Merz ha aconseguit
una majoria clara amb el 28,6% del vots però era menys del que s’esperava – per sobre
del 30%- i ha de pactar amb el SPD, l’únic amb el que suma, fer una Gran Coalició, que ara mateix, no és gaire Gran per que només supera en 13 diputats la majoria parlamentària. I això que han tingut sort per que els liberals i Sahra Wagenknecht s’han
quedat per sota del llindar del 5%. Molts socialdemòcrates creuen que és millor
que Merz pacti amb AfD ja que no els
costarà massa entendre’s. De fet, durant el meeting de clausura de la campanya
de Merz va anunciar que s’acabaven els governs d’esquerra a Alemanya després de
tillar de “pirats” el SPD i Die Grüne. Aquesta Gran Coalició és un bon gripau
que s’ha d’empassar el SPD.
La prehistòria: la punyalada
Merz té arrels profundes a la regió del Sauerland. El seu avi, membre del NSDAP, va ser alcalde de la petita ciutat de Brilon fins a l'any 1937. El seu pare, Joachim Merz, va exercir com a jutge i durant els anys setanta va portar a terme processos penals relacionats amb el nazisme al tribunal regional d'Arnsberg. La seva esposa, Charlotte Merz, és directora del jutjat d'Arnsberg. Amb la Fundació que tenen financien les escoles de música i donen un premi als millors estudiants.
Després de passar
pel Parlament Europeu, va entrar al Bundestag el 1994, juntament amb figures
com Peter Altmaier i Norbert Röttgen, que més tard van prosperar sota el
lideratge de Merkel com a part del sector més moderat de la CDU. El 2000, en
plena crisi per l’escàndol de finançament del partit, va arribar al lideratge
del grup parlamentari, es va convertir en un dels reformistes més agressius. «Si
vols assecar un pantà, no pots preguntar als granotes», va dir en una
entrevista amb Der Spiegel el 2003, referint-se a les reformes del
mercat laboral. Els sindicats i l’SPD no han oblidat aquella frase.
En un esmorzar a la
primavera del 2002, Angela Merkel i ministre president bavarès, Edmund Stoiber,
arriben a un acord. De portes enfora, Merkel acaba de fer una retirada humil,
cedint la candidatura a la cancelleria al líder de la CSU per que es foti una
bona bufa contra Schröder. Però mentre es serveixen panets, mel, formatge i
embotits, ella fa pagar ben car el que sembla un gest de modèstia: després de les eleccions federals, Merkel no només
continuarà com a líder del partit, sinó que també assumirà la poderosa
presidència del grup parlamentari de la CDU/CSU a costa de Merz. Stoiber,
encara embriagat pel seu paper de candidat a la cancelleria, accepta sense
objeccions. Quan la Unió fracassa per poc en les eleccions del 2002, el pla s'executa. És una humiliació que Merz mai no arribarà a superar.
Per a Merz, fins aleshores cap del grup parlamentari, això significa la fi de la seva carrera política. Schäuble li va dir: Friedrich, accepta-ho, has perdut contra ella. A partir d’aquí es dedica a fer calers malgrat el seu motor vital és la política.
Un Bundeskanzler
amb atacs d’ira
Quan Merkel anuncia la seva retirada al 2018, Friedrich Merz, en qüestió de minuts, va deixar entreveure que estava disposat a assumir el lideratge. El duel dins de la CDU es dirimeix exclusivament entre Friedrich Merz i Annegret Kramp-Karrenbauer. La secretària general de la CDU es presenta amb la benedicció d’Angela Merkel i la seva missió de preservar el llegat de la cancellera. Merz, en canvi, és l'antítesi de Merkel. Difereix d’ella en tots els aspectes: en el contingut polític, en l’estil i fins i tot en la seva situació econòmica. Els diners mai van ser un motor per a Merkel. Merz explica milers de vegades el seu fracàs al Congrés d’Hamburg de 2018 davant Annegret Kramp-Karrenbauer gràcies a les perverses estratègies de Merkel: li va baixar l’aire acondicionat, li va posar el focus al davant i els altaveus estaven al mínim. Fa broma de l’enfrontament amb Merkel però el vernís és molt fi, se li accelera el pols si rasques i aquesta és la seva debilitat: en pren la lluita política a nivell personal.
