L'Economia Moderna: l'Alquimia per altres mitjans.

Del Faust històric a l'Alquimia

El Faust històric apareix al 1539 al sud de Freiburg - Staufen - condemnat a mort per haver fet un pacte amb Mephistòfil. Era descrit com a Nigromanta, és a dir, un artista de la foscor, un Alquimista al qual Mephistòfil havia servit durant 24 anys abans de cobrar-se la penyora.

Però els quefers de l'Alquimia es remunten a temps inmemorials, a Egipte fa 5.000 anys i on l'Or era la representació del Déu Sol. Etimologicament la paraula ve del Egipci, Kem que serveix per designar dela terra negra i on posteriorment se li afegeix l'article arab Al.

L'objectiu de l'Alquima és fabricar Or artificial a través de la Pedra Filosofal - Stein der Weisen -. Aquesta pedra era en realitat pols o tint anomenat maza, la paraula grega per anomenar llevadura. La Pedra filosofal no és la materia, sinó el catalitzador a partir del qual el Plom es transmuta en Or. El Plom simbolitza Saturn i la representació de Saturn és Kronos, el Temps. L'alquima petrèn transmutar el Plom - símbol de allò efímer - per un metall noble com l'Or - símbol de la immortalitat.  L'Alquimia és l'intent de l'Home per superar la Transitorietat - Verganglichkeit - i trobar l'Absolut.

Al centre de l’Alquímia hi ha un material originari - prima materia- que conté el quatre elements: Terra, Aire, Foc i Aigua. Per la descomposició d'aquests elements en el material originari, cal un cinquè element: la Pedra Filosofal, en forma de pols o bé tinta que permet la transmutació. El procés es basa en la barreja amb la que s'intenta que les qualitats passin de un a un altra element: color, forma...però per que esdevingui Materia, es necessita la prima materia. L'objecte doncs, és  trobar l'or existent en les metalls innobles i per fer-ho hem de retornar al Caos original per tornar a donar la forma corresponent.

Per la producció de la  prima materia - Pedra Filosofal - existeixen dos principis: el principi del Sofre i el principi del Mercuri. El principi del Sofre simbolitza la masculinitat, el Sol, l'Or, el Foc mentre que el Mercuri està relacionat amb la feminitat, la Lluna, la Plata i l'Aigua. La Gran Obra representa la seva barreja sota l'efecte dels Set Planetes. Aquesta unió requereix tres processos: primer solve et coagula, fins la seva solidificació, convertint-se en Sal - la Pedra Filosofal -.

Però l'Alquimia no només es dedica a la producció d'Or artificial, sinó que té diversos sentits reals com per exemple la Panacea - la medicina que cura qualsevol malaltia- o bé l'Elixir de l'Eterna Juventud o bé la creació d'un ésser artificial i també figurats: el sentit platònic, l'Or representa la Felicitat.  

Faust com a un drama Alquimista

A la primera part del Faust, apareix l'Elixir de l'Eterna Juventud a la cuina de la bruixa que visiten  Faust i Mephistòfil: és el Drama de l'Amor. La segona part comença amb la fam de diner de la Cort: és el Drama de l'Economia.

Mephistòtil apareix com un Alquimista que li ensenya a Faust els més profunds secrets de l’Alquímia. A diferencia amb el Faust històric, Goethe no proposa un pacte amb el Diable sinó una aposta entre Faust i Mephistòfil, i per tant està indeterminada en el temps. L'aposta s'executa en el moment en que l'afany de Faust és satisfet - la mirada al a l'Eternitat, die hochsten Augenblick-. En la primera part del Drama, Mephistòfil fracassa, ja que l'Amor no li ha proporcionat la mirada a l'Eternitat. En el segon intent, Mephistòfil, amb l'ajuda de l'or artificial, otorga la Visió de l'Eternitat que el Progrés Econòmic i Tècnic permet a través de l'acte on els pantans són dessecats per construïr nous assentaments. Aquest és el moment en que Faust perd l'aposta i mor: l'Acció -económica- li ha permès la mirada l'Eternitat.

