Gorbatxov: el "persianero"

 

Per la meva família, la caiguda del mur de Berlin va ser una cosa traumàtica. De petit sempre anava amb la URSS als Jocs Olímpics, corria a les manifestacions contra la OTAN quan l’ambaixada americana estava a la Via Laietana i organitzava recollida de material escolar pels nens nicaragüencs. Ni l’Eurocomunisme, ni els Verds alemanys van poder ocupar aquell vuit existencial....Pels que van participar a la Caputxinada va ser una nafra però per les persones que fundar CCOO a Sabadell durant la Transició,  el cop va ser dur.

 

París és París

Gorbatxov acabat d’escollir president del PCUS va decidir fer el primer viatge oficial a París i  no va ser per casualitat, sinó per impressionar Europa. A l’Assemblea Nacional francesa va oferir el primer gest de desarmament: reduir els míssils de mitjà abast SS20 que havien estat el detonant de la Doble Resolució - provocant la caiguda de Helmut Schmidt i el naixement dels Verds alemanys- i l’estacionament dels Pershing americans en sòl europeu. Un gest així era impensable unes setmanes abans fins i tot  en els cercles soviètics. Mitterrand va respondre que s’havien de buscar nous compromisos....Fins aquell moment el Kremlin no era conegut per mantenir compromisos.

Fins aleshores la política exterior russa era molt estreta de mires, després de Tschernenko i Andropov la resignació en un país de 270milions de persones era grossa. No hi havia comunicació entre els funcionaris del partit -incapaços de mostrar els seus neguits - i els ciutadans. I de sobte París, Gorbatxov xerrant mentre la seva dona, culta, visitava botigues de roba d’YvesSaintLaurent sense oblidar-se de comprar unes sabates noves al seu home. A la conferència de premsa es veia el preu de la sabates marcat a la sola quan Gorbatxov Caminava. Només amb aquest detall donava més informació que tota la roda premsa. Tornava la distensió.

La gran dèria de Grobatxov era busca un model de supervivència per una Unió Soviètica, incapaç de moure’s, i per fer això necessitava que els ciutadans canviessin el xip. Daniil Granin, l’escriptor del setge de Leningrad, explicava als vuitanta que els anys de culte a la personalitat i estancament havien deixat petjada: sota la pressió de la por, mentida i decepcions les persones es tornaven pitjors.  Pitjor que les persones dels anys vint i trenta, que anhelaven la igualtat mentre anaven a construir la indústria pesada de Stalin.  Tot això malgrat la gana, la misèria i la por de ser descobert com “enemic del poble”. En algun moment indeterminat dels seixanta o setanta, la confiança del poble rus s’havia eixut. El substrat del poble està totalment exhaust: l’eterna desolació davant dels blocs de vivendes petites i estretes, les cues per comprar sabates o farina, les llistes d’espera eternes per comprar un cotxe o bé la indignació davant d’una sanitat que no funciona.... Un sistema aspre que destruïa l’esperit de la gent.

I aquí va arribar el salvador, Gorbatxov. Coneixia bé la desastrosa situació econòmica però no tenia cap pla per sortir-se’n. “Si hagués tingut un pla, hagués aterrat a Magadan” - un gulag - va afirmar en una de les seves últimes entrevistes al Spiegel. L’objectiu era distendre la societat i generar confiança a Occident. La Glasnost. La seva primera visita a Leningrad a mitjans de 1985 va ser un exemple, va trencar tots els protocols: va parar el cotxe oficial,  s’hi va baixar al mig de la ciutat i la gent s’hi va llençar en veure’ls. Des de la mort de Lenin feia 61 anys cap dirigent soviètic s’havia passejat entre el poble. Va anunciar mesures contra l’alcoholisme, va admetre que  l’economia no rutllava i va recollir les esperances de la gent anunciant que vindrien canvis. La gent va aplaudir.

El següent dia va aparèixer davant dels funcionaris del partit al Smolny Institut on Lenin va anunciar la presa del poder al 1917. Va dir que s’havien de moure, des del ministre fins al conserge i qui no estigui preparat, que no molesti. Quan el discurs va sortir a les notícies, la gent es va queda sense parla, en un país on no manaven els obrers ni els camperols sinó el partit. Parlem obertament, sinó això no té cap sentit. Mai un dirigent del PCUS havia demanat l’aprovació del poble.

 Èxit en la política exterior, lleixes buides

Aquesta aproximació a Occident va ser presa tant per Kohl com per Reagan com simple demagògia. A la primera cimera a Ginebra, Reagan va ser molt reservat, a la segona es va deixar anar entre somriure’s davant la llar de foc. Fins i tot, l‘Estat major de Reagan va parlar als assessor de Gorbatxov per que l’animessin a insistir a Reagan que la reducció del míssil anava seriosament.  Gorbatxov havia de lluitar contra la seva pròpia gent – Generals, Viceministre d’Exteriors - que volien dinamitar les negociacions.

En política exterior va ser increïblement conseqüent, al cimera improvisada de Reykjavík va tornar a oferir a Reagan la renuncia a l’armament nuclear. A la conferència de Malta amb George H. Bush va anunciar que la Guerra Freda arribava a la fi, pocs dies després de la Caiguda del Mur de Berlin. Ningú salvaria la DDR i en cercle reduït va dir: independent de quin sigui l’objectiu –  la Reunificació – el procés s’ha d’allargar en el temps...no volia la ràpida absorció que finalment es va produir.  Temps que a ell no li va quedar per que la situació cada cop era més precària a la URSS i sense els crèdits de Kohl no s’aguantava. L’única cosa per la que no passava és que l’Alemanya reunificada fos membre de la OTAN però no tenia mecanismes per evitar-ho...va transigir amb la l’exigència a la conferència del Caucas amb Kohl al juliol de 1990 i Kohl es va moure ràpid. Putin en aquell moment cremava els informes de la KGB a Dresden mentre 10 anys després seria nomenat president de Rússia: va ser un error de Gorbatxov permetre la Reunificació Alemanya.

Mentre Gorbatxov saludava la caiguda del Mur, a Moscou la cosa se li escapava de les mans: cues interminables davant dels supermercats mentre a Georgia, Ayzerbaizan o bé Armenia, començaven els conflictes interètnics. La gent es posava a discutir sobre l’assassinat del Zar , es posava clavar els noms dels antics carrers o reclamava el retorn dels soldats russos de l’Afganistan. La missió de Gorbatxov va ser la liquidació de l’antic règim malgrat ell volia el contrari...la reforma del sistema i la democràcia va acabar amb la teràpia de xoc i un sistema autoritari. La seva gran aportació és que això es fes sense morts i com deia ell sense deixar una gran cicatriu a l’ànima russa....Això ja no és així amb la guerra a Ucraïna.

Putin és dur, decidit, sense remordiments, cínic...Gorbatxov era la inversa: li va falta determinació en el que tenia entre mans...creure de debò en el què estàs fent. Els constant sermons sobre el canvi i el vici de mostrar-se a la gent eren suïcides – a Chrushow se’l van cruspir per bocamoll -. Els seu assessors estaven estupefactes amb les vacil·lacions de Gorbatxov per trencar el monopoli d’un Partit Comunista que li havia posat tots els entrebancs possibles i del qual Gorbatxov mai va acabar de tallar.

A l’Abril de 1991 anuncia la dimissió com a Secretari General del PCUS però revoca la dimissió immediatament. Tenia una llista de 90 companys per fundar el “partit Gorbatxov” al marge del PCUS però clar, un tio que el seu avi era un vell comunista, el pare havia anat al front i ell havia entrat a militar amb 19 anys.... era molt difícil fer de “persianero”.  No tallar amb el PCUS va ser un error polític que admetre posteriorment. Putin no està per orgues sentimentals i menys de consciència.

Dèbil i sense caràcter

La tarda de la seva dimissió al 25 de desembre de 1991, els seus assessors estaven desmoralitzats parlant de les omissions que havia fet Grobatxov: la principal no carregar-se als Generals ni al KGB que sabotejaven les reformes econòmiques i incitaven als aldarulls. Els seus assessors l’aconsellaven mantenir costés el que costés el poder i arriscar-se a un canvi violent de règim promogut per Yeltsin. Yeltsin el 25 de desembre no les tenia totes, va doblar la vigilància als edificis governamentals per que no pensava que tingués el suport dels Generals.