Segons ell, Merkel
li ha posat facil, s’ha acomiadat del partit com simplement fos un instrument
per la seva ascenció i fins i tot (!) no va
anar al enterrament d'en Schäuble. Merkel va posar el llibre de condolències de
Schäuble ”En record d’una
col·laboració apassionant, plena de reptes i sempre al servei del compromís!
Gràcies!”. Que cadascú tregui les seves propies conclusions.
El 2021 ho torna a intentar, però també perd, aquesta vegada en la segona
volta contra Armin Laschet, encara que per un marge ajustat. El fracàs estrepitós
de Laschet davant de Scholz, situa Merz al capdavant de la CDU però amb molts
dubtes.
L’últim escull
apareix al Congrés de juny del 2023 quan surt publicat al Frankfurter
Allgemaine l’article del Minister President NRW, Wüst, titular “el cor de la
CDU està al centre” lloant la moderació de Merkel. Merz s’ho pren com una
declaració de guerra interna. Pert els estreps. Han de trucar a la dona per que
intenti calmar-lo. Fins i tot, Schäuble s’alarma, l’ha pujat a secretari
general de la CDU i és l’únic al Bundestag que el tuteja. Schäuble poc abans de
la seva mort li havia dit que “ si
portava a la CDU a la Cancelleria ja hauria acomplert el seu objectiu. No cal
que siguis Kanzler”. Schäuble dubta de la seva fortalesa i determinació per
arribar a la Cancelleria. Schäuble Merz i el secretaria general del CDU es
reuneixen i Schäuble li diu que no continui, que ho deixi estar. Merz aguanta
però hi ha molt dubtes
A l’estiu de 2023
es carrega el secretari general de la CDU Mario Cazja, encarregat de lligar
l’ala liberal del partit, per que no s’enrefiava. Va posa el més fidel que va
trobar, Carsten Linnemann, un conservador de cap a peus però poc obert a altres
ales del partit. Sorprenentment el nou secretari general ha estabilitzat Merz,
funcionen bé com tandem. El més curiós és que Schäuble va orientar a Merz a
comportar-se com Merkel: perfil baix, fiabilitat i cap estirabot per no
polaritzar.
En una trobada amb la
plana major del grup parlamentari amb periodistes en un Hotel el 1 de setembre
de 2023, a la mateixa taula on seu Merz, companys de partit comencen a críticar
davant dels periodistes sense que ell ho senti ja que la taula és molt llarga.
Vaja que encara hi ha forces dubtes que Merz esdevingui un bon candidat a
Bundeskanzler dintre de les seves files. Però és a arrel de la visita de Merz a
París amb Macron quan cadascún dels capitostos de la CDU que dubtaven, comencen
a canviar d’opinió un rere l’altre. Veuen que Merz pot convertir-se en
Bundeskanzler realment i es veuen ministres. Segons sembla Schäuble li va a Merz:
Friedrich, de veritat creus que et serviran aquest càrrec en safata d’or?
Per descomptat que has de lluitar per ell fins a l’últim dia. El partit només
estarà realment al teu costat quan ja siguis al càrrec.
En fi, ens ha tocat un Bundeskanzler amb atacs d'ira, ja veurem com es manega amb l'amic Donald.
Nota1: La
prehistòria. Quan Helmut Kohl comença a tractar-lo de "tu", Merz ho
rebutja categòricament. A partir d’aquell moment, per al canceller, ell es
converteix en un "marrec insolent". Crear un grup dintre de la CDU
que es reuneix regularment amb els Verds, ja durant aquesta època. A més a més,
Merz, és membre del Pacte dels Andes, un pacte secret entre polítics de la CDU
per no atacar-se i donar-se suport en l’escalada però que finalment va ser
hàbilment neutralitzada per Merkel.
