Frederich Merz es considera classe mitja alta malgrat guanyava 1M€ brut anual abans d’entrar en política. Scholz no es considerava ric però conjuntament amb la dona (sense fills) guanyaven 30.000euros mensuals. Tothom es considera classe mitja: els rics sempre són els altres i el pobres també…els altres són pobres, nosaltres no. Les persones tenen dificultats no només per situar correctament el seu propi ingrés sinó també el dels altres. El secret més ben guardat de Catalunya són els sous (dietes, variables amb objectius que es posa un mateix, retribucions en espècie, motxilles, triennis desorbitats...).
Dissonàncies cognitives
Es pot preguntar a
què et dediques, què pagues de lloguer o bé la rendibilitat del fons però no el
salari, és de mala educació. Un terç dels alemany amaga el seu sou a la
parella. A Noruega pots mirar online el
què cobra el veí a través de la seva Hisenda mentre que a Suècia pots
sol·licitar-ho online i t’envien una carta. A UK el 70% de les ofertes de feina
pública el salari mentre que Alemanya només el 16%. Com és opac apareix la
fantasia...Hi ha tres fal·làcies bàsiques: els rics o pobres són els altres, hom
sempre creu que està al mig camí. La segona; la societat està formada per pocs
rics i una multitud de pobres, i la tercera: cada cop anirà a pitjor, els rics
més rics i els pobres més pobres.
La gent – a través
d’enquestes - estimen la proporció de persones pobres a Alemanya en un terç, el
doble del que és en realitat. El 91 % estava convençut que la proporció de
persones amb ingressos molt baixos havia augmentat en els darrers anys. Però,
al contrari, ha disminuït. Al seu torn la proporció de persones amb ingressos
alts la van estimar en un 26,5 %, és a dir, fins i tot tres vegades més gran
que és en la realitat.
Segons l’Oficina
Federal d’Estadística per 2025, per una feina a jornada completa, assalariat la
mitja guanya al voltant de 4100 euros bruts al mes, sense complements per
treball nocturn, per torns o caps de setmana i sense pagues extraordinàries...
Això és la mediana dels assalariats alemanys diferent a la mitja que queda
arrossegada per salaris molt alts 4.784euros bruts mensuals, si cobres això
estàs cobrant més que el 64% dels assalariats. Si analitzem la mediana, el 70%
dels alemanys cobra entre 2.700 i 6.200 euros. Per sobre de 7.702euros hi ha el
10% que cobra menys i per sota de 2.699 els 10% que cobra menys.
A la part més alta
hi ha metgesses (8.634€), professors universitaris (6.142€), juristes (6.132),
experts en informàtica (5922€) i mestres (5.337€). A la part més baixa,
cambrers.
Evolució positiva per grups
Si s’analitzen
subgrups, es veuen en alguns casos diferències enormes: la qualificació juga un
paper important. Sense titulació professional, el sou és de 3.120 euros
mensuals; amb doctorat, de 8.261 euros. Igualment rellevant és la mida de
l’empresa: com més empleats té, millor paga. I amb l’edat també augmenten els ingresos.
Però això són diferències evidents…Com deia el Jordi Nadal, la sociología és la
ciencia de l’obvi. S’ha de rascar una mica més.
Les persones amb
nacionalitat alemanya, amb 4.188 euros de mediana, guanyen clarament més que les
persones amb passaport estranger (3.399 euros). Aquí podrien influir els
coneixements lingüístics, titulacions no reconegudes o una menor antiguitat a
l’empresa.
El salari mediana
de les dones a jornada completa és un 7,3 % inferior al dels homes? Això no
s’entén ni a primera ni a segona vista i mereix una anàlisi més detallada en un
capítol propi però també es mostra una tendència positiva pel que fa al Gender-Pay-Gap.
El 2024, els salaris horaris mitjans de les dones estaven un 16 % per sota dels
dels homes, mentre que el 2014 la diferència era del 22 %.
