La transició energètica: llum i ombres

No tinc massa idea d’energia però com vam gaudir d’una tertúlia fantàstica amb en Jordi Dolader m’he decidit a aprofitar els apunts que vaig extreure d’Alemanya. Les restes s’han d’aprofitar. La transició cap a les energies renovables és una tendència global, malgrat es s’arribin a records d’emissions de CO2 derivades de combustibles fòssils. D’una banda, molts països ja tenien un alt percentatge d’energia verda des de fa molt temps. Així, hi trobem els països alpins d'Àustria i Suïssa, però també Noruega, on, degut a les condicions geogràfiques, l’energia hidràulica sempre ha estat una font d'energia natural. Però també, Dinamarca ha ampliat enormement l'energia eòlica durant els darrers 20 anys. Fins i tot països com Espanya, els Països Baixos i el Regne Unit, l'energia verda està substituint cada cop més els combustibles fòssils. Els més cracks però l’Uruguai, sense ser rellevants tecnològicament ni amb grans recursos financers han aconseguit que el 98% de l’energia electrica provingui de fonts renovables.

 

Boom de renovables a Alemanya

Sembla que el somni de la transició energètica, d'una energia neta, neutral CO2  està enterrat entre Trump, Putin i la geopolítica mundial, però si hom analitza acuradament 2024 les energies renovables van tenir el seu millor any en molt de temps. Alemanya genera més electricitat verda que mai, i l'expansió de les fonts renovables continua. La proporció d'energia de fonts renovables en el subministrament elèctric va arribar al 59,0 %, la més alta de la història. I això que Friederich Merz va titllar els aerogeneradors de “lletjos” i de “tecnologia de transició” durant la campanya electoral i això que el model emprat a Alemanya és la transposició de la Directiva Europeua sobre mercat elèctric d'obligat complicament pels 27 Estats membres. 

Sobretot l’expansió de l’energia eòlica va agafar embranzida recentment malgrat l’excessiva burocràcia, oposició de col·lectius contraris i  els retards – de 4 anys des de la projecció fins al funcionament a ple rendiment -. Durant 2024 es van aprovar nous aerogeneradors amb una potència total d’almenys 14,8 gigawatts, gairebé el doble respecte a l’any anterior. La simplificació dels procediments administratius que la coalició “Ampel” va aprovar el 2023 ha ajudat definitivament.

Tot i que ja des del 2008 hi va haver un primer boom solar, aquest es va frenar el 2012, quan el govern negre-groc (CDU-FDP) va retallar les subvencions a la fotovoltaica. Ara, més d’una dècada després, el nivell d’expansió d’aquell moment s’ha tornat a assolir.

Cada cop més hores, la producció d’energia eòlica i solar supera clarament la demanda, i el preu majorista cau fins a valors negatius. Això vol dir que els compradors —per exemple, de l’estranger— reben diners per consumir l’excés d’energia procedent d’Alemanya. Per al pressupost federal, això suposa una càrrega de milers de milions d’euros

Boom de les bateries però també cicle Combinat.

Però la transició energètica no passa només per generar electricitat verda, sinó per poder-la emmagatzemar. Això és curcial per fer front a les anomenades Dunkelflaute – els periodes on no bufa ni vent ni fa sol. Durant aquestes fases – novembre de 2024 - , els preus de l’electricitat al mercat majorista es van disparar mentre entren en funcionament les centrals de gas i carbó. Fins a 20 gigawatts de noves centrals de gas vol construir  la coalició Schwarz-Rot fins al 2030, gairebé el doble que el govern de la "semàfor" per assegurar el submistrament a un preu raonable.

Per contra, quan bufa el vent i fa sol, la producció d’energia supera clarament la demanda, i el preu majorista cau fins a valors negatius. Això vol dir que els compradors —per exemple, de l’estranger— reben diners per consumir l’excés d’energia procedent d’Alemanya. Per al pressupost federal, això suposa una càrrega de milers de milions d’euros. Les fortes fluctuacions fan atractiu emmagatzemar l’energia durant les hores barates i tornar-la a injectar a la xarxa quan és cara.