Gorbatxov sempre va mantenir que el Putsch del 1991 hauria pogut salvar la URSS, possiblement però només transitòriament. How knows. Els xinesos van prendre nota: introduir el pluralisme sense un canvi en les estructures econòmiques i polítiques va dinamitar la URSS des de dins.

A diferència del que sosté Fontana, l’economia soviètica estava totalment enfonsada, havia arribat al seu límit i el que vindria seria un desastre total. Alexander Solschenizyn, escriptor i amb 88 anys va recriminar en un debat amb Gorbatxov la seva falta responsabilitat davant el seu poble, la innocència política i la falta d’experiència. Li va retraure la seva renuncia a utilitzar el poder. A la cara.

 Els 30 anys que van des de la seva dimissió fins a la seva mort representen formen un capítol en si mateix. No va retirar-se sinó que es va posar a buscar un nou rol per a si mateix. Motivat per la recança contra Boris Yeltsin va viatjar arreu del món a la recerca de reconeixement repetint fins a la sacietat que la Perestroika era correcte. Es va involucrar amb partits que no tenien possibilitats de govern i es va situar contrari a Putin, clarament i sense matisos, encara que no va crítica la seva deriva exterior per no jugar-se el poc reconeixement que li quedava. El seu diagnòstic: a Rússia li falta democràcia.       Putin va significar un retorn a les concepcions clàssiques soviètiques: els cossos de seguretat de l’Estat conformen el nucli de l’Estat i la conservació del poder a Rússia.

 Al 2013 una agència de notícies va escampar per error que Mijail Gortbatxov havia mort. La pluja d’insults comentaris i queixes van ser espectaculars. Tot Rússia li va fotre la culpa de l’enfonsament de la URSS, un judes que va vendre Rússia als americans, que es va vendre per 155 monedes de plata....Tot sobre les esquenes de Gorbatxov. Amb Putin, aquesta tesis ha passat a ser política d’Estat: cal tornar a renéixer de les runes en que Gorbatxov ens va deixar. Aquesta idea que Gorbatxov va ser un error dintre de la Història russa és escampada per l’entorn de Putin en la mesura que no encaixa en la seva concepció de la política.

 

NOTA0:Fins al 2014 la Duma va intentar enviar a judici a Gorbatxov per liquidar la URSS. Molts russos no han entès el seu missatge per que no s’han enfrontat directament amb la seva història i els errors de Stalin, Khrusew o Bresnev. Putin ha seguit la estela culpant a l’exterior dels mals de Rússia sense fer un anàlisis de les deficiències pròpies. El patriota rus actual és el mateix militant del partit comunista d’aleshores.

NOTA1: Quan el Spiegel li va preguntar per que l’odiaven tant els russos al 2011 va pensar un minut i va contestar que quan morís, aquest odi s’acabaria. A la revisió de l’entrevista va modificar la resposta dient que no tenia creia que el poble rus l’odiés.

NOTA2: Gorbatxov va intentar evitar que les Repúbliques se separessin: hi ha tres fets controvertits, la repressió d’una manifestació a Tiblisi amb 21 morts, la independència del Ayzerbayan amb 100 morts i putsch a Vilnius amb 14 morts desarmats. La violència per resoldre problemes polítics. Gorbatxov sempre va negar que ho ordenés...la veritat no està clara.

NOTA3: La decepció amb Occident – especialment dels americans -  era notable en els últims anys de la seva vida. La promesa que li va fer James Baker de no ampliar la OTAN al llindar de les fronteres russes, no es va complir.

NOTA4: Putin ha enterrat amb fredor a Gorbatxov, cap bandera a mig pal, cap comunicació especial a la tele, ni cap enterrament de cap d’estat. Per Putin la caiguda de la URSS és la pitjor catàstrofe geopolítica del segle i que ha trencat l’equilibri de forces al món. El condol del Kremlin és inquietant: Gorbatxov va voler reformar la URSS, va fracassar i Occident el va enredar.

Mort i ressurrecció: Startup's

 

Aquest últim mes he treballat força amb les propostes NEOTEC del CDTI,  són subvencions on es presenta un pla de negoci d’empreses de base tecnològica. Les propostes eren bones però em va cridar l’atenció un nano que en prou feines un any i mig des de la creació ja estava facturant 50k de MRR amb la seva solució d’intel·ligència artificial per e-commerce. La proposta que presentava pel NEOTEC era de Digital Health i això no acabava aquí per que tenia previst anar obrint verticals. Aquestes són les noves empreses del IBEX (abans que els funcionaris del Estat els hi fotin mà).

 

El Sillicon Valley, indicador avançat

Un dels inversors històrics del Sillicon Valley va fer un twit aquest mes abril que va fer tremolar la vall. Les bones empreses tenen el doble del personal necessari. Les dolentes tenen 4 o més vegades personals.  Vuit setmanes després queia el S&P 500: el productor de xips Nvidia, que havia crescut un 466% ha perdut un 50% des de gener, Zoom i Shopify han caigut vora un 70% i les estrelles tipus Alphabet, Microsoft o Apple comencen a trontollar mentre els inversors tornen a descobrir CocaCola i  els fabricants de crema de cacauet.

L’empresa de mitjans de pagament Fast havia aixecat 120M$ amb centenars del treballadors tanca. Seguint les passes del fabricant de cotxes elèctrics Last Mile Solutions. Tot allò que abans semblava audaç i atrevit ara és una llosa.  El CEO de Bolt proclamava la setmana de 4 dies per captar talent mentre animava als seu treballadors a comprar accions de l’empresa amb un crèdit que havien de pagar si deixaven l’empresa en noranta dies. I ara Bolt valorada en 11.000M$ ha fotut fora un terç de la plantilla...Si un Product Manager de Twitter de 23 anys li pagaven 180.000$ any ara no contracten a ningú i això ha passat en qüestió de setmanes. Mentre l’economia americana necessita personal, el sector Tech ha tancat la porta. 

Musk també vol reduir un 10% la plantilla de Tesla però com que no pot, el que volia dir és reduiria els salaris. No ho havíem entès. Twitter té 8.000 treballadors i no tothom sap que fan. Uber després d’any de pèrdues s’organitza en units econòmics, fer-les rendibles per després escalar. Bird ha reduït un 25% la plantilla. Als Sillicon Valley directament està en mode pànic: acomiadaments, les rondes s’aturen, les valoracions cauen i les accions també.

 

Gorillas entre la boira

 El CEO de Gorillas va aixecar al març de 2021 un ronda de 290M€, va plorar quan ho va anunciar al seu equip mentre passava a ser un unicorn. Dels 600 treballadors que té a la central de Berlin, 300 van marxar a finals de maig. En les presentacions el CEO ja no parla d’intel·ligència artificial per anticipar les comandes sinó de rendibilitat i tornar al pinyol del negoci. 50M€ perd Gorilla al mes i la demanda ha caigut des del mes de març mentre a la caixa li queden 300M€. Els inversors ja no volen posar més pasta i això no només passa a Gorillas sinó a multitud d’empreses en la seva situació: Canopy Growth – Cannabis - , Klarna – mitjans de pagament; Better – oferent d’hipoteques – o bé el competidor de Gorillas, GoPuff.

Comença el cicle recessiu per les startups i no diu jo, sinó Early Bird que porta 25 anys en el negoci. Durant els bons temps, s’esperava que la startup en menys de 5 anys sortís a Borsa i tothom fés un èxit multiplicant per 5 o 7 o 8 el capital invertit.  El moment de veritat s’apropa - diu Sequoia Capital - i moltes de les empreses que necessiten capital per funcionar, moriran. S’apropa una espiral de destrucció i amb aquesta, una pluja d’històries de balanços maquillats, discoteques i mala gestió.

Enguany s'han invertit 6.000M€ a les  Startup alemanyes, un terç de la xifra de 2021 i és la primera vegada que cau el nivell d’inversió des de 2016. Èxits i les sortides a Borsa s’han reduït fins a 49 aquest any amb un retorn als inversors de 400M$ quan durant 2021 el retorn ha estat prop de 20.000M$ segons PitchBook.  El problema també és que les startup europees bones que surten a Borsa, surten als USA, com Biontech o bé Curevac però també Lilium un taxi volador o bé Sono Motors que fan un cotxe electric cotitzen al Nasdaq.  

La política econòmica al rescat

Finalment, tots cagant-se en la burocràcia de l’Estat i la meitat de les startups sense finançament públic i amb les rondes de fons dopats amb finançament públic, no farien res. Robert Habeck, superministre d’Economia i Indústria ha presentat les 28 mesures en el seu esborrany pel pròxim decret de suport a les Startups.

Els fons de pensions i asseguradores podran invertir en startups, i fins i tot, s’està estudiant un coeficient d’obligatorietat alhora d’invertir en fons de capital risc i axí com private equity. A Alemanya hi ha a 2022, 25 unicornis amb objectiu de doblar-los al 2030 - i això que els unicornis ja han passat de moda. De les 20 grans startups europees el 63% està participada per fons americans o bé asiàtics amb la qual cosa el mercat del capital risc a Alemanya ha crescut però encara està lluny d’una gran potència. Per això el Ministeri posa 10.000M€ en els fons de capital risc esperant mobilitzar 30.000M€ fins a 2030 i flexibilitzar la sortida a borsa de les startup.

L’esborrany reconeix l’impacte positiu de les start up en el canvi de model energètic i protecció del clima de fet es volen crear Hubs específics per aquests verticals ( Startup Transition Hub, Future Energy Lab) i crear Living Labs on societat civil i científics afrontin reptes concrets. 

Entre les accions més destacades la música de sempre: facilitar transferències de IT així com la creació de Spin off de la universitat així com la creació cupons per aplicar Intel·ligència Artificial a les Startups. Afavorir la compra pública de l’estat – 100.000M€-  per promure la innovació i facilitar que es presentin les startup a Challange públics així com accés a dades públiques (des de la qualitat de l’aigua fins a dades mèdiques seguint l’exemple anglès de les Companies House). També és vol fer un Marketplace d’aplicacions en plan CrunchBase per evitar que tothom desenvolupi la mateixa aplicació.

I at last but not least, la retribució en accions del personal – stock options i phantom Shares les anomenades Dry Income - claus de la companyia també serà alleujat fiscal però tributarà en tant s’obtingui liquiditat per la venda de les accions.

 

HI HAURÀ CRISIS I MORTS EN EL MÓN STARTUP, PERÒ EN SORTIRÀ REFORÇAT, COMPREU BARAT EN ÈPOCA DE CRISIS. BON ESTIU!!!

 

NOTA0: Les dades 😉.

https://www.gov.uk/government/organisations/companies-house

https://www.data-infrastructure.eu/GAIAX/Navigation/EN/Home/home.html

NOTA1: La relació de forces entre inversors i bones empreses s’ha girat, en bones empreses, els inversors ni negociaven el shareholders agreement mentre que ara apareixen les empreses orfes que no troben inversor. Els fons estan revisant el seu portafoli...només sobreviuran les que siguin rendibles o les que estiguin més aprop de la rendibilitat. Les startup més joves hauran de ser més disruptives, està més aprop de mercat i ser mes independents financerament mentre que les que estan per la tercera o quarta ronda ho tenen més pelut. I el temps entre ronda i ronda serà més llarg i es miraran més el burn rate.

NOTA2: Molts corporates també tremolen amb la crisis de les startups per que han fotut forces calers per impulsa el canvi electric a l’automoció o bé empreses biotech. Segons un estudi de Lerner i Kortum demostra que cada dòlar invertit en startup genera més innovació i patents que en els departaments de I+D de les empreses establertes. Els corporates seguiran invertint en startups.

NOTA3: El CEO de Gorillas abraçada arbres i fa sessions d’hipnosis per motivar-se a ell i la companyia però ho té força pelut. Gorillas volia tancar un ronda de 630M€ a març, el CEO ha estat tot l’estiu buscant calers fins i tot a Goldman Sachs al powerpoint posava que el corona virus havia potenciat determinats negocis que només els més forts podrien sobreviure....tot amb un creixement en stick i comparant-se amb Nike i Apple. Els inversors han deixat d’afluixar la mosca i Gorillas es va retirar d’Italia, Espanya, Bèlgica o Dinamarka on en prou feines venien i tenien forces despeses d’establiment mentre a la central d’alemany fotia fora 300 treballadors i 100 ciclistes. Concentrar-se en la rendibilitat és el nou mantra però no és suficient per una nova ronda: estan cremant 50M€ i tenen caixa de 300M€ amb la qual cosa els hi queda morir-se o fusionar-se a preu de saldo. Això si, la mesura per millorar la rendibilitat és que els ciclistes que corrin més siguin els que més comandes rebin....Compte pels carrers a partir d’ara.

NOTA4: A part del dèficit en capital es necessita talent i es demana flexibilitzar els requisits d’entrada per mà d’obra qualifiticada, es parla d’una VISA TECH. Hi haurà obligació a secundaria de saber programació i es busca apropar els alumnes a les startups. Hi ha 415.000 ocupats a les startups alemanys i s’espera que a 2030 siguin 900.000.

Com està el món: Geopolítica, Globalització i Finances

 

Fa un mes es va reunir el G7 amb un agenda entretinguda: tots els pronòstic econòmics sostenien que la pandèmia era una petita nafra i que començava un cicle econòmic brillant. Però no, i comencen a caure veritats profundes com que la globalització, la dependència entre els estats comportava una millora de benestar per tots els participants automàticament. Cada cop el món havia de ser més occidental, més democràtic, més liberal i més modern. Més lligams econòmics i valors compartits fins que va arribar la geopolítica.

No és nou, Trump o Bolsonaro, el Brèxit, els tancs a Ucrania...De 2008 a 2019 el comerç mundial s’ha reduït un 5% mentre la crisis d’Ucraïna ha afegit un 1% més cap avall. La inversió mundial també s’ha moderat de 2016 a 2019. No només amb l’intercanvi comercial es canvien els valors d’una societat. Des de 2010 el nombre de democràcies s’ha reduït i cada cop tenen més èxit econòmic els països més autocràtics: Xina, Turquia, Rússia.... La indústria alemanya ha construït i invertit en fàbriques arreu del món en base a unes regles del joc que ara s’estan trencant. El benestar alemany trontolla.

 

Jacob Viner ja no està de moda

Biden instava a les empreses a produir als USA i no fora en el seu discurs anual mentre Yellen sostenia que s’havia de comerciar principalment amb països “amics”.  Per no parlar del que diu Kissinger, l’amic del xinos. Les empreses amplien capacitat, marxen de la Xina i la divisió Internacional del treball canvia. Fins i tot, el pobre Jerome Powell afirma que la globalització va cap enrere.

Mira que el proteccionisme era profundament ridiculitzat pels economistes i ara marramiau, tothom es pregunta fins a on hem de ser dependents de tercers – des de les matèries primes fins la sobirania tecnològica - però ja és massa tard. Els alemanys s’han afartat de vendre Mercedes a la Xina com per ara posar-se proteccionistes. El nou model econòmic és un Estat més fort: els Fons Next Generation tant crítica a la Xina com a economia d’Estat, van per aquí. La ineficiència, per dir-ho finament, en el seu repartiment també deu passar a la Xina.

La política exterior alemanya està angoixada amb aquest nou ordre de les coses: visites a Qatar, USA o Israel per buscar un nous partners i un nou model econòmic. Des de 1990 s’ha multiplicat per 4 els béns i serveis depenent de l’exterior – obertura – mentre que la renda per càpita ha augmentat un 50%. El que s’estan jugant és el  seu benestar.

Les vendes de les empreses alemanyes baixen a la Xina, es venen menys màquina-eina i això de la desglobalització posa els pèls de punta a un economia que s’ha aprofitat fonamentalment d’això. El benestar alemany depèn de la globalització i per formular un nou model econòmic tenim els Verds alemanys per guiar-nos en tot aquest laberint: els xinesos han utilitzat el aufschwung econòmic per posicionar-se geostratègicament i s’ha de tornar a la política exterior alemanya clàssica. Si volen inversions europees que comparteixin els valors occidentals. De fet, al Maig el Bundesregierung va reduir inversions de VW a la regió dels Uigurs per la repressió de les autoritats xineses. És dels pocs països del món amb un balança comercial positiva amb Xina ( 6.600m€ a 2021).

La forma fina de dir autarquia és reduir dependències, segons va sostenir Scholz a Davos i buscar aliats fiables. No cal dir que reduir determinades dependències porta a una guerra d’aranzels i inflació.  L’aliança entre Xina Rússia, Sud-àfrica, India i Brasil posa els pels de punta a Scholz, ja que pot cear un poder compensatori al G7. El que si que estan d’acord tant Habeck com Scholz és que la primacia del mercat s’ha acabat.

 

El mercat de capitals

Si hi ha algun guanyador de la globalització és penya tipus Larry Fink, el CEO de BlackRock que governa sobre 10B$, quasi el triple que el PIB alemany ( 4,2B$ a 2021) creat al 1988 amb un estratègia clara xumar tot els calers que pugui, invertit barat a tort i a dret  i aprofitar-se d’un mercat alcista. Fink va reconèixer ràpidament la identitat entre mercat de capitals i globalització fluint un quantitat de capital fins aleshores desconeguda. Accions, deute, derivats es negocien en milisegons a qualsevol lloc de la terra i Nova York, la catedral per retroalimentar la maquinària en un mercat a l’alça.

BlackRock és accionista de 33 de les 40 principals empreses del DAX alemany mentre pel despatx de Flink desfilen Banquers Centrals i caps d’Estat. La seva carta als inversos és una espècie d’homilia anual per la religió capitalista i enguany afirma que la invasió de Rússia canvia les regles del joc: les empreses produiran més a prop dels seus mercats, encara que sigui més car però sigui més segur. Les empreses cada cop estan més qüestionades en una dimensió més moral i política que la maximització de beneficis. Beneficiats seran Mèxic o Brasil, països on es “respecten” els drets humans. Tot això és car i els preus pujaran almenys els pròxim 2 o 3 anys fins que les capacitats de producció s’ajustin.

El paio de BlackRock és sensible al planeta i creu que cada cop més serà un tema central en la política i demana a les empreses invertides per BlackRock sostenibilitat ( ara entenc per que tothom parla de sostenibilitat, i és per que ho diu el paio de  Black Rock). Fink no dubta que mourà la seva força per modificar l’ordre polític, qui vulgui entrar al mercat de capitals haurà de complir i s’ha vist clar amb la invasió d’Ucrania: Rússia ha  quedat exclosa del mercat de capitals i centenars d’empreses han fotut el camp i no només per les sancions sinó per que els stakeholders ho han exigit. Un missatge dirigit a la Xina.

Recomana a Europa desconnectar-se de la Xina i crear el seu propi bloc. Les empreses tecnològiques venen de Corea, USA o la Xina no d’Europa i això ha de canviar: han d’invertir més en tecnologia.

 

Europa: vol i dòl

Von Der Leyen vol convertir el mar del nord en una gran central elèctrica plena de aerogeneradors. Diuen que l’economia Xina és paraestatal, doncs  nosaltres no som menys i fotem calers en aerogeneradors, amb cada aerogenerador s’acaba la dependència del gas rus i comença la  dependència tecnològica xinesa ja que dels 15 productors de turbines mundials 10 són xinesos, per no parlar d’un fotimer d’empreses xineses que produeixen components claus. Al 2030 hi ha d’haver 30 Gigawats (equivalent a 20 centrals nuclears) i una inversió de 30.000M€ mentre s’intenta que els xinesos quedin exclosos dels concursos ja que no compleixen amb els drets humans. En qualsevol cas és difícil que els calers europeus no passin per Xina via proveïdors d’empreses europees o bé, via filials: ABB té 27 empreses a la Xina i algunes fan software de distribució d’electricitat. Cal recorda que Huawei va quedar exclosa del 5G a Europa.

Von der Leyen vol fer l’impossible per convertir Europa en actor polític mundial. Estat de dret i creixement econòmic ja no van de la mà, apareixen noves dependències tecnològiques al Sillicon Valley mentre caps estats autoritaris que no s’atenen a regles ni als pactes arribats: des de Trump que va calificar els cotxes europeus de problema de seguretat pels USA o bé Xi Jinping que vol desbancar les empreses europees de determinats sectors.

Von der Leyen parlar de sobirania, una reforma europea que permeti a Europa tenir les seves pròpies regles i valors i que no ens les imposin des de fora. El funcionaris europeus han fet un llista de quins productes i serveis claus depenen d’empreses de fora de la Unió...el 90% del cloud computing depèn d’Amazon i Microsoft, Europa només té un 10% del mercat de semiconductors. La dependència Xina és la que més preocupa: es necessiten les matèries primes xineses per produir les turbines dels aerogeneradors, les plaques solars o bé el motor elèctric. Mentre que grans empreses europees tipus LVMH o VW tenen un dependència total amb el mercat xinès ( un de cada cotxe de VW es ven a la Xina).

La base industrial europea s’ha basat en l’energia barata de Rússia, la mà d’obra barata de la Xina i els semiconductors subvencionats de Taiwan. I no és que fossin babaus els europeus, sinó cobdiciosos – dit per la comissaria danesa europea -. El problema rau en com combinar els tractars de lliure comerç tipus CETA o el TTIP i ser més independents...Despendre’s de Xina i seguir venent-li VW. La línia és molt fina i els europeus estan dividits: els francesos – Thierry Breton - volen recuperar la fabricació de semi conductors a base de subvencions si fa falta mentre la representant danesa – Alemanya – vol diversificar proveïdors. Diversificació versus contra Autarquia.

Materies Primes

El Regne d’Espanya ja era rica al segle XIX amb minerals també ho és al XXI, hi ha níquel i cada cop sentirem que s’obren més “mines”. Si es vol seguretat en els subministres també s’haurà de pagar i VW està diposat a pagar-ho per que ha creat un comitè de crisi per seguir les matèries crítiques per la fabricació de components del cotxe elèctric i ja no necessiten pas el petroli d’Aràbia saudita ni de Rússia sinó cobalt del Congo i Liti d’Austràlia o Xile. Però  és clar la majoria de matèries primes es transformen a la Xina tant el Cobalt ( 66%) com el Liti  (58%)...i que passa quan la Xina digui que puja el preu??? S’acaba la electro revolució.

Niquel hi ha a Suècia i Finlàndia. Liti a Espanya i Àustria, manganès a Txèquia però el Cobalt és més complicat. És impossible una autarquia de matèries primes, amb el Liti es pot arribar a cobrir un 25% de la demanda interna però es necessita a Austràlia i Sud Amèrica per cobrir la resta. La pròxima idea que li passi pel cap al CEO de VW és obrir mines pròpies i intentar substituir els microxips taiwanesos en cas que Xina ataqui la illa. La clau de la independència és la fabrica de bateries i VW ja n’ha construÏt 6 a tota Europa i només cobreix el 20% de la demanda de l’empresa...el 80% hauran de ser proveïdors externs.

Malgrat tot, les grans innovacions del cotxe autònom no es produeixen a Martorell o Wolfsburg sinó a Tel Aviv, California o Taiwan. El CEO de VW diu que si Europa perd el control de les dades del cotxe elèctric serem dependents de la Xina i USA i aposta per convertir la seva filial de Software Cariad en una gran empreses de software tipus SAP però la presentació del nou sistema operatiu per la conducció sempre s’ajorna mentre Tesla i els competidors guanyen terreny.

 

El Xinesos

Adidas ha venut 1 terç menys a la Xina durant l’últim trimestre de 2022 i no sembla que això canvií ja que es produeix el Guochao, la traducció xinesa del America First i que significa que els xinos compren només productes xinesos. El temps on les marques estrangeres eren rebudes amb els braços oberts han volat. Amb volum de 245.000M€ és el principal partner comercial exterior però l’antipatia és mutua. Les multinacionals alemanyes tenen problemes per cobrir les vacants a la Xina, cap Europeu vol anar a treballar a Xangai, les enquestes de les cambres de comerç americanes i europees mostren que tres quarts de les empreses no creuen que la Xina no és un lloc atractiu per invertir. El catalitzador de tot plegat ha estat el covid, la els  lock down i tot plegat.

Als Xinesos els hi agraden els iphone, el bistec australià i les adides però des de la pandèmia és molt difícil viatjar a l’exterior, la informació està molt filtrada i veuen com occident té enveja de l’èxit aconseguit pels xinos. Xi Jinping va reaccionar a Trump amb els dos cercles: reduir la dependència exterior i augmentar la dependència de l’exterior amb la Xina mentre que el consum intern s’havia de cobrir amb productes xinesos per evitar xocs. Evitar les importacions de tecnologia estrangera – semiconductors - i passar d’una economia de producte final a la de components.

Amb aquesta estratègia, si hi ha algun embolic, les sancions a la Xina no faran efecte mentre la indústria europea se’n va a norris. La lliçó pel Bundesregierung és clara, no és suficient la integració econòmica per moure el món.

No hi ha res com tenir Covid per llegir la premsa alemanya fons!!!!

 

Com gestionar la inflació: primera part

I tornem a la por... ens esperaven un parell d’anys magnífics després de la Pandèmia i ara tothom està acollonit: que si els USA, la Guerra de Crimea, el Nasdaq i l’element que ens toca més directament....La inflació. Al maig 7,8% internaual, al  7,6% juny i això que s’ha moderat per la rebaixa de la benzina.

Si la inflació no és un fenomen transitori, erosiona directament a les classes mitges: cada cop fa més mandra agafar el cotxe, anar al super i ja no entro a parlar amb el segment més dèbil de la societat: famílies monoparentals, mal jubilats o els del treball precari. A Alemanya aquest grup el conformen 13,8M de pobres.  En resum, la confiança del consumidor està totalment trencada.

I la cosa s’embolica políticament, torna la por als populistes mentre la gent reclama mesures: 17.000M€ han posat el govern alemany. Ha pujat el tram exempt per ajudar a les rendes més baixes (3.100M€), reduït del cost de la llum (6.600M€), mantenir a 9€ la T10 i rodalies ( 2.500m€), la rebaixa de la benzina (3.200M€)....

 

El responsable de la inflació: la política monetària

La política monetària expansiva dels últims 10 anys ha estat el fonament per la inflació actual: sense la injecció d’euros, lliures i dòlars, famílies i empreses no podrien pujar preus. El preu de l’energia s’hauria de compensa amb la baixada d’altres productes si la massa monetària es manté constant: omplim el dipòsit més car i estalviem en menjar.

Per la banda de l’oferta, està clar que l’impacte de la pujada del preu de l’energia impulsa el nivell de preus amunt. Les empreses d’energia estan al llindar de la bancarrota – alguns periodistes parlen del Lehman Brothers de l’energia -  ja que en prou feines poden traslladar la totalitat de l’augment de preus al consumidor final. Robert Habeck vol crear una central de compra pel gasoil a nivell Europeu i també del gas.....tremola Gas Natural. Els alemanys ja estan estudiant el que passa al Regne d’Espanya amb el Impuesto Especial sobre la Electricidad (IEE).

Els altres vectors passen reestructuració de les cadenes de producció de les empreses – matèries primes - i l’acumulació d’estalvis durant la pandèmia que han disparat la demanda de béns i serveis. Sense una política monetària expansiva, els increments de preus serien molt més limitats.

La intervenció estatal per aturar la inflació embolica encara més la troca: les mesures per incrementar la capacitat adquisitiva molts cops comporten una major inflació, i en el millor dels casos és neutre. La reducció de la fiscalitat a la benzina i la baixada artificial de preus, genera una major demanda tal com mostra l’explosió de preus del Diesel (increment del 55%).

La proposta del ministre d’agricultura de Die Grüne de reduir l’IVA de determinats productes alimentaris, és una altra mesura inútil  a la llarga ja que la baixada artificial de preus fa incrementar la demanda i amb ella altre vegada els preus fins arribar on estàvem. Res que no hagi explicat Stigler fa 70 anys – algú faria bé en recuperar els clàssics 😊-.

La gran eròtica del poder polític és intentar congelar preus via el BOE, cosa que va intentar Nixon i va fracassar estrepitosament. Tranquils, als polítics d’esquerres també els hi passen aquestes coses. Quan un polític congela un preu, els oferents redueixen la producció ja que tenen menys beneficis o inclús pèrdues i per tant es hi ha escassetat i colls d’ampolla. Quan les restriccions s’acaben, els preus es disparen per recuperar els calers perduts.

 

Scholz en contra l’oferta i la demanda

Scholz es prepara per un pacte de rendes a costa de l’Estat, ja que vol moderar les peticions d’increments salarials dels sindicats amb ajudes mentre els empresaris es freguen les mans. Durant els propers 6 mesos es negocien els convenis col·lectius de la indústria química, metall i electromecànica i els xupatintes dels serveis públics. Total 7 milions de treballadors. Els jubilats també aixequen la mà i els que reben ajudes socials també i tots amb raó però clar el Finanzminister ha de triar. Lidner per això té plans: moure els trams del IRPF d’acord amb la inflació per evitar la “kalte progression”  i mantenir neutre el IRPF fent que sindicats i treballadors no demanin increments salarials.

La proposta de Scholz que els empresaris donin una “extra” lliure d’impostos als treballadors per compensar la pujada de preus, no ha agradat gaire als sindicats: volen pujades sostingudes en el temps i no una paga extra puntual argumentant que el següent any els preus es mantindran. Com que els empresaris ja pugen els preus pensant en la pujada salarial, ja estem fotuts en l’esperial inflació-salaris.

L’experiència econòmica dels últims 40 anys de lluita contra la inflació demostren que qui té la clau és el BCE i que la resta són experiments per entretindre a la opinió pública i vendre diaris. La pujada de tipus, es carrega la demanda i molts cops l’economia entra en recessió...vaja l’aterratge suau. Tots els banquers centrals occidentals van haver de passar per aquí tard o d’hora i aquí ve la lliçó que saben els americans: com més tard pugis els tipus, pitjor...més llarga serà la crisis.

La contradicció clara que ha d’afrontar el BCE és que si puja tipus, els països del sud les passaran putes. Però si es vol acabar amb l’espiral inflació-salaris, el BCE pot anunciar un pujada forta de tipus i sindicats i empreses poden tallar l’espiral si es veuen abocats a una possible recessió. El joc de les expectatives.

Si el 2008 el BCE va mostrar falta de decisió, ara també sembla que anem pel mateix camí per que amb la pujada del 0,25% i la compra dissimulada de deute italià (diuen del sud d’europa per no embolicar) no són mesures massa contundents.

 

NOTA0: La previsió de creixement del PIB alemany és del 1,5% al 2022. Les hipòtesis subjacents es basen en que el Nord Stream 1 porta encara un 40% del gas rus com passa actualment. Si es tanca l’aixeta, la caiguda del PIB pot ser superior al 12% amb 5 milions d’aturats segons un ThinkTank de München.

NOTA1: La típica broma dels economistes, juntes a 10 economistes i tens 11 opinions diferents i com a mínim dues representades per Keynes. Han preguntat a 111 profes d’economia i han donat 14 raons per explicar la inflació actual.

NOTA2: Els polítics tenen una papereta complicada per que posar-se a explicar fonaments d’economia per Twitter no és tan fàcil com en Rufian ens fa creue. Han de fer mesures pels titulars de premsa i el poble menut. He vist força coses d’aquestes com la subvenció per autònoms que equivalia a llençar els calers, literalment.

NOTA3: A Alemanya no hi ha el referent dels Pactes de la Moncloa i aquests tipus de pactes han fracassat històricament: ni a les empreses ni sindicats els hi mola que l’Estat determini els salaris.

NOTA4: L’esperit de la coalició és no gravar a les rendes mitges per això aquesta crisis és una excusa perfecte per introduir un impost de patrimoni o bé l’impost de successions a les rendes més altes. La resistència del FDP és molt dura, no volen pujar impostos i a més l’impost de patrimoni és un embolic que afecta bàsicament a empreses, es recapta poc i en època de crisis té efectes encara més negatius.

Seguim amb la vivenda ;)

 Mai els preus dels immobles han estat tant alts, de fet és el pitjor moment per comprar-se una vivenda: oferta restringida combinada amb una forta demanda. Tot el que podia fer assequible la vivenda: els materials de la construcció, els sous de la mà d’obra o bé els baixos tipus s’ha dissipat o sigui que ho porten clar els que vulguin comprar-se una vivenda: és la utopia del segle XXI accedir a una vivenda com déu mana. El preu de les teules s’han incrementat en un 65% en un any, xavals.

 

La demanda

Desnonaments o bé subhastes forçoses van correlacionades amb els tipus d’interès. Per altra banda, la demanda comença a patinar. Un terç de les firmes d’hipoteques se’n van a norris pel sistema de taxació i les exigències de majors aportacions inicials per part dels  bancs mentre augmenten les parelles que congelen la seva intenció de compra per la previsible pujada de tipus.

El preu de venda no ha parat d’augmentar en els últims anys i la Pandemia no ho ha aturat: tothom vol una caseta amb jardí, el home office i gaudir de la natura. Durant el 2021 els preus de la vivenda han pujat un 11% de mitja i grans creixements a Hamburg, Bremmen, Berlin i el Sud d’Alemanya. En regions tipus Ost Deutschland els preus s’estanquen però per la part alta – no baixen-. El Deutsche Bank preveu alces destacades a Stuttgart, Frankfurt i Berlin. Estem parlant que al cinturó de Berlin, que bàsicament era un txurro,  només et pots comprar una casa per 1M€.

Un terç de la demanda està ajornant les seves compres mentre una majoria observa els preus com inabastables inclús pels que gaudeixen d’un bon salari. Si no tens una herència, xaval, ho tens pelut per adquirir una casa: la mitja de la hipoteca a Alemanya és de 319.000€, fa 5 anys eren 200.000€.  Amb tipus baixos surt més a compte una hipoteca a 30 anys però ara succeix tot el contrari, es requereixen períodes més curts amortització del préstec i quotes més elevades. La inflació pot ajudar a reduir l’impacte de l’endeutament sempre i quan que pugin els salaris i es mantingui la capacitat adquisitiva.

La por, el Fear Of Missing Out, fa que la gent compri autèntiques porqueries immobiliàries que deixen perplexos als experts.  Les ansies d’aconseguir una vivenda augmenten a mesura que pugen els preus i es dona una paradoxa: quan més fotut està el mercat, major demanada. Es ven tot, quan el més recomanable és estalviar i esperar que caiguin els preus.

 

Oferta

Durant el 2021, els costos de construcció tenen els majors increments des de la segona guerra mundial: fusta un 77% , formigó un 54%, coure un 27%, betum per aïllar els sostres, la pintura un 29%. En definitiva una casa costa un 10% més que al 2020. Per que baixin encara queda un tros i més quan s’ha augmentat el salari mínim al sector de la construcció alemanya.

També afegim els costos per la certificació energètica, nivell E, que afecta a 10,5 milions de vivendes que utilitzen gas i 6 milions que fan servir calderes de gasoil. Per que arribin al nivell E al 2033 s’han d’invertir 175.000M€.

I finalment arribem a la pujada dels tipus després d’una dècada amb tipus baixos, la cosa ha canviat ràpidament: els interessos per la promoció s’han multiplicat per 3 des del gener.  No hi ha mètriques encara del seu impacte. El canvi ha estat tant ràpid que pocs analistes s’ho esperaven i els interessos a promotors pugen paral·lels al deute públic. El dijous passat Lagarde va anunciar que pujarà el 0,25% el juliol, la primera pujada des de fa 11 anys.

 

La pujada de tipus és la metxa cap a l’explosió social.

La problemàtica del habitatge porta a replantejar moltes coses: cada cop es demana amb una major insistència la intervenció pública en aquest mercat i no estem parlant de fer lleis tipus Colau que van en contra de la oferta i la demanda. En una economia social de mercat no és acceptable que la gent no es pugui pagar la vivenda amb el seu salari.

A Münichen, una vivenda de 80m2 costa 766.000€. Si la compres a base de deute i amortitzes un 2% anual ( 50 anys) et surt pe 2055€/mes fixat a un tipus d’interès a 10 anys del 1,38%. Però és que actualment, el deute a 10 anys està al 3,05% i per tant la quota puja 1.000€. Els expert compte que de mitja mensual, l’increment sigui de 700€ al mes! I l’impacte dura més temps. L’únic driver que permetia un accés a l’habitatge s’ha anat a norris: els actuals compradors i els propers estan en la trampa dels tipus d’interès.

Els partits que guanyen les eleccions són els que porten el debat al seu terreny, political salience es diu el concepte i la bomba de rellotgeria de la vivenda afavorirà a l’esquerra a Alemanya. El problema greu és que els alemanys han viscut de lloguer molts anys i no han tingut ni els incentius fiscals per adquirir la vivenda com les clàssiques desgravacions al IRPF. És a dir, no hi ha un política d’habitatge que faciliti l’adquisició de vivenda. Un altre punt, és l’ITP alemany – impost de transmissions patrimonials – que va ser cedit als Länder i no han parat de pujar.....al 6,5% - en el Regne d’Espanya és el 10% a la segona mà però no grava la primera mentre que alemanya ho grava tot -. Clar, dona-li a un polític un impost: això són 18.000M€ d’ingressos fiscals pels Länder i Hamburg pujar del 4,5 al 5,5% al 2023.

Les 400.000 vivendes anuals promeses per la coalició són pràcticament impossibles de construir. A tota alemanya al 2021 s’han construït 293.000 o sigui imagina’t si el govern ha de construir 400.000. La política d’habitatge s’ha de replantejar, que cadascú tingui una casa amb jardí és ecològicament i econòmicament insostenible mentre es busca la reforma d’antigues vivendes o bé compartir-les  – el ICO alemany dona facilitats de finançament- .

 

Estalvieu aquest estiu!!!! Si teniu calers i no heu de demanar hipoteca i us encaixa endavant, per que ara mateix vola tot el què es posa a la venda!!!!!!

Die Grüne es posa repartir armes

 

Si Franco va guanyar la guerra va ser per les armes d’alemanys, italians i el petroli de Texaco mentre que la neutralitat de França i sobretot Anglaterra va deixar la República en mans dels soviètics, que en prou feines va enviar armament. La lliçó clara de la guerra civil espanyola és que les guerres es guanyen a l’exterior. És el factor crític d’èxit amb la diferència, no menor, que Rússia té armament nuclear. La lliçó se l’han après els verds alemanys i de quina manera...el partit de la Petra Kelly malda per enviar armes pesades a Ucraïna.

Nie wieder Krieg / Mai més guerra

El portaveu de Die Grüne el van declarar inútil pel servei militar, si l’haguessin declarat apte s’hagués declarat insubmís. Aquest biòleg amb grenyes de Bayern, coneix cada planta de Tiergarten, és ara expert en armes, calibres o munició i comença a utilitzar paraules més tipus Clausewitz que una altre cosa: “si un agressor guanya impunement, fa possible que hi hagi més atacs”, “aquesta és una agressió imperialista”.  La colla de jippis de Die Grüne estan per portar a Alemanya a un enfrontament directe amb Rússia i conjuntament amb els liberals pressionen a Scholz a enviar tancs tipus Leopard a Ucrania.

Robert Habeck, el que mana a Die Grüne, ja va tenir clar que s’havia d’ajudar els ucraïnesos des de bell antuvi..  Annalena Baerbock, la Ministra d’Exteriors ha anat modificat la seva postura fins Habeck mentre que el SPD és molt més prudent: tant el Secretari General com el Cap del grup parlamentari es mostren dubtosos. Fins i tot, Der Spiegel està alineat amb Die Grüne, a cada editorial pressiona una mica més a Scholz.

Die Grüne i Habeck, ostenten el ministeri d’Economia i Indústria que és el que autoritza l’exportació d’armes. Allà va col·locar un secretari d’Estat clau, Sven Giegold, ex eurodiputat expert en temes financers, l’ideòleg econòmic de Die Grüne i que és de la mateixa corda que Habeck amb l’exportació d’armes. Giegold va abrandar als funcionaris a espavilar amb les autoritzacions.  El mateix 24 de Febrer va escriure als ministeris invocant l’article 51 de la Carta de les Nacions Unides sobre el dret a defensar-se. Baerbock es va resistir però el dissabte ja estava per enviar armes i amb ella tot el ministeri d’exteriors autoritzant l’entrega des de Lituania dels antics obusos de la DDR. Dissabte per la nit Scholz va acceptar enviar Stingers, obusos...si no ho hagués fet, la pressió de Die Grüne hagués estat molt forta però també mireu la responsabilitat de Scholz davant una possible interpretació de Putin l'entrada d'Alemanya a la guerra.    

Ralf Fücks i Marieluise Becks – una altre històrica de Die Grüne, antiga mestra i del primer grup de diputats de Die Grüne que va arribar al Bundestag al 1983 - van ser enviats a Kiev al inici de la invasió. El missatge va ser: envieu tantes armes com pugueu, això no pot ser una altre Siria.  Això ho diu gent que van arribar a fer perdre els nervis al SPD i al FDP amb la política exterior feminista durant la negociació de la coalició de govern. La política exterior de Die Grüne es fonamenta en el manteniment dels drets humans, evitar conflictes portant els actors a la taula de negociació però parlar de rearmament i exportació d’armes a un país en conflicte posa en contradicció a Die Grüne. La política clàssica de Die Grüne de no vendre armes a països en conflicte, l’han creuat de molt.  

 

Die Grüne i la guerra.

El lema No més guerra, Nie wieder Krieg es fonamentava amb l’afany per evitar Auschwitz, ara s’ha  convertir en guerra per evitar Auschwitz. És un canvi substancial, no són matisos.

L’experiència de la guerra dels Balcans, Sbrenica i el terror d’aquells que van patir aquells que no es podien defensar, va canviar el paradigma, i més, quan al 1999 Schröder i Fischer van donar llum verda a Clinton per la participació en els bombardejos a Belgrad al final de la guerra. El New York times va titular “50 anys després avions alemanys es llencen al atac”.  Fischer tenia clar que no demanaria de genolls a Schröder que parés els bombardejos.

El segon embolic va arribar amb l’enviament de tropes a l’Afganistan on Schröder va fer del tema un qüestió de confiança del seu govern. Escac i mat. Molt bona la declaració del ministre de Die Grüne d’aleshores: “El meu si, és en realitat un NO”, però va votar que si a l’enviament de tropes.

Dintre del programa electoral de Die Grüne encara hi ha la no exportació d’armes a dictadures i règims que no respectessin els drets humans o països en guerra. Això s’ho han pulit en hores i sense diferències internes..Ara mateix no hi ha veus dissonants dintre de Die Grüne. La diferència entre Habeck i Fischer, és que Habeck és més transparent amb la seva política. Fischer no.

Joschka Fischer ja estava en sintonia amb els americans des de Maidan -  potser pel seu afany de fer classes a Princeton -  i sempre s’havia posicionat de l’entrada d’Ucrania a la UE en contra de la tebior de Merkel i l’escepticisme del SPD. La impressió és que ara mateix és un canal per on circulen les idees dels yanquees de la costa est.  

 

Habeck el polític més valorat.

Fa dos anys Robert Habeck va declarar al Donbass que la prohibició de lliurar armes a Ucrania no era apropiat atacant frontalment la política exterior de Merkel – i de Scholz – i fins i tot del seu propi partit amb Annalena Baerbock al capdavant. Habeck va haver de callar fins el 24 de febrer.

Die Grüne són els bons de la peli, contra el canvi climàtic o bé la geopolítica i estan jugant amb foc amb Rússia amb un frivolitat que impressiona. Són la mateixa gent que va estar donant la tabarra amb la política exterior feminista i ara s’han posat a comptar Panzer i Stingers com si fos un videojoc. Si Die Grüne no va intervenir ni a Síria, ni donant armes al Kurds al Iraq, però ara sí per que aquesta vegada el front està a 200 quilometres de Berlin .

Les eleccions regionals a Nordrhein Westafalia – Köln - han anat malament pel SPD, clara victoria de la CDU i  pujada de Die Grüne  - increment d’un 11,8% dels vots- en un Land important i històricament fort pel SPD – el Ruhr -. Els del SPD estan gelosos però encara queden 4 anys per les eleccions....i això en política és una eternitat.

 

Esperem que a la Colau no li doni per enviar armes a Ucrania ;).

 

 

NOTA1 :Els del SPD estan gelosos de l’èxit de Habeck i Baerbock, la política de comunicació de Habeck tant transparent i tant detallada agrada al públic alemany mostrant els dubtes interns de les seves decisions. Scholz per contra es mostra com un polític clàssic seguretat en els temes i no fotre la pota xerran de més. Scholz vol contrarestar la conjuntura de Die Grüne apareixent en els mitjans com un Bundeskanzler però no acabar de sonar a pròxim.

NOTA2: El que més inquieta a les bases de Die Grüne és l’impost sobre patrimoni especial finalista per finançar la Bundeswehr, l’excèrcit alemany, ja que temen que pugui haver un espiral armamentista. Durant les negociacions de la coalició entre el FDP i Die Grüne, aquests tenien reserves amb la OTAN....

NOTA3: Des de fa un parell d’anys un parell d’oficials de la Bundeswehr i militants de Die Grüne havien creat una petita associació que serveixi de pont entre la Bundeswehr i el partit. Són seixanta membres i ara mateix són força populars dintre de Die Grüne.

NOTA4: La experta en defensa de Die Grüne, Agnieska Brugger, parla amb de nou concepte de feminisme en el marc de la política exterior – tranquils que no trigarà gaire a arribar per aquests verals -. Esteu advertits.

NOTA5: L’últim article de Fischer al projec Syndicate en anglès 😉.

https://www.project-syndicate.org/commentary/war-in-ukraine-what-it-means-for-europe-by-

La Banca surt de la Pandèmia amb força: Deutsche Bank

 

Van arribar Jerusalem i entrant per la Diagonal, el jove Isidru va començar a fer fora a tots els directius que venien i compraven dintre del temple, va bolcar les taules dels que canviaven el diner i destruir els seients dels que venien coloms. I els ensenyava dient ”No està escrit que Caixabank serà cridada a ser la gran casa d’oració de tothom? Però vostès l’heu convertit en un cova de lladres i sense Obra Social. Els principals sacerdots, en sentir això, van pensar com destruir l’Isidru, però li tenien por, doncs tota Catalunya estava admirada pels seus ensenyaments.

 

Tornem al investment Banking

Abans de la crisis del Covid, l’Investment Banking brillava molt per sobre de les altres tres potes: banca d’empresa, banca privada i la gestora. L’estratègia de Sewing era reduir riscos, reduint l’investment banking i potenciant les línies de negoci alternatives on el Deutsche Bank podia ser capdavanter.

Però les xifres són difícils de modificar, els 4.300 treballadors del Deutsche Bank, un 5% de la plantilla, generen  un 39% de les vendes i un benefici operatiu tres vegades les altres tres línies de negoci juntes. Això al 2020.

La pandèmia li ha anat bé al Deutsche i la banca en general, les empreses davant l’incertesa han assegurat línies de finançament, cobrert risc divisa o bé derivats per cobrir el preu de les commodities. Un bon business i tot amb la garantia de l’Estat. A part, el BCE europeu ha dotat de liquidesa la banca amb rebaixes superiors a les penalitzacions per deixar els calers al mateix banc central. Amb això, el Deutsche Bank s’ha estalviat 1.000M€ al 2021.

Tot aquest ven de cua, ha estat servit per reciclar els actius tòxics al bad bank intern que tenen muntat. El 2020 es van cremar 2.200M€ seguint aquest esquema mentre els accionistes rascaven 113M€ i 1.900M€ en Bonus als investment bankers  a Londres o Nova York. És a dir, l’estalvi de costos a reciclar els actius tòxics, pagant als managers unes comissions desorbitades mentre l’accionista llepa. De 2015 a 2020, el Deutsche Bank ha declarat unes pèrdues de 15.400M€ mentre ha pagat 10.500M€ com a Bonus. Traducció el Deutsche Bank pertany a la banca d’inversió i no al accionista.

 

Treiem pit, el Deutsche Bank va bé.

I va arribar el miracle....el Deutsche Bank amb beneficis nets de 2.500M€ l’any passat, tirant cohets a la Borsa amb un pujada del 40% durant 2021. Sewing es posa molt nerviós quan l’acció està per sota de 10€ però ha aconseguit fer menys depenent el Deutsche de la Banca d’Inversió - almenys a curt termini- i va reeixint  en el seu pla de restructuració: tancar oficines – 200 oficines a només a Alemanya, reduir personal  - fa 6 anys eren 100.000 treballadors i al 2022 seran 74.000 amb acomiadaments a la central de Frankfurt on hi ha 11.000 trebalaldors - i vendre unitats no estratègiques com la divisió de Hedge Funds.  Sewing s’ha lliurat a un italià de Londres Fabrizio Campeli  per impulsar la transformació del Banc, domina dues de les 4 principals branques: l’investment banking i grans clients, redueix costos i impulsa la transformació digital dintre del banc. El pla és que no només es recolzin amb l’investment banking que en algun moment haurà d’afluixar i compensar-ho amb altres línies de negoci. Les decisions ja no es prendran a Londres o Nova York sinó a Frankfurt.  Sona tant bé aquesta música que no se la creu ningú però el cert és que els resultats l’acompanyen.

 

Els dos bancs alemanys han tancat el primer trimestre millor que els seus competidors americans. Sewing , el CEO del Deutsche, estava content: totes les línies de negoci han superat previsions i han aconseguit el millor resultat trimestral en 9 anys -1006M€ de benefici net -  portant 7 trimestres consecutius guanyant calers. Els ingressos han arribat als 7.300M€ . L’objectiu de rendibilitat del capital fixat és del 8% - després d’impostos- amb uns ingressos de 26-27.000M€. Aquest trimestre ha aconseguit el 8,1%. Els ingressos del Investment banking han pujat un 7% fins als 3.300M€,  el FIC, Fix Income and Currencies ha pujat inclús un 15% mentre que les sortides a Borsa han reduït el negoci un 28%. Banca d’empresa i banca privada són les línies on han crescut més el DB igual que la gestora de patrimoni DWS, encara que va reduir el nombre de fons per gestionar degut a la por a la inflació.

Gràcies el bon tancament de 2021 han tornat a repartir 20cèntims per acció repartint més de 700M€ en dividends i durant el mes de gener han comprat 300M€ en accions pròpies per reforçar la cotització de l’acció – cagada per que ho haurien d’haver fet ara 😉-.

L’objectiu en els Investors day del Deutsche Bank és arribar el 2025 al 10% de rendiment dels fons propis sense que entri cap nou inversor extern.  Això ho aconsegueixen via incrementant la rendibilitat, reduint costos i no fer ampliacions de capital tot i repartir dividends. El tema és vendre més, entre un 3,5% i un 4,5% cada any fins arribar els 30.000M€ mantenint els costos constants al 62,5%.  L’objectius és repartir 8.000M€ entre 2021 i 2025 en dividends i invertir en les 4 principals línies de negoci i reduir la bretxa amb el BNP.

Segons sembla els riscos amb Rússia estan molt controlats, només 0,3% de la cartera de préstecs està vinculada a Rússia, uns 1.300M€.  Descomptant garanties, 600M€. Mentre que a Ucrania només tenen 42M€ en préstecs.  Unicredit està enganxat amb Rússia amb 7.400M€ i el BNP amb 3.000M€.

 

Estem a l’intermezzo

Malgrat la bonança, tant el Commerz com el Deutsche Bank són massa petits per ser competitius a nivell internacional. Cerberus, un dels principals accionistes ja ha venut les accions tant del Commerz com del Deutsche aprofitant la bona evolució en borsa.  Hom es pregunta si els beneficis seran sostenibles en el temps.  Ademés, els costos poden pujar ja que han tingut un forat indeterminat amb el Greensill Bank o bé els colaterals per les pèrdues que ha tingut el Hedge Fund de Credit Suisse a Nova York.

Tots estan resant per que Lagarde pugi els tipus i torni a aparèixer una font d’ingressos, ja que el marge d’interessos augmenta, cobren més per prestar i no paguen tant pels dipòsits, però també augmenta la morositat, les sortides a Borsa són menors i la regulació bancaria dintre de la UE es complicarà els pròxims anys.

El Deutsche Bank va perdre el temps de fer neteja durant la crisis del 2008-2010 i s’ha anat arrossegant fins aconseguir un beneficis raonables fins a 2021. Molts inversors institucionals no podien ni comprar accions del banc i moltes grans empreses tenien millor rating que el propi Deutsche Bank amb la qual cosa els sortia més barat finançar-se al mercat que amb el banc. Sewing està donant la volta amb èxit però el pes del Investment Banking és aclaparador. Amb  Sewing, el Deutsche Bank és líders manegant deute o els segons amb  fusions i adquisicions. Amb el negoci de les accions han passat del 15 al 5 a  Alemanya. Ha guanyat temps i amb la pandèmia, la banca ha sortit reforçada...no queda massa temps per la següent trompada.

 Sewing s’ha embutxacat 8,8M€ però tampoc és el que cobra més. Hi ha 520 paios al Deutsche que s’han embutxacat entre 10 i 11M€, però els bonus aquest any amb beneficis 1.940M€, els bonus han arribat als 2.100M€ .... i la meitat s’ho han embutxacat 7.200 treballadors de la banca d’inversions, d’un total de 83.000 que té el Banc ara mateix. Fins i tot, Ackerman ha rascat 920.000€ del fons de pensions.

 

 

NOTA1: El BNP ha tancat amb un benefici net 9.500M€, un 34% més que l’any passat i un 16% més que el 2019 - pre pandèmia - i ha convençut 19 dels 27 analistes de Bloomberg que l’han ratejat com empresa a comprar. El BNP liderat per un banquer de cognom Bonnafè – jajaja- , controlfreak, analític i sortit de la ENA i del ministeri,  va reestructurar tot la part del Investment banking essent el que paga menys bonus  en comparació al Deutsche Barklays o HSBC. El Bonnafè es va carregar a bona part de la cupula del BNP gràcies a “l’escandol del embargament”  on el BNP estava involucrat en tota mena de marraneries amb països tipus Cuba, Sudan o Iran malgrat les multes que els hi van posar les autoritats americanes (6.000M€). De fet, li han comprat la divisió de Hedge Fonds al Deutsche Bank juntament amb els seus 900 treballadors. El BNP vol esdevenir  el nou standard per inversors institucionals. Al radar té la gestor de Hedge Funds del Credit Suisse que ha arrossegat pèrdues en la seva filial americana, Archegos de 4.000M€ i on potser que el Deutsche Bank tingui colaterals. Alemanya és un dels objectius més clars a no sé que es desviïn per Sabadell 😉.  De fet, són els principals distribuïdors de deute alemanya vinculada a les emissions.

 

NOTA2: Aquests 19 de Maig, a la junta d’accionistes Paul Achleiter, el President del Consell d’Administrador,  farà el seu últim discurs - gràcies a déu- , un tio nefast pel Deutsche Bank, després de participar directament en el seu enfonsament en tot tipus d’escandols ha estat incapaç de reconduir-lo amb CEO rera CEO fins a Sewing, el qual el va intentar aigualir amb una fusió amb Commerz. Passa una mica com els corruptes quan han de legislar sobre corrupció.

El seu substituït pinta bé, Wynaendts enginyer elèctric holandès criat a Rússia, Rhodèssia Beirut o Jakarta ja que el seu pare era diplomàtic. Ve de reformar l’asseguradora AEGON i encara que l’empresa ha participat amb 87 fusions i adquisions des de 2012 encara que se li tira en cara un creixement lent. Wynaendts va reforçar l’asseguradora no tant a causa de la crisis financera de 2008 sinó per l’escandol de vendre pòlisses d’estalvi – Woekerpolis - . Es venien assegurances de vida molt complexes amb un mix d’inversió on molts cops el client no comprenia els riscos que prenia, va ser un dels grans escàndols moderns a Holanda que va engaxar a 50.000 estalviadors que han ésser compensats per la majoria d’empreses asseguradores ja que era una pràctica molt habitual. Estem parlant de multes de 3.000-4.000M€.

 

NOTA3: El Deutsche Bank es va vendre els Hedge Funds a BNP i ha tingut “sort”. L’escandol del fons Archegos de Credit Suiss que li ha fet perdre els beneficis d’un any 4.000M€. No queda clar si el Deutsche Bank té colaterals d’aquestes operacions d’Archegos. Segons Sewing estan nets.