Finalment, el lloc
de residència també determina els ingressos. Segons les dades l’Agència Federal
d’Ocupació el mapa d’Alemanya mostra tres grans desigualtats: entre l’oest i
l’est, entre la ciutat i el camp, i entre els centres de les indústries clau
alemanyes i la resta del país. A Wolfsburg, per Volkswagen; a Ingolstadt, per
Audi; i a Erlangen, per Siemens, més de la meitat dels ocupats guanyen més de 5.700
euros. A München, on la mediana és de 5.362 euros, fins a set empreses del DAX
tenen la seu central. A l’altre extrem, l’Est Alemany on amb 3.000 euros pertanys a la meitat superior.
Hi ha una bretxa del 14 % entre la mediana a l’est (3.539 euros) i a l’oest (4.117
euros). Passats 40 anys de la reunificació la bretxa es va tancant poc a poc, a
més els últims anys més ràpidament que la dècada del 2010.
El Salari Mínim
al haver del SPD.
Malgrat la crisis
econòmica i l’estancament industrial, el salari mediana dels treballadors a
jornada completa era a l’abril del 2025 un 37,9 % més alt que onze anys abans. Els
preus de consum han augmentat un 29,6 % en el mateix període. Així, queda un
increment real del poder adquisitiu del 6,4 %.
Ara bé, també forma
part de la realitat que no en totes les professions els increments salarials de
l’última dècada han compensat la inflació: els professors de formació
professional i formadors empresarials van patir pèrdues de poder adquisitiu del
19 %, els especialistes en repartiment postal del 17 %, i els de treball del
metall del 5 %. En la indústria química, per exemple, el salari mediana ajustat
per inflació és un 6 % inferior al 2014; entre els enginyers i enginyeres, un 5
%. En el conjunt de la indústria manufacturera, les pèrdues reals del salari
mediana van ser del 4 %.
Els guanyadors són
per exemple els cuidadors de persones grans: el 2025, la mediana dels
professionals qualificats era un 68 % superior a la d’onze anys abans; amb un
augment real del 38 %. Mentrestant, el personal d’infermeria ja forma part de
la meitat superior de la jerarquia salarial. Perruquers titulats, auxiliars
dentals, conductors professionals i fisioterapeutes també han pogut augmentar
els seus ingressos de manera similar.
Els augments
percentuals més grans en els salaris els han experimentat treballadors en
feines que no requereixen formació: auxiliars en el sector de seguretat,
hotels, agricultura o cures. Encara no guanyen gaire, sovint uns 3.000 euros al
mes. Però es poden permetre de manera notable més coses que fa una dècada.
L’any 2015, un govern de coalició CDU-SPD va introduir, sota pressió del SPD,
el salari mínim, que inicialment era de 8,50 euros. El 2022, el govern
“semàfor” liderat pel SPD va aplicar un augment extraordinari fins a 12 euros.
A principis del 2026 pujarà ara fins a 13,90 euros. Gràcies al salari mínim,
s’ha aconseguit revertir una de les tendències més controvertides del mercat
laboral alemany: el sector de baixos salaris s’ha reduït, i de manera ràpida. Entre
2010 i 2022, però, el poder adquisitiu dels salaris horaris del desè percentil
inferior ha augmentat fins a un 50 %. La proporció de treballadors amb baixos
salaris ha disminuït: primer lentament, del 21,4 % el 2014 al 19,1 % el 2022, i
després ràpidament fins a només el 15,7 %
Al mateix temps, el
que s’anomena sector de salaris alts sembla haver-se mantingut estable. Si el
sector de baixos salaris es redueix i el de salaris alts es manté, això
significa simplement que la proporció de treballadors amb ingressos mitjans ha
augmentat. En resum: la classe mitjana no es desintegra, creix.
