Kohl i la Caixa B de la CDU...Segona Part

Poder

A 1 d'Octubre del 1982, Kohl és nomenat Bundeskanzler amb un discurs de canvi, de reptes morals i d'un nou començament històric. A efectes de la Caixa B va comportar traslladar la caixa del grup parlamentari al partit. Des de 1976, Kohl era cap de grup parlamentari i des de aleshores no havia parat d'acumular diners: el 1983 estava a rebossar amb 6 Milions de Marks  - i no només dels diners que tocaven per grup parlamentari -. Al arribar a Bundeskanzler, Kohl va donar l'ordre directe de traslladar la caixa B a la central del partit i separar estrictament les comptabilitats entre partit i grup parlamentari. Quan se li va preguntar més tard a Kohl per l'episodi, va donar per resposta que no s'enrecordava i encara que va afegir que era plausible ja que  la campanya de 1983 va ser molt dura i havia lluitat amb tots mitjans de que disposava el grup parlamentari.

Les relacions amb les empreses eren més que incestuoses: alguns diputats tenien despatx a la seu de les empreses, les nòmines d'alguns treballadors del partit es pagaven des de determinades empreses , els polítics rebien sucosos honoraris a canvi de conferències o bé es pagaven anuncis caríssim als diaris dels partits. Inclús hi havia bufets d'advocats protegits per "immunitat parlamentaria" davant d'Hisenda quan estaven a punt de ser inspeccionats... Aquest sistema no només afectava a la CDU - el més beneficiat d'altra banda - sinó que participavent també liberals del FDP i menor grau, el SPD. Les grans empreses involucrades anaven des de Daimler fins empreses d'energia com Veba o bé Siemens. Entre 1969 i 1980 van fluir 214 Milions de Marks a la caixa de CDU/CSU i el FDP. Hi va haver 1860 processos judicials contra delictes tributaris relacionats amb les donacions que afectaven majoritàriament a empreses. No hi va haver cap condemnat a excepció de l'escàndol Flick - l'excepció que confirma la regla -.

La sospita, més que fundada, és que els polítics no només estaven coberts de diners sinó subornats: al 1975 l'empresa Flick va vendre un paquet d'accions de Daimler per valor de 1.900 Milions de Marks dels quals van quedar exempts de tributació 986 Milions en un acord secret amb el Bundeswirtschaftsministerium, amb ministre del FDP.

Kohl va subestimar l'affair Flick encara que va tenir dues comissions d'investigació parlamentaries i un interrogatori de Kohl davant del jutge al 1985 a Mainz. Davant la pregunta de si Kohl coneixia les aportacions de la Staatsbürgerliche Vereinigung ( SV) va respondre no. Va mentir amb tota seguretat o com va dir el secretari general de Pflaz d'aleshores, va patir un blackout. Amb la reputació danyada, va decidir allunyar-se del sistema de Caixa B. Va durar poc.

Al 1987 era any electoral i Kohl es va decidir pel poder, així que va tornar als vells mètodes. Va decidir que els 700.000 militants de la CDU havien de rebre una carta  seva amb la firma personal - cosa falsa per que es va fer amb "negres" firmant cartes al sòtan de la CDU -. Aquesta acció va costar 800.000 Marks, que van ser pagats amb un xec d'un compte desconegut. Era clar que hi havia una caixa paral·lela a la oficial segons el cap d'administració de la CDU d'aleshores: les despeses durant les campanyes es descontrolaven, el precs de diners de les seccions locals eren satisfet sense passar per la maquinària administrativa del partit.... i pels companys de partit necessitats, Kohl sempre tenia una butxaqueta. Els diners compren lleialtat.

El cap d'administració de la CDU ho observava tot: el que anava a Suïssa passava les despeses del partit i a sobre, portava cartrons de Malboro a dojo. Quan va obrir la boca, el van "alliberar" de la seva tasca.

 Caiguda

La Reunificació va salvar Kohl políticament però el que no va entendre era, que el final de la DDR implicava també la fi de la República de Bonn.  Finiquitat el comunisme, la SV es va dissoldre al 1990, - l'administrador concursal encara busca 10 Milions de marks entre la comptabilitat - així que el sistema va evolucionar naturalment: la CDU va idear un sistema de comptes, comptes especials amb 40 titulars testaferros (!) per seguir amb el sistema i amagar l'origen dels diners. Alguns comptes només s'obrien per fer una transferència i després es tancaven. En aquest sistema,  la responsabilitat recau totalment sobre les esquenes de Kohl.