Siemens Energy també veu un gran negoci en aquest sector. El conglomerat està planejant i realitzant sistemes d’emmagatzematge a gran escala per a la estabilització de la xarxa, que també es poden utilitzar en combinació amb parcs eòlics. Els de München es veuen com un proveïdor de sistemes, capaç de subministrar turbines, solucions de connexió a la xarxa i altres accessoris als productors d’energia. Els mòduls de bateria necessaris els compra Siemens Energy a la xinesa CATL. La fabricació de cel·les de bateria ha fracassa a Alemanya, tot ve de la Xina.

 

La Gran Contradicció: pugen les tarifes elèctriques

Les tarifes per a la xarxa elèctrica augmenten any rere any, i mai l'augment ha estat tan fort com el de 2024. Els llars privats pagaven el 2015, de mitjana, uns 6 cèntims per quilowatt-hora (kWh) a través de la seva factura elèctrica, però el 2023 ja van ser uns 9 cèntims. Enguany, els portals de comparació Check24 i Verivox preveuen un augment fins a 10,6 fins a 11 cèntims. Els preus de l’electricitat per mitjanes empreses ha pujat entre un 21% i un 65% depenent de l’ubicació. I no parlem de les indústries intensives: com més electricitat compra BASF a la xarxa pública més car li surt.

Tot i que els preus a la borsa elèctrica realment cauen quan els parcs eòlics i solars produeixen a ple rendiment, les tarifes de xarxa que augmenten constantment emportant-se una gran part dels avantatges econòmics.

Les altes tarifes elèctriques tenen tres causes principals. Financien inversions multimilionàries en noves línies, primes per a centrals elèctriques de reserva i indemnitzacions multimilionàries per a les instal·lacions d'energia renovable que s'han de desconnectar a causa de les limitacions de la xarxa. Abans la xarxa estava pensada per passar de la central tèrmica als consumidors i ara no funciona ben bé així.

El nou govern planifica tres mesures per fer una xarxa més eficient. Primer, elaborar una nova previsió per a la demanda nacional d'electricitat. Si aquesta és més baixa que l'anterior, disminuirà la pressió per amplicar la xarxa. Segon, la construcció ha de ser més barateta evitant cables subterranis costosos, i finalment,  utilitzar més eficientment la xarxa existent, connectant més instal·lacions d'energia renovable als mateixos punts d'entrada.

 

El repte alemany es connectar les instal·lacions de renovables del nord i est d’alemanya amb l’oest i el sud consumidor. Tot aquest redisseny de la xarxa és costós. A més a més, l’expansió de les renovables requereix que siguin rendibles pels inversors. Ambdós elements fan que l’electricitat alemanya a curt termini sigui relativament cara.

NOTA1: El creixement, el benestar i els llocs de treball es basen en una indústria forta", es diu ja al primer capítol del contracte de coalició. Però els preus de l'electricitat i el gas alemanys són massa alts per a la indústria. BASF i Thyssenkrupp , es tanquen instal·lacions. Per això hi ha una Política de subvencions: Per als grups industrials, els preus de l'electricitat podrien baixar d'uns 20 a uns 15 cèntims per quilowatt hora, i per aquells amb un consum especialment alt, de 11,6 a uns 6,6 cèntims. Les llars pagarien una mitjana de 36 cèntims en lloc de 42. Així ho ha calculat l'Institut d'Economia Energètica (EWI) de la Universitat de Colònia.

NOTA2: Cada tarda, els operadors de centrals elèctriques a Alemanya informen sobre quanta electricitat preveuen generar al dia següent i amb quines centrals. En aquesta planificació, anomenada Dispatch, les empreses tenen en compte els costos de les seves centrals i els preus que esperen per a cada hora d'electricitat. Després comença el gran càlcul: els operadors de xarxa de transmissió (ÜNB) comproven si la xarxa serà capaç de traslladar l'electricitat des dels productors fins als consumidors. Si es preveu un col·lapse, intervenen. El terme tècnic per a això és Redispatch.