Va ocupar la
presidència del grup parlamentari de la Unió per només dos anys i mig (del
febrer de 2000 a la tardor de 2002), un període en què la seva capacitat de
lideratge va quedar en dubte. El seu passat polític no va ser tan brillant com
pot suggerir la percepció actual. La seva absència a la primera línia de la
política durant molts anys li ha permès construir una certa imatge idealitzada
i adaptable. A diferència d’altres polítics de primer nivell a Alemanya que
passen de l’ajuntament al lander i després a la política nacional, Merz mai no
va lluitar per ocupar un càrrec de govern, ni va dirigir cap institució.
NOTA 2. El programa
econòmic i l’Agenda 2030. El punts cardinals és la reducció de la burocràcia i
normatives, menys impostos i energia barata. Punt numero 1 de l’Agenda 2030: reducció
impostos entre 90 i 100.000M€. Aquí s’han d’afegir 30 o 40.000M€ per arribar a
l’objectiu del 2% de despesa militar. Inversions en infraestructures no surten.
Per fer la quadratura del cercle, la CDU creu que vindran menys immigrans que
comportarà una menor despesa social i a més, hi haurà més gent es posarà a
treballar i l ‘altre és que fiar-ho tot a un creixement del PIB que compensi la
baixada d’impostos (els trams més alts d’IRPF i l’impost de societats al 10% o
reduir l’IVA de la restauració). Hi ha altres mesures com no gravar les hores
extres o augmentar la desgravació per despes de viatges, eliminar impostos per
l’adquisicó de primera vivenda i reduir el de successions. Els detalls són més
aviat borrosos i jo crec que està fet a posta per no lligar-se de peus i mans.
Merz llença frases fantàstiques tipus no som una economia planificada o
bé que el 50% de la política econòmica és psicologia. És impossible, més
enllà de la política declarativa voler mantenir el llindar del deute-
Schuldenbremse – si no hi ha un creixement substancial del PIB-. Com veieu, sense
intervenció de l’Estat això no suma ni a Alemanya, ni Austràlia i ni a Espanya...
NOTA3: La política
exterior és la seva passió, ha estat molts anys President del Pont Atlàntic i
ha cuidat els seus contactes a l’exterior. Davant de la ministra d’exteriors
Finlandesa li va dir que va aprendre de Helmut Kohl a tenir en compte els
països petits al que la ministra va respondre amb ironia “volem crèixer en termes
polítics, més del que som”.
Per molts
manifestos pro europeus que signi, no és un patriota europeu per entendre’ns: en
una reunió amb diputats de la CDU, va deixar clar que no era partidari d’una
assegurança d'atur europea, i va argumentar que el principi de responsabilitat
individual ha de continuar regint a la UE.
Nota4:La votació de la moció al Bundestag conjuntament amb l’AfD. Alemanya,
segons Merz, es troba davant les ruïnes d'una «política d'asil i immigració
equivocada durant deu anys». Passant comptes amb Merkel. El seu pla de cinc
punts, elaborat durant la nit, preveu un gir radical: tancament de fronteres,
expulsions immediates, deportacions sistemàtiques i més atribucions per a les
forces de seguretat. Després arriba la frase que ho canvia tot: «M’és
completament indiferent qui se sumi a aquest camí políticament. Jo no en
seguiré cap altre.» L’endemà al matí,
l’oficina d’Angela Merkel publica un comunicat - normalment els ex Presidents
no fan això en plena campanya- . En el
seu comunicat, Merkel comença citant llargament el discurs de Merz del
novembre, on anunciava que no buscaria majories amb l'AfD, sinó que es
coordinaria amb l’SPD i Els Verds. Merkel afirma: considero un error no
sentir-se ja vinculat a aquesta proposta i, així, permetre per primera vegada,
el 29 de gener de 2025, una majoria al Bundestag amb els vots de l’AfD, de
manera plenament conscient. En qualsevol cas, és impossible que l’economia
alemanya, catalana o australiana funcioni sense immigrants i això ho sap la CDU
i Merz.
Merz continua sent
una figura plena de contradiccions. D'una banda, és un ferm defensor del
capitalisme i la seva capacitat de crear riquesa; de l'altra, promou una visió
tradicionalista de la família, tot i que el mercat que ell defensa tendeix a
desestabilitzar aquest mateix model. Per a ell, la solució als problemes de
distribució de la riquesa no passa exclusivament per l’Estat, sinó per
convertir Alemanya en un país d’accionistes.
