialdemòcrates i per tant Von der Leyen ha de jugar la carta dels Conservadors Reformistes, l’extrema dreta, vaja.

Malgrat que Weber era el cap de cartell i va guanyar va ser Von der Leyen que se’n va endur la presidència gràcies al suport de Merkel i Macron al 2019. Von der Leyen va obtenir 383 vots al parlament, 9 més dels necessaris i gràcies als vots de Hongria i Polònia. Aquest cop serà més fàcil aconseguir els vots dels Verds que de la extrema dreta polonesa i hongaresa. Von der Leyen no ha polaritzat amb ningú i ha marcat un perfil poc controvertit. Si els pagesos es queixen ella parla del regular els pesticides o reduir la burocràcia. És flexible. Segons Ramus Andresen, cap de Die Grüne a Europa afirma que quan venen nuvolades, Von der Leyen es desvia generalment de les decisions. Malgrat tot, és possible que obtingui el suport dels Verds probablement. No hi ha un comissari amb major sensibilitat pels temes mediambientals.

Va ser al Congrés a Bucarest on el Partit Popular Europeu va escollir a Von der Leyen com candidata amb una baixa participació – del 50% - amb 400 Vots a favor i 89 en contra sense generar una gran oposició.  Bona part dels assistents no es va quedar a escoltar el discurs de Von der Leyen ni el de Weber  que va fer un discurs de la mateixa durada  que la Presidenta de la Comissió amb una sorprenent crítica a Macron, que li va barrar el pas la Presidència de la Comissió: fa conya sobre el gran moviment francès  pro Europa  que va impulsar Macron i crítica que durant el seu mandat, l’extrema dreta ha pujat. Manfred Weber:  Ni oblit ni perdó però no té marge de maniobra contra Von der Leyen.

 

La Italia de Meloni

Durant l’últim debat dels sobre la UE, els periodistes van preguntar a Von der Leyen si pactaria amb el grup d’extrema dreta on hi ha Meloni i altres....mesos abans ho hagués negat categòricament però la resposta que va donar és més que gallega. Les enquestes van prou justes pel Partit Popular Europeu i Von der Leyen i Manfred Weber vol fixar majories, aproximant-se a Meloni i així barrar el pas a Mario Draghi.

La ultra dreta està dividida en dos grups. El primer,  Identitat i Democràcia on estan AfD, Reagrupament Nacional o bé la Lega. El segon grup s’anomena Europa Conservadora Reformista on hi  ha Meloni (i VOX). La diferència fonamental es basa en la política exterior: pro OTAN versus pro Russos. El radicals es rumoreja que estan dividits, Marine Lepen vol deixar el grup ID per passar a l’Europa Conservadora Reformista un pèl més moderada i farta dels embolics de les SS de l’Alternative für Deutschland. Meloni no està per discursos anti OTAN.

Roma ha rebut 200.000M€ dels 726.000M€ dels fons de Recuperació i Resilència, de fet només a Roma s’ha fent 4878 actuacions. Mentre Meloni rebi aquest suma, no dirà res contra la intervenció d’Ucraïna. L’Estat italià no té capacitat per executar els fons i a més tothom ha rascat, des dels petits ajuntament cap amunt. No cal dir que la al·locació del capital no és que sigui la òptima – es fan infraestructures tipus hospitals que després s’han d’omplir de metges que no hi ha o bé crear pulmons verds a les ciutats europees on no hi ha espai per poder executar els projectes. Per no parlar de corrupció. El seu antecessor Draghi sabia perfectament que amb un burocràcia lenta i una justícia paralitzada no es podrien executar els 200M€. Però mentre Von der Leyen necessiti Meloni, els controls dels fons de Recuperació seran més aviat laxos.

La Europa Geopolítica: Ucranïa i els Balcans

Els últims discursos de la Unió, Von der Leyen intenta acontentar a tothom, països i grups parlamentaris. A 2019 es va presentar amb un programa: Europa Verda, Digital i Geopolítica. I tot això abans del Covid i la guerra d’Ucraïna. Segons Von der Leyen la Europa Geopolítica ha nascut: Rússia i la Xina ocupen el seu temps. Al principi del seu mandat va voler crear una comissió geopolítica en la que molts van somriure però que ha acabat  de dotar de contingut.