Aquestes intervencions són cada vegada més freqüents. L'any 2014, els ÜNB (operadors de xarxa de transmissió) van ordenar uns 3400 Redispatchs, amb una mitjana de menys de 10 per dia. El 2022, la mitjana va ser de 35 intervencions diàries, i el 2023 ja va superar les 41. I com més cars siguin l'electricitat i els combustibles com el carbó, més car és el Redispatch. El 2022, aquesta despesa va arribar als quatre mil milions d'euros, i la balança per al 2023 encara s'està calculant.

NOTA3: També el 2024 Alemanya va ser importadora neta d’electricitat. En el balanç, l’any passat es van importar 28,5 terawatts hora més d’electricitat del que van exportar. Això correspon aproximadament al sis per cent de l’electricitat consumida. Ja el 2023, després de l’abandonament de l’energia nuclear, Alemanya havia importat més electricitat de la que havia exportat – per primera vegada des de 2002. Això no significa, però, que la seguretat de subministrament a Alemanya estigui en perill. Més aviat mostra que, en molts moments, l’electricitat procedent de l’estranger era més barata que la produïda al país. En principi, l’electricitat procedent de fonts renovables és més barata i fa que l’electricitat verda s’introdueix a la xarxa amb prioritat i fa que les centrals elèctriques de gas i carbó, més cares d’operar, no entrin en funcionament.

El comerç transfronterer d’electricitat no només garanteix preus més baixos de l’electricitat, sinó també la descarbonització del mercat elèctric europeu. Així, l’electricitat neta del nord d’Europa i l’electricitat nuclear lliure de CO₂ de França tenen una part significativa en les importacions d’electricitat alemanyes. Si fa sol o bufa molt vent, l’exportació d’energia eòlica i solar neta d’Alemanya cap a Polònia desplaça allà l’electricitat bruta procedent del carbó.

NOTA 4: El final de les nuclears. El 2011, la Unió i el FDP van segellar la sortida d’Alemanya de l’energia nuclear. «Tres centrals nuclears addicionals només influirien de manera marginal en el preu de l’electricitat» «L’estat de desmantellament de les nostres cinc centrals nuclears és, des del punt de vista pràctic, irreversible». El retorn de la nuclear esdevé completament una il·lusió econòmica si es parla de construir reactors nous.Encara queda un as a la màniga de la lobby nuclear. Els SMR són reactors modulars petits tenen una potència inferior a la de les centrals convencionals i es recolzen en la fissió nuclear. Suposadament són més segurs i més rendibles les cúpules de formigó; a més, flexibles en la producció d'energia i compatibles amb les xarxes elèctriques modernes. A tot el món, almenys 40 empreses i instituts de recerca treballen en aquests mini-reactors. Macron va incloure aquests mini-reactors tipus bonsai al seu paquet d’innovació “France 2030”.  Mireu Advanced Nuclear Fuels (ANF) amb combustible nuclear de disseny rus per abastir centrals atòmiques a Bulgària, Txèquia i Eslovàquia.

Geopolítica de la Intel·ligència Artificial

Inversions milionàries segons els estudis de Goldman Sachs: un 1B US$ en AI i una xifra similar s’invertirà en centres de càlcul per tot el món. Fins ara la AI simplificava processos, fa les empreses més eficients, les màquines més manegables, arxius accessibles així com un codi més segur però ara comença l’era de la Physical AI, on el que marca és el context i la capacitat de prendre decisions idealment sobre algun tipus de suport tipus fisic robot o el cotxe. Els pronòstics més optimistes sostenen que a final de la dècada es pot crear un AI general, AGI, un programa cognitivament igual que un ésser humà i que pugui aprendre, decidir o analitzar i fins i tot, ser creatiu per ell mateix. Els pronòstics pessimistes ja els coneixem: atur, recursos naturals exprimits, Estats arruinats, riscos socials i militars i finalment, bombolles especulatives...les estafes només es ponden fer en anglès, per que qualsevol altre idioma grinyolen.