El procés alquimista de l'Economia es basa en la possibilitat d'un creixement de la producció sense un corresponent augment de l'esforç - leistungsaufwands - i per això és necessari otorgar valor a una cosa sense valor com és el paper-moneda. L'Economia clàssica sostè que el Treball - Arbeitsleistung - és l'origen de la Riquesa a través del Treball i el Capital -Estalvi-. Adam Smith identifica el preu a la quantitat de treball que incloia el producte.

Actualment al costat dels factors de producción clàssics, com Treball i Capital apareix el Progrés Tecnològic. Darrera d'aquest factors apareix sempre l'esforç humà, el Treball resultat de la suor, el Capital com a resultat de l'Estalvi i finalment el Progrés Tecnològic com a resultat de Investigació. Esforç Esforç i Esforç. Al costat dels factors de producció, apareix la  Màgia: l'origen de la Riquesa, en el sentit de la creació de valor, que no pot ser explicada a partir de l'Esforç Humà.

El Mercuri Filosòfic: el primer esglaó de l'Alquimia.

L'Alquimia apareix en el pla que Faust presenta al Monarca per tal d'alliberar-lo dels seus problemes financers (Sardà Dexeus?¿). El pla es basa en la producció de paper-moneda cobert pel els Béns arrels del regne i legalitzat per la firma del Monarca. El pla funciona, la gent accepta els paper moneda i el Monarca queda alliberat dels seus pagaments.  El principi del Mercuri, que representa l'Aigua, fa que l'Or que està sota terra esdevingui líquid a través del paper moneda i SENSE esforç.

Ningú exigirà que la redempció del paper moneda en els béns arrels del regne - Or-, i per tant, és una il·lusió creure que el paper moneda està cobert per els béns arrels del regne. El resultat d'aquest procés és el Mercuri Filosòfic, el paper moneda, però aquest encara no esdevé la Pedra Filosofal.

El Sofre Filosòfic: el segón esglaó de l'Alquimia.

La signatura del Monarca legitimant el paper-moneda, representa el principi de Sofre, el Foc, en el sentit de magnificència. El pas de la creació de diner a la creació de valor sorgeix en el quart acte on Faust parlar del domini de la propietat. Aquest fa referencia al concepte que fins ara havia regit de patrimonium i que després de Napoleó passava a ser el domini: la propietat total de l'objecte, dominus, incloent el seu us i consum, trasmetent-se implícitament el dret de domini sobre la Natura. L'apropiació de la Natura és un precondició decisiva per la creació de valor sense treball.

L'ajuda prestada per Faust al Monarca durant la guerra ha estat recompensada per la propietat.  Faust crea un exèrcit d'esperits que només amb la seva aparició fa fugir als enemics. Aquest exèrcit d'esperits representa la força del Mercuri, principi fluït. En la batalla apareixen les passions humanes lligades a la propietat i que es manifesten els violents personatges Raufebold, Habebald i Haltefest. Raufebold representa la Violencia, mentre que Habebald, la Cobdicia i Haltefest, l'Avaricia. Goethe fa servir la batalla per retornar a l’Alquímia: la propietat representa el principi  del Sofre ja que la seva aplicació al Mercuri provoca la seva solidificació.

La Sal filosófica: el tercer esglaó de l'Alquimia

L'Acte cinquè representa l'execució dels plans: comença amb la construcció d'un port i la creació d'una empresa de comerç marítim i acaba amb la dessecació dels pantans per fer terres cultivables i nous assentaments. Aquest acte simbolitza la creació de valor real.

El Comerç també està representat pel Mercuri i és en l'acte on també apareixen els tres personatges violents, ja que Goethe associa el comerç a la pirateria. Però el Comerç, en si mateix no és la font originaria de riquesa duradora sinó el que permet el creixement de l'economia és la Industria. I aquí apareix el principi del Sofre que solidifica.

Goethe otorga a l'Energia un significat màgic ja que amb el descobriment de la maquina de vapor permet la revolució del comerç - marítima i terrestre-,  la subsistució de l'esforç humà per la màquina  i la multiplicació de la producció a la Industria. El resultat és un increment del estoc de capital - Realkapital -: vaixells, màquines, ponts, canals, edificis....L'increment de l'estoc de capital-  és la condició necessària per l'increment de la producció però alhora aquest procés limita la competència - concentració -  generant beneficis extraordinaris.

L'estoc de capital - Realkapital - representa el Principi de la Sal, el fixatium, el cos .

La Gran Obra

La gran obra de l’Alquímia econòmica és la creació de valor artificial - Geldwert - no sorgit dels factors de producció sinó de la màgia. Goethe identifica les forces que conjuntament generen un efecte màgic:

1)Imaginació per crear el paper moneda basat en béns arrel.

2)La impressió a través del poder de l'Estat.

3)Les passions humanes, basades amb la propietat: violencia, cobdicia i avarícia.

4)L'ampliació del marc de l'acció humana a través de la revolució del transport.

5)L'increment de la producció amb energia no humana.

6)El progrés tècnic.

La materia prima de l'Alquimia és l'Or: la quinta essència. El principi del  Mercuri és representat pel paper moneda, el principi del Sofre és el valor de la propietat i el principi de la Sal, l'estoc de capital creat. La pedra filosofal  de l'Economia doncs, és el capital - Geldkapital -.

Capital etimològicament ve de llatí capitalis (=que pertany a una cosa important). Capitalis pars debiti és el principal d'un deute que genera uns interessos. El Capital - Geldkapital- és qualsevol mitjà dinerari, que hom obté com a benefici (capital subscrit) o bé interessos com a préstec i per que aquest saldo sempre sigui positiu - beneficis superiors a les pèrdues - , ha de fluir contínuament el diner a l'Economia. Ergo la injecció de diner addicional en el Comerç i la Indústria és la que permet un creixement del estoc de capital i usurpar els recursos naturals, com la dessecació de pantans - sense valor monetari -. La Natura mai apareix com un factor de producció a l'Economia: Capital, Treball i el Progrés Tècnic, però realment és a través de la Natura es transforma en matèria prima, aquest en producte i finalment aquest en diner.

L'Economia Moderna: la continuación de l'Alquimia per altres mitjans

El Drama de Faust es basa en la història real de John Law, el creador del paper moneda considerat per Schumpeter com el primer teòric monetari o bé com una barreja d’espavilat i profeta per Karl Marx. Gran jugador de cartes ( ergo bon matemàtic) va aconseguir entabanar Lluís XIV per crear Banque Royale i reciclar l’immens deute a base d’imprimir paper amb la garantia de les accions de la companyia del Mississipi. A partir d’aquell moment, Lluis XIV va fer fora els alquimistes que tenia a la cort. Va acabar com el rosari de l’aurora.

Al 1682, William Petty es preguntava quants diners són necessaris per finançar l’economia anglesa. Pocs anys després es fundava el Bank of England (1694) amb el privilegi d'emetre paper moneda i que va servir per finança el comerç mundial. En aquest cas va sortir bé.

L'Economia com Acció

La primera Llei de la Termodinámica - la conservació de la massa i energia -  no serveix per l'Economia: la creació de valor serà més grossa com més diners flueixi a l'Economia i més bens es transformin en diners. El diner és creat per l'home i no per la Natura i per això es pot multiplicar.

La frase de Faust: l'Acció ho és tot - Die Tat ist alles- representa el canvi de paradigma de Déu per l'Economia: l'Evangeli segons Sant Joan afirma que la Al principi hi havia la Paraula, ara aquesta és canviada per l'Acció. El Progrés  Etern fa que l'Economia agafi la trascendència que l'Home havia buscat en Déu. L'Acció substituiex la Fè: Faust guanya la Visió de la Inmortalitat.

Acció i Inacció

La segona Llei de la Termodinámica sostè que malgrat que la Quantitat no varia, la Qualitat si, si no s'aplica més Energia, és a dir, que el desordre  s'amplia en el temps: la sostenibilita ecològica  del progrés econòmic. Goethe assenyala aquest downside  com la pèrdua de la Bellesa.

Un altre  downside és la pèrdua de seguretat pels perills inherents a les noves tecnologies - per exemple l'Energia Atòmica -.Compara les nous assentaments amb la tranquil·litat en la que vivien Philemon i Bacius, l’economia pre indústrial.

I l'últim downside, la incapacitat de poder disfrutar realment de la riquesa generada. Amb la riquesa arriba l'angoixa de produïr pel mercat i no sota comanda, la inseguretat per la recuperació de les  inversions realitzades....

 

Les dues Apostes en el Drama de Faust

En el Drama de Faust hi ha dues apostes. Primer és  Déu que aposta amb Mephistòfil si pot fer descarrilar la seva millor ovella i la segona és l'aposta de Faust amb Mephistòfil.

A la primera, es juga l'Ànima de Faust - la immortalitat de Faust - però el Senyor posa condicions a Mephistòfil: l'acció d'aquest només s'esdevindrà durant la vida de Faust, per tant la Salvació és possible, però en el més enllà. Hi ha Esperança.

En la segona aposta, Faust li demana a Mephistòfil si li pot proporcionar un instant que fos Etern.  A l'aposta Faust empenyora el Temps amb Mephistòfil, en el sentit de l'inesgotable progrés tècnic i econòmic.

En la primera aposta per tant, es juga la Salvació de Faust en el més enllà i en la segona la Immortalitat de Faust durant la seva vida.

Entre Faust i Mephistòfil  hi ha un joc a veure qui enganya a qui, qui és més astut que l'altre. D'una Faust si guanya l'aposta aconseguirà un instant d’immortalitat i mentre no guanya, el temps transcórrer i per tant no pot perdre mai. Però Mephistòfil és més espavilat, enganya a Faust amb una imatge que sembla immortal ja que aquest no veu la Visió d'un Progrés, que ho fia tot al valor present d'uns beneficis futurs ininterromputs pot fer perdre el futur. Faust fracassa amb l'intent de superar el Temps a través de l'Acció - econòmica - ja que les pèrdues reals no són recollides pels beneficis. La tomba està feta abans de la desseacció dels pantans.

Faust  perd l'aposta amb Mephistòfi i paga la penyora: el Temps, la transitorietat - la mort -.

El Temps és el Senyor

Faust en el seu "instant elevat" es mostra preocupat pel downside que genera aquesta Visió: la pèrdua de la Bellesa, els riscos del Progrés Tècnic i finalment la inseguretat pel continuo desenvolupament econòmic. Presoner de la seva Visió del etern Progrés Tècnic perd la referència de la Realitat i amb ell, el Temps: l’Alquímia ha fracassat.

La base de l’Alquímia és la capacitat humana per distanciar-se de la Natura i crear un món amb les seves pròpies Lleis. Aquesta objectivació està relacionada amb el principi del Mercuri la fluïdesa en  l'intercanvi d'Idees  i que conjuntament amb el principi del Sofre pot esdevenir perillós ja que el Sofre representa el Cos, el Sol, Llum i que en sentit negatiu representa el propi Jo, l'Egoisme, la cerca del principi i final en un mateix.  El principi del Sofre representa la Llum artificial -  la sobrevaloració d'un mateix  - que encega a Faust i el fa perdre l'aposta.

La condició necessària per que Faust sigui salvat per Déu és que perdi l'aposta amb Mephistòfil amb ella la possibilitat d'esdevenir Etern en aquesta vida.  La pregunta del Cel o Infern, de Salvació o bé Condemna no és una pregunta que Faust ha de respondre, ja que no és individual, sinó col·lectiva i per subjecte a la Història. En aquest sentit Faust  representa la Humanitat sencera.

 

SI HEU ARRIBAT AQUÍ......SOU UNS HEROIS!