Aquest estiu ha estat profitós, bones lectures d'economia i viatge a Corea. La gent s’interessa per Corea per tres motius bàsics. La primera aproximació és cultural - K-POP, K-Drama de Netflix. El coreà és la llengua estrangera que més increment de matriculats té a les universitats americanes. El segon punt d’aproximació és l’èxit econòmic d’un país que venia de la misèria més absoluta als anys seixanta i ara mateix si mireu casa vostra segurament tindreu una nevera, un mòbil o un rentaplats coreà. I finalment, el tercer punt és la geopolítica i tot el cacau amb Corea del Nord. Per aquest ordre. El "padre Cespedes", el primer jesuïta que va arribar a Corea al S.XVI, els queda un pèl lluny.
Paisatge Humà i geogràfic
El paisatge de Corea és la muntanya empinades plenes d’arbres, en prou
feines he vist planúries més enllà dels llits dels rius - de fet vaig fer un
viatge de Sokcho a Seoul i no podia llegir el llibre dels túnels què hi havia -.
Els rius són immensos, si el Llobregat fes una quarta part del riu Han, seriem
independents, els americans van posar la
línia de defensa a l’altra vora del riu durant la guerra de Corea.
Aquest paisatge fa que les ciutats siguin verticals i s’estenguin entremig
de les muntanyes com si algú les hagués avocat. Seül em va donar la sensació
que era un ciutat col·lapsada a nivell de transit, hi viuen 9,7M d’habitants i
a la seva area metropolitana uns 23M. El transport públic funciona amb una bona
xarxa de metros i també el ferrocarril és eficient – no tant espectacular com
el Japó, però funciona-. Corea és la delícia del meu amic Santiago: l’habitatge, el transport, les activitats industrials i
quatre camps d’arròs per l’agricultura s’han d’encabir en una superfície molt
limitada. O són eficients o moren. En
aquest aspecte s’assembla molt a Japó ja que és una terra aspre i muntanyosa on
l’agricultura és pobra – no em fa falta mirar la balança per compte corrent però sospito que
les importacions d’aliments i combustible deuen ser altíssimes.
Els coreans m’ha fet l’efecte que són durs - només cal mirar la història - però
tampoc no tenen la contenció vital dels japonesos, se’ls veu més humans per
dir-ho a traç gruixut però sense el desgavell xinès. Els carrers estan impol·luts,
regne l’ordre i la urbanitat, sensació de seguretat arreu i sense por a que ens
prenguessin el pèl com a turistes. Tenen un problema greu de natalitat, tenen
la taxa més baixa del món – 0,68%-, les dones es troben en un trade off: o tenen
una carrera professional o es dediquen a la maternitat. No he vist masses nens
i si força vells. Amb aquest panorama importen immigrants de Bangladesh, algun indonesi i
suposo que xinesos, per que no els distingeixo. Els immigrants semblaven
contents.
Geopolítica
Pel carrer et trobaves tot de nanos vestits de militar- la mili dura 18
mesos-. Vaig començar a aprendre a distingir-los: infanteria de marina, marina,
infanteria o policia militar. Tots els nanos joves passen per aquí i mostra que
la tensió és present. Al metro, hi ha vitrines amb mascaretes, el museu de la
guerra vaig fer fotos del meu fill amb un míssil terra-aire, a les fires no
fallen els jocs de punteria....la cultura de la pau és molt relativa en aquest
punt del planeta. De fet, pensant en
Seül, la guerra no és una abstracció llunyana, està molt aprop de la DMZ i que
en qualsevol moment pot ser atacada seriosament una ciutat de 9,7M d’habitatns.
És un punt calent i la primera línia de defensa dels Estats Units. Malgrat tot, les generacions joves estan
esgotades psicològicament del conflicte, conviuen sense pensar-hi gaire.
Corea del Nord però s’està rearmant, espera que amb els acords de
cooperació i transferència de tecnologia militar amb Rússia pugui ampliar el
nombre de caps nuclears de 50 a 200 com França o UK. Els xinesos no els fa un
pèl de gràcia la relació amb Rússia per que volen un Corea del Nord depenent només
de la Xina, però no poden dir res, ja que si protesten encara llençarien més els nord-coreans als
braços de Rússia. En qualsevol cas, tant Xina com Rússia tenen una influència
limitada amb Corea del Nord ja que té poder nuclear.
La posició geogràfica de Corea és fotuda per que està entre grans països
Japó, Xina i una mica de Rússia. Ha
estat ocupada un fotimer de vegades per la Xina o el Japó al llarg de la història,
de fet moltes tombes i molts temples tenen grafies xineses – al Japó també - i no coreanes. Molts del monuments i estatues
que hem trobat recorden defenses heroiques contra invasions japoneses al llarg
de la història. L’ocupació Japonesa de 1910-1945 és força recordada amb molts
episodis violents com el Moviment Primer de Març de 1919 que buscava l’autodeterminació de Corea d’acord seguint els principis promulgats per Woodrow Wilson. L’església catòlica va
jugar un paper important situant-se al costat dels revoltats. Al 1945, després
d’alliberar-se dels japonesos, els coreans van tallar tots els cirerers del país.
El miracle econòmic del Han
M’ha costat parlar amb Coreans, no parlen molt anglès i a Busan un avi em va tocar la barba al metro. Tenien curiositat però en prou feines es
podien comunicar. Vaig poder parlar amb una empresari tèxtil jubilat al autobús
que explicava que els joves es queixaven pels alts imports de les matricules
universitàries i la falta de vivenda. L’aspiració dels joves és arribar a
treballar en una gran empresa, no volen treballar a les petites ni mitjanes, és
a dir, sense masses riscos. Hi ha un cert malestar social per que venien
d’una societat molt igualitària - els
índex GINI eren sorprenentment igualitaris – i ara no ho és tant. A més la
pujada de preus ha encarit els aliments i el nivell de vida.
A nivell econòmic m’ha sorprès un cert excés d’oferta pel nivell de consum: hi ha un fotimer de botigues fent forces hores i els horaris comercials estan plenament liberalitzats. Hem visitat Pohang on hi ha la segona siderúrgia més gran del món. El creixement de Corea és un raonable 2,6% previsió pel 2024 però la tendència és a caure: el model exportador també està arribant als seus límits. El tamany de l’economia Coreana i el PIB per càpita és un pèl superior a l’espanyola (30.580€) això si amb un població de 53M d’habitants. Durant les dues últimes dècades es van fotre un fart de vendre electrònica i cotxes als xinesos però les exportacions a Xina s’estan reduïnt significativament compensades per augments als USA i Japó.
El storytelling és espectacular un país extremadament pobre als 50 i 60 -sense indústria ja que estava ubicada a Corea
del Nord - a una de les economies més dinàmiques del món. El miracle es basa en exportar: el dictador militar només donava
suport a les activitats econòmiques que exportessin, i així van començar amb el
tèxtil però als 70 es va adonar que havien d’exportar quelcom més “heavy” i
així van passar a cinc sectors estratègics: electrònica, construcció de
vaixells, petroquímica, maquinària i metalls no ferrosos. Se’n van anar a
Londres i amb l’aval de l’Estat van rascar calers que van anar a parar a
Huyndai i altres empreses. L’Estat limitava la competència estrangera en
aquests sectors però els Cheabols poc a poc es van emancipar del control de
l’Estat trobant les seves pròpies fonts de finançament. No cal dir que hi hagut
un fotimer d’escàndols de corrupció – amb un fotimer d’indults també -,
desviament de beneficis a filials tipus Grifols així com el que tots estem
acostumats a veure ( mitjans de comunicació, polítics, justícia...). Al final,
el país depèn d’unes quantes famílies que controlen els Cheabols. Hi ha 82 Chaebols que representen un 60%-70% del PIB 2023. Només Samsung és un 15-20% del PIB de Corea.
Des de temps ençà el govern intentar introduir competència, donar suport a les petites empreses i fomentar l’economia digital: tenen un google maps propia, Naver, que hem utilitzat amb èxit o el Kakao una espècie de whatsapp propi o el e-commerce Coupang. Les startups no paren de créixer a Corea, es calcula que hi ha 12.000 startups a 2022 – segons el ChatGTP- . A l’estació de tren de Busan hi havia una espècie de coworking per startup’s finançada per Google, on també hi havia cursos de capacitació tecnològica i robòtica. S'impulsa l'empreneduria.
NOTA1: El preus són força assequibles i a més no fan discriminació de preus: una aigua val igual aeroport que al Seven Eleven i tampoc t’havies de preocupar per si enreden. Gent legal. Vaig pagar 2 euros per una poma – importació – però els preus del dinar – un bon bimbibap amb beguda inclosa - eren més barats que un menú a Barcelona. Les barbacoes eren un pèl més cares podien sortir per 15-20€ per persona. També hem menjat bon peix i a bon preu. La benzina era més barata però es veien forces cotxes elèctrics, pocs Tesla, la majoria marques coreanes tipus Hyundai.
NOTA2: Política: fins al 1988 Corea va ser una dictadura militar. Els militars van prendre decisions econòmiques racionals – a Franco li va costar 20 anys entendre-ho – i ja al 1965 van restablir relacions amb el Japó ja que necessitaven el seu capital i la seva tecnologia per crear uns fonament econòmics sòlids. A partir de l’any 1988, Corea viu una revolució democràtica i cultural tipus la transició espanyola, es poden fer viatges arreu del món lliurement – abans no es podia -, el canvi del paper de la dona a la societat... Actualment el govern conservador a perdut les eleccions mentre que el cap de l’oposició està en judicis per pressumpte corrupció. El paral·lelisme amb el Regne d’Espanya és espectacular: susto o muerte però la mitja es veu més intel·ligent que aquí.
NOTA 3: La divisió de Corea al 1945 no la van decidir els coreans, sinó els soviètics i els americans. En prou feines tenien entitat política.
NOTA 4: La reunificació. Les noves generacions no pensen en Corea del Nord
ho veuen de forma pragmàtica - quant ens costarà - això mentre que les antigues
generacions ho veuen com un resultat natural després de les vicissituds
passades. Els nord-coreans volen la reunificació no per que puguin viure millor, que
també, sinó per que s’identifiquen ètnicament. Xina esta molt interessada en
mantenir Corea del Nord viva ja que així els americans no els té a la frontera.
Malgrat tot els xinesos han provat que Corea del Nord s’obri al món: a cada
cimera bilateral hi ha visites a fàbriques de cotxes, mòbils.... De fet, la Xina i Rússia
no poden determinar tant la política de Corea del Nord per que tenen la bomba
nuclear. La resta de països està oberta a la reunificació: Rússia vol vendre
gas a Asia, Japó estaria més tranquil·la sense els míssils nord coreans, Estats
Units seria aliat més.