USA: internet és el futur

Trump ha anunciat una inversió milionaria de 500.000 M$US de Open AI, Oracle, Softbank per fer una mega granges de data centers en un poblet de Texas. El projecte STARGATE construirà 20 mega servidors. Xips americans en data centers americans, no només es tracta de business sinó també de soberania tecnològica. L’economia del futur és digital però la guerra també i malgrat Europa no és cap amenaça, la Xina, si.

En “tres a cinc anys” la tecnologia estarà llesta per al mercat, segons Demis Hassabis, cap IA a Google. En pocs mesos, “tindrem un gran nombre de sistemes d’intel·ligència artificial que seran millors i més intel·ligents que els humans en gairebé tot” sosté el CEO d’Anthropic. Ben Buchanan, el comssionat en AI del govern Biden: el primer que arribi a tenir una super AI tindrà una avantatge significativa en ciència, economia i en defensa. Amb Trump ja no tenen cap restricció.

Estats Units té més 5.000 data Centers, es triguen entre tres i 6 anys en construir-ne un...no és tant fàcil, ni genera tants llocs de treball com sosté l’administració Trump però a més a més, hi ha problemes financers amb Softbank que financia a crèdit el Stargate. El consum d’energia també és bestial: el Stargate necessita 11 centrals nuclears per funcionar. Les renovables estan en una situació complicada als USA i  a més necessitarien triplicar l’energia nuclear fins a 2050...cosa que  és difícil. Meta està fent un central de cicle combinat a Louisana, Microsoft a Wisconsin i Musk a Tennesse amb emissió de gasos tòxics inclosa. I tot gràcies al fracking i els problemes que comporta. Com diu el CEO d’Nvidia, “això és un sector amb fàbriques de debò i les fàbriques necessiten energia”.  Amb tota aquesta necessitat d’energia s’està desenvolupant solucions basades amb l’Energia Atòmica com els SMR d’Amazon, petits reactors nuclears portatils o Google amb Kairos Power.

La Xina: Make China Great Again

El 20 de gener, la Xina va presentar tres AI capaços de competir amb ChatGTP. Programats en un temps extraordinàriament curt i, suposadament, sense tants calers. El millor d’aquests tres cervells porta el nom de DeepSeek R1. Trump ho va qualificar de wakeup call, un amenaça a la primacia tecnològica americana i animava a invertir més recursos.

DeepSeek fa servir un sistema de Mixture-of-Experts (MoE): quan el model d’IA rep una consulta d’un usuari, no s’activa tot el model, sinó només les parts que són necessàries per respondre aquella pregunta. Per tant és més eficient en recursos. DeepSeek també utilitza el reasoning  on a través d’una cadena de pensament per afrontar problemes més complexos mentre aprèn d’errors tal com fa ChatGTP.  El seu entrenament ha costat 5,5M€ mentre que el de ChatGTP 100M€, però no queda clar que inclou  la xifra, com tot el que ve de la Xina.

Corren rumors que malgrat la prohibició de venda de microxips a la Xina, s’aconsegueixen de contraban via Singapur, sobretot el model H100 de Nvidia clau per desenvolupar AI. Segons estimacions americanes han utilitzat 50.000 H100 per desenvolupar la AI. Segons DeepSeek ha utilitzat 2040 microxips model H800 i gràcies a les seves limitacions ha pogut desenvolupar una AI més eficient. Open Ai i Nvidia s’ha mostrat tranquils, tenen models potents a la cartera malgrat les turbolències borsàries.

En unes de les poques entrevistes al CEO de DeepSeek sosté:  diuen que la intel·ligència artificial xinesa va un o dos anys per darrere dels Estats Units. Però la veritable diferència rau entre l’originalitat i la imitació. Si això no canvia, la Xina sempre anirà a remolc.

Europa: qui vol treballar en un call center?

Von der Leyen va presentar a la cimera de París el seu pla per movilitzar 200.000M€ en AI, apostant per un partaneriat públic i privat per desenvolupar la tecnològia. Busquen un model similar  l’accelerador de partícules de Ginebra, CERN, on científics de tot Europa es posin a investigar. Macron també ha presentat el seu pla particular d’AI per donar resposta a Trump amb presència del primer ministre de la Índia que tem que el seu païs quedi com un simple proveïdor de xinesos i americans. Sam Altman compara l’era de l’AI amb l’electrificació o bé l’invenció del PC mentre escriu a Le Monde qui vol creixement i progrés ha de permetre la innovació una crítica clara a la regulació de la AI. Macron però té una avantatge en tot això: l’energia de les centrals nuclears per donar-hi suport, esperen posar-hi 250Gigawatts  per la AI (segons el Wall Street Journal el projecte no està assegurat ni tècnicament i financerament).

Els últims 8 anys el 70% dels models d’AI han sortit dels USA un 15% de la Xina i la resta, ja us ho podeu pensar. En cloud computing el 70% del mercat està representat per Amazon, Microsoft i Google. El competidor europeu té el 2% del quota de mercat. Malgrat tot apareixen iniciatives d’AI arreu del continent com Aleph Alpha o bé la francesa Mistral, moltes acaben o emigrant als USA o comprades per fons americans.

Dels 200.000M€ anunciats, tres quartes parts haurien de provenir del sector privat, d’empreses com Siemens, Airbus, Infineon o Spotify, a les quals von der Leyen ha proclamat ràpidament com a 'campions europeus de la IA'. El capital restant l’hauran d’aportar els estats membres. Brussel·les, per la seva banda, probablement es limitarà a 'reorientar i reassignar' fons antics.

Segons el CEO de Perplexity, els calers de la Von der Leyen estan mal gastat si es dediquen a fer centre de dades...Els USA sempre aniran per davant i més quan la  capacitat de càlcul esdevendrà  comodity en un futur pròxim com el petroli, l’aigua o el gas. Alemanya, França i Italia han de lligar la seva indústria – hardware-  amb el software, retenint talent i una legislació que protegeixi a la ciutadania i doni seguretat, això últim segons el CEO de Perplexity serà un gran avantatge.

No es tracta d’atraure empreses de microxips americanes a base de subvencions o bé fer centre de dades. No guanya el més ràpid sinó el més llest.

 

 

 

NOTA1: Les causes del retard ja les sabeu: energia massa cara per als centres de dades, mercats de capital i digitals de la UE poc integrats, i una burocràcia desmesurada: els desenvolupadors d’AI es troben que ha de complir protocols de riscos sinó de gestió de dades i servidors.  A la UE hi ha 100 lleis digital i 240 agències de control per empreses digitals.

NOTA2: La tecnològia ha permès a Ucrania resistir l’embat rus amb un fotimer més de soldats i els drons ucraïnesos han provocat que Rússia també hi aposti, la guerra s’ha convertit en una cursa per adoptar sistemes més intel·ligents.  AI, quàntica, drons i ciberseguretat són els quatre pilars de la defensa actualment. Els panzers i fragates perden sentit mentre que la sensòrica, les dades i la seva conexió amb els aparells militars és crítica. Software Defined Defense es titula. Les inversions privades en startups militars en els últims 4 anys s’ha multiplicat per 4  segons Mckinsey.

El sistema militar americà és massa lent en la producció i aprovisionament. Anduril vol canviar això amb drons kamikaze, submarins, tecnologies de vigilància així com sistemes defensa (tenen un base de dades amb tot tipus d’armament, crear amb 3D i temps real el camp de batalla, identificar amb metadata els objectes i recomanacions d’acció via AI.) . Capitalitzaicó de 28.000M€ i  en col·laboració amb Peter Thiel.