I és aquí on ha brillat Von der Leyen. El dia abans de l’esclat de la Guerra von der Leyen va acorda el primer paquet de sancions contra Rússia. Està ben connectada dintre del seu gabinet amb la Casa Blanca i tenia informació de primera mà. L’aplicació de les sancions a Rússia ha estat un èxit, va prohibir el Russia Today i s’ha convertit amb la cara de la UE  però no ha pogut confegir una política exterior europea. Ha visitat 7 vegades Ucrania i passat per sobre de la inanitat d’Olaf Scholz. S’ha guanyat el suport de Macron. 

Al 2022 von der Leyen va donar suport a l’entrada d’Ucrania a la UE i ha posat a debat l’ampliació d’Ucranïa i els Balcans. Fa 20 anys es van ampliar la UE als països del Bàltic o Txèquia i malgrat només un 25% dels alemanys donava suport (competència fiscal, dumping, salaris baixos)... L’èxit actual fa que aquests arguments ja no es donin amb l’ampliació dels Balcans. La suposada ampliació pel 2030 amb Ucraïna, Sèrbia, Albània o bé Bòsnia potser també un èxit malgrat la crítica dels pagesos . La UE ha de suficientment flexible per incorporar paulatinament aquest països en base a la seguretat europea. Davant del Divide et impera rus cal que la UE maniobri: posant calers i adaptar les regles especialment agràries ( es calcula que la incorporació d’ Ucrania costi 200.000M€ els 7 anys següents), això si Europa guanya 50M de consumidors, una immensa superfície agrària gegant amb gran capacitat de producció d’energies verdes. Aquesta és la posició del President del Consell Europeu, el belga Charles Michel.

 

 La propera setmana el programa econòmic per Europa amb Mario Draghi de protagonista

 

 

NOTA1: El nomenament de Markus Pieper  com a responsable de la Comissió per les PIMES, també ha desfermat queixes entre els seus competidors sobre els processos de selecció interns. Alguns insiders diuen que el tal Pieper va quedar tercer a les proves i que Von der Leyen li va fer el favor per guanyar el seu suport dintre de la CDU per  les properes eleccions europees.  Quatre comissaris ( Thierry Breton, Josep Borrell, Paolo Gentiloni, Nicolas Schmid) van enviar una carta de queixa pel nomenament de Markus Pieper. Al final Pieper no ha pogut assolir el càrrec.

L’altre punt negre per Von der Leyen són les informacions del NewYorkTimes sobre suposats deals milionaris amb el CEO de Pfizer durant la pandèmia i partir d’aquí s’ha fet el més absolut silencia a les demandes dels periodistes sobre les notes de la reunió, xats i SMS.  La Ombusman de la UE ha ficat cullerada per que molta regles de transparència però el whatsapp no entren. L’ús del Von der Leyen amb els SMS ve de llarg, ja que el Bundestag li va requerir mentre era Ministre de Defensa i els....va esborrar.

 NOTA2: Amb Itàlia, Von der Leyen ha seguit la mateixa política que Hongria i Polònia. La Comissió va reprovada per falta d’activitat alhora penalitzar la Hongria de Viktor Orban amb paralitzar transferències de fons europeus a causa de la baixa qualitat democràtica del país....vol evitar la confrontació amb els Estats per evitar el bloqueig i al mateix temps no arriscar la seva posició de poder. De fet va aprovar el pla polonès dels fons de Reconstrucció i Resiliència sense el suport de dos Comissaris o bé el gripau acceptar l’energia atòmica francesa com a energia neta.

NOTA3: European Green Deal, la resposta europea al canvi climàtic, està quedant en paper mullat i és una idea que ha impulsat la pròpia von der Leyen amb objectius d’emissions de CO2 però que ha quedat diluïda. El seu pitjor enemic és la seva tendència a cobrir els problemes.

NOTA4: Acord amb Tunisia entre Italia i Holanda amb benedicció de Ursula Von der Leyen per repatriar immigrants a tercers estats. En molts casos la protecció dels drets humans en tercer no és compleixen ( van deixar un grup d’immigrants enmig del desert).  Així i tot paguem 105M€ a Tunisia per que els immigrants no arribin a Europa i malgrat tot, arribaran més i més ( malgrat les lleis, com passa als USA o a Australia) . El company de partit de Manfred Weber fins i tot parla de contingents humans, és a dir, que Alemanya accepti 200.000 immigrants anualment però això és difícil d’aplicar.