He aprofitat
aquesta setmana santa per llegir un llibret de Sardà Dexeus títulat la Crisis
Monetària Internacional de fa uns quants anys. Està bé per que dona
perspectiva: el primer capítol discuteix el Pla Keynes i el Pla White i es
titula equilibri monetari internacional. Les tensions de la Balança de Pagament
durant els anys trenta van ajudar a que la IIWW esclatés i el pla volia evitar
aquest tipus de cojuntures. Parla de l’escassetat de dòlars després de la
guerra amb superàvit per compte corrent - i de capitals - americana i el
progressiu deteriorament de la balança americana fins a Nixon. No és bò que hi
hagi dèficits ni superàvits persistents en la balanç per compte corrent. Els
seus saldos, afirma, depenen nivell de
preus mentre que la balança de capitals depèn del tipus d’interès.
Peter Navarro al Financial Times
Els USA porten des
dels anys vuitant amb dèficit crònic a la balança per compte corrent malgrat
que venen serveis a Europa, el saldo de productes és desastrós. Trump vol
equilibrar el dèficit comercial mitjançant la imposició d'aranzels per
dificultar les importacions i restablir l’equilibri comercial (o forçar altres
països a deixar d’estafar Amèrica). El paper
de la Casa Blanca que us he posat a la nota sosté:
Countries
including China, Germany, Japan, and South Korea have pursued policies that
suppress the domestic consumption power of their own citizens to artificially
boost the competitiveness of their export products. Such
policies include regressive tax systems, low or unenforced penalties for
environmental degradation, and policies intended to suppress worker wages
relative to productivity ( AQUEST ÚLTIM TORPEDE VA DIRIGIT A ALEMANYA).
Peter Navarro
escriu al Financial Times el rovell de l’ou.
At the heart of this crisis is a trade
deficit in goods that has ballooned to more than $1 trillion annually. The
economic models of free trade that predict chronic trade imbalances will always
be eliminated through price adjustments via exchange rates are dead wrong.
Els economistes que
van dissenyar l’ordre econòmic internacional de post guerra sabien que és
perillós que el mercat fixés el tipus de canvi. El tipus de canvi ha de recollir
les diferències d’inflació de països així com de producitivitat. Si els països
es posen d’acord en seguir aquest patró, les balances per compte corrent s’equilibren.
El problema de fons és que s’ha deixat la
fixació del tipus de canvi al “mercat” , és a dir, el negoci que fa Wall Street
amb l’especulació de divises ( Sarkozy va provar de posar a l’agenda durant el
G20 sense èxit).
Heiner Flassbeck: Trump té raó.
Aquells que acusen
de mercantilisme a Trump van errats, i a més són economistes de països amb superàvits en la balança per compte
corrent durant dècades ( bàsicament Xina, Japó i Alemanya). Està bé que Alemanya
sigui colpejada pels aranzels, porten des de 2004 amb superàvits per compte
corrent superiors al 4% del PIB. Al 2016 va arribar el pic, superant el 8% del
PIB.
Alemanya va reduir
el consum domèstic dels seus ciutadans per tal de millorar la seva
competitivitat de les seves exportacions a través de la reducció de salaris en
relació a la productivitat . Gràcies a Schröder, l’Agenda 2010 i la introducció de l’euro es van contenir salaris alemanys mentre els
països que feien devaluacions competitives van quedar enganxats -Itàlia i el
Basta Euro -. La negociació europea
sobre els salaris i la contenció de la inflació van assegurar que els salaris alemanys no pujarien. Per cert, Llei
d’Estabilitat i Creixement del 1967 alemanya prohibeix explicitament els
superàvits constants de la Balança per compte corrent persistents i aquesta
visió es va adoptar també als Acords de Maastrich:els estats membres i la
Unió actuaran d’acord amb el principi d’una economia de mercat oberta i de
lliure competència, afavorint una balança de pagaments equilibrada. Al 2011
es van incloure en els Macroeconomic Imbalance Procedures que no pot haver
dèficits per sota del 4% ni superàvits per sobre del 6% del PIB. Per què el 6 i
no el 4% és un misteri per mi.
La lluita ideològica
Durant les últimes
setmanes han ressucitat David Ricardo i els avantatges comparatius: els
aranzels de Trump són un atemptat contra el benestar i el creixement aturant
la divisió internacional del treball. Si obren una fàbrica de cotxes a Detroit,
el cotxes seran més cars i menys qualitat. D’acord que no és molt eficient que els USA es
posin a produir platans, però tots aquests anàlisis, no tenen en compte el
sistema monetari internacional del segle XIX: el patró or, que precisament
evitava desquilibris comercials.