NOTA3: Aquest Nadal m’he llegit Poder y Progreso dels premis nobels d’economia d’enguany. M’ha passat una mica com La prosperidad inaudita de l’Edmund Phelps, no m’ha convençut malgrat que el llibre paga la pena llegir-lo. No tenen res a veure però tenen un punt en comú en el diagnòstic: com pot ser que enmig d’una revolució tecnològica de primer ordre com la què vivim, la productivitat és baixa. Per  Daron Açemoglu i Simon Johnson el problema  rau en el marc institucional on s’apliquen els avenços tecnològics: unes poques corporacions dominen, decideixen com s’aplica la tecnologia i com es distribueixen els beneficis d’aquestes tecnologies. La innovació tecnològica fa incrementar la producció per treballador, i generalment incrementa la demanda de treballadors  com per exmple la electrificació a principis de segle. Depenent, però, com s’apliqui la innovació tecnològica – automatització - pot ser que la Productivitat Marginal sigui zero, és a dir, una aportació adicional de treball no faci augmentar més la producció....Per exemple, la robòtica provoca un increment de producció per treballador però no incrementa la demanda de treballadors ni fa augmentar la productivitat marginal (el magatzem d’Amazon és un bon exemple ja que no crea nous llocs de treball) . Això si, fa incrementar els beneficis empresarials en detriment dels salaris. Una mica com un capitalisme manchesterià renovat.

Poder y Progreso és un bon programa electoral per l’esquerra i resulta evident que cal introduir competència en el sector tecnològic, el subscric en bona part però el llibre oblida una cosa i és que la tecnològia en si té un impacte per ella mateixa. És clar que el marc institucional afecta, però la tecnologia també. Recorda una mica les teòries econòmiques en les quals la dotació de recursos no importa....home, millor tenir carbó o petroli, que no tenir-ne. Si podeu llegiu el llibre de Lynn White sobre tecnologia medieval i canvi social. Em quedo més amb en Douglass North.

Trump i el superàvit exterior alemany

 

He aprofitat aquesta setmana santa per llegir un llibret de Sardà Dexeus títulat la Crisis Monetària Internacional de fa uns quants anys. Està bé per que dona perspectiva: el primer capítol discuteix el Pla Keynes i el Pla White i es titula equilibri monetari internacional. Les tensions de la Balança de Pagament durant els anys trenta van ajudar a que la IIWW esclatés i el pla volia evitar aquest tipus de cojuntures. Parla de l’escassetat de dòlars després de la guerra amb superàvit per compte corrent - i de capitals - americana i el progressiu deteriorament de la balança americana fins a Nixon. No és bò que hi hagi dèficits ni superàvits persistents en la balanç per compte corrent. Els seus saldos,  afirma, depenen nivell de preus mentre que la balança de capitals depèn del tipus d’interès.

Peter Navarro al Financial Times

Els USA porten des dels anys vuitant amb dèficit crònic a la balança per compte corrent malgrat que venen serveis a Europa, el saldo de productes és desastrós. Trump vol equilibrar el dèficit comercial mitjançant la imposició d'aranzels per dificultar les importacions i restablir l’equilibri comercial (o forçar altres països a deixar d’estafar Amèrica).  El paper de la Casa Blanca que us he posat a la nota sosté:

Countries including China, Germany, Japan, and South Korea have pursued policies that suppress the domestic consumption power of their own citizens to artificially boost the competitiveness of their export products. Such policies include regressive tax systems, low or unenforced penalties for environmental degradation, and policies intended to suppress worker wages relative to productivity ( AQUEST ÚLTIM TORPEDE VA DIRIGIT A ALEMANYA).

Peter Navarro escriu al Financial Times el rovell de l’ou.