Al 1991, Kiep, el tresorer,  en la seva última gran acció com a tresorer i mesos després de declarar davant del jutge per l'escàndol Flick,  viatjava a la frontera Suïssa per rebre en cash 1 Milió de Marks de l'empresari i traficant d'armes Karlheinz Schreiber. Després de ser condemnat, va deixar el càrrec de tresorer després de 21 anys això si, no sense despedir-se del tabac suís: va anar a buidar la caixa forta i destruir documentació. Un professional.

Als economistes sempre ens enganxen, als advocats difícilment, sempre es mouen en el gris de la legalitat i mai el traspassen. El que es va quedar va ser l'auditor, Weyrauch. Sempre que Kohl necessitava diners, allà estava l'antic auditor amb un compte opac: 200.000 Marks per la campanya de Länder de Mecklenburg-Vorpommern i  Saarland al 1996. Quan les seccions regionals de la CDU necessitaven calers, allà estava Kohl repartint generosament.

Culpa

Kohl no deixava anar el poder ni en pintura, però un any després de la seva derrota davant Schröder al 1999, la fiscal trucava a la porta de Walther Leisler Kiep amb una ordre de detenció per acceptar el Milió de marks en cash a Suïssa al 1991.  Des del 1995, la fiscal estudiava l'entramat de suborns de l'empresari Karlheinz Schreiber i va enganxar Kiep. La fiscal va estirar i estirar el fil fins arribar a sigles PV, Parteivorsitzender, el President del partit, Kohl. A partir d'aquí esclata l'escàndol per capítols.

L'auditor, Weyruth, es va defensar dels seus viatges a Suïssa dient que anava a defensar els llegats dels jueus emigrants(!). Al cap de poc es va demostrar que a la caixa del CDU de Hesse havia arribat més de 20 Milions de marks des dels 80....I és en aquest moment on apareix Kohl a la televisió donant la seva paraula d'honor.

Les seves declaracions a la televisió, estan perfectament calculades per començar amb la "teoria del barullo", no donava dades concretes, ni de donants, ni xifres i a més, només s'enrecordava del periode 1993-1998. Es van demanar auditories, la de Ernst and Young pel periode 1989-1992 trobava a faltar 10 Milions de Marks. Pel periode de 1993-1998 la documentació era més densa però al final no es va poder explicar ben bé l'origen de 2.174 Milions de Marks (!!!!!! Ho he llegit tres vegades!!!!!) que segons la fiscalia de Bonn estava a disposició del Kohl. Un fluxe contínuo de diners a la comptabilitat que feia difícil soportar l'excusa del benefactor de la CDU.

VAL A DIR KOHL ERA CATÒLIC I NO PROTESTANT ;)

PD1. Es calcula que Kohl entre 1982 i 1998 va disposar de 4.300 milions de Marks d'origen poc clar ja sigui via donacions, la SV o bé, la caixa B. 

PD2. Fa un parell d'any Schäuble va dir que les declaracions de Kohl sobre el benefactor era mentida, que el que funcionava era caixa B. L'escandol el va inhabilitar per liderar la CDU...segons ell Kohl li havia parat un trampa: es va reunir amb el traficant d'armes Karlheinz Schreiber al 1994 i li va donar un sobre tancat amb 100.000 marks que ell va remetre sense obrir a la tresorera de la CDU sense saber que allò era un pagament en negre. L'empresari no va rebre cap rebut i va declarar contra Schäuble al igual que la tresorera de la CDU, l'any 2000.

PD3. L'estocada final per desmontar l'excusa del donant,  va ser que per la campanya del 1998, on l'auditor li va ingressar entre el 13 i el 22 de juliol 94.106,5 marks....en francs suïssos (!). Kohl es va defensar dient que el benefactor viatjava molt entre alemanya i suïssa, però el que viatjava a Suïssa era l'auditor que per aquelles dates havia tret important sumes de diners dels compte suís en francs suïssos.