Malgrat
la crisis indústrial a Alemanya, la inflació i tota la pesca...els salaris s’han
comportat de forma positiva: la gent es guanya la vida més bé que fa 10 anys.
NOTA-1: L’estudi es
pot complicar moltíssim més, anàlisis de la vivenda, fills.... però si analitzem
estrictament els salaris aquests són els resultats.
NOTA0:En la comparació europea, el nivell salarial
d’Alemanya se situa al mig tenint en compte “la partitat del poder adquistiu”. L’Oficina
Estadística europea ofereix una taula amb una mena de moneda virtual amb la
qual es podria comprar la mateixa quantitat de béns i serveis a tot arreu. Convertits
d’aquesta manera, només els suïssos, danesos, noruecs i belgues guanyen de
manera perceptible més que els alemanys. Luxemburguesos i holandesos cobren
aproximadament el mateix. En canvi, austríacs, suecs, francesos, italians i
espanyols guanyen en alguns casos clarament menys.
NOTA1: A Alemanya
no hi ha diferències entre grups d’edat pel que fa a l’efecte de la IA. Sembla,
doncs, que existeix aquest mecanisme de protecció. Obliga les empreses a trobar
solucions per utilitzar els empleats més grans, que tendeixen a ser més cars,
de manera que continuïn treballant de manera rendible, en lloc de simplement
acomiadar-los. Si un empleat es torna més productiu gràcies a la IA, hauria de
guanyar més. Això és la teoria. Però a Alemanya sovint l’edat decideix el
nivell salarial, i el dret laboral protegeix especialment les persones grans
davant l’acomiadament. Però això pot
canviar, si les empreses no poden reorganitzar la seva plantilla en la mesura
necessària per implementar tecnologies d’IA i adaptar els processos interns, el
seu negoci patirà —i amb ell la plantilla. Serà important calibrar-ho tot
perquè la nostra economia pugui beneficiar-se de la IA.
NOTA2: El
Gender-Pay-Gap sembla en gran part no tant una bretxa entre homes i dones, sinó
entre mares i homes. Un estudi de la
universidad de Heidelberg calcula els drets mitjans de pensions acumulats per
dones i homes segons l’edat, és a dir, el salari acumulat durant la vida
laboral fins aquell moment. Fins als 35 anys, les corbes d’homes i dones són gairebé idèntiques. Després d’aquesta edat, els homes s’allunyen de
manera clara. És revelador que la bretxa continuï creixent
de manera constant fins a l’edat de jubilació. També als 55 o 60 anys, quan els
fills ja són prou grans perquè no impedeixin una feina a jornada completa.
Moltes mares queden aleshores atrapades en la trampa del temps parcial. La
maternitat les ha penalitzada en la seva promoció laboral. Per tant, perquè la
bretxa de gènere es tanqui realment, caldrien tres coses: els empresaris en
sectors dominats per homes haurien d’abandonar els clixés de rol. Les
polítiques públiques haurien de crear de manera generalitzada serveis de cura
que permetin més que només treball a temps parcial. I més pares haurien de
viure la paternitat de forma corresponsable
Respecte el gènere, s’ha de tenir en compte
que aquí es comparen mitjanes i no medians. També es tenen en compte
treballadors a temps parcial, on els salaris horaris tendeixen a ser més
baixos, i les dones treballen molt més sovint a temps parcial que els homes. Per
exemple, les dones generalment tenen millors qualificacions escolars i no estan
menys qualificades professionalment que els homes. També
cal considerar que les dones es queden especialment enrere en aquelles
professions on els rols tradicionals persisteixen més fortament: venda de
cotxes, directius de bancs, alta direcció. La majoria d’aquestes feines són
molt ben remunerades. Així mateix, les dones només guanyen més que els homes en
alguns pocs àmbits tradicionalment femenins —per exemple, com auxiliars
mèdiques, mestres d’educació primària o en la cura infantil— feines que
tendeixen a tenir ingressos més baixos