At the heart of this crisis is a trade deficit in goods that has ballooned to more than $1 trillion annually. The economic models of free trade that predict chronic trade imbalances will always be eliminated through price adjustments via exchange rates are dead wrong.

Els economistes que van dissenyar l’ordre econòmic internacional de post guerra sabien que és perillós que el mercat fixés el tipus de canvi. El tipus de canvi ha de recollir les diferències d’inflació de països així com de producitivitat. Si els països es posen d’acord en seguir aquest patró, les balances per compte corrent s’equilibren.  El problema de fons és que s’ha deixat la fixació del tipus de canvi al “mercat” , és a dir, el negoci que fa Wall Street amb l’especulació de divises ( Sarkozy va provar de posar a l’agenda durant el G20 sense èxit).

 

Heiner Flassbeck: Trump té raó.

Aquells que acusen de mercantilisme a Trump van errats, i a més són economistes de països  amb superàvits en la balança per compte corrent durant dècades ( bàsicament Xina, Japó i Alemanya). Està bé que Alemanya sigui colpejada pels aranzels, porten des de 2004 amb superàvits per compte corrent superiors al 4% del PIB. Al 2016 va arribar el pic, superant el 8% del PIB.

Alemanya va reduir el consum domèstic dels seus ciutadans per tal de millorar la seva competitivitat de les seves exportacions a través de la reducció de salaris en relació a la productivitat . Gràcies a Schröder, l’Agenda 2010  i la introducció de l’euro  es van contenir salaris alemanys mentre els països que feien devaluacions competitives van quedar enganxats -Itàlia i el Basta Euro -.  La negociació europea sobre els salaris i la contenció de la inflació van assegurar que  els salaris alemanys no pujarien. Per cert, Llei d’Estabilitat i Creixement del 1967 alemanya prohibeix explicitament els superàvits constants de la Balança per compte corrent persistents i aquesta visió es va adoptar també als Acords de Maastrich:els estats membres i la Unió actuaran d’acord amb el principi d’una economia de mercat oberta i de lliure competència, afavorint una balança de pagaments equilibrada. Al 2011 es van incloure en els Macroeconomic Imbalance Procedures que no pot haver dèficits per sota del 4% ni superàvits per sobre del 6% del PIB. Per què el 6 i no el 4% és un misteri per mi.

La lluita ideològica

Durant les últimes setmanes han ressucitat David Ricardo i els avantatges comparatius: els aranzels de Trump són un atemptat contra el benestar i el creixement aturant la divisió internacional del treball. Si obren una fàbrica de cotxes a Detroit, el cotxes seran més cars i menys qualitat.  D’acord que no és molt eficient que els USA es posin a produir platans, però tots aquests anàlisis, no tenen en compte el sistema monetari internacional del segle XIX: el patró or, que precisament evitava desquilibris comercials.

Els economistes alemanys, amb Hans-Wernen Sinn i Martin Wolf al capdavant però també  esquerranosos com Jeffrey Sachs, sostenen que la balança per compte corrent indica l’estalvi d’un país: si un pais consumeix menys del que produeix, estalvia més del que s’inverteix i per tant tindrà superàvit exportador per compte corrent (Alemanya). És a dir, les exportacions depenen del estalvi. La tesis bàsica és que els USA tenen dèficits a la balança per compte corrent per que no tenen suficient estalvi per finançar les seves inversions – i importen capital-.

El tema del excés o dèficit d’estalvi per explicar els superàvits/dèficits Alemanys o dels USA és discutible: la balança per compte corrent del món és zero per tant, el comerç internacional és un joc de suma zero. Si tots els països estalviessin com bojos, tots tindrian superàvit per compte corrent cosa que és impossible. La correlació bona és entre el tipus de canvi i el saldo de la balança per compte corrent americana: puja el dòlar, dèficit per compte corrent.