Els economistes alemanys,
amb Hans-Wernen Sinn i Martin Wolf al capdavant però també esquerranosos com Jeffrey Sachs, sostenen que la
balança per compte corrent indica l’estalvi d’un país: si un pais consumeix menys
del que produeix, estalvia més del que s’inverteix i per tant tindrà superàvit exportador
per compte corrent (Alemanya). És a dir, les exportacions depenen del estalvi.
La tesis bàsica és que els USA tenen dèficits a la balança per compte corrent
per que no tenen suficient estalvi per finançar les seves inversions – i importen
capital-.
El tema del excés o
dèficit d’estalvi per explicar els superàvits/dèficits Alemanys o dels USA és
discutible: la balança per compte corrent del món és zero per tant, el comerç
internacional és un joc de suma zero. Si tots els països estalviessin com bojos,
tots tindrian superàvit per compte corrent cosa que és impossible. La
correlació bona és entre el tipus de canvi i el saldo de la balança per compte
corrent americana: puja el dòlar, dèficit per compte corrent.
Trump
té arguments de fons poderosos, llàstima que la política econòmica de Trump no és ni consistent, ni
elegant i a més genera una gran incertesa. El gestor de fons, Mohamed El-Erian
li dona un 30% d’èxit en la seva política econòmica, la forma fina de dir que fracassarà. Gaudiu de la primavera per
que si els USA entren en recessió, podem flipar!
NOTA1: Us passo el factsheet de la Casa Blanca
i el currency report de 2018. Germans are bad, very bad.
https://home.treasury.gov/system/files/206/2018-10-17-%28Fall-2018-FX%20Report%29.pdf
Nota2: Hans-Werner Sinn, ex President del IFO Institut i intel·lectual orgànic del pensament econòmic alemany, ha fet un conferència a la Universitat de Luzern que vaig seguir al Youtube. Evidentment, dona suport a la tesis de l’estalvi com a explicació del superàvit exportador alemany i qualifica a Trump de “salesman” mentre desgrana el pla Mar-a-Lago de Stephen Miran . Diu que tot això dels aranzels és un teatre per amagar el problema real dels USA: la dificultat de finançar el seu deute i un pròxim default. Somriu dient que Trump té experiència en això de les bancarrotes. A 2024 el dèficit per compte corrent és del 3,9% PIB Americà mentre importen capital emetent deute. Tenen 26.000M$ de dèficit de la Balança per compte corrent – no comercial- i 36.000M€ de deute sent un 122% del PIB de l’Estat. Per que ho tingueu clar 1.000M€ és l’edifici de l’opera d’Hamburg. A partir d’aquí el Teatre dels aranzels per portar els europeus a negociar: increment de les compres militars, de gas i petroli als USA així com “quites” del deute. Per cert, Sinn, verinós, afirma que això de la Transició Energètic és una camama per que els francesos venguin l'energia elèctrica de les centrals nuclears pel cotxe elèctric.
NOTA 3: Jeffrey
Sachs acaba de treure un llibre de converses amb Oskar Lafontaine “Diplomàcia o
desastre”. El dèficit comercial dels Estats Units és una mesura del
malbaratament de la classe dominant de les empreses nord-americanes — més
concretament, és el resultat de dèficits pressupostaris crònicament elevats.
Aquests deriven de reduccions d’impostos per als rics combinades amb bilions de
dòlars malgastats en guerres inútils” Segons Sachs. Bàsicament és la tesis segons
la qual un míssil a Ucranïa representa un escola a Philadelphia.
L'any 2024, els
Estats Units van exportar béns i serveis per un valor de 4,8 bilions de dòlars
i van importar béns i serveis per un valor de 5,9 bilions de dòlars, la qual
cosa va donar lloc a un dèficit de la balança per compte corrent d'1,1 bilions
de dòlars. Aquest dèficit d'1,1 bilions és la diferència entre la despesa total
dels EUA el 2024 (30,1 bilions de dòlars) i la renda nacional dels EUA (29,0
bilions de dòlars). Amèrica gasta més del que ingressa i demana prestat la
diferència a la resta del món. Per tant Sachs es basa més en les retallades
fiscals i les continues guerres com la causa d’aquest dèficit per compte
corrent. La resta de l’argumentació sobre les conseqüències dels aranzels és
conegut: inflació, reducció exportracions americanes i increment de salaris
dels treballadors americans malgrat una reducció global de la renda nacional.
NOTA3: James Baker
als anys vuitanta amb l’Acord del Plaza va apostar per una devaluació del dòlar
nord-americà, perquè així es maten dos ocells d’un tret i ningú no es pot
queixar de ser tractat injustament. Això faria innecessari manipular els saldos
comercials bilaterals. També es pot fer el que fa el banc central suís des de
fa anys, comprar divises a tort i a dret. Més elegant segur que és. Us passo els
saldos de la balança de serveis i comercial dels USA amb la UE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada