Indonesia, indonesia

 Generalment escric sobre Alemanya però aquest estiu he fet un viatge pel sud-est asiàtic – Indonèsia - i com el bloc és meu, em prenc la meva llicència d’escriure algunes reflexions d’economista. El punt d’entrada i de sortida ha estat Singapur, la Venècia moderna, un país estat que “Non arat, non seminat, non vindemiat” i  que va passar de ser uns aiguamolls als anys seixanta a tenir un renda per càpida de més 82.808$ (2022). Economia de mercat amb forta intervenció estatal - com tots els tigres asiàtics-. Com que en prou feines produeixen res, han de muntar uns show business per turistes amb obres arquitectòniques monumentals i parcs temàtics, orientar l’economia a serveis financers i mantenir un observança a les regles quasi religiosa...de fet no hi ha corrupció entre la classe política -  a diferència d’Indonèsia -. Tot això amb un bon sistema sanitari i educatiu, unes infraestructures espectaculars – es fan visites guiades a l’aeroport-  fa que sigui un port fiable per fer inversions i moure calers. D’aquest punt vam passar a Indonesia, a Java, un altre univers.

Excés de població=pobresa

Hi dues visions econòmiques sobre l’increment de població: aquest pot accelerar el creixement ja que hi ha més demanda d’habitatge o consum mentre que l’altra visió és més pessimista, com més gent, menys renda per càpita i això és el que veus a Indonesia amb 274M d’habitants. Un fotimer de gent, especialment jove amb ocupacions imaginaries: en un restaurant de 7 taules vaig comptar 5 cambrers, 4 persones per manegar un pàrquing de 50 places, multitud de botigues i txiringuitos tipus model de “negoci paquistanès”: t’hi has d’estar 12 hores sense fer res per realitzar una venda i amb aquesta venda rendibilitzar el dia.  Total, no tenen res millor a fer i amb un “deal” ja tenen el menjar cobert (El quilo d’arròs surt per 13.000Rp- uns 0,80€ cèntims- , amb les gallines que campen pels voltants de la casa i les fruites dels arbres, tenen suficient per menjar ja que la natura és generosa amb ells). De fet, els hi surt més a compte fer jugades d’una sola tirada que fer una projecció a llarg termini. La conseqüència és clara: salaris baixos i productivitat a nivell ínfims. Aquest volum de població també provoca una forta pressió sobre els recursos: no hi ha cap cocoter que li durin massa temps els cocos a l’arbre – literal- . Per què tingueu una idea, el PIB d’Indonesia és inferior al del Regne d’Espanya encara que s’apropa força, però clar, amb sis vegades menys de població. La bona notícia que ho han entès: cada cop tenen menys fills.

Sortir de la pobresa=aprendre anglès

Els anuncis d’oferta educativa pels carrers eren nombrosos i anaven dirigits a una població jove abundant, mentre que a les regions turístiques tipus Bali, la lluita de classes es donava entre els que sabien anglès i els que no, ja que quedaven exclosos del sector turístic amb sous infinitament superiors a plantar arròs tres cops l’any – un 29% de la població es dedica a l’agricultura amb una aportació al PID del 12.4% - . El Covid els va tocar força, de fet la gent de calers de Yakarta va aprofitar per comprar Hotels a Bali que havien fet fallida per l’excessiu endeutament dels propietaris balinesos (els préstec per comprar-se un cotxe a tres anys s’apropava al 20% aproximadament i la gent s’endeutava per muntar petits negocis orientats al turisme).  El gran afany dels balinesos és tenir un negoci orientat al Turisme, molt per sobre de tenir un tros de terra per plantar arròs.

Poden donar gràcies a Déu què hi hagi turistes per que són els que han permès a crear un infraestructura bàsica en llocs força recòndits com Flores i l’arxipèlag de Komodo. Aeroports, hotels, restaurants, comerç, transport, excursions han permès treure de la misèria pobles sencers i de forma sostinguda en temps. No patiu pels dracs de Komodo, no s’extingiran.

Els indonesis tenen petroli i gas natural i també exporten cautxú, cafè i tenen un fotimer de minerals ja que els recursos naturals tenen un impacte molt gros dintre del PIB. Les manufactures també tenen un pes important, especialment el sector automobilístic ( 10% del PIB) copat per join ventures de marques japoneses però també xineses encara més minoritàries. Marques europees tirant a zero. Falta veure si la globalització pot generar una dinàmica de creixement endògena més enllà del turisme o de la fabricació barata tal com han fet els xinesos.

Infraestructures

L’aigua no és potable i en prou feines hi ha claveguerams, a les cases més pobres que són bàsicament barraques amb una rasa on surt l’aigua i per on campen les gallines – la font més important de proteïna-. També hi ha edificis “moderns” i cada cop hi ha una major urbanització, però el sistema de construcció és força rudimentari amb bastides fetes de branques. La brossa a la riera i a esperar que hi hagi una riuada per que s’ho endugui cap al mar. No tenen cap mena de consciència medi ambiental. La mobilitat està basada en el cotxe i la moto, en prou feines hi ha transport públic i no hi ha ferrocarril enlloc. Hi ha famílies que tenen quatre motos. I en algunes zones, hi hagi embussos que fan que distàncies relativament curtes, es converteixin en una eternitat. La xarxa viaria està al límit però hi ha molts interessos per mantenir la primacia del cotxe i la moto.  Les ciutats i pobles s’expandeixen en cases baixes al llarg de la carretera, no hi ha edificis alts, ni cap mena de ciutat compacta. Ho tenen complicat a nivell de mobilitat.

Cada illa, un món.

He visitat Java, musulmana,  on cada dia a les 5 del matí surt el clergue a fotre la pallissa llegint l’Alcorà per a tota la ciutat. En canvi, Bali és plenament hinduista, amb 4 castes diferenciades  i una forta estructura de comunitat, on es debaten multitud de temes i ha dret de dissentir per exemple és la comunitat qui decideix si es pot construir o vendre una casa del poble – no passa el mateix amb les terraces d’arròs, on el propietari decideix -. Hi ha molta gent que s’ha venut la terra i al cap de 5 anys queden arruïnats....també hi ha veritables drames amb les apostes de les baralles de galls on molta gent torna caminant després de perdre la moto o el cotxe. Poca perspectiva a llarg termini i busqueda de deals fàcils. Les cases pairals tenen un temple, adornat en funció de la casta a la que pertanys. Les castes inferiors que han fet calers es fan temples més de wannabees, de nou ric, vaja. En molts casos en aquestes cases hi viuen diverses famílies, germans per exemple, amb la qual cosa generalment acaben amb conflictes familiars.

La última illa que hem visitat ha estat Flores, de majoria catòlica ja que els primers a fotre el peu van ser els portuguesos, encara que hi ha enclavaments musulmans. A la capital de Flores, Lajun Bajo, la nova mesquita estava finançada per un banc. No es parla de religió en públic i cada illa té la seva part d’autonomia política.

 

La setmana que ve prometo sens falta parlar de la conjuntura econòmica a Alemanya.

 

Pd. Indicadors econòmics Indonesia: la inflació raonablement controlada amb previsió de creixement del GDP de 4,9% pel 2023.

https://www.theglobaleconomy.com/Indonesia/Share_of_agriculture/

pd2. En cap moment no hem tingut sensació d’inseguretat i respecte els tractes, pot ser més o menys car i poden fotren’s el pal al turista però no ens han estafat. Tampoc hem visitat cap discoteca a Kuta Beach a les tres de la matinada.

Pd3. El paper la religió a Bali és divertida, amb esperits, somnis, éssers d’altres dimensions tot promogut pels de la primera casta que són els sacerdots de la comunitat. En fi, un francès es pixaria de riure amb les històries d’esperits però allà tenen un pes aquestes creences. Cementiris oficials no hem vist gaires, de fet els enterren al costat de la carretera davant d’un camp d’arrós i una estàtua que fa de temple. No passeu entre les 11 i les 2 de la nit.

PD4. Tots els joves fumen i tenen mòbil, un divertiment tenint en compte que tenen treballs inexistents amb un fotimer d’hores sense fer res de res. Els teenagers es diverteixen atropellant gallines amb les seves motos.