 

Trump té arguments de fons poderosos, llàstima que la política  econòmica de Trump no és ni consistent, ni elegant i a més genera una gran incertesa. El gestor de fons, Mohamed El-Erian li dona un 30% d’èxit en la seva política econòmica, la forma fina de dir que fracassarà. Gaudiu de la primavera per que si els USA entren en recessió, podem flipar!

 

 

NOTA1: Us passo el factsheet de la Casa Blanca i el currency report de 2018. Germans are bad, very bad.

https://www.whitehouse.gov/fact-sheets/2025/04/fact-sheet-president-donald-j-trump-declares-national-emergency-to-increase-our-competitive-edge-protect-our-sovereignty-and-strengthen-our-national-and-economic-security/

https://home.treasury.gov/system/files/206/2018-10-17-%28Fall-2018-FX%20Report%29.pdf

Nota2: Hans-Werner Sinn, ex President del IFO Institut i intel·lectual orgànic del pensament econòmic alemany, ha fet un conferència a la Universitat de Luzern que vaig seguir al Youtube. Evidentment, dona suport a la tesis de l’estalvi com a explicació del superàvit exportador alemany i qualifica a Trump de “salesman” mentre desgrana el pla Mar-a-Lago de Stephen Miran . Diu que tot això dels aranzels és un teatre per amagar el problema real dels USA: la dificultat de finançar el seu deute i un pròxim default. Somriu dient que Trump té experiència en això de les bancarrotes. A 2024 el dèficit per compte corrent és del 3,9% PIB Americà mentre importen capital emetent deute. Tenen 26.000M$ de dèficit de la Balança per compte corrent – no comercial- i 36.000M€ de deute sent un 122% del PIB de l’Estat.  Per que ho tingueu clar 1.000M€ és l’edifici de l’opera d’Hamburg. A partir d’aquí el Teatre dels aranzels per portar els europeus a negociar: increment de les compres militars, de gas i petroli als USA així com “quites” del deute. Per cert, Sinn, verinós, afirma que això de la Transició Energètic és una camama per que els francesos venguin l'energia elèctrica de les centrals nuclears pel cotxe elèctric.

NOTA 3: Jeffrey Sachs acaba de treure un llibre de converses amb Oskar Lafontaine “Diplomàcia o desastre”. El dèficit comercial dels Estats Units és una mesura del malbaratament de la classe dominant de les empreses nord-americanes — més concretament, és el resultat de dèficits pressupostaris crònicament elevats. Aquests deriven de reduccions d’impostos per als rics combinades amb bilions de dòlars malgastats en guerres inútils” Segons Sachs. Bàsicament és la tesis segons la qual un míssil a Ucranïa representa un escola a Philadelphia.

L'any 2024, els Estats Units van exportar béns i serveis per un valor de 4,8 bilions de dòlars i van importar béns i serveis per un valor de 5,9 bilions de dòlars, la qual cosa va donar lloc a un dèficit de la balança per compte corrent d'1,1 bilions de dòlars. Aquest dèficit d'1,1 bilions és la diferència entre la despesa total dels EUA el 2024 (30,1 bilions de dòlars) i la renda nacional dels EUA (29,0 bilions de dòlars). Amèrica gasta més del que ingressa i demana prestat la diferència a la resta del món. Per tant Sachs es basa més en les retallades fiscals i les continues guerres com la causa d’aquest dèficit per compte corrent. La resta de l’argumentació  sobre les conseqüències dels aranzels és conegut: inflació, reducció exportracions americanes i increment de salaris dels treballadors americans malgrat una reducció global de la renda nacional.

NOTA3: James Baker als anys vuitanta amb l’Acord del Plaza va apostar per una devaluació del dòlar nord-americà, perquè així es maten dos ocells d’un tret i ningú no es pot queixar de ser tractat injustament. Això faria innecessari manipular els saldos comercials bilaterals. També es pot fer el que fa el banc central suís des de fa anys, comprar divises a tort i a dret. Més elegant segur que és. Us passo els saldos de la balança de serveis i comercial dels USA amb